Ens posem seriosos: La Política Energètica a Alemanya

2000 El que si van fer el govern Schröder-Fischer amb el Ministre de Medi Ambient dels Verds, Jürgen Trittin, ex comunista i força radical va ser promulagar la Llei de les Energies Renovables ( Erneuerbare- Energien-Gesetz....kurz EEG) on se subsidiava la producció d'electricitat..

2009 Després de Fukushima, Merkel decideix sortir immediatament de la Energia Nuclear.

 

2014. El ministre de Economia ( aquí seria el d'indústria), actual president del SPD i ex - Ministre de Medi Ambient, SIGMAR GABRIEL i l'actual ministra de Medi Ambient, Barbara Hendricks (SPD) tenen un problema: no poden reduir les emissions de CO2 a que Alemanya s'ha compromès pel 2020.

Bàsicament es tractar de reduir en 400 Tn de CO2 de les 1.000 Tn que aproximadament Alemanya emetia al 1990 ( Sí, sí un compromís de 30 anys).

 

Entre l'impuls de l'eficiència energética i les energies renovables arriben a uns 300-340 Tn, però en falten 60-100 Tn que no hi ha manera de reduir i per què?

 

Les Energies Renovables bàsicament són dos: SOLAR i EÒLICA amb un cost marginal proper a ZERO, és a dir netes i molt molt barates ja que no cremen materia prima. Amb la seva proliferació han aconseguir reduir el preu de l'electricitat a la borsa diaria però tenen un problema greu....depèn de que surti el sol o corri el vent ja que l'electricitat no es pot enmagatzemar. Ergo, per seguretat energética cal mantenir centrals elèctriques que utilitzen Gas o Carbó encara que siguin més cares.

El problema doncs, rau en que és més barat tancar el gas que deixar de fotre diesel per cremar el carbó amb la qual cosa les energies renovables estan substituint les centrals de cicle combinat de gas i mantenen les de carbó que emeten quasi el doble de CO2!!!!!!

 

SIGMAR GABRIEL ha de quadrar el cercle: com a ex Ministre de Medi Ambient s'ha de comprometre amb la reducció d'emissions però també té pressió d'empresaris indústrials ( BDI) i Sindicats - aquests són especialmente necessaris per la seva elecció com a candidat a Bundeskanzler dintre del SPD - per assegurar la provisió d'electricitat.

 

I com és que el Gas és més car que el Carbó?

 

Doncs per que hi ha un excés d'oferta en el mercat drets d'emissió de CO2 ( li han posat preu al CO2)   i per tant, en aquest mercat no es penalitza aquell que emet més CO2. El problema rau en la Comissió Europea, que gràcies a la negativa de la propia Alemanya ( Philip Rösler FDP ministre liberal de l'anterior govern alemany) no ha pogut regular altra vegada el sistema fent que les Centrals de Carbó no estiguin penalitzades per les emissions. Aquesta serà probablement una de les notícies del pròxim any i aquí és on s'enganxa el Ministre GABRIEL per aconseguir els seus objectius, és a dir, PILOTA ENDAVANT I AL 2020 JA VEUREM , DE MOMENT CARBÓ.

 

I que passa quan el vent bufa fort?

Alemanya té un excés de capacitat de producció d'energia eléctrica amb la qual cosa quan es produeix una excedent es ven a Holanda i d'Holanda a Bélgica, França i fins i tot Italia, amb la qual cosa es podría arribar a afirmar que la resta d'europa s'aprofita de l'energia barata produïda amb Energies Renovables subvencionades a Alemanya ( hi ha força debat en aquest punt però el que està clar és que hi ha un excés de capacitat). Alemanya exportador energètic europeu??????

I que fan les elèctriques alemanyes????

Les electriques alemanyes tenen problema que es diu preus baixos i excés de capacitat. El tancament de centrals per reduir emissions, els aniria prou bé ja que  augmentarien preus i rendiblitat ( O SIGUI QUE ENCARA VOTARAN ALS VERDS) ara bé.....a costa de la competitivitat indústrial del país -COSA QUE NO TOCARAN-.

La famosa E.on després de que el seu consell d'administració es reunís 12 hores ha anunciat un canvi HISTÒRIC. Separa els negocis de gas, carbó i nuclears, comercialització d'electricitat i abandona països com Brasil per concentrar-se en Energies Renovables, Xarxa i sol·lucions a client final. Estem parlant d'una empresa de 40.000 treballadors. Malgrat aquest canvi no tingui efectes a curt termini si que els té a llarg: l'evolució de les Energies Renovables deixa de ser vista com a risc i com a font de rendibilitat, mentre que les tradicionals passa a ser tot el contrari.

La menys famosa RWE però amb 60.000 treballadors ha presentat pèrdues per primera vegada en 116 anys. El President de la companyia no ha presentat cap nou canvi estratègic cap a les Energies Renovables i l'Associació de Municipis de Nordrhein- Westfalia que ostenta el 25% de l'accionarat es quedara amb menys dels 600 milions d'euros esperats de dividents.

 

 

NOTA0: Quan parlem de GAS parlem de Schröder i RÚSSIA....Hi forces implicacions geopolítiques en tot plegat.

NOTA 1: El cost energètic de les empreses alemanyes representa el 2,1% dels costos totals.


NOTA2: Els charts de E.on i RWE les dues principals elèctriques alemanyes. El president d'E.on afirmava al Spiegel "Ich gehe nicht davon aus, dass mit der konventionellen Stromerzeugung künftig noch nennenswert viel Geld verdient werden kann." la producción convencional d'electricitat no es negoci de futur. Les dues están sobre-endeutades amb 31.000 d'euros fruit d'una expansió sobretot E.on pel SUD D'EUROPA (!).
 

Gerhard Schröder... més ombres que llums III: El SPD.

L'Ascens

 

Davant el fracàs de Lafontaine davant Kohl a les eleccions del Bundestag (1990), el SPD va buscar i rebuscar algú capaç de retornar el SPD al govern, primer va provar amb Rudolf Scharping a les eleccions del 1994 on tenia el suport de Lafontaine contra Schröder.  Aquest últim va entendre que sense el suport de llest, refinat i intel·ligent Lafontaine no podria arribar mai a ser candidat i que Lafontaine només tenia opcions de retornar a primera línea política a través de Schröder. Finalment, Schröder va aconseguir que les eleccions regionals de Niedersachsen (Hannover) fossin unes plebiscitàries per aconseguir la candidatura a Bundeskanzler per el SPD.

Oskar Lafontaine

Amb l'excusa d'unes dades errònies del Ministeri de Finances sobre el subministrament d'energia, Schröder aprofita per desempellegar-se d'Oskar Lafontaine DESPRÉS DELS 5 PRIMERS MESOS de govern. Bàsicament més que ideològic - és molt dubtós que Schröder tingui ideologia clara - és un tema personal: és la típica relació entre dos animals polítics, Schröder participa en el bateig del fill de Lafontaine i les parelles es veuen al cap de setmana. A final d'any Schröder celebra un congrés on surt escollit amb un 80% dels vots i aquí pau i allà glòria. Capítol tancat.

Lafontaine opta per putejar-los deixant el SPD i escribint un llibre de memòries titulat "el cor batega a l'esquerra"... Fins i tot el pobre Günter Grass es queixava de l'actitud de Lafontaine ja que feia mal a la socialdemocràcia.


L'Agenda 2010

Amb el seu lema ERST DAS LAND UND DANN DIE PARTEI- primer el país i després el partit -  ha deixat el SPD fet una nyapa - és difícil que el SPD torni a ser un VOLKSPARTEI - un partit nacional - amb aspiracions de govern  després de la Gran Coalició amb els Verds.

 

l'Agenda 2010 i el seu nucli les reformes de la comissió Hartz es van propugnar al març 2003  poc després de guanyar - molt justet - les eleccions del Bundestag a la Merkel ( Sept 2002 ) gràcies bàsicament a les riuades,  la negativa a participar en la segona guerra d'Iraq  i la debilitat encara de la CDU arrossegada per l'escandol sobre el finançament il·legal. El quadre macroeconòmic no invitava a l'optimisme, però el Schröder se'n va sortir.

 

Així que va centrar la segona legislatura amb l'Agenda 2010 que com vàrem comentar una cosa és flexibilitzar les relacións laborals i l'altra institucionalitzar la precarietat laboral a través d'un govern socialdemócrata ja que les mesures semblaven més inspirades per la Fundació Bertelsmann i pels "Pedros Schwartz" alemanys ( Christoph M. Schmidt) que per l'esquerra.

 

Així doncs l'Agenda 2010 va suposar una profunda ferida dintre l'esquerra: 400 professors universitaris van signar un manifest en contra, el Schröder tampoc ja va poder anar mai més a 1 de Maig amb els sindicats i el SPD va perdre en un parell d'anys 100.000 militants i bona part de les eleccions als länders alemanys:

Länder	any	variació vots
Niedersachsen	2003	-14,50%
Hessen	2003	-10,30%
Bremmen	2003	-0,30%
Bayern	2003	-9,10%
Hamburg	2004	-6,00%
Thüringen	2004	-4,00%
Saarland	2004	-13,60%
Sachsen	2004	0,90%
Brandenburg	2004	-7,40%
Schleswig- Holstein	2005	-4,40%
Nordrhein- Westfalen	2005	-5,70%

 

La Caiguda

 

Davant d'aquest resultats, els líders regionals del SPD van començar a posar-se nerviosos, perdien länders, primàries amb candidats desconeguts i tots aquells mateixos que van callar quan van fotre fora Lafontaine es van fer tots d'esquerres amb una rapidesa inusitada ( inclús el grup de diputats pragmàtics del SPD Seeheimer Kreises comença a criticar empresaris...).

Schröder, amb un Bundesrat controlat per la CDU/CSU i una petita majoria al Bundestag el feia extremadament vulnerable a una rebelió interna. Müntefering cap del grup parlamentari i president del SPD va mantenir una reunió amb Schröder dient-li que no podia garantir el suport del grup parlamentari a les reformes. Tampoc no li va fer cap favor el Müntefering amb un conferència criticant el capitalisme i obrint la veda a que el sector esquerranós del SPD comencés a llençar critiques cada cop més dures. La derrota al feu del SPD de Nordrhein Westfalia accelera el procés (2005).

Així doncs, entre la disjuntiva entre acabar la legislatura - guanyant temps per veure si l'economia millorava - i córrer el risc de que els seus se'l mengessin i convocar eleccions malgrat Merkel li portava 11 punts de avantatge a les enquestes....va decidir el que un animal polític fa: CONVOCAR ELECCIONS ANTICIPADES.

En definitiva, va sacrificar el partit en unes eleccions sense possiblitats de victoria  a costa a la seva glòria postuma com l'impulsor de les reformes de l'Agenda 2010 ja que no estava disposat a retirar-la. A les reunions amb la cúpula del SPD a 2005 afirmava desafiant davant les critiques " wenn man einen radikalen Wandel in der Polítik will, muss man ihn auch personell vollziehen. Wenn das die Politik sein soll ist es NICHT vernüftig, das mit mir zu machen" - Si algú vol fer algun canvi de política, ho haurà d'executar ell mateix, però sense mi -.

Where are they now?

El sector "esquerranós" del SPD va pujar el poder al Congrés de Dresden de 2009 on van fotre fora al Müntefering. Heiko Maas líder de Saarland és ministre de Justicia, Andrea Nahles aleshores cap de les juventuts (JUSOS) és Ministre de Treball i Sigmar Gabriel és el President del SPD, actual Ministre de Finances i que va aprofitar la crema del 2005-2009 per liderar el SPD. Inclús dintre de la cúpula hi ha un lloc per un representant del sindicat alemany DGB. Les polítiques del salari mínim - Mindestlohn- o bé la jubilació als 63 són un intent d'esmenar l'Agenda 2010.

 

Frank-Walter Steinmeier era aleshores secretari de presidència del Schröder i cervell gris de les reformes de l'Agenda 2010. Malgrat va fracassar davant Merkel a les eleccions del 2009 amb un 23% dels vots per el SPD, és actualment ministre d'exteriors de la gran coalició, des de que va deixar de ser cap de la SPD-Fraktion al Bundestag (2013). Copilota amb Gabriel el SPD.

 

Oskar Lafontaine va unificar els ex-comunistes de l'Est amb els descontents del SPD a l'Oest i va formar Die Linke. Per primera vegada han aconseguit governar el Länder de Thüringen ( Erfurt ) en una coalició amb el SPD i els Verds. Si el SPD vol tornar a governar haurà de plantejar aliances amb els fills pròdigs ja que conjuntament si que superen el 40% dels vots.

 

El ministre d'Economia i Treball de la segona legislatura Schröder, Wolfgang Clement ja no milita al SPD, ja que li van obrir un expedient disciplinari per dir que no s'havia de votar a la candidata del seu Länder de Hessen. Va deixar ell el partit. El que va ser el seu successor com cap de finances de Nordrhein Westfalia, Peer Steinbruck es va estampar a les últimes eleccions contra Merkel amb un 25% dels vots.

 

Finalment, Schröder afirma que les reformes de l'Agenda 2010 que va impulsar el seu govern han permès l'èxit econòmic que viu actualment Alemanya. Malgrat tot, el SPD no el pot posar a primera fila als congressos.

NOTA0. Si hom segueix el quadre macroeconòmic del 1998-2005 és força angoixant. No és fácil prendre la decisició tant radical que va fer Schröder, esperant sempre notícies positives que mai arribaven sobre el nombre d'aturats, creixent per sota del 1% i duplicant el deute públic alemany durant el seu mandat


NOTA1: A Alemanya existeixen tres peçes que s'han d'equilibrar: el Kanzler i el govern, el parlament amb el president del grup parlamentari (Fraktion) i finalment el Partit.  És clau com es conjuminen aquest tres elements.


NOTA2: Xifra de militants i afiliats al sindicat DGB.

Gerhard Schröder....més ombres que llums II: Agenda 2010

La gran mesura de política económica del govern Schröder-Fischer  - apart d'una polémica reforma fiscal regressiva- ha estat la reforma del mercat de treball a través de la Comissió Hartz i l'Agenda 2010. La gran pregunta és si el miracle exportador alemany té a veure amb la reducció de la prestació d'atur.

Durant el febrer del 2002 es constitueix un comissió (Kommission für moderne Dienstleistungen am Arbeitsmarkt)  liderada per Peter Hartz, cap de recursos humans de VW juntament amb sindicats, empresaris i institucions publiques que van acabar amb una sèrie de propostes que es posarien en marxa paulatinament. El Hartz I regula el treball temporal, el Hartz II els minijobs - treballs de màxim 15 hores setmanals sense Seguretat Social i cobrant 450 euros/mes -, el Hartz III reforma de l'Agencia de Treball Alemanya  i finalment el temut Hartz IV on la prestació d'atur es fon amb les prestacions socials.

Totes les lleis promulgades per la Comissió Hartz es van estructurar en l'Agenda 2010  i que  consisteix en una reforma profunda  del mercat de treball, seguretat social i benestar social presentada a març de 2003 - després de les eleccions de 2002-. Els punts més important són les polítiques actives d'ocupació (formació a les empreses, pràctiques...), reducció de les contribucions socials empresarials a canvi d'un increment de la dels treballadors, reducció dels costos d'acomiadament, la reforma de la prestació d'atur (Hartz IV), modificació de les assegurances mèdiques - encariment - i pensions.

Aquí tenim el cost unitari salarial:

El tipus de canvi com a explicació de l'èxit exportador.

La pel·licula és la següent: la reunificació (1989) va comportar un empitjorament de la competitivitat alemanya. La reunificació incrementa el dèficit públic i genera una pressió inflacionaria que el Bundesbank intenta tallar amb una política monetària restrictiva provocant l'apreciació del Mark. La discussió aquí és de grau sobre l'impacte a mig i llarg termini que té sobre la indústria alemanya un Mark apreciat, ja que els preus inputs ( importacions) necessàries per la indústria es redueixen i des de la descentralitació de la negociació col·lectiva es poden pressionar els salaris a la baixa - especialment en trams salarial baix -. La introducció de l'Euro (2002) va ajudar a que el Mark no es disparés però en les condicions en les que estava Alemanya amb un atur fregant els 5 milions i un creixement mig del PIB del 1,2% entre 1998-2005, no permet inferir que l'euro expliqui per si mateix el "miracle exportador" alemany. El que si va fer l'euro és canviar les "competitivitats relatives"  i dintre d'europa però no en relació a USA o Japó.

Els inputs
 

Si deixem la moneda i ens centrem en el mercat de treball alemany a partir de 1990 cal destacar dos fets:

1/ L'obertura als països de l'Est d'Europa amb salaris baixos i m'ha d'obra qualificada va comportar una reducció dels costos de les empreses alemanyes. Millor anar a Polònia que a  França o Italia.

2/ Flexibilització de la negociació col·lectiva -  comités d'empresa -   ja que la llei alemanya permet adaptacions regionals, sectorials i empresarials a la Negociació Col·lectiva des de 1990, que van determinar una  FORTA CONTENCIÓ SALARIAL  - alguns estudis ho daten des del 1995 però l'exit es comença a veure a partir del 2001 quan comencen a observar-se superàvits en la Balança de Pagaments :

L'output de les empreses exportadores es va duplicar mentre que els inputs, tan salaris com importacions barates van romandre constants, incrementant la productivitat de la indústria espectacularment. 

L'economista taiwanés Richard Koo afirma que  la introducció de l'euro ( 2002) juntament amb un política monetària expansiva de baixos tipus d'interès del BCE per ajudar al "malalt alemany", la quantitat de diner - M3- als països del sud d'europa es va incrementar mentre que a Alemanya va romandre constant (contenció salarial). Això va comportar un increment de preus i salaris al Sud d'Europa provocant un pèrdua de competitivitat respecte la economia alemanya mentre que aquest van aprofitar el BOOM de Sud d'Europa per vendre els seus productes competitius. Per tant, la introducció de l'Euro va ajudar a sostenir l'ajust empresarial a Alemanya a base d'incrementar les exportacions al Sud d'Europa.

CONCLUSIÓ:

A Berlin, vaig conèixer un historiador francès que explicava que cada 5 anys apareix un sèrie de llibres que revisen la Revolució Francesa. Amb l'Agenda 2010 passa una mica el mateix: s'havia de fer un reforma profunda del mercat de treball ja que l'economia alemanya al 2003 estava en plena recessió , amb 5 milions de parats i amb el repte de la Globalització. Els resultats ha estat una accentuació més profunda contenció salarial en un moment en que probablement hagués calgut la política contraria - expansió salarial a Alemanya -. 

Malgrat l'atur de llarga durada s'ha reduït notablement, el pes de reforma ha caigut sobre les espatlles dels més dèbils - els que cauen al Hartz IV, el Pirmi alemany - i tots aquells que tenen un Minijob i no aconsegueixen arribar a fi de mes.  I això NO està correlacionat directament l'èxit exportador alemany. Val a dir que durant la crisis de 2009 - caiguda del PIB superior al 5% - , l'ocupació a Alemanya va augmentar un 0,4 malgrat un dràstica reducció del PIB, gràcies a la flexiblitat i redistribució del temps de treball i a que la crisis no va ser aprofitada pels empresaris per substituir mà d'obra estable per temporal ( IMPORTANT). Ara bé, l'estructura del mercat de treball alemanya ha canviat per sempre:

Oficialment, el nombre d'aturats a Alemanya a data d'avui és de 2,9 milions ( 6,7%), però hi ha 2,25M  milions de subocupats ( 0,9 M subsidis  +  30% dels 5 milions de Mini Jobs fan 1,35 M ) la qual cosa faria que se superés el 5,15M aturats.

NOTA 0: A Alemanya tindriem al Cinto vigilant parkings. Al Japó em va impressionar veure jubilats a les sales dels museus.....aquest és el camí.

NOTA1:Alemanya NO NOMÉS és un centre d'ensamblament de manufactures produïdes a tot el món sinó que es fabrica i per tant els costos salarials domèstics són crítics.

NOTA2: Us passo els diferencials d'inflació i creixement del PIB entre Alemanya i l'Estat Espanyol...la correlació és força alta.

NOTA3: Queda clar que la mateixa mesura de Política Econòmica genera un efecte diferent si s'aplica a Espanya o bé Alemanya o bé si difereixen en el temps.... Aiiii! Si l'economia fos com la física!

Gerhard Schröder I....més ombres que llums: Política Europea

Volia fer un article curt però m'ha tornat a sortir dens i l'he dividit en tres........Gerhard Schröder torna a l'actualitat ja que va cobrar 2 milions d'euros per escriure les seves memòries - ell va afirmar en una entrevista pública al Frankfurter Allgemeine que només era 1 milió -. El problema ve que el que li va pagar és un empresari Maschmeyer, que apart d'editor té una asseguradora ( AWD Holding - Swiss Life ) i es veure beneficiat directament - segons la revista Stern - de la reforma de les pensions del Schröder ( Riester-Rente) deixant lliure d'impostos la contractació de noves assegurances.

Gerhard Schröder nascut al 1944, fill d'una refugiada que va conèixer un soldat durant la guerra i que va morir al front sense conèixer el fill. Schröder va ser un " Kinderkrieg"- un nen de la guerra - extremadament pobra (ell defineix la seva familia com ASOCIAL - wir wären die Asoziale-). Gràcies al creixement del 60 i 70 va poguer estudiar dret i finalment arribar la Bundestag al 1980. UN ESCALADOR. President del Lander de Niedersachsen (Hannover) al 1990 i finalment Bundeskanzler al 1998 fins al 2005. Cal destacar també tres matrimonis.

És conegut que a les poques setmanes d'acabar el seu mandat va posar-se al servei d'una filial de Gazprom. Està clar que l'estètica li importa un rabe, és a dir, es deu fotre de les valoracions morals que poguem fer qualsevol. En comparació amb Helmut Schmidt que viu a Hamburg a la mateixa casa on vivia abans de ser Bundeskanzler, no és un referent moral a Alemanya. Al contrari, el vaquilla genera més confiança que Schröder.

En un article brillant al Frankfurter Allgemeine, KOHL critica durament la política exterior europea seguida per Schröder al que acusa dels greus problemas que patim en la actualitat:

1/ Grècia: es va trencar el lema REFORM KURS IST BEISTRITT KURS - les reformes són part del camí d'entrada a la Unió Europea. S'ha d'exigir reformes primer per després entrar a la UE de forma solvent. Afirma que ni ell ni Theo Waigel - el ministre finançes dels criteris de Maastricht  - amb la informació disponible haguéssin permès entrar a Grècia. Ara toca assumir les conseqüències de l'error, és a dir, PAGAR.

2/ El relaxació del PACTE D'ESTABILITAT i el debilitament de la relacions franco alemanyes, ja que Alemanya va deixar de ser un model al trencar el Pacte d'Estabilitat i invitar als altres països a relaxar els criteris de déficit públic.

3/ Gràcies a la introducció de l'EURO - per Kohl -  estem a avui discutint en el marc de la UE. Primer l'Euro i després la unió política és l'estratègia que es va seguir aleshores.
 

NOTA:Jürgen Habermas, el referent intel·lectual a Alemanya,  afirma que apart de Joschka Fischer, que es va evaporar ràpid, tota la política exterior seguida des dels governs de Schröder endavant està feta pensant en el consum intern.

Banquers corruptes alemanys....Georg Funke

Aquí el que és important és la MICRO per explicar primer rescat bancari a alemanya després de la Segona guerra mundial.

 

La història comença al 2003 quan el HypoVereins Bank ( HVB) treu a borsa la seva filial immobiliaria -  finançament hipoteques - després d'un 2002 en pèrdues per tal de treure del seu balanç el risc immobiliari i captar fons del mercat per recapitalitzar-se.

 

La nova Hypo Real Estate ( HRE) sota el lideratge de Georg Funke -un apparatschik bancari fins aleshores responsable de la divisió británica -  es llença a un procés d'internacionalització aprofitant el boom de la construcció a Asia ja que els marges en el mercat hipotecari alemany són molt petits.

 

La cosa va funcionant, unes adquisicions per aquí, creixement a l'exterior per allà, uns beneficis al 2006 de 500M€ abans impostos i l'entrada al DAX 30 amb un cotització de 57€ l'acció.  I aquí arriba l'error fatal....Al 2007 compren DEPFA  banc irlandés dedicat al finançament d'administracions publiques i infraestructures  a nivel internacional. L'HRE es converteix en el banc hipotecari més important d'Alemanya superant  el seu competidor Eurohypo del Commerzbank - que mereix un altra capítol - amb l'adquisició més gran dels últims anys  - 5.700 M€ - i passar a doblar el seu balanç fins 400.000M€  i els resultats abans impostos de 1.200M€. Funke promet als inversors una rendibilitat del 30%.

 

Al 15 de gener de 2008 arriba el schock: Georg Funke reconeix que tenen al balanç els famosos CDO (els derivats amb garanties hipotecàries americanes) i ha de realizar fortes provisions deixant unes pèrdues de 390M€ i fent caure l'acció un 35% en un sol dia. El paio per això insisteix que NO ESTAN AFECTATS per la crisis de la Subprime americana i juntament amb el consell d'administració aprofita la baixada per comprar accions i generar una imatge de confiança - es va gastar 440.000 euros -.

Al Abril troben un accionista americà  C. Flowers que hi posa 1.100 milions d'euros i es queda amb el 24,1%. Funke inclús aconsegueix durant l'estiu de 2008 finançar-se en 54.000 milions d'euros en el mercat - això si a curt -. Tot sembla que va bé.

El 15 de setembre hi ha la fallida de Lehman Brothers i el 16 Funke avisa a la BaFin ( supervisor bancari alemany) que ja no pot finançar-se més en els mercats internacionals - el mercat interbancari queda col·lapsat -  i que no té forma d'aconseguir liquiditat. Com que el negoci de la DEPFA es finançava a curt termini malgrat que el finançament a administracions publiques se feia a llarg, ràpidament es crea un forat immens.

L'escena és la següent: 29 de Setembre les 12:15 Merckel truca a Josef Ackerman, persident del Deutsche Bank i li diu que Hypo Real Estate ( HRE)  amença amb la bancarrerrota ja que la seva filial dublinesa DEPFA no aconsegueix finançar-se. Ackerman arriba a un acord amb Merkel, els bancs alemanys ajudaran a salvar el HRE juntament amb l'Estat. Primer obren una línea de 35.000 milions, el 40% de les pèrdues les asumeix el govern i el 60% els bancs alemanys i Ackermann envía el seu millor home, Axel Wieandt. Un cop a dins va veure que el forat era més gran...les garanties que ha posat sobre la taula l'estat alemany és de més de 100.000 milions d'euros ( un 10% del PIB español ).

Al cap d'un any se celebra Junta d'Accionistes que dura 12hores amb crits inclosos de PENGEU A FUNKE. Es fa una operació acordió, els accionistes asumeixen les pèrdues - inclòsos jubilats que van perdre els estalvis - i després s'ampliar el capital a través del fons estatal es queda el 90% per cent del banc ( l'inversor americà va votar que no a l'operació!). Més de la meitat dels actius es van passar a un "banc dolent" mentre que els actius salvables es van mantenir al HRE.

A nivell polític va quedar esquitxat el ministre de finances, Peer Steinbruck del SPD i el seu secretari d'Estat Jörg Asmussen ja que van reaccionar tardíssim malgrat que des de principis d'any tenien coneixement de les dificultats del HRE. El supervisor bancari alemany Bafin tampoc no va brillar i finalment les agències de rating van calificar el deute que estava en mans de la DEPFA de triple AAA!

La broma a data d'avui  - 2014 - ha costat al contribuent alemany 19.100.000.000 euros (uns 237 euros/ciutadà). Actualment esta a la venda la participación estatal i s'espera que s'aconsegueixi 5.000.000.000 i esperar que els 137.000.000.000 euros d'actius que resten en el bad bank generin més pèrdues ( descomptats els 9.300 milions de "quita" del deute grec assumit pel govern alemany!)

Where are they now ?
Actualment Georg Funke el tenim venent cases - de luxe - al disetè Länder, Mallorca. Ell afirma " Ich habe nichts getan, vor dem ich weglaufen müsste" - No he fet res que em tingui que penedir, no és el mateix que pensen bona part de les autoritats alemanyes.  Fins i tot, Funke ha denunciat al HRE per que no l'han indemnitzat com tocava.

Gerhard Bruckermann, que va vendre la DEPFA al HRE, va rebutja amablement un lloc al consell d'administració de la nova empresa i va fer caixa - 100M euros-. Després va anar de president d'un banc al sud esta asiàtic que donava microcrèdits al 35% i que al cap d'un any va saltar l'escàndol pels múltiples casos de suïcidis de dones. Actualment es rumoreja que té una plantació de taronges a Espanya.

Administracions Públiques espanyoles deuen 3.300.000.000 euros a DEFTA.

El gran drama alemany ....Com estalviar en un món a ZERO coma?

Fibonacci no utilitzava el ZERO, aquesta és una xifra de que es consolida a partir del segle XVII i que amb Mario Draghi arriba al nivell més alt. ZERO coma alguna cosa és l'interès fixat pel pel president BCE, també és el rendiment dels comptes a la vista alemanys, de la TIR del deute alemany a 10 anys - al nivel més baix des de la Segona Guerra Mundial....

 

L'èxit de l'economia alemanya ha incrementat la renda disponible pel consum i també per l'estalvi que com podeu veure en el següent gràfic està per sobre al 10% - encara que en termes relatius baixa-....però clar on col·loquem un estalvi en un món a ZERO coma ????

 

 

 

 

Més de la meitat de la RIQUESA alemanya està o bé en efectiu o bé en comptes corrents o d'estalvi a la vista. El 90% de l'estalvi alemany també està dipositat de la mateixa manera.  La rendibilitat anual que llença (abwerfen ) aquesta tipología  productes ( c/c i d'estalvi)  oscil·la entre el 0,3 i el 0,6%. Donada una inflació alemanya és 0,8% està clar que l'ESTALVIADOR ALEMANY PERD DINERS!!!!! 

 

Existeix una web WELTSPAREN.DE que compara els dipòsits de comptes d'estalvi i similars de tot el sistema bancari europeu ja que el BCE garanteix els dipòsits fins a 100.000 euros. El més cobejat és un banc bulgar on ofereixen un 3,3% o bé les filials de bancs rusos(!).El perfil de l'estalviador alemany és l'anomenat HOME BIAS en lèxic financer. Inverteix a casa i no l'exterior evitant risc de país, moneda etc etc...en definitiva CONSERVADORS.

 

L'opció del mercat de renda fixa tampoc és una alternativa ja que per primera vegada aquest agost, el bo alemany a 10 anys està per sota del 1%. Existeix una forta demanda degut a què en un entorn volátil, el bo serveix com a refugi i ademés  fa que cada com és un mercat més "líquid". Si sortim a l'exterior, a Grècia el bò està a 5,5% però quin alemany té c**** de comprar bons grecs.

 

Existeix una altra alternativa per col·locar els estalvis i és comprar deute emesa per empreses (CORPORATE BONDS). Fa un parell d'anys VW va emetre 750M€ en bons d'empresa, ara cotitzen per sota del 2%. Si mirem altres empreses de segona classe la rendiblitat oscil·la entre el 3 i el 6% (empreses pro cicliques com Thyssen Krup o bé les de rodes d'automòbils com Continental). Les de tercera, com Air Berlin emeten al 11,5%, i plaça de cotització  5 mercats secundaris a Alemanya. Aquí el tema no és la rendiblitat sinó cobrar en cas d'insolvència!

 

També per protegir-se de la inflació es poden comprar immobles. Al centre München  està creixent el preu de la vivenda al 20% anual i hi ha un fort debat sobre si hi ha o no bombolla immobiliaria a Alemanya - que explicaré en una altra entrada -. Els alemanys tradicionalment no estalvien a través de la compra d'immobles com al sud d'europa, malgrat tot, els baixos tipus d'interès animen una demanda ja existent que impulsa els preus cap amunt ( la hipoteca està al 2% aproximadament). És una opció interessant sempre que siguin ciutats universitàries o bé vivendes en Länders rics.

 

I finalment, TOTHOM recomanda el mercat de renda variable per vencer a l'inflació. Les accions d'empreses alemanyes, sobretot les grans empreses que llencen uns dividends amb una rendiblitat entre el 2-3%. Ara, aquí el problema és crear-te una bona cartera i esperar que no hi hagi cap crash!

 

En resum, els alemanys continuaran mantenint la llibreta d'estalvi malgrat els magres rendiments.

 

 

 

 

NOTA1:Segons una enquesta del Gobal Financial Literacy Excellent de la George Washington University:  els alemanys responen de forma sorprenentment  exacte a preguntes sobre interessos, riscos d'inversió, inflació....

NOTA 2: Ahorro con avaricia: segons Keith Chen - professor de Yale - en les llengües on es pot utilizar el present per referir-se el futur, la gent estalvia més ( i utilitzen més el preservatiu). És a dir, qui parla alemany estalvia més i té més despesa en preservatius.

Dresden: 25 anys de la caiguda del Mur

A l'estiu del 2005 vaig fer parada a Dresden per millorar el meu alemany  - bàsicament allí el vaig sedimentar força-. M'hi vaig estar un mes d'agost i és la ciutat alemanya que més m'ha impressionat. Ciutat barroca destruïda totalment pels aliats durant un infame bombardeig al final de la guerra, borejada pels meandres de l'Elba on  a la seva riba feien cinema a l'aire lliure i formaven platges artificials que vaig disfrutar.

La Alte Stadt - la ciutat vella - està presidida per una no gens pretenciosa esglesia barroca la Frauenkirche que la van acabar de restaurar no fa gaire, a uns passos hi ha la opera - Semperoper - acabada pels comunistes a l'any 1985 i al costat  Gemälde Galerie amb una notable col·lecció de pintura ( Rembrandt, Canaletto, Rubens, Dürer), encara que Dresden també destaca per ser el bressol de l'expressionisme alemany ( Die Brücke ). La vida per això estava a l'altra banda de l'Elba, a la Neue Stadt - la ciutat nova -  del segle XIX on bullia la vida social i cultural en els múltiples cafès i restaurants i el meu estimat cinema alternatiu Thalia a Görlitzer Str.

 

És una ciutat amb moltes cicatrius, la guerra, bombardeig,  comunisme i finalment la caiguda del Mur i la dissolució de la DDR. No és una abstracció o un llibre d'història és REALITAT. La ciutat que em vaig trobar podies veure nois de quasi trenta anys jugant a les cartes el dilluns al matí, no  es veien gaires BMW ni Audis, molt pocs estrangers, algunes fàbriques i edificis abandonats i una certa austeritat a l'ambient.

 

Tots els diaris alemanys rememoren la caiguda del Mur. Apareixen estadístiques, es fa una mirada al passat i es fa balanç d'on estaven i ara on són.

 

El TREBALL era l'eix vertrabrador de la DDR i de sobte apareix un atur massiu del 30-40% de la població activa. Això va desgarrar de forma profunda la societat.

 

Es calcula que des de la Caiguda del Mur han emigrat 2 milions d'orientals a l'Oest. Les empreses intensives en mà d'obra s'instal·len a l'Est com Amazon a Leipzig ja que els salaris són molt menors que a l'Oest  (es calcula que l'introducció del salari mínim provocarà més atur a l'Est). La despoblació i l'envelliment de la població creix a uns ritmes alarmants, mentre que les polítiques públiques no han aconseguir retallar la distància entre l'est i l'oest des de la Caiguda del Mur...la distància segueix sent aproximadament d'un 25% del PIB. La majoria de les transferències no estimulen la inversió productiva sinó que va destinada a pagar sanitat, pensions, subsidis d'atur - entre el 60-70% de la despesa - amb la qual cosa no s'aconsegueix retallar la distància i fomenta una perillosa cultura del subsidi.... Es calcula que en aquest 25 anys s'han transferit uns 2.000.000.000.000 d'euros ( dues vegades el PIB español) i si som conseqüencialistes, el resultats no són molt brillants.
 

Quan va caure el Mur, Kohl va moure les fitxes ràpid, molt ràpid. Primer de tot, va equiparar el valor d'ambdós Marks destruint la competitivitat de les empreses de la DDR i carregant-se el teixit indústrial - notable -que existia. Després, el que era aprofitable s'ho van repartir les grans multinacionals alemanyes amb seu a Francfort, München o bé Hamburg deixant l'antiga DDR sense burgesia, ni centres de decisió, ni sistema financer mentre que a la classe obrera la van enviar a casa per "ineficient" a cobrar subsidis....Els que tenien més de tres neurones van marxar a l'Oest.

 

En definitiva, van castrar la societat de l'Est sense cap mena de contemplació i a qualsevol que hagués participat el van tractar molt pitjor que el tracte rebut pels antics nazis a la post-guerra.


Fa 5 o 6 anys va sortir una enquesta que deia que més del 25% de la población de la ex-DDR tornaria a aixecar el mur. No és d'estranyar que la setmana passada entrés a govern a Thüringen ( Erfurt), die Linke, els ex-comunistes, per primera vegada després de la caiguda del Mur.

 

 

Nota 1: A Dresden vaig tenir un professora que era també historiadora de l'art.  Explicava que resultava complexe estudiar història de l'art sense poder viatjar a Italia.

Nota 2: Intel·ligència econòmica: la STASI rebia cada dos dies un informe detallat sobre el que feia Siemens. Bàsicament, els càrrecs mitjos que no havien ascendit es prestaven - facilment - a xerrar tot el que podien.

El "Finanzausgleich" i els Länders

Al llegir el llibre de memòries del Egon Bahr em va impactar el fet de que milités al SPD als anys cinquanta per que era l'únic partit que propugnava la unitat alemanya i la defensa dels interessos alemanys ( fins i tot Kurt Schumacher - president del SPD - estava en contra del Pla Schuman - gestió conjunta de França i Alemanya  de l'acer i el carbó ). L'invent federal dels Länders impulsat pel general americà Lucius D. Clay era una altra peça per debilitar políticament Alemanya i evitar  que fos una actor de primer ordre al marge de la tutela aliada.

 

Adenauer va jugar la carta federal. Com antic alcalde de Köln, li agradava certa autonomía de Berlin, encara que com a Bundeskanzler va saber imposar-se en certa mesura dilució del poder central, elevant la figura de Kanzler molt per sobre del Bundesrat  - i dels partits polítics-.

 

En política, la micro és el què compta.

2014, la Ministerpräsidentin del Sarre, Kramp-Karrenbauer  - no ho digueu amb la boca plena - , de la  CDU,  proposa carregar-se el número de Länders de 16 a 6-7 per que els  "pobrets" puguin augmentar recursos a canvi de "cedir sobirania", ja que el Sarre com Bremen es veuen incapaços de fer front als deutes que han contret. L'exemple paradigmàtic és Berlin, on al maig de 1996, va votar en contra d'integrar-se a Brandenburg i ara està carregada de deutes.

Aquestes declaracions es deuen a l'inici de les negociacions sobre la Reforma de les Finances entre el Bund i els Länders i els entre els propis Länders. Bàsicament es discuteix, el CRITERI D'ANIVELLAMENT, el FINANZAUSGLEICH, ja que a partir de 2020 s'acaben les Transferències del Pacte de Solidaritat als Länders de l'Est i el 2019 cap Länder podrá contraure noves deutes ( Pacte d'Estabiltat).

1/El ministre de finances de Nordrhein Westfalen ( NRW- Köln) es queixa en que no es compleix el principi d'ordinalitat ( paga 2.400 i li tornen  700 milions ) i si se sumen les transferències de l'Estat a l'Est,  queda amb la despesa per habitant en l'últim lloc. Tant Bayern com Hessen també es queixen de que paguen massa i recórren al "constitucional" alemany sempre que poden, malgrat tenen uns superávits al pressupost notables ( Al 2013, hi ha 9 Bundesländer amb superávit ).

2/La disparitat de renda abans de l'anivellament és molt grossa i afecta a la recaptació. Passa de 3.254 euros de Impost de la Renda/ habitant a Hamburg a 676 euros Mecklenburg-Pommern. Però és que el que més recapta de l'Est és Brandenbrug  amb 769 euros IR/Hab. NRW té de mitja 1.736 euros IR/Hab. Aquest disparitat en la recaptació s'intenta anivellar amb les Transferències del Bund, p. ex. Sachsen (Dresden) cobreix unicament amb els seus impostos el 44% de les despeses del total dels 16.900 milions de pressupost del 2013. Els quasi 10.000 que hi falten són transferències del Bund ( Solidarität Pakt - Subsidis de la Unió Europea ).

3/ Els Länders de l'Est porten un temps restructurant la caiguda d'ingressos ja que les Transferències del Bundes redueixen any a any. Al 2005 eren 16.400 milions i al 2014 7.300 milions.  Agrupen ajuntaments, intenten ser més eficients però al final redueixen serveis (protestes a Brandenburg contra la retalladles en educació). Es posa en perill el principi de la Grundgesetz - no és ben bé la Constitució però podria ser traduït així - on tota a tota Alemanya hi ha d'haver unes condicions de vida similars.


Ara s'estan buscant criteris, ajustus....es discutirà força sobre el FINANZAUSGLEICH i els diversos criteris d'anivellament i formules per buscar un sistema de finançament més acurat.

Però per si hi ha cap dubte, el que sempre faran els Länders és pujar l'impost........sobre la cervesa.

Die Schwarze Null....el zero negre de l'amic Schäuble

El divendres, el Mateo Renzi va fer pública una carta de la Comissió amb recomanacions de cara l'aprovació dels pressupostos pel 2015 ja que qüestionen el Pacte d'Estabilitat. Una carta similar han rebut França, Austria, Slovènia i Malta.  Barroso s'ha mostrat "sorprès", la paraula fina per dir que està "cabrejat", i és que Renzi amb la manifestació contra la reforma laboral, la reducció en 4.000 milions d'euros dels pressupostos de les regions, està fotut. Fins i tot ha amençat en que la Comissió Europea sigui més transparent i faci públic les seves despeses. Entre això i els 2.100 milions del Cameron anem arreglats.

 

Aquest és un petit exemple sobre com estan les coses. La setmana passada Schäuble estava a la George Washington University amb en l'ex-ministre de finances, Larry Summer i el ministre de Finances italià, Pier Carlo Padoan.... Tots li van dir que s'estimulés el creixement a la Unió Europea - en defintivia que obrís l'aixeta - però ell res: Alemanya continua sent la locomotora d'Europa . Aquesta setmana s'ha reunit amb els ministre d'Economia i de Finances francesos. Aquests li han  proposat que el que estalvïin del pressuspost francès (50.000milions) que els alemanys s'ho gastin en inversions en infraestructures...resultat: han creat una comissió d'estudi.

 

Els seus companys de coalició del SPD, li repliquen que cal estimular l'economia ja que els indicadors avançats i les prevsions pel 2015 no pinten molt bé i que això pot reduir els ingressos del pressupost del 2015. La reducció del creixement afecta directament a les mesures amb més impacte social com la  implantació del salari mínim, la jubliació als 63 anys i l'ampliació del comput d'anys pels diners que cobren les mares per fill.

 

 

Però ell res. En Schäuble se'ns mostra impassiu.....des de 1969 tots els ministres de finances alemanys han presentat un pressupost amb déficit. Schäuble serà el primer en presentar un pressupost equilibrat, el "SCHWARZE NULL" - el zero negre -. Ell diu que això genera confiança!!! de cara als inversors de renda fixa, les futures generacions, etc etc....

 

En la política monetària les coses no van millor, un article del Frankfurter Allgemaine explicava que en Draghi va enviar a principis d'octubre el seu "ministre d'exteriors", Benoit Coeure, a Berlin per que els polítics alemanys no critiquéssin en excés el president del BCE. L'article afirma que el principal problema de Draghi és Schäbule, que critica obertament a Draghi. Les relacions amb Berlin s'estan refredant i això que Berlin compta a Draghi com un aliat seu ( almenys fins la conferencia de Jackson Hole). Tampoc ajuda l'antipatia mutua entre Weidmann, president del Bundesbank i el mateix Draghi...Es veu que hi ha apostes als actes on participen per veure si els seus camins es creuen. Weidmann es veu que "fuig com la peste" de Draghi. MERKEL CALLA - de moment - actuarà quan Draghi pugi l'aposta i vulgui comprar deute públic.

 

Nota1:Al febrer es decidirà la data de les noves eleccions a Grècia.

Nota2: El déficit prèvista a US i GB serà superior al 5,5% en ambdós països.

Nota 3: Us passo un gràfic:

 

 



Fracassa Europa? El nou llibre de Joschka Fischer

Retornat d'un any donant classes a una universitat americana, en Joshka se'ns ha posat a escriure sobre Europa en plan Lluís Foix. És un personatge que genera força controvèrsia a Alemanya: de passar de llençar cocktels molotov a vestir d'Armani i fer anuncis de BMW hi ha un bon tros. Per menystenir-lo sempre li recorden el seu passat de taxista - una crueltat - però malgrat tot s'ha convertit en una figura que cal tenir en compte.

1/ Es mostra a favor del lliurament d'armes per part de la Merkel als kurds que lluiten contra l'Estat Islàmic. Des de la seva experiència a la Guerra de Bòsnia creu que hi ha d'haver intervenció exterior quan es tracte de conflictes que impliquen destrucció total de l'altra. Res de pacifisme.

2/ Respecte Ucrania es mostra a favor de la seva incorporació a la UE  - encara que aboga per una Europa de dues velocitats -  seguint els consells nord americans i en contradicció amb la posició clàssica de política exterior alemanya que veu Ucrania com una zona d'intervenció exclusivament russa ( Helmut Schmidt).  Segons ell, sense les ampliacions que s'han fet on estarien ara països com Romania o bé Bulgària.... Europa com a font d'estabilitat i progrés.

Ucrania és el repte de política exterior europea i creu que Europa ha d'adoptar una posició més enèrgica enfront Putin, línea que també sosté el ministre d'Exteriors del SPD, Steinmeier.

3/La crisi europea la veu com una crisi de sobirania dels Estats i que ha de ser contestada per Alemanya i França ( la resta, paisatge ). L'una ha de cedir sobirania financera i l'altra sobirania política.

Critica a Merkel per la seva falta de visió d'Europa -  tot el contrari que Helmut Kohl que posava Europa con el principal objectiu estratègic alemany -. Aquesta falta d'una idea clara d'Europa, conscient,  permet a Merkel un  cert tacticisme a curt però que genera inestabilitat a la resta de socis europeus per que no saben quines són les línees mestre de la política exterior alemanya.

Deixa entreveure que les polítiques d'austeritat porten a una Europa alemanya i que això genera un fort debat als països europeus per cedir més sobirania per consolidar una hegemonia alemanya a Europa. No està en contra de la consolidació fiscal però si en el moment actual en què s'està realitzant ( al 2003 Schröder i jo vam decidir trencar el Pacte d'Estabilitat conscientment ja que estàvem tirant endavant reformes estructural - Agenda 2010 -. No és bo fer reformes estructural i consolidar el pressupost alhora ).

Creu que el Consell d'Estats ha de ser el nou govern d'Europa i que la Comissió i el Parlament ha d'esdevenir una segona càmera que englobi la diversitat europea, ja que a la Comissió li manca legitimitat i el marc de referència dels europeus continua essent l'Estat nacional.

I finalment, a la pregunta si Europa fracassa.....creu que estem a prop del precipici...la meva impressió és que creu que en algun moment, algun dels moviments anti europeus tant de dreta ( Front Nacional ) com d’esquerra ( Syriza ) acabaran tenint èxit i llavors cagada. 

Helmut Kohl i el Spiegel, història d'una gran amistat

En Josep Pla afirmava al Quadern Gris que li hagués agradat "tenir panxa", ja que els panxuts ocupen l'espai. Helmut Kohl és un d'aquests alemanys simpàtics que te'ls imagines a l'Oktober Fest menjant Bratswurts mentre que el Schäuble més aviat el veus sobre un panzer.

El Spiegel ha publicat un article força dur sobre Kohl - pornografía política per ser més exactes - gràcies a les més de 600 hores de gravació que té el seu primer biograf Schwan. Aquestes gravacions fetes al 2001 abans que  la seva dona se suïcidés i després de la seva dimissió - per acceptar 2 milions de Mark d'una donació anònima i admetre un comptabilitat opaca dintre de la CDU - , donen una imatge d'un polític fred i calculador, tot el contrari de la bonhomia i Fons de Cohesió que destil·la en Helmut. En resum, el Spiegel es revenja de Kohl i la seva segona dona, que segons sembla l'aïlla dels periodistes i maquilla la seva biografia exaltant les virtuts com a home d'Estat.

La primera punyalada és sucosa: el Congrés de la CDU que es va celebrar a Bremen a SETEMBRE DE 1989, un parell de mesos abans de la caiguda del mur i on hi va haver un intent per desbancar Kohl de la presidència de la CDU. El destí va beneficiar Kohl ja que un parell de dies abans s'havia reunit amb el president Hongarès i havien acordat obrir les fronteres entre la RFA i Hongria. Quan va obrir el congrés,  ho va espetar aconseguint un recolzament del 79%. Els conjurats se'ls va anar carregant al cap de poc temps ( la presidenta del Bundestag, el secretari general de la CDU i diversos polítics regionals).

La segona punyalada ataca a la honorabilitat: al 1975 demana Kohl en una carta al President de Daimler-Benz una aportació per la CDU. Aquest li dona 50.000 Mark que Kohl rebutja al·legant que l'empresa passa per problemes mentre sap que al seu company de partit de Stuttgart l'han ensucrat amb 250.000 Mark. La resposta implícita és que són massa pocs diners....al cap de poc temps n' aconsegueix 100.000 Mark .  Ja se sap que pels catòlics això dels diners és un peca venial.

La tercera punyalada: Schäubel el fidel servidor de Kohl i el successor natural a qui Kohl havia de passar el relleu a mitja legistlatura ( 1996). Això no va passar ja que segons Kohl creia que NO PODRIA portar a bon port la introducció de l'euro ( aquí dos biògrafs diferents coincideixen). Kohl deixa entreveure que el cas de les aportacions anònimes en comptes opacs, va ser utilitzat per Schäuble per liquidar adversaris polítics encara que ell després s'hi va veure embolicat ( hi ha 100.000 Mark d'un traficant d'armes que van desaparèixer i que Schäuble otorga a un error de comptable). El trencament entre Schäuble i Kohl es produeix en aquest punt, quan el primer intentar obligar a dimitir el segon, ja que no se’n anava ni amb aigua calenta.

 En definitiva, el Spiegel mostra a un Kohl traït pels seus propis companys, els quals li devien tot. De fet volia titular un capítol de les seves memòries com " Die Hand, die segnet, wird zuerst gebisssen - mà que beneix, és la primera a ser mossegada ".

La Demanda Agregada i la Autopista de München a Ausburg

Els economistes alemanys es queixen sempre molt que l'economia alemanya inverteix a l'exterior  i no al propi país. És a dir, tenen dèficit en inversión interior que mina la productivitat a llarg termini i redueix el potencial de creixement de l'economia.

Aquesta és una de les idees de fons que mena el pensament econòmic alemany i a la que se li ha creuat les autopistes . Hi ha un fort debat sobre l'aplicació de peatges per finançar la inversión a les autopistes alemanyes - que per cert estan força malmeses -....Aquest recurs sembla força impopular i té pinta que el Ministre de Transport ( Alex Dobrin de la CDU de Bayern) quedarà enfangat.

Us passo la inversió en infraestructures ( és un gràfic que agradarà molt al Quim):

Malgrat tot, la Gran Coalició s'ha posat en marxa - prepara un projecte de llei -. El Schäuble ha creat un comissió per estudiar la privatització de les autopistes mentre que Sigmar Gabriel  ha creat un grup de treball liderat per l'economista Marcel Fratzer ( el que va sortir diumenge passat al El País) i on participen entre d'altres del CEO del Deutsche Bank, Jürgen Fitschen.

 

La proposta és crear un FONS d'uns 7.000 milions d'euros per invertir en infraestructures. En aquest fons hi participarien les asseguradores i bancs alemanys que de pas treuren un rendiment assegurat major que el dels bons de l'estat ....Amb aquest sistema no s'apujaria impostos ni es posaria en qüestió l'equilibri del pressupost alemany (Schäuble content!), així els bancs i asseguradores millorarien el compte de resultats - a compte de l'erari públic -.

 

La discussió ara és el model de gestió de tot plegat ja que el sistema de concessions publiques a empreses s'ha demostrat que encareix l'execució de l'obra. El Tribunal de Comptes ha comptabilitzat una desviació de 1.900 milions d'euros en la construcción de l'autopista de München a Ausburg i ha qualificat l'obra de ANTI ECONÒMICA ( unwirtschaftlich ). El sistema de peatge tampoc el veuen amb bons ulls ja que es paguen sobrepreus ja que ningú coneix el tràfic de vehícles els pròxim 30 anys.

 

Aquest és el debat que està ara sobre la taula. Una cosa està clara  NO ELS AGRADA DESPILFARRAR ELS DINERS ( es posen com una moto ) i que el sistema resultant serà més o menys transparent.

 

NOTA: Der Spiegel pública aquesta setmana una article de tres pàgines sobre com els fons europeus es gasten a Andalusia. Bàsicament el Banc Europeu d'Inversions s'ha fumat 6.200 milions d'euros en infraestructures - per exemple un pont a Cadiz que no va enlloc - o bé 2.300 milions en formació ( inexistent ). En total s'han fumat 14.000.000.000 d'euros a Andalusia entre 2007 i 2013 en ajuda estructural.

 

El títol de l'article és el següent: cap altra regió a europea rep tants diners com Andalusia. Això ha impulsat la corrupció

 

DESPRÉS DIREU QUE NO TENEN RAÓ......

 

 

L'Index IFO i l'angoixa de l'home modern

 

L'IFO Index - índex de confiança empresarial alemany -  ha caigut fins als 104,7 punts. Hans Werner-Sinn utilitza la paraula "Abschwung" que podria ser traduït com a RECESSIÓ. Com podeu veure la correlació és força alta entre la producción indústrial i l'Índex IFO:

 

A principi d'any els analistes preveïen un creixement moderat del 1,8% del PIB pel 2014...alguns d'ells preveïen fins i tot un upside d'acord amb l'evolució dels indicadors avançats de més del 3%. Sigmar Grabiel Ministre d'Economia  del SPD, afirmava aquesta setmana que quedaria per sota del 1,8%, ja que el PIB d'Abril a Juny ha caigut un 0,2% respecte l'any anterior.

Segons els estudis de cojuntura són tres els factors: Ucrania, China i els veïns europeus. Cap factor intern ( política fiscal, monetaria...).

 

Rússia no té un pes econòmic per condicionar de forma continuada l'economia europea. Les exportacions a Rússia només representen un 3%. El creixement xinès es desaccelera - cosa normal i desitjable ja que el PIB és com l'interès compost - però té pinta de no afectar de forma drástica l'economia alemanya i at last but not least el baix creixement francés i italià que representen entre els dos el 12% de les exportacions alemanyes.

En resum, malgrat el record d'exportacions al juliol ( superàvit a la Balança Comercial de més de 23.400.000.000 milions d'euros juliol ), la nova comptabilització del PIB a partir de setembre i la pujada ininterrumpuda del Dax que ha arribat fins als 9.500 punts, sembla que vol ploure. I TOT DEGUT SUBSTANCIALMENT A LA CRISIS EUROPEA. L'economia alemanya creixerà i crearà ocupació, però està deixant de ser la  "locomotora europea" i s'allunya del seu màxim potencial.

DRAGHI SALVA'NS

 

NOTA 1: Aquest estiu vaig parlar amb un economista xinès que treballava en una agencia estatal en plan CNMV per valorar els bons emesos per les empreses xineses per després vendre-ho als porpis bancs xinesos. Doncs l'equip d'analistes estaba format per 11 tios.......11tios. Hi ha algú que realment sàpiga com va la Xina????? Ens enganyen a tots???? Qui collons sap com està el sistema bancari ???Quines pugnes hi ha entre el ministeri d'economia i el banc central xinès?????

 

 

NOTA 2: Els principals països on alemanya exporta ( Gener / Juny 2014 en milers de milions)

1. Frankreich: 51,5 Milliarden
2. Vereinigte Staaten: 45,3 Milliarden
3. Großbritannien: 41,2 Milliarden
4. Niederlande: 36,6 Milliarden
5. China: 35,9 Milliarden
6. Österreich: 28,1 Milliarden
7. Italien: 27,9 Milliarden
8. Schweiz: 23,4 Milliarden
9. Polen: 22,9 Milliarden
10. Belgien: 21,4 Milliarden


NOTA 3: Indicadors avançats de l'economia alemanya: els encàrrecs a la industria i la construcció.

Llarga vida a Draghi!!!!!

És divertit submergir-se per la premsa econòmica alemanya....veus titulars increíbles sobre la Hiperinflació o bé en defensa de l'euro  i contra el retorn al Mark ( Die Zeit )... Els que més gràcia em fan són els d'on deixar els estalvis en un món amb interés zero -  penso publicar una entrada en breu -.

Finalment m'he decidit a escriure sobre el Banc Central Europeu ( BCE ) i la Política Monetària. Al setembre, segons informa el Spiegel, truca Merkel a Draghi procupada pels dubtes que Draghi va fer  públics a Jackson Hole sobre la política d'austeritat i el potencial impacte deflacionari sobre europa. El que és estrany és que no truqués per preguntar sobre l'alt nivel d'atur: aquí teniu la variació en la  taxa d'atur de USA - EU.




Bàsicament les mesures que està portant a terme l'italià són vistes amb cert recel pels alemanys. La compra de Deute ( Asset Backed Securities ) per part del BCE per injectar liquidesa als bancs no fa content al Ministre Schäuble  " Ich bin über die Debatte in den Ankauf von Verbriefungsproduckten nicht glücklich". Encara que és vista en recel és acceptada.  Jens Wiedemann, president del Bundesbank, al Spiegel subscriu les mesures empreses per Draghi però si qüestiona la qualitat dels actius que el BCE ha d'adquirir per tal de què no es converteixi en un banc dolent, el volum de les compres ...El més inquietant és com acaba l'entrevista "Solide Haushalte sind im Übrigens eine Voraussetzung für Nachhältige Wachstum und kein gegensatz dazu - Uns pressupostos sòlids són per cert una pre-condició per un creixement sostingut i no el contrari". Quedeu advertits.






També la reducció paulatina dels tipus d'interès ( tipus d'interès reals negatius )  i el pagament de comissions als bancs per mantener saldos vius al BCE també és vista com a negativa per el sector bancari i assegurador alemany. Malgrat tot aquesta estrategia està tenint efectes extremadament positius....ja que que encara que la reducció de tipus d'interès NO INCREMENTA els préstecs ni el crèdit otorgats per les entitats financers ( exemple Dinamarca ) el que si fan és depreciar l'euro respecte el dólar. I aquesta és l'estratègia seguida per Draghi.

Amb un euro a 1,27, reduït un 10% des de juny, permet que sobretot les mitjanes empreses europees ( i amb elles les Mittelstand alemanyes ) siguin més competitives a nivel exterior, incrementin vendes, marge i beneficis i de rebot s'estimuli la inflación via importacions. La depreciació respecte el Yen i el Yuan no ha estat tan gran....cal veure com actuaran les respectives autoritats monetàries.

En resum, els alemanys s'ho estan mirant amb lupa, sembla que estiguin a la defensiva però això és un "wait and see"......PER DESPRÉS PRENDRE DECISIONS.

Llarga vida a Draghi!

Juncker, la nova Comissió Europea i la Demanda Agregada

Juncker ha "format" govern!!!! Ha escollit els 7 vicepresidents i els 20 comissaris de la Comissió Europea...Els alemanys estan força cabrejats per que el seu representat Oettinger només ha aconseguit la cartera d' Economia Digital sota la qual pengen 1.200 funcionaris ( Ohne Apparat bin ich nichts in Brüssel - sense aparell no sóc res a Brussel·les  va dir després de rebutjar un càrrec  sense contingut). Merkel esperava la de Comerç Exterior per negociar el tractat de lliure comerç amb els americans ( cotxes a canvi de drets d'autor ).

El nomenament del representat francès Pierre Moscovici per "Economia i Finances" ha posat els pèls de punta a mig Alemanya, ja que fins era el ministre d'economia francès especialista en incrementar sistemàticament el dèficit per sobre d'allò pactat. Malgrat tot, el "Financial Times"  l'anomena el sandwich ja que té al costat dos vicepresidents més ( Finlandia i Letònia) que vigilaran que no es mogui un mil·límetre de les política de contenció del dèficit públic.

Juncker ha optat per formar un Comissió amb representat de petits Estats per esdevenir un espècie de protecció contra la força dels grans Estats. També l'elecció té un toc presidencialista ja que ell brilla com una estrella marcant perfil propi: l'objectiu és que Brusel·les  deixi d'estar en regulacions petites (el repetit exemple sobre la regulació dels cogombres ) per ocupar un posició central en les qüestions europees.

Tot plegat el Die  Zeit titulava l'article de l'elecció com "Ein Affront gegen Merkel - una ofensa per Merkel". Juncker ha passat comptes amb la Kanzlerin després de les humiliacions patides  durant la campanya electoral on feia de teloner de Merkel - parlava 10 minuts als meetings - i es va cansar d'escolta que els que tenien l'última paraula de tot plegat la tenia el Consell ( Merkel ) on seuen els primers ministres europeus. Juncker es proposa reduir el poder dels Estats....però com?????

Doncs amb el seu amic president del Parlament Europeu Martin Schultz-  que per cert va ser sacrificat pel seu propi partit alhora d'esdevenir el representant alemany a Brusel·les- . La divisió de papers és clara Juncker marca les línies i Schultz les legitima a través del Parlament. Si Juncker aconsegueix posar en línia els Vicepresidents Econòmics en qüestions europees serà impossible que ja només els Consell ( Merkel ) pugui decidir-ho tot a Europa.

I aquí s'obre una línea clara per donar la volta a la política económica Europa: El Suddeutsche Zeitung informava aquest dissabte en exclusiva que Juncker està pensant en utilitzar els diners sobrants del fons ESM ( European Stability Mecanism) per crear un gran pla d'inversions a tot Europa ( 300.000 milions d'euros/ Milliarden dels 500.000 del fons) vehiculats a través de EIB ( European Investment Bank). De fet, el EIB ha demanat als 28 ministres de finances que pensin en plans d'inversions en els seus respectius països. Malgrat tot, el Ministre de Finances de Bayern ha que en realitat això era un pla de suport als euro escèptics "Alternative für Deutschland"

Nota: la funció dels vicepresidents és molt important ja que vigilen el que fan els altres 20 Comissaris i poden bloquejar les seves iniciatives