El govern de coalició: Estat del Benestar o Clima

 

Recordo una de les últimes intervencions del Cinto sostenint que no creia en la política industrial, que les empreses s’havien d’espavilar i suposo que tenia bons motius per sostenir això en contra la temptació de l’Estat de fotre mà. El vent bufa cap a una major participació de l’Estat a l’ economia per impulsar renovables, el cotxe elèctric o bé el xec digital, que aquí al Regne d’Espanya disposa d’un pressupost d’un 2,38% del PIB. 3.000M€. Sospito que acabarà igual que els intents del INI de fer benzina amb la palla.

 

Arrsicar Més Progrés

Si Willy Brand demanava arriscar més democràcia, el títol del pacte entre Die Grüne, els liberals del FDP i el SPD és arriscar més progrés. 177 pàgines ben a rebotides. Les negociacions han estat executades de forma exquisida, ningú ha xerrat de més i acords a porta tancada. Com s’ha de fer. De fet, tots els participants tenien un gran incentiu per que la cosa reeixís ja que es volia evitar el fracàs de les negociacions de la legislatura passada on el FPD es va comportar de forma poc professional i va trencar la coalició Jamaica amb la CDU i Die Grüne.

Robert Habeck, Die Grüne,  surt reforçat després del desastre electoral d’Annalena Baerbock, que passa a ministre d’Exteriors mentre ell passa a ser vizeKanzler , super ministeri d’Indústria-Medi Ambient i l'home fort de Die Grüne. El FPD i Christian Lindner, que històricament havien ostentat Exteriors no ha comès l’error d’agafar altre vegada aquest ministeri i ha aconseguit el Finanzministerium. Schäuble és Schäuble gràcies a la força del Finanzministerium mentre que a Exterior només et dediques a fer de comentarista de la política internacional sense poder real.

Durant les negociacions, els liberals i el SPD han anat junts “contra” Die Grüne. És a dir, primer es posen d’acord FPD i SPD per després deixar penjat a Die Grüne, que és el partit que més lluita internament contra els seus propis èxits. Les bases esquerranes del SPD estan callades, el FDP es conforma en no pujar impostos per mantenir la seva base electoral i Die Grüne fa de bufanúvols: les bases ja comencen a estar emprenyades per que els liberals del FDP, amb l’acquisciència del SPD, ha aconseguit el ministeri de Transport, tema clau per Die Grüne. La indústria automobilística, no s’arrisca.

El cacau està servit entre els dos vizeKanzlers: diners contra clima. Die Grüne creu que amb 5 ministeris pot empeltar un canvi substancial a Alemanya mentre que Lindner ho frena amb l’acquisciència de Scholz. Exemple, el SPD ha signat juntament amb el FDP el CETA, el tractat de lluire comerç amb Canadà, mentre que Die Grüne ho ha portat al constitucional. D'aquí passem al finançament de la OTAN o bé la mutualització del deute dintre de la UE que proposa Die Grüne i que de ben segur el FDP s’oposarà. A canvi de cedir, Die Grüne espera rascar algun comissari europeu i inclús substituir a Ursula Von Der Leyen d’aquí un parell d’anys.

Les negociacions han estat un èxit per Scholz – i una certa baixada de pantalons per Die Grüne que tenien unes aspiracions més altes -. El SPD es queda la despesa social amb posant l’accent a les pensions, treball amb l’aplicació del salari mínim a 12€/hora, Defensa i Interior i Sanitat i la gestió de la crisis del COVID. No hi ha cap crítica interna dintre del SPD – i això que com he explicat, no és pas una bassa d’oli -. Scholz se sap de memòria el pacte de coalició i ha estat a l’alçada de tot el procés, jugant un paper més de moderador entre Lindner i Habeck, que més de líder. Més Merkel, menys Schröder. Ha parlat amb tots els actors, ha escoltat tots els arguments i busca l’equilibri. Quan comenci la pugna entre Habeck i Lindner, haurà de posar ordre.

Qui paga la política industrial?

Die Grüne vol impulsar un bon gruix d’inversions per que el 2030 un 80% de l’energia que consum alemanya vingui de les renovables i  promou la sortida del carbó idealment a partir de 2030, és a dir, no s’han posat sogues al coll, com una colla coneixem tots. També volen liquidar el motor d’explosió pel 2030 i potenciar la fabricació del cotxe elèctric esperen que circulin 15M de cotxes elèctrics. Per la indústria química i construcció, es busca que utilitzen productes neutrals CO2 i que l’estat posi la diferència ja que generalment són més cars a la vegada que es posaran “aranzels” a productes importats que siguin contaminants. 

Tot això val calers i aquí apareix el trade off entre l’Estat del Benestar clàssic i les inversions per lluitar contra el canvi climàtic. No hi ha pasta per tot i per tant, si es vol impulsar el canvi de model energètic sense tocar l’Estat del Benestar, s’ha de fer a base de deute amb tot el què comporta o a base de petits superàvits. Aquest joc de forces és el que determinarà la legislatura i crec que la política europea els propers anys.

El ministeri de finances espera que l’Estat alemany ingressi 180.000M€ fins a 2025 i això suposa  que el Bund té un upside fiscal de 14.000M€ anuals, similar als dels Länder i per tant Scholz ha tingut una mica de marge durant les negociacions. Segons els estudis de conjuntura de la tardor, el 2022 es presenta com un bon any amb una normalització del consum i de la producció – resant per que la nova variant del COVID no afecti substancialment -. 

La quadratura del cercle de Scholz és aconseguir 50.000M€ per canvi energètic, digitalització i formació sense pujar impostos i mantenir el schwarze null – l’equilibri pressupostari que exigeix la constitució alemanya pel 2023. Aquí també afegim els jubilats, amb una despesa de 10.000M€ per les pensions.

Durant 2020 i 2021 el deute alemany ha pujat en 370.000M€ i per mantenir el schwarze null només es poden endeutar en 100.000M€ per 2022 i  ja que al 2023 ja tornem a l’equilibri pressupostari.

Per tant, si volen invertir en infraestructures endeutaran la Renfe alemanya, la Deutsche Bahn,  en comptes de tocar el pressupost del Bund. Si s’han de fer vivendes públiques, endeutem l’Institut Català del Sòl 😉 de torn amb nom alemany de 14 síl·labes per tal de construir les 400.000 vivendes anuals promeses, (400.000 vivendes anuals, xavals!). Scholz ho veu amb simpatia, d’aquesta manera va poder construir vivenda pública a Hamburg mentre era alcalde.

Si no voleu endeutar empreses públiques tenim el ICO alemany, KfD que finançarà  “project finance” tipus parcs eòlics offshore o bé la xarxa de carregadors del cotxe elèctric i coses d’aquest estil que puguin generar rendibilitat i retornar els préstecs crèdits encara que sigui a molt molt llarg termini. També preveu la participació en diversos fons com fa el nostrat ICO sent un fons de fons amb el programa Isabel La Católica per exemple.

Amb això Scholz descarrega el pressupost de determinades despeses per destinar els calers a altres coses com per exemple subvencions o bé les pensions. En empreses tipus Thyssen Krupp rascaran pasta per fer acer “ecològic” amb hidrogen, però és clar, no es poden a acollir a subvencions directes així que faran servir probablement els fons COVID per donar suport a les companyies que passaran a anomenar-se de Fons de Transformació. Això bé de part de Peter Altmaier (CDU). I ho fan amb tripijocs, l’Estat no donarà subvencions sinó que participarà en capital de l’empresa privada. Nota important: l’endeutament d’aquesta empresa no computa pel pressupost de l’Estat ;).

 

En fi, trampes al solitari

 

NOTA1: El pitjor malson de Die Grüne és que subvencionin la transformació de la indústria automobilística a través del ministeri de Transport del FDP mentre que altres projectes verds es quedin sense un duro. El FDP té un aliat amb el SPD pel tema industrial i cap interès en Die Grüne. Un altre exemple és que no hi ha cap termini per sortir de carbó – literalment han escrit  “idealment 2030” .

NOTA2: Robert Habeck pretenia com a ministre d’indústria i canvi climàtic tenir veto en totes les lleis que danyessin el medi ambient. Tant Scholz com Lidner li han barrat les pretensions. De fet, hi ha un xec climàtic per cada ministeri, però no el manega en exclusiva Habeck. En definitiva, falten objectius clars en la lluita contra el canvi climàtic.

NOTA3 : Malgrat que el FDP ha estat el quart partit a les urnes és el que ha marcat les línies vermelles: cap termini, cap pujada d’impostos, cap relaxació amb el pressupost equilibrat...En fi, no posen ni impostos a les begudes ensucrades. Bàsicament s’han copiat el mètode de la CSU de Bayern, no cedir en res. Scholz té molt bona relació amb Lindner i es mostra comprensiu amb les seves posicions. S’entenen bé i estan alineats.

NOTA4: La política exterior s’ha resolt ràpid. El compromís del 2% del PIB per la OTAN no surt però si un 3% per compromisos exteriors ( tant militars com cooperació).  Política exterior, cooperació i Defensa han d’anar units de la mà. No ha sigut un tema molt important en les discussions i ha quedat a gust de tothom: pals a Rússia per part del SPD i restriccions a les exportacions d’armes per part de Die Grüne.

NOTA5: el program social: l’edat de jubilació no puja, i les pensions es mantenen el poder adquisitiu. La idea del FDP de crear un fons privat tipus Noruega no s’ha imposat. El salari mínim dels minijobs s’incrementa de 450 a 520€ mentre que els salaris mitjans – Midi - a 1.600€ però es mantenen les condicions laborals a gust del FDP. Pensions per mercat de treball, potser us sona. S’introdueix el Bürgergeld una espècia de renda mínima, que substitueix  el PIRMI alemany, el infame Hartz IV, amb criteris més laxos d’otorgació mentre s’agrupa tot tipus d’ajuda social dintre d’aquest Bürgergeld.

NOTA6: La part europea ha sonat SORPRENENTMENT ambiciosa: volen una constitució europea federal, liquidar els diversos acords que corren per la UE i intensifica el procés d’integració amb una nova llei electoral europea. Impulsar un veritable ministre d’exteriors, impulsar inversions transnacionals però no queda clar com es finançarà – marramiau -....de moment el Pacte d’Estabilitat es manté i els deutes mancomunats entre països membre de la UE també.

Never Mind the tapering: Lagarde i el BCE.

 

L’estabilitat de preus és condició necessària pel creixement econòmic. Aquest és el punt ideològic principal del Bundesbank, - la Ordnungs Politik -. El Bundesbank era una institució independent amb molta força que va patir una OPA per part del BCE que el va diluir en peu d’igualtat amb els altres 18 Banc Centrals. A les deliberacions del Consell, Draghi es passava pel forro les opinions Weidmann, holandesos i finlandesos. La dimissió de Weidmann és un pas en la llarg marxa per la desbundesbankització del Banc Central Alemany i probablement sigui el regal de comiat de Merkel a Olaf Scholz.

 

La dimissió de Weidemann

Els caps del Bundesbank tenen poques traganteres, quan la política monetària del BCE no els hi feia el pes, dimitien. Això ha passat amb Axel Webber  al 2011 – després a UBS – i al mateix any  Jürgen Stark i ara, a Jens Weidemann. 10 anys contra la política monetària expansiva és suficient.  A la carta de comiat als seus companys de feina va dir que la “les autoritats monetàries han d’estar amatents al seu mandat i no anar remolc de la política fiscal”.

Dit d’una altra manera, la política monetària de baixos tipus i la compra de deute ha passat a una altre nivell i més tenint en compte que després del COVID, els preus han pujat i no només als USA, sinó també a moltes parts d’Europa. El discurs de pujada de preus transitòria sona al aterratge suau del Zapatero...i  pitjor...recorda als anys 70  quan va començar la crisis del petroli: bona part dels economistes van afirmar el mateix....que no passava res. Islandia, Corea del Sud i Noruega han pujat tipus ja. La FED estan fent marxa enrera amb la seva política i alguns economistes americans sembla que hagin passat per Frankfrurt per  fer un rentat de cervell. Les autoritats monetàries s’han de concentrar en l’estabilitat de preus i no en els problemes socials.

La lectura política va més enllà, Merkel va  sacrificar Weidemann per Ursula Von Der Leyen. Poder polític per cedir en la part econòmica. La definició de l’europa merkeliana. Merkel va preferir el control polític de la Comissió Europea que lluitar per substituir Draghi al Banc Central Europeu.

 

Lagarde, la banquera “campetxana”

Draghi havia estudiat als jesuïtes però és Lagarde qui exerceix com a tal, posant simpatia tant en coloms com falcons per que no es peguin als consells del BCE. Va entrar al càrrec el 1 de Novembre de 2019, just abans de la irrupció del COVID, quan es posava en qüestió la política monetària de compra de deute i tipus d’interès zero ja que l’economia tirava i l’atur baixava.  Draghi va morir matant, fins a l’últim dia va comprar deute d’empreses malgrat en prou feines hi havia arguments a favor...és a dir, es va passar pel forro els  crítics del consell de 19  presidents dels bancs centrals i els 6 del directori.

Lagarde ho ha fet prou bé durant la crisis del COVID però sembla que ens estem passant de frenada: per celebrar el proper centenari de la hiperinflació alemanya, els preus han pujat a l’octubre un 3,5% a l’Eurozona i un 4,5% a Alemanya. El FMI diu que la situació està fora de control mentre la bombolla immobiliària comença palpar-se. Deia un economista anglès que l’estabilitat de preus s’esfuma quan la gent deixa de parlar de la inflació, i ara no és el cas..

Lagarde vol més bon rotllo, vol modernitzar el política monetària i fins i tot tenen un software per detectar quan els comunicats del BCE no s’entenen. Ella és advocada mercantil, no ha fet econometria ni ha passat pel MIT. No passa per heterodoxa sinó que vol està enmig, com els jesuïtes vaja, no té uns principis molt profunds en temes monetaris – és a dir, no és dogmàtica– i va aprenent com s’ha de comportar un banquer central, questió no menor en aquest càrrer on tothom s’ho mira amb lupa: durant la seva primera intervenció pública va dir que el BCE no estava per reduir la prima de risc del deute italià....i va pujar la prima italiana. L’economista en cap, Philip Lane, va tranquil·litzar als inversors.

El confinament la va enganxar a Frankfurt i va portar endavant Pandemic Emergency Purchase Programme (PEPP) amb 750.000M€ per comprar deute a empreses i estats i mantenir els tipus baixos i va buscar el suport de Weidemann i la resta de membre del Consell del BCE .Tothom hi estava d’acord i fins i tot va pujar l’aposta de 1.850.000M€. No sabem si va comprar deute de LVMH 😉, el que si sabem és que va el balanç del BCE s'ha multiplicat per 4 des de 2008.

 

Under pressure...

La lluna de mel ha durat fins aquest estiu. Lagarde va organitzar un torbada informal a la Selva Negra amb els diversos membres del Consell del BCE per xerrar de política i prendre vi per les tardes. La nova estratègia s’engloba fins i tot en la lluita contra el canvi climàtic – terreny pantanós per un president del BCE – per després deixar l’objectiu del 2% i tolerar una major inflació sense pujar tipus. En fi, Lagarde és presonera de la seva estratègia, no pot sortir de la PM expansiva sense posar en joc un crash. Macron té eleccions a l’Abril i ningú sap quan aguantarà Draghi com a president italià. Italia i França marquen l’agenda i de pas a Lagarde i la PM, mentre que la inflació fot pressió per pujar els tipus. The beginning of the end.

 

JA PODEM RESAR PER QUE EL POWEL NO PUGI ELS INTERESSOS MASSA RÀPID - divendres van pujar els preus de novembre un 6,2% interanual als USA, a Alemanya un 6%. 

 

 NOTA0: Aquest Nadal us podeu comprar l'últim llibre Nicholas Wapshott sobre Samuelson i Friedman. Conclusió: la quantatitat de diner no és un indicador per la inflació, en la mesura que és impossible definir la quantitat de diner, però no deixa de ser una variable important totalment descartada pels policy makers del BCE. Alguna cosa tindrà que veure.

NOTA1: Weidmann. És un economista conservador al capdavant d’una institució conservadora, un falcó. Al setembre de 2012 es posar un marxa el mecanisme OMR Outright Montary  Transaction  que de facto era un rescat als països europeus davant de la bancarrota. Al 2015 va seguir PSPP, la  compra de deute massiva i a 2020 el PEPP del Covid.   Des de 2016 estan els tipus a 0 a l’Eurozona, s’han comprat bilions de deute i fins i tot el parking de diners al BCE està a menys 0,5%. El front Holanda, Alemanya Finlandia ha fracassat davant els 25 membres del  Consell del BCE. Pocs cops ha perdut els nervis, el 2019 va ser un d’ells quan va declarar al Das Bild que el BCE s’havia passat de la ratlla. L’estirabot es deu a que no el van posar amb ell en comptes de Cristine Lagarde. A sobre al desembre de 2020, es demanava al BCE major “flexibilitat” o sigui comprar deute directament dels estats membres. A Weidmann quasi li agafa un cobriment. Potser com Axel Webber pot veure que després de donar classes a la Universitat, i passar pel Consell del BCE, millor guanyar una pasta en un banc suïss. No hi ha res més sospitós que un professor d’economia codiciós.

Nota2: Però Lagarde és molt més que banquera: fotografia la caiguda del sòl des del pis 40 de la Torre del BCE, diu que voldria fer una exposició de fotos i aconseguir un bon nivell d’alemany.  Explica que va a comprar al supermercat i es fixa en els preus de la llet, iogurt o el pa però que el de la benzina no el té controlat per que  a nivell privat es mou en bici per Frankfurt.

Nota:3 De Guindos anuncia que hi ha indicis de bombolla immobiliària, els preus estan pujant com el 2005 i vol posar fre pujant els criteris de risc dels bancs per atorgar hipoteques.

Nota4: La última declaració de Lagarde diu que la situació d’inflació pot durar més del que hom esperar. I no és només la benzina, les patates han pujat un 35%