Quan estava Madrid al 2005, vaig fer un treball d'exportació de bolsos d'una petita empresa barcelonesa. Havia de triar mercat per exportar: Itàlia, França o Alemanya. Vaig està mirant l'economia italiana, amb prou feines creixia, els xinos havien colpejat durament el sector de la moda italiana (bolsos, cinturons, sabates, vestits...) i eren els temps en que ZP sostenia que Espanya superaria Itàlia en termes de PIB per càpita en poc temps. Itàlia no va viure el boom previ a la crisis de 2008, porta 20 anys amb taxes de creixement molt minses. Finalment, em vaig decidir per França, els alemanys no tenen gust estètic.
La selecció natural inversa: només els més trepes i corruptes pugen.
Salvini, el cap de la Lega Norte, porta anys anunciant que Itàlia ha de sortir del euro. Malgrat ser el soci minoritari ha aconseguit sortir com a vencedor del pacte amb el Moviment 5 Estrelles, on ha aconseguit paritat de seients al Consell de Ministres a canvi de no forçar noves eleccions. Les enquestes de finals de maig donen a la Lega Norte el 30% dels vots, situant-se com a referent únic de la dreta italiana i escombrant Forza Italia. Per acabar-ho d'adobar, Salvini ha forçat un Ministre d'Economia anti euro per que el Cap de l'Estat el rebutgés i tensionar els límits del sistema. Salvini agafa interior per posar a ratlla als immigrants.
La borsa milanesa ha caigut, el spread entre el deute a deu anys italià i el alemany s'ha mulitplicat per tres. Malgrat tot hi ha certa calma: el govern italià s'ha constituït amb un grup de tres tecnòcrates que no depenen dels partits guanyadors: Conte, Primer Ministre, Enzo Moavero, Exteriors i antic col·laborador de Mario Monti i com a Finanzminister Giovanni Tria, de 69 anys, un professor universitari que no vol sortir del euro però que sosté que els superàvit comercial alemany és incompatible amb l'Eurozona ( i té raó) i que el BCE ha de finançar els Estats ( aquí no), qüestió que està prohibida en els Tractats de la UE. Els inversors internacionals prefereixen govern, encara que sigui populista, a noves eleccions.
El baix creixement no paga deutes.
La muntanya de deute que pesa sobre les esquenes dels italianses formar als anys 80 i pesa com una llosa. Teo Waigel ha recordat el compromís dels italians a reduir el deute quan es va introduir l'euro. Això mai es va arribar a materialitzar. La aproximació dels economistes a mirar només el deute pot portar a error alhora de jutjar Itàlia: el gran problema de l'economia italiana és que les taxes de creixement actual no són les que haurien de ser i Itàlia amenaça en despenjar-se de la bonança econòmica europea: segons l'analista de Berenberg Bank alemany, des de 1999 descomptat la inflació només ha crescut un 8,2%. Les causes, rigideses en sectors clau, regles poc clares pels actors econòmics i una administració pública ineficient. La gent jove amb tres dits de front emigra a altres països europeus.
La selecció natural inversa: només els més trepes i corruptes pugen.
Salvini, el cap de la Lega Norte, porta anys anunciant que Itàlia ha de sortir del euro. Malgrat ser el soci minoritari ha aconseguit sortir com a vencedor del pacte amb el Moviment 5 Estrelles, on ha aconseguit paritat de seients al Consell de Ministres a canvi de no forçar noves eleccions. Les enquestes de finals de maig donen a la Lega Norte el 30% dels vots, situant-se com a referent únic de la dreta italiana i escombrant Forza Italia. Per acabar-ho d'adobar, Salvini ha forçat un Ministre d'Economia anti euro per que el Cap de l'Estat el rebutgés i tensionar els límits del sistema. Salvini agafa interior per posar a ratlla als immigrants.
La borsa milanesa ha caigut, el spread entre el deute a deu anys italià i el alemany s'ha mulitplicat per tres. Malgrat tot hi ha certa calma: el govern italià s'ha constituït amb un grup de tres tecnòcrates que no depenen dels partits guanyadors: Conte, Primer Ministre, Enzo Moavero, Exteriors i antic col·laborador de Mario Monti i com a Finanzminister Giovanni Tria, de 69 anys, un professor universitari que no vol sortir del euro però que sosté que els superàvit comercial alemany és incompatible amb l'Eurozona ( i té raó) i que el BCE ha de finançar els Estats ( aquí no), qüestió que està prohibida en els Tractats de la UE. Els inversors internacionals prefereixen govern, encara que sigui populista, a noves eleccions.
El baix creixement no paga deutes.
La muntanya de deute que pesa sobre les esquenes dels italianses formar als anys 80 i pesa com una llosa. Teo Waigel ha recordat el compromís dels italians a reduir el deute quan es va introduir l'euro. Això mai es va arribar a materialitzar. La aproximació dels economistes a mirar només el deute pot portar a error alhora de jutjar Itàlia: el gran problema de l'economia italiana és que les taxes de creixement actual no són les que haurien de ser i Itàlia amenaça en despenjar-se de la bonança econòmica europea: segons l'analista de Berenberg Bank alemany, des de 1999 descomptat la inflació només ha crescut un 8,2%. Les causes, rigideses en sectors clau, regles poc clares pels actors econòmics i una administració pública ineficient. La gent jove amb tres dits de front emigra a altres països europeus.
La crisis de 2008 i 2010 van deixar el país paralitzat, el double dip va fer caure la despesa en sanitat i educació de forma dràstica mentre que la Inversió Pública a partir de 2009 va caure un terç. Els tres anys següents a 2010 va caure el PIB i fins el 2014 no va recuperar taxes de creixement positives amb Mateo Renzi. Les reformes efectuades han estat destinades a reduir les pensions i reformar el mercat de treball (2015) reduint les despeses d'acomiadament i desgravacions fiscal per empreses. El més contradictori és que malgrat el dèbil creixement, la conjuntura actual és positiva: les vendes de cotxes havien pujat un 8% a 2017, les exportacions havien crescut un 7% fins als 448.000 milions d'euros i hi ha un superàvit més que significatiu a la Balança de Pagament. Les eleccions de Març ho han embolicat tot.
We Got The Neutron Bomb
Salvini i el seu soci del M5E, Di Maio pretenen augmentar la despesa provocant una reacció en cadena. Proposen baixades d'impostos, una renda bàsica de 780€ i paralitzar la reforma de les pensions disparant el dèficit i alimentant el deute.
En cap país de l'Eurozona hi ha un volum de deute tant bèstia com el que suporta l'economia italiana 2.300 Milions d'euros essent el 180% del seu PIB, mentre que Grècia està per sobre del 130% i França per sota del 100%. El problema és que Italia no és Grècia, és al vuitena economia del món i la tercera de l'Eurozona. El ministeri de Finances italià bàsicament està entretingut en operacions de refinançant el deute: ha emès 250.000 Milions d'euros per finançar amb nou deute, les deutes antigues. Si Einaudi aixequés el cap....
En cap país de l'Eurozona hi ha un volum de deute tant bèstia com el que suporta l'economia italiana 2.300 Milions d'euros essent el 180% del seu PIB, mentre que Grècia està per sobre del 130% i França per sota del 100%. El problema és que Italia no és Grècia, és al vuitena economia del món i la tercera de l'Eurozona. El ministeri de Finances italià bàsicament està entretingut en operacions de refinançant el deute: ha emès 250.000 Milions d'euros per finançar amb nou deute, les deutes antigues. Si Einaudi aixequés el cap....
Moody's otorga rating de la deute italiana a Baa2, una mica per sobre del que es considera "basura". Quan els bancs italians no puguin comprar la seva pròpi deute nacional degut als rating de solvència, qui posarà els calers? Fins ara el BCE els ha posat. El BCE té 341.200 Milions d'euros en deute pública italiana al Balanç, però té criteris estrictes que alhora de comprar deute, de fet, encara no pot comprar deute grega que té un rating de Baa3.
Un cop el deute italià no es pugui finançar, picarà a la porta del Mecanisme d'Estabilització Europeu, que teòricament encara disposa de 400.000 Milions d'euros per donar suport als Estats amb problemes. El pitjor escenari és la intervenció de la Troika. O caixa o faixa.
Els bancs europeus estan acollonits ja que han de pagar més interessos per emetre deute. Els bancs alemanys tenen 91.000 Milions de Dòlars mentre que els bancs francesos 311.000. I això sense comptar el que té el Banc de Sabadell als seus balanços. Un 48% de la deute pública italiana, uns 1.000 milions d'euros està en mans dels propis bancs, asseguradores i caixes d'estalvi. Una altra 20% està aparcat a la Banca d'Itàlia. Segons la informació del BCE, els bancs italians tenen 186.000 Milions d'euros en els seus balanços, un record a l'Eurozona, sent un 15,3% de tota la seva inversió creditícia.
Cas italià emputxa a Alemanya al put the words in action: si cedeixen la seva responsabilitat entre el BCE i els mercats i no mouen un dit, estem fotuts.
NOTA1: A la seu de la Lega s'hi va poder llegir forces anys el cartell de BASTA EURO. Ha desaparegut fa molt poc i la pintura encara és fresca.
NOTA2:Les enquestes a maig del 28 de maig de 2018 donen guanyador a 5 Estrelles amb el 29,5% seguit de la Lega amb el 27,5%. L'únic que aguant és el PDS amb un 19,4%.
NOTA3 L'Alternative für Deutschland ha aplaudit la victoria dels populistes al igual que el Front Nacional francès. El veto de Mattarella al Finanzminister italià és putsch contra la democràcia ha twitejat Marine Lepen. Tornem a la democràcia nacional i la moneda única. Merkel no han obert la boca.
NOTA4: El rescat de bancs italians tampoc ha estat significatiu (fins ara). Només 20.000 milions d'euros per salvar el Monte Di Paschi.
NOTA4: El rescat de bancs italians tampoc ha estat significatiu (fins ara). Només 20.000 milions d'euros per salvar el Monte Di Paschi.
