Els Jippis: Die Grüne....part I

No fa falta ser Claus Offe per veure que allò de tios amb corbata que havien viscut la guerra i no paraven discutir sobre on es posicionaven els míssils al mapa, arribava on arribava. Durant els setanta arriba una nova generació que ha crescut en l'angoixa contínua d'un nou conflicte al mig d'Europa i del qual vol alliberar-se. Apareix una nova esquerra amb moltes sensibilitats; anti nuclear, pacifista, ecologista, feminista....La Doble Ressolució de Helmut Schmidt i la incapacitat del SPD per agregar tot aquest patchwork van accelerar el despreniment d'una falla ja existent: Die Grüne. 

El 6 de Març de 1983 entren per primera vegada al Bundestag amb més de 2M de vots i 27 diputats trencant el tripartidisme de la política alemanya (CDU, SPD i FDP). Les imatges al Bundestag són impressionants, hippies barbuts, feministes vestides amb colors més propis de l'expressionisme alemany contrastant amb tot d'homes envellits, amb corbata i panxa. Posaven els pèls de punta a Kohl, 

Entren 27 diputats, preparats i llegits  - excepte Fischer - . De bell antuvi  tenen ni despatxos ni telefon al Bundestag - els putejaven -, fan una vida política intensa a Bonn, a partir del dinar tot és discussió política fins a la nit.  No els interessen gaire les comissions d'economia, ni pressupostos, sinó que omplen les dedicades a temes militars i medi ambient.

Petra Kelly, el partit Anti-partit.

Politòloga, nacuda al 1947, abandonada pel pare. La mare es casa amb militar americà, el Sr. Kelly. Viu força temps als USA però l'experiència que la marcarà és el càncer de la seva germana i la tortura que va patir  - en và - amb la radioterapia. El seu ferm compromís la va posar al capdavant del moviment pacifista alemany, encapçalant manifestacions, fent discursos davant milers de persones...fins i tot es va casar amb Gert Bastian, el General que va dimitir per manifestar la seva disconformitat davant la Doble Ressolució de Schimdt.

Hi ha persones que confonen l'activitat política amb la religió, i és fotut per que després el xoc amb la realitat és molt dura. Helmut Schmidt segurament la definiria com una jove idealista. Kelly creu que Die Grüne  només és la part d'un moviment social més extens  - ecologia, autogestió, feminisme...- i el Bundestag és l'espai on Die Grüne ha de fer una "oposició fonamental". Entrar al parlament no és un fi en si mateix, el que prima és el moviment i l'oposició als carrers. Die Grüne no ha de ser força de govern.

"Arriscar més democràcia" era un dels lemes més populars de Brandt i que Kelly agafa per mostrar la seva oposició frontal a pactes amb el SPD, encara que això representi reforçar la majoria de Kohl i Strauss. Sosté que el SPD està segrestat pels seus delegats i que en molts camps fonamentals no hi ha diferències substancials amb la pròpia CDU.

Enmerdar-se en pactes amb el SPD debilitarien el moviment en tant que el burocratitzarien fins controlar i axfisiar el propi moviment. Sostenia que la socialdemocratització de Die Grüne els faria irrellevants (malgrat tot els que es van tornar més verds va ser el SPD).

Quan va arribar al Bundestag, no donava la talla i no tenia la capacitat de lideratge que s'esperava. El que brillava en els debats, era el xerraire del Fischer.

Al 1990 Die Grüne no va entrar al Bundestag i Kelly va perdre la seva plataforma de suport per mantenir-se. Al Congrés de 1991 va decidir immolar-se al presentar-se com a portamveu altre vegada amb el lema "siguem realistes, demanem l'impossible", va aconseguir 32 vots i va sortir de la sala agafada dels braços del seu marit, Gert Bastian. Un desastre i una brutalitat política.

En aquest punt, va desaparèixer de llum pública però la seva activitat no es va aturar - treballava 18 hores diàries, conferències aquí, visites a universitats, major compromís amb les institucions europees...però com a política en actiu no va ser reclamada. El seu marit li va fotre un tret mentre dormia i després es va suïcidar al 1992  en un afer mai aclarit del tot.

Les primeres tensions

Des de l'entrada al Bundestag, hi ha forçes tensions internes  que són interessants d'observar però que en totes es va a petar en aquesta: o partit reformista o partit protesta.

La primera d'aquestes tensions són les maleïdes Dietes. Per naiv que sembli, l'entrada al Bundestag va deixar el partit en segon ordre i l'executiva va aprofitar per collar els diputats i representants electes amb aquesta qüestió: bona part del sou havia d’anar destinada al partit per finançar les seves activitats. El tema és que les dietes no entraven dintre el sou, amb la qual cosa es va engegar un agre debat - tant pesat com esteril - sobre quan havien de cobrar els càrrecs electes. Un altra gran debat va ser la professionalització dels alliberats fins aleshores voluntaris: Marialuise Beck sostenia "només els jubilitats, estudiants o rics" s'hi poden posar per que jo sóc mestra i no tinc més temps.

La segona gran discussió va ser sobre la rotació: cada dos anys els diputats i càrrecs electes havien de rotar per evitar la professionalització, l'empoltronament i no perdre el contacte amb les bases. Això va ser un bon cacau per que en unes circumscripcions s'estava d'acord i en altres no. Petra Kelly fins i tot no va fer cas de l'assamblea de Bayern que l'obligava a rotar. La prohibició s'evitava passant a un ajuntament o länder per després tornar a fer el salt a primera línea altra vegada.

A mitjans dels vuitanta,  el moviment havia baixat d'una forma extraordinaria, els debats estúpids havien fet perdre una energia preciosa  i el partit encara que tenia 30.000 militants, s’havia estancat. Per més inri, el SPD – a l’oposició - li començava a menjar l’espai.

La lluita final: O Partit o Moviment

La lluita final es va produïr a finals dels vuitanta. Hi ha tres tendències Aufbruch-Grüne, Ressorgiment Verd, la tercera via que sempre acabar amb els guanyadors,   els Realos oberts al pacte i a entrar a govern i el Linke Forum, forum d'esquerres on s'agrupen els Fundis, contraris al qualsevol pacte de govern i a favor d'una oposició fonamental dintre de les institucions.

Amb la destitució del comité executiu al 1989 i el ràpid gir de la Llista Alternativa  (la secció local de Die Grüne a Berlin) per participar al govern regional de Berlin, es va finiquitar la lluita entre Fundis i Realos. Fischer afirma: "la pregunta a la coalició ha estat resposta amb un SI".

En realitat,  els Realos no van aconseguir fer hegemòniques les seves posicions: amb prou feine al Congrés de Münster  NO es va aconseguir crear un comissió de treball en el programa de govern. Malgrat tot, la impressió que Die Grüne volia un enfrontament directe amb el SPD havia desaperegut, alguns fins i tot van començar a somiar a repartir-se càrrecs en un futur govern amb el SPD.

El Linke Forum dels Fundis va trobar la fórmula, no pactar ni participar en un govern amb l'SPD, només tolerar-lo encara que estigui en minoria. Hi posicions similars amb el SPD en matèria de medi ambient,  pau i desarrmament i la reforma energética, però una convergència es veia remota, ja que el SPD volia evitar conflictes amb els poderosos i la reforma ecològica podría comportar una reducció de llocs de treball a curt termini.

El procés amb el que els Realos es fan amb el partit és molt molt lent i caòtic, congrés a congrés, assamblea a assamblea i amb moltes disparitats regionals (l’enfrontament semblava Hamburg contra Frankfurt). El disparador final  és  SHOCK pels resultats a les eleccions al Bundestag de 1990 on no van superar la barrera del 5% dels vots i es van quedar sense grup parlamentari. 

Otto Schily, el llest

Quan Die Grüne va entrar al Bundestag al 1983 es va crear un triumvirat de portamveus del grup parlamentari: Petra Kelly, Luismarie Beck i Otto Schily. Aquest era el més gran de tots, havia nascut al 1932 i tenia pretencions de dominar el partit amb les dues fèmines. No es van deixar mangonejar per l’advocat.

Havia estat l’advocat dels membres de la RAF i culpava  l'Estat per la responsabilitat del suïcidi dels seus membres a la presó. També s'hi va enfrontar per utilitzar el terrorisme per retallar les llibertat individuals  i, fins i tot,  va sol·licitat interrogar a Richard Nixon i del ministre de defensa americà pels bombardejos a Cambotja.

Sempre va formar part dels Realos, partidari de pactar amb el SPD i tocar cuixa, però després de la fallida elecció com a cap de grup parlamentari al 1989, va abandonar Die Grüne per passar al SPD, tot preveient el desastre de 1990.

Arribarà a ministres de l’interior amb el govern de coalició al 1998, sent el ministre “amic dels americans” al gabinet Schröder ja que es va alinear amb ells davant els atacs a les torres bessones al 2001 i la invasió d’Iraq - cosa que Schröder no va fer -. En una entrevista de fa un parell d’anys, diu que a casa els agradava el jazz i que per això se sentia proper als americans...Marramiau.

Petra Kelly té un jardí dedicat a la muntanya de Monjuïch. Malgrat que el seu idealisme no anava enlloc, val infinitament més que el cinisme de Schily….

PERÒ NO PATIU, ENCARA ESTEM A TEMPS DE VEURE DAVID FERNANDEZ COM A CONSELLER D’INTERIOR.

NOTA0: Petra Kelly abogava per cuidar els nens en comú, ja que no eren patrimoni dels pares.

NOTA1: Kohl i Die Grüne. Els odiava, fins i tot es va entrevista amb la CIA per parar-los els peus. Sempre ha sostingut que estaven finançats i impulsats per la DDR.

NOTA2: Molts membres de Die Grüne tenien conviccions religioses profundes….fins i tot van escriure un llibre sobre això.

NOTA3: Otto Schily: "Flora, Fauna und Finanzen". Verlag Hoffmann & Campe, Hamburg; 352 Seiten; 38 Mark. No us el llegiu, és el típic llibre per polítics que es volen promocionar.