Més estrets....La bombolla Immobiliària Part II

Fa temps vaig llegir un llibre menor del Helmut Schmidt on sostenia que viuriem en grans ciutats hiperpoblades. És la demanda la que emputxa els preus a l'alça o són els baixos tipus? Que els baixos tipus d'interès provoquen bombolles immobiliàries és una correlació per economistes ganduls, segons el president del banc central australià. T'has de mirar la micro.... Malgrat tot, un informe del Bundesbank sosté que la combinació dels dos efectes ha sacsejat el mercat immobiliari , els baixos tipus contribueixen en un  20% de tot l'increment de preus.

Hi ha una por terrible a Alemanya que la política monetària del "der Italianerrrrr" provoqui una bombolla immobiliària.....Se sent a cada article ;).

La vivenda com a Inversió

Al 2015, la riquesa financera havia augmentat un 0,7%, però la riquesa "real" -Sachvermögen- ha augmentat un 9,5% més que qualsevol any anterior ( separant-se de forma clara tant del IPI com del IPC, que per alguna cosa tenim una taxa d'inflació ridícula). Al capdavant hi tenim el patrimoni empresarial amb un increment del 24,5% , col·leccions i objectes d'especulació - la meva col·lecció de 3.000 vinyls - un 15,4% i finalment els immobles "només" un 5,9%. Aquests només és important per que els immobles representen dos terços de la riquesa total de les llars.

Els baixos tipus no només impulsen la demanda de crèdit per comprar vivenda sinó també pressionen pel costat del passiu: només al 2015 és van invertir en immobles 55.000 M€....És una alternativa clara a deixar els diners al compte corrent o la renda variable, que dona un 3,6% de rendibilitat mitja a Alemanya. Amb un marc de preus a l'alça, els costos de construcció del 35% s'amortitzen en 3 anys! a les regions més dinàmiques i amb un baix risc comparat amb la renda variable. Si construïm per llogar, la rendiblitat és del 5% anual.

L'informe d'UBS Global Real State Bubble Index alerta de les desviacions de preu en el sector immobiliari arreu del món. L'única ciutat alemanya que surt és Frankfurt on només a mig 2015 es van vendre 92 vivendes amb un preu superior a 1M€, mentre que durant tot el 2014 van ser 129.

Comparat amb Londres, les principals ciutats alemanyes són barates pels inversors internacionals i aquests no esperen fer rendibilitats via lloguers. L'expectativa que els preus pugin està plenament interioritzada i impulsa la inversió i les transaccions: per primera vegada el valor de les transaccions en el mercat immobiliari ha superat els 200.000M€. Us passo un dels indicadors del Banc de Pagaments Internacional, que són seriosos:


 


L'evolució dels preus de la vivenda 

Els 5 últims anys, les 7 grans ciutats alemanyes han incrementat el preu de la vivenda un 45%, no comparable amb la resta del territori. Sumat tot el país, surt un increment del 18% des de la crisis immobiliària. La mitja a vegades embolica, però el que està clar és que l'increment del preu de la vivenda és superior a l'increment de renda: cada cop és més costos comprar-se un vivenda.

Verivox un portal d'internet per sector immobiliaria fa públic un estudi on surten el preu per metre quadrat: 6.500€ München, Hamburg i Frankfurt 4.000€ m2 i fins i tot Berlin 3.600€/m2. És més interessant però l'increment anual: Köln un 10%, Berlin i München 5%....Un informe del Deutsche Bank analitzant les 126 principals ciutats dona un 6% d'increment del preu de la vivenda pel 2015. L'increment de preus, s'accelera.

Per la seva banda els llogues, augmenten a München un 10% anual, Frankfurt i Köln un 4% mentre que a Hamburg cauen un 5%. La mitja dels lloguers a les grans ciutats és de mitja 12,40€m2 amb la qual cosa un lloguer de 1.000 dona per menys...Es creu que el cicle dels preus de lloguer ha arribat al zènit i s'estancarà al 2016.

A Alemanya, és crític veure si hi ha desviacions substancials entre els lloguers i el preus de compra ja que el lloguer determina el nivell de beneficis. Per tant, una desviació substancial entre ambdues variables indica que els compradors de vivendes per motius d'especulació. Sembla que s'estigui gestant un bombolla.

El Boom de la Construcció

El sector explota, aquest any s'acabaran 350.000 vivendes i els propers dos anys 400.000, amb un increment del 1% anual en un sector que ha patit fortes baixades després del boom de la reunificació. Aquest trimestre s'ha arribat a un nou rècord la sol·licitud de permisos per construir amb 84.000, un 30% més que el primer trimestre de 2015. La construcció és només un 4,9% del PIB y però impulsa decididament el creixement del PIB: s'espera tancar l'any amb un increment del 2,7% i tot gràcies a la construcció.

Qui paga la festa: la inversió creditícia

Andreas Dombret, membre del consell del Bundesbank alerta als bancs i les caixes sobre la situació del mercat immobiliari. Els bancs alemanys tenen força estalvi al passiu amb la qual cosa necessiten operacions d'actiu per guanyar rendibilitat, qüestió complicada de gestionar: sospito que bona part de les empreses alemanyes pateixen d'excessos de tresoria. Els bancs i caixes, només poden reduir costos, cobrar per serveis - comissions - o fotre's en el totxo.

Per que hi hagi una bombolla immobiliària s'han de produir dues condicions: han de baixar els criteris risc per l'otorgació de préstecs i el volum dels préstec ha d'augmentar. 

A partir de l'estiu de 2015, els tipus hipotecaris van caure per sota del 2%  i coincideix amb l'increment notable de préstecs hipotecaris: el volum d'endeutament privat otoragat per bancs i caixes per la compra d'immobles ha arribat a un record de 1,23B€ amb un increment del 3,5%. Això no sembla excessiu però si mires la sèrie és un increment significatiu i més tenint en compte que el 36% de tots els préstecs otorgats estan vinculats a la vivenda i això arriba al 50% (!) si hi sumem les empreses vinculades a la construcció i promoció.  Els que més diners estan donant són les cooperatives de crèdit, per davant de caixes i bancs . Les caixes però no es queden coixes....respecte 2014 han augmentat un 23,3% els préstecs hipotecàris arribant als 52.200M€. Per exemple, la Hamburger Sparkasse ha augmentat un terç la inversió creditícia en totxo,  ING-DiBA un 80%.....mmmmm.

Respecte els criteris de risc els clients aporten generalment una entrada forta ( entre un 20-40% incloent les despeses de notari i impostos - Grunderwerbsteuer -), no es financia el 110% de la vivenda, i és més, el titular intenta treure hipoteca el més ràpid possible aprofitant els tipus baixos.  Tampoc hi ha terminis d'amortització de 40 anys sinó de 10-15 anys i sobre, Allianz ofereix una assegurança en cas d'impagament força extès.

Em mullo....

En el post del xinos no em vaig mullar gaire sobre si hi hauria un pànic o no ( i després de molt meditar, crec no hi haurà cap xoc a la Xina). Amb el mercat immobiliari alemany passa el mateix, hi ha moltes dades que apunten a una bombolla, però estic convençut que no es produïrà.....al igual que la Xina, l'Estat s'imposarà al Mercat. Des de 2013 hi ha l'Auschuss für Finanzstabilität (AFS), un comité encarregat de vetllar per l'estabilitat financera format pel Bundesfinanzministerium (Schäuble), el Bundesbank i el supervisó bancari, BaFin. Actualment estan preparant un projecte de llei, similar al que van aplicar Hong Kong i Singapur,  per regular l'adquisició de la vivenda. Aquesta vegada no cometran l'error de 2008...

INVERTIU EN VIVENDES A ALEMANYA ;)

NOTA0: Com que durant la meva juventut no vaig fumar porros tot i tocar en una gran banda de punk, tinc una notable col·lecció de vinils. La meva dona diu que són una m*** i que ocupen espai però jo li replico amb Keynes i li dic que ens arreglarà la poca pensió que cobrarem.

Nota1: Agents Immobiliaris: Qui paga l'agent immobiliari és el propietari amb la qual cosa ha de negociar les "provisionen", les comissions que s'endur per vendre l'immoble amb la qual cosa, aquestes comissions s'han reduït força. El principi del Best Seller, descarregar al buscador de pis amb risc de multa de 25.000€. Els agents immobiliaris han provat d'evitar que s'aprovés la llei sigui com sigui, No és legal a Alemanya que la immobiliaria cobri per fer el contracte. L'agent immobiliari és més assessor del,. gt venedor, que no intermediari.

NOTA2: Els estudis de UBS i ZIA

https://www.ubs.com/ch/en/swissbank/private/mortgages/advice/real-estate-market.html

http://www.zia-deutschland.de/presse/pressemitteilungen/fruehjahrsgutachten-2016-immobilienmaerkte-steuern-auf-grosse-herausforderungen-zu/

NOTA3: Per si demaneu la hipotèca a un banc alemany
http://hypotheken.manager-magazin.de/rechner/manager-magazin/

Més estrets....El mercat immobiliari Part I

Entre 1850 i 1920 la població a Berlin es doblaba cada 25 anys. La necessitat de vivenda pels obrers va ser resolta bàsicament després de la primera guerra mundial quan es fixen els barris de Kreuzberg, Prinzlauer Berg, Neukölln....El Gran Berlin, dissenyat per Mies Van der Rohe, Walter Gropius o Bruno Taut. El 90% d'aquestes noves construccions van ser finançades amb diner públic (!).

Després de la segona guerra mundial, només va quedar dempeus un únic despatx d'arquitectura per que els 9 milions de vivendes socials  construïdes entre els cinquanta i seixanta són força similars entre si. Als setanta la demanda de vivenda ja estava força coberta, encara que la vivenda social va caure en el descrèdit amb l'escàndol Neue Heimat (1982), immobiliaria vinculada al principal síndicat alemany, DGB (Deutsche Gewerkschaftsbund) on part del consell d'administració de NH, s'embutxacava part dels lloguers. Va ser venuda per un 1DM a un empresari-forner al 1986 en una transacció tèrbola.

Bé en qualsevol cas, la idea de les vivendes socials es va acabar aquí, es van anar privatitzant o bé liquidant, fórmula força seguida pels ajuntaments per reduir l'endeutament. Malgrat tot, encara hi ha 1,5M de vivendes socials a Alemanya. Amb la caiguada de la població, l'habitatge va deixar de ser un problema central: el Bund va descentralitzar les competències en matèria d'habitatge als Länders a canvi de 500M€, que NO havien de ser necessàriament destinats a política d'habitatge.

La construcció d'un habitatge encara que sigui una casa de luxe, genera una efecte absorció: una nova casa deixa una altra buida, fins que arriba a l'estudiant més auster. Aquest efecte quedi compensat per l'efecte riqueza.

Falten vivendes: contradiccions en la política d'habitatge

L'oferta de vivendes està en llocs equivocats - ciutats i pobles petits - i el preu de lloguer és car - a partir de 11-12 € m2 -, molt per sobre per arribar satisfer la demanda. Es calcula que cal construir entre 350.000 - 400.000 habitatges any, és a dir, a Alemanya falten anualment 100.000 habitatges ja que a 2015 s'han construït 265.000, dos terços més que el 2010. L'arribada dels refugiats ha accentuat una tendència ja existent en el mercat immobiliari alemany.

A la caiguda del mur es construïen 331.000 (1991) nous habitatges....El diner fluïa a l'Est  i es va arribar a un pic de 603.000 noves vivendes al 1995. Després cau fins amb mínim al 2009 amb 195.000 noves vivendes. La construcció immobiliaria no ha estat un gran sector entre 2000 i 2010.

La vivenda no és simplement una mercaderia sinó una necessitat elemental que no es pot deixar-se  al lliure mercat. Una opinió, que en temps d'escassetat de vivendes, ha trobat forces partidaris: la política d'habitatge ha trobat una renaixença amb la Gran Coalició. El Bund ha augmentat a 1.000M€ la dotació a la política d'habitatge seguida pels Länders, ofereix desgravacions fiscals als constructors o bé ven barat el terreny públic en mans del Bund.  L'estrella, però  és el Mietpreisbremse, mesura aprobada pel Bund (2015) però que dona als Länders la llibertat d'aplicació, i que permet limitar el preu dels NOUS lloguers. Ara bé, hi ha forces excepcions  - nova vivenda o bé reformes - i cap sanció, amb la qual cosa és un colador.

Els Länders a la inversa intenten influir en la legislació del Bund, per exemple Hamburg es troba presonera de les immobiliaries ja que pressionen modificacions de la legislació - per pujar el lloguer mínim - amenaçant restringir l'oferta. No cal dir que la introducció del Mietpreisbremse  també desincentiva la construcción d'habitatges.

A nivel fiscal també hi ha forces contradiccions, mentre el Bund augmenta la dotació pressupostària als länders, aquestes augmenten l'impost per adquisició de vivenda, amb un increment amb la recaptació respecte 2014 de 2.000M€.

Els costos de construcció

Els costos de construcción són elevadíssim amb la qual cosa es dificulta la inversió, els costos per una casa familiar han pujat entre 2000 i 2014 un 40% de 2.209€/m2 a 3.080€/m2 segons una associació del sector. El pay back de la inversió és de 20 anys!

La causa d'aquest elevat cost són el nivel de reglamentacions que encareixen la construcció: incendis, discapacitats, so i sobretot la Energiesparungverordnung, -EnEV - el decret d'eficència energètic que augmenta els costos un 8% i redueix les emissions de CO2 un 0,02%. Tot són regulacions detallades, no controlades per funcionaris, sinó per un exèrcit d'enginyers que viuen d'això. Una constructora necesita pèrits especialistes per tot, el d'incendis, el d'energia, seguretat i més multitud de permisos on tothom vol sucar. I a més,  cada Länder té la seva normativa ;): el marc de la finestra a Berlin ha de ser de 80cm mentre que a Postdam 90, si l'edifici té més de 12m...a Berlin es requereix 90 i a Postdam 110 cm.

El sòl surt, de mitja, un 25% del cost total, però clar a la Parisier Platz de Berlin costa el terreny a 50.000 m2 tot amanit amb els Land Banking, que inverteixen en sòl a l'espera que el preu pugi. Un negoci rodó per que els últims 5 anys ha pujat un 92% a Berlin, a Stuttgart més del 50% fins als 1.125€/m2 i el top of the pops, München amb 1.728€/m2 amb un increment del 85%.

A München estan desenvolupant el Sozialgerechte Bodennutzung - SoBon - justicia social i ús del sòl, on es reserva el dret de construcció a que un 30% de la superfície sigui per vivendes socials, es cerca ampliar l'oferta, construint en nous espais: antigues casernes o polígons indústrials. Una altra mesura és NO vendre sòl públic sinó fer una sessió d'ús de seixanta anys a l'inversor per fer vivendes amb baixos lloguers, sense deixar que la propietat passi a mans privades. També es fan Werkswohnungsbau, pisos d'empresa que a München ha potenciat els treballadors públics. I és que München no para de crèixer en població i densitat. I aquí la classe mitja no és tant pobra per aconseguir un vivenda social però tampoc tant rica per gastar-se bona part del sou en la vivenda.


Entre Londres i Viena

Tots els invents resulten insuficinets per cobrir la demanda. München és víctima del seu èxit econòmic (seu de BMW, Allianz o Siemens) però sense arribar als nivells de London, on el thatcherisme va deixar que el lliure mercat permetés pagar 466.000€ per un plaça de parking a Chelsea. L'altra mirall és Wien, on no hi va haver cap trencament amb la vivenda social i on dos terceres parts de la població viu en vivendes socials sense pagar més de 3 euros metro quadrat sense calefacció, encara que sigui davant de la catedral de Sant Esteve. El problema aquí és la paciència...es necessita temps per accedir a una d'aquestes vivendes amb lloguer social.

EL PITJOR DE TOT, ÉS QUE ELS ARQUITECTES S'HAN POSAT TREBALLAR PER RESOLDRE EL PROBLEMA ;) BUSQUEN SOL·LUCIONS IMAGINATIVES

Nota -1: Li dec el post al periodista del Der Speigel, Alexander Jung.

Nota0: Potser és millor tenir un topall en els costos de construcció què en el preu de lloguer.

Nota 1: El conveni col·lectiu pel sector de la construcció s'ha signat aquesta setmana, pujaran els salaris més d'un 4% a l'Oest i un més d'un 5% a l'Est. Els costos doncs, pugen cap a dalt.

Never mind the bollocks...here comes Mario Draghi part II

La lluita per l'hegemonia intel·lectual.

Hi ha una bona pugna a les pàgines del Frankfurter Allgemaine entre les dues corrents econòmiques  dominants a Alemanya. Diversos economistes de prestigi liderats per Marcel Fratzcher (DIW) publiquen un manifest de surpot a Draghi: la crítica a Draghi no és la solució.

Defensen la polítca monetària portada a terme pel BCE, aposten per una política fiscal expansiva i es queixen que en les crítiques alemanyes  van coixes d'alternatives.

Els seu diagnòstic es divideix en quatres crisis, simultànees i que es retroalimenten. La primera és de falta de creixement, en prou feines a 2016 l'Eurozona ha recuperat els nivells de renda de 2008, la previsió de creixement del PIB de la locomotora europea és del 1,6% pel 2016 i 1,5% pel 2017. Es preveu que al 2060, la població activa alemanya caurà un 20% per l'envelliment i que no serà compensat per augments de productivitat meravellosos, amb la qual cosa s'espera un baix creixement per les properes dècades.

La segona  crisis és la del deute, tant públic com privat. La primera ha reduït el marge per la política fiscal al mateix temps que empreses i llars reduïen el seu deute, provocant un baix creixement, quan no recessió.  La tercera crisis és la  bancària que requereix una reconversió profunda: ampliacions de capital i reconeixement de deutes incobrables per tornar a otorgar crèdit. Els baixos marges i  l'increment de costos regulatoris se'ls han de menjar amb patates.  I l'última, la falta de confiança, que redueix el consum i frena les inversions.

Fratzcher i companyia volen estimular la inversió pública, especialment a Alemanya, des l'impuls de la digitalització -banda ampla- fins a la renovació dels lavabos escolars. Fer un nou pacte fiscal europeu que doni major marge de maniobra i eviti auto restriccions fiscals tipus Schwarze Null. Cal estimular el créixement a tot Europa. Les reformes estructurals s'han de fer però s'ha d'afinar: cal millorar la productivitat del sector serveis: farmàcies, taxis, notaris....reformar el sistema bancari (reciclatge, consolidació i unió bancària). Sense l'acció del BCE, la crisis hauria estat molt més profunda.

Hans-Werner contraactaca....

Segons ell, la crisis de 2008 és provocada per l'aturada súbita de les entrades de capital - Sudden Stop - als països del sud d'europa, que fa explotar la bombolla en la que vivien ( baixos tipus, baixa productivitat, salaris creixents i dèficit BP compensat per entrades de capital...). Aquest fluxe se substitueix parcialment per l'acció de l'Estat, via increment de dèficit públic, generant la crisis del deute a l'Eurozona al 2010-2012. Només Draghi amb una monetària expansiva permet aturar el cop, això  si, a costa de crear un problema sistèmic. Segons Hans Werner, els tipus negatius afavoreixen una mala assignació de capital: es financien bancs-zombies que al seu torn financien empreses-zombies; i les compres de bons, equival a finançar  directament els Estats membre de la UE.

És més - i això ho dic jo-  la inversió en start ups o empreses de risc no està finançada pel sector financer clàssic sinó que el  que volen els bancs  és impulsar el negoci immobiliari que és molt més fàcil - menys costós - d'analitzar i d'estandaritzar, amb la qual cosa els estímuls de Draghi al sector financer poden derivar en bombolles financeres en comptes d'impulsar la inflació. No hi ha reformes estructurals, "això se sembla a l'economia planificada".

Per contra, proposa un augment dels tipus d'interès de forma gradual obligant als Estats a reduir deute (ja que pujaria la càrrega financera) via reformes estructurals, permetria als bancs millorar el seu marge, liquidar préstecs incobrables  i dedicar-se a prestar diners, i finalment incentivaria a les empreses a millorar la seva rendibilitat. En definitiva impulsaria el creixement.

Respecte al BCE critica que jugui amb el llenguatge: l'objectiu és l'estabilitat de preus i no una inflació del 2% i demana una reforma del seu consell: no pot ser que Alemanya assumeixi un 25% de la responsabilitat de la inversió creditícia al balanç del BCE i tingui el mateix vot que Malta. Cal també una majoria qualificada del 80% per aplicar mesures poc ortodoxes, com per exemple la compra de deute públic, i finalment, s'ha d'acabar l'assimetria dels saldos Target 2 entre els països europeus: el Bundesbank no pot finançar els altres bancs centrals indefinidament i sense que hi hagi cap l'obligació d'amortitzar el saldo pendent, i més ara, que el saldo ha superat altre vegada els 600.000M€. Mario ha arribat el moment de guardar el bazoka!

Peter Bofinger, en defensa de Draghi

Economista i professor de Teoria Econòmica a la Universitat de Würzburg (Bayern) , crec que és l'únic membre socialdemòcrata del consell d'experts (Sachverständigenrat) i signant del manifest de 2009 juntament amb 200 economistes alemanys. contra el topall de déficit públic. El vaig seguint i ha tret un article interessant al Suddeutsche Zeitung.

L'argument que l'estalviador alemany està perjudicat pels baixos tipus d'interès pot ser rebatut ja que no es té en compte la inflació. La inflació mitja entre 1948-1999 del D-Mark ha estat del 2,7%  mentre que una part important de l'estalvi alemany es manté en efectiu. Igualment si juntem els comptes d'estalvi, molts cops han donat interessos inferiors als tipus d'interès vigent. No n'hi ha per tant.

El problema crític és el deute a llarg termini, que donava uns rendiments molt per sobre de la inflació. I en temps del D-Mark tampoc és que la rendibilitat fos espectacular: l'Estat grabava el rendiment del deute a llarg sense descomptar la inflació ;). Especialment entre 1971 i 1976. Aquí arriba la proposta de Bofinger, que Schäuble llenci uns bons amb rendiments superiors als de mercat i que puguin ser adquirits pels estalvis per la jubilació (finalista).Els bons Schäuble.

Rebat també que la banca es vegi especialment perjudicada: segons dades del Bundesbank, el marge d'interessos es manté constant entre 2000 i 2014. Tampoc ha augmentat la volatilitat en el mercats financers  (desviació estándar) per sobre de la del periode 2002- 2003. No és culpa de Draghi que hi hagi turbulències financeres.

Agraeix que Draghi salvés la zona euro al 2012  i el més impressionant és que ho va fer sense ensenyar l'artilleria: no va comprar deute públic. Tampoc se li ha agraït que al 2014 comencés la seva política de devaluació del euro: sense això la UE estaria en deflació. La inflació d'avui és el resultat d'una política monetària de fa dos anys. Les previsions d'inflació pel 2017 són de 1,4% i pel 2018 del 1,6%. No hi ha motiu per modificar la política monetària.

Quan la inflació subjacent està per sota del 1% a la UE, vol dir que els salaris creixen per sota de la productivitat. Cal doncs que els sindicats (!) i treballadors es posin les piles i pressionin els salaris l'alça.

 

Com aturem a Draghi

Bofinger i Fratzscher representres una posició "minoritària". Bona part dels economistes alemanys sostenen que Draghi s'està extralimitant amb les seves funcions, que no té suficient control democràtic i que no hi ha assessors independents dintre del Consell del BCE. Això de la independencia del BCE no vol dir que Draghi,  tingui màniga ampla per actuar sense aturador.

La única forma d'aturar Draghi és via Tribunal Constitucional alemany (Bundesverfassungsgericht) que s'ha mostrat vacil·lant i ha elevat les objeccions a la Cort Europea o bé a través de Consell Europeu. Aquesta última significaria el principi de la fi, ja que politizaria directament el BCE.

 

1) El Saldos Target 2  ( Trans European Automated Real Time Gross Settlement Express Transfer ) representen els saldos oberts entre banc centrals dintre del BCE i es fonamenten en la marxa del país ja que representa el saldo de la balança per compte corrent (X-M) i que no està compensada per crèdits . És una entel·lèquia si es comparteix la moneda però en el cas de supressió de l'euro, a Alemanya li deurien 609.000M€( i que ningú pagaria).

Alguns economistes sostenen que no és ben bé així: quan la Banca d'Italia compra deute, pot ser que venedor prefereixi realitzar la venda a la segura Alemanya que a en un banc italià de dubtosa reputació.  L'increment del Target 2 pot ser degut a una distribució desigual de la política monetària expansiva. L'expert en finances de Die Grüne, Sven Giegold -un tio interessant sota el meu punt de vista - considera l'increment del Target 2 com a "inquietant".

2) El nou llibre sobre la crisis de l'euro del CEPR
http://voxeu.org/content/eurozone-crisis-consensus-view-causes-and-few-possible-solutions

3) La variant alemanya del CERP amb els companys de Peter Bofinger del consell d'experts: Lars Feld, Chistoph M Schmidt i Isabel Schnabel... Aquests no són socialdemòcrates. En definitiva, els grecs i portuguesos es van endeutar públicament i els irlandesos i espanyols privadament. El problema és l'Estat  i per l'altra, la fallada del regulador (Banco de España).
http://voxeu.org/article/causes-eurozone-crisis-nuanced-view

Never mind the bollocks...here comes Mario Draghi part I

Aquest mes d'Abril s'han començat a perfilar els pressupostos pel 2017 (!). L'esborrany els presenta un Secretari d'Estat del SPD que depèn del Schäuble, Werner Gatzer. S'espera que el pressupost del Bund augmenti un 2,7% fins als 325.000M€ i això si, sense emetre cap títol de deute als mercats financers. Des de 2014 Alemanya no s'endeute i redueix el deute públic, al 2015 ha caigut un 1,8% fins als 1.262.000M€ i tot gràcies al Schwarze Null - el zero negre - , un superàvit de 12.000M€ amb el que Schäuble va tancar el pressupost de 2015. La lluita política es dirimeix en què gastar els diners, si en un pla d'inversions (SPD), si reduïr impostos, l'impacte dels refugiats - xifrat en uns 10.000M€ anuals - i que té un impacte a la G important però que té efectes multiplicadors clars per l'economia alemanya....En definitiva, Schäuble està content, cada any té increments en els ingressos impositius, però el que vol ell és situar Alemanya al món, a part de les partides socials - que li venen imposades -, el que més augmenten és ajuda al desenvolupament i defensa i seguretat.

Bona part del superàvit en el pressupost del Schäuble és gràcies als tipus tant baixos....no sé que passaria en altres països, regions i nacionalitats amb uns tipus més alts ;).

"Per Alemanya no és raonable seguir amb una política de baixos tipus". W. Schäuble

Wolfgang Schäuble no deixa res a la casualitat, no diu sempre el què pensa però el que diu está perfectament calculat: "he dit a Mario Draghi: has d'estar orgullós, un 50% dels bons resultats d'un partit nou i exitós a Alemanya -  d'Alternative für Deutschland - es deu a la teva política monetària". Dos dies després va trucar al seu homòleg americà, Jack Lew i li va dir que tant el BCE com el Bank of England havien de tenir coratge per sortir paulatinament, i en consonància amb la FED, de la política de baixos tipus. Per acabar-ho d'adobar, veu conflicte d'interessos entre la supervisió bancària europea i la direcció de la política monetària dintre del BCE.

Schäuble va trencar al tradició alemanya de no posar dintre del joc polític la política monetària del BCE. És un principi sagrat defensar la independència del Banc Central. Per això, la seves declaracions sobles " les desgràcies que ens pot comportar" la política monetària expansiva no són casuals: la política monetària del "der italianerrrr" no li agrada un pèl, ell vol reformes estructurals. Les seves declaracions són un toc d'atenció, creu que Draghi ha creuat una línea vermella, fins i tot a posat a treballar als serveis jurídics del Finanzministerium per fer front a polítiques més heterodoxes que es puguin donar.

Aquí hi ha tot un joc molt fi: ni Schäuble ni Merkel poden "amençar" públicament - via mitjans de comunicación - a Draghi i la seva política de tipus baixos. El més fotut de l'amença és que després l'has de executar, si la cosa va malament. Schäuble i Merkel no volen acabar en un carreró sense sortida.

L'altra part de la pel·lícula és la situación política a Alemanya: les últimes enquestes situen a AfD a 5% del SPD (!) a nivell nacional. El tret de Schäuble també ha de ser entès en aquesta direcció....comencen a veure les orelles al llop. El BCE seria boc expiatori de la CDU per justificar la seva devallada electoral. I aquí s'entra en una contradicció: davant el fracàs de la política europea per trobar una solución a la crisis de 2012, ha deixat com a únic actor "polític" l'acció del BCE per salva l'euro. Ara li cauen una pluja de crítiques des del terreny polític precisament per això, per actuar. Com que es creu que ha creuat la línea de la independència per la compra de deute públic, és l'excusa perfecte per qualsevol descens a les urnes. "Der italianer" li diuen am despreci.

La pressió dels lobbies

Les asseguradores i el sector financer alemany en general, utilitzen l'argument dels pobrets estalviadors alemanys que no tindran suficients diners per la vellesa i hauran de recollir llaunes pels carrers, per pressionar a Draghi a través del govern alemany  - això ho dic jo i un fanzine esquerranós Der Spiegel -. Bona part de les crítiques de la CSU ( Bayern) s'expliquen per que deuen part del càrrrec a les asseguradores;).

Nicolaus von Bomhard, és el CEO de Munich Re i qualifica de horrorosa - Entsetzen - i incomprensible la política expansiva del BCE. Directament, en roda de premsa, després d'anunciar que Munich Re torna a atesorar or com a valor refugi. Una punyalada per l'esquena. I així, Oliver Bäte, CEO de Allianz, Georg Fahrenschon, cap de l'associació de caixes d'estalvi o bé Hans-Walter Peters, president de l'associació bancaria: "El BCE amenaça l'estabilitat financera". Un degoteig constant de crítiques gràcies els baixos marges, la compra de deute públic (una font històrica d'inversió de les asseguradores) i l'obligació d'augmentar les comissions per pal·liar el desastre al compte de resultats.

El que no diuen és que la baixa inflació també compensa els baixos tipus d'interès, com ha passat en altres periòdes de la historia,  no llunyana, d'Alemanya ( p.ex. finals dels noranta).

La relliscada de Draghi

L'economista en cap del BCE, Peter Praet, va sostenir que al BCE encara li queda marge d'actuació, que la política monetària no està acabada i posar un exemple: el BCE podria donar quantitat d'euros a cada europeu per estimular la cojuntura (Helikopter Geld) via efecte riquesa. Aquesta és una mesura que combina una política fiscal i monetaria expansiva que, en defintiva, equival a una baixada d'impostos encoberta difícilment acceptable dintre de la UE, almenys jurídicament.

Mario Draghi va trobar la idea interessant.

Sembla un capítol fet per periodistes que remenen les escombreries... De seguida apareixen entrevistes amb el president del Bundesbank,  economistes prestigiosos ( ex economista en cap del BCE, Itmar Ossig) i un article de Hans-Werner al Frankfurter Allgemaine amb posicions obertament en contra.

Never mind the bollocks...here comes Mario Draghi.

Draghi per la seva banda, no té gaire gent de confiança dintre dels economistes alemanys des de que va marxa a la secretaria del ministeri de treball, Jörg Amussen. Tampoc apareix sovint pel seu despatx a Frankfurt. Se sent injustament acusat per bona part dels economistes i polítics alemanys: "aquells que posen en dubte les mesures que apliquem, escarmenten" : No hi ha hagut hiperinflació ni pèrdues realitzades al balanç del BCE, a canvi s'ha salvat l'Euro.

En la última trobada del IMF a Washington, Schäuble i Jens Weidemann, president del Bundesbank,   en notòria oposició a Draghi, van fer un conferència conjunta. El primer va treure ferro a l'assumpte de les declaracions i l'altre va defensar la independència del BCE davant del joc polític i va justificar la política monetària expansiva pels baixos nivells d'inflació de la zona. Si no ho feia es posava en dubte la seva pròpia independència.

A  la última roda de premsa de Draghi va anunciar que a partir de juny, el BCE començarà a comprar Bons d'empreses no vinculades al sector financer. I és més va dir "nosaltres tenim el mandat de mantenir l'estabilitat de preus a tot Europa, no només a Alemanya" seguit de "nosaltres seguim la Llei i no a polítics, som independents".  És més, al diari sensacionalista Bild va afirmar  "que no només a Alemanya els estalviadors viuen amb tipus baixos" i afegeix " que els baixos rendiments són deguts també a la modalitat d'estalvi dels alemanys, si volen més rendiments han de treure els diners del compte d'estalvi".

L'última de Draghi ha estat el seu discurs en una conferència aquesta semana al Banc de Desenvolupament Asiàtic, en la qual sostenia que el superàvit superior al 5% del PIB de la balança per compte corrents alemanya contribuïa a una cojuntura dèbil. baixos tipus com simptoma i no com a causa ja que hi ha un excés d'estalvi.

 

AL DRAGHI LI HAUREM DE FER UN MONUMENT A LA PLAÇA CATALUNYA ;)

 

 

 

1) Schäuble té previst no emetre cap nou títol de deute fins al 2020 i després d'aquesta data....ja parlarem. Les pujades de les pensions (4,25% al Oest i 5,95% a l'Est) ha anat a càrrec de la Seguretat Social ( Arbeitsministerium SPD) que viu un bon moment gràcies a l'evolució positiva dels salaris. Això si l'increment de salaris al sector públic córrer a càrrec del pressupost.

2) La cadena de venda mobles alemanya Who's perfect financia la venda mobles amb tipus negatius....qui compra un llit de 2.400€ s'estalvia 24€ si ho financiar ;)