Els botiguers s'extingeixen

El Quadern Gris del Pla explica molt bé la psicologia del botiguer: li importava un rave el que passés fora del taulell de la seva botiga. El món s'acabava a la porta de la botiga mentre dissimulaven els guanys, pujaven preus aprofitant les conjuntures i sobretot,  sempre, sempre queixant-se de tot el que podien. A Nocturn de Primavera els marca ben marcats: Aquella miserable reunió de botiguers desproveída de la menor amenitat, si no és l’amenitat que pot tenir un niu de rèptils. Ja mai més serà així per que la cosa va de debò o es fan empresaris o llepen.

Obert 24 hores

Els botiguers assumien dues premises que no s'han complert: esperaven que alguns productes (moda...) mai es podrien vendre a través d'Internet i d'altra banda, fardaven de ser els que millor coneixien als seus clients i els oferien productes "adequats". Tot això ha canviat, els E-commerces permeten comprar les 24 hores, amb el mòbil i amb un assortiment de productes que escapa  a qualsevol prestatgeria...La llibertat absoluta del consumidor a un click. El client és el que mana, no vol cues - estalvia temps - ni  errors, i qui no compleix les espectatives perd el seu favor, no hi ha cap compromís. És un canvi substancial en la forma de consumir.

Les categories de compra tipus productes de primera necessitat - menjar - , després vestit i calçat- shopping -  i béns de consum duradors tipus ordinadors, electrodomèstics s'ha desdibuixat totalment. Amazon té 500 Milions de productes a la seva web, que el client pot triar en plena llibertat i en plena  transparència de preus, cosa que complica la discriminació de preus que realitzaven generalment els botiguers.

El E-commerce és un boom, a Alemanya suposa 44.000.000.000M€ a 2016 i creix a un ritme de dos digits. La gent compra cada cop més productes i amb una major freqüència a través d'internet. Els homes gasten més que les dones. En termes estadístics el E-commerce només representa un 9% del comerç minorista però estem a les beceroles: primer es va començar amb la moda i els viatges i ara el repte és la digitalització de la cistella del super. S'espera que un 40% dels clients faci comandes online als supermercats en els propers anys.

 

El botiguer empresari

El comerç minorista i els centre comercials lluiten venent experiències que no es poden trobar a la xarxa i no només oferin productes. El centres comercials cada cop semblen més parcs temàtics: com que els homes aixafen moltes compres del sector femení, un centre comercial fa cursos de cocktails per entretenir als homes que acompanyen a les dones per que aquestes puguin comprar tranquil·lament(!).

El comerç on line ha limitat els marges dels minoristes: quan arribava nadal, els venedors de joguines pujaven els preus per aprofitar la temprada. Ara ja no poden fer el mateix, i si no rebaixen el preu moren, per que el consumidor no assumeix cap compromís amb la botiga. Una sortida l'ofereix la creació de la pròpia pàgina web i la presència en diverses plataformes on-line com Ebay o el mateix Amazon, on els botiguers poden donar sortida als productes més enllà del taulell de la seva botiga.

El resultat de la baixada de marges és entrar en el que anomeno jo "trampa soviètica": s'ha d'acomiadar personal mentre se suporten uns costos fixos de lloguer constants i a sobre, el SKU - stock keeping unit- l'estoc es redueix, ferint de mort a la botiga ja que la gent no va a comprar a botigues mig buides. Alguns només volen aguantar fins la jubilació.

Als USA se li diu al fenòmen "Retail Apolcalypse", on fins i tot les grans cadenes  minoristes tipus Macy o bé Penney no paren de tancar punts de venda un darrera l'altra per no parlar de Shopping Malls abandonats. Això comença a notar-se a les ciutats petites i mitjanes però què afecta també a les grans ciutats on la baixada de vendes queda parcialment compensat pel turisme.

Al 2012 la meitat dels alemanys preferia comprar a botigues, a 2017 només un 25%,  i si segueix aquest ritme el creixement del E-commerce es carregarà fins a 2020, 45.000 botigues a Alemanya, més d'un 10%.


Els guanyadors

De moment han aparegut E commerce sectorials que sorgeixen d'antics botiguers que van veure l'oportunitat, el més destacat a Alemanya és Thomman, que ven instruments musicals. Ocupen 1.200 treballadors facturant 715M€  i amb només una taxa de retorn del 10%.  Aquests E-commerce ho tenen fotut en funció de com evolucioni els grans com Alibaba o Amazon. Aquests són els big players que tenen suficient múscul financer per suportar pèrdues i la capacitat tecnològica per portar el E commerce al extrem.

El primer punt que no està ben resolt i limitant el model de negoci del E-commerce és la logística last mile,  aquí està la mare dels ous i tothom està experimentant: a Hamburg hi posen robots, altres drons, altres estableixen punts de recollida en benzineres o en parades de metro. Cap sistema s'ha acabat imposant per que és un problema complex.

Això de vendre un producte amb un marge s'està acabant ja que apareixen diversos models de negoci que ni tan sols sospitem. Els grans players del E-commerce ja no són intermediaris entre productors i consumidors sinó que ja són plataformes logístiques, empreses de Big Data o bé Fintech. Amb el Big Data, el que venen és la proximitat del client -  els petits e-commerce establerts dintre de Amazon paguen un 15% del preu de venda-. Personalment, l'única recomanació que pots fer a les empreses és que inverteixin cada cop més en IT, solventar el dèficit estructural de software i guanyar flexibilitat davant els canvis.

El futur passa per la Realitat Virtual on es podrà visualitzar els productes en 3 dimensions o bé la Intel·ligència Artificial com el l'assistent virtuals d'Amazon, Alexa,  el Shop Assistant de Google o bé el Siri d'Apple. Aterrador.

EL PLAER D'ANAR A REMENAR PRODUCTES FÍSICS ESPERO QUE SOBREVISQUI ;)

Nota 1: A la Xina, el dia del solter, es van fer comandes a través del mòbil per import de 25.400.000.000€ amb un increment del 8% respecte l'any anterior i és tres vegades més que el Black Friday. Xina tenen la avantatge dels  late commers que deixa de banda el model occidental de botiguer, centres comercials o  prime locations barrejant tecnologia i consum - que augmenta cada any -. 

Nota2: A Amazon Fresh Lager a Berlin hi ha la central logística d'Amazon per fer de supermercat on-line, amb més de 85.000 productes - un supermercat mitjà gestiona 12.000 - Cap empresa de les que distribueix aliments és rentable però cada any puja i puja la facturació.

Nota3: Davant la pregunta de si aquests big players manipulen el nostre comportament alhora de comprar amb obscurs algoritmes, és no: l'oferta en aquest cas no determina la demanda i especialment Amazon amb el seu lema del Client és Déu, s'adapta en allò que li funciona. 

Com formar govern....Lesson Two

Que no hi hagi govern a Alemanya des de fa mesos és fotut, ja comencen els titulars: la pèrdua d'influència Alemanya permet que París s'endugui la seu europea de supervisió bancària deixant orfe Frankfurt, en breu s'ha d'aprovar el pressupost de la UE, el Brexit i Macron....que espera Alemanya per arribar a una entesa per reforma la UE. La seva aposta és un govern amb el SPD, això afavoriria la seva posició a França.

Merkel, necessita estabilitat per perpetuar-se.

 

La gran coalició no ha servit per aturar els moviments populistes i la seva reedició permetria enfortir "les conseqüències negatives de la nostra democràcia" com diu un pes pesat del SPD, Olaf Scholz, alcalde d'Hamburg. A cada Gran Coalició es perden vots a favor dels extrems, especialment per la dreta, cosa que afecta directament a la CDU com a la CSU.

Dintre de la CDU es comença a parlar, tímidament, de recanvi però és complicat ja que no hi ha rivals de pes dintre de la CDU i plantejar una conjura contra Merkel en aquest moment seria cosa d'aficionats a la política. La patronal empresarial no vol el pacte amb el SPD de cap manera, i fins i tot suggereixen un govern amb minoria, però per a Merkel, això no és satisfactori ja que la legislatura en minoria incentiva els assalts interns i externs i ella vol estabilitat. Abans convoca noves eleccions.
Per Merkel, l'opció del SPD és la millor opció i la que li permet estabilitzar, encara més, el seu regnat.

Però si ningú discuteix el liderat de Merkel seriosament, al seu soci bavarès Horst Seehofer, si. La CSU es troba enmig d'un marasme intern: la crisis dels refugiats quasi provoca un trencament amb la CDU i ha permès que els més de 50 anys de govern de la CSU a Bayern es posin en qüestió amb l'entrada de l'Alternative für Deutschland. Seehofer acompanya a Merkel en totes les negociacions però és un home acorralat políticament. El Finanzminister de Bayern vol el seu lloc, Markus Söder, maniobra sabent que té majoria de suports parlamentaris per fotre fora Seehofer. Aquest es defensa convocant un congrés - amb militants i no parlamentaris - amb la participació estelar de Theo Waigel i Edmund Stoiber per renovar el partit i escollir candidat a les pròximes eleccions regionals. Seehofer és el que està menys interessat en la Gran Coalició - encara que s'ho empassarà -.

 

i Schulz, necessita rascar per sobreviure.
 

Ningú estava preparat dintre del SPD per un fracàs de la Jamaika Coalition. El no rotund de Schulz davant la reedició d'una nova coalició comença a trontollar...i els que eren enemics abans ara comencen a sondejar una renovada entesa. El drama de Schulz és que no té més opció que apostar per la Gran Coalició.

Hi ha tres raons per les que Schulz hauria d'acceptar: responsabilitat, incís en polítiques d'esquerres - bàsicament vellesa, educació i sanitat - i finalment, per que a la CDU hi ha polítics raonables. Es poden apropar posicions en temes espinosos d'impostos, refugiats - pels dos partits és una patata calenta - i sobretot Europa. Schulz veu la possibilitat de reformar Europa amb la Gran Coalició, fins i tot Alexi Tsipras li va enviar una carta esperonant-lo a entrar a govern.
 

Si no accepta una Gran Coalició, no hi ha res que impedeixi que en unes noves eleccions el SPD caigui del 20,5% al 15%, i com més a prop estem més d'unes noves eleccions, més és el risc per Schulz de no repetir com a candidat. Si deixen anar a Merkel en un govern en minoria, no tenen cap mena d'influència política directa, ja que tots els ministeris serien de la CDU/CSU.

El gran problema de Schulz rau en que amb la Gran Coalició se salva ell, Alemanya i la cúpula del SPD però es carrega el SPD. La renovació - especialment s'aferra la càrrec Sigmar Gabriel com a Ministre d'Exteriors - i el reposicionament ideològic de la socialdemocràcia serà impossible a la propera legislatura i tot això, sumat el cabreig de les bases.

Finalment, els comptables dominen....

El cervell gris de la gran coalició i el més influent funcionari del SPD, és Werner Gatzer, secretari d'Estat encarregat dels pressupostos, al Finanzministerium de Wolfgang Schäuble. Gatzer és el del superàvit, el del Schuldenbremse - el frè a la deute - i el schwarze Null - el zero negre al pressupost - amb el que farda Schäuble. Gatzer ha dit que hi ha marge de 30.000.000.000M€ per gastar en 4 anys sense comprometre's en nous deutes. L'economia alemanya segurament tancarà amb un creixement del 2,3% i per tant, pot haver-hi un upside en la recaptació de 15.000.000.000M€ més. La reforma fiscal sembla que s'allunya mentre la despesa s'ha de pensar cap a on es dirigeix:  famílies amb nens, educació, sanitat, infraestructures...


Nota 0: Schulz té interioritzats les demandes de Macron, que vol un pressupost extra que depengui de la comissió per donar suport a problemes conjunturals de les economies europees, en la qual Alemanya hauria de posar un quart d'un xifra milionària. La CDU/CSU vol reduir aquesta demanada a la mínima expressió.

Nota1: Steinmeier, que és el super President de la República, vol evitar noves eleccions i inicia converses. Estabilitat, estabilitat i estabilitat.

Nota2: La gran Coalició sacrifica els canvi energètic - l'alenteix - ja que darrera del SPD estan els sindicats del carbó.

Com formar govern...Lesson one

La millor anècdota política que he sentit fins ara, me la va explicar l'Ernest Lluch. Sent un jove dirigent del PSC van anar a veure conjuntament amb el Raimon Obiols al President retornat,  Tarradellas. I el President, només arribar els hi va espetar: saben vostès que és la política? Es va fer el silènci, d'aquells silèncis incomòdes. Hàbilment l'Obiols li diu President, vostè que porta més anys ens ho podria explicar...Senyors, la política és l'art de dir no- va dir Tarradellas. Són frases d'aquestes que volen dir tot i res, que es poden aplicar al partit comunista japonès com als conservadors canadencs, però és bona, bona.

Els liberals del FDP no assumeixen responsabilitats

Christian Lindner, el cap del històric partit liberal alemany  FDP, ha fet fracassar les negociacions amb la CDU/CSU i Die Grünne per fer govern, l'anomenada Jamaika Koalition. El paio té el "síndrome Macron": creu que fent oposició es posarà davant d'un moviment popular que el porti a ell, i només a ell, a dalt de tot. I tot això, liquidant els partits tradicionals (Quin càlcul!). 

Durant les converses es va constatar que els Die Grünne estava disposat a menjar-se tots els gripaus per tal d'arribar a govern (fins i tot, un dirigent de la CDU va preguntar als dirigents verds com s'ho farien en el pròxim Congrés del partit de tantes consecions que feien- van acceptar els països del Magreb com països segurs pels demandants d'asil (!)-), mentre que Lindner era el primer en aixecar-se de la taula.

Mentre la CDU s'ha mostrat flexible amb les seves demandes i Die Grünne ha tingut força paciència malgrat tenir-se alèrgia amb Lindner, aquest ha escenficat tant malament la trencadissa que ha quedat clar el seu lema: primer jo, després el país. Merkel es va cabrejar força, quan després de vuit setmanes de negociació s'assebenta pel mòbil que els liberals donen per finiquitada les converses per formar la coalició jamaicana.

El buit de poder de 2013

L'objectiu de Lindner doncs, és passar d'un partit frontissa petit a un partit capaç de competir amb els grans. Després del drama de les eleccions de 2013, on el FPD va quedar exclòs del Bundestag per no superar la barrera del 5%, Linder no vol que el partit sigui mai més una prolongació de la CDU que permeti apuntalar el regnat de Merkel.

Després de la derrota del 2013, cap ministre dels que havia governat amb Merkel va continuar a la política - Philip Rösler, el "xino" que sortia sempre amb la Merkel o bé el pobre Guido Westerwelle, el ministre d'exteriors amb un mal anglès que va morir de càncer- deixant un buit de poder que va ocupar Lindner.

El primer que va fer, va ser contractar una consultora de negoci per reposicionar el partit- ja,ja -, esforç que no va reixir per que va estar un parell d'anys arrossegant-se a les enquestes per sota del 5% però Merkel li fa el favor amb la crisis dels refugiats. És exactament a partir d'aquell moment, el FDP supera el llindar del 5% i aconsegueix posicionar-se entre la CDU i la nova extrema dreta d'Alternative für Deutschland. Lindner ataca durament l'acollida de refugiats sense passar per xenòfob. 

L'altra pota és l'euroescepticisme que va deixar orfe l'Alternative für Deutschland quan es va carregar el profe de Macro, Bernd Luke.  Aquí s'enmiralla amb el pacte de govern dels liberals de dreta a Holanda liderats Mark Rutte, que amb un partit petit com el FDP ha aconseguit ser el cap de govern. Carrega contra la burocràcia i les normes emanades de la UE i per no parlar de Draghi i el banc central europeu, fons d'estabilitat....

Mentre Merkel juga a l'estabilitat, Lindner aposta per la provocació. Aquesta estratègia anti establishment - polarització - el fa perdre als votants que històricament han votat liberal i que veuen el partit com una força anivelladora situada al mig. Els socials-liberals que queden al partit, s'han posat les mans al cap i els que esperaven un compromís amb el govern i el país per engegar reformes liberals també critiquen aquesta incapacitat d'arribar a acords. Especialment durs han estat els sectors econòmics de l'economia digital que esperaven que el FDP entrés a govern per reduir normativa.

 MENYS MAL QUE NO HA ENTRAT A GOVERN PER QUE AMB AQUESTA TROPA,  ANEM ARREGLATS!!!!

Nota 0: Lindner és un guaperes amb pretencions. Acaba d'escriure la seva biografia política "Anys a l'ombra" un llibre totalment obviable: ni és un programa de govern on explica quin és el programa liberal al segle XXI, ni parla de la seva ascenció - hi ha més informació a la Wikipedia sobre la seva relació amb el seu valedor que al seu llibre - ni la història interna del FDP. 

Nota1: Els Verds alemanys davant el fracàs de les converses han de plantejar-se nous reptes ja que només han pujat un 0,5% respecte les eleccions anteriors. El que promet és Robert Habeck, actual ministre de medi ambient de Schleswig-Holstein però també hi ha a la cursa el millor economista que tenen els verds, l'europarlamentari Sven Giegold.

Nota 2: Per fer carrera política "moderna" has de passar de xerraire de carrer a cap de govern. Ara ja no s'estila ni escalar escalar per l'Administració Pública.

Der Spiegel certifica l'ascens Xinès

La Certificació de l'Ascens

Xi Jinpin va parlar davant del PC aquesta tardor que  "la civilització xina està en ple Aufschwung  i estem en una etapa on Xina ascendeix al centre" Mai ningú havia parlat així des de la fi de l'Imperi, ni Mao, ni Deng Xao Ping, és més Deng tenia com a lema: "amaga la fortalesa i espera". Aquesta doctrina de la contenció, l'ha trencat Xi. Un ascens sense democràcia i sense tenir en compte els electors.

El Foreign Policy americà alertava sobre la falta de d'atenció a la Xina....Corea, l'Iran o Rússia desvia l'atenció dels xinesos, que estan treballant fort per ser el number one. No està involucrat en conflictes, no fan titulars...és un projecte a llarg termini. Al 2050, després de de 200 anys de la guerra del Opi, Xina vol tornar al centre del món i estan preparats per que si algú de fora ho vol impedir, ells actuaran - estratègicament -.  

S'aprofiten de la Pax Americana. La flota americana protegeix les rutes marítimes per on surten les exportacions i arriben les importacions de materies primes. Per que canviar-ho? Xina no vol fer xinès el món,  els importa un pito la ideologia, les creences o bé el tipus de govern. No vol dominar el món, no entrar en conflictes sinó que intenta tenir bones relacions amb totes parts: Iran-Arabia Saudí, Israel i Palestina, Rússia i Ucrania....El principi de no intromissió no vol dir que no tingui influència.

Geopolitik

Trump durant la seva visita a Àsia, anava acompanyat de tres portavions per dissuadir Corea del Nord, però el destinatari real és la Xina que vol disputar l'hegemonia dels US al Pacífic creant punts de suport i dotant d'un pressupost milionari per la marina.  Xina cada cop es manifesta més forta davant els veïns o el que considera la seva area d'influència: des de Taiwan a Rússia passant per Vietnam o la Índia. És una espècie de doctrina Monroe aplicada al Pacífic. Els que més senten l'alè del xinos és Corea del Sud que la primavera passada va començar desplegar el sistema de anti míssil americà anomenat Thaad per contenir Corea del Nord. Pekin va protestar per que espiava molt més enllà que les fronteres de Corea del Nord. Una campanya contra interessos Sudcoreans va fer que s'aparqués l'estacionament de les bateries de defensa.

L'altra eix estratègic de Xi Jimping és retornar al camí de la seda: crear una xarxa de carreteres, pippelines i trens entre la Xina i Europa. Un projecte de 900.000.000.000M$...El canal de Suez es quedarà eixut ;).

També participa en les organitzacions internacionals multilaterals tipus ONU, de fet són un dels que aporten més soldats pels cascos blaus i vol ampliar influència dintre del IMF i el Banc Mundial. Tot això sumat a les diverses organitzacions regionals del tipus el Banc Asiàtic d'Infraestructures que impulsa. Xina vol el seu lloc al món. 

Finances

L'ascens xinès ha permès acumular una enorme riquesa incloent-hi l'Estat que té reserves de en divises per valor de 3.000.000.000.000M$ - quasi el PIB alemany i tres vegades l'espanyol - i una riquesa de 22,5B$ (Alemanya 5,8B$) segons el Allianz Global Wealth de 2017. L'estalvi brut respecte el PIB és del 48% pel 2015 mentre que Alemanya és del 27%.

Part d'aquesta riquesa és utilitzada per inversions per l'adquisició de companyies estrangeres: al 2016 es va arribar a un record amb 189.000.000.000M$, un 44% més que l'any anterior i creixent. Són compres estratègiques tipus l'empresa agricola suïssa Syngenta, els fabricants de robots Kuka o l'electrònica Haier. Darrera d'aquestes operacions no se sap ben bé si hi ha l'Estat o bé inversors privats. Un dels altres pòls inversors és l'adquisició de vivendes a l'estranger: més 25.000.0000.000M$ van invertir els xinos en comprar pisos a l'exterior al 2016 - i no per viure, ni passar les vacances -. Primer Londres, i ara les "Gateway Cities" com Frankfurt.

La vertadera força de l'economia xinesa rau en el seu volum: és el primer consumidor de productes de luxe, robots, llet en pols o bé carn de porc i té una necessitat d'importació espectacular, de fet és el primer soci comercial alemany: més d'un terç dels cotxes que produeix Volkswagen i la meitat del seu benefici es deu gràcies al mercat xinès. Per no parlar d'Airbus: els propers 20 anys Xina necessitarà 6.300 avions per la seva flota. El Ministeri d'Exteriors alemany ha creat un departament específic per Asia durant aquesta legislatura.

Tecnologia

Els experts americans alerten d'un moment Sputnik: Xina està passant de ser la "fàbrica del món" a començar a produir tecnologia punta.

En part, gràcies al seu aïllament econòmic i que són 750 milions d'usuaris d'Internet, han aconseguit crear grans players d'internet com Baidu, Alibaba o bé Tencent. Empreses com Huawei, Oppo o Xiaomi estan en el top dels productors de mòbils. El Big Data és big, big i hi ha un fort control de l'Estat i aquest l'utilitza com a mètode de control social: a partir de 2020 s'implanta un sistema de crèdit social per bonificar comportaments tant d'empreses com d'individus.

Tecnològies tipus reconeixement facial s'utilitzen diàriament, és més, el Consell d'Estat diu que la Intel·ligència Artificial és estratègica per Xina i que al 2030 ha de ser líder mundial. La capacitat d'innovació xinesa és un punt que Europa s'infravalora,  per exemple, el reconeixement de veu de Baidu no té res a envejar al "Alexa" d'Amazon i provablement faci irrellevants l´ús dels teclats.

Nota1:
Banc Mundial Estalvi Brut / PIB
https://datos.bancomundial.org/indicador/NY.GNS.ICTR.ZS?locations=CN&view=chart

Nota 2:  l'escàndol de les emissions de gas podria haver destrossat VW si el govern xinès hagués prohibit la venda de cotxes trucats.

Nota 3: Els estudis empírics -  Axel Dreher - demostren que la inversió xinesa a Africa té efectes positius, no només pels xinesos sinó pels africans també. 
 

Startup Monitor Alemany de 2017

Probablement el meu major i destacat èxit com a economista callejero és haver treballat el business plan de dos joves emprenedors anomenat Social Point i haver-lo portat al viver de Glòries al 2008. Va ser venuda a gener de 2017 a una editora americana de videojocs per 250M$ ( 75M$ en paper). L'empresa factura presumiblement més de 100M€ i amb un plantilla pròxima als 300 treballadors...no està malament des d'un business plan. També és el paradigma de que no cal la gran idea,  tenir una intel·ligència sobrenatural, o bé, saborejar un pressupost de I+D espectacular per forrar-se i generar activitat econòmica. Keep it simple and stupid.

Radiografia del Start up Monitor Alemany

L'estudi del Start Up Monitor alemany del 2017 ha estat fet amb 1.837 start up's, amb 4.245 emprenedors i generant un ocupació de 19.913 treballadors. Segons l'estudi una startup es defineix per una empresa menor a deu anys, amb una tecnologia i/o model de negoci disruptiu i un equip preparat i orientat creixement de vendes ( encara que la rendibilitat i no les vendes, és el factor més important per les startups alemanyes i europees).
 

Hi ha una tendència a la baixa en l'esperit emprenedor alemany a causa de la  bonança en el mercat de treball dels últims dos anys i que fa que els "emprenedors per necessitat" caiguin i que els "emprenedors per oportunitat" augmentin.
 

Els emprenedors de les startups busquen finançament aliè en un 64% mentre que la mitja alemanya és del 24% ( poc endeutats!). Les empreses de l'estudi han aixecat 2.100M€ en capital extern: un 24% té un seed capital de 50k un 39% entre 50k i 500k i per sobre de 500k un 37% aproximadament. Més del 50% d'aquestes startups està planejant obrir una ronda d'inversors privats pels propers 12 mesos i de mitja demanen 1M€ (!). A Berlin, un terç de les startups estan participades per Venture Capital (!).

Els emprenedors alemanys emprenen en equip majoritariament  - i no individualment (!)  i amb poca particpació femenina (15%). Hi ha pocs guiris:  només un 10% dels emprenedors són estrangers, encara que el 29% de la plantilla si que ho és. A Berlin i München els percentatge de treballadors no alemanys arriba quasi al 50%.

 

Conclusions: Europa, Diversitat  i  Cooperació

Les start ups volen més Europa. El 82% tenen plans per internacionalitzar-se, el valor màxim des de que es fa l'estudi i volen anar majoritàriament a altres països de la UE. Malgrat tot, el 80% de les vendes d'aquestes startups les fan al mercat alemany. Aquesta contradicció aparent es deu a les dificultats de la internacionalització: la principal barrera recau en la regulació i el marc legal. Barreres naturals tipus culturals o bé idiomàtiques no són especialment signficatives. Per tant, la internacionalització és un problema de naturalesa política i que ha de permetre que les startups es puguin dirigir el mercat europeu des del mateix moment que neixen, eliminant les barreres regulatòries que impedeixen la unitat de mercat.

Les startups volen major diversitat. Alemanya és un lloc atractiu per crear startups i per treballar. L'ecosistema alemany es beneficia de d'immigració en aquest segment d'empreses ja que és una immigració ben formada i Alemanya necessita especialistes en IT, malgrat tot les dificultats per contractar estrangers degut a barreres burocràtiques.  Cal una millor Willkommenskultur,  aprofitar el desastre del Brexit per xupar mà d'obra preparada i canviar la legislació en materia d'immigració.

I finalment, la última pota, la cooperació. Alemanya té un característica pròpia en el seu teixit econòmic, la Mittelstand i cal que les Startups, Mittelstands i Grans Empreses estiguin alineades. Cal que les Mittelstand agafin el tren de la digitalització a través de les startups mentre que les startups necessiten el capital i el banc de proves que permet la Mittelstand a través de clients i proveïdors per créixer. La majoria de les startups es dirigeixen al negoci B2B ( ho repeteixo abaix  per que crec que  és la dada més rellevant de l'estudi - per mi- ) amb la qual cosa la cooperació entre empreses és crítica.

Polítiques Públiques pel foment la Inversió.

Un 34% de les startups alemanyes es financien via   programes de finançament públic tipus EXIST, aquest dona una subvenció entre 120k i 150k per pagar el sou del emprenedor (2.500€/mes per llicenciat durant 12 mesos ) i 35k per material i infraestructura. Aquest programa està vinculat a Universitats i Centres de Recerca que són els que decideixen....La qüestió és crear startups de qualitat...cosa que a Catalunya costa més de generar un flux qualitativament important, en altres paraules, la I+D no és eficient. 

INVEST PROGRAMM permet als Business Angels palanquejar la seva inversió fins a 100k (per BA) i amb un màxim per empresa de 500k quan entren a la startup amb una subvenció del 20% de l'import de la participació. La novetat del 2017 és que permet també una subvenció del 25% de la plusvalua per l'exit de la companyia sempre que el BA sigui persona física. L'objectiu és incentivar la inversió en empreses joves, molt joves...quasi amb només un pla d'empresa.

I finalment, els High Tech Gründerfonds, una empresa de capital risc pública - amb participació també privada - depenent pel Banc per la Reconstrucció (KfW) que inverteix, en funció del fons, en empreses de menys de tres anys de vida un import mig de 3M€ en unes 40 startups a l'any. He mirat els exits i no he trobat cap empresa que em soni, la veritat...encara que el portafoli està molt diversificat amb Bio, ICT, Hardware-automatització i el que més sorpren des d'aquí, Química.

Davant la gran diversificació de pols emprenedors dintre d'Alemanya, el ministeri ha impulsat els Digital Hub Initiative per tal de crear comunitats regionals de Startups, Mittelstands i Centres de Recerca, ja que les Startups impulsen els canvi estructural - el que queda  com diria el meu amic Cinto - de tota l'economia. La xifra que més impressiona és que el model de negoci dominant - 79% - de les Startups alemanyes és B2B. 

A part del finançament, l'impuls a la cooperació dels Digital Hub Initiative hi ha la formació digital, el treball 4.0 com a gran aposta per fomentar la competitivitat de l'economia alemanya. És l'anomenada estratègia 3K ( Köpfe - caps -, Kapital und Kooperationen). No hi ha unicorni però ningú dubta que estan fent feina.

1/ Sopren de l'estudi el nombre relativament limitat de Startups...per exemple ACCIÓ a la seva xarxa té comptabilitzades 1.100....possiblement la definició de startups a Alemanya és evidentment més restrictiva i malgrat la falta de creativitat congènita dels alemanys, aquesta és suplida per un bon múscul financer. La startup alemanya està més ben capitalitzada que la catalana.

2/ Destaca que els emprenedors cada cop estan més ben preparats ja que la formació en el camp digital o bé biotech és més tècnic.  Aquell emprenedor que començava en una nau al Baix Llobregat i amb pocs estudis i que feia del IESE una fàbrica de comptables, cada cop serà més difícil de veure.

3/ Dues de cada tres startups faran fallida però una bona part dels emprenedors tornaran a emprendre.

3/ Les fonts
http://deutscherstartupmonitor.de/fileadmin/dsm/dsm-17/daten/dsm_2017.pdf
http://www.existstartupgermany.com/
https://www.business-angels.de/invest-zuschuss-fuer-wagniskapital/              
https://high-tech-gruenderfonds.de/de/#gruender                                                                      

Els salaris cap abaix...

El Fons Monetaria Internacional va fer un informe d'aquest complicats complicats però molt detallat sobre la caiguda paulatina dels salaris en el total de la renda i per contra, l'augment  del capital. Això succeix en països on existeix el socialisme real tipus Suècia com als països emergents. Com que el bloc del Dieter Wertmuth s'ha fet ressò us en faig 5 cèntims. Més que res per que les polítiques d'ocupació s'han de basar en la formació, el reciclatge dels treballadors i els estímuls de la inversió - entre d'altres coses-.

Les principals causes són els canvis tecnològics i la divisió internacional del treball, i tot això amanit amb la distribució de la renda a favor dels grans patrimonis i les rendes altes. Els propietaris dels béns de capital es troben a dalt de tot de la piràmide mentre que els treballadors amb feines rutinàries pateixen davant de la substitució per màquines o bé el trasllat del seus lloc de treballs a l'estranger. Hi ha baixa ocupació, els salaris no pugen i es lastra el creixement econòmic. En definitiva tensions socials i polítics proclius a aplicar polítiques proteccionistes. 

Les diferències entre països depenen del cicle econòmic en el que hi són, com està la seva economia imbricada en el comerç internacional així com el grau de llibertat en el moviment de capitals amb l'estranger. Cada cop hi ha una major convergència en els standards vitals entre països desenvolupats i en vies desenvolupament independentment de les característiques específiques del seu mercat laboral.

La caiguda dels salaris en la renda es deu a la diferència de preus relatius amb el capital, més barat, i per tant, procliu a substituir la mà d'obra per maquines o robots. El output per màquina s'ha disparat molt més que preu/cost de la maquinària.  Per les empreses és rentable substituir treball per capital gràcies als avenços tecnològics i l'escalabilitat que permet el comerç internacional.

Encara que el comerç internacional s'hagi expandit menys que el PIB global en els últims temps, regna un competència ferotge entre multinacionals. 20 filipins poden portar a l'altra punta del món un vaixell amb 20.000 containers fent que els costos de transport siguin irrellevants. No importa que la mercaderia estigui fabricada a Xina o bé a Olot, fent que un treballador xinès estigui en competència directa amb un d'europeu: si els salaris pugen a Europa la producció se'n va a la Xina, debilitant la posició dels sindicats. Entre l'outsourcing - deslocalització - i l'automatització els treballadors s'han de conformar amb increments salarials cada cop més baixos i els sindicats no hi poden fer res. No tenen marge de maniobra i perden afiliats com mostra el gràfic.

Els pressumptes remeis

Els autors de l'estudi mostren una altra tendència juntament baixada de la participació dels salaris a la renda: la tendència paulatina a la concentració en diverses branques sectorials. Com que hi ha pocs players al mercat poden augmenten marges i beneficis a costa de no augmentar salaris. La derivada és que una política que incentivi la competència entre les empreses seria favorable als interessos dels treballadors.  Els que ho pateixen més són els treballadors amb formació de grau mig, ja que la tendència és a la polarització del mercat de treball s'aguditza: gent qualificada amb bons sous i treballadors poc qualificats al sector serveis amb baixos salaris.  Això, sumat a una distribució de la renda a favor del capital. Pinten bastos al mercat de treball per la gent poc qualificada.

La gran pregunta és com han de reaccionar els polítics davant d'això. Les polítiques d'educació-formació són claus, però al IMF afegeix millora de la mobilitat i millorar la transparència del mercat de treball - polítiques neoliberals - .  Aquestes són polítiques micro però els autors afegeixen que els shocks regionals calen fons estructurals per paliar els efectes en els perdedors dels canvis econòmics. 

El model alemany

En el model econòmic alemany, l'estancament dels salaris no ha estat un problema fins ara. Malgrat els canvis tecnològics i l'exposició de l'economia alemanya a la competència internacional, en prou feines hi ha atur i l'ocupació augmenta paulatinament. Els salaris reals han crescut durant els últims anys 1% anual - relativament poc, donat el "miracle econòmic alemany"-. Els comités d'empreses alemanys busquen alternatives davant l'aplicació de progressos tecnològics per reduir feines rutinàries. Els sindicats prefereixen seguretat laboral a majors salaris.  Igualment, el sistema educatiu alemany és una garantia de futur amb l'eduació dual i l'espessa xarxa d'Universitats i Instituts científics. Malgrat tot a Alemanya hi ha zones com el Ruhr, Bremen o bé l'Est que tenen taxes d'atur elevades. 

Els que patiran són els països del sud d'Europa amb taxes d'atur juvenil més elevades...Per exemple a França - on no enganyen les estadístiques com aquí-  és del 23% mentre que Alemanya el 6,6%. És fàcil d'entendre que França aposti per fer les fronteres més gruixudes.

Nota 1: Per que el factor treball està gravat el 33% - Cotitzacions socials - i la resta del compte de resultats al 21% ( energia, materies primes, aprovisionaments....)

NOTA 2: La referència del IMF dels World Economic Outlook.

Why Is Labor Receiving a Smaller Share of Global Income? Theory and Empirical Evidence 

by Mai Chi Dao, Mitali Das, Zsoka Koczan, Weicheng Lia

Eleccions a Alemanya: Pax Merkeliana

Si alguna cosa bona tenir la DDR és que va acabar amb la idea de Prússia però amb el que no va acabar ha estat amb el protestantisme, de fet, durant molt de temps l'únic contacte entre Est i Oest va ser a través de l'esglesia. L'eix ideològic que domina Alemanya és el protestantisme i Merkel és la fidel representant a la terra, ja que està a les portes de ser reescollida per quarta vegada (!), tot un miracle d'estabilitat pels temps que corren. Hi ha tota una generació que només a conegut la Pax Merkeliana.

El pobre Schulz

A principis d'any semblava que tenia possibilitats de disputar el Kanzlerschaft a Merkel però actualment les seves possibilitats estan aprop de zero; les últimes enquestes li donen 17 punts per darrera de Merkel.  Als alemanys, Schulz els cau simpàtic però no el votaran, representa la vella política, és calb, panxut i no té res a veure amb Justin Trudeau, el guaperes que governa el Canadà.

El pobre Schulz es declara explícitament en contra la reedició d'una Gran Coalició amb Merkel, el seu partit, el SPD ja està per darrera pactant amb la CDU (!). Fins i tot, el Der Spiegel de la setmana passada donava per amortitzat Schulz i propulsava Andrea Nahles, la ministra de treball del salari mínim. La Gran Coalició és un perill inmens per el SPD, i més ara, que no hi ha una raison d'Etat que ho faci imperatiu. Si Schulz supera el 23%, el pitjor resultat del SPD amb Steinmeier al 2009, significa que el SPD té llum verda per reeditar la Gran Coalició: bàsicament a ulls dels votants i militants moderen la CDU i serveixen d'incentiu per aplicar polítiques socials com han fet a la última legislatura - el més important el salari mínim però el tema de les pensions hi va darrera-. Un vot per Schulz representa una continuació del SPD amb Merkel.

Recordo una frase de Lafontaine que se'm va quedar gravada:  Steinmeier i Sigmar Gabriel són dos perdedors al capdavant del SPD i tenia raó. El dubte entre col·locar-se a l'oposició o entrar govern és zero per el SPD, Gabriel vol continuar de Vizekanzler i col·locar tota la seva troupe a costa d'enfonsar el SPD. En honor a la veritat no tenen molt de marge de maniobra però està clar que són una colla de perdedors portant el SPD. El pobre Schulz serà la pròxima víctima.

El gran drama de tot plegat que és en 12 anys no s'hagin arribat a posar d'acord totes les esquerres  per desbancar Merkel, la famosa Rot Rot Grünne Koalition, els de Die Linke per que són purs, coherents i estan en contra de tot - sense superar mai el llindar del 10% dels vots -, els del SPD s'han oblidat de la voluntat de poder i Schulz ha obviat treballar per una coalició amb Die Linke sabent  que una interlocutora com Sarah Wagenknecht no era una opció senzilla i finalment, Die Grünne s'ha encaparrat a fotre-li vots a la CDU. Al 1998, quan Schröder i Fischer guanyen les eleccions, hi havia un missatge clar al darrera: Kohl ha de marxar....ara, tant die Grünne com el SPD, frisen per pactar amb Merkel.

La Pax merkeliana

12 anys en el càrrec i busca 4 anys més. És com una espècie de narcòtic que ha aconseguit ocupar el centre polític pam a pam, amb un perfil baix i no arriscant en cap tema. Schulz ha demanat un cara a cara més amb Merkel però aquesta ha rebutjat, l'últim debat va ser realment avorrit. Avorrit és l'adjectiu preferit de Merkel.

Els dos grans temes on Merkel ha arriscat han estat l'energia nuclear i els refugiats. Aquest últim és el tema de campanya per que quan va obrir les fronteres unilaterlament - mentre el govern socialdemocràta suec les tancava - i van entrar un milió de persones, els alemanys es van cabrejar, i molt, amb la seva Kanzlerin. Això durant la campanya s'ha traduït en molta mala llet a xarxes socials - on els missatges anti immigració han guanyat un espai notable - i a les aparcions de Merkel a l'Est, on hi ha hagut forces protestes. El clima polític s'ha tornat molt emocional i l'irrupció de la nova dreta conservadora de l'Alternative für Deutschland és un cop a l'estratègia clàssica de la CDU d'aglutinar tota la dreta alemanya sota les seves sigles. Merkel ha sacrificat la dreta pel centre polític: qui vota Merkel i la CDU vota per el stato quo, però cada vot que guanya Merkel la fa més forta en un govern de coalició, però encara la fa més forta internament davant dels més conservadors del seu partit.

Malgrat l'èxit alemany: baix atur, superàvit a la balança comercial i la caixa del Schäuble plena rebossar, hi ha certa desorientació, ja que Merkel no ha acabat de donar una perspectiva de futur clara: els riscos internacionals: Trump, Erdogan, Putin, la digitalització - el regne d'Espanya té més banda ampla que Alemanya - , el canvi climàtic, educació, l'envelliment de la població o bé la desigualtat social són temes que preocupen als alemanys, han estat tractats durant la campanya però  generen certa inseguretat.

Respecte la UE només Die Grünne i el SPD donen suport incondicional a Brussel·les, ambdós partits volen enfortir el Parlament i la Comissió i aprofitar la finestra d'oportunitat que Macron representa per França. Merkel també dona suport a les reformes de Macron i en certa manera, ha deixat fer a Draghi ara bé, vol seguir manegant a Europa. No té a Juncker entre els seus aliats.

Les altres parelles de ball: Die Grünne i el FPD.

Un vot per el FDP i Die Grünne significa menor seguretat i stato quo i més canvis. Die Grünne aprofundiria en la defensa del clima, societat oberta i una política liberal d'immigració mentre que una aliança amb el FDP posa accent en una economia més liberalitzada, digitalització i canya a la UE. Blackrock el principal gestor de fons del món, avisa que l'entrada del FPD al govern podria provocar un renaixement de la crisis del euro ja que estaven per donar l' oportunitat a Grècia de fotre el camp de la UE. De les travesses, la coalició amb els liberals del FDP és la que més inquieta per que dificultaria l'acord amb Macron per acabar d'arreglar Europa.

EN DEFINTIVA, MERKEL TÉ 63 ANYS, ENCARA LI QUEDEN 4 ANYS MÉS DE GOVERN I TÉ PINTA DE NO VOLER-SE JUBILAR. 

Nota1/ Andrea Nahles: la ministra de treball porta tota la vida al SPD des de que va ser líder de les seves juventuts, els JUJOs, traduït en termes polítics: una apparatchik, això sí, competent.

Nota2/ El que si comparteixen en el programa electoral tant el SPD com la CDU és que el nombre de policies ha d'augmentar entre 10.000 i 15.000 efectius.

Nota3/ Els Alemanys quan es comparen amb altres països, no ho fan per exemple amb França si no amb Suècia que tenen com a referent moral i....material ;). Si la socialdemocràcia sueca va tancar les fronteres durant la crisis dels refugiats seria per alguna cosa.

Helmut Kohl és mort, Europa viu...Economia Part II

Cap ceremònia davant la porta de Brandenburg, cap acte d'Estat a Berlin, ni el sarcòfag navegant per l'Elba, res d'això....una ceremònia a Estrasburg, la capital d'Europa, com a política de gestos per despedir a Helmut Kohl. La viuda, una tia txunga que va conèixer després de la mort de seva esposa, quasi veta a la Kanzlerin alhora de xerrar al funeral, això si, van parlar forces enemics de la Merkel, Jean Claude Junker, Viktor Orban.....Kohl sempre la veure com una traïdora a la que va rescatar del anonimat i després li va fotre la punyalada i el que és pitjor, la veu com el màxim exponent  de l'Europa dels comptables, desmantellant tot allò pel que havia treballat.

Kohl, el anti-economista

Els liberals del FDP van trencar la coalició amb Schmidt, teòricament per impulsar el creixement i donar una orientació més liberal a una economia tocada per la segona crisis del petroli . Un cop al govern, Kohl no va fer res de tot això: va seguir els exemples de Thatcher i Reagan però no se li va passar pel barret aplicar-los a Alemanya, amb prou feines va fer una tímida reforma fiscal a l'inici del seu mandat. Mai va seguir una política neoliberal al ús per que sabia que no era traslladable a Alemanya i a més,  si la feia, perdia el centre polític.

A Kohl l'interessava l'Economia en la mesura que li proporcionava contactes amb els principals actors econòmics i el que s'anomena en argot de Pfalz, bimbes - la pasta i no de menjar - per la CDU. La "Ordnungspolitik" li importava un rabe - el seu ministre Finances  fins al 1989 no era ni economista - ,  en comptes de "Volkswirtschaft" parlava de "Vaterland" i els consells dels experts econòmics se'ls passava pel folre. En aquest aspecte se semblava més a Willy Brandt que a Helmut Schmidt, economista.

La tímida reforma fiscal i el canvi de cojuntura va fer que Alemanya gaudís d'una major prosperitat anestesiant l'impuls de reformador - al 1986 baixa la inflació i els nivells de deute públic estan controlats -. Al arribar la Reunficació, tot el focus econòmic va quedar fixat a l'Est i no es va tocar res, ni pensions, ni mercat de treball...res de res, va seguir un política plenament socialdemòcrata. Fins al 1996, instat per Schäuble, no es va establir un paquet de mesures en política econòmica signficatives. Va ser Schröder el que va pagar la manca de reformes de Kohl.

La Reunificació: clars i obscurs.

Malgrat les reticències de Mitterrand i Thatcher i amb el suport de Bush i Gorbatxov, va aconseguir la reunificació alemanya ràpidament. El fallit cop militar del 1991 a Rússia va demostrar que Kohl tenia raó aprofintat la finestra d'oportunitat que se li va obrir al 1989. La gran virtut de Kohl va ser aprofitar el kairós ;).

La reunificació per absorció va portar un sèrie de problemes que duren fins avui. L'aplicació del dret laboral de la RFA a la DDR i la extenció dels convenis derivats de la negociació col·lectiva de la RFA ,va comportar l'igualment de salaris entre l'Est i l'Oest de forma inmediata però va provocar un increment de l'atur espectacular - només suportada socialment a través subsidis - . Per acabar-ho d'adobar la conversió del D-Mark a 1:1 - decisió que es va endur per davant el president del Bundesbank, Otto Pöhl per diferències amb Kohl - va provocar que els salaris pugessin molt per sobre de la productivitat. En resum, atur estratosfèric, un societat esquerdada i una bretxa en el PIB que des de 1995 encara es manté intacta.

Kohl esperava un augment de la Inversió privada però no va ser així: les empreses de l'oest prefereien invertir a Polònia que a Dresden, deixant l'Est com una economia fortament depenent de transferències. Segons Hans Wernen Sinn, Kohl no va tenir en compte principis econòmics bàsics alhora d'executar la reunificació. Per acabar-ho d'arreglar, Marcel Fratzcher, cap d'estudis del Think Tank socialdemòcrata DIW,  sosté que la reunificació ha estat un èxit ja que podia haver acabat com el sud d'Italia (!). Segons Fratzcher, el problema de la DDR és el mateix que Grècia: no és un problema de preus relatiu - tipus de canvi en el cas de Grècia -  sinó institucional, el que tocava era reforma les institucions ja que ningú volia comprar un traban encara que estiguessin tirats de preu.

L'Europa dels comptables: l'Euro.

El sistema de pensar en categories familiars també ho va exportar a la política internacional amb l'anomenada Strick-jacken Diplomatie, aquí valia més la relació personal que no la ideològica. Sempre va tenir preferència per Mitterand en comptes de Thatcher. La política exterior de Kohl es basava en tres eixos: pànic de una política exterior alemanya en solitari - el sonderweg -, la relació especial amb França i la vinculació Europa. El gran poder alemany  - econòmic i demogràfic - va ser utilitzat de forma molt suau per Kohl, no va abusar dels petits i va ensucrar a tothom amb les seves bimbes.

La tesis de Kohl és que la reunificació alemanya i l'Euro eren dues cares de la mateixa moneda ja que una Alemanya nacionalment unida només podia realitzar-se vinculant el seu destí a Europa i l'Euro. I ho va fer - per que tenia autoritat per fer-ho -  en contra de l'opinió del Bundesbank i bona part de la intelligentsia econòmica alemanya.

Segons Hans Werner Sinn, Kohl no tenia raó i si Ralph Dahrendorf, Milton Friedman, Martin Feldstein, Peter Bernholz, Joachim Starbatty, Manfred Neumann, Renate Ohr i molts altres economistes del grup dels  153 que es van manifestar contra la introducció del Euro i dels que Kohl va fer mofa.  Segons Sinn, el Tractat de Maastricht es va mostrar insuficient per evitar que els Estats monetitzessin els seu dèficits i no es responsabilitzessin dels seus propis deutes, tot desembocant en la crisis del Euro. En síntesis, la tesis de sempre: sense una política fiscal comuna, no hi ha moneda única. L'amic Hans Werner, sempre verinós, recupera un frase Kohl on deia fa poc, que la integració europea requeria una certa pausa.

El desastre....

Que ha Kohl l'havien fotut fora al 1998 va quedar clar a les negociacions pel Tractat de Niça al 2000 quan Schröder va demanar majors vots al Consell d'Europa pel pes demogràfic Alemany davant l'astorament dels francesos. Un embolic que es va fer públic però que és el detall que demostra el canvi de tendència: a Kohl no se li hagués acudit dir PÚBLICAMENT als països del Sud d'Europa que hi hauria diners a canvi de reformes, o bé encetar un política de refugiats sense parlar amb Txèquia, Hongria.....

LA CRISIS DEL EURO HA POSAT EN QÜESTIÓ LA FIABILITAT ALEMANYA AL PROJECTE EUROPEU.

NOTA1: Kohl era un home de la RFA i dels intensos debats parlamentaris a Bonn molt polaritzats entre sozis i schwarzen. El món es dividia entre amics i enemics. Merkel entra en la segona categoria.

NOTA2: Als viatges al exterior sempre va cuidar la seva imatge i la dignitat del càrrec : mai va anar a la piscina del Hotel però por a ser fotografiat i va desterrar un periodista un cert temps dels viatges presidencials, per que va veure la grandaria del lavabo de l'avió  (!).

Helmut Kohl ha mort...Europa viu Part I

Els polítics clàssics no es regeixen per parametres morals, bò o dolent, sino que analitzen les situacions - i persones - en funció de si els afavoreix o no. La resta és poesia per idiotes. La política alemanya es no és una excepció, i a més té un toc diferencial de brutalitat, no en va  Adenauer va acunyar la famosa sentència: hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit. La política francesa és més fina, i es resumeix en aquesta frase: quan era ministre, hi havia alguna dona que se'm resistia, però quan vaig arribar a president, cap. Respecte la política espanyola, em remeto a Fabian Estapé que explicava que en aquest país es va empresonar a Jovellanos al castell de Bellver, i no contents amb això, el van deixar sense ploma per que no pogués escriure. El tret diferencial català el deixo per Joan Comorera, mereixedor que la Diagonal portés el seu nom.

Helmut Kohl ascens

Fill de funcionari de finances, catòlic, amb un germà de 19 anys mort a la guerra, va ser un home de notable formació, encara que en el temps del miracle econòmic alemany estudiar Història és una mica sorprenent. A Heidelberg dintre dels estudis d'Història, s'inclou Dret i Ciència Política. No llegia masses decrets abans d'anar a dormir, preferia biografies i llibres d'història. Malgrat tot, no va ser mai acceptat en els cercles intel·lectuals alemanys, ni mai es va presentar com a tal, és més, a la primera aparició a Der Spiegel -1976- en una entrevista amb un escriptor va donar la imatge de babau davant la intelligentsia  amb la frase "sóc bò en Hölderlin". A partir d'aquell moment, no es va perdre cap fira del llibre.

El seu ascens no es basava en la flexibilitat dels xupatintes i buròcrates calibrant curosament les seves opcions davant el poder,  sinó que li agradava la provocació i certa osadia en ocasions crítiques. Va començar a militar a les juventuts de la CDU als 17 anys en un poble al Länder de Pfalz - Palatinat - on dominava de llarg la socialdemocràcia.  Respecte el seu pas a les juventuts dues coses: es demostra el seu lideratge amb forts lligams amb els companys de partit, sempre i quan no se li fotessin pel mig del camí, i la lluita per la renovació del establishment de la CDU....A partir d'aquí tot cap amunt, amb 23 anys és el líder de la CDU del poble, als 29 entra de diputat al länder, als 35 anys cap de la CDU al länder i amb 39 Ministerpräsident. Sempre era el més jove, fins i tot, quan va assumir la cancelleria.

Des del principi va saber descobrir i atraure talent. Un cop guanyada la confiança de Kohl, podies fer el que vulguessis en el teu camp. Mentre no es discutís el seu lideratge, Kohl no veia motiu per posar-se en temes aliens.  Era un home de les grans línies que només s'interessava pels petits problemes quan apareixien. Prova d'això és que va mantenir el seu equip - inclòs Schäuble - durant anys i anys...la gent s'enrecorda dels ministres de Kohl. Els errors, per això, sempre eren dels altres, les circumstàncies, les conxorxes dintre del partit o simplement l'esquerra. Mai es va preguntar en què fallava.

Al 1976 deixa Mainz per anar a fer de cap de grup parlamentari a Bonn: passa de la provincia a torejar amb un polític de la talla de Helmut Schmidt. Els problemes per això no els té amb Schmidt sinó dintre del seu propi partit, punyalades i calumnies a tort i a dret. Aquí aprèn que aquell que calla, pot ser un competidor demà. Com a clímax d'això la filtració a Der Spiegel de Franz Josef Strauss ( CSU) assegurant que Kohl no té caracter ni les condicions per ser Bundeskanzler. Kohl va posar cara de circumstància....aguantava les humiliacions amb bona cara, les veia fins i tot com una prova de la seva superioritat.

Prova d'això va  ser "el pas al costat" que va fer per que Franz Josef Strauss s'estampés a les eleccions de 1980,  ja que era invotable per la majoria d'alemanys- tenia bones relacions amb Pinochet - i es va posar a esperar.... això si la lluita intestina entre la CDU i la CSU de Bayern va ser terrible: Kohl va començar a buscar oficina per implantar la CDU a Bayern davant les amenaces de Strauss de trencar la coalició CSU-CDU. Finalment, Strauss jugava de farol i va claudicar.

Els seus enemics sempre el van subestimar, es pensaven que era una espècie d'accident polític que a la pròximes eleccions seria corregit, sobretot amb la seva ascenció a Bundeskanzler l'any 1982 després de què els liberals retiressin el suport a Helmut Schmidt. Un any després guanyava les eleccions i amb elles la legitimitat. Començava la era Kohl.

La era Kohl

Kohl veia el partit, la CDU, com una gran familia, quan es trobava amb funcionaris del partit sempre els preguntava per detalls de la seva situació personal, coneixia els seus noms, tenia una memòria prodigiosa....I així va crear el sistema de càstigs i recompenses dintre de la sistema Kohl, però com més governava, més es descarragava verí contra ell: conspiracions, enrocaments....i tot ho va superar sentat al costat del seu aquari del seu despatx de Bonn fotent-se una Pfälzer-Riesling. Els va enterrar a quasi tots.

Al 1989 a tres mesos de caure el mur (!), li arriba la prova de foc dintre de la CDU. Hi ha un conxorxa per enderrocar-lo, liderat per Geissler  i Rita Süssmuth. Les enquestes anaven a la baixa, hi ha una part del partit que no tempava amb Kohl i bona part de la intelligentsia de la CDU s'avergonya de Kohl. El conjurats volien aprofitar el Congrés de Bremen per posar Lothar Späth, Ministerpräsident de Baden-Württemberg al capdavant del partit. Kohl s'ho va olorar - apart de que tenia informadors a cada nivell del partit - i cap del conjurats va tenir els "pebrots" de retar-lo al Congrés - Schäuble es va mantenir fidel a Kohl -. Kohl durant els dies del Congrés estava malalt de la prostata però va sortir de l'hospital i va aguantar els tres dies de Congrés, fins a l'últim discurs inflat a pastilles.

Si hi ha alguna cosa que Kohl no tolerava era la falta de lleialtat. Als conjurats del Congrés de Bremen els va desterrar i punt. A la inversa, es podia comptar amb Kohl quan un del seu equip patia dificultats. Tampoc mai es va amagar darrera d'un subordinat, davant del dubte, fins i tot assumia ell la responsabilitat. Sabia que un trecament de la confiança des de dalt, afavoreix la infidelitat per baix.  Kohl no suportava que li diguessin a qui havia de cessar i qui no....la millor pòlissa d'assegurança de vida per un ministre era que la premsa demanés el seu cap. Forces implicats en escàndols - no necessariament de corrupció - van superar-ho gràcies al suport de Kohl.

Hi ha un cert debat històric en saber si ell va ser el Kanzler de la unificiació o bé la unificació el va salvar a ell de la derrota a les  eleccions. Sentir el seu discurs davant la Frauenkirche a Dresden guanyant-se la confiança dels presents davant al reunificació no és precisament la d'un amateur. Malgra tots els errors i la precipitació, va aprofitar la conjuntar d'una forma admirable. El que està clar que sense la seva política exterior, la cosa hagués anat més lenta i  amb l'aprovació pel Bundestag del  seu Programa de 10 Punts es va guanyar el seu lloc a la Història.

La mà que dona de menjar, és la primer que es mossega

A mesura que Kohl governava van aparèixer també les seves pitjors característiques: egocentrisme i desconfiança. La reunificació va reduir les molèsties  a cero: el tio manava amb poques frases. I després al vespre s'ajuntaven amb els fidels a explicar les mateixes anècdotes fins que Kohl aixecava la sessió.  El cap de ganivet es veu que s'havia de posar una agulla a la cuixa per evitar dormir-se...el s'anava a dormir massa d'hora, no era fiable.

Les eleccions del 1994 amb prou feines les va guanyar i si ho va fer va ser per que el SPD va posar a Rudolf Scharping. Kohl en comptes de preparar la CDU pel seu recanvi es va enrocar - ni li passava pel cap ser substituït -. Les enquestes de Kohl indicaven la bofetada però ell es negava a veure-ho, mentre excluïa a aquells que dubtaven de la victòria: el fidel Wolfgang Schäuble. Schäuble, animat per la seva dona i en el primer discurs com a President de la CDU, li va espetar: "Helmut, les pròximes eleccions les perdem si et presentes" i Kohl va contestar: "jo crec que no". Punkt. No hi havia forma de treure'l, ni amb aigua calenta.

Un any després de les eleccions del 1998- que va guanyar Schröder i que va deixar Kohl com a cap l'oposició sense intenció de moure's - salta el Spendenäffare, la caixa B de la CDU. Kohl va sortir per la tele admetent que havia rebut 2,1 D-Mark de forma il·legal i que assegurant que mai donaria els noms del donant "per que havia donat la seva paraula honor". Segons Schäuble, això era fals, no hi havia ningú, era la gestió de la Caixa B que s'arrosegava des de finals dels setanta i vuitantes.

El Spendenäffare va ser el detonant per iniciar un guerra interna dintre del partit amb filtracions i contrafiltracions, que se'n va endur a Schäuble com a Secretari General en favor d'una desconeguda de l'Est, Angela Merkel. Kohl es va quedar cada cop més isolat dintre del partit, mentre que veia   traïcions i deslleiatats arreu. Ell, que els havia col·locat a tots, arribava una desconeguda de l'Est que havia pescat de l'anonimat i li treia Presidència d'Honor de la CDU. Li havien girat l'esquena.

Per la CDU el Spendenäffare va ser alliberador ja que en comptes de debilitar el partit el va enfortir i renovar. En prou feines Schröder va guanyar Merkel al 2002. Malgrat els intents d'apropament entre Kohl i la CDU, aquest no van acabar de reeixir mai.

Un Bundeskanzler es guanya la seva grandesa quan és capaç de superar l'anàlisis de cost-benefici personal. Kohl es va redimir amb la Reunificació i els Programa de de 10 punts, aquest és un dels dos moments estel·lars ;).

NOTA1: Segons l'història de l'analisis econòmica de Schumpeter, sostè que Jovellanos està a l'altura d'Adam Smith...el problema és que es va ocupar de les càrregues de l'administració pública espanyola. O la Riquesa de les Nacions o bé reformar el regne d'Espanya.

NOTA2: El capítol Strauss - Kohl, CDU i CSU suposo que se'l va estudiar atentament Duran i Lleida.

NOTA3. Si Helmut Schmidt es va passar els seus anys de govern menjant sopes, Schröder fotent-se gots de vi al vespre, la gran passió de Kohl era el menjar, en grans quantitats. Fins i tot, fotia la forquilla en plats aliens com a demostració de poder. La seva obesitat l'avergonyia: en el moment que no es va poder lligar les sabates va canviar a sabatilles sense cordons. Un homenot que diria Plà.

El pla Merkel per Africa

El meu amic Quim poques vegades demana res, però m'ha interpel·lat sobre cimera del G20 on Merkel a presentat un pla d'ajuda als països africans. Com que li tinc apreci i m'interessa la política exterior, m'he decidit mirar això del presumpte pla Marshall alemany: el Compact mit Afrika  que ha presentat Merkel i Schäuble: en síntesis es tracta de mobilitzar diner privat per inversió en infraestructures.

La diplomàcia del business

 

Tots els mandataris africans van lloar el Pla Merkel davant els microfons - a veure qui té collons de dir res negatiu a la dona més poderosa d'Europa - però de portes endins no tot és or el que rellueix: 

300 M€ adicionals queden lluny del pla Marshall. El problema és l'actitut dels mandataris africans que estan farts de plans per Àfrica, on se'ls digui el què han de fer, ademés,  el missatge alemany sosté que fins que tinguin un clima institucional fiable - corrupció, sistema fiscal... - el govern alemany no estimularà als agents privats el desembarcament a l'Àfrica. Ja no es parla tant de drets humans o democràcia sinó de generar un marc institucional favorable a la inversió.....primer canvi econòmic i després canvi polític. ( NOTA: Com molen aquestes teories ad hoc per justificar la pròpia acció). 

A Alemanya hi ha tres ministeris dirigits per persones de tres partits diferents fotuts en l'ajuda al desenvolupament: el propi ministeri, dirigit pel senyor Müller de la CSU - Bayern- i que té el pla Pro Africa!, Schäuble que posa la pasta del Finanzministerium amb el Comptact mit Africa, i fins fa poc Sigmar Gabriel del SPD a Economia també teneia un pla per reflotar Africa...ell, tot sol. No cal dir, que moltes d'aquestes polítiques xoquen amb les de la UE, European Partnership Agreement que promouen la integració regional, creació de mercats interiors i la promoció del comerç entre països africans. Els EPA aquests, també negocien els arancels al cacao ;).

Schäuble ha dit durant la cimera que "si hom vol un món més estable s'han de reduir les diferències entre rics i pobres". El meu nas em diu que la idea del Compact mit Afrika és seva i que vol situar Alemanya al món,....això ja sortia quan vaig mirar l'elaboració del pressupost. Esteu avisats, aquesta gent no improvitza.

Sense mercat, les inversions no tiren
 

La retòrica de les inversions és molt antiga al igual que el lema d'ajuda per autoajudar-se ( Hilfe für selbshilfe) que ha marcat la política de cooperació amb els països subdesenvolupats. No cal afegir que interessos dels països donants han esbiaixat força els objectius de les inversions i les ajudes.

Els governs africans, no obstant, han portat els seus propis plans de desenvolupament però la Merkel els fa passar pel sedàs del Banc de Desenvolupament Africà, els Fons Monteri Internacional i el Banc Mundial. Traduït: les empreses europees jugaran un paper important.

D'altra banda s'ha de mirar si això és el que realment necessiten els països africans...més infraestructures en un lloc on en prou feines existeix un mercat....Recorda a la història del ferrocarril a l'Espanya al segle XIX que en acabar la xarxa de ferrocarril que connectava l'excedent de gra castellà amb les zones deficitàries de blat -Catalunya-, va aparèixer el blat rus enfonsant els preus. En definitiva, si les inversions van a països en vies de desenvolupament com Marroc, Tunísia  o Costa de Marfil, la cosa pot funcionar. 

 

La cimera de Berlin s'ha celebrat en una antiga benzinera que ara és un centre d'energies renovables. El detall no és menor: Alemanya vol competir amb Xina i la Índia per la influència a l'Àfrica via energies renovables i protecció del medi ambient. Aquí és on realment Alemanya té capacitat exportadora - per això li interessa la protecció del medi ambient -. Heu de tenir en compte que sense energia, no funciona res!

Afrika


La pròxima decada la població africana es doblarà en les pròximes dècades, fins a 2050 naixeran 2.000M de nadons. Cada any arribaran al mercat laboral 20 milions de nous africans disposats a treballar. Amb salaris baixos i una millora notable en la formació pot ser un destí pels excedents d'estalvi occidental que no se saben on anar. De les 400.000 empreses alemanyes només 800 tenen presència activa a l'Àfrica i respecte la inversió exterior, Alemanya ( 11.800M€ 2014) està molt lluny tant de Gran Bretanya (60.400M€ -2014) com França ( 47.600M€). Inclús Italia inverteix més a l'Àfrica. Schäuble vol revertir aquesta situació.

 

RESPON ALS INTERESSOS MÉS ÍNTIMS D'EUROPA QUE AFRICA FUNCIONI!!!!!

 

 

1/ El president Egipci Sissi, va parlar al costat de Cristine Lagarde i Merkel, confirma que primer ve el business i després els drets humans ;)

2/Les que les Inversions no són neutrals i és més poden ser font de nous conflictes (preses, aerogeneradors, carrers....).

3/ Els interessos pels préstecs a 50 anys als governs africans, esta a un bon tipus, entre 5% i el 10% sent una bona oportunitat d'inversió per fons de pensions ;).