Tipus d'Interès Negatius... 2a PART

Les empreses

El CFO de Bertelsmann, una empresa familiar, internacionalitzada i una bona xifra de facturació, tenia una feina fàcil. El cost del capital era generalment del 8% i per tant les inversions dintre de l’empresa han de cobrir com a mínim aquest 8% però com que el cost del capital actual és proper a zero, qualsevol inversió per positiva que sigui serà millor. Fins i tot, les empreses es poden endeutar per comprar altres empreses. Les compres palanquejades.

Les empreses no són capital efficient, la pressió per ser innovadors és menor i al final productivitat cau poc a poc. En un any,  els interessos del deute de Bertelsmann que paga anualment ha baixat de 1,25 al 0,5%. Siemens per exemple, durant uns mesos va rebre diners per endeutar-se, és a dir, si els hi deixaves 1.000 euros, et retorna al cap de dos anys 993,70€. Conclusió, quan un s’endeuta més, major rendibilitat. Els que creixen a base d’adquisions, compte, i els que s’endeuten per comprar i pagar els deutes amb els beneficis de l’adquirida...Més en compte, per que quan canvia el cicle, els agafa amb els pixats al ventre.

El fons gestionat per les firmes de Private Equity s’han més que doblat en 8 anys, han passat de 600M€ al 2010 a manegar 1,4B€ al 2018. El Ventura Capital té increments similars. La pregunta, és com Bertelsmann pot fer front els competidors sense endeutar-se de forma obscena??? Tothom al seu voltant segueix la mateixa dinàmica de palanquejament – endeutar-se a cost zero per créixer - tant inversors financers com competidors. Bertelsmann és una gran empresa però les petites i mitjanes que no tenen accés al mercat de capitals i amb uns bancs cada cop menys proclius a donar préstecs són els perdedors de l’evolució dels tipus negatius.

Malgrat que els tipus negatius afavoreixen les empreses endeutades per raons obvies, perjudiquen el pagament dels plans de pensions per part de les mateixes i les obligacions contretes amb un context de tipus d’interès més elevats. VW, Daimler o Siemens no han fet les provisions  pertinents per fer front a les obligacions dels plans de pensions.

Gestors de fons

Si Alemanya no estigués dintre de la zona euro, el D-Mark estaria avui  a 1,70 o 1,80 el Dòlar amb tot el que comportaria no només en la balança comercial sinó en la de capital ja que em prou feiners els deutors podrien pagar el deute en D-Mark.

Els gestors de fons han fet un bon any: el DAX alemany està a màxims amb 13.300 punts. Durant la crisis de 2008 va està per sota dels 4.000 punts, per tant en 10 anys ha més que triplicat, el sector immobiliari ha pujar una 102% des de la crisis, els matèries primes també pugen i fins i tot el deute públic. Tradicionalment, quan s’esperava un bon creixement econòmic, els gestos de fons invertien en accions mentre que en temps de crisis es refugiaven amb el deute públic però actualment tot puja. Els diners gestionats per Hedge Fonds s’han multiplicat per 3 des de la crisis fins als 3B$. Els Fons Estructurats, indexats a l’evolució del DAX o el Dow Jones s’han multiplicat per 4 fins als 5,7B$. No hi ha pèrdues per ningú excepte pels estalviadors, pensionistes, banca i asseguradores. Molts gestors de fons aconsellen qualsevol cosa menys l’estalvi...i aquí està el error per que assumeixen riscos més enllà del seu coneixement o bé entren en mercats amb poca liquidesa.

Argentina ha emès deute a 100 anys, malgrat que en els últims 100 anys ha fet 8 vegades fallida i malgrat tot, els inversors s’hi van llençar al rendiment del 7%. Actualment el deute cotitza a la meitat del preu d’emissió. Argentina va ser rescada al 2016 pel l’IMF i la UE amb un crèdit de 175.000M€, actualment s’aprofita dels baixos tipus alhora d’emetre deute.

El deute de les empreses no és gaire millor...El 2007 era de 38B$ mentre que el 2019 tancarà en 73B$. La xifra d’empreses amb problemes financers puja any a any i només poden subsistir en la mesura que no paguen interessos. Les empreses zombis segons defineix el Banc Internacional de Pagaments es refereix a empreses de almenys 10 anys d’antiguitat i que han de pagar més interessos que beneficis tenen. Segons el BCE una de cada deu empreses en els 6 països core, o sigui descomptant Grècia: des de proveïdors de la indústria automobilística alemanya, cadenes de supermercat a França o bé empreses de ciment a Italia.  Són empreses difícils de reconèixer per que no paguen uns interessos especialment elevats com temps ençà...la inundació de liquidesa submergeix tots els problemes. Fins i tot, el BCE ajuda en això comprant deute d’empreses italianes amb problemes com Feltrinelli o bé Benetton. Italia és el país més afectat per les empreses zombis...Es calcula que un 10% dels treballadors italians treballa en empreses zombis i mentre els bancs italians tenen 173.000M€ en deutes fallits no reconeguts.

Està bé que Keynes donés suport a ensucrar la crisis industrial del Nord d’Anglaterra però resulta evident que la persistència de les empreses zombis a Europa no computa en el haver, alenteixen el canvi estructural i retarden la innovació.

El Finanzminister

Quan li pregunten a Olaf Scholz sobre els baixos tipus no sembla molt content però escup la tesis de Summers de l’excés d’estalvi, desvia el tret cap al BCE i explica que és un fenomen mundial on l’Estat alemany en prou feines pot incidir. Només mourà peça quan hi hagi el crash i l’atur se’n ressenti. La variable clau és l’atur... els estalviadors que s’adaptin.

Un cop esclati la crisis els instruments de política monetària seran més aviat minsos i començarà la política fiscal en serio. Inversions públiques a dojo i només en infraestructures sinó també orientades a donar seguretat a la gent durant la vellesa. Una política fiscal equilibrada es tradueix en inestabilitat social i per tant, baix creixement, guerres comercials i atur.

Els ingressos de l’Estat alemany han augmentat en 250.000M€ des de 2009 gràcies a la bona conjuntura exportadora. Amb això s’han pagat via transferències socials per famílies, guarderies, atenció a la gent gran...Malgrat tot, no s’ha generat la tranquil·litat social esperada. Les receptes antigues no acaben de xutar.

Scholz coneix les tesis de Larry Summers i la pressió dels seus col·legues britànics, francesos i americans per que enceti una política fiscal més agressiva. Ell es mou en el gris, no farà una política fiscal expansiva però ha encetat un pla per construir entre 300.000 i 400.000 noves vivendes de les quals 100.000 seran de Protecció oficial. Tampoc no criticarà el BCE, si no que el defensarà a capa i espasa. Schäuble va lligar l’auge de l’extrema dreta alemanya amb la política del BCE i en certa manera tenia raó en la mesura que van pujar un professor de macro euroescèptic al capdavant de l’Alternative für Deutschland.

Els baixos tipus d’interès representen una relació de poder entre l’Estat i els Ciutadans. Tradicionalment l’Estat ha estat el deutor més gros de tots i el que s’aprofita dels baixos tipus però a costa de l’estalvi dels ciutadans, els principals creditors. Una política fiscal coherent ajudaria a restablir l’equilibri.

BONA ENTRADA D'ANY 2020!!!

NOTA1: La tesis del llibre del Crash, és que hi ha un conspiració per posar a Lagarde al capdavant del BCE i abolir el diner fiduciari per tenir controlada la població. Per lluitar contra la inflació es recomanar comprar or, diamants, whisky i sobretot discos de vinil 😉.

NOTA2. La riquesa alemanya es distribueix de la següent manera 6,24B€, si vegades el PIB del Regne d’Espanya en Efectiu i comptes a la vista 2,52B€, Assegurances d’Estalvia 2,33B€ i paper 1,39B€ dels quals  0,65B€ són accions.

NOTA3: Una de les herències de la crisis de 2008 és el canvi de comportament de les empreses espanyoles amb el deute. L’impacte sobre el consum té un efecte igual de durador.

NOTA4: Segons el llibre del Tremosa, una de les compres de deute d’empreses del BCE era la cadena de supermercats DIA.

Tipus d'Interès Negatius....Han vingut per quedar-se 1

Actualment hi ha un best seller alemany anomenat els Crash més gros de tots els temps de Marc Friedrich i Matthias Weik on sostenen que abans de 2023 hi haurà un bon crash. Tipus Niño Becerra, el món s’acaba. Sostenen què hi haurà un reforma monetària que destruirà el patrimoni, l’Euro s’en anirà a norris i Stuttgart es convertirà en Detroit. El pitjor és que el llibre és el número 1  tal com va aparèixer a les llibreries. Però no és l’únic llibre d’Economia a la llista de Best Sellers, n’hi ha una altre de Max Otte, Crash mundial, un paio que va encertar la del 2008 i que pronostica no només una crisis financera sinó guerres, migracions massives, terrorisme...En fi, no hi ha res que exciti més els alemanys que el caos – i els periodistes ho saben -.

El panorama

Des del What ever it takes de Draghi al 2012(!) els tipus d’interès se situen a zero o en negatiu. Per un país tan estalviador com l’Alemany és un daltabaix. Milers de contractes d’estalvi que tenien les entitats financeres s’han rescindit, les assegurances d’estalvi tampoc són un pou de rendibilitat i la planificació tradicional per la jubilació veu amenaçada.

Els que s’han aprofitat dels tipus d’interès negatius han estat els inversors, malgrat que actualment estiguin reestructurant el seu portafoli cap a inversions més segures i amb menor rendibilitat. A més a més, 15 milions d’europeus tenen feina gràcies els tipus d’interès negatius, els únics que han llepat són els estalviadors.

Tothom parlava de situació excepcional quan van aparèixer els tipus d’interès negatius, una fase de transició cap a la normalitat, però no ha estat així. Els economistes ho han batejat com la new normality i intenten donar resposta més enllà de la Teoria Econòmica tradicional segons la qual hauríem de nedar en un mar d’inflació. Ja portem una dècada de tipus baixos i segurament durarà una dècada més. Els tipus d’interès negatius tenen un impacte més gros que l’última rebequeria de Trump, no només amb l’Estalvi sinó en el nivell de preus, l’eficiència de les empreses, les pensions o l’atur.

Els Estalviadors, la senyora Maria alemanya.

Segons un estudi, cada alemany ha perdut 4.300€ des de 2010 en interessos no retribuïts però si mirem les dades d’atur en prou feines n’hi h. Els bancs alemanys trontollen – ahir el Deutsche Bank cotitzava per sota de 7€ - però estan apareixent noves startups i els emprenedors més a agosarats no paren de tancar rondes. Un món de contrastos.

Si un paio de 35 anys es vulgués jubilar amb 500 euros extres als 65, hauria d’estalviar cada mes 780€ suposant un tipus d’interès del 0,5%. Si els tipus estiguessin al 4,5% hauria d’estalviar només 242€. Els baixos tipus també han permès l’accés a l’habitatge a persones que d’altra manera no s’ho haurien pogut finançar, però també ha disparat el preu de l’habitatge. A München un piset de 50m2 i dos habitacions costa 500.000€ i amb increments de preus  per sobre dels interessos és fàcil finançar tot el boom immobiliari.

L’altra opció és comprar accions d’empreses, especialment digitals, però això els alemany no els agrada. Per contra, la disciplina del l’estalvi els hi plau, hi ha 2B€ - quasi 2 vegades el PIB espanyol - en comptes corrents a la vista sense retribució i que no s’orienta cap a la inversió, prefereixen atresorar que invertir...Això no passa a cap altra país industrialitzat món.  

Les Sparkassen

Les Sparkassen no saben que fer amb els diners que tenen en dipòsit. Si posen els diners al BCE, han de pagar un 0,5% i el negoci se’n va l’aigua. La Sparkasse de Mülheim necessita 1.000M€ de working capital, del qual ha de pagar 5M€ al BCE – el 0,5%-  anualment, mentre té uns beneficis anuals ridículs. La Sparkasse de Mülheim ha liquidat 5.000 comptes d’estalvi que tenien rendiments superiors al 15% a llarg termini. El Tribunal Suprem alemany ha permès als bancs liquidar aquests tipus de comptes contractats durant els 2000’s, si superen el 15% de prima. Una desastre de negoci. 50 de les 380 Sparkassen estan rescindint contractes d’estalvi i deixant de comercialitzar-los. El 30 d’Octubre, el dia mundial de l’estalvi era una festa a Alemanya...ara és un desert.

Draghi

El president de les Sparkassen li va enviar un missiva pública fa un parell de mesos criticant el camí seguit pel BCE i la seva penalització estalvi. Fa massa temps que els  tipus són baixos i el diner és massa barat. Draghi ajusta el seu rellotge 5 minuts abans per no perdre temps...no és l’arquètip italià sinó que la seva figura s’ajusta més a un servidor de l’Estat Prussià. Disciplina i sentit de la responsabilitat. Des de 2017 Draghi i el seu equip al BCE van veure clar que els tipus d’interès baixos han vingut per quedar-se però va començar a reduir la compra de deute. Aleshores apareix el Brèxit i totes les turbulències possibles inclosa la crisis estructural de l’automoció alemanya, molt seguida per Draghi. Si trontolla alemanya, tronotolla Europa.

No hi ha retorna a la vella normalitat, per que les velles regles no funcionen. La tesis que hi ha un excés d’estalvi mundial:  la Xina la taxa d’estalvi arriba al 30% de la renda -al contrari que Espanya - mentre que l’esperança de vida de la població no deixa d’augmentar. Aquest canvi és equiparable al canvi climàtic.

Per Draghi, els alemanys han d’estar agraïts amb ell per que és el país més beneficiat per la moneda única. Venen més barat que si tinguessin el D-Mark i la moneda és més estable. A demés el baixos tipus permeten obtenir un superàvit en el pressupost a Alemanya. El problema és que cada cop s’ha d’estar més alerta per controlar el quadre macroeconòmic i utilitzar el marge de política fiscal.  Merkel va acomiadar Draghi donant-li les gràcies de tot cor. Lagarde és una altra cosa.

Larry Summers

Al 2009 ningú creia que una dècada després els tipus estarien a zero i la inflació seria baixa. L’explicació que la crisis del 2008 és l’origen d’aquest comportament és erroni, sinó que portem 30 anys virant cap aquí. La crisis financera va ser un catalitzador però els problemes són més profunds i múltiples però amb un mínim comú denominador: s’estalvia massa. Estancament secular. Els rics acumules més mentre la classe mitja va curta, vivim més i per tant necessitem més diner per la vellesa, la Globalització i la Digitalització canvien la indústria i el treball...Apareixen empreses que acumulen milers de milions de Dòlars mentre cada cop les empreses necessiten invertir menys: un iphone  pot funcionar avui com una supercomputadora de milers de dòlars de fa 20 anys. En definitiva els béns d’inversió són barats. La pressió a la baixa dels tipus d’interès és grossa mentre que l’economia creix poc. Els tipus baixos no responen a una política monetària del banc central sinó al canvi de les condicions econòmiques. A partir d’aquí apareixen noves teories tipus Rogoff que ho fien tot als deutes o bé Krugman amb la trampa de la liquidesa. El problema és que no hi ha cap Keynes que acaba de treure el desllorigador. Una dècada de tipus d’interès negatius és un forat negre en la Teoria Econòmica.

Tokyo

Al Japó, l’edat mitja de jubilació són els 60 anys però això ja no és sostenible i no només per la demografia, que també. Els fons de pensions estatal té problemes per pagar les pensions. De fet, el tancament de 2018 va mostrar unes pèrdues 138.000M$ , el doble del PIB de Luxemburg. Després de dos dècades de baixos tipus d’interès els fons de pensions, públics o privats en prou feines generen rendibilitat. Els japonesos s’hauran de jubilar als 70 tard o d’hora. Després de jubilar-se comencen una altra carrera laboral. Shinzo Abe va ser rescollit per prometre tipus baixos i compra deute, la mateix política que el BCE. Sembla una treva, en la lluita del Japó contra la deflació. Un cop la deflació entra en la mentalitat de gent, en les seves pautes de consum i d’inversió, és molt difícil sortir-ne. 

BON NADAL !!!!! LA SEGONA ENTREGA ÉS MÉS SUCOSA ;)