70 ANYS DE LA CREACIÓ DE LA OTAN

Un dia acompanyava a l’Ernest Lluch al seu despatx de la facultat després de la classe de doctorat i quan pujava l’ascensor li vaig preguntar: Vostè...per què no va militar mai al PSUC??? Amb la mà va parar porta de l’ascensor i em va contestar – cito de memòria per que fa temps – que ell creia en la democràcia i que la gent del PSUC no ho tenien tant clar. Em va dir que el PSUC a la Facultat d’Econòmiques era la institució que tenia més  poder durant la Transició i  que per això, en Josep Piqué s’hi va posar. Actualment, en Josep Piqué acaba de treure un nou llibre sobre política exterior, que no em penso comprar per Sant Jordi, però demostra l’afany del personatge per posicionar-se com un de les 10-15 persones que compten al Regne d’Espanya en matèria de política exterior. Esperem que no ho aconsegueixi.

Merkel, el 2%!!!!!!!

Trump es va carregar el representat dels USA a la OTAN, Jim Mattis, General i cap del Pentagon, amb la qual cosa, les reunions de la OTAN ja no tenen aturador. En la última trobada de Ministres de Defensa a mitjans de Febrer, el ministre anglès, Gavin Williamson, va llençar la cavalleria per sobre a la representant alemanya, Ursula von der Leyen. Ho va fer amb tanta vehemència que tothom va callar a la reunió, deixant sola a  von der Leyen. Williamson criticava la posició Alemanya de pujar, molt progressivament la despesa militar al 2% del PIB que en l’actualitat en prou feines  arriba al 1,25% del PIB. Se’ls acusa obertament d’avaricia. 

Fins a tres cimeres, des del 2014, que Alemanya s’ha compromès a augmentar la despesa militar en direcció al 2%. A principis de Febrer, Berlin va anunciar que al 2024 arribarien al 1,5% del PIB, però Olaf Scholz, el Ministre de Finances, va posar en qüestió aquest objectiu i ha cabrejat a americans i britànics. 

Hi ha certa conya amb els alemanys, el Ministre de Defensa finès diu que té més panzers i soldats que la Bundeswehr. Tots els països fronterers amb Rússia, imploren la implicació alemanya com a política de contenció i participen de la OTAN amb unes ganes poc dissimulades – especialment els Països Bàltics -. I més, després de l’annexió de Crimea. Els països fronterers amb Rússia van demanar que s’estacionessin tropes com a mesura dissuasiva però això trencava els tractats signats al 1997 amb Rússia. Merkel va respondre: Putin no respecte els acords, però nosaltres si i es va arribar a una certa entesa: si hi havia cacau, els americans juntament amb els alemanys haurien d’intervenir ràpidament. I aquí apareix el compromís del 2%.  Al 2031 Alemanya ha de tenir 8 Brigades equipades, però  ara mateix les que hi ha no poden actuar conjuntament  per que comparteixen el material. Per cada Brigada surten 5.000M.

Estats Units està fins els nassos de la OTAN

Europa, amb una economia de 17 Bilions Dòlars no necessita la OTAN per defensar-se de Rússia, una economia 10 vegades més petita. Els americans es queixen: mentre Alemanya paga la factura del gas rus, ells han de protegir l’Alemanya que no paga la factura de la OTAN. Aquestes -i altres- són les tesis de la intelligentsia americana davant la crisis de la OTAN...veuen Europa com a paràsit, i això no és d’ara, amb Obama també. 

Pensar que després de Trump, tot tornarà a ser igual és una enganyifa: el canvi d’eix del Atlàntic al Pacífic fa més necessària un OTAN asiàtica davant Xina que no una OTAN Europea. Europa pateix el Mittlelage, la posició al mig entre els Estats Units i Xina – al igual que Rússia -. Els americans veuen Europa com una peça més en tauler d’escacs davant la Xina. De fet, Trump observa els europeus com súbdits.

En definitiva, la fiabilitat de la OTAN està posada en qüestió, més enllà del 2%.  I si el president americà posa en qüestió la garantia nuclear per defensar Europa, la cosa es complica.  Ningú a la OTAN creu que Seattle valgui el mateix que Riga i això, és un problema: si els americans es  retiren poc a poc de la OTAN, Europa haurà d’assumir la seva pròpia seguretat – especialment davant Rússia-.

L’eix Franco Alemany

Si la OTAN es dèbil, el treball conjunt entre Alemanya i França és un deure. El problema és que són dues tradicions en política exterior molt diferents: Alemanya només actua militarment quan no té més remei, mentre que França veu la intervenció militar com una eina més en la política exterior. Igualment, l’exportació d’armes és un tema delicat per Alemanya amb moltes línies vermelles mentre que Paris observa la venda d’armes a Arabia Saudí com Raó d’Estat.  

Durant el mes de febrer, a Aachen, ciutat de la coronació de Carlemany, Merkel i Macron han signat un nou Tractat de Defensa però amb molts problemes intestinals: la diplomàcia francesa va deixar de banda la seva neutralitat davant les relacions Alemanya-Rússia per criticar el gaseoducte Nord Stream 2. 

En prou feines s’han posat d’acord a Aachen,  fins que s’ha imposat la doctrina Schmidt-Debré: cap país pot bloquejar l’exportació d’armes de l’altre, excepte quan afecta a la seguretat nacional o als interessos directes del país. Traducció: Alemanya es baixa els pantalons, ja que l’acord implica que França té màniga ampla per vendre armes dels projectes de militars comuns: el futur tanc i caça desenvolupat per ambdós països, els sistema de defensa conjunts....

La pressió de la diplomàcia francesa ha estat tant forta que els alemanys creien que l’acord no es produiria. El secretari d’Estat alemany advertia: hi ha el compromís alemany de crear un Europa United però això no significar que cada decisió nacional s’hagi d’aplicar automàticament als altres països. Això per la parròquia de casa.

Les estratègies d’Alemanya i França difereixen en els temps, França vol unificar a curt termini  la defensa europea més enllà de la ONU i la OTAN  mentre que Merkel de moment prefereix veure l’excèrcit europeu en paper. Per les accions militars fora de les fronteres, Alemanya necessita el vist i plau del Parlament amb la qual cosa es un soci poc fiable per accions tipus Siria.

L’objectiu és Europeaitzar la OTAN, les estructures a Brusel·les hi són, i ja sabem que la política és com la matèria, quan es desocupa l’espai, l’ocupa un altre. Per que això passi, cal que l’eix franco alemany funcioni com un rellotge: Alemanya ha de limitar el poder del Parlament davant l’exportació d’armes i França ha d’europeitzar el seu seient en el Consell de Seguretat de la ONU i  posar-se d’acord en la Force de Frappe francesa amb l'objectiu d'europeatizar les seves armes nuclears.

La crisisi de la OTAN, és la crisis d’Europa des d’un altra punt de vista: el negoci no potser mai més que els francesos defensin  Europa i Alemanya pagui a la soldadesca.

 

                                                                                                                           

NOTA 0. Cohn-Bendit assessora Macron en temes de Seguretat i Europa

NOTA1: Gràcies a deu, la despesa militar del Regne d’Espanya es del 0,93% del PIB molt inferior al 2% i molt lluny del 3,39% del PIB dels Estats Units o bé del 2,22% Britànic. França gasta també un 1,82%. Els americans paguen el doble que els europeus.

NOTA2: L’antic secretari de la OTAN definia la situació així: els americans a dins, els russos fora i els alemanys a sota. L’últim tanc americà va sortir d’Europa al 2013 i ara torna a causa de l’annexió de Crimea per part de Rússia. Alemanya està compromès amb la OTAN: lidera les tropes de la OTAN estacionades al Bàltic al igual que l’espai aeri, entrena soldats al Iraq i té tropes a Afganistan.

NOTA3. Tractat INF des de fa 6 anys Rússia ha trencat el pacte d’estacionament de míssils de mig abast que afecten directament la seguretat d’Europa mentre que a Europa no hi ha cap míssil americà.

NOTA4. La clau de volta del tractat de cooperació industrial entre Alemanya i França és el principi de minimis: si la aportació alemanya en la construcció d’un panzer no supera un percentatge determinat, aquest panzer es pot vendre a tercers països sense que Alemanya pugui dir res. El problema es que encara no s’ha fixat el minimis 😉.

La fusió dels losers... El Deutsche Bank

L’Isidru va anar collir llenya al bosc, i en aquell moment d’intimitat, va aparèixer el Misteri, li va xiuxiuejar que en quaranta dies cauria una tormenta que tot ho anegaria i que per salvar-se havia de fer de La Caixa, un vaixell sòlid per superar el diluvi que s’apropava. L’Isidru, va avisar a tots els veïns del poble, però, descreguts ells, no li van fer cas. Així que tot sol, es va embarcar en la construcció de l’arca, treballant nit i dia, va aconseguir finalitzar l’embarcació a la data prevista i va arribar el diluvi...El Sabadell, el BBVA, el Santander i fins i tot, la Caixa d’Enginyers es van ofegar i només ell, sense fusions ni adquisicions, va surar. Quan el colom va portar la branca d’olivera, va saber que La Caixa cobraria comissions més enllà de l’eternitat....

Els artífex de la fusió Deutsche Commerz Bank: Scholz i Achleitner

Merkel havia anat a celebrar l’aniversari de Ackermann en els bons dels temps del Deutsche però a partir de 2008, no es guanyen eleccions sovintejant banquers. Olaf Scholz, el Finanzminister del SPD, i el seu secretari d’Estat, Kukies, l’antic cap alemany de Goldman Sachs,   sembla que no ho tenen tant clar i a diferència de Wolfgang Schäuble, ha multiplicat els contactes amb els grans actors financers.

Scholz, s’ha tornat un Bankenpatriot, rau en els interessos més íntims de l’Alemanya indústrial i exportadora tenir un sistema financer sòlid i autòcton que pugui afluixar la mosca en temps de crisis. Els bancs estrangers tenen menys arrelament i a més, poden estar subjectes a influència política externa perjudicant interessos econòmics alemanys.  Aquestes és una de les modalitats més seguides per Trump en la seva política exterior.

Sembla que Scholz i Kukies pressionen per que hi hagi fusió en un espai curt de temps – sospitós almenys -. Es vol que hi hagi fusió abans de les eleccions europees. De moment, la Comissió Europea dona llum verda a la fusió, però no té per que ser així després de les eleccions.  A nivell intern alemany, la Gran Coalició trontolla i el SPD està virant cap a l’esquerra, amb qual cosa s’ha d’apretar el temps.

L’altre impulsor de la fusió és Paul Achletiner, el President del Consell d’Administració des de la època de l’ Ackermann – o sigui enmerdat fins les celles - . És el que surt més afavorit de la fusió i el que crec, que és la clau de volta per sanejar el Deutsche Bank. A Davos es mostrar a favor de la fusió de forma informal. Aquest és el judes que ha de vendre la fusió als accionistes del Deutsche Bank en la pròxima Junta d’Accionistes del pròxim 22 i 23 de Maig, i en una eventual integració dels Consell d’Administració, sortiria per la porta gran deixant els problemes pel seu successor. No creu que el Deutsche se’n pugui sortir sol.

Els qatarís són els que pringuen amb la operació. Ostenten un 15% del Deutsche Bank i com a màxim seran neutrals amb una fusió amb el Commerz, ja que creuen que el govern alemany els obligaria a vendre la banca d'inversió i mercat de capitals que beneficis i maldecaps a donat al Deutsche. Si volen donar llum verda a la fusió, s’hauran de retallar llocs de treball, entre 20.000 o 30.000, cosa que el Finanzminister, Olaf Scholz, del SPD, no està disposat a pagar un preu tant elevat. Això si podria mirar fer un excempció fiscal per que l'operació sigui menys gravosa.

El perquè de la fusió

Tant el Deutsche Bank com el Commerz Bank tenen problemes paral·lels: baixa rendibilitat, costos elevats, massa personal, dèficit en inversions tecnològiques i múltiples escàndols que esclaten amb una aclaparadora regularitat. Els que si que volen de totes totes, és el CEO del Commerz Bank, ja que creu que el banc no és sostenible per ell mateix i actualment les diferències de capitalització borsatil són força minses - entre 16.600M€ i 8.900M€ -.

L’assegurança per cobrir-se d’una eventual fallida del Deutsche Bank és de les més altes del sector amb un cost d’un 2,3%. Des de que es coneixen els rumors de fusió, el mercat a reduït la prima, però un banc com el Deutsche no pot sobreviure a llarg termini amb una prima superior al 1,8%. Necessita credibilitat per refinançar el negoci, i sobretot, la liquiditat que aporta el Commerz Bank. Involucrar el govern alemany - principal accionista del Commerz Bank amb un 15% - en la fusió d'una nova entitat amb un balanç de més de 2B€ seria perfecte. Especialment en la concessió de garanties estatals davant de tercers i així poder accedir al paradís del too big too fail.  

Olaf Scholz està disposat a posar una garantia de 2.000M€ sobre la taula per evitar la retallada dels 20.000-30.000 llocs de treball, però amb aquesta jugada tornem al too big to fail. És força dubtós que el resultat de dos bancs amb problemes sigui  un banc net, polit i rendible.  Políticament Scholz ven la moto que una gran nació exportadora necessita un gran banc internacional, que en temps de crisis, el campió nacional resultant, pot finançar les empreses alemanyes...Dels informes del Finanzministerium es desprèn que el Deutsche Bank és estratègic pels interessos alemanys. Arguments  que desprenen aquella flaire a fer virtut de la necessitat. Cap gran empresa alemanya està disposada a comprar un 10% del Deutsche.

I la última raó....el quadre macroeconòmic: amb una recessió a la vista és probable que augmentin els ratis de morositat i juntament amb el baixos tipus d’interès, provoquin una caiguda dels beneficis. Això és especialment vàlid pel Commerz, ja que si guanya quota mercat és a costa de rendibilitat – préstecs a baixos tipus -  amb la qual cosa la sensibilitat a la morositat és més alta.

A la llum de la eternitat....Els escèptics.

Els que no veuen clara la fusió, és l’organ de supervisió alemany BaFin, organisme que depèn de Scholz, amb el mateix argument: una entitat resultat de dos bancs amb problemes, no és una bona entitat financera. El CEO del Deutsche Bank tampoc li convenç la fusió, creu que pot tirar el Deutsche sense fusions que el distreguin de l’objectiu de la rendibilitat, la prova el 26 d’Abril i la presentació del resultats del primer trimestre. 

El Deutche porta 10 anys integrant el Post Bank i encara no se’n en sortit del tot, imaginar una fusió amb el Commerz porta són molts maldecaps. La fusió que va portar el terme el Commerz amb el Dresdner ha anat millor, però no és un model d’agilitat. La fusió implica un integració tecnològica que no és gens senzilla i després una reducció de personal important. Això a curt termini implica un increment de costos entre inversió en IT i les indemnitzacions o el tancament de filials. Es requereix una ampliació de capital i no està gens clara qui l’ha de fer.

Per departaments, la Banca de Particulars es posa les mans al cap per que és molt probable que la rendibilitat caigui per la migració de un part significativa de clients a altres entitats – un bon negoci pels competidors directes -. A Banca Privada estan neguitosos només de pensar amb una nova migració tecnològica. Finalment, la banca d’inversions radicada a Londres i Nova York no entén per que es fa una fusió de banca comercial amb una rendibilitat tant minsa, mentre les sortides a borsa i les M&A són un big business. Per acabar-ho d’adobar, el representat sindical dintre del Consell d’Administració del Deutsche Bank té força poder i és un ferm defensor del stato quo.

On si que hi hauria un salt endavant és una fusió amb el BNP francès que té unes xifres envejables i  on una fusió podria fer front a xinesos i americans, però com els bancs alemanys són dèbils, arriscar una fusió amb una posició de força francesa, és arriscar molt.

 Fins a la junta d’accionistes del 22 i 23 de Maig tenen temps per festejar.

 

Nota1: Sobre diner mullat, no s’hi posa diner nou, aquesta frase pertany al Vilarasau segons em van explicar. Si compreu accions que sigui per la fusió, per que tornar a veure un gran banc alemany saludable trigarà 10 anys.

NOTA2: Qatar és només la meitat de Hessen però determina la política del Deutsche Bank, que es mou en direcció contraria dels interessos del qatarís. El principal accionista del DB com a persona física és ex-pimer ministre qatarí i el seu cosí, l’ex Emir. Ambdós ostenten un 6% , mes un 4% més en derivats. A part els fons estatals qatarís (QIA) volen enganxar un 5% més, com a mínim, malgrat la oposició d’Arabia Saudí, ja que amb aquesta operació es vinculen més a occident. En definitiva, un 15%.  Per comprar aquest 5% addicional, han de passar unes auditories del supervisió bancari alemany - BaFin – i europeu  -SSM - i fer una oferta raonable als pobres xinesos que s’han enganxat els dits i volen sortir del accionariat.  Els qatarís no anirien al float per ampliar la seva participació.

Nota3 : Els únics que suquen amb la fusió és el fons americà, Cerberus, que tenen participacions creuades. Scholz i Cerberus es coneixen des de la privatització del HSH Nordbank, Landesbank amb seu a Hamburg on Cerberus va posar 1.000M€ per comprar el banc i Scholz va posar 5.000M€ com a garanties públiques. 

Nota4: El CEO, Christian Sewig no ha reunicat al Bonus i ha cobrat 7 M€, l’àntic CEO l’han acomadiat amb 8,7M€ d’indemnització. Dels executius el que més pasta guanya és el de banca d’inversions, un sud africà que també és el màxim assessor del Brèxit del banc. En total 90.000 treballadors han cobrat 1.900 m€ en bonus...aquest any s’han moderat, el 2017 eren 2.300M€.