Pasolini afirmava que per que hi hagués una Revolució,
hi havia d’haver gent disposada a matar i a morir. A Alemanya totes les Revolucions
que s’han dut a terme han fracassat, excepte si comptem la implosió de la DDR
com una revolució del poble davant del poder establert i ràpidament va ser absorbida
per la RFA. Quan li van preguntar a Lenin sobre la Revolució a Alemanya va
contestar que a Alemanya no hi hauria mai una Revolució, que abans d'assaltar
una estació de tren, els alemanys compren el bitllet.
Les Revolucions a Alemanya s’ha fet sempre des de
dalt, Bismark és la resposta a les qüestions plantejades durant la Revolució 1848
i Hitler a la novembre de 1918 – i més coses -. No en va, Hitler va sancionar les lleis contra els jueus
al 9 de Novembre de 1938.
No hi ha commemoració per Revolució de Novembre
Stresemann un any després de la Revolució de Novembre de 1918, on la Monarquia va fugir i es va instaurà per primera vegada la República a Alemanya, sospirava...qui està realment satisfet davant els resultats de la Revolució de Novembre? Tothom havia quedat decepcionat de la proclamació: des dels liberals, fins els socialdemòcrates...La moral estava pel terres i tothom estava fart dels uns i els altres.
Més tard, Stresemann es va ser escollit com a Reichkanzler i Ministre d'Exteriors de la República de Weimar on va intentar aproximar-se a França i va apostar per una política de reconciliació. Fins i tot, va guanyar el premi Nobel de la Pau al 1926 i semblava que la democràcia per fi es podria consolidar a Alemanya.... 100 anys després de l'adveniment de la primera República i la democràcia a Alemanya, en prou feines és festejada...L'any Wagner o la commemoració dels 500 anys de Luther són més celebrats que la Revolució de 1918. No hi ha ni herois per festejar.
Arriba la Revolució!!!
El 29 d'Octubre de 1918, la flota alemanya es fa a la mar pressumptament per fer una maniobra. Porten 60.000 soldats que s'oloren que els fotran en una última batalla sabent que la guerra ja fa temps que està perduda. El motí s'escampa ràpidament fins a Kiel, les drassanes i els treballadors de les fàbriques si adhereixen, mentre la bandera roja oneja a moltes ciutats alemanyes.
Dos milions de soldats morts en batalles absurdes, l'economia de guerra ha deixat el país famolenc i el Kaiser Guillem II ha perdut qualsevol tipus d'autoritat. L'Estat Major intenta una última maniobra, li passa la responsabilitat de la rendició al Parlament a Setembre de 1918. Massa tard.
El dia 9 de novembre, és una dia típic berlinès, pluja al matí, 9 graus i els obrers camí de les fàbriques. Esclata la vaga general. El SPD demana prudència i esperar. El SPD transmet qualsevol cosa menys decisió i fermesa. El SPD està davant un dilema: tenen el suport majoritari dels obrers, el principal catalitzador de la Revolució. Però dubten. Aposten per una monarquia raonable, i fins i tot han aprovat crèdits per la guerra del Kaiser. La divisió de l'esquerra en aquell moment encara és un ròssec.
El treballadors de Berlin, deixen la feina i es concentren al centre de la ciutat...Al vespre el SPD, per por a quedar-se isolat, se situa costat dels treballadors. A mig matí el Kaiser abdica, mentre al Reichstag, el SPD discuteix com afrontar la situació: un dels líders, Scheidemann proclama la República des del balcó forçat pel clamor popular, mentre que l'altre líder del SPD, Ebert, li retreu agrament el gest i fa una crida a que la gent se'n torni a casa, que els funcionaris es quedin al seu lloc treballant i que els soldats compleixin ordres.
El dia 10 de novembre, el SPD i els comunistes USPD formen el govern del poble, president Ebert. Aquest fa un cert pacte amb els militars, aquest li seran lleials sempre que combati als comunistes. L'estratègia d'Ebert és arriscada: intenta controlar els consells obrers i per l'altra els militars. Ebert vol estabilitat i no pas la Revolució i intentar derivar l'aixecament cap a una democràcia parlamentària. El USPD abandona el govern deixant sol el SPD. Aquest està atemorit esperant nova versió de l'assalt al Palau d'Hivern, un govern de consells obrers i una guerra civil. Ebert sosté que qui ha viscut la Revolució Russa, no pot desitjar un desenllaç igual per nosaltres, per interès del proletariat.
Al gener sembla que Alemanya es gira en una guerra civil. El govern vol fotre fora el cap de la policia de Berlin, Emil Eichhorn de la USPD, el seu partit i els encara més radicals, els espartaquistes que criden a manifestar-se a Alexanderplatz. Venen centenars de milers d’obrers. Tot el poder pels consells obrers crida Liebknecht. El SPD acabar donant suport als radicals dretes, els Freikorps, ex-soldats amb experiència al front i amb una bona dosis de cinisme. Moren centenars. "Fàstic" va escriure Thomas Mann en el seu diari. L'encarregat del SPD per fer la feina bruta és Gustav Noske, un gos de presa, el mateix que va liquidar la República a Bayern amb els seus Freikorps.
Les conseqüències de la derrota
Després de múltiples vagues i lluites, el SPD aconsegueix imposar-se a les eleccions amb el 37,9% dels vots i declara de República de Weimar, Ebert és nomenat Reichspräsident i Scheidemann Reichskanzler, lluny de Berlin, on encara hi ha enfrontaments. La nova constitució assegura els drets fonamentals i la llibertat d'expressió però no es parla de consells populars. Per contra, hi ha un substitut del Kaiser i un President amb amplis poders més enllà del Parlament. L'Estat Autoritari no va ser superat per la Constitució de Weimar, ni hi va haver un canvi profund. Hannah Arendt va arribar a la conclusió que els consells populars atacaven el sistema de partits i amb ells l’hegemonia del SPD. La descàrrega del SPD és que amb la seva política es va evitar una guerra civil a costa de dividir l'esquerra i facilitar el camí a Hitler. Willy Brandt va dedicar la seva vida a tancar aquesta ferida dintre de l’esquerra.
República no va ser estable ni va consolidar la democràcia a alemanya, va estar pressionada per moviments extremistes tant d'esquerres com de dreta. En prou feines la República va tenir suport del ciutadà mig. Les potències estrangeres tampoc van donar oxigen a República de Weimar amb les reparacions, pèrdues de territori... Finalment, la qüestió nacional es va imposar a la qüestió democràtica.
Durant la República de Weimar va continuar existint els grans latifundis al Oest, l'estructura militar, els funcionaris col·locats pel Kaiser, els grans barons de l'economia. Quan Ebert va morir d'apendicitis va deixar el camí aplanat per que aparegués un Hindenburg i, després Hitler amb plena connivència de les elits alemanyes.
BON NADAL A TOTHOM!!!!
NOTA1: Quan al Març de 1920, els Freikorps i part dels militars van intentar un putsch, la República va sobreviure i va ser salvada per un vaga general. La República no va ser gaire punitiva amb els golpistes.
