El Cinto definia la política salarial franquista en tres eixos: fortes barreres als acomiadaments, salaris baixos i alcohol barat. Un frase no podia contenir més profunditat sobre el mercat de treball. Enguany sembla que alguns vulguin tornar a aquest sistema, sobretot els que encara no s’han adonat que els salaris xinesos o indis afecten a Europa més que el COVID 19.
Roma, tardor de 1969
A la celebració de la 10ena Trobada d’Economistes Italians, hi havia una ponència titulada Essència i límits del marginalisme, on es parlava de la vinculació entre salaris i productivitat i on qualsevol economista considerat d’esquerres, no es mostrava d’acord amb aquesta correlació.
La necessitat d’un model alternatiu va ser cobert amb el de Sraffa, on la política salarial gaudia de més graus de llibertat que el que donava l’economia establerta. Així els supporters de Sraffa van agafar el seu model que donava l’argument perfecte per que els sindicats demanessin increments salarials. Vaja, un caramel per dividir a la socialdemocràcia entre moderats i durs, en un moment en que el PCI deixava la via revolucionaria i començava la etapa del “compromís històric” entre Berlinger i la democràcia cristiana ...En fi, ja tenien un model econòmic on no calia la Revolució i a sobre beneït amb un paio de Cambridge.
Amb el model de Sraffa, la distribució entre salaris i benefici gaudia d’un major grau de llibertat i per tant, depenia del poder relatiu entre sindicats i empresaris, i no tant de la tecnologia. Els economistes marxistes tampoc els va acabar de fer el pes aquesta via reformista i pels keynesians tampoc s’acaba d’ajustar als seus objectius.
Sraffa va esdevenir un símbol nacional de radicalisme acadèmic, fins i tot les publicacions patrocinades per banquers publicaven les teories del professore de Cambridge, és a dir, va tenir un ressò més enllà del cercles del Partit Comunista Italià.
Els sindicats van mossegar l’ham i donat que l’economia italiana va créixer de forma excepcional durant 1950 i 1968, els anys setanta semblava que era el moment ideal per aplicar les lliçons de Sraffa. Malgrat els problemes estructurals del sud, el nord comptava amb una força de treball capaç i unes empreses competitives i la relació entre la Lira i el D-Mark romania estable, és a dir, la imatge de les devaluacions competitives, no s’havia fixat encara al cap dels alemanys.
Així doncs, a partir dels any 70 la cosa va canviar. Pujades de salaris reals molt per sobre la productivitat més forta regulació del mercat de treball paral·lel a un endeutament de l’Estat per incrementar les Inversions. També, la liquidació definitiva de la partit del dòlar i l'or, va deixar forces graus de llibertat a la política monetària, fiscal i salarial... i la crisis del petroli tampoc ajudà afectant punts claus del pensament econòmic ortodòx.
Fins i tot, un keynesià moderat com Modigliani, va ser titllat de enemic de la classe obrera quan va senyalar que els salaris pujaven massa ràpid.
Roma, març de 1976
El quadre macro Italià a març de 1976 era força complicat: aspiral inflacionista, degradació de la balança per compte corrent i devaluació de la lira. Per evitar la pèrdua dels salaris reals es va posar en marxa l’scala mobile que fixava el salaris nominals amb la inflació a partir de 1975. En aquest marc es va celebrar la trobada d’economistes del PCI, on va destacar Eugenio Peggio criticant les tesis dels graus de llibertat entre capital i salaris, ja que l’estructura salarial no pot divergir dels altres països de l’entorn i Italià ha de romandre una economia oberta lluny de tentacions proteccionistes. En definitiva, Italia no podia anar per lliure amb la política salarial sense carregar-se els equilibris exteriors.
Les eleccions de la tardor de 1976 van donar el PCI el 34,4% dels vots i es va formar un govern cristiano-demòcrata tolerat pel PCI i on aquest tenia força influència. Arribava el cairós, aquesta és la nostra van pensar els neoricardians, el PCI i els sindicats....Deixem de fer la revolució a canvi de pujades salarials.
Luciano Lama, el Marcelino Camacho italià, sostenia que era una tonteria que en un economia oberta no hi hagués variables independents ja que totes variables depenen entre elles. Tot el contari del que sostenia l’economia establerta on la distribució no és un variable que es fixa automàticament sinó de forma seqüencial i de forma independent.
Al congrés de Pavia del 1978, ja comença a aparèixer la metafísica marxista davant la incapacitat de la teoria des Sraffa d’explicar els fonaments de la producció i distribució derivant en una confrontació en el camp ideològic per deslegitimar els beneficis empresarials i l’economia de mercat.
Davant del naufragi ideològic i la situació de l’economia italiana a finals dels setanta apareixen tres posicions per salvar la teoria. La primera sosté que s’havia fet una inversió pública potent però conscients que l’administració era terriblement ineficient i no s’ha aplicat correctament. En definitiva, el marxisme funciona però està mal aplicat....és a dir, no funciona. La segona, l’excusa exterior però la crisis del petroli però aquesta va afectar a tots els països europeus i Alemanya va mantenir una baixa inflació durant el període en qüestió. Finalment el tercer argument sosté que la política dels setanta era correcte que però es va veure troncada per una política d’austeritat posterior. Això representa un argument dislèxic per que els països on es va aplicar un contenció del dèficit va ser degut precisament als excessos del període anterior.
A partir dels anys vuitanta la derrota dels seguidors de Sraffa va ser total. Sraffa, reduccionista amb el ulls posats en els preus relatius a llarg termini, volia explicar més del que realment explica, un error no poc freqüent en els economistes, i més quan hi ha interessos polítics pel mig. Böhm-Bawerks ho va formular: quan el poder social s’enfronta al mercat, perd sempre ( no del tot eh!!!!!!).
Sraffa va morir a Cambridge al 1983 “sense ser derrotat” i va deixar al Trinity Collage 8.000 llibres i 30.000 pàgines de cartes, manuscrits i esborranys. Un tio afable que havia passat per gandul per la manca de publicacions però que ara es mostrava amb tot la seva força. Això si amb el poc que va dir, la va liar ben grossa per generacions d’economistes italians.
De tornada a Londres
Els seguidors de Sraffa no van tenir èxit en el seu atac a l’economia ortodoxa però van redescobrir la teoria econòmica clàssica...Els neoricardians s’hi van posar a fons amb Adam Smith, Ricardo i Stuart Mill. Tots aquest economistes clàssics van deixar empremta en molts camps molt diferents, filosofia, història i les ciències socials i la seva influència es pot abordar des de molts prismes. Els neoricardians van optar pel punt més complex una teoria del valor en un marc de classes socials. Hicks va dir de Sraffa que va agafar un tros de la camisa de Ricardo i va empalar un bandera amb ella com si fos tot el que Ricardo hagués aportat.
Malgrat que el llibre de Sraffa es van posar de moda als anys setanta, poc a poc va quedar rellegats a segona fila. Després hi va haver una lliuta entre seguidors de Sraffa sobre el que havia dit realment el mestre. Per salvar els mobles, els seus seguidors es van aliar amb els Post Keynesians de Joan Robinson que atacaven l’economia ortodoxa des d’una altre òptica que la de Sraffa.
Al Congrés de Trieste de 1990 es van posar en contacte ambdues escoles, però eren incompatibles. Minsky tenia l’ull posat en el sistema financer i els Neoricardians en prou feines en parlaven. En fi, cada cop es quedar en estudis més marginals i específics com la producció de coure ( Schefold) o bé teoria del creixement ( Pasinetti).
La història no es repeteix però rima. Avui l’objectiu no és la política salarial sinó la política monetària on teories tipus la Modern Monetary Theory desafien la llei de la gravetat.
Això d’anar insuflant calers no sortirà gratis.
NOTA1: David Ricardo tenia simpatia per la classes treballadora i volia que millorés la seva existència a través de les Inversions, creixement i progrés tècnic però no va donar suport a la pujada de salaris a costa dels beneficis empresarials. De fet Ricardo apostava per les Caixes d’Estalvi.
Ricardo tampoc va donar suport a un política fiscal expansiva malgrat l’Equivalència Ricardiana sobre el finançament de la despesa pública entre impostos i deute públic, però no va veure les condicions òptimes per donar suport a un endeutament estructural de l’Estat. De fet, tot el que afectés negativament a la inversió era vist com una cosa negativa per Ricardo.
Una política monetària expansiva després de l’experiència anglesa després de les Guerres Napoleòniques tampoc li agradava massa.
En sintesisi la política econòmica de Ricardo al S.XIX no tenia gaire a veure amb els Neoricardians del segle XX.
