Lufthansa és un cas paradigmàtic
de la new normality. Un sector amb molta pressió en els marges, grans
costos fixes que difícilment es poden reduir i que només li faltava el COVID
per anar-se’n a norris. Dels 763 avions que disposa Lufthansa només volen 63 i
una bona part dels 138.000 treballadors a casa. En fi, un desastre només
salvable per la intervenció estatal....però no. Quan els Ministres alemanys es
posen a emular Lluís XIV - jo sóc l’Estat i la Llei és la meva voluntat -
apareix la sisena fortuna d’alemanya, un avi de 79 anys que en comptes de
recollir els nets a la guarderia es prepara per una cursa de resistència pel
control de Lufthansa. Hi ha marro assegurat.
La intervenció de l’Estat
El secretari d’Estat del Ministeri
d’Indústria (CDU), és l’encarregat de
manegar els Fons d’Estabilització Economica, WSF. Té un fons de 600.000M€ per la
reactivació d’empreses en crisi, intervenir i protegir el Made In Germany d’adquisicions
no desitjades. La primera carpeta que hi
ha sobre la seva taula és Lufthansa. L’operació es basa en entrar amb un 20% del
capital més una opció per 5% adicional. La injecció de 9.000M€ s’ha fet en tres vies:
3.000M€ en préstecs del ICO alemanya KfD, 5.700 en préstec participatiu (Stille
Einlage) amb un 9% de rendibilitat si hi ha beneficis i 300M€ en capital.
Fins aquí els Secretaris d’Estat
es feien els milhomes: no ens posem dintre del negoci operatiu de Lufthansa
però si hi ha malbaratament dels 9.000M€ pot haver responsabilitats judicials.
En fi, a vigilar els 9.000M€ des dels dos
seients del consell d’Administració que ha rascat el Ministeri d’Indústria. El
CEO de Lufthansa - jugant de farol - va queixar-se adduint que això era
socialisme. Per que li quedi clar qui mana, el CEO ja s’ha cruspit les comandes
que havia anul·lat a Airbus gràcies a la pressió de l’Estat. És important pel
govern alemany que Airbus tingui
comandes. La idea bàsica del pla de rescat estatal és sortir d’aquí tres o
quatre anys i rascar algun caleró amb la pujada de les accions per justificar
la intervenció davant el contribuent.
Les condicions de la Comissió Europea
per beneir l’acord són les següents: Lufthansa no pot comprar cap altra empresa
europea d’aviació mentre participi l’Estat en el seu capital i que s’obrin slots
a competidors tipus Ryan Air. Lufthansa
s’ho ha hagut de menjat tot en patates....en prou feines tenia tresoreria per aguantar
tres setmanes sinó volia acabar en un concurs de creditors. Fins aquí, tot
normal.
Quan més
vells, més fills de puta
Lufthansa és el tercer cop de
Hanz Herman Thiele, la sisena forturna d’Alemanya amb un patrimoni de més 16.000M€. Ha entrat com una ovella - i per
sorpresa - dintre de l’accionariat de Lufthansa però és un corredor de fons. A principi de
març compra el seu primer paquet d’accions, un 4%, després puja al 5%. El CEO de
Lufthansa es felicita de què hi ha
accionistes que volen entrar malgrat la crisis. Al cap de dues setmanes Thiele
puja al 10%, la cúpula gestora de Lufthansa comença a posar-se nerviosa. Thiele
jura i perjura que no incrementarà la seva participació i ara té el 15%. A
finals de maig, Lufthansa i l’Estat es posen d’acord en l’operació de rescat.
Tots contents, excepte Thiele.
Des del Ministeri
d’Indústria truquen a Thiele per fer una reunió. A la reunió hi ha dos
ministres, Olaf Scholz i Peter Altmeier, dos secretaris d’Estat, el CEO i el
cap de RRHH de Lufthansa. Apareix el principal accionista, Thiele, sol com un
mussol i sense papers. Genial.
Olaf Scholz
comença la reunió explicant les bondats de l’acord arribat amb Lufthansa. Sense
el rescat, Lufthansa se’n va a norris. No hi ha cap pla B, ni renegociacions de
les condicions ni res, com havia exigit Thiele en una entrevista al Frankfurter
Allgemaine. Olaf Scholz, diu que el govern no es deixarà pressionar ni que
està allà per negociar res. Thiele treu
un paper amb preguntes de la butxaca. Els xupatintes li pregunten que què vol realment i Thiele respon que vol
ajornar la Junta d’Accionistes i fer una ampliació de capital oberta a tothom.
L’Estat haurà de comprar les accions com tothom i no a un preu polític.
Els
xupatintes sospiten que Thiele vol portar Lufthansa al concurs de creditors i a
continuació comprar l’empresa amb un préstec. Un crack. El secretari d’Estat
ensenya les dents: tot és legal i que quan surtin de la reunió hi haurà el
crèdit de 5.700M€ per Lufthansa. La Comissió Europea ha beneït el rescat.
Ningú sap
com es comportarà el paio a la Junta d’Accionistes que tindrà lloc tres dies
després. Teòricament hauria de torpedinar l’acord de dos terços dels
accionistes alhora d’acceptar el rescat. Si no hi ha acord només queda l’opció
del concurs de creditors. Tres dies, on els 138.000 treballadors de Lufthansa, la cupula
gestora i els Ministres esperen la resposta de Thiele......Tots tremolant. Finalment, Thiele accepta l’acord.
Thiele,
l’empresari més dur d’Alemanya
Amb Lufthansa, Thiele ha defensat
la llegenda de ser l’empresari més dur d’Alemanya. El CEO de Lufthansa encara
no l’ha anat a saludar com a nou accionista.
La tàctica és clara i sempre és
la mateixa, sembla que cedeixi però no. Des de mitjans dels viutanta es dedica
a això des de que va comprar l’empresa de frens Knorr. Ell era el cap del departament
de patents, després va passar a CEO, posició des d’on va anar comprant poc a
poc accions de l’empresa, fins fotre el pal a la família fundadora – sense cap
mena de pietat els va enredar -. Thiele va reformar una empresa amb problemes fins
a convertir-la en líder mundial de frens per trens i camions. Fa un parell
d’anys va fer caixa amb la sortida a Borsa, cobrant 3.900M€.
Al 2011, seguint el mateix camí entra
dintre de l’accionariat d’un proveïdor de components ferroviaris amb la mateixa idea i de la
mateixa forma: poc a poc i amb ànims constructius. Per “sorpresa” al 2015
aconsegueix la Presidència del Consell d’Administració davant la divisió i el
cansament de la família fundadora.
A l’empresa de frens que
gestiona, els treballadors tenen un jornada de 42 hores en comptes de les
35hores setmanes del conveni. No ha
dubtat a carregar-se executius de primer nivell que li venen amb idees pròpies.
Obediència o deslleialtat. No hi ha terme mig. De fet, quan li van fer un
homenatge de reconeixement, va articular un discurs on explicava el que
esperava dels seus executius. Frisco per veure el dia que se senti a negociar amb el Sindicat
de Pilots.
Thiele ha venut
aquesta setmana 700M€ en accions de la seva companyia de frens...tothom està
esperant que compri més accions de Lufthansa.
NOTA1: El secretari d’Estat del
ministeri d’Indústria, malgrat no tenir carnet i servir tant a la CDU com SPD
és el somni eròtic de Colau ja que va municipalitzar la companyia d’aigües de Berlin.
NOTA2:Les empreses que han entrat
al Fons d’Estabilització Econòmica WSF són 30 de molts sectors variats des del aeronàutic al tèxtil.
Nota 3: A l’aeroport de Frankfurt
sortien 700 vols diaris i passaven 200.000 persones cada dia els controls de
seguretat . Ara passen 20.000 passatgers diaris. . I el que era un negoci
assegurat, un negoci que podria ser gestionat per un idiota – tipus AENA – on l’única cosa a fer és munyir la vaca amb un
mínim de seny i col·locar ex-ministres, la cosa es complica per que la gent no
està per mirar botigues o fer un cafè a 5€ mentre espera el vol. Dels 14 euros que ingressa l’aeroport de Frankfurt
per passatger, 3€ venen del espai de shopping. Sense ingressos, el forat s’eixampla per que
les despeses fixes són altes. I no és tant fàcil baixar-les com suggereixen els
manuals de les escoles de negoci.
Nota 4 : Thiele,
un selfmade man en tota regla. Familia mitjana alemanya tocant el piano arruïnada
per la guerra. Van sortir de l’Est d’Alemanya amb una mà al davant i l’altra al
darrera. Ell va començar de fregant plats però no en un restaurant sinó en un
vaixell. El seu primer matrimoni no va aguntar mentre Thiele amb orgull afirma
que dorm 170 nits a l’any en hotels. Això
no ho aguanta una dona si no és a base de suborns pecuniaris.
Nota5: Per
acabar-ho d’adobar, Thiele està conxorxat amb el Peter Gauweiler, advocat. Un
dels millors advocats de München i que va fer les 27 preguntes al CEO de Lufthansa durant l’Junta
General d’Accionistes sobre la mala gestió a Lufthansa i l’acord amb l’Estat.
El pitjor és que Gauweiler va ser l’advocat que va pleitejar contra el Deutsche
Bank per l’herència de Leo Krisch, el magnat audiovisual alemany – es poden
mirar els meus diversos capítols del serial Deutshce Bank. És a dir, hi ha una estratègia
jurídica al darrera i una també una estratègia empresarial.
