Del Faust històric a l'Alquimia
El Faust històric apareix al 1539 al sud de
Freiburg - Staufen - condemnat a mort per haver fet un pacte amb
Mephistòfil. Era descrit com a Nigromanta, és a dir, un artista de la
foscor, un Alquimista al qual Mephistòfil havia servit durant 24 anys
abans de cobrar-se la penyora.
Però els quefers de l'Alquimia es remunten a
temps inmemorials, a Egipte fa 5.000 anys i on l'Or era la representació
del Déu Sol. Etimologicament la paraula ve del Egipci, Kem que serveix
per designar dela terra negra i on posteriorment se li afegeix
l'article arab Al.
L'objectiu de l'Alquima és fabricar Or artificial
a través de la Pedra Filosofal - Stein der Weisen -. Aquesta pedra era
en realitat pols o tint anomenat maza, la paraula grega per anomenar
llevadura. La Pedra filosofal no és la materia, sinó el catalitzador a partir
del qual el Plom es transmuta en Or. El Plom simbolitza Saturn i la
representació de Saturn és Kronos, el Temps. L'alquima petrèn transmutar el
Plom - símbol de allò efímer - per un metall noble com l'Or - símbol de la
immortalitat. L'Alquimia és l'intent de l'Home per superar la
Transitorietat - Verganglichkeit - i trobar l'Absolut.
Al centre de l’Alquímia hi ha un material
originari - prima materia- que conté el quatre elements: Terra,
Aire, Foc i Aigua. Per la descomposició d'aquests elements en el material
originari, cal un cinquè element: la Pedra Filosofal, en forma de pols o bé
tinta que permet la transmutació. El procés es basa en la barreja amb la que
s'intenta que les qualitats passin de un a un altra element: color, forma...però
per que esdevingui Materia, es necessita la prima materia. L'objecte
doncs, és trobar l'or existent en les metalls innobles i per
fer-ho hem de retornar al Caos original per tornar a donar la forma
corresponent.
Per la producció de la prima materia
- Pedra Filosofal - existeixen dos principis: el principi del Sofre i el
principi del Mercuri. El principi del Sofre simbolitza la masculinitat, el
Sol, l'Or, el Foc mentre que el Mercuri està relacionat amb la feminitat, la
Lluna, la Plata i l'Aigua. La Gran Obra representa la seva barreja sota
l'efecte dels Set Planetes. Aquesta unió requereix tres processos: primer solve
et coagula, fins la seva solidificació, convertint-se en Sal - la Pedra
Filosofal -.
Però l'Alquimia no només es dedica a la producció
d'Or artificial, sinó que té diversos sentits reals com per exemple
la Panacea - la medicina que cura qualsevol malaltia- o bé l'Elixir de
l'Eterna Juventud o bé la creació d'un ésser artificial i també
figurats: el sentit platònic, l'Or representa la Felicitat.
Faust com a un drama Alquimista
A la primera part del Faust, apareix l'Elixir de
l'Eterna Juventud a la cuina de la bruixa que visiten Faust i
Mephistòfil: és el Drama de l'Amor. La segona part comença amb la fam de diner
de la Cort: és el Drama de l'Economia.
Mephistòtil apareix com un Alquimista que li
ensenya a Faust els més profunds secrets de l’Alquímia. A diferencia amb
el Faust històric, Goethe no proposa un pacte amb el Diable sinó una
aposta entre Faust i Mephistòfil, i per tant està indeterminada
en el temps. L'aposta s'executa en el moment en que l'afany de Faust és
satisfet - la mirada al a l'Eternitat, die hochsten Augenblick-. En la
primera part del Drama, Mephistòfil fracassa, ja que l'Amor no li ha
proporcionat la mirada a l'Eternitat. En el segon intent, Mephistòfil, amb
l'ajuda de l'or artificial, otorga la Visió de l'Eternitat que el Progrés
Econòmic i Tècnic permet a través de l'acte on els pantans són
dessecats per construïr nous assentaments. Aquest és el moment en que
Faust perd l'aposta i mor: l'Acció -económica- li ha permès la mirada
l'Eternitat.
El procés
alquimista de l'Economia es basa en la possibilitat d'un creixement de la
producció sense un corresponent augment de l'esforç - leistungsaufwands
- i per això és necessari otorgar valor a una cosa
sense valor com és el paper-moneda. L'Economia clàssica sostè que el
Treball - Arbeitsleistung - és l'origen de la Riquesa a través del
Treball i el Capital -Estalvi-. Adam Smith identifica el preu a la quantitat de
treball que incloia el producte.
Actualment al costat dels factors de
producción clàssics, com Treball i Capital apareix el Progrés
Tecnològic. Darrera d'aquest factors apareix sempre l'esforç humà, el
Treball resultat de la suor, el Capital com a resultat de l'Estalvi i finalment
el Progrés Tecnològic com a resultat de Investigació. Esforç Esforç i Esforç.
Al costat dels factors de producció, apareix la Màgia: l'origen de
la Riquesa, en el sentit de la creació de valor, que no pot ser explicada a
partir de l'Esforç Humà.
El Mercuri Filosòfic: el primer esglaó de
l'Alquimia.
L'Alquimia apareix en el pla que Faust presenta
al Monarca per tal d'alliberar-lo dels seus problemes financers (Sardà Dexeus?¿).
El pla es basa en la producció de paper-moneda cobert pel els Béns arrels del
regne i legalitzat per la firma del Monarca. El pla funciona, la gent accepta
els paper moneda i el Monarca queda alliberat dels seus pagaments. El
principi del Mercuri, que representa l'Aigua, fa que l'Or que està sota terra
esdevingui líquid a través del paper moneda i SENSE esforç.
Ningú exigirà que la redempció del paper moneda
en els béns arrels del regne - Or-, i per tant, és una il·lusió creure que
el paper moneda està cobert per els béns arrels del regne. El resultat d'aquest
procés és el Mercuri Filosòfic, el paper moneda, però aquest encara no esdevé
la Pedra Filosofal.
El Sofre Filosòfic: el segón esglaó de
l'Alquimia.
La signatura del Monarca legitimant el
paper-moneda, representa el principi de Sofre, el Foc, en el sentit de magnificència.
El pas de la creació de diner a la creació de valor sorgeix en el quart acte on
Faust parlar del domini de la propietat. Aquest fa referencia al concepte que
fins ara havia regit de patrimonium i que després de Napoleó passava a
ser el domini: la propietat total de l'objecte, dominus, incloent el
seu us i consum, trasmetent-se implícitament el dret de domini sobre la Natura.
L'apropiació de la Natura és un precondició decisiva per la creació de valor
sense treball.
L'ajuda prestada per Faust al Monarca durant la
guerra ha estat recompensada per la propietat. Faust crea un exèrcit
d'esperits que només amb la seva aparició fa fugir als enemics. Aquest exèrcit
d'esperits representa la força del Mercuri, principi fluït. En la batalla
apareixen les passions humanes lligades a la propietat i que es manifesten els
violents personatges Raufebold, Habebald i Haltefest. Raufebold representa la
Violencia, mentre que Habebald, la Cobdicia i Haltefest, l'Avaricia. Goethe fa
servir la batalla per retornar a l’Alquímia: la propietat representa el
principi del Sofre ja que la seva aplicació al Mercuri provoca la seva
solidificació.
La Sal filosófica: el tercer esglaó de
l'Alquimia
L'Acte cinquè representa l'execució dels plans:
comença amb la construcció d'un port i la creació d'una empresa de comerç
marítim i acaba amb la dessecació dels pantans per fer terres cultivables
i nous assentaments. Aquest acte simbolitza la creació de valor real.
El Comerç també està representat pel Mercuri i és
en l'acte on també apareixen els tres personatges violents, ja que Goethe
associa el comerç a la pirateria. Però el Comerç, en si mateix no és la font
originaria de riquesa duradora sinó el que permet el creixement de l'economia
és la Industria. I aquí apareix el principi del Sofre que solidifica.
Goethe otorga a l'Energia un significat
màgic ja que amb el descobriment de la maquina de vapor permet la
revolució del comerç - marítima i terrestre-, la subsistució de
l'esforç humà per la màquina i la multiplicació de la producció
a la Industria. El resultat és un increment del estoc de capital - Realkapital
-: vaixells, màquines, ponts, canals, edificis....L'increment de l'estoc de
capital- és la condició necessària per l'increment de la producció però
alhora aquest procés limita la competència - concentració - generant
beneficis extraordinaris.
L'estoc de capital - Realkapital -
representa el Principi de la Sal, el fixatium, el cos .
La Gran Obra
La gran obra de l’Alquímia econòmica és la
creació de valor artificial - Geldwert - no sorgit dels factors
de producció sinó de la màgia. Goethe identifica les forces que conjuntament
generen un efecte màgic:
1)Imaginació per crear el paper moneda basat en
béns arrel.
2)La impressió a través del poder de l'Estat.
3)Les passions humanes, basades amb la propietat:
violencia, cobdicia i avarícia.
4)L'ampliació del marc de l'acció humana a través
de la revolució del transport.
5)L'increment de la producció amb energia no
humana.
6)El progrés tècnic.
La materia prima de l'Alquimia és l'Or: la quinta
essència. El principi del Mercuri és representat pel paper moneda,
el principi del Sofre és el valor de la propietat i el principi de la Sal,
l'estoc de capital creat. La pedra filosofal de
l'Economia doncs, és el capital - Geldkapital
-.
Capital etimològicament ve de llatí capitalis
(=que pertany a una cosa important). Capitalis pars debiti és el
principal d'un deute que genera uns interessos. El Capital - Geldkapital- és
qualsevol mitjà dinerari, que hom obté com a benefici (capital subscrit) o bé
interessos com a préstec i per que aquest saldo sempre sigui positiu -
beneficis superiors a les pèrdues - , ha de fluir contínuament el diner a
l'Economia. Ergo la injecció de diner addicional en el Comerç i la Indústria és
la que permet un creixement del estoc de capital i usurpar els recursos
naturals, com la dessecació de pantans - sense valor monetari -. La Natura
mai apareix com un factor de producció a l'Economia: Capital, Treball i el
Progrés Tècnic, però realment és a través de la Natura es transforma en matèria
prima, aquest en producte i finalment aquest en diner.
L'Economia Moderna: la continuación de
l'Alquimia per altres mitjans
El Drama de Faust es basa en la història real de
John Law, el creador del paper moneda considerat per Schumpeter com el primer
teòric monetari o bé com una barreja d’espavilat i profeta per Karl Marx. Gran
jugador de cartes ( ergo bon matemàtic) va aconseguir entabanar Lluís XIV per
crear Banque Royale i reciclar l’immens
deute a base d’imprimir paper amb la garantia de les accions de la companyia
del Mississipi. A partir d’aquell moment, Lluis XIV va fer fora els alquimistes
que tenia a la cort. Va acabar com el rosari de l’aurora.
Al 1682, William Petty es preguntava quants
diners són necessaris per finançar l’economia anglesa. Pocs anys després es
fundava el Bank of England (1694) amb el privilegi d'emetre paper moneda i
que va servir per finança el comerç mundial. En aquest cas va sortir bé.
L'Economia com Acció
La primera Llei de la Termodinámica - la
conservació de la massa i energia - no serveix per l'Economia: la creació
de valor serà més grossa com més diners flueixi a l'Economia i més bens es
transformin en diners. El diner és creat per l'home i no per la Natura i per
això es pot multiplicar.
La frase de Faust: l'Acció ho és tot - Die
Tat ist alles- representa el canvi de paradigma de Déu per l'Economia:
l'Evangeli segons Sant Joan afirma que la Al principi hi havia la Paraula, ara
aquesta és canviada per l'Acció. El Progrés Etern fa que l'Economia agafi
la trascendència que l'Home havia buscat en Déu. L'Acció substituiex la
Fè: Faust guanya la Visió de la Inmortalitat.
Acció i Inacció
La segona Llei de la Termodinámica sostè que
malgrat que la Quantitat no varia, la Qualitat si, si no s'aplica més
Energia, és a dir, que el desordre s'amplia en el temps: la
sostenibilita ecològica del progrés econòmic. Goethe assenyala
aquest downside com la pèrdua de la Bellesa.
Un altre downside és la pèrdua de
seguretat pels perills inherents a les noves tecnologies - per
exemple l'Energia Atòmica -.Compara les nous assentaments amb la tranquil·litat
en la que vivien Philemon i Bacius, l’economia pre indústrial.
I l'últim downside, la incapacitat de
poder disfrutar realment de la riquesa generada. Amb la riquesa arriba
l'angoixa de produïr pel mercat i no sota comanda, la inseguretat per la
recuperació de les inversions realitzades....
Les dues Apostes en el Drama de Faust
En el Drama de Faust hi ha dues apostes. Primer
és Déu que aposta amb Mephistòfil si pot fer descarrilar la seva millor ovella i la segona és l'aposta de Faust
amb Mephistòfil.
A la primera, es juga l'Ànima de Faust - la immortalitat
de Faust - però el Senyor posa condicions a Mephistòfil: l'acció d'aquest només
s'esdevindrà durant la vida de Faust, per tant la Salvació és possible, però en
el més enllà. Hi ha Esperança.
En la segona aposta, Faust li demana a
Mephistòfil si li pot proporcionar un instant que fos Etern. A l'aposta
Faust empenyora el Temps amb Mephistòfil, en el sentit de l'inesgotable progrés
tècnic i econòmic.
En la primera aposta per tant, es juga la
Salvació de Faust en el més enllà i en la segona la Immortalitat de Faust
durant la seva vida.
Entre Faust i Mephistòfil hi ha un joc a
veure qui enganya a qui, qui és més astut que l'altre. D'una Faust si guanya
l'aposta aconseguirà un instant d’immortalitat i mentre no guanya, el temps
transcórrer i per tant no pot perdre mai. Però Mephistòfil és més espavilat,
enganya a Faust amb una imatge que sembla immortal ja que aquest no veu la
Visió d'un Progrés, que ho fia tot al valor present d'uns beneficis futurs ininterromputs
pot fer perdre el futur. Faust fracassa amb l'intent de superar el Temps a
través de l'Acció - econòmica - ja que les pèrdues reals no són recollides pels
beneficis. La tomba està feta abans de la desseacció dels pantans.
Faust perd l'aposta amb Mephistòfi i paga
la penyora: el Temps, la transitorietat - la mort -.
El Temps és el Senyor
Faust en el seu "instant elevat" es
mostra preocupat pel downside que genera aquesta Visió: la pèrdua de
la Bellesa, els riscos del Progrés Tècnic i finalment la inseguretat pel
continuo desenvolupament econòmic. Presoner de la seva Visió del etern Progrés
Tècnic perd la referència de la Realitat i amb ell, el Temps: l’Alquímia
ha fracassat.
La base de l’Alquímia és la capacitat humana per
distanciar-se de la Natura i crear un món amb les seves pròpies Lleis. Aquesta
objectivació està relacionada amb el principi del Mercuri la fluïdesa en
l'intercanvi d'Idees i que conjuntament amb el principi del Sofre
pot esdevenir perillós ja que el Sofre representa el Cos, el Sol, Llum i
que en sentit negatiu representa el propi Jo, l'Egoisme, la cerca del principi
i final en un mateix. El principi del Sofre representa la Llum artificial
- la sobrevaloració d'un mateix - que encega a Faust i el fa perdre
l'aposta.
La condició necessària per que Faust sigui salvat
per Déu és que perdi l'aposta amb Mephistòfil amb ella la possibilitat
d'esdevenir Etern en aquesta vida. La pregunta del Cel o Infern, de
Salvació o bé Condemna no és una pregunta que Faust ha de respondre, ja que no
és individual, sinó col·lectiva i per subjecte a la Història. En aquest sentit
Faust representa la Humanitat sencera.
SI HEU ARRIBAT AQUÍ......SOU UNS HEROIS!
