dimecres, 14 d’octubre del 2015

Carl Schmitt, la rialleta als llavis...

Durant el meu estiu a Freiburg vaig conèixer a la Nurit de Haifa, dona madura que estudiava alemany per conèixer a fons els pensadors jueus previs al sionisme de Teodor Herlz. Un dia ens va portar a sopar a un petit grup d'estudiants - bàsicament francesos, un luxe per que són molt cultes - i ens va explicar la història de la seva mare com a supervivent de Auswitz: amb  deu - dotze anys havia estat enviada amb el doctor Mengele (!) per que segons sembla tenia un ulls blaus molt bonics. Poca broma, ningú va preguntar res.
Quan va caure el Mur, ella i els germans van decidir visitar el petit poble de Polònia d'on eren originaris. La mare, que viatjava amb ells, no va baixar ni del cotxe, mentre que els fills van donar un tomb, van visitar l'església del poble i se'n van anar. La pobra dona tenia més por als polacs que els alemanys. Són aquells que dibuixen la rialleta als llavis davant la desgràcia dels altres. Carl Schmitt forma part d'aquesta categoria de persones.

Els inicis

Carl Schmitt va neixer a Plettenberg al Sarre en el si d'un familia catòlica modesta al 1885. Com que el nano serveix per l'estudi l'envien a estudiar dret - li treuen del cap filosofia, menys lucrativa -. No s'adapta gaire a la vida universitaria berlinesa però va tirant endavant els estudis a diversos punts d'Alemanya (Strasburg, München, Düsseldorf). Aconsegueix un protector, Hugo am Zehnhoff, futur ministre de justicia i comença a festejar amb la neboda....però ai!!!! Però malgrat encarar-se a una vida plenament burgesa, s'embolica amb una spanischen Tänzerin - una ballarina española - una falsa aristòcrata sèrbia que li xuclarà els diners, es casarà amb ell i el portarà pel camí de l'amargura - amb intervals de felicitat (la sèrbia deuria està bé-). El trencament del matrimoni és un trauma per a ell per que l'aparta l'esglesia catòlica, va remoure cel i terra per anul·lar-lo, tot contradint la seva doctrina: la Institució sempre està per sobre del Individu.
En aquest punt és quan  es presenta voluntari a primera Guerra Mundial però no entra en combat sinó que es dedica a censurar el correu de la tropa.  Imagineu al jove Carl, llegint la correspondència dels soldats en un petita habitació a München. Schmitt escriu al seu diari  "Ich bin ein ärmer Teufel"- sóc un pobre diable. Pobre, d'origen humil, el matrimoni amb la sèrbia ha estat un desastre, odia a la burgesia, la classe discutidora, i sent un profund sentiment d'inferioritat que degenerà en ressentiment.

República de Weimar
Després de la guerra, excerceix de professor a diversos punts d'Alemanya, freqüenta cercles catòlics conservadors i comença a mirar-se una nova branca del Dret Públic.....La nova Constitució aprovada per la República de Weimar li obre un nou camp jurídic, el Dret Constitucional, i és a partir d'aquí que s'instala a Berlín (1928) per donar classes a l'Escola de Comerç.

Crític amb la República de Weimar, ja que la primera democràcia a Alemanya neixia de la traïció de Versalles: la democràcia ve de baix mentre que la monarquia de dalt, de Deú, de la Gràcia. Aquí rau la seva força. La força de l'Estat per portar a terme la política del Sobirà i aquest ha d'estar sobre la Llei i inclús sobre la constitució. La seva elecció crea la Norma. I Qui és el sobirà? Sobirà és aquell qui decideix sobre l'"estat d'emergència" - Ausnahmezustand -, aquell  qui té la última paraula sobre l'aplicació de la violència de l'Estat sense mitjans jurídics. Una tautologia perillosa que ha omplert bibliotèques.

Per contra, el parlamentarisme lliberal és l'instrument utilitzat per les lluites de  partits i grups d'interès.   El conflicte i la confrontació és l'element central de política i no la cooperació o el compromís (d'aquí surt el seu concepte Amic/Enemic). Aquestes lluites paralitzen l'Estat i el debiliten, ja que l'instrumentalitzen pels seus interessos a través del cos legislatiu: en defintiva, l'Estat com a botí.
La seva gran obra constitucional  és Legalitat i Legitimitat (1932) sobre la constitució de la República de Weimar on contempla la possiblitat proposa saltar-se l'article per la qual per la modificació la Constitució és necessari més de dos terços del Reichtstag...amb majoria simple qualsevol decisió està suficientment legitimada. La pròpia creació d'una  Constitució genera el seu propi immobilisme.
Aquesta obra és el réflex de la seva feina com a jurista al servei del govern de Von Papen, on intentaven reduir el marge de maniobra tant dels comunistes del KPD com dels nacional-socialistes del NSDAP i enfortir el presidencialisme, amb un Hindenburg que posés ordre a través de l'article 48 de la constitució de Weimar que otorgava poders especials en seguretat al President. La legitimitat per sobre de la legalitat, ja que existein drets previs a la Constitució i per tant aquesta és la veritable Constitució. Apostava per forçar la Constitució per esclafar els seus veritables enemics.

Entra en els cercles de govern i col·labora  especialment amb Kurt von Schleicher, ministre de Defensa amb Von Papen i finalment últim Kanzler abans de Hitler. I es va mullar alhora de defensar al govern de Von Papen, amb èxit, en el Preußenschlag de 1932,  que treia poder al govern regional de Prússia, del SPD,  recentralitzant les competències de seguretat. La opció von Schleicher representava per part dels conservadors alemanys, l'últim intent de barrar el camí a Hitler. Quan aquest va esdevenir Kanzler al Març de 1933, Schmitt va escriure al seu diari : "el vell s'ha tornat boig" en referència a Hindenburg.


Un cop tastat el Poder....
.... el primer de Maig  de 1933 es fa militant del NSDAP, comença les classes amb el braç alçat  i quan torna a la Universitat de Berlin és l’unic professor de la facultat de dret que no firma en contra de l’expulsió d’un company professor jueu Hans Kelsen. Afirma que és objectiu i just.

El cos intel·lectual que ell havia vestit per evitar l'ascens de Hitler, ara serveix per legitimar el poder d'aquest...i aquí arriba el cobrament per la prevaricació intel·lectual: gràcies als seus contactes amb el govern anterior entra dintre de l'orbita nazi, German Göring el nomena Preußischer Staatsrat - conseller d'estat de Prússia -, editor del diari dels juristes alemanys - Deutschen Juristenzeitung i membre de l'Acadèmia Jurídica Alemanya. Qualsevol mare estaria orgullosa.
Al 1934 té lloc la seva més baixa aportació al dret amb el títol “Der Führer schutz das Recht”- El führer defensa la llei- on defensa la legitimitat del Führer com a jutge i executor del Putsch de Röhm - la nit dels ganivets llargs- on es assessinat el seu antic cap, el ex-Kanzler von Scheleir i la seva esposa junt amb 84 oponents polítics de Hitler. Von Pappen és salvat pels pèls per una trucada de Hindenburg. Aquesta aportació el va condemnar a Plettenberg després de la guerra.
Al 1936 organitza la jornada " La lluita del dret alemany contra l’esperit jueu“ i sobrepassa les expectatives de qualsevol participant demanant la neteja d’autors jueus de les biblioteques juridiques i prohibint qualsevol cita d'obres jueves. Saluda les lleis racials on els jueus deixaven de ser ciutadans alemanys.

La xispa se li va acabar al 1936 quan Alfred Rosenberg,  gelós de l'ascenció meteórica de Schmitt, li barra el pas cap al Ministeri de Justicia publicant un parell d'escrits a la revista de les SS, Schwarze Kopf, on retreu les arrels catòliques del pensament de Schmitt i l'amistat amb jueus. Les SS colpegen curt i de forma indolora: Göring espantat pel poder que prenien les SS, silencia el cas i Schmitt cesa de bona part dels càrrecs. Conserva però la seva plaça a la Universitat de Berlín i el Consell d'Estat de Prússia.
El seu nas però va per davant del del Führer i comença a treballar sobre l'impacte jurídic de les annexions (1939) i on surt negre sobre blanc que els USA no intervindran a Europa ni Asia ja que "és un poder estrany a zona” seguint una derivada de la doctrina Monroe. Un visionari.
 
La llarga espera
El final de la guerra l'agafa a Berlín, és interrogat pels soviètics i després passa a mans americanes on estarà un mesos reclús. El seu interrogador americà li pregunta què que en pensava d'haver participat intel·lectualment amb un règim que ha acabat amb la mort de milions de persones, Schmitt respon: el catolicisme també havia provocat milers de morts.  El deixen lliure  però no li permeten tornar a donar classe i li confisquen la seva biblioteca - que després li tornaran-.

Així que Schmitt se’n torna al seu bonic poble del Sarre que compara amb San Casciano, el poble on Maquiavel es va refugiar quan els Mediccis van tornar a Florència. A partir d’aquí es passa els els pròxim 40 anys apartat, fent-se la víctima i veient amb enveja com vells amics - Ernst Jünger - eren rehabilitats i ell, una ment brillant es movia en l'ostracisme, vivint de la pensió en un poble mínuscul del sud d'Alemanya. Malgrat tot, al 1972 encara va dir allò que preferia haver estat Conseller d'Estat de Prússia que Premi Nobel.

Malgrat tot, a Plettenberg hi anava tothom a fer peregrinació, tenint en compte que és el jurista alemany més citat a l’estranger, però que mai esdevindrà un clàssic. Va ser enterrat com a catòlic al 1985.

La foto es de Ernst Jünger amb Carl Schmitt.

 
Resultat d'imatges de ernst junger carl schmitt
 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada