Materies primes....2 PART

 

El cotxe elèctric

Cada bateria del cotxe elèctric necessita entre 150-250 grams de matèries primes, el més crítics són el grafit, níquel i coure i els menys el manganesi, liti i cobalt. I tots els productors de cotxes volen assegurar-se les matèries primes per ser competitius. A principis d’any, el CEO de BMW va anunciar que farien el cotxe elèctric més “verd” del món amb matèries primes que no sortissin de mines amb nens picant pedres. Un cotxe de benzina que faci 200.000 km emet 40Tn de CO2, més del doble que un cotxe elèctric comptant el CO2 per produir la bateria. El BMW iX acabat de presentar porta 6 quilos de cobalt, 10kg de Liti i 60Kg de coure cosa que en un cotxe de benzina no hi és. Al 2030 BMW preveu vendre el 50% dels seus cotxes com elèctrics  i aquí hi ha un dilema ben gros.  

De moment BMW compra les seves matèries primes a Austràlia, Marroc i Argentina i no al Congo on els drets humans elementals no són respectats. Els seus proveïdors se’ls miren amb lupa. Més de 100 proveïdors no reben comandes si no són curosos amb el medi ambient i BMW fa auditories sorpresa. Però clar, amb el cobalt no s’hi pot jugar i tampoc hi ha tants players.

Els enginyers també tenen feina: els productors de cotxes volen reduir la factura de les matèries primes via tecnologia: els primers cotxes d’hidrogen de Toyota porta 40 grams de platí i els d’ara han reduït un terç. Pel 2040 esperen que només portin 5 grams. Els enginyers poden minorar la dependència de les matèries primes però no acabar amb la dependència.

 

Geopolítica: la Xina

Xina té més força que la OPEC i construeix la seva hegemonia amb una demanda global del 50% de matèries primes, tal com feien els USA a meitat del segle XX. És el gran extractor i ha teixit una xarxa diplomàtica amb països com el Congo, Xile o bé Bolívia per assegurar-se concessions mineres per exemple. On la Xina té una clar domini és en les matèries primes refinades, de les 26 més importants, Xina té el lideratge en 23: produeix el 90% de les terres rares i l’objectiu de l’Estat xinès és internalitzar tota la cadena de valor, des de l’extracció fins a la construcció de bateries. Té el 75% de la capacitat total mundial per construir bateries de liti. Els Europeus i americans s’ho miren acollonits, la crisis dels xips ha demostrat com de depenent és l’economia europea dels productes xinesos. La limitació de l’exportació de primeres matèries és un mitjà de pressió molt efectiu per part de les autoritats xineses. No cal dir que els Alemanys estan al tanto que Xina utilitza la seva influència a Àfrica i Sud Amèrica per reforçar el seu poder (geopolitical powerplay), ja que cada cop més països es vinculen a la seva esfera d’influència.

Això no vol dir que Xina sigui especialment rica en minerals, sinó que produeix més barat. Per reduir la dependència xinesa, s’estan obrint antigues mines mentre s’analitza les riqueses minerals del fons del mar (hi ha un parell d’empreses cotitzant a Borsa dedicades a l’extracció de matèries primes del fons marí).  L’altra opció és el reciclatge de metalls que requereix un menor ús d’energia. El potencial per recicla mòbils, ordinadors, neveres i demés electrodomèstics és immens. Les bateries elèctriques s’estan pensant per ser reciclades. Tesla fins i tot espera a llarg termini no necessitar matèries primes atès que pensa reciclar totes les bateries. Musk ja ha creat la seva startup de reciclatge. La bateria és un terç del cost del cotxe. Volkswagen està pensant en fer el mateix mentre aixeca a Niedersachsen la seva nova fabrica de bateries elèctriques on pensa produir 500.000 unitats anuals. El problema del reciclatge del coure per exemple, és que abans s’utilitzava menys que ara i per tant el potencial de reciclatge és menor.  

 

Alemanya

Els alemanys són un dels principals compradors de matèries primes, les anomenades amb menysteniment commodities per que eren abundants però ara comencen a aparèixer els colls d’ampolla i les pujades de preus dels productes finals. A Berlin hi ha 12 paios al Ministeri que vigilen l’evolució del preu  de les matèries primes.

Enguany, la demanda industrial ha estat per la fabricació de la bateria elèctrica: cobalt, grafit i liti però el que falta ara mateix és el magnesi per la construcció, el qual s’importa de la Xina un 95%.  Aquesta dependència fa que les empreses europees facin contractes a llarg termini – Offtake Agreements – amb les empreses mineres. 

Històricament, les grans empreses europees havien internalitzat determinats proveïdors de matèries primes: VW havia tingut una empresa de magnesi a Israel igual que Thyssen una mina de mineral de ferro a Alemanya. Aleshores van arribar els cervells del IESE i se les van vendre ja que les inversions mineres són molt intensives en capital.  És probable que l’evolució dels preus faci cada cop més rentables aquest tipus d’inversions i que es comenci a teixir una xarxa de proveïdors de matèries primes. S’ha començat amb la Raw Material Alliance on s’agrupen 500 grans empreses i organitzacions europees molt focalitzades amb les terres rares i la seva problemàtica.

A altres països com Japó, Corea, India o bé Xina, hi ha empreses estatals dedicades a la gestió de reserves de matèries primes, als USA, la Defence Logistic Agency és la responsable de les reserves estratègiques. La pròpia Agencia Internacional de la Energia no veu en mals ulls que els països creiïn les seves pròpies reserves. Pel govern alemany, això ha de cosa de les empreses però la cosa ha de quedar clara, sense aliances amb el Nord d’Africa, Orient Mitjà o Sud America, les empreses alemanyes ho tenen pelut. Alemanya serà depenent sempre de matèries primes i energia. PUNKT.

 

L’economia del decreixement sembla una penitència davant de tot plegat, el gran problema és l’increment de població, som masses. Menys població, menys recursos a consumir.

Materies primes cap amunt....part 1

 

Fa 13 anys va tenir lloc la última crisis de primeres matèries, el petroli va pujar fins als 140$ mentre que l’arròs o el blat es van disparar. En els països pobres es van produir rebomboris del pà pertinents mentre que als països rics va pujar la inflació. Llavors els creixements del 5%  es van acabar i el límits de la globalització es van posar de manifest. Fa 13 anys vivien 6.800M de persones al món, avui són 7.800M. Les emissions de CO2 eren de 31Gigatones ara són de 36Gigatones. L’economia de l’abundància trontolla: les riqueses naturals, terra, aigua, camps de cultiu es posaran en valor.

 

La demanda de materies primes: les renovables

Un aerogenerador mitjà està fet de ciment alumini, acer, zinc i sobretot coure, coure per la turbina, coure pels cables, coure per tot arreu....Porta 67 Tn de coure cadascun i per aconseguir-les s’han de moure 50.000m3 de terra i grava que s’ha de tractar i netejar. I tot això, per un aerogenerador.

A la mina Los Pelambres, al nord de Xile es produeix el 2% del coure mundial: els grans camions transporten pedres i terra, que s’esmicolen i amb aigua se separa la pedra del coure. També es necessiten quantitats ingents d’electricitat amb la qual cosa, l’empresa amb seu a Londres – Antofagasta – va construir una central hidroelèctrica. Els pagesos es queixen de l’escassetat d’aigua. La mina s’ha ampliat i utilitzen aigua del mar per seguir amb el procés i fer-ho més sostenible.

Quan extraiem coure, aquest coure no l’absorbeixen les pastanagues. Els recursos són finits, hi ha un cost d’oportunitat i  el downside de les energies són uns costos d’extracció social i ecològic elevat: per fer una tona de Neodym – un mineral rar per fer aerogeneradors o la bateria del cotxe elèctric -  es necessiten 77Tn de CO2 mentre que produir una tona d’acer 1,9Tn de CO2.En un parc solar de 1.000 per 1.000 metres, hi ha fotuts 11 tones de plata. En un Tesla Model S hi ha la mateix liti que en 10.000 mòbils. En un cotxe elèctric hi ha 6 vegades més matèries primes que un normal: coure, cobalt, níquel, grafit especialment pel sistema de bateries.

Una aerogenerador al mar incorpora més de nou vegades matèries primes que una instal·lació de gas amb el mateix rendiment. El cobalt o el níquel augmenten el densitat energètica de la bateria mentre que el Neodym intensifica la força magnètica en una aerogenerador. El coure és un magnifíc conductor: hi ha 150 Milions de Tones en cables elèctrics per tot el món i el canvi a les renovables acaba de començar.

La web  Global Footprint Network senyala que es necessiten 1,75 planetes terres per regenerar el planeta. Si tothom visqués com els alemanys es necessitarien 3 planetes. L’altre web és el Earth Overshoot Day, el dia en que es consumiran tants recursos com els que produeix el planeta en un any. En definitiva, estem consumint recursos del futur.

 

La nova crisis del petroli

Segons l’Agència Internacional de l’Energia (IEA), la demanda de matèries primes es multiplicarà per 4 fins a 2040. Pel liti es multiplicarà per 42 i és mineral crític per impulsar les energies renovables. La crisis del petroli del 74 demostrà com de dependents eren els països consumidors dels productors i això s’està altra vegada gestant amb les matèries primes: els 45% del Niquel està a Indonesia i Filipines, Xina el 60% de les Terres Rares mentre que Sud Africa té 70% del platí mentre que Congo ostenta dos terceres parts del Cobalt. Això està més concentrat que la producció de petroli, de fet, la OPEC produeix un 35% del total del petroli mundial. En explotacions mineres, el 70% del valor dels minerals depenen de 10 països.

La bona notícia és que no hi haurà colls d’ampolles per causes geològiques, les terres rares no són tan rares i no estan només concentrades a la Xina, el problema és que la qualitat i el cost d’aquestes minerals cada cop seran més cars i pitjors.  Aquí si que hi ha el coll d’ampolla. Els preus s’han disparat en els últims 12 mesos: Níquel 26%, Coure un 43%, Alumini 56%, el carbonat de liti s’ha multiplicat per tres fins arribar als 20.000$. I tot això mentre les existències s’exhaureixen. Hi ha una discrepància entre la demanda i l’oferta substancial. Aquí entra la geopolítica, és crític l’aprovisionament de primeres matèries.

 

L’oferta: el sector miner

Les tres A: Andes, Australia, Africa són regions amb poca aigua  i on es necessita una gran quantitat d’energia per extreure minerals. Un 3% del consum energètic mundial es destina a l’extracció de matèries primeres, això vol dir que es consumeix més electricitat que Alemanya. El sector miner és pitjor que el sector immobiliari, bàsicament deixa un paisatge lunar al darrera, amb llacs contaminats de producte químics, en concret  n’hi ha 32.000 llacs. El 2019 al Brasil es va trencar una presa d’aquestes i van morir 270 persones.  Malgrat tot això ja no és com abans, quan les empreses mineres feien el que volien: tenen restriccions i no només dels pobres indis que protesten sinó amb els fons que inverteixen, que volen un bon govern i inversions ecològicament sostenibles. AOS, amb seu a Londres, vol ser atractiva pels inversors i intenta que les mines no siguin ni pou de desesperació humana i ni desastre ecològic. Amb això intenten que la mina de Los Pelambres a Xile utilitzi aigua del mar per no contaminar els aqüífers i promouen l’ús d’energies renovables per extraure el coure.

Hi ha una dotzena d’empreses que maneguen les matèries primes: Glencore (Suïssa) manega el cobalt, Abermarle (USA) el liti, Vale (Br) el Níquel, Codelco (Xile) i Antofagasta (UK) el coure.  Totes aquestes empreses cada cop tenen més pressió per ser respectuoses el Medi Ambient. El President de Rio-Tinto, empresa australo-britànica, anunciava davant els seus accionistes que havien de canviar de forma de pensar i reduir les emissions de CO2 a la meitat pel 2030.

Paral·lelament, els permisos per extraure minerals es complica mentre que es necessita major energia per excavar més profundament i només un 2% de les noves prospeccions acaben en una mina. Finalment, necessites 16 anys de preparació mitja per començar a fer l’extracció...Aquí les inversions es mesuren en dècades.  A Xile fa anys que no troben més jaciments de coure.

Per tant, l’oferta de metalls per dir-ho finament, és inelàstica, o sigui, que encara que es posin a produir totes les mines els propers anys no podran fer front a la demanda. En el cas del cobalt i liti, la planificació pels pròxim anys només cobreix un 50% de la demanda esperada. O sigui que la producció en massa del cotxe electric o bé les plaques solars no sortirà gratis.

 

La setmana passada em vaig entrevistar amb un family office i un inversor privat, ambdos em van dir que ja no inverteixen més en immobles. Potser les matèries primes pot ser un bon substitut!

 

 NOTA0: Poseu al google les empreses mineres i el seu share price....han pujat força en els dos últims anys ;).

NOTA1: A Guinea, cada cop que apareixen terres vermelles és com si haguéssin trobat or: la bauxita és part fonamental per fer alumini i cada cop que apareix en un poble, ja es poden acomiadar del la vida que portaven. De fet traslladen els pobles a zones semi desèrtiques i al cap d’un temps la pròpia empresa  minera CBG, els alimenta amb 94€/mes. Poc a poc els joves marxen per que la pròpia empresa minera ni els contracta. Guinea és un dels països més pobres i més inestables d’Africa però està ple de bauxita i una bona part de la superfície del país està en mans d’empreses concessionàries per extreure la bauxita. Xinesos inclosos. Els aqüífers es contaminen i hi ha conseqüències ecològiques importants.  Fins i tot la companyia de mines ha rebut una garantia del govern alemany 246M$  per ampliar la mina i col·laborar amb la internacionalització de Guinea d’una forma més equitativa -a part d’assegurar els llocs de treballa a Alemanya-. De les implicacions ecològiques i les trasllats de pobles no se’n parlava. 

A Noruega passa el mateix, és un país ric amb minerals però clar no és un desastre amb cames com Guinea: institucions que funcionen, els polítics no foten mà del famós fons de pensions. En fi, good governance ;).