El govern de coalició: Estat del Benestar o Clima

 

Recordo una de les últimes intervencions del Cinto sostenint que no creia en la política industrial, que les empreses s’havien d’espavilar i suposo que tenia bons motius per sostenir això en contra la temptació de l’Estat de fotre mà. El vent bufa cap a una major participació de l’Estat a l’ economia per impulsar renovables, el cotxe elèctric o bé el xec digital, que aquí al Regne d’Espanya disposa d’un pressupost d’un 2,38% del PIB. 3.000M€. Sospito que acabarà igual que els intents del INI de fer benzina amb la palla.

 

Arrsicar Més Progrés

Si Willy Brand demanava arriscar més democràcia, el títol del pacte entre Die Grüne, els liberals del FDP i el SPD és arriscar més progrés. 177 pàgines ben a rebotides. Les negociacions han estat executades de forma exquisida, ningú ha xerrat de més i acords a porta tancada. Com s’ha de fer. De fet, tots els participants tenien un gran incentiu per que la cosa reeixís ja que es volia evitar el fracàs de les negociacions de la legislatura passada on el FPD es va comportar de forma poc professional i va trencar la coalició Jamaica amb la CDU i Die Grüne.

Robert Habeck, Die Grüne,  surt reforçat després del desastre electoral d’Annalena Baerbock, que passa a ministre d’Exteriors mentre ell passa a ser vizeKanzler , super ministeri d’Indústria-Medi Ambient i l'home fort de Die Grüne. El FPD i Christian Lindner, que històricament havien ostentat Exteriors no ha comès l’error d’agafar altre vegada aquest ministeri i ha aconseguit el Finanzministerium. Schäuble és Schäuble gràcies a la força del Finanzministerium mentre que a Exterior només et dediques a fer de comentarista de la política internacional sense poder real.

Durant les negociacions, els liberals i el SPD han anat junts “contra” Die Grüne. És a dir, primer es posen d’acord FPD i SPD per després deixar penjat a Die Grüne, que és el partit que més lluita internament contra els seus propis èxits. Les bases esquerranes del SPD estan callades, el FDP es conforma en no pujar impostos per mantenir la seva base electoral i Die Grüne fa de bufanúvols: les bases ja comencen a estar emprenyades per que els liberals del FDP, amb l’acquisciència del SPD, ha aconseguit el ministeri de Transport, tema clau per Die Grüne. La indústria automobilística, no s’arrisca.

El cacau està servit entre els dos vizeKanzlers: diners contra clima. Die Grüne creu que amb 5 ministeris pot empeltar un canvi substancial a Alemanya mentre que Lindner ho frena amb l’acquisciència de Scholz. Exemple, el SPD ha signat juntament amb el FDP el CETA, el tractat de lluire comerç amb Canadà, mentre que Die Grüne ho ha portat al constitucional. D'aquí passem al finançament de la OTAN o bé la mutualització del deute dintre de la UE que proposa Die Grüne i que de ben segur el FDP s’oposarà. A canvi de cedir, Die Grüne espera rascar algun comissari europeu i inclús substituir a Ursula Von Der Leyen d’aquí un parell d’anys.

Les negociacions han estat un èxit per Scholz – i una certa baixada de pantalons per Die Grüne que tenien unes aspiracions més altes -. El SPD es queda la despesa social amb posant l’accent a les pensions, treball amb l’aplicació del salari mínim a 12€/hora, Defensa i Interior i Sanitat i la gestió de la crisis del COVID. No hi ha cap crítica interna dintre del SPD – i això que com he explicat, no és pas una bassa d’oli -. Scholz se sap de memòria el pacte de coalició i ha estat a l’alçada de tot el procés, jugant un paper més de moderador entre Lindner i Habeck, que més de líder. Més Merkel, menys Schröder. Ha parlat amb tots els actors, ha escoltat tots els arguments i busca l’equilibri. Quan comenci la pugna entre Habeck i Lindner, haurà de posar ordre.

Qui paga la política industrial?

Die Grüne vol impulsar un bon gruix d’inversions per que el 2030 un 80% de l’energia que consum alemanya vingui de les renovables i  promou la sortida del carbó idealment a partir de 2030, és a dir, no s’han posat sogues al coll, com una colla coneixem tots. També volen liquidar el motor d’explosió pel 2030 i potenciar la fabricació del cotxe elèctric esperen que circulin 15M de cotxes elèctrics. Per la indústria química i construcció, es busca que utilitzen productes neutrals CO2 i que l’estat posi la diferència ja que generalment són més cars a la vegada que es posaran “aranzels” a productes importats que siguin contaminants. 

Tot això val calers i aquí apareix el trade off entre l’Estat del Benestar clàssic i les inversions per lluitar contra el canvi climàtic. No hi ha pasta per tot i per tant, si es vol impulsar el canvi de model energètic sense tocar l’Estat del Benestar, s’ha de fer a base de deute amb tot el què comporta o a base de petits superàvits. Aquest joc de forces és el que determinarà la legislatura i crec que la política europea els propers anys.

El ministeri de finances espera que l’Estat alemany ingressi 180.000M€ fins a 2025 i això suposa  que el Bund té un upside fiscal de 14.000M€ anuals, similar als dels Länder i per tant Scholz ha tingut una mica de marge durant les negociacions. Segons els estudis de conjuntura de la tardor, el 2022 es presenta com un bon any amb una normalització del consum i de la producció – resant per que la nova variant del COVID no afecti substancialment -. 

La quadratura del cercle de Scholz és aconseguir 50.000M€ per canvi energètic, digitalització i formació sense pujar impostos i mantenir el schwarze null – l’equilibri pressupostari que exigeix la constitució alemanya pel 2023. Aquí també afegim els jubilats, amb una despesa de 10.000M€ per les pensions.

Durant 2020 i 2021 el deute alemany ha pujat en 370.000M€ i per mantenir el schwarze null només es poden endeutar en 100.000M€ per 2022 i  ja que al 2023 ja tornem a l’equilibri pressupostari.

Per tant, si volen invertir en infraestructures endeutaran la Renfe alemanya, la Deutsche Bahn,  en comptes de tocar el pressupost del Bund. Si s’han de fer vivendes públiques, endeutem l’Institut Català del Sòl 😉 de torn amb nom alemany de 14 síl·labes per tal de construir les 400.000 vivendes anuals promeses, (400.000 vivendes anuals, xavals!). Scholz ho veu amb simpatia, d’aquesta manera va poder construir vivenda pública a Hamburg mentre era alcalde.

Si no voleu endeutar empreses públiques tenim el ICO alemany, KfD que finançarà  “project finance” tipus parcs eòlics offshore o bé la xarxa de carregadors del cotxe elèctric i coses d’aquest estil que puguin generar rendibilitat i retornar els préstecs crèdits encara que sigui a molt molt llarg termini. També preveu la participació en diversos fons com fa el nostrat ICO sent un fons de fons amb el programa Isabel La Católica per exemple.

Amb això Scholz descarrega el pressupost de determinades despeses per destinar els calers a altres coses com per exemple subvencions o bé les pensions. En empreses tipus Thyssen Krupp rascaran pasta per fer acer “ecològic” amb hidrogen, però és clar, no es poden a acollir a subvencions directes així que faran servir probablement els fons COVID per donar suport a les companyies que passaran a anomenar-se de Fons de Transformació. Això bé de part de Peter Altmaier (CDU). I ho fan amb tripijocs, l’Estat no donarà subvencions sinó que participarà en capital de l’empresa privada. Nota important: l’endeutament d’aquesta empresa no computa pel pressupost de l’Estat ;).

 

En fi, trampes al solitari

 

NOTA1: El pitjor malson de Die Grüne és que subvencionin la transformació de la indústria automobilística a través del ministeri de Transport del FDP mentre que altres projectes verds es quedin sense un duro. El FDP té un aliat amb el SPD pel tema industrial i cap interès en Die Grüne. Un altre exemple és que no hi ha cap termini per sortir de carbó – literalment han escrit  “idealment 2030” .

NOTA2: Robert Habeck pretenia com a ministre d’indústria i canvi climàtic tenir veto en totes les lleis que danyessin el medi ambient. Tant Scholz com Lidner li han barrat les pretensions. De fet, hi ha un xec climàtic per cada ministeri, però no el manega en exclusiva Habeck. En definitiva, falten objectius clars en la lluita contra el canvi climàtic.

NOTA3 : Malgrat que el FDP ha estat el quart partit a les urnes és el que ha marcat les línies vermelles: cap termini, cap pujada d’impostos, cap relaxació amb el pressupost equilibrat...En fi, no posen ni impostos a les begudes ensucrades. Bàsicament s’han copiat el mètode de la CSU de Bayern, no cedir en res. Scholz té molt bona relació amb Lindner i es mostra comprensiu amb les seves posicions. S’entenen bé i estan alineats.

NOTA4: La política exterior s’ha resolt ràpid. El compromís del 2% del PIB per la OTAN no surt però si un 3% per compromisos exteriors ( tant militars com cooperació).  Política exterior, cooperació i Defensa han d’anar units de la mà. No ha sigut un tema molt important en les discussions i ha quedat a gust de tothom: pals a Rússia per part del SPD i restriccions a les exportacions d’armes per part de Die Grüne.

NOTA5: el program social: l’edat de jubilació no puja, i les pensions es mantenen el poder adquisitiu. La idea del FDP de crear un fons privat tipus Noruega no s’ha imposat. El salari mínim dels minijobs s’incrementa de 450 a 520€ mentre que els salaris mitjans – Midi - a 1.600€ però es mantenen les condicions laborals a gust del FDP. Pensions per mercat de treball, potser us sona. S’introdueix el Bürgergeld una espècia de renda mínima, que substitueix  el PIRMI alemany, el infame Hartz IV, amb criteris més laxos d’otorgació mentre s’agrupa tot tipus d’ajuda social dintre d’aquest Bürgergeld.

NOTA6: La part europea ha sonat SORPRENENTMENT ambiciosa: volen una constitució europea federal, liquidar els diversos acords que corren per la UE i intensifica el procés d’integració amb una nova llei electoral europea. Impulsar un veritable ministre d’exteriors, impulsar inversions transnacionals però no queda clar com es finançarà – marramiau -....de moment el Pacte d’Estabilitat es manté i els deutes mancomunats entre països membre de la UE també.

Never Mind the tapering: Lagarde i el BCE.

 

L’estabilitat de preus és condició necessària pel creixement econòmic. Aquest és el punt ideològic principal del Bundesbank, - la Ordnungs Politik -. El Bundesbank era una institució independent amb molta força que va patir una OPA per part del BCE que el va diluir en peu d’igualtat amb els altres 18 Banc Centrals. A les deliberacions del Consell, Draghi es passava pel forro les opinions Weidmann, holandesos i finlandesos. La dimissió de Weidmann és un pas en la llarg marxa per la desbundesbankització del Banc Central Alemany i probablement sigui el regal de comiat de Merkel a Olaf Scholz.

 

La dimissió de Weidemann

Els caps del Bundesbank tenen poques traganteres, quan la política monetària del BCE no els hi feia el pes, dimitien. Això ha passat amb Axel Webber  al 2011 – després a UBS – i al mateix any  Jürgen Stark i ara, a Jens Weidemann. 10 anys contra la política monetària expansiva és suficient.  A la carta de comiat als seus companys de feina va dir que la “les autoritats monetàries han d’estar amatents al seu mandat i no anar remolc de la política fiscal”.

Dit d’una altra manera, la política monetària de baixos tipus i la compra de deute ha passat a una altre nivell i més tenint en compte que després del COVID, els preus han pujat i no només als USA, sinó també a moltes parts d’Europa. El discurs de pujada de preus transitòria sona al aterratge suau del Zapatero...i  pitjor...recorda als anys 70  quan va començar la crisis del petroli: bona part dels economistes van afirmar el mateix....que no passava res. Islandia, Corea del Sud i Noruega han pujat tipus ja. La FED estan fent marxa enrera amb la seva política i alguns economistes americans sembla que hagin passat per Frankfrurt per  fer un rentat de cervell. Les autoritats monetàries s’han de concentrar en l’estabilitat de preus i no en els problemes socials.

La lectura política va més enllà, Merkel va  sacrificar Weidemann per Ursula Von Der Leyen. Poder polític per cedir en la part econòmica. La definició de l’europa merkeliana. Merkel va preferir el control polític de la Comissió Europea que lluitar per substituir Draghi al Banc Central Europeu.

 

Lagarde, la banquera “campetxana”

Draghi havia estudiat als jesuïtes però és Lagarde qui exerceix com a tal, posant simpatia tant en coloms com falcons per que no es peguin als consells del BCE. Va entrar al càrrec el 1 de Novembre de 2019, just abans de la irrupció del COVID, quan es posava en qüestió la política monetària de compra de deute i tipus d’interès zero ja que l’economia tirava i l’atur baixava.  Draghi va morir matant, fins a l’últim dia va comprar deute d’empreses malgrat en prou feines hi havia arguments a favor...és a dir, es va passar pel forro els  crítics del consell de 19  presidents dels bancs centrals i els 6 del directori.

Lagarde ho ha fet prou bé durant la crisis del COVID però sembla que ens estem passant de frenada: per celebrar el proper centenari de la hiperinflació alemanya, els preus han pujat a l’octubre un 3,5% a l’Eurozona i un 4,5% a Alemanya. El FMI diu que la situació està fora de control mentre la bombolla immobiliària comença palpar-se. Deia un economista anglès que l’estabilitat de preus s’esfuma quan la gent deixa de parlar de la inflació, i ara no és el cas..

Lagarde vol més bon rotllo, vol modernitzar el política monetària i fins i tot tenen un software per detectar quan els comunicats del BCE no s’entenen. Ella és advocada mercantil, no ha fet econometria ni ha passat pel MIT. No passa per heterodoxa sinó que vol està enmig, com els jesuïtes vaja, no té uns principis molt profunds en temes monetaris – és a dir, no és dogmàtica– i va aprenent com s’ha de comportar un banquer central, questió no menor en aquest càrrer on tothom s’ho mira amb lupa: durant la seva primera intervenció pública va dir que el BCE no estava per reduir la prima de risc del deute italià....i va pujar la prima italiana. L’economista en cap, Philip Lane, va tranquil·litzar als inversors.

El confinament la va enganxar a Frankfurt i va portar endavant Pandemic Emergency Purchase Programme (PEPP) amb 750.000M€ per comprar deute a empreses i estats i mantenir els tipus baixos i va buscar el suport de Weidemann i la resta de membre del Consell del BCE .Tothom hi estava d’acord i fins i tot va pujar l’aposta de 1.850.000M€. No sabem si va comprar deute de LVMH 😉, el que si sabem és que va el balanç del BCE s'ha multiplicat per 4 des de 2008.

 

Under pressure...

La lluna de mel ha durat fins aquest estiu. Lagarde va organitzar un torbada informal a la Selva Negra amb els diversos membres del Consell del BCE per xerrar de política i prendre vi per les tardes. La nova estratègia s’engloba fins i tot en la lluita contra el canvi climàtic – terreny pantanós per un president del BCE – per després deixar l’objectiu del 2% i tolerar una major inflació sense pujar tipus. En fi, Lagarde és presonera de la seva estratègia, no pot sortir de la PM expansiva sense posar en joc un crash. Macron té eleccions a l’Abril i ningú sap quan aguantarà Draghi com a president italià. Italia i França marquen l’agenda i de pas a Lagarde i la PM, mentre que la inflació fot pressió per pujar els tipus. The beginning of the end.

 

JA PODEM RESAR PER QUE EL POWEL NO PUGI ELS INTERESSOS MASSA RÀPID - divendres van pujar els preus de novembre un 6,2% interanual als USA, a Alemanya un 6%. 

 

 NOTA0: Aquest Nadal us podeu comprar l'últim llibre Nicholas Wapshott sobre Samuelson i Friedman. Conclusió: la quantatitat de diner no és un indicador per la inflació, en la mesura que és impossible definir la quantitat de diner, però no deixa de ser una variable important totalment descartada pels policy makers del BCE. Alguna cosa tindrà que veure.

NOTA1: Weidmann. És un economista conservador al capdavant d’una institució conservadora, un falcó. Al setembre de 2012 es posar un marxa el mecanisme OMR Outright Montary  Transaction  que de facto era un rescat als països europeus davant de la bancarrota. Al 2015 va seguir PSPP, la  compra de deute massiva i a 2020 el PEPP del Covid.   Des de 2016 estan els tipus a 0 a l’Eurozona, s’han comprat bilions de deute i fins i tot el parking de diners al BCE està a menys 0,5%. El front Holanda, Alemanya Finlandia ha fracassat davant els 25 membres del  Consell del BCE. Pocs cops ha perdut els nervis, el 2019 va ser un d’ells quan va declarar al Das Bild que el BCE s’havia passat de la ratlla. L’estirabot es deu a que no el van posar amb ell en comptes de Cristine Lagarde. A sobre al desembre de 2020, es demanava al BCE major “flexibilitat” o sigui comprar deute directament dels estats membres. A Weidmann quasi li agafa un cobriment. Potser com Axel Webber pot veure que després de donar classes a la Universitat, i passar pel Consell del BCE, millor guanyar una pasta en un banc suïss. No hi ha res més sospitós que un professor d’economia codiciós.

Nota2: Però Lagarde és molt més que banquera: fotografia la caiguda del sòl des del pis 40 de la Torre del BCE, diu que voldria fer una exposició de fotos i aconseguir un bon nivell d’alemany.  Explica que va a comprar al supermercat i es fixa en els preus de la llet, iogurt o el pa però que el de la benzina no el té controlat per que  a nivell privat es mou en bici per Frankfurt.

Nota:3 De Guindos anuncia que hi ha indicis de bombolla immobiliària, els preus estan pujant com el 2005 i vol posar fre pujant els criteris de risc dels bancs per atorgar hipoteques.

Nota4: La última declaració de Lagarde diu que la situació d’inflació pot durar més del que hom esperar. I no és només la benzina, les patates han pujat un 35%

Materies primes....2 PART

 

El cotxe elèctric

Cada bateria del cotxe elèctric necessita entre 150-250 grams de matèries primes, el més crítics són el grafit, níquel i coure i els menys el manganesi, liti i cobalt. I tots els productors de cotxes volen assegurar-se les matèries primes per ser competitius. A principis d’any, el CEO de BMW va anunciar que farien el cotxe elèctric més “verd” del món amb matèries primes que no sortissin de mines amb nens picant pedres. Un cotxe de benzina que faci 200.000 km emet 40Tn de CO2, més del doble que un cotxe elèctric comptant el CO2 per produir la bateria. El BMW iX acabat de presentar porta 6 quilos de cobalt, 10kg de Liti i 60Kg de coure cosa que en un cotxe de benzina no hi és. Al 2030 BMW preveu vendre el 50% dels seus cotxes com elèctrics  i aquí hi ha un dilema ben gros.  

De moment BMW compra les seves matèries primes a Austràlia, Marroc i Argentina i no al Congo on els drets humans elementals no són respectats. Els seus proveïdors se’ls miren amb lupa. Més de 100 proveïdors no reben comandes si no són curosos amb el medi ambient i BMW fa auditories sorpresa. Però clar, amb el cobalt no s’hi pot jugar i tampoc hi ha tants players.

Els enginyers també tenen feina: els productors de cotxes volen reduir la factura de les matèries primes via tecnologia: els primers cotxes d’hidrogen de Toyota porta 40 grams de platí i els d’ara han reduït un terç. Pel 2040 esperen que només portin 5 grams. Els enginyers poden minorar la dependència de les matèries primes però no acabar amb la dependència.

 

Geopolítica: la Xina

Xina té més força que la OPEC i construeix la seva hegemonia amb una demanda global del 50% de matèries primes, tal com feien els USA a meitat del segle XX. És el gran extractor i ha teixit una xarxa diplomàtica amb països com el Congo, Xile o bé Bolívia per assegurar-se concessions mineres per exemple. On la Xina té una clar domini és en les matèries primes refinades, de les 26 més importants, Xina té el lideratge en 23: produeix el 90% de les terres rares i l’objectiu de l’Estat xinès és internalitzar tota la cadena de valor, des de l’extracció fins a la construcció de bateries. Té el 75% de la capacitat total mundial per construir bateries de liti. Els Europeus i americans s’ho miren acollonits, la crisis dels xips ha demostrat com de depenent és l’economia europea dels productes xinesos. La limitació de l’exportació de primeres matèries és un mitjà de pressió molt efectiu per part de les autoritats xineses. No cal dir que els Alemanys estan al tanto que Xina utilitza la seva influència a Àfrica i Sud Amèrica per reforçar el seu poder (geopolitical powerplay), ja que cada cop més països es vinculen a la seva esfera d’influència.

Això no vol dir que Xina sigui especialment rica en minerals, sinó que produeix més barat. Per reduir la dependència xinesa, s’estan obrint antigues mines mentre s’analitza les riqueses minerals del fons del mar (hi ha un parell d’empreses cotitzant a Borsa dedicades a l’extracció de matèries primes del fons marí).  L’altra opció és el reciclatge de metalls que requereix un menor ús d’energia. El potencial per recicla mòbils, ordinadors, neveres i demés electrodomèstics és immens. Les bateries elèctriques s’estan pensant per ser reciclades. Tesla fins i tot espera a llarg termini no necessitar matèries primes atès que pensa reciclar totes les bateries. Musk ja ha creat la seva startup de reciclatge. La bateria és un terç del cost del cotxe. Volkswagen està pensant en fer el mateix mentre aixeca a Niedersachsen la seva nova fabrica de bateries elèctriques on pensa produir 500.000 unitats anuals. El problema del reciclatge del coure per exemple, és que abans s’utilitzava menys que ara i per tant el potencial de reciclatge és menor.  

 

Alemanya

Els alemanys són un dels principals compradors de matèries primes, les anomenades amb menysteniment commodities per que eren abundants però ara comencen a aparèixer els colls d’ampolla i les pujades de preus dels productes finals. A Berlin hi ha 12 paios al Ministeri que vigilen l’evolució del preu  de les matèries primes.

Enguany, la demanda industrial ha estat per la fabricació de la bateria elèctrica: cobalt, grafit i liti però el que falta ara mateix és el magnesi per la construcció, el qual s’importa de la Xina un 95%.  Aquesta dependència fa que les empreses europees facin contractes a llarg termini – Offtake Agreements – amb les empreses mineres. 

Històricament, les grans empreses europees havien internalitzat determinats proveïdors de matèries primes: VW havia tingut una empresa de magnesi a Israel igual que Thyssen una mina de mineral de ferro a Alemanya. Aleshores van arribar els cervells del IESE i se les van vendre ja que les inversions mineres són molt intensives en capital.  És probable que l’evolució dels preus faci cada cop més rentables aquest tipus d’inversions i que es comenci a teixir una xarxa de proveïdors de matèries primes. S’ha començat amb la Raw Material Alliance on s’agrupen 500 grans empreses i organitzacions europees molt focalitzades amb les terres rares i la seva problemàtica.

A altres països com Japó, Corea, India o bé Xina, hi ha empreses estatals dedicades a la gestió de reserves de matèries primes, als USA, la Defence Logistic Agency és la responsable de les reserves estratègiques. La pròpia Agencia Internacional de la Energia no veu en mals ulls que els països creiïn les seves pròpies reserves. Pel govern alemany, això ha de cosa de les empreses però la cosa ha de quedar clara, sense aliances amb el Nord d’Africa, Orient Mitjà o Sud America, les empreses alemanyes ho tenen pelut. Alemanya serà depenent sempre de matèries primes i energia. PUNKT.

 

L’economia del decreixement sembla una penitència davant de tot plegat, el gran problema és l’increment de població, som masses. Menys població, menys recursos a consumir.

Materies primes cap amunt....part 1

 

Fa 13 anys va tenir lloc la última crisis de primeres matèries, el petroli va pujar fins als 140$ mentre que l’arròs o el blat es van disparar. En els països pobres es van produir rebomboris del pà pertinents mentre que als països rics va pujar la inflació. Llavors els creixements del 5%  es van acabar i el límits de la globalització es van posar de manifest. Fa 13 anys vivien 6.800M de persones al món, avui són 7.800M. Les emissions de CO2 eren de 31Gigatones ara són de 36Gigatones. L’economia de l’abundància trontolla: les riqueses naturals, terra, aigua, camps de cultiu es posaran en valor.

 

La demanda de materies primes: les renovables

Un aerogenerador mitjà està fet de ciment alumini, acer, zinc i sobretot coure, coure per la turbina, coure pels cables, coure per tot arreu....Porta 67 Tn de coure cadascun i per aconseguir-les s’han de moure 50.000m3 de terra i grava que s’ha de tractar i netejar. I tot això, per un aerogenerador.

A la mina Los Pelambres, al nord de Xile es produeix el 2% del coure mundial: els grans camions transporten pedres i terra, que s’esmicolen i amb aigua se separa la pedra del coure. També es necessiten quantitats ingents d’electricitat amb la qual cosa, l’empresa amb seu a Londres – Antofagasta – va construir una central hidroelèctrica. Els pagesos es queixen de l’escassetat d’aigua. La mina s’ha ampliat i utilitzen aigua del mar per seguir amb el procés i fer-ho més sostenible.

Quan extraiem coure, aquest coure no l’absorbeixen les pastanagues. Els recursos són finits, hi ha un cost d’oportunitat i  el downside de les energies són uns costos d’extracció social i ecològic elevat: per fer una tona de Neodym – un mineral rar per fer aerogeneradors o la bateria del cotxe elèctric -  es necessiten 77Tn de CO2 mentre que produir una tona d’acer 1,9Tn de CO2.En un parc solar de 1.000 per 1.000 metres, hi ha fotuts 11 tones de plata. En un Tesla Model S hi ha la mateix liti que en 10.000 mòbils. En un cotxe elèctric hi ha 6 vegades més matèries primes que un normal: coure, cobalt, níquel, grafit especialment pel sistema de bateries.

Una aerogenerador al mar incorpora més de nou vegades matèries primes que una instal·lació de gas amb el mateix rendiment. El cobalt o el níquel augmenten el densitat energètica de la bateria mentre que el Neodym intensifica la força magnètica en una aerogenerador. El coure és un magnifíc conductor: hi ha 150 Milions de Tones en cables elèctrics per tot el món i el canvi a les renovables acaba de començar.

La web  Global Footprint Network senyala que es necessiten 1,75 planetes terres per regenerar el planeta. Si tothom visqués com els alemanys es necessitarien 3 planetes. L’altre web és el Earth Overshoot Day, el dia en que es consumiran tants recursos com els que produeix el planeta en un any. En definitiva, estem consumint recursos del futur.

 

La nova crisis del petroli

Segons l’Agència Internacional de l’Energia (IEA), la demanda de matèries primes es multiplicarà per 4 fins a 2040. Pel liti es multiplicarà per 42 i és mineral crític per impulsar les energies renovables. La crisis del petroli del 74 demostrà com de dependents eren els països consumidors dels productors i això s’està altra vegada gestant amb les matèries primes: els 45% del Niquel està a Indonesia i Filipines, Xina el 60% de les Terres Rares mentre que Sud Africa té 70% del platí mentre que Congo ostenta dos terceres parts del Cobalt. Això està més concentrat que la producció de petroli, de fet, la OPEC produeix un 35% del total del petroli mundial. En explotacions mineres, el 70% del valor dels minerals depenen de 10 països.

La bona notícia és que no hi haurà colls d’ampolles per causes geològiques, les terres rares no són tan rares i no estan només concentrades a la Xina, el problema és que la qualitat i el cost d’aquestes minerals cada cop seran més cars i pitjors.  Aquí si que hi ha el coll d’ampolla. Els preus s’han disparat en els últims 12 mesos: Níquel 26%, Coure un 43%, Alumini 56%, el carbonat de liti s’ha multiplicat per tres fins arribar als 20.000$. I tot això mentre les existències s’exhaureixen. Hi ha una discrepància entre la demanda i l’oferta substancial. Aquí entra la geopolítica, és crític l’aprovisionament de primeres matèries.

 

L’oferta: el sector miner

Les tres A: Andes, Australia, Africa són regions amb poca aigua  i on es necessita una gran quantitat d’energia per extreure minerals. Un 3% del consum energètic mundial es destina a l’extracció de matèries primeres, això vol dir que es consumeix més electricitat que Alemanya. El sector miner és pitjor que el sector immobiliari, bàsicament deixa un paisatge lunar al darrera, amb llacs contaminats de producte químics, en concret  n’hi ha 32.000 llacs. El 2019 al Brasil es va trencar una presa d’aquestes i van morir 270 persones.  Malgrat tot això ja no és com abans, quan les empreses mineres feien el que volien: tenen restriccions i no només dels pobres indis que protesten sinó amb els fons que inverteixen, que volen un bon govern i inversions ecològicament sostenibles. AOS, amb seu a Londres, vol ser atractiva pels inversors i intenta que les mines no siguin ni pou de desesperació humana i ni desastre ecològic. Amb això intenten que la mina de Los Pelambres a Xile utilitzi aigua del mar per no contaminar els aqüífers i promouen l’ús d’energies renovables per extraure el coure.

Hi ha una dotzena d’empreses que maneguen les matèries primes: Glencore (Suïssa) manega el cobalt, Abermarle (USA) el liti, Vale (Br) el Níquel, Codelco (Xile) i Antofagasta (UK) el coure.  Totes aquestes empreses cada cop tenen més pressió per ser respectuoses el Medi Ambient. El President de Rio-Tinto, empresa australo-britànica, anunciava davant els seus accionistes que havien de canviar de forma de pensar i reduir les emissions de CO2 a la meitat pel 2030.

Paral·lelament, els permisos per extraure minerals es complica mentre que es necessita major energia per excavar més profundament i només un 2% de les noves prospeccions acaben en una mina. Finalment, necessites 16 anys de preparació mitja per començar a fer l’extracció...Aquí les inversions es mesuren en dècades.  A Xile fa anys que no troben més jaciments de coure.

Per tant, l’oferta de metalls per dir-ho finament, és inelàstica, o sigui, que encara que es posin a produir totes les mines els propers anys no podran fer front a la demanda. En el cas del cobalt i liti, la planificació pels pròxim anys només cobreix un 50% de la demanda esperada. O sigui que la producció en massa del cotxe electric o bé les plaques solars no sortirà gratis.

 

La setmana passada em vaig entrevistar amb un family office i un inversor privat, ambdos em van dir que ja no inverteixen més en immobles. Potser les matèries primes pot ser un bon substitut!

 

 NOTA0: Poseu al google les empreses mineres i el seu share price....han pujat força en els dos últims anys ;).

NOTA1: A Guinea, cada cop que apareixen terres vermelles és com si haguéssin trobat or: la bauxita és part fonamental per fer alumini i cada cop que apareix en un poble, ja es poden acomiadar del la vida que portaven. De fet traslladen els pobles a zones semi desèrtiques i al cap d’un temps la pròpia empresa  minera CBG, els alimenta amb 94€/mes. Poc a poc els joves marxen per que la pròpia empresa minera ni els contracta. Guinea és un dels països més pobres i més inestables d’Africa però està ple de bauxita i una bona part de la superfície del país està en mans d’empreses concessionàries per extreure la bauxita. Xinesos inclosos. Els aqüífers es contaminen i hi ha conseqüències ecològiques importants.  Fins i tot la companyia de mines ha rebut una garantia del govern alemany 246M$  per ampliar la mina i col·laborar amb la internacionalització de Guinea d’una forma més equitativa -a part d’assegurar els llocs de treballa a Alemanya-. De les implicacions ecològiques i les trasllats de pobles no se’n parlava. 

A Noruega passa el mateix, és un país ric amb minerals però clar no és un desastre amb cames com Guinea: institucions que funcionen, els polítics no foten mà del famós fons de pensions. En fi, good governance ;).