L’escàndol de WireCard és genial per les derivacions que té. De fet només ha fet que començar...els pròxims capítols prometen. En aquest tipus de casos el més important és la micro, el detall, afinar ....Com un paio com Jan Marsalek, sense estudis i organitzador de tot un entramat juntament amb el CEO, Markus Braun, el presumpte freak dels algoritmes, aconsegueixen vendre creixements del 35% anuals, entrar a cotitzar al DAX - substituint el CommerzBank – al 2018 i enredar a tothom amb un discurs tant deliciós com ser la punta de llança de la resposta alemanya al Sillicon Valley.
Mai, durant la història econòmica d’Alemanya, una empresa del DAX havia declarat concurs de creditors. La irrupció va ser espectacular, i la seva fallida també...Tots els mecanismes han fallat:, el Consell d’Administració, el supervisor Ba Fin, els auditors, els analistes de Borsa, el mitjans de comunicació i fins i tot esquitxa a Olaf Scholz i Merkel.
Jan Marsalek, COO, desaparegut, la policia te segellada casa seva. Un dia abans de la fallida, va dir que dilluns estaria al despatx. El paio juntament amb el CEO estan en el centre de l’epicentre de la major enganyifa de la història econòmica alemanya. Dimarts fallida, dimecres entren en grans quantitats policies per fer registres a la central de l’empresa i a les vivendes del President i CEO. De fet, el CEO el van deixar lliure sota fiança de 5M€ però donat la dimensió de l’escàndol l’han tornat a presó. Es troben a faltar 1.900M€ però la xifra augmentarà segur.
El Vaquilla generava més confiança
El negoci és molt senzill, WIRECARD és una plataforma que permet a tothom que vulgui vendre online ho pugui fer sense por a què els hi fotin els pal amb targetes falses....En definitiva era una plataforma de mitjans de pagament que assegurava el cobrament pel comerç online, evitant qualsevol embolic logístic, de stocks o bé de valoració del client. La responsabilitat de la venda era pel botiguer online mentre que WireCard només rebia una petita comissió per la transacció. Si fallava la transacció, WireCard es feia responsable i pagava al botiguer online per la venda produïda amb la qual cosa havia de realitzar fortes provisions....de fet els 1.900M€ evaporats venen d’aquestes provisions.
L’empresa tenia 313.000 clients entre ells ALDI, Orange o bé TUI, l’agència de viatges, i va arribar a tenir una capitalització borsàtil superior al Deutsche Bank. Es necessiten mooooltes transaccions per fer el negoci viable. La escalabilitat -cost marginal zero – de què tan parlen els inversors. El negoci donava pèrdues, però com el potencial era tant gran, ningú feia cas. De fet, el core business va passar a ser a l’adquisició d’empreses de mitjans de pagament per mig món. Titulars de premsa i telèfon mòbil: cada gran deal que tancaven amagava petits ingressos. També se sospita que inflaven la xifra de vendes des del primer moment: utilitzaven la filial de Dubai per on passaven el 40% de les vendes de WireCard per generar vendes fictícies.
L’escàndol concentra un bon part de les trampes empresarials al ús: WireCard adquiria startup a un preu altíssim mentre que els directius ja havien entrat prèviament a un preu molt més barat i així desviaven diners de l’empresa. A Barcelona això no passa 😉.
Un altre punt clau és el negoci “amb terceres parts” en països en vies de desenvolupament on WireCard no tenia llicència per operar. És en aquest punt que amb testaferros fan desaparèixer els famosos 1.900M€ i el detenonat de tot l’escàndol. Es van passar centenars de milions d’euros de crèdits de WireCard a testaferros amb finalitat no aclarida. La clau de volta és saber si realment van volar els 1.900M€ o bé era un apunt comptable fantasma.
En resum, el sistema de filials creat per WireCard tenia una doble finalitat: desviar diners de l’empresa a la butxaca dels directius – robar bàsicament - i l’altra generar els suficients KPI – Indicadors – per continuar amb la festa de rondes i adquisicions. El dubte final és si WireCard també era un sistema de blanqueig de capitals i si és així, les autoritats americanes hi aniran al darrera, ja que el negoci es realitzava en dòlars.
La Caiguda
Malgrat les continues sospites de maquillatge comptable, Softbank, el gran fons japonès, mostra el seu interès per entrar amb un préstec convertible a l’Abril de 2019. Un gran cop per Braun: més titulars i telèfon mòbil. Però el préstec convertible està condicionat a l’auditoria d’Ernst&Young i a l’acord de la junta d’accionistes del 18 de juny. El CEO de Softbank està molt content amb la seva participació alemanya però exigeix una auditoria neta.
Al Octubre 2019 el Financial Times posa en dubte per enèsima vegada el negoci asiàtic i llavors l’advocat de Softbank envia un mail a Braun exigint una nova auditoria amb un nou auditor. Per sorpresa dels japonesos, Braun accedeix ràpidament. O volia guanyar temps o creia que podria enredar KPMG com Ernst&Young. Softbank està estudiant una demanda contra Ernst&Young.
El 12 de Març, el CEO de WireCard va anunciar una gran notícia, el resultats de l’auditoria ad hoc de KPMG per detectar irregularitats no afecta a les previsions de tancament de 2020. Els accionistes respiren alleujats, ja que sempre s’havia posat en dubte el balanç de WireCard, les seves vendes i la suposa xarxa de blanqueig de capitals....A finals de juliol es presenten els llibres al jutjat.
El mateix dia 12 de Març, el CEO era obligat a amortitzar anticipadament un préstec privat de 20M€ del Deutsche Bank. El préstec estava garantitza’t per un milió d’accions de WireCard. El paio tenia 8,5M d’accions i va transferir el paper a un altre banc sense que ningú ho sabés. El 18 de Març va repetir la jugada amb un parell de milions d’accions més cancel·lant la custòdia de les accions al Deutsche Bank de München per amortitzar un altre crèdit de 58M€. La presumpta reestructuració fa aigües al no poder demostrar l’empresa la seva viabilitat per pagar 3.200M€ de deute....i l’acció s’ensorra.
L’informe de KPMG definitiu presentat a mitjans d’Abril deixa constància que una botiga de llaminadures està gestionada de forma més seriosa que WireCard. Ernst&Young, acollonits, negen la signatura de la seva auditoria de 2019 i de sobte falten 1.900M€ del balanç, diners que pressuntament estan dipositats en un banc de les filipines.
Allà tenien un testaferro, Mark Tolentino, alt funcionari del ministeri de transports acomiadat per irregularitats. Un peça, vaja. A requeriment de KPMG mai va presentar els saldos bancaris verificats. Al més de Març, va viatjar Marsalek amb els auditors per verificar els comptes, els responsables dels banc van jurar i perjurar que els diners estaven allà. Se suposa que estaven subornats però degut al Coronavirus no hi ha proves documentals.
EY tenia des Març les proves documentals però amb la pressió de KPMG dubta de la veracitat dels saldos i la bomba dels 1.900M€ esclata. Al 18 de juny, EY renega de la seva auditoria de 2019. La mateixa tarda el CEO apareix amb un videomissatge on acusa sense anomenar-lo el COO, Marsalek del responsable de l’engany i es presenta com a víctima. Comença la teoria del barullo, nois!
Els Auditors
KPMG va descobrir el forat a mitjans d’abril i ha posat en greus dificultats els rivals de Ernst and Young. Els E&Y van fer totes les auditories de Wirecard sense adonar-se de l’enganyifa deixant l’informe d’auditoria del 2019 sense salvetats. Ara mateix, EY nega la firma de l’informe per que no troben els 1.900M€ mentre dubte dels negocis asiàtics de WireCard (Third Part Acquiring) on les provisions fetes per cobrir el risc de les botigues online es dipositaven a un banc a les filipines...però els diners no arribaven i els extractes estan falsificats. Al 2018 WireCard va ser incapaç de certificar els diners al compte mentre EY ho tolerava. Els petits accionistes ja han denunciat EY per dol, mentre que aquest es presenta com a víctima.
L’auditor de WireCard era una petita firma d’auditoria desconeguda i que els acompanyarà en tot el viatge. Al 2008 entra Ernst&Yound per fer un auditoria específica degut també als rumors de comptabilitat fraudulenta i es quedarà fins al final. Val a dir, que l’auditor que va firmar les auditories durant 2008 i 2009 continuarà prestant serveis l’empresa des d’una firma de consultoria des d’on s’adquirien empreses a Àsia , Sud Àfrica.... De fet, aquest auditor va ser un dels assessors de l’adquisició – fraudulenta – de l’empresa índia, Hermés, per 340M$. Marramiau.
L’adquisició d’una empresa índia per part de WireCard, suposadament a un preu inflat feia pujar l’actiu de balanç via fons de comerç – i sense amortització - i de pas les vendes s’incrementaven gràcies a l’adquisió. Sense aquest tipus de tricks queia tot la construcció financera. Les demandes a Londres i a la índia per aquest deal estan presentades mentre el fiscal alemany, s’interessa cada cop més.
Al 2015, EY va cobrar 1M€ per l’auditoria mentre que al 2017 ja va fer caixa amb 2,2M€. No hi ha perdó, però EY estava acollonida amb el “Apple Faktor”, si cabrejaven a la companyia perdien el compte.
Els supervisors BaFin
I amb això han quedat tots amb el cul a l’aire, Alemanya com a plaça financera – aquest complexe d’inferioritat davant del món anglosaxó! - i el supervisor financer, BaFin, en ridícul en una barreja d’incompetència i desídia que el cap, Felix Hufeld, ara mateix intenta salva el seu lloc de feina propugnant un reforma. Cal tenir en compte que Bafin és un cementiri d’elefants on els Economistes de l’Estat que no aconsegueixen fer carrera la Bundesbank o al Finanzministerium els envien a la supervisió bancària.
Per negocis tipus WireCard no hi ha un regulador preparat per controlar el tema. Malgrat que WireCard és una Fintech no computava per els supervisors com una empresa financera malgrat el volum de transaccions. Com que la BaFin, la CMNV alemanya, només podia vigilar la filial bancaria, la majoria del negoci quedava al marge i la BaFin va passar-ho a una associació privada d’auditors, Deutsche Prüfstelle für Rechnungslegung, que fins ara no ha presentat res. La discussió de l’acció i/o omissió de la BaFin està oberta.
A la filal bancaria, de moment han imposat un moratòria per evitar que els dipòsits fugin i ha col·locat un administrador a vigilar el fluxe de pagaments. En aquest banc no faran cap auditoria, per que tot el merder està a la matriu. Malgrat tot, on tenia competències era en la vigilància de les transaccions borsàries i no ho van fer, ni investigar els reportatges del Financial Times ni les vendes palanquejades dels especuladors. Alguns periodistes disparan contra la responsable de supervisió de valors de tolerar negocis dubtosos com l’escandol de d’evasió fiscal de fa un parell d’anys i que Braun, el CEO de Wire Card podria haver sortit esquitxat. Segons Bloomberg, que té deepthroat dintre BaFin, va advertir fa temps sobre les irregularitats de Wire Card AG....El cap de BaFin penja d’un fil.
De fet s’estan preparant demandes contra la BaFin per no permetre les vendes palanquejades i protegir Wire Card de les posicions a curt. Els Hedge Fonds que han estat penalitzats per les vendes palanquejades...val a dir que s’han forrat.
Els inversors
A les presentacions d’inversors del CEO, Braun, feia molt poc incís en les xifres, cultivava la imatge de freak tecnològic i venia futur: només un 2% de les transaccions es fan a través del mòbil i internet i per tant el mercat de mitjans de pagament online pot créixer de forma exponencial. WireCard tancava acords per que les targetes de dèbit o altres mitjans de pagament es poguessin servir per fer pagaments a través del mòbil a canvi d’una petita comissió. A part, garantitzava al venedor què cobraria la venda.
Els analistes no s’ho van mirar a fons. A l’empresa no hi havia ni un departament de relacions amb inversors...però determinats fons i accionistes ho consideraven pecat venial ja que es primava el creixement de la companyia mentre els “detalls” no es tenien en compte. Fake News sostenia una analista de borsa als retrets de falta de transparència. Fins i tot, la part de patrimoni del Deutsche Bank, DWS, va invertir fins al límit de la seves possibilitats en WireCard mentre la part bancaria del mateix Deutsche reduïa l’exposició. La majoria de gestors de patrimoni es van empassar l’engany.
Altres gestors de fons van apostar per Wire Card de forma impertorbable com el fons de la Sparkasse Deka o Union Investment que hi havien posat 500M€. Genial han estats els gestors de patrimoni del Deutsche Bank – sempre el Deutsche Bank – i el gestor de fons Tim Albrecht que posar 4.000M€ a WireCard, un 10% del seu fons i el límit de les possibilitats d’inversió en un valor. Tenia un 4,8% de res. Això si, ara comencen a fer caixa els advocats amb demandes a tort i a dret.
Un dels punts crítics de tota fallida són els temps, sobretot el moment en que es declara concurs de creditors, per que a partir d’aquí, el marge de maniobra dels accionistes es redueix i ja que no poden vendre les accions. Estan atrapats. Tot el que no s’ha fet abans de declarar concurs ja no es pot fer i tot es mira amb lupa. Els creditors minoritaris en teoria cobren però cal mirar les assegurances de WireCard per que si la fallida es fraudulenta – les asseguradores no tenen obligació de pagar.
Els accionistes minoritaris també s’han agrupat per fer la demanda. L’advocat també acusa a WireCard de no publicar informació rellevant com mana la legislació, la demanda va dirigida tant als gestors com a l’auditor E&Y. D’altres demandes se centren el l’auditoria d’E&Y especialment la de 2018 on sortien 1.000M€ a caixa.
SENTO QUE SIGUI TANT LLARG I TANT PESAT PERÒ ÉS UN BON ESCÀNDOL!!!!! LA SETMANA QUE VE MÉS!!!!!
Nota1: La banca també llepa amb un crèdit sindicat de 1.750M€ ( més préstecs amb diversos per import de 1.450M€) amb 15 bancs i que un cop atorgats a WireCard, la matriu, i d’aquí passava via préstec societats satèl·lit on desapareixien els calers. A Març de 2020 demanaven ampliar la línia. Ja sabeu, el Coronavirus 😉.
NOTA2:El Deutsche Bank va orquestrar venda de deute de WireCard per 150M€ i la participació en l’ampliació de capital.
Nota3: L’encarregat del negoci asiàtic, Christopher Bauer, és molt provable que hagi simulat la seva pròpia mort a les Filipines. Amb esquela inclosa en un diari de Hesse...Ha mort força jove 😉.
NOTA4: El sistema bancari de les Filipines per dir-ho finament està desenganxat del sistema financer internacional ja que la majoria de bancs han sortit corrents en la mesura que és senyalat pels USA com un centre de blanqueig de capitals internacional. Es poden simular saldos bancaris amb Tipex per que ens entenguem.
NOTA5: El testaferro filipí, a la pàgina web del seu negoci s’ofereix per falsificar moneda per a pel·licules. Directament.
NOTA6: Els escàndols del protestants. Vaig escriure un post sobre el Hippovereinsbank al principi del bloc .
WestLB 600M€ especulant amb accions (2007)
Hypo Real State. 20.000M€, vaja com Bankia (2009).
S&K esquema ponzi de 93M€ (2013)
Cum-Ex Negoci...12.000M€ de desgravacions fiscal no correctes. (2016)
P&R 2.000M€. (2018)
