El països del Golf: del gas i petroli al Hidrògen i les startups

Pla deia que els castellans eren capaços de fondre’s un Potossí, aquest del Golf els hi passa una cosa similar, no és la plata de les mines del Perú però tots els calers que es fan sense esforç es fonen entre les mans. Ja veurem si aquestes ciutats acabaran engolides pel desert però el gran afany d’aquesta gent es situar-se al mapa superant un model de negoci basat en  petroli i el gas com a font de riquesa. Els saudís estan construint un ciutat de zero, NEOM, al bell mig del desert, CO2 neutral amb trens d’alta velocitat o taxis voladors, parcs tecnològics i industrials. La gran contradicció que han d'afrontar aquests països és que com a màxims promotors del canvi climàtic són els que més ràpid patiran les conseqüències de cremar tant petroli i gas. L'avantatge que tenen és la quantitat il·limitada de calers  de que disposen per donar-li la volta al model econòmic exportador de matèries primes a una nació tecnològica.

 

Crisis???....what crisis???

35.000.000.000.000$ han guanyat els estats del golf gràcies a Vladimir Putin ja que Europa necessita el petroli d’Arabia Saudí i el gas de Qatar. Mentre tothom tothom mira el sector de la construcció xinesa, la inflació als USA i el gas rus, aquests estan on fire... Hi ha un gran moviment a Riad, Abu Dhabi o Doha... La renda als Emirats Arabs Units és la mateixa que Alemanya, mentre que Arabia Saudí serà el país que creixerà més del G20 amb un 7,6% i els sis països del golf tenen quasi 40.000.000.000.000$ diposats a invertir per tot el món....Les empreses alemanyes fan cua per rascar projectes ja que és el racó del món on més calers es mouen ara mateix. El contrast amb Europa és notable i més veient que el 70% de la seva població té menys de 30 anys.

La dependència energètica d’Occident respecte aquesta colla és més que notable. No cal dir que tant Macron com Boris Johnson i tota la resta de presidents europeus es posen en fila per demanar audiència. Un darrera l’altre, inclòs el sleepy Joe. La relació de forces està canviant: malgrat la visita de Robert Habeck a Qatar, no s’ha fet cap contracte de gas liquat o bé la demanda de Biden per que Arabia Saudí produís més petroli i reduir els preus va ser corresposta amb la política contraria.

Les dues vegades que va venir l’Emir de Qatar a veure Schröder i Merkel a Berlin i provar vendre’ls el seu gas, aquests li van que era massa car i ell els va advertir que posar els ous al mateix cistell no era recomanable. Ara somriuen per que faran contractes de 15 anys com a mínim - a un bon preu - mentre els alemanys malden per que els contractes es rescindeixin abans abans del 2030. Els alemanys estan enganxats.

 

Del gas al hidrògen

Aquest octubre s’ha celebrat la Fira de l’Energia Abu Dahbi. Klaus Dieter Maubach, CEO de Uniper, el principal distribuïdor de gas alemany rescatat per l’Estat després de 40.000M€ de pèrdues. Explica sobre podi que al novembre s’inaugura la primera central de gas liquat a Alemanya mentre els xeics se’l miren escèptic. No té masses opcions mentre els principals compradors de gas Qatarí són a la Xina, Corea del Sud o bé Japó. Tant els de Uniper com RWE ja poden espavilar a crear xarxa a Qatar ja que un dels seus principals quefers a partir d’ara, serà comprar gas a la regió. Qatar te 4 vegades més reserves que noruega ( 5.900.000.000m3 de gas) però no només vol tapar els forats europeus, sinó que vol contractes a llarg termini.

L’estratègia dels països del golf és vendre petroli i gas tant com puguin per després posicionar-se dintre de les energies renovables. L’Emir ha fixat que una quarta part del hidrogen que es produeixi a 2030 provingui del seu país de 10 milions d’habitants. El cost de l’energia solar al desert és entre 1-1,34€ per Kilowatt.  Això és clau per que alemanya sigui neutral C02 al 2045 ja que sinó han de posar mig Bayern i tot Niedersachsen coberts de plaques solars per cobrir la demanda d’energia ho tenen clar....per tant, l’han d’importar.

Gràcies Siemens, els Emirats Units tenen la major camp solar del món i és la prova que les renovables són sostenibles a gran escala. Siemens té 3.000 treballadors al golf, on encara hi ha 50 milions de persones sense accés a l’electricitat. Bàsicament el business és el següent, Siemens projecta horts solars immensos enmig del desert per produir electricitat per produir hidrogen verd rebent un fotimer de calers amb els encàrrecs i turbines per fabricar hidrogen. Els estats del golf estan contents amb aquesta nova onada d’interès europeu, fins ara s’havien fixat més amb la Xina i els USA.

A Arabia Saudí també creuen que jugaran un rol important en les renovables, hi ha vent i un fotimer de sol i calers a punta pala per fer projectes ambiciosos. De moment, les renovables només son 1% però volen arribar al 50%. NEOM és l’exponent d’aquest arrencada, és la construcció més gran des de les piràmides, el projecte personal de Mohammed Bin Salman amb més de 30.000 treballadors però en poc temps seran 300.000 i crearan un ciutat per 4.000 enginyers. També allotjarà el principal centre d’investigació de l’hidrogen i una central d’hidrògen per produir 2.000Megawatts i que s’acabarà al 2025. Fins i tot tenen un pipeline per conectar Europa al cap i volen atraure siderúrgiques com Thyssen Krupp al costat del lloc és generarà l’electricitat provinent de les renovables.

 

Amb quin ens estem jugant els calers

A l’Arabia Saudí només en un dia van ajusticiar 81 persones per no parlar dels treballadors del mundial. Bin Salman no és l’hereu legítim del tron però s’ha carregat a tots els competidors directes a base de punyalades: el paio va muntar un sucursal del Forum de Davos al desert al 2017. Va reunir a una bona colla de gent influent financers de Wall Street i primers ministres. Després de les conferències va tancar als assistents saudís – la cream de la cream  – al Hotel Ritz-Carlton i els va forçar a deixar bona part del seu patrimoni a l’Estat- o sigui, ell -. Alguns saudís han desaparegut del mapa durant anys. Escapçada l’oposició, Bin Salman es va posar al capdavant del fons d’inversió estatal i liderar la guerra amb el Iemen. Quasi s’hi posa amb Qatar... i davant les crítiques occidentals, va saludar al G20 a Vladimir Putin com si fossin jugadors de bàsquet.

Com el poder és fort, es permeten concerts de música o bé Tinder, les dones poden treballar, viatjar soles i no estan obligades al portar el vel. Alguns milers de diners van destinats a construir hospitals i tot. Des de 2019 hi ha visa de turista. S’ha acabat de construir universitat politècnica on estudien els futurs enginyers i enginyeres. El canvi en els últims anys és espectacular a nivell d’idees, startups i moviment però ningú parla de política ni vol donar els noms.

A Qatar passa quelcom similar per a petit escala. El mundial ha servit per presentar-se Qatar al món i als seus veïns com un softpower: nou museu d’art islàmic, biblioteca nacional, nova universitat (també hi ha filials de la George Washington i la HEC de París), estadi....S’estan preparant a fons per quan s’acabi el gas i el petroli. Respecte els drets dels treballadors, s’ha abolit la Kafala un espècie de servitud, s’ha introduït el salari mínim i no es treballa a les hores amb més sol. Tot això sobre el paper, la Kafala no està abolida del tot, a 34.000 treballadors els hi han retingut el salari, mentre han mort 50 treballadors i han quedat 500 ferits de consideració. Les dones van a la universitat més que els homes però encara això no s’ha traduït al mercat de treball ( 37% dones) mentre que la homosexualitat està penada amb la presó. Hi ha contrastos però està, els drets humans depenen de la voluntat del Emir.

Qatar és un país molt petit de 3M d’habitants, amb un renda per càpita superior a la d’Alemanya. Al ser un país petit té molta por dels seus veïns que varies vegades s’han intentat cruspir-lo (la última al 2017) però que ha tingut una voluntat de sobreviure espectacular apostant pel Gas Liquat quan tampoc era tant evident molt per sobre del petroli.

La seva estratègia per sobreviure, tal com han fet amb Al Jazeera, és posar-se per sobre dels conflictes i esdevenir la figura clau a banda i banda. Vaja, volen fer de Santi Vila del món àrab.

 

 

 

 

NOTA1: Mireu l’evolució trimestral dels beneficis de Saudi Armco i compareu amb Shell i British Petroleum.

NOTA2: En el mateix Hotel Ritz Carlton on va treure el poder als seus contrapesos, s’hi celebra la gran conferència amb experts energètics, banquers d’inversió del més alt nivell i polítics d’arreu del món. Enguany va parlar el gestor de fons estatals saudís, fidel de Bin Salman tota la sala va callar quan va dir que es poden construir un nou ordre mundial basat en el treball conjunt, el problema són els països que actuen basant-se en els valors i no en el pragmatisme – un tret a occident, vaja. Que mani la pasta.

NOTA3: Qatar i Al-jazzera. Com tenien clar el tema de la comunicació era clau, van crear Al Jazeera al 1996, al 2006 ja ocupava un gratacels, feien la versió anglesa i creuaven totes les línies vermelles: per una banda criticaven Israel mentre feien entrevistes a polítics isrealian...tot molt equilibrat, allà cabien dissidents saudís, Hamas i israelians tots barrejats.  Van fer un canal 24h via satèl·lit d’informació on tot el món arab s’informava amb la preocupació que comportava per les dictadures. Una revolució informativa amb límits: la família reial no es pot tocar.

Van promoure els alçaments de Siria, Egipte, Libia o el Iemen i la dictadura saudí se’ls va posar de cul. Al 2017 van bloquejar Qatar per terra mar i aire. El tancament d’Al Jazeera està ben amunt. D’aquest enfrontament Qatar va sortir reforçat.

 

Addictes al mercat xinès

 

És obvi que el temps és un recurs escàs...un dels meus drames és la falta és tenir temps per llegir i barrinar però intento aprofitar l’estiu per llegir llibres gruixuts. Aquest estiu he encertat de ple amb el Fin de la Globalización de Harold James, historiador econòmic de Princeton, amb un llibre d’aquests que són bombes en el temps per que està escrit al 2002 i que no ha perdut un gram d’actualitat. Endreça el llibre com la balança de pagaments, moviments de capital, mercaderies i finalment persones – mercat de treball-  per explicar la crisis dels anys trenta. La tesis és la següent, la Gran Depressió va ser un fre al procés de globalització del SXIX i que la reempresa als anys setanta generarà uns desequilibris que fan que no sigui un procés estable (moviments de capital, mercaderies i migració). La pròpia globalització porta la llavor de la seva destrucció. I el paio no és marxista 😉.

 

Scholz no cau a la Trampa

La visita d’Olaf Scholz a la Xina era una trampa per elefants tant a nivell intern com a nivell internacional. Robert Habeck, el seu vicepresident de Die Grüne observa la dependència de les empreses alemanyes al mercat xinès com més perillosa que el gas rus mentre la Ministra d’Exteriors, Annalena Baerbock crítica obertament: Scholz no ha entès la lliçó russa. Un error geostratègic de profunditat. Die Grüne ara mateix són els principals aliats dels USA a Alemanya, uns USA que s’han mostrat molt escèptics amb la visita...igual que França....

En un article al Frankfurter Allgemaine, Scholz aparcar les polèmiques, busca la cooperació entre ambdós països i es mostrar a favor d'evitar l’isolament econòmic de la Xina...un Bundeskanzler no es deixa arrossegar per les editorials de La Vanguardia. Li han llençat de tot per no deixar-se arrossegar pels Verds a la Guerra d’Ucraïna i amb Xina ha passat el mateix. El primer punt per això que ha tractat Scholz amb Xi ha estat el conflicte ucraïnès que afecta directament als interessos alemanys: Scholz ha demanat a Xi Jinping que utilitzi la seva influència davant Putin per evitar una escalada nuclear. A canvi, Scholz no s’ha embolicat amb drets humans amb declaracions obvies – ha dit que són universals i que s’ha de protegir a les minories – ni  amb Taiwan: si hi ha un canvi d’estatus ha de ser pacífic. A més, poc abans del viatge, ha donat llum verda a la participació xinesa al port d’Hamburg.

La rebuda que han procurat els Xinesos a Olaf Scholz ha estat espectacular: el primer mandatari que visita la Xina després del Congrés, reconeixent la legitimitat de Xi, li han dedicat 8 minuts a les notícies i un fotimer de titulars de premsa i articles d’opinió celebrant l’agermanament entre ambdós països. Han abundat articles tipus: Europa no pot ser personera dels USA, els fracàs dels USA en l’intent d’aïllar la Xina,  Alemanya no pot ser un lacai dels USA i mostra com a prova la inversió xinesa al port d’Hamburg...

 

Addictes del mercat xinès.

Quan Merkel anava a Peking viatjava amb els principals CEO del DAX i de moment el CEO de Mercedes o Thyssen no han confirmat. La representació tampoc està malament amb els CEO's de VW, BASF, Merck, BMW, Siemens, Adidas i...Biontech. Totes aquestes empreses estan enganxades al mercat xinès com drogoaddictes. No viatja el cap membre de l’associació maquina-eina, que no paren de queixar-se  del tractament injust que reben a la Xina. El trade off està a que s'enfronta Alemanya està entre  limitar o incrementar interdependència.

El que està més enganxat és VW amb 30 fàbriques i 90.000 treballadors: més d’un de cada tres cotxes els ven a la Xina, és la principal font de beneficis i aquests no estan per reduir dependències sinó per augmentar el Marketshare. En el Consell d’Administració de VW fins i tot algú ha parlat de massa dependència  per no parlar de la fabrica que tenen plena de iugurs a Xinjiang. Aquest any les vendes a la Xina s’han incrementat un 15%, és el mercat que assegura llocs de treball a Alemanya i els fa competitius internacionalment. VW segueix una doble estratègia, vendre cotxes a la Xina mentre pugui i a la vegada inverteix 7.000M$ als USA. BASF està fent quelcom similar.

El CEO de BASF es queixa dels mitjans de comunicació occidentals i la imatge negativa que donen de Xina, De moment per BASF, la dependència de Xina és només un 15% de les vendes mentre a Europa és un 40% però Xina esdevindrà en breu principal productor químic del món amb un 50%. BASF vol fotre 10.000M$ d’inversió al Sud de la Xina per no perdre el 50% del mercat mentre retalla llocs de treball a Europa. Altres empreses del sector no veuen l’aposta tant clara com BASF: empreses com Lanxess volen marxar cap a Vietnam mentre que Bayer només tenen fàbriques secundàries.

Siemens té menys confiança que BASF, tenen molta por de l’espionatge industrial xinès ja que estan en plena transformació: fugir de les energies fòssils i ser capdavanters en les renovables a base d’inversió en tecnologia. Els Xinos no volen players europeus en renovables al seu mercat mentre intenten vendre la seva tecnologia a Europa on dels 10 principals productors de turbines 6 són xinesos mentre s’espera de la UE una estricta regulació per evitar l’ús de tecnologia xinesa en infraestructures crítiques.

Sense mercats alternatius: apostem pel liberalisme

La política proteccionista per alguns analistes es mostra com errònia davant la Xina i que el que cal és assegurar les inversions i les relacions amb la Xina i no desconnectar-se tal com proposen els USA: el dèficit comercial amb la Xina ha augmentat un 17% respecte el 2021 amb tot l’America First de què parlen.  Han pujat els aranzels per mobles, sabates i semiconductors als USA però per contra els xinesos han col·lat consoles de videojocs, portàtils i monitors... Igualment el trencament de cadenes de proveïdors amb la Xina ha fet pujar preus - inflació - i fa que les empreses americanes siguin menys competitives internacionalment. Japó, Austràlia o bé Corea del Sud intensifiquen relacions comercials alhora que incrementen les seves despeses militars i contenció diplomàtica amb la Xina mentre deixen que les empreses competeixin amb les xineses. Després de Trump, els USA han fracassat en la creació d’un gran bloc comercial asiàtic mentre el decret contra la inflació de Biden incentiva a les empreses europees a produir als USA en contra de la lògica de mercat. Els USA i Europa necessiten un gran acord comercial.

El IFO institut ha estudiat els moviments de mercaderies entre la Xina i Europa i veu que Alemanya depèn de proveïdors xinesos sense què hi hagi alternatives, de la mateixa manera que Europa és un mercat clau per la Xina. Una situació d’equilibri alterada per sectors com l’automobilístic o bé el químic que depenen àmpliament del mercat xinès. Però també hi ha una gran dependència de les primeres matèries xineses: minerals i metalls xinesos són claus per la electormobilitat i les renovables. Els xinesos inverteixen menys a Europa que els Europeus a la Xina, però clar, els Europeus però tenen sectors vetats com infraestructures, telecomunicacions o sectors tecnològics.

 

Scholz ha jugat molt bé les seves cartes amb el port d’Hamburg com esqué per mantenir un posició privilegiada a la Xina, i més ara, en temps de la fam del gas. Ara bé, que el benestar d’Europa - i alemanya concretament - depengui de la Xina és un tema realment fotut, per que els xinesos no juguen amb les mateixes regles que nosaltres. No paro de recordar-me de com els Venecians van fotre el coup de force a Bizanci.

 

NOTA1: Els ports... Al 2016, Grècia va vendre – a instàncies de Schäuble i Merckel - el 51% de la gestió del Pireu a COSCO, China Oceanic Shipping Company, quart operador mundial amb participació 100% estatal xinesa..  Cosco té la meitat del port de València i de Zeebrugger (Bèlgica), participa a Bilbao, Anvers i Rotterdam i Liguria. El Pireu és l’entrada del nou camí de la seda, connectant el nord d’Àfrica amb l’Orient Mitjà i ha incrementat un 30% les vendes i està dintre dels 30 primers ports del món en tràfic de containers. Va ser una condició de la Troica on l’estat grec va ingressar 300M€ i va comprometre de COSCO 350M€ en inversions, que no s’han complert del tot mentre apareixen regularment titulars de vagues entre els estibadors per les condicions laborals.

Els xinos amb el suport del Moviment 5 Estrelles van comprar el 49,9% del port de Liguria amb una terminal moderna per 59M€ però no van entrar a Gènova – un caos de port segons els xinesos -, el segon port italià. Meloni està en contra dels xinesos.

China Global Investment Tracker és un portal online que recull les Inversiones xineses arreu. Hi ha tot un reguitzell de països que esperen fer de ròtula entre Xina i Europa i esperen les inversions xineses que mai s’acaben de produir: el pobre president de Txèquia va estar anunciant inversions de 9.000M€ que finalment no es va produir.

 

NOTA2: El port d’Hamburg. A 2022 ha comprat el 35% de la Terminal del Port d’Hamburg ( Tollerort) amb tota la polèmica que ha generat sobre la dependència d’infraestructures crítiques en mans xineses. El deal és de nomes 65M$ i Scholz una altre cosa no, però del port d’Hamburg pilota, així que ha deixat tirar endavant l’adquisició.

No hi ha reciprocitat amb la inversió de ports. La Xina pot entrar a Hamburg però els alemanys no poden entrar al port de Xangai. 6 Ministeris estan en contra. És conegut que la Xina busca inversions en infraestructures per aconseguir dependència de tercers.

La raó de la participació és molt simple, vol internalitzar els costos amb la inversió ja que és un bon molt client del port i pot guanyar eficiència amb l’operació. La por és que amb la digitalització de la terminal, totes les dades dels contenidors passen per servidors xinesos amb tot el què comporta.

Camarada Xi Jinping

 Guardo embolicat amb plàstics el DER Spiegel especial sobre wikileaks on sortien tots els despatxos secrets dels americans sobre diversos països del món... Especialment la Xina. Allà explicaven que el politburó xinès era una espècie de comitè de prínceps on cadascú representava un sector econòmic tipus la construcció, les finances....i allà es posaven d’acord sobre el repartiment el pastís. És a dir, Xina era un país essencialment corrupte. Xi Jinping ha acabat amb la direcció col·legiada de Partit Comunista i ha perllongat el seu “regnat” més enllà de les dues legislatures que mana la constitució xinesa. Ara serà ell qui digui què és corrupció i què no. Menys mal que tenim Pedro Nueno i la seva escola de negocis per orientar-nos en el laberint xinès. Per no parlar de Herny Kissinger i el seu penós llibre China. Jo sóc més de Douglas MacArthur.

 

Tornem al culte a la personalitat

El Partit Comunista Xinès amb més de 98M de militants, ha estat escollit per tercera vegada secretari general del Partit a Xi Jinping. Des de la mort de Mao, es van posar les barreres per que això no es tornés a reproduir però Xi se les ha saltat totes i el paio amb 69 anys encara pot governar uns quants anys.

Res no suposava que seria l'home més poderós de la Xina, una paio discret, poc visible que passava per liberal, un Gorbatxov xinès que poc a poc s’ha mostrat com el contrari, l’home que ha desconnectat Xina del món. El paio es va passar del 1969 fins al 1975 vivint en una cova, literal per que la provincia de Shaanxi és molt calorosa, sense electricitat ni aigua corrent. Quan va arribar amb 15 anys estava desorientat i perdut però amb 22 quan va sortir tenia clar el seu objectiu: millorar les condicions materials del seu poble. Aquesta és la llegenda d’un home que ha menjat amarg com diuen els xinesos.

La veritat és que el seu pare, revolucionari de primera hora, comptava com un dels 8 immortals  del politburó i això feia de Xi un protegit que va créixer en el barri de Peking on vivia l’èlit del partit. Els pares el van educar de forma autoritària.  Tenia una vida privilegiada que es va acabar quan el pare al 1962 va autoritzar la publicació d’un llibre que Mao va trobar insolent. Va caure en desgràcia, el van fer dimitir de tots els càrrecs i el van enviar a una fàbrica de tractors. Pitjor va ser amb l’arribada de la Revolució Cultural que va comportar la humiliació del pare i fins i tot el seu tancament a la presó i va passar anys isolat. La seva família va ser perseguida, una germanastre es va suïcidar segons sembla. Xi va ser desterrat com milers de joves al camp a treballar i així va acabar Shaanxi vivint en un cova com Sant Ignasi.

La cova és centre peregrinació mentre un delegació tibetana del partit mira amb sorpresa les lectures de Xi a la cova: Marx, Engels, Hemingway, Tolstoi i Tzun Zu i al costat de la butlleta d’entrada al Partit Comunista a l’any 1974....10 vegades va haver de demanar l’entrada abans que el fill d’un repudiat pogués accedir. A finals de 1974 ja era el cap de la secció local del seu poble i d’aquí fins al punt més alt. El més lògic arribat aquí, és que mai entrés a un partit comunista que havia destrossat la seva família literalment...L’explicació oficial és que Xi Jinping és que va entrar per que el Partit Comunista havia abandonat....el comunisme. Però és la tesis del convers: era més comunista que els comunistes per que havia de demostrar la seva lleialtat – segons es desprèn de Wikileaks al 2009 - . Les polítiques de Mao portaven al caos mentre que Xi Jinping vol ordre i estabilitat però en cap cas es posa en qüestió el paper del partit. Com que els militants del partit se sacrifiquen pel poble, el poble deu obediència. 

La llibertat porta al caos

Segons Xi, els xinesos tenen tendència a l’anarquia resumit amb la paraula Chabuduo, que vol dir que si no trobes un camí, trobes un altre quan realment no n’hi ha....en resum, que s’ha de pagar al metro. Això de fer trampes al solitari, Xi no ho suporta amb la qual cosa vol un control social total: la nova llei de seguretat, permet que cada xinès pugui ser potencialment un espia ja que qualsevol activitat pot arribar a ser considerada perillosa per la seguretat nacional. Al ciberespai o el fons del oceà, es defensa Xina, i si no que li expliquin als Iugurs. Abans de la visita de Xi al 2014, les autoritats estaven focalitzades amb el creixement econòmic per apaivagar els conflictes interètnics. Xi va dir als quadres del partit que hi havia d’haver una purificació ideològica dels musulmans de la zona. I va exigir actuar sense pietat. Es va crear un Estat policial amb un temps records i centenars de milers de iuguresos han acabat reclosos en camps de reeducació. El que va muntar tot això,  l’han ascendit.

La política territorial de Xi es basa en que els diversos pobles harmoniosos convisquin “com el cor d’una magrana” tal com mana el Partit. Xina i el Partit conformen una identitat.

Una altra forma de procedir similar és amb Hong Kong i aquests ja no són els pobrets iuguresos, però els va anorrear igual i sense cap mirament: la oposició democràtica a la presó, a emigrar o a callar i tot fonamentat en un estat policial. Tenen por.  Qualsevol cosa que olori a democràcia és una estratègia dels occidentals per debilitar la Xina, o més ben dit el Partit Comunista.

Mentre que la imatge xinesa a occident cada cop és més negativa, la confiança del poble en el lideratge del partit comunista cada cop és més elevada. Els que ho passen malament són els perseguits per la policia: només que surti el teu nom a la premsa estrangera, la policia pica a porta de casa. Un periodista condemnat a 5 anys de presó va fer públic un document on s’explica l’estratègia de control social: qui se sotmet a la dictadura té una vida agradable i de fet, aquest sotmetiment es fonamenta en cadenes de favors entre el poble menut (una plaça a la universitat, un estanc...). De fet, Xi governa per que els menuts avancin i no només pels rics. La lluita contra la pobresa és una de les seves prioritats i el sorgiment  de la classe mitjana és el seu afany: el pacte implícit entre el Partit i el poble. Per això vol regular millor el mercat de treball, fer lloguers a l’abast de tothom i modelar els últims 35 anys de desigualtats. Els grans empresaris d’internet se’ls hi han acabat els bons temps, han fet aportacions multimilionàries a les companyes de Xi, aparentment voluntàries. Des de 2017 està posant l'economia sota el control estatal.

Política exterior: la diplomàcia dels llops guerrers.

El 17 de gener va fer un discurs a Davos davant 1.200 convidats contra el proteccionisme amb tots els tòpics, ningú guanya, és un carreró sense sortida...Xina matindrà la seva porta oberta. Un discurs del que s’esperaria d’un president dels Estats Units, mentre Trump es carrega l’ordre internacional. Això és un error polític d’interpretació occidental de pensar que els xinesos van de bon rotllo. El que vol Xi Jinping és que Occident no deixi de ser depenent del xinesos.

Cada nen i nena xinès és educat amb el segle de la humiliació, que va de la guerra del opi fins al “restabliment de la sobirania” amb la victòria del Partit Comunista al 1948. Això ho han de revertir i han de tornar la Xina a la posició natural: el país del centre i això no és teòric com durant la època de Mao....passem de la teoria a la pràctica. Occident està en decadència i Orient amunt.

Per que això passi, han de passar per davant dels USA i ho saben, han arribat a la conclusió que els americans són enemics per que envegen el creixement xinès. Per això Pekin reacciona desmesuradament quan els americans donen suport als Taiwanesos. Com poden tornar a ser el centre del món sinó poden controlar una illa que van arravatar als Japonesos al 1895 i que des de 1948 està governada per contrarevolucionaris. Xi ja ha deixat clar que això no serà un problema que passarà de generació en generació sinó que s’haurà d’arreglar en els pròxims anys.

Qualsevol mitjà és justificat contra els yanquees mentre que la diplomàcia de llop guerrer xines escampa rumors i desinformació contra els USA – que si l’onze de setembre va ser un fake....- apliquen sancions que no es diuen sancions contra aliats tipus Austràlia mentre s’alia amb Putin ja que tenen identificat el mateix enemic.  Malgrat els dubtes sobre el transcurs de la guerra, Xi acusa directament a occident de ser el responsable de la invasió russa a Ucraïna. Putin pot ser un peó interessant per Xi, per això li manté el suport, ja que despista els USA del pacífic – apart del gas i petroli que li pot aconseguir.

Tampoc no s’està per bromes quan Canadà va empresonar la directora financera de Huawei: va agafar dos ciutadans canadencs a la Xina com a hostatges durant quasi 1.000 dies. A la ONU ha evitat el debat contra el patiment del poble Iugur mobilitzant 19 vots en contra (Cuba, Qatar però també Pakistan i Indonesia involucrats en la Belt and Road Initivative....mireu el google ). La opinió pública occidental se li gira en contra a la Xina.

 

Com s’ arribar a cap d’Estat a la Xina.

Xi era un candidat de compromís entre el sector Xangai i les joventuts comunistes, el principal viver de trepes del partit. Al 2012 el partit trontollava, corrupció arreu: al voltant dels ministeris van començar a aparèixer botigues on venien rellotges de luxe, whisky vell o bé perfums cars. Aquestes botigues tenien com a model de negoci intercanviar els regals que rebien els funcionaris en cash.

El seu rival, Bo Xilai era un neomaoista, que volia tornar el partit a les arrels i no estava emmerdat en temes de corrupció amb més carisma que Xi i amb plaça al politburó. Allà podia haver parat a Xi, però no ho va fer. Però llavors va arribar l’embolic de l’assassinat del britànic a mans de la dona de Bo Xilai mentre la seva mà dreta s’amagava al consolat americà i ho xerrava tot, comptes a l’estranger incloses. Xi el va fotre a la presó mentre copiava la política de Bo Xilai: més nacionalisme i ideologia.

Xi va començar una neteja contra la corrupció: la comissió disciplinaria porta 631.000 expedients des de 2012 amb 393 alts càrrecs del partit que han perdut la feina.  Mentrestant els familiars de Xi s’han enriquit segons Bloomberg que va emetre una informació on apareixien centenars de milers de dòlars en negocis immobiliaris i en participacions empresarials – especialment el cunyat -. Al 2015 el New York Times informava d’un negoci milionari en compravenda d’accions.

La neteja del partit ha permès a Xi, guanyar popularitat davant els xinesos així com liquidar oponents: com el cap de seguretat de l’estat o bé algun membre del politburó. La corrupció juntament amb la feminització de la política és el marc perfecte per fer purgues internes. Poc a poc, ha concentrat poder al seu voltant – a diferència dels predecessors que havien de passar comptes al politburó -, domina els càrrecs econòmics i financers i s’hi posa en els detalls. Amb les 17 mesures per lluitar contra la degradació del medi ambient va donar instruccions exactes als seus subordinats...qui no compleixi, se li acaba la carrera política. L’article 78 de la Constitució Xinesa no permet més de dues legislatures al càrrec i aquest va ser eliminat al 2018 davant de les mostres d’alegria de la premsa mentre es tallava literalment internet i l’empresa de Shenzen Emperor pujava un 10% com a mesura de protesta dels propis xinesos.

El ex primer ministre australià i gran coneixedor de la Xina, sosté que Xi és un leninista clàssic: l'economia i societat sota control amb una bona dosi de nacionalisme.

 

NOTA0: La tesis del ex-primer ministre australià, és que Xina intentarà el coup de force durant als 2030's per conquerir Taiwan. Encara no estan preparats del tot....paciència. Durant el 2020 s'independitzaran d'un sistema financer dominat pel dòlar mentre que els 30 seran plenament independents en termes de tecnologia - microxips-. Hi ha quatre estratègies per conquerir Taiwan: la tàctica salami, a trossets i desmoralitzar als Taiwanesos mostrant que els USA no es mourà per una illa tant petita, Ciberatac massiu per acabar amb l'economia taiwanesa, l'atac amfibi del milió d'homes o bé l'aïllament.

 NOTA1: Després de la Revolució Cultural, el seu pare va ser rehabilitat i gràcies a ell, Xi va escalar al partit i ràpidament va guanyar fama de bon gestor. Al 1985 en van enviar a la província de Fujian on començava l’apertura econòmica. Es podien fer molts calers amb els contactes correctes fins que va esclatar l’escàndol d’una xarxa de 300 funcionaris. El governador Xi no estava esquitxat – mmmmm--, Peking el va mantenir i es va comprometre a fer neteja de corruptes. Segons Wikileaks per aquella època estava fastiguejats, els nous rics, la corrupció i la pèrdua de valors. A part d’això, no se li coneixen tendències polítiques clares, ha pactat amb l’ala dretana i esquerrana del partit. Tothom té una bona impressió de Xi però ningú no sap ben bé què pensa i la seva escalada des de 2012 és de manual.

NOTA2: Des de l’arribada de Xi, s’ha posat ordre a internet...amb un control total de la xarxa i el principi de la desconnexió dels xinesos de la resta del món amb l’ús de la VPN per controlar i tancar llocs a internet. La política de Covid 0 ha permès un control total de la població: drons sobrevolant barris, nens separats dels seus pares o embarassades amb covid que no poden entrar a l’hospital i això al 2022, xavals.

NOTA3: La desconnexió. Els xinesos busquen intercanvis amb estrangers però al mateix temps hom té la sensació que cada cop viuen amb plenetes diferents: la premsa dia si dia també explica que el món és un caos i que Xina és ordre i prosperitat.