Més política exterior: Donald Trump vs UE

El Spiegel  titulava la humiliació, l'article central de l'edició de la setmana passada. Els americans, sense consultar, ni avisar, unilateralment han trencat el pacte amb l'Iran que tant de temps i esforços va costar a John Kerry i bona part de la diplomàcia europea per evitar una nova guerra al Orient Pròxim. L'acord permetia a l'Iran aturava el seu programa nuclear - verificat -  i a canvi se li aixecaven les sancions econòmiques. El trencament col·loca l'Orient Mitjà davant d'un risc real de conflicte real que ja s'està produint a Síria entre l'Iran i Israel i que amenaça en escalar. Aquest anunci de Trump també té conseqüències en la relació UE-USA i en l'impacte en les inversions europees al Iran.


L'adeu americà

Trump ha aconseguit que el tradicional vincle entre Europa i USA des de la segona guerra mundial ja no sigui una cosa obvia. Merkel ha dit: Europa no es pot deixar en mans dels USA, ha de poder decidir el seu propi futur. La proposició inversa obliga a un política militar i exterior comuna i amb recursos - especialment en Defensa -. L'aliança transatlàntica ja no és fiable. El que és curiós que la Pax Americana l'hagin trencat pels propis american:  Trump ha arrassat amb la OTAN com cap altre comunista subversiu ho pogués imaginar. Ni el Pacte de Varsòvia.

La humiliació que ha inflingit Trump, com cap altre president nord americà, a la Unió Europea - i especialment a Emmanuel Macron - trencant l'acord sense tenir en compte cap opinió dels seus aliats occidentals ha tingut una conseqüència positiva: les diplomàcies europees s'estiguin posant en sintonia per donar una resposta comuna. Fins i tot els britànics han protestat (!).

El cervell de l'operació és John Bolton, el Conseller de Seguretat Nacional americà, un diplomàtic que observa l'ús de la força com el millor  mitjà per aconseguir objectius polítics. Joschka Fischer el considera un dels responsables directes de la intervenció militar al Iraq al 2003. Odia la debilitat i defuig del compromís, no és un Neocon que vol porta la democràcia i el lliure mercat arreu, és un simplement un falcó. Veu les institucions multilaterals com supèrflues i observa la política exterior com un joc de suma zero. Fa tres anys va escriure un article d'opinió al NewYork Times: To stop Iran's bomb, bomb Iran.

 

L'estratègia Europea, work in progress...

Des de fa temps la diplomàcia alemanya i francesa divergeixen davant de Trump amb una pregunta clàssica de política exterior: appeasement o enfrontament. Europa ha d'arriscar una guerra comercial per l'Iran?  Trump es deixarà intimidar per l'oposició europea o bé fotra més benzina al foc?  Aquestes preguntes fins ara només es feien només amb Vladimir Putin però no amb USA. 

La obstinació Trump col·loca Europa sota màxima pressió. Richard Grennell, el novissim ambaixador americà a Berlin ja ha dit al NewYorkTimes que si els europeus es posen al costat dels USA en la qüestió iraniana, no hi haurà aranzels per l'acer ni l'alumini. És a dir, o feu el què diem o hi haurà guerra comercial. Donald Tusk ha respòs que amb aquests amics no calen enemics. 

Només una política exterior comuna pot fer alguna cosa, però els alemany no estan per la feina: volen salvar l'acord amb Iran però no es mullaran per ell. Paris per contra vol canya, pensen que si Europa calla, Trump no tindrà aturador. És una història antiga, davant la confrontació França es fa gran mentre que Alemanya s'empetiteix. Macron avisa: si una gran potencia ens imposa decisions encara que sigui aliat, no som sobirans. A Berlin es parla de realpolítik, el tema del Iran ocupa un segon lloc davant la possible guerra comercial, que ataca directament als interessos més íntims de la indústria automobilística. Alemanya evita l'enfrontament directe mentre Macron ja contempla a Alemanya com poc fiable.

L'antic primer ministre francès Raffarin, proposa una aliança entre França, Rússia, Berlin i Xina per fer de contrapès als USA (!). No cal dir que Alemanya ni se li passa pel cap aquest tipus d'aliances, però aquesta setmana Merkel ha visitat la Xina - amb reportatge de cinc pàgines a tot color a Der Speigel - i no només per parlar de cotxes, sinó de Trump.
 

Les sancions

Un europeísta com Peter Altmaier, ministre d'Economia i estret col·laborador de Merkel, ha qüestionat el pla presentat per la Comissió Europea per les noves sancions per empreses europees que facin negocis a Iran: juridicament, no tenim cap possiblitat de protegir les empreses alemanyes de les ressolucions preses pel govern americà. La Comissió ha utilitzat el Block Statute per protegir les empreses europees davant les sancions americanes i que mai ha estat posat en vigor. La posició de la UE interpel·la al propi govern alemany: el ministre d'Exteriors - SPD -, el guaperes Heiko Maas està a favor del Block Statute mentre que Altmeier -CDU -és reticient. Federica Mogherini, responsable d'exteriors de la Comissió Europa té al costat de Heiko Maas.
 

Les sancions americanes afecte directament a grans empreses a la petrolera francesa Total amb projectes importants de prospecció gasística i Peugot mentre que a Alemanya afecta a la mittelstand. Les exportacions tant de França com Alemanya a l'Iran representen  el 0,3% i 0,2% del PIB respectivament. Traducció: poc impacte econòmic. Els americans han donat entre 90 i 180 per que les empreses europees deixin l'Iran (!). Que Europa no s'arronsi és un missatge simbòlic per Trump i sobretot per donar oxigen als reformadors iranians.
 

Aquesta és una oportunitat per construir la unitat europea en política exterior, ja que Trump només pot seguir el seu camí amb una Europa desunida. Els iranians ja han dit que la UE, Xina i Rússia no són menys forts que els USA. Pressure's on.

NOTA0: No cal dir que George W. Bush i la guerra del Iraq van consolidar Iran com a potència hegemònica . La pregunta del Iran implica directament a Israel amb camp de batalla a Síria. Per Israel no és tolerable que l'expansionisme iranià arribi a les seves fronteres amb o sense armament nuclear.

NOTA1: En la última entrevista a Joschka Fischer qüestiona el model exportador alemany ja que la dependència exportadora els impedeix posicionar-se políticament davant Trump.

NOTA2: El nou ambaixador americà a Alemanya és definit en el primer paràgraf de l'article al Der Spiegel com inconsistent, dissonant i contradictori. Defensa i justifica les accions de Trump en temes com el clima o el trasllat de l'ambaixada a Jerusalem i es mostra contrari a una forta regulació de Facebook i Google a Europa. La mala notícia és que fa més twitters que Trump.

Le Grandeur de la France part II: Macron i Trump

Després del penós paper que va jugar França durant la Segona Guerra Mundial on només va salvar la grandeur gràcies al Partit Comunista Francès i els republicans espanyols que hi van posar la carn a la graella, resulta increïble el pes posterior en política exterior que va tenir en la reconstrucció: Consell de Seguretat, ocupació de Berlin, participació en tots el foros internacionals rellevants obrint la boca, inclús De Gaulle va rebutjar anar a Postdam per que el territori alemany controlat pels francesos el considerava massa petit...Només De Gaulle podia haver col·locat a França en una situació que amb prou feines li corresponia. 

Macron, ocupa l’espai.

Entre un Putin que somia en reconstruir l’imperi soviètic i un Trump que creu que la política no difereix d’un videojoc - Missiles, nice and smart- . Alemanya calla, no ha participat ni el l’afer Skripal ni més important, en el tema de Siria, li ha deixat tot el joc a Macron. 

A la última legislatura Merkel va perdre força crèdit polític amb la crisis del refugiats ja que va xocar amb bona part dels seus aliats tradicionals a Europa i va permetre el salt de l’Alternative für Deutschland. Al 2014, Alemanya va prendre l’iniciativa a Ukrania - en comptes del USA - i la Ministra de Defensa, defensava un participació activa a la Conferència de Seguretat de München. El Bundespräsident Gauck, el Ministre d’Exteriors, Steinmeier i la Ministre de Defensa, Von der Leyen donaven suport a una participació més activa en política exterior – tenim els mitjans i la capacitat -. Quan va arribar Trump a la presidència, el New York Times sostenia que Merkel era la única defensora del liberalisme a Occident.

L’atac a Siria ha estat estretament organitzat per francesos i americans, Donald i Emmanuel s’han estat trucant diariament. Aquesta operació ha estat tramada per Trumps, May i Macron sense la concurrència de Merkel. La única que té contacte regular amb seu homòleg americà, James Matis es  la ministra de Defensa, von der Leyen. Des de fa un any i tres mesos no hi ha ambaixador americà a Berlin (!) ja que els democrates - americans- no donen suport al candidat al Senat. 

Ningú a Washington entén les reserves de alemanyes als bombardejos a Síria. El ministre d'Exteriors alemanys, Heiko Maas (SPD) va mostra les seves reserves per la intervenció de la Bundeswehr a Kosovo al 1999 fa un mes a Der Speigel, imagina’t per intervenir militarment a Síria. La influència Alemanya és baixa a hores d’ara i en el cas sirià, és important la presència americana a Siria per protegir els kurds dels trucs.

En el cas Skripal, Macron i Trump es van posar ràpidament d’acord a castigar Putin. Berlin es va mostra prudent mentre els britànics exigien sancions i solidaritat. Macron va tancar la representació francesa a Moscou. Fins el moment, la política russa era domini exclusiu de Merkel. 

Frogs, el malnom que els americans dediquen als francesos.

Tothom vol parlar amb Macron i no amb Merkel, després de la reunions i conferències internacionals, Merkel torna a l’hotel ràpid mentre Macron no para de fer amics. Macron fa política a través dels discursos i llença idees mentre Merkel fa tot el contrari: només actua si toca i intenta polaritzar el menys possible, com els jesuïtes.  I a sobre Macron, no només fa discursos sinó que envia missils a Al-Assad.  Merkel no entén la política del contacte personal i evitar barrejar les emocions amb la política.

Macron va olorar correctament el potencial que dona Trump per apuntalar-se políticament passant com a defensor de l’ordre liberal, tot citant al pobre Tocqueville. El primer que va fer va ser currar-se Trump amb encaixades de mans eternes i convidant-lo a les celebracions del 14 de Juliol amb abraçada inclosa i dinar a la Torre Eiffel. Trump va afirmar que Macron era fort i llest i el va convidar tres dies a Washington.

Macron a retornat la visita als USA. En perfecte anglès però amb accent Peter Sellers a la Pantera Rosa s’ha passejat pel Congrés americà amb un discurs que puntejava punt per punt el programa de Trump. La polarització no el posiciona com enemic de Trump, just al contrari, els dos es veuen com homes d’acció que han arribat al poder contra tot pronòstic. Macron ha aprofitat per plantar un roure al jardí de la Casa Blanca i xerrar sobre l’amistat entre Lafayette i George Washington.

La Kanzlerin amb prou feines ha rascat un a visita de treball en cap de setmana mentre Macron intenta posicionar-se com l’intermediari entre USA i Europa. No està clar que la simpatia entre Macron i Trump serveixi per alguna cosa: de moment no ha atemperat la hiperactivitat exterior de Trump al Iran, en els aranzels o el canvi climàtic…..La visita només ha servit per fer fotos.

Germans are bad, very bad - Donald Trump

Les relacions diplomàtiques entre Alemanya i els USA està en un punt francament baix: hi ha dos motius crítics la falta de seguiment a la política exterior de Trump sense oferir una alternativa per part de la diplomàcia alemanya – estan sobrepassats -. De fet el pressupost de Defensa alemany roman constant en 1,2% del PIB mentre que França arriba al 1,7% i amb l’objectiu d’arribar al 2% al 2024.

I l’altra punt és el superávit comercial de 68.000M€ que té Alemanya respecte els USA i que segons la tesis de Trump, és injust i degut a una mala negociació americana dels tractats internacionals de comerç.

LA GRAN PENA ÉS QUE TOTS ELS CAPS D'ESTATS EUROPEUS INTENTEN TENIR UNA SPECIAL RELATIONSHIP AMB ELS USA A BASE DE XERRAR TOTES LES INTIMINTATS DE LA UE.

 

Nota0: Macron va fer esperar Merkel 35 minuts durant la seva visita a París. Macron generalment fa esperar als periodistes….Narcissisme en estat pur. 

Nota1: Un vell periodista francès diu que les informacions que surten del Palau Elisi ja no són fiables. Macron controla els missatges que surten de forma curosa...els assessors callen.

Nota2  A la pregunta de si Trump és fiable, Macron respon que si i cita a un filòsof Emmanuel Levinas, la confiança es regala, no és una cosa que s’hagi de treballar. Un crack!

Nota3: Al Spiegel de la setmana passada surten les millors fotos de la relació Trump Macron. És impressonant.

Nota4: El IMF ja ha advertit a Alemanya que ha d'Invertir més per estimular la demanda interna, reduir el IRPF dels trams mitjos i baixos i baixar contribucions salarials.

La grandeur de la France....Macron part I

Hi ha llibres que s'han de llegir per que s'han de llegir, un es El Meditarraneo en época de Felipe II, de Fernand Brudel. En ell explica que la falla entre el món protestant i el món catòlic ja estava fixada abans que Luter pengés les 95 tesis a la porta de l'església de Wittenberg. L'impacte va ser fort a Alemanya que va disoldre el Sacre Imperi Germànic, però a França també, les Guerres de Religió van deixar el país debastat. França és un dels països que més pateix davant les tensions entre nord i sud, està al mig.

L’inici, el discurs de la Sorbona a setembre de 2017

En el mateix escenari que Mitterrand va sortir a defensar el Tractat de Maastrich fa 25 anys i en l’aniversari del discurs de De Gaulle apel·lant a Alemanya a posar en marxa el projecte europeu al 1963, va sortir Macron a fer una crida a tots els líders europeus – o sigui Merkel - a deixar de ser gestors i posar en marxa un projecte polític  que allunyi jovent europeu dels extremistes.

La tesis de Macron és que primer hi ha un sobirania europea com a precondició per la sobirania nacional, és a dir, només com a UE pot afrontar determinats problemes com una política de fronteres, la protecció de dades davant de Facebook o bé la creació d’un Finanzminister per fer front a les crisis financeres. Tres eixos bàsics del seu discurs:

Reforma institucional de la UE ja que són lentes, ineficients i dèbils. A les eleccions de 2019 la meitats dels eurodiputats han d’estar escollits en llistes transnacionals, la Comissió ha d’estar reduïda a 15 membres de l'Eurozona -  Europa de dues velocitats saltant-se Polònia o Dinamarka, això ho dic jo -  i un president de la Comissió escollit en unes eleccions i no pels Estats.

Seguretat i defensa: pressupost conjunt de defensa i inici d’un excercit de la UE, armonització de l’estratègia de defensa, i s'hi posa amb el tema de la immigració amb única legislació d’asil europea i la defensa les fronteres amb una única polícia. 

Economia: L’eurozona ha de tenir un únic pressupost amb un finanzminister que manegui els impostos per omplir el pressupost, per exemple, un impost de societat per multinacionals i empreses i un impost sobre transaccions borsàries.

In der Ruhe liegt die Kraft

Aquesta és una de les cites preferides de Merkel que la defineix bé, en la serenor hi ha la força.

Macron ha convençut als francesos que el seu futur està dintre d’Europa, però el seu discursos no tenen el consens alemany. Macron intenta implicar els alemanys sense interpelar-los directament ja que sap que hi ha un bon grapat de diputats de la CDU i la CSU que se’ls posa els pèls de punta cada cop que Alemanya ha d’invertir uns altres 2.000 milions d’Euros a la germanor comunitària i Merkel ha de vigilar per que té una majoria en nombre de diputats eixuta. Tampoc, el partit anti immigració i anti euro,  l'Alternative für Deutschland li deixa massa marge - a les enquestes surt com a primera força política a l'Est -. Merkel ha ajudat a Macron davant l'amençada pel Front Nacional i ara toca conservar la democràcia alemanya davant l’Alternative für Deutschland.

Mentre Schulz (SPD) manegava, l’orientació proeuropea del govern alemany estava asseguradaa, el primer capitol del acord de govern de la Gran Coalició era Europa, amb la seva sortida també surt Europa com a prioritat....només cal escoltar Olaf Scholz, el nou  Finanzminister substitut de Schäuble  i el  carrec més important del SPD: un ministre de finances alemany és un ministre de finances alemany (!).

Merkel i els seus ministres tenen tres contradiccións a resoldre: han de frenar Macron, sense aturar-lo, han de seguir amb el tàndem franco alemany sense excloure altres països i han de corretgir la política de la UE sense fer gaires canvis profunds. Merkel ja s'ha jugat els duros amb quatre presidents francesos ( Chirac, Sarkozy, Hollande i ara Macron).

Economia: Finanzminister i ESM

Les reformes que proposa Macron ja venen de lluny: Sarkozy va subscriure al seu moment un únic pressupost i un finanzminister per la UE, sense èxit - igual que Macron -, i Hollande va començar la legislatura intentat reformes i tot va quedar en res. L’objectiu de Macron no és mancomunar els deutes sinó aconseguir diner adicional per estabilitzar l’Eurozona.

En el primer punt de l’acord de la Gran Coalició, impulsat per Schulz, hi ha quatres pàgines detallades sobre com Europa s’hauria de manegar: majors inversions, més solidaritat, major acció comuna en fronteres. O sigui que el Finanzminister alemany, Scholz (SPD), hauria d’obrir la caixa.

Entre les files de la CDU,  hi ha Klaus Regling, assessor de Theo Waigel i director del ESM, en català, el Mecanisme Europeu d'Estabilitat, el fons per ajudar els Estats durant les crisis financeres.  Aquest sostè que es pot crear un Fons Monetari Europeu i que la legislació només ho permet encara que només sigui per a casos excepcionals. Aquesta opció és una variant de la creació d’un pressupost únic observat per bona part dels  diputats de la Unió com un intent dels francesos de fotre'ls la cartera.

El gran conflicte en el futur de l’Eurozona, rau en si l'ESM -  el Mecanisme Europeu d'Estabilitat - s’ha de convertir en un Fons Monterari Europeu, amb tot el que comporta per les finances dels Estats (diners a canvi de reformes) o bé, en matèries espinoses com la liquidació de bancs amb problemes. Els ministres de finances Le Marie i Scholz ja estan treballant en una agenda comuna: assegurar els dipòsits bancaris europeus després de sanejar la banca - sobretot la italiana, no sigui cas que els alemanys paguin pels italians- , agument del pressupost per inversions i la creació d’un Fons Monetari Europeu per donar crèdit addicional als Estats amb problemes. 

També hi ha resistència de forces països de la zona euro: el Primer Ministre holandès no està per la feina i juntament amb set països més aposten pel Pacte d’Estabilitat com a precondició per parlar d'un únic Finanzminister europeu. La segona líniea d’atac contra Macron és l’Europa de les dues velocitats, l’Eurozona i la resta. Polonia i Dinamarka no volen cap Fnanzminister. Merkel ja va dir a Polònia que volia una Europa de 27 països  i no una Europa de la Eurozona. 

El cert, és que des de que Macron va guanyar les eleccions, els mercats financers no tenen el punt de mira a Europa...S'avançar, poc a poc, per que en el pròxim canvi de cicle econòmic, s'arribi a un gran concens europeu: diners - Alemanya - a canvi de cessió de sobirania - França-.

Nota0: Macron va fer arribar el text de la seva conferència a la Sorbona a Merkel un parell de dies abans i en plena campanya electoral alemanya.

NOTA1: El gran drama és que els populistes del Nord es retroalimenten amb els populistes del Sud, és a dir, major solidaritat dona ales a Alternative für Deutschland i menor força al 5 Estrelles italià.

NOTA2: On no arriba el BCE hauria d’arribar el ESM per poder estabilitzar crisis financeres.

NOTA3: Acaba de sortir un llibre” El filòsof i el President” on es parla dels dos anys que Macron va fer de palanganero del  professor de filosofia Paul Ricoeurs. Es creu que Macron manlleva un parell de idees - suficient- de Ricoeurs, el prinicipi de sobiranitat europea - i que permet partits/ moviments transeuropeus-  i el consens dissensual: jugar a la polarització contrari a la sintesis  hegeliana.  NOTA DE LA NOTA En la primera pregunta de Der Speigel a la primera entrevista a Macron, li pregunten per Hegel.

NOTA4: Sosté Macron que França és un país catòlic i per tant vertical, de dalt a baix a diferència de la protestant alemany, horitzontal.