La dictadura del Stato Quo...Economia alemanya

Durant la últim dècada alemanya ha viscut un Wirtschaftsboom, una dècada d’expansió econòmica sense precedents: els nombre d’aturats és de 2,2 milions – el nivell més baix de la sèrie amb un 5,2% de la població activa -, la renda real disponible s’ha incrementat un 20% des de la reunificació, i les exportacions han passat de 1.146.000M€ al 2008 a 1.607.000M al 2018. En termes quantitatius és una història d’èxit però  comencen a parèixer núvols a l’horitzó, durant l’últim trimestre, el creixement està a zero, els encàrrecs a la indústria s’han desplomat i els profit warnings han pujat de forma notable.

No s’espera una Gran Recessió, ni un crash devastador però el model alemany s’esgota i tothom és conscient que els millors anys han quedat enrere. La Deutschland Aktein Gesellschaft – Alemanya societat limitada- trontolla: VW lluita contra les conseqüències del Diesel Affair, Bayern en prou feines està digerint Montsanto i el Deutsche Bank és una ombra del que va ser. Sempre hi ha hagut sectors en crisis però no tants de forma simultània. Tampoc sorgeixen empreses tecnolològiques rellevants i en molts camps de futur com la Intel·Ligència Artificial o Biotech van tard.

Si la indústria automobilística va malament, Alemanya també.

La primera víctima del conflicte entre la Xina i els USA és la globalització, el motor del creixement de les últimes dècades i del que s’han ha aprofitat Alemanya. L’amic Trump vol fer una redistribució de la globalització i amenaça en crear un aranzel del 25% per cada cotxe importat. Seria el detonant de la tormenta pefecte per el sector automobilístic alemany que té amb USA i la Xina els seus mercats més importants.

South Carolina era un estat amb un camp ple de pagesos i amb unes ciutats copades de bandes fotent-se trets pels carrers, fins que BMW va decidir invertir 600M$ i instal·lar la seva fàbrica més grossa, on es monten cada any 400.000 cotxes que s’exporten a 140 paÏsos. BMW ha multiplicat per set les seves des de la reunificació i el seu negoci es basa en el lliure comerç: té tres dotzenes de fàbriques escampades per tot el món i el seu mercat és el món. BMW no pensa en termes nacionals.  Fins i tot, South Carolina té un representat en el consell d’Administració a München i cada any flueixen inversions. Aquest mes BMW ha presentat números vermells en els seus comptes. Si s’aplica l’aranzel del 25%, s’hauran de retallar producció i els llocs de feina.

Un aranzel del 25% suposa que BMW, Daimler i BMW vendrien 650.000 cotxes menys, o sigui reduirien vendes en 6.000M€ i seria un cop dur per una economia com l’alemanya molt depenent del sector automobilístic amb 800.000 llocs de treball directes. La part important dels Wirtschaftsboom ve de la ma de la indústria automobilística entre: 2007 i 2017, BMW, Dailmer i VW i proveïdors representaven el 60% del creixement de les 50 primeres empreses alemanyes.

Els últims anys, tots els players automobilístics miraven el canvi tecnològic amb atenció: electromobilitat, cotxes autònoms, serveis de mobilitat....grans projectes que requerien forces inversions i anys en pèrdues per començar a generar caixa.  Però com canvies el model negoci quan no pares de vendre BMW a la Xina? A on dirigeixes les inversions ???? La resposta és clara, anem exprimint la mamella però perdem competitivitat: Toyota és el líder dels cotxes híbrids mentre que Tesla amença el sector directament mentre dintre dels E- autos en prou feines hi ha empreses alemanyes. La rapidesa del canvi tecnològic amenaça en carregar-se sectors consolidats des de fa molts anys d’una forma vertiginosa. El valor afegit per exemple en les bateries està a Corea o bé Xina, no a Bayern.

Els Xinos, nou competidor.

L’exemple Japonès posa els pèls de punta, com líders tecnològics com Sony o Toshiba tenen un rol secundari en l’actualitat.  No hi ha cap gran tecnològica a Alemanya entre els primers del món  - SAP i no és puntera-  . Del total de 331 empreses digitals valorades en més de 1.000M€,  Europa només té 38 tech-companies . La primera gran onada digital està dominada pel Sillicon Valley, però els xinesos no volen perdre la segona. Els xinesos from scratch estan construïnt grans empreses tecnològiques seguint el mateix patró:  posen centenars d’enginyers a treballar a un nou projecte finançat generosament per l’Estat. Amb això arriba la millor tecnologia per mòbils des de Shenzen o bé la competència d’Amazon a Hangzhou...En molts caps de futur l’economia alemanya està poc desenvolupada: software, biotech o bé màquines intel·ligents.

A Alemanya hi falten startups malgrat l’èxit de les  mittelstand, empreses de mitjana dimensió molt especialitzades i internacionalitzades, però aquesta especialització  - que roça l’obsessió pels detalls - molts cops els lliga de peus i mans alhora d’innovar, només fan les coses una mica millor però sense innovacions disruptives.

El nombre de sol·licituds de patents xinès és 1.306.000, mentre que els USA són 526.000 i Alemanya 176.000. En camps com la Intel·ligència Artificial, Alemanya va significativament enrere, per tant la indústria 4.0 – el procés de digitalització de la producció -  té millor planter a Shenzen que a Baden Württemberg. I tot això, malgrat que les inversions en Recerca, Desenvolupament i Innovació s’han incrementat significativament  en 16.000M€ anuals . No hi ha prou dimensió.

Els alemanys s’han beneficiat fins ara de la gana de màquina-eina xinesa però ara s’està donant pas a un lideratge tecnològic xinès que preveu la industrialització de l’Africa a costa dels alemanys. Els managers alemanys estan espantats de com de ràpid el xinesos estan liderant noves empreses

S’hem va quedar gravada una frase de Keynes que en el capitalisme els beneficis eren sempre extraordinaris, el que no preveïa que el canvi tecnològic fos tant ràpid i que les avantatges competitives fossin tant curtes que aquest beneficis duressin cada cop menys. A les empreses se les obliga a una innovació continua i accelerada i aquesta innovació no només és tècnica sinó orientada a sol·lucionar problemes als clients. El mercat maquina-eina – B2B - xinès està saturat però el mercat orientat a consum -B2C- no. Concentrar-se en el mercat europeu significa anar caure...

L’economia alemanya al psicòleg

Els anys de bonança no han servit per crear les bases per un nou creixement: les empreses han invertit en  fàbriques al estranger – les sortides de capital han de compensar el superàvit de la balança per compte corrent -  i el upside d’ingressos de l’Estat ha servit per finançar política clientelar - la G de la Demanda Agregada keynesiana-. Les empreses i l’Estat no inverteixen suficient...es passen tot el dia estalviant o bé gastant en coses que no són estratègiques pel futur de l’economia alemanya 😉.

Tampoc la integració econòmica europea no avança al ritme que hauria d’avançar, és impossible que el BNP compri el Deutsche Bank sense que hi hagi un daltabaix o bé en camps com la digitalització o biotech existeixin forces barreres de mercat entre països europeus. No apareixen campions europeus de la dimensió del xinesos o americans. En prou feines hi ha una política industrial coherent. A Suècia o Finlandia han creat agències d’innovació per que bones idees no ballin pels diversos ministeris.

El cap de ganivet de Merkel, sosté que l’Estat ha d’intervenir més directament com a inversor i com a empresa: “l’Estat ha de crear un nou d’Airbus per produir bateries elèctriques”, ja que l’economia no pot per si sola fer canvis disruptius profunds. En definitiva: l’ Estat emprenedor (!) decidint quina tecnologia s’ha d’imposar en un futur. Jo després de conèixer com funcionen els burocràtes, que són pitjor que la burgesia, tinc els meus dubtes. Això si, les polítiques públiques han de crear l’ambient per que la innovació sigui fluïda amb subvencions a tecnologies el més obertes possibles, temporals i amb esperit crític.

Siemens l’esperança de futur per una model exportador alemany 2.0. Una empresa històrica que el nou  CEO està intentant construir: deixar el core buisness clàssic de Siemens de les centrals elèctriques i basar l’empresa en innovació i agilitat. Fa dues dècades estava en tot tipus de negoci: telefonia, construcció de maquinaria, superconductors....i ho ha anat venent o deixant anar. Ara s’ha especialitzat en automatització  a la indústria i  acabats digitals, amb una plantilla de 30.000 enginyers de software. Siemens vol crear el Standard  de l’automatització de les fàbriques tant sigui a Bayern com a la Xina o els USA.

Ja veieu entre els xinos i els americans estem ben fotuts !!!!

Amb Energia....Les renovables a Alemanya

Després del accident de Fukushima al 2011, Merkel va anunciar la sortida d’Alemanya de  l’energia atòmica,  però la realitat demostra que en el mix d’energia, tant la nuclear com el carbó i les energies fòssils, gas o petroli, conformen el 65% de l’energia consumida a Alemanya. Es fan lleis, conferències sobre el clima però el Merkel way of life, és anar a pas de tortuga. Les energies renovables avancen però no al ritme que s’esperava i això que Merkel va signar el Tractat de París contra el canvi climàtic a desembre de 2015. En definitiva, les emissions de CO2 no s’han reduït substancialment durant la última dècada i  Alemanya està enmig de la cruïlla, o espavilen com a país pioner en energies renovables o queden es queden enrere.

Els buròcrates, pitjor que la burgesia.

El canvi energètic ha costat en els últims 5 anys 160.000M€ amb uns rendiments més aviat minsos.  S’està al bell mig del canvi, però els parc eòlics i les plaques solars no avancen amb rapidesa , hi ha mancances en la  xarxa i  falta de bateries, i sobretot voluntat política.  Només al Ministeri d’Economia ( amb Indústria i Energia) dedica 287 funcionaris dividits en quatre departaments i 34 seccions. També hi ha 45 comissions repartides pels Länder i Bund amb l’embolic que comporta. Durant molts mesos, el càrrec de Secretari d’Estat d’Energia va restar vacant....i no va passar res. Amb la falta d’un Ministeri d’Energia, el tema es passeja per diverses comissions i departaments i Merkel calla.

La gran cagada de la Política Energètica alemanya va ser no sortir del carbó paral·lelament a l’energia atòmica. Mentre es construïen parcs eòlics i solars continuava cremant-se carbó. Des dels temps de la Coalició entre Verds i Socialdemòcrates hi ha hagut un divisió entre el ministeri de Medi Ambient, dominat per la concepció d’impulsar el canvi a les renovables a qualsevol preu i el ministeri d’Indústria més preocupat per mantenir els llocs de treball. Aquestes dues visions mai s’han acabat d’harmonitzar i sempre han estat en tensió. Mai s’ha creat un Ministeri d’Energia sinó que s’han dividit les competències en tres: Media Ambient, Economia i la Cancelleria. Un emputxa, l’altra frena i Merkel decideix, una de freda i una de calenta.

Per què pot fracassar el canvi energètic a Alemanya.

Es va planificar una xarxa elèctrica de 7.700Km fa 10 anys dels quals només s’han construït 950 i l’any passat es van acabar 30km. L’objectiu és passar l’electricitat dels parc eòlics del nord a la indústria del Sud. Els polítics tremolen cada cop que han de fer obres en un poble per fer passar els cables...Si fan passar per sota el cable per no emprenyar els veïns, el cost es dispara – multiplica per quatres -.

La instal·lació de parcs eòlics xoca també amb la normativa ambiental, la protecció del milà vermell, els ratpenats, els sorolls...i bona part de la instal·lació ho decideix el municipi. Cada cop es legisla més i hi ha més embolic, de fet, durant el 2018, s’han connectat a la xarxa 743 nous aerogeneradors, 1.000 menys que l’any anterior. Durant el 2018 es van connectar a tot Bayern 8 nous aerogeneradors. El boom inversor ha passat i els productors pateixen, Enercon – eòlica - o bé  Nordex -turbines- no deixen de reduir plantilla. Alguns com Senvion -turbines- s’han declarat insolvents. Tothom està acollonit pensat que l’energia eòlica pot partir una crisis semblant a la de les plaques solars.

Els parc eòlics al mar tenen un petit problema, la titularitat del parc i de la connexió a la xarxa són diferents, i per tant, no està garantit la compra de  l’electricitat del parc eòlic – a diferència del Regne d’Espanya -, sobretot per que no hi ha cable fins al sud d’Alemanya. Per sota del Main hi ha només el 15% dels aerogeneradors de tot Alemanya mentre que bona part dels demandants d’electricitat s’hi concentren allà, especialment la indústria.

Després de 20 anys de promulgar la llei d’Energies Renovables (EEG) s’ha aconseguit que Alemanya tingui 1,7M€ d’instal·lacions fotovoltaiques i prop de 30.000 aerogeneradors produint una energia un 4% més barat  ( Kw/h) que el carbó o bé l’energia atòmica. Amb aquesta llei, el pagès que s’instal·lava plaques solars podia rebre 50% del ingrés per Kilowatt/hora, avui en dia només un 5%. L’Estat ha repartit una pasta inhumana de 25.000M€ anuals dedicada als productors de renovables  i  sense aquests diners, que ara s’acaben, moltes instal·lacions de renovables no seran rendibles. El problema és que el model de subvencions han generat un creixement artificial molt espumós.

L’economia dels incentius

1/A Alemanya hi ha un 19 Milions d’edificis, dels quals només 4Milions estan energèticament acondicionats. Molts calentadors són antics, un 25% de les cases cremen oli al soterrani. El ritme de renovació d’equips és lent. Es preveu que el 2050 la meitat del parc d’edificis estigui adequat energèticament. No hi ha incentius estatals a la inversió.

2/ Malgrat la digitalització, l’Energia continua sent un cost crític per la Indústria i per tant, hi ha incentius a fer les fàbriques més eficients. Des de fa 20 anys el consum d’energia per la indústria roman constant.

3/ En el sector del transport i mobilitat-  on domina el diesel i la benzina - les emissions són les mateixes que el 1990. L’objectiu pel 2030 és que baixin un 40%. Però és poc realista ja que hi ha 47 Milions d’automòbils a Alemanya i cada any es venen 3,4M...Si la meitat dels cotxes que es venen fossin elèctrics,  en els propers vint anys, només hi haurien 15M de cotxes elèctrics en circulació.

Com mes cara és la producció de CO2 més incentius per invertir en renovables hi ha, per això la Ministra de Medi Ambient (SPD) volia introduir un impost d’emissions de gas, però mirant la reacció de les Armilles Grogues francesos, aixecats per un impost energètic, els companys de partit del SPD s’hi van distanciar. Els drets d’Emissió de CO2 només engloben el 45% de les emissions totals i estendre-ho a edificis i transport seria un procés de negociació força llarg amb els socis europeus. La Ministra vol pujar impostos al petroli, gas o carburants tal com han fet suecs i britànics. L’objectiu de l’impost no és recaptatori sinó que torna al ciutadà via desgravacions i per tant no augmentar la pressió fiscal. La CDU no vol cap mena de pujada d’impostos però clar, alguna cosa han de fer i estan buscant el millor model que permeti optimitzar l’excedent del consumidor amb la protecció del Medi Ambient. Durant les últimes setmanes s’han posat en contactes diversos economistes liberals, Christoph Schmidt amb economistes verds, Ottmar Edenhofer per arribar a punt en comú per plantejar un proposta  raonable, i tot pinta que anirà per certificats d’emissió de CO2 tant en cotxes com edificis.  Traducció: la indústria automobilística està preparada pel canvi que ve.

Col·lorari...

Després de 20 anys de canvi energètic, els ciutadans han d’estar disposats a fer renuncies. Hi ha capacitat tecnològica per d’aquí al 2050 ser independents del petroli i les energies fòssils, això si cal augmentar els parcs eòlics i les plaques solars per 5 o per 7 i això costa fins al 2050, 70.000M€ anuals. 

NOTA1:. Un dels punts importants és  que l’energia eòlica permet generà Hidrògen o Metà, el e-Fuels. Però el procés no és eficient, ja que es perd un 40% de l’energia generada en el procés. Això si, si hi ha excés d’energia eòlica surten a compte els e-fuels, i aquests si que es poden emmagatzemar.

Els e-Fuels generats per energia eòlica es poden transformar en benzina i tot però es necessita infraestructura i força canonades. Un estudi assenyala els e-Fuels amb capacitat per competir amb el petroli cru i on les empreses tipus Siemens o ThyssenKrupp estan ben posicionades. Arreu d’Alemanya hi ha petites startups que intenten utilitzar energies renovables per fer hidrogen.

Si no hi ha una infraestructura d’energies renovables potent es produirà el gap.  I si l’any és nubolat o sense vent en parlarem. Fins ara, les energies fòssils mantenen la xarxa estable però els e-fuels poden donar aquesta estabilitat en el suministre. 

Nota2: A Holanda, el gran proveïdor de gas de la UE, han decidit sortir de les energies fòssils en una dècada, han permès que les canonades puguin moure electricitat tant del gas com eòlica. A Noruega en sis anys no hi haurà motor d’explosió, a Suècia s’implanta un impost contra el CO2 de 120 €/tonelada. Fins i tot, als USA ja no cremen carbó sinó gas, que és una mica menys contaminant. Els alemanys pioners, s’ho miren amb incredulitat.