Els polítics clàssics no es regeixen per parametres morals, bò o dolent, sino que analitzen les situacions - i persones - en funció de si els afavoreix o no. La resta és poesia per idiotes. La política alemanya es no és una excepció, i a més té un toc diferencial de brutalitat, no en va Adenauer va acunyar la famosa sentència: hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit. La política francesa és més fina, i es resumeix en aquesta frase: quan era ministre, hi havia alguna dona que se'm resistia, però quan vaig arribar a president, cap. Respecte la política espanyola, em remeto a Fabian Estapé que explicava que en aquest país es va empresonar a Jovellanos al castell de Bellver, i no contents amb això, el van deixar sense ploma per que no pogués escriure. El tret diferencial català el deixo per Joan Comorera, mereixedor que la Diagonal portés el seu nom.
Helmut Kohl ascens
Fill de funcionari de finances, catòlic, amb un germà de 19 anys mort a la guerra, va ser un home de notable formació, encara que en el temps del miracle econòmic alemany estudiar Història és una mica sorprenent. A Heidelberg dintre dels estudis d'Història, s'inclou Dret i Ciència Política. No llegia masses decrets abans d'anar a dormir, preferia biografies i llibres d'història. Malgrat tot, no va ser mai acceptat en els cercles intel·lectuals alemanys, ni mai es va presentar com a tal, és més, a la primera aparició a Der Spiegel -1976- en una entrevista amb un escriptor va donar la imatge de babau davant la intelligentsia amb la frase "sóc bò en Hölderlin". A partir d'aquell moment, no es va perdre cap fira del llibre.
El seu ascens no es basava en la flexibilitat dels xupatintes i buròcrates calibrant curosament les seves opcions davant el poder, sinó que li agradava la provocació i certa osadia en ocasions crítiques. Va començar a militar a les juventuts de la CDU als 17 anys en un poble al Länder de Pfalz - Palatinat - on dominava de llarg la socialdemocràcia. Respecte el seu pas a les juventuts dues coses: es demostra el seu lideratge amb forts lligams amb els companys de partit, sempre i quan no se li fotessin pel mig del camí, i la lluita per la renovació del establishment de la CDU....A partir d'aquí tot cap amunt, amb 23 anys és el líder de la CDU del poble, als 29 entra de diputat al länder, als 35 anys cap de la CDU al länder i amb 39 Ministerpräsident. Sempre era el més jove, fins i tot, quan va assumir la cancelleria.
Des del principi va saber descobrir i atraure talent. Un cop guanyada la confiança de Kohl, podies fer el que vulguessis en el teu camp. Mentre no es discutís el seu lideratge, Kohl no veia motiu per posar-se en temes aliens. Era un home de les grans línies que només s'interessava pels petits problemes quan apareixien. Prova d'això és que va mantenir el seu equip - inclòs Schäuble - durant anys i anys...la gent s'enrecorda dels ministres de Kohl. Els errors, per això, sempre eren dels altres, les circumstàncies, les conxorxes dintre del partit o simplement l'esquerra. Mai es va preguntar en què fallava.
Al 1976 deixa Mainz per anar a fer de cap de grup parlamentari a Bonn: passa de la provincia a torejar amb un polític de la talla de Helmut Schmidt. Els problemes per això no els té amb Schmidt sinó dintre del seu propi partit, punyalades i calumnies a tort i a dret. Aquí aprèn que aquell que calla, pot ser un competidor demà. Com a clímax d'això la filtració a Der Spiegel de Franz Josef Strauss ( CSU) assegurant que Kohl no té caracter ni les condicions per ser Bundeskanzler. Kohl va posar cara de circumstància....aguantava les humiliacions amb bona cara, les veia fins i tot com una prova de la seva superioritat.
Prova d'això va ser "el pas al costat" que va fer per que Franz Josef Strauss s'estampés a les eleccions de 1980, ja que era invotable per la majoria d'alemanys- tenia bones relacions amb Pinochet - i es va posar a esperar.... això si la lluita intestina entre la CDU i la CSU de Bayern va ser terrible: Kohl va començar a buscar oficina per implantar la CDU a Bayern davant les amenaces de Strauss de trencar la coalició CSU-CDU. Finalment, Strauss jugava de farol i va claudicar.
Els seus enemics sempre el van subestimar, es pensaven que era una espècie d'accident polític que a la pròximes eleccions seria corregit, sobretot amb la seva ascenció a Bundeskanzler l'any 1982 després de què els liberals retiressin el suport a Helmut Schmidt. Un any després guanyava les eleccions i amb elles la legitimitat. Començava la era Kohl.
La era Kohl
Kohl veia el partit, la CDU, com una gran familia, quan es trobava amb funcionaris del partit sempre els preguntava per detalls de la seva situació personal, coneixia els seus noms, tenia una memòria prodigiosa....I així va crear el sistema de càstigs i recompenses dintre de la sistema Kohl, però com més governava, més es descarragava verí contra ell: conspiracions, enrocaments....i tot ho va superar sentat al costat del seu aquari del seu despatx de Bonn fotent-se una Pfälzer-Riesling. Els va enterrar a quasi tots.
Al 1989 a tres mesos de caure el mur (!), li arriba la prova de foc dintre de la CDU. Hi ha un conxorxa per enderrocar-lo, liderat per Geissler i Rita Süssmuth. Les enquestes anaven a la baixa, hi ha una part del partit que no tempava amb Kohl i bona part de la intelligentsia de la CDU s'avergonya de Kohl. El conjurats volien aprofitar el Congrés de Bremen per posar Lothar Späth, Ministerpräsident de Baden-Württemberg al capdavant del partit. Kohl s'ho va olorar - apart de que tenia informadors a cada nivell del partit - i cap del conjurats va tenir els "pebrots" de retar-lo al Congrés - Schäuble es va mantenir fidel a Kohl -. Kohl durant els dies del Congrés estava malalt de la prostata però va sortir de l'hospital i va aguantar els tres dies de Congrés, fins a l'últim discurs inflat a pastilles.
Si hi ha alguna cosa que Kohl no tolerava era la falta de lleialtat. Als conjurats del Congrés de Bremen els va desterrar i punt. A la inversa, es podia comptar amb Kohl quan un del seu equip patia dificultats. Tampoc mai es va amagar darrera d'un subordinat, davant del dubte, fins i tot assumia ell la responsabilitat. Sabia que un trecament de la confiança des de dalt, afavoreix la infidelitat per baix. Kohl no suportava que li diguessin a qui havia de cessar i qui no....la millor pòlissa d'assegurança de vida per un ministre era que la premsa demanés el seu cap. Forces implicats en escàndols - no necessariament de corrupció - van superar-ho gràcies al suport de Kohl.
Hi ha un cert debat històric en saber si ell va ser el Kanzler de la unificiació o bé la unificació el va salvar a ell de la derrota a les eleccions. Sentir el seu discurs davant la Frauenkirche a Dresden guanyant-se la confiança dels presents davant al reunificació no és precisament la d'un amateur. Malgra tots els errors i la precipitació, va aprofitar la conjuntar d'una forma admirable. El que està clar que sense la seva política exterior, la cosa hagués anat més lenta i amb l'aprovació pel Bundestag del seu Programa de 10 Punts es va guanyar el seu lloc a la Història.
La mà que dona de menjar, és la primer que es mossega
A mesura que Kohl governava van aparèixer també les seves pitjors característiques: egocentrisme i desconfiança. La reunificació va reduir les molèsties a cero: el tio manava amb poques frases. I després al vespre s'ajuntaven amb els fidels a explicar les mateixes anècdotes fins que Kohl aixecava la sessió. El cap de ganivet es veu que s'havia de posar una agulla a la cuixa per evitar dormir-se...el s'anava a dormir massa d'hora, no era fiable.
Les eleccions del 1994 amb prou feines les va guanyar i si ho va fer va ser per que el SPD va posar a Rudolf Scharping. Kohl en comptes de preparar la CDU pel seu recanvi es va enrocar - ni li passava pel cap ser substituït -. Les enquestes de Kohl indicaven la bofetada però ell es negava a veure-ho, mentre excluïa a aquells que dubtaven de la victòria: el fidel Wolfgang Schäuble. Schäuble, animat per la seva dona i en el primer discurs com a President de la CDU, li va espetar: "Helmut, les pròximes eleccions les perdem si et presentes" i Kohl va contestar: "jo crec que no". Punkt. No hi havia forma de treure'l, ni amb aigua calenta.
Un any després de les eleccions del 1998- que va guanyar Schröder i que va deixar Kohl com a cap l'oposició sense intenció de moure's - salta el Spendenäffare, la caixa B de la CDU. Kohl va sortir per la tele admetent que havia rebut 2,1 D-Mark de forma il·legal i que assegurant que mai donaria els noms del donant "per que havia donat la seva paraula honor". Segons Schäuble, això era fals, no hi havia ningú, era la gestió de la Caixa B que s'arrosegava des de finals dels setanta i vuitantes.
El Spendenäffare va ser el detonant per iniciar un guerra interna dintre del partit amb filtracions i contrafiltracions, que se'n va endur a Schäuble com a Secretari General en favor d'una desconeguda de l'Est, Angela Merkel. Kohl es va quedar cada cop més isolat dintre del partit, mentre que veia traïcions i deslleiatats arreu. Ell, que els havia col·locat a tots, arribava una desconeguda de l'Est que havia pescat de l'anonimat i li treia Presidència d'Honor de la CDU. Li havien girat l'esquena.
Per la CDU el Spendenäffare va ser alliberador ja que en comptes de debilitar el partit el va enfortir i renovar. En prou feines Schröder va guanyar Merkel al 2002. Malgrat els intents d'apropament entre Kohl i la CDU, aquest no van acabar de reeixir mai.
Un Bundeskanzler es guanya la seva grandesa quan és capaç de superar l'anàlisis de cost-benefici personal. Kohl es va redimir amb la Reunificació i els Programa de de 10 punts, aquest és un dels dos moments estel·lars ;).
NOTA1: Segons l'història de l'analisis econòmica de Schumpeter, sostè que Jovellanos està a l'altura d'Adam Smith...el problema és que es va ocupar de les càrregues de l'administració pública espanyola. O la Riquesa de les Nacions o bé reformar el regne d'Espanya.
NOTA2: El capítol Strauss - Kohl, CDU i CSU suposo que se'l va estudiar atentament Duran i Lleida.
NOTA3. Si Helmut Schmidt es va passar els seus anys de govern menjant sopes, Schröder fotent-se gots de vi al vespre, la gran passió de Kohl era el menjar, en grans quantitats. Fins i tot, fotia la forquilla en plats aliens com a demostració de poder. La seva obesitat l'avergonyia: en el moment que no es va poder lligar les sabates va canviar a sabatilles sense cordons. Un homenot que diria Plà.
