Tipus d'Interès Negatius... 2a PART

Les empreses

El CFO de Bertelsmann, una empresa familiar, internacionalitzada i una bona xifra de facturació, tenia una feina fàcil. El cost del capital era generalment del 8% i per tant les inversions dintre de l’empresa han de cobrir com a mínim aquest 8% però com que el cost del capital actual és proper a zero, qualsevol inversió per positiva que sigui serà millor. Fins i tot, les empreses es poden endeutar per comprar altres empreses. Les compres palanquejades.

Les empreses no són capital efficient, la pressió per ser innovadors és menor i al final productivitat cau poc a poc. En un any,  els interessos del deute de Bertelsmann que paga anualment ha baixat de 1,25 al 0,5%. Siemens per exemple, durant uns mesos va rebre diners per endeutar-se, és a dir, si els hi deixaves 1.000 euros, et retorna al cap de dos anys 993,70€. Conclusió, quan un s’endeuta més, major rendibilitat. Els que creixen a base d’adquisions, compte, i els que s’endeuten per comprar i pagar els deutes amb els beneficis de l’adquirida...Més en compte, per que quan canvia el cicle, els agafa amb els pixats al ventre.

El fons gestionat per les firmes de Private Equity s’han més que doblat en 8 anys, han passat de 600M€ al 2010 a manegar 1,4B€ al 2018. El Ventura Capital té increments similars. La pregunta, és com Bertelsmann pot fer front els competidors sense endeutar-se de forma obscena??? Tothom al seu voltant segueix la mateixa dinàmica de palanquejament – endeutar-se a cost zero per créixer - tant inversors financers com competidors. Bertelsmann és una gran empresa però les petites i mitjanes que no tenen accés al mercat de capitals i amb uns bancs cada cop menys proclius a donar préstecs són els perdedors de l’evolució dels tipus negatius.

Malgrat que els tipus negatius afavoreixen les empreses endeutades per raons obvies, perjudiquen el pagament dels plans de pensions per part de les mateixes i les obligacions contretes amb un context de tipus d’interès més elevats. VW, Daimler o Siemens no han fet les provisions  pertinents per fer front a les obligacions dels plans de pensions.

Gestors de fons

Si Alemanya no estigués dintre de la zona euro, el D-Mark estaria avui  a 1,70 o 1,80 el Dòlar amb tot el que comportaria no només en la balança comercial sinó en la de capital ja que em prou feiners els deutors podrien pagar el deute en D-Mark.

Els gestors de fons han fet un bon any: el DAX alemany està a màxims amb 13.300 punts. Durant la crisis de 2008 va està per sota dels 4.000 punts, per tant en 10 anys ha més que triplicat, el sector immobiliari ha pujar una 102% des de la crisis, els matèries primes també pugen i fins i tot el deute públic. Tradicionalment, quan s’esperava un bon creixement econòmic, els gestos de fons invertien en accions mentre que en temps de crisis es refugiaven amb el deute públic però actualment tot puja. Els diners gestionats per Hedge Fonds s’han multiplicat per 3 des de la crisis fins als 3B$. Els Fons Estructurats, indexats a l’evolució del DAX o el Dow Jones s’han multiplicat per 4 fins als 5,7B$. No hi ha pèrdues per ningú excepte pels estalviadors, pensionistes, banca i asseguradores. Molts gestors de fons aconsellen qualsevol cosa menys l’estalvi...i aquí està el error per que assumeixen riscos més enllà del seu coneixement o bé entren en mercats amb poca liquidesa.

Argentina ha emès deute a 100 anys, malgrat que en els últims 100 anys ha fet 8 vegades fallida i malgrat tot, els inversors s’hi van llençar al rendiment del 7%. Actualment el deute cotitza a la meitat del preu d’emissió. Argentina va ser rescada al 2016 pel l’IMF i la UE amb un crèdit de 175.000M€, actualment s’aprofita dels baixos tipus alhora d’emetre deute.

El deute de les empreses no és gaire millor...El 2007 era de 38B$ mentre que el 2019 tancarà en 73B$. La xifra d’empreses amb problemes financers puja any a any i només poden subsistir en la mesura que no paguen interessos. Les empreses zombis segons defineix el Banc Internacional de Pagaments es refereix a empreses de almenys 10 anys d’antiguitat i que han de pagar més interessos que beneficis tenen. Segons el BCE una de cada deu empreses en els 6 països core, o sigui descomptant Grècia: des de proveïdors de la indústria automobilística alemanya, cadenes de supermercat a França o bé empreses de ciment a Italia.  Són empreses difícils de reconèixer per que no paguen uns interessos especialment elevats com temps ençà...la inundació de liquidesa submergeix tots els problemes. Fins i tot, el BCE ajuda en això comprant deute d’empreses italianes amb problemes com Feltrinelli o bé Benetton. Italia és el país més afectat per les empreses zombis...Es calcula que un 10% dels treballadors italians treballa en empreses zombis i mentre els bancs italians tenen 173.000M€ en deutes fallits no reconeguts.

Està bé que Keynes donés suport a ensucrar la crisis industrial del Nord d’Anglaterra però resulta evident que la persistència de les empreses zombis a Europa no computa en el haver, alenteixen el canvi estructural i retarden la innovació.

El Finanzminister

Quan li pregunten a Olaf Scholz sobre els baixos tipus no sembla molt content però escup la tesis de Summers de l’excés d’estalvi, desvia el tret cap al BCE i explica que és un fenomen mundial on l’Estat alemany en prou feines pot incidir. Només mourà peça quan hi hagi el crash i l’atur se’n ressenti. La variable clau és l’atur... els estalviadors que s’adaptin.

Un cop esclati la crisis els instruments de política monetària seran més aviat minsos i començarà la política fiscal en serio. Inversions públiques a dojo i només en infraestructures sinó també orientades a donar seguretat a la gent durant la vellesa. Una política fiscal equilibrada es tradueix en inestabilitat social i per tant, baix creixement, guerres comercials i atur.

Els ingressos de l’Estat alemany han augmentat en 250.000M€ des de 2009 gràcies a la bona conjuntura exportadora. Amb això s’han pagat via transferències socials per famílies, guarderies, atenció a la gent gran...Malgrat tot, no s’ha generat la tranquil·litat social esperada. Les receptes antigues no acaben de xutar.

Scholz coneix les tesis de Larry Summers i la pressió dels seus col·legues britànics, francesos i americans per que enceti una política fiscal més agressiva. Ell es mou en el gris, no farà una política fiscal expansiva però ha encetat un pla per construir entre 300.000 i 400.000 noves vivendes de les quals 100.000 seran de Protecció oficial. Tampoc no criticarà el BCE, si no que el defensarà a capa i espasa. Schäuble va lligar l’auge de l’extrema dreta alemanya amb la política del BCE i en certa manera tenia raó en la mesura que van pujar un professor de macro euroescèptic al capdavant de l’Alternative für Deutschland.

Els baixos tipus d’interès representen una relació de poder entre l’Estat i els Ciutadans. Tradicionalment l’Estat ha estat el deutor més gros de tots i el que s’aprofita dels baixos tipus però a costa de l’estalvi dels ciutadans, els principals creditors. Una política fiscal coherent ajudaria a restablir l’equilibri.

BONA ENTRADA D'ANY 2020!!!

NOTA1: La tesis del llibre del Crash, és que hi ha un conspiració per posar a Lagarde al capdavant del BCE i abolir el diner fiduciari per tenir controlada la població. Per lluitar contra la inflació es recomanar comprar or, diamants, whisky i sobretot discos de vinil 😉.

NOTA2. La riquesa alemanya es distribueix de la següent manera 6,24B€, si vegades el PIB del Regne d’Espanya en Efectiu i comptes a la vista 2,52B€, Assegurances d’Estalvia 2,33B€ i paper 1,39B€ dels quals  0,65B€ són accions.

NOTA3: Una de les herències de la crisis de 2008 és el canvi de comportament de les empreses espanyoles amb el deute. L’impacte sobre el consum té un efecte igual de durador.

NOTA4: Segons el llibre del Tremosa, una de les compres de deute d’empreses del BCE era la cadena de supermercats DIA.

Tipus d'Interès Negatius....Han vingut per quedar-se 1

Actualment hi ha un best seller alemany anomenat els Crash més gros de tots els temps de Marc Friedrich i Matthias Weik on sostenen que abans de 2023 hi haurà un bon crash. Tipus Niño Becerra, el món s’acaba. Sostenen què hi haurà un reforma monetària que destruirà el patrimoni, l’Euro s’en anirà a norris i Stuttgart es convertirà en Detroit. El pitjor és que el llibre és el número 1  tal com va aparèixer a les llibreries. Però no és l’únic llibre d’Economia a la llista de Best Sellers, n’hi ha una altre de Max Otte, Crash mundial, un paio que va encertar la del 2008 i que pronostica no només una crisis financera sinó guerres, migracions massives, terrorisme...En fi, no hi ha res que exciti més els alemanys que el caos – i els periodistes ho saben -.

El panorama

Des del What ever it takes de Draghi al 2012(!) els tipus d’interès se situen a zero o en negatiu. Per un país tan estalviador com l’Alemany és un daltabaix. Milers de contractes d’estalvi que tenien les entitats financeres s’han rescindit, les assegurances d’estalvi tampoc són un pou de rendibilitat i la planificació tradicional per la jubilació veu amenaçada.

Els que s’han aprofitat dels tipus d’interès negatius han estat els inversors, malgrat que actualment estiguin reestructurant el seu portafoli cap a inversions més segures i amb menor rendibilitat. A més a més, 15 milions d’europeus tenen feina gràcies els tipus d’interès negatius, els únics que han llepat són els estalviadors.

Tothom parlava de situació excepcional quan van aparèixer els tipus d’interès negatius, una fase de transició cap a la normalitat, però no ha estat així. Els economistes ho han batejat com la new normality i intenten donar resposta més enllà de la Teoria Econòmica tradicional segons la qual hauríem de nedar en un mar d’inflació. Ja portem una dècada de tipus baixos i segurament durarà una dècada més. Els tipus d’interès negatius tenen un impacte més gros que l’última rebequeria de Trump, no només amb l’Estalvi sinó en el nivell de preus, l’eficiència de les empreses, les pensions o l’atur.

Els Estalviadors, la senyora Maria alemanya.

Segons un estudi, cada alemany ha perdut 4.300€ des de 2010 en interessos no retribuïts però si mirem les dades d’atur en prou feines n’hi h. Els bancs alemanys trontollen – ahir el Deutsche Bank cotitzava per sota de 7€ - però estan apareixent noves startups i els emprenedors més a agosarats no paren de tancar rondes. Un món de contrastos.

Si un paio de 35 anys es vulgués jubilar amb 500 euros extres als 65, hauria d’estalviar cada mes 780€ suposant un tipus d’interès del 0,5%. Si els tipus estiguessin al 4,5% hauria d’estalviar només 242€. Els baixos tipus també han permès l’accés a l’habitatge a persones que d’altra manera no s’ho haurien pogut finançar, però també ha disparat el preu de l’habitatge. A München un piset de 50m2 i dos habitacions costa 500.000€ i amb increments de preus  per sobre dels interessos és fàcil finançar tot el boom immobiliari.

L’altra opció és comprar accions d’empreses, especialment digitals, però això els alemany no els agrada. Per contra, la disciplina del l’estalvi els hi plau, hi ha 2B€ - quasi 2 vegades el PIB espanyol - en comptes corrents a la vista sense retribució i que no s’orienta cap a la inversió, prefereixen atresorar que invertir...Això no passa a cap altra país industrialitzat món.  

Les Sparkassen

Les Sparkassen no saben que fer amb els diners que tenen en dipòsit. Si posen els diners al BCE, han de pagar un 0,5% i el negoci se’n va l’aigua. La Sparkasse de Mülheim necessita 1.000M€ de working capital, del qual ha de pagar 5M€ al BCE – el 0,5%-  anualment, mentre té uns beneficis anuals ridículs. La Sparkasse de Mülheim ha liquidat 5.000 comptes d’estalvi que tenien rendiments superiors al 15% a llarg termini. El Tribunal Suprem alemany ha permès als bancs liquidar aquests tipus de comptes contractats durant els 2000’s, si superen el 15% de prima. Una desastre de negoci. 50 de les 380 Sparkassen estan rescindint contractes d’estalvi i deixant de comercialitzar-los. El 30 d’Octubre, el dia mundial de l’estalvi era una festa a Alemanya...ara és un desert.

Draghi

El president de les Sparkassen li va enviar un missiva pública fa un parell de mesos criticant el camí seguit pel BCE i la seva penalització estalvi. Fa massa temps que els  tipus són baixos i el diner és massa barat. Draghi ajusta el seu rellotge 5 minuts abans per no perdre temps...no és l’arquètip italià sinó que la seva figura s’ajusta més a un servidor de l’Estat Prussià. Disciplina i sentit de la responsabilitat. Des de 2017 Draghi i el seu equip al BCE van veure clar que els tipus d’interès baixos han vingut per quedar-se però va començar a reduir la compra de deute. Aleshores apareix el Brèxit i totes les turbulències possibles inclosa la crisis estructural de l’automoció alemanya, molt seguida per Draghi. Si trontolla alemanya, tronotolla Europa.

No hi ha retorna a la vella normalitat, per que les velles regles no funcionen. La tesis que hi ha un excés d’estalvi mundial:  la Xina la taxa d’estalvi arriba al 30% de la renda -al contrari que Espanya - mentre que l’esperança de vida de la població no deixa d’augmentar. Aquest canvi és equiparable al canvi climàtic.

Per Draghi, els alemanys han d’estar agraïts amb ell per que és el país més beneficiat per la moneda única. Venen més barat que si tinguessin el D-Mark i la moneda és més estable. A demés el baixos tipus permeten obtenir un superàvit en el pressupost a Alemanya. El problema és que cada cop s’ha d’estar més alerta per controlar el quadre macroeconòmic i utilitzar el marge de política fiscal.  Merkel va acomiadar Draghi donant-li les gràcies de tot cor. Lagarde és una altra cosa.

Larry Summers

Al 2009 ningú creia que una dècada després els tipus estarien a zero i la inflació seria baixa. L’explicació que la crisis del 2008 és l’origen d’aquest comportament és erroni, sinó que portem 30 anys virant cap aquí. La crisis financera va ser un catalitzador però els problemes són més profunds i múltiples però amb un mínim comú denominador: s’estalvia massa. Estancament secular. Els rics acumules més mentre la classe mitja va curta, vivim més i per tant necessitem més diner per la vellesa, la Globalització i la Digitalització canvien la indústria i el treball...Apareixen empreses que acumulen milers de milions de Dòlars mentre cada cop les empreses necessiten invertir menys: un iphone  pot funcionar avui com una supercomputadora de milers de dòlars de fa 20 anys. En definitiva els béns d’inversió són barats. La pressió a la baixa dels tipus d’interès és grossa mentre que l’economia creix poc. Els tipus baixos no responen a una política monetària del banc central sinó al canvi de les condicions econòmiques. A partir d’aquí apareixen noves teories tipus Rogoff que ho fien tot als deutes o bé Krugman amb la trampa de la liquidesa. El problema és que no hi ha cap Keynes que acaba de treure el desllorigador. Una dècada de tipus d’interès negatius és un forat negre en la Teoria Econòmica.

Tokyo

Al Japó, l’edat mitja de jubilació són els 60 anys però això ja no és sostenible i no només per la demografia, que també. Els fons de pensions estatal té problemes per pagar les pensions. De fet, el tancament de 2018 va mostrar unes pèrdues 138.000M$ , el doble del PIB de Luxemburg. Després de dos dècades de baixos tipus d’interès els fons de pensions, públics o privats en prou feines generen rendibilitat. Els japonesos s’hauran de jubilar als 70 tard o d’hora. Després de jubilar-se comencen una altra carrera laboral. Shinzo Abe va ser rescollit per prometre tipus baixos i compra deute, la mateix política que el BCE. Sembla una treva, en la lluita del Japó contra la deflació. Un cop la deflació entra en la mentalitat de gent, en les seves pautes de consum i d’inversió, és molt difícil sortir-ne. 

BON NADAL !!!!! LA SEGONA ENTREGA ÉS MÉS SUCOSA ;)

El futur del sector automobilistic Alemanya....NEGRE

El 4 de novembre ha començat la producció en serie del ID.3 el primer cotxe elèctric VW. A partir d’ara es fabricarà a Sachsen 1.500 cotxes electrics diaris, o el mateix, 330.000 unitats anuals. El ID.3 vol esdevenir l’escarabat del segle XXI i el the begining of the end del motor d’explosió ja que al 2040 tots els cotxes de VW seran elèctrics.

La por al canvi climàtic s’ha afrontat des de dues òptiques: reduint les emissions contaminants o bé la negació – l’escàndol de les emissions -. Justament el Dieselgate ha impulsat el canvi tecnològic però arriba massa tard.  S’han concentrat a vendre tants cotxes al xinos i americans com han pogut però sacrificant la inversión tecnològica. La crisis del 2008 va ser massa curta pel sector automobilístic i no se’ls va obligar a canviar.  Estan sortint empreses a Califòrnia i a la Xina molt - vinculades al Estat - que deixen tecnològicament enrere Alemanya. Els alemanys creien que la digitalització era un nou ingredient per millorar els cotxes convencionals i no es posava en qüestió el model de negoci....Amb els nouvinguts, el core business deixa de ser el cotxe i passa a la mobilitat i la digitalització. Els Tesla tenen un supercomputador que permet una conducció autònoma fiable, mentre que els xinos no estan interessats en els cotxes sinó en la mobilitat.

Waymo

Mercedes té un departament anomenat CASE, Connected Autonomous Shared Electric, quatre en un. Des de 1915, el Mercedes  es fabriquen a Baden Württemberg, on hi treballen 25.000 persones i no paren de buscar noves idees. El CEO de Daimler, ho té clar, s’han de desenvolupar les quatre línies paral·lelament per que especialitzar-se en una branca és molt perillós. Al 2018, Daimler  va invertir 9.100M€ en I+D+i, però mentre aquests investiguen, a  California i la Xina desenvolupen.

L’empresa de cotxes autònoms de Google, Waymo, necessita intervenció del conductor cada 18.000 kilometres. Waymo té 111 cotxes autònoms pul·lulant pels USA, General Motors 162 mentre que BMW té 5 i Daimler 4. Dels 5 de BMW, en prou feines han fet 65 km en total i han necessitat intervenció humana al kilòmetre 8. Daimler al 2,4km. Menys mal que Waymo no té dintre dels seus plans fabricar cotxes sinó que vol vendre la seva sol·lució de cotxe autònom. A Phoenix els cotxes de Waymo ja van sense conductor de seguretat.  Un conductor mig americà condueix 25.000km anuals però amb un cotxe autònom, el seu ús es multiplica per 4 o per 5, simplement no ha de dormir. Això permet reduir el nombre de cotxes en circulació. El business doncs, no està en vendre el cotxe sinó en els kilòmetres que condueix i serà força baratet per que no hi haurà cost de personal dels taxis i la logística de kilòmetre zero canviarà.  Ningú sap ben bé quan passarà això, si el 2025 o bé el 2050, però passarà.

VW, BMW o Daimler no tenen capacitat per innovar amb el seus propis recursos tant ràpidament com evoluciona el sector i no poden posar-se a dominar  les múltiples tecnologies aplicades, tipus anàlisis de dades, intel·ligència artificial, reconeixement de veu, sensors, escàner làser, radar, navegació...tot això amenaça deixar els grans fabricants de cotxes com simples proveïdors de carrosseries. I aquí comença el dilema: sense cooperació no pinten res però a la llarga es poden quedar com simples proveïdors.

I llavors comencen a pensar en comprar startup’s o entrar com accionistes a Waymo, però problema: Waymo té una valoració de 250.000M€, el mateix que VW, BMW i Daimler junts. Encara no ha arribat el iPhone Moment i les possibilitats continuen obertes  en la mesura que no hi ha cap estandardització de tot plegat.

Tesla

Elon Musk ha creat una fàbrica completament robotitzada per construir el Model 3 de Tesla  des de principis de 2018 i que permet visites només als propietaris dels Tesles. El lema de la companyia és accelerar la transició cap a les renovables. Això és com el comunisme, té més a veure amb la religió que amb una empresa. Els treballadors se senten que estan fent quelcom important i Musk ja anunciat per twitter que vol enviar el motor l’explosió al lloc que li pertoca: al museu.  Mentre tothom discuteix sobre el cotxe elèctric, Musk ja ha col·locat 14.000 punts de recàrrega per tot el planeta.

Tothom se’n en fotia quan va comprar la fàbrica de Fremont Ca., a Toyota. La fabrica sembla una sala blanca d’un hospital on hi treballen 9.000 persones, de moment, per que l’objectiu de Musk és substituir el màxim de personal que pugui mentre la majoria de la plantilla es dedica a programar els 1.100 robots què hi ha a la fàbrica. Molts alemanys es pensaven – jo també - que Tesla era un fake, que només cremava milers de milions de dòlars però aquest trimestre ha donat beneficis. Malgrat està a llindar del col·lapse financer, els problemes per escalar la producció o bé els problemes amb la bateria elèctrica...el resultat és prou bo per que els alemanys estiguins acollonits: els Tesla tenen millors bateries elèctriques i sobretot sobretot el seu software és molt molt millor. Funcionen tipus Iphone amb actualitzacions sense que passin pel taller – over the air Update - i això té forces conseqüències ja que poden reduir el temps de frenada amb una actualització del software. El disc dur d’un Tesla equival a 150 PC. Hi ha tot un excèrcit d’enginyers informàtics generant aplicacions pel Tesla...hi ha una en la que pots cridar el cotxe pel mòbil, o bé  una altra on el cotxe s’aparca sol o mode guaita on filma i grava tot el que passa al voltant i apareix pel Youtube, literal.  Encara que Tesla faci fallida els cotxes no seran el mateix.  Tesla produeix 100.000 cotxes elèctrics per trimestre cosa que no fan ni VW, Daimler ni BMW. De fet, tant Daimler com VW es van posar a comprar a accions de Tesla fa temps...ara s’han posat a combatre-la.

BMW té 1.500 investigadors mirant-se Waymo, Tesla...Els enginyers alemanys es resisteixen a creure que un cotxe serà un suport metàl·lic pel software. De moment tenen l’esperança de ser els partners de les empreses de software però això sona més a wishfull thinking que a estratègia empresarial.

Els xinos: electromobilitat

Ho fien tot a al electromobilitat, per que no és viable que cada xino tingui un cotxe. Per això estan construint carreteres pels cotxes autònoms o bé impulsant els grans fabricants de bateries elèctriques  (BYD i CATL) que produeixen tres vegades més que la resta món. Beijin només té 130.000 punts de recàrrega de cotxes elèctrics. El govern xinès impulsa els motors híbrids o bé les bateries,  havia subvencionat a fins un terç del preu de compra del cotxe elèctric i de fet no està gravat amb impostos, tampoc deixa circular entre setmana als cotxes de motor.   El futur no passa pel motor d’explosió i es potencia el transport públic a Beijing amb 400.000 E-busos sense conductor produïts íntegrament a la Xina. El nou model urbà xinès es basa en els el cercle dels 15 minuts on la gent pugui desplaçar-se a comprar, metge o escola a 15 minuts de casa. Per anar a la feina, s’agafa el E-bus.

Li Shufu, és el CEO de Geely, la principal empresa xinesa d’automoció, és un controlfreak tipus Piëch i vol fer de Geely un marca líder d’electromobilitat al món...traducció, competència directa de VW. Pren a com a model d’èxit l’adquisició de diverses marques com ho va fer VW. De fet al 2010 va comprar Volvo i des de aleshores a impulsat la electrificació massiva del mercat escandinau. Al 2013 va comprar la firma anglesa que fabrica els Black Cabs londinencs en fallida i segueix el mateix model: electrificació i exportació ( el servei de Shuttle de la Deutsche Bahn ha comprat els primers exemplars).

Els xinos van per la porta del darrera. Al 2017, el CEO de Daimler va voler arribar a un acord estratègic amb Geely que no va ser correspost....Pocs mesos després Geely comprava un 10% de Daimler per 7.000M€. A Stuttgart es van quedar de pedra.  Des de fa poc temps les posicions s’han apropat, el nou CEO de Daimler s’apropa a Geely amb la fabricació conjunta del Smart, on el nou soci fabrica el Smart elèctric pel mercat xinès fent-lo per primera vegada rendible. En un altra joint venture entre Daimler i Geely fan una espècie de Cabify xinès. No sabem qui s’està menjant a qui.

De fet a 9 minuts per l’autopista de Frankfurt, Geely té un centre d’investigació on contracta enginyers, dissenyadors de companyies automobilístiques tipus Maserati, Ferrari o Fiat. De moment són 40 però l’edifici té capacitat per 300 persones. Electrificació i software. Xi Jinping vol campions nacionals i Geely forma part d’aquesta estratègia: en una primera fase, el govern xinès deixa que les empreses competeixin entre elles per impulsar el canvi tecnològic mentre construeix la infrestructura de carrega de cotxes elèctrics. Quan arribi el moment es carregaran el domini de VW o BMW amb els seus cotxes elèctrics en un mercat gegant. La col·laboració público privada és perfecta.

Alemanya

Dels 2,5milions de cotxes que ven BMW només 100.000 són elèctrics o híbrids. L’antic CEO Harald Krüger mesurava l’èxit de les empreses automobilístiques en funció de la electromobilitat.  El nou CEO ha replegat l’empresa, la venda de cotxes elèctrics no ha evolucionat d’acord amb les expectatives i el nou CEO sosté que encara queda temps fins arribar a una tecnologia madura i que per tant, l’objectiu de BMW ha de ser la fabricació del millor cotxe. BMW està està pressionada pels costos, els beneficis s’han reduït a la meitat mentre que la despesa per R+D puja anualment en 1.000M€....falten duros per la I+D mentre es parlar amb el comitè d’empresa de fer retallades.

Aquesta capitulació davant el cotxe elèctric es deu al fracàs del i3, un petit utilitari totalment elèctric i pensat per les grans ciutats i que va acabar amb desastre financer. Aquest any volen reduir dràsticament la producció del i3. Per BMW era massa d’hora i en comptes d’aprofundir en el camp elèctric, van desistir. Fins al 2021 no portarà a mercat la nova generació de cotxe elèctrics mentre els enginyers bons que tenia s’han anat a crear les serves pròpies startups, com l’ex-director del departament d’Electromobilitat, fuga d’enginyers a l’americana Canoo, el responsable del i8 ara és el CEO del consorci xino-americà de cotxes elèctrics Faraday, el cap de producció del cotxe elèctric ara treballar per VW. Ambició no forma part del vocabulari de BMW.

En els països menys madurs tipus Rússia Àfrica o bé Sud-Americano es plantegen els cotxes elèctrics de moment i creu que el client és sobirà i decidirà amb quin vehicle vol circular power of choice.  Quin consol, recorda quan es deia que ningú compraria roba online.

Al 2010 hi havia 35 milions de cotxes elèctrics circulant, al 2019 200 milions. De fet, la indústria automobilística en si és un fre pel desenvolupament del cotxe elèctric: intenten alentir qualsevol avenç tecnològic.

Els proveïdors se’n van a l’aigua

El motor elèctric tindrà entre 100-200 peces mentre que l’actual motor d’explosió està format per 1.200-1.400 peces , només amb això, el canvi a les cadenes de muntatge i l’estructura de proveïdors representa una revolució per la indústria. Darrera de cada cargol hi ha una gran empresa proveïdor on la qualitat i la precisió formen part del seu ADN. El cotxe elèctric és una altra cosa i el valor afegit es localitza a la batería, i aquestes venen de Corea del Sud amb Samsung o LG Chem o bé de CATL de la Xina. La bateria europea està perduda.

VW s’ha posat les piles en tot plegat i vol invertir 30.000M€ a la E-Mobilitat. Es planeja construir 22 milions de cotxes elèctrics pels pròxims 10 anys, més que qualsevol altre fabricant mundial. Ningú sap com evolucionarà el mercat, ja que actualment el cotxe electric només representa un 2-3% del total. VW també confia que el govern alemanya hi posi calés per subvencionar el cotxe elèctric s’esperen 1.200M€ per reduir el preu del cotxe.

Encara que l’aposta del CEO de VW prosperi la indústria alemanya patirà. Crisis? Si....sobretot dels proveïdors ja que les grans empreses estan internalitzant costos per salvar llocs de treball mentre passen l’esforç de l’ajust als proveïdors. Només cal veure l'ajust de BMW. Molt proveïdors estan fent fallida actualment a Alemanya Eisenmann, Weber Automitive han fet fallida i són empreses de 3.000 treballadors. A Continental són 20.000 llocs de treball que estan en joc, a Schaeffler  han retallat 1.300 a Bosch 1.600...A les barricades i en contra del trasllat de les fàbriques.  Si els proveïdors no s’han electrificat en el passat, ho tenen pelut per sobreviure.

 

NOTA1: Amb Hey Mercedes és un assistent de veu que permetrà demanar una pizza des del cotxe. Daimler ha fotut milions de dòlars juntament amb xinos i coreans a l’empresa Sound Hound que desenvolupa reconeixement de veu. És la defensa davant la possibilitat que l’Alexa o el Google Assistant passi de la llar al cotxe.

NOTA2 Com que muntar un cotxe autònom val una pasta...els alemanys estan cooperant entre ells en aquest camp. Daimler i BMW treballen plegats per crear el Standard de cotxe autònom… Daimler i BMW també està cooperant en el carsharing fusionant les seves unitats i creant NOW per que sortia massa car i les matrius estaven fartes de posar-hi diners. El carsharing té massa costos implícits. 

NOTA3: BMW busca alternatives al cotxe elèctric. 

NOTA4: L’eurocomissari, Günther Oettinger és un gran defensor de la indústria automobilística alemanya, fins i tot esbronca aquells polítics que apareixen amb un Toyota. No vol que Europa depengui de les empreses IT d’Amèrica o Àsia. Sap que els alemanys han estat líders en enginyeria des de la màquina de vapor però no saben treballar dades i que no té les dades no rasca. Ell tampoc creu en el cotxe elèctric ja que la generació d’electricitat també té un cost en CO2 i per ell, el software no és core. És la mateixa visió que BMW.

Piëch, els cabrons no són eterns Part II

Errors, encerts i cintes de vídeo

Des de la fabricació de l’escarabat fins líder europeu de l'automoció i quasi mundial  hi ha un tros. VW té 660.000 treballadors directes i factura més de 235.000M€, aproximadament el PIB de Catalunya durant tot un any.  Piëch es va posar a adquirir marques fins a les 13 actuals: Audi, Skoda, Lamborghini, Seat, Man o Scania a part de la pròpia VW.  A favor seu també hi la internacionalització de l’empresa després dels fallits intents - amb tancament de fàbrica inclosa- durant els anys 80 amb el llançament de models d’èxit pel mercat americà a finals dels noranta amb el NewBeetle que va triomfar a finals dels noranta i que sortia de la planificació tres anys abans de la fàbrica mexicana de La Puebla. El mercat xinès es posa en marxa seriosament a partir del 1999. Els EEUU i la Xina han estat els grans mercats on VW ha fet calés a dojo.

Cap a principis de 2000, el primer executiu de Porsche va adonar-se que Porsche no podia continuar sola ja que tenia una dimensió era massa humil i que necessitava parella. L’executiu va tenir una gran pensada, en comptes de que se’l mengessin, va voler menjar-se el gros i va proposar a la família Piëch i Porsche fer una OPA sobre VW al 2005. El van deixar fer i el directiu va començar a reunir-se d’amagatotis, en hotels de segona de Stuttgart i Frankfurt, per estudiar la fusió amb experts fiscalistes, laborals....Al 2009,  l’acció de VW estava sobrevalorada i molts Hedge Funds jugaven a curt però l’anunci de l’OPA provoca un terratrèmol ocasionant pèrdues milionàries  als inversors. Els jutjats es van omplir de demandes de manipulació del preu de l’acció.

Wiedeking, l'executiu encarregat de la fusió, volia manegar VW com si fos una petita factoria de Porsche i va provocar  malestar a tots els nivells de direcció i treballadors. En definitiva,  el directiu va enfonsar qualsevol possibilitat de fusió Porsche-VW i això que era un crack, havia portat Porsche on mai ningú hagués arribat.

Piëch també era conscient que no tenia capacitat financera per menjar-se VW i després del fracàs de la OPA va deixar Porsche que fos devorada, això si....se la va fondre quan Porsche va arribar a vendre 10 milions d'unitats a l'any. A un bon preu.

No cal dir que va aprofitar l’escàndol de del comitè d'empresa de VW amb viatges de plaer, brasileres i bonus indiscriminats. Utilitzava els fusibles com ningú. Des del 1994 el cap de Recursos Humans, el famós Peter Hartz, va subornar directament el comitè d'empresa fins al 2005 amb un total de més de 2 milions d'euros, sense que ningú del Consell d'Administració, presumptament, se’n assabentés. Fins i tot, pagaven una mensualitat a l'amant brasilera del president del Comitè d'Empresa. Quan l’escàndol va sortir a la llum, van acomiadar a Hartz, l’ideòleg de la setmana de 4 dies, sense indemnització. És més que dubtós que Piëch no estigués al corrent.

Caiguda i l’escàndol de les emissions.

Davant la filtració de la seva possible jubilació del consell d'administració per malaltia (2013), es va posar a xerrar amb el periodista del Spiegel per veure qui havia estat l'autor de la filtració. Li va donar un titular, quan descobrís quin directiu havia estat, el pensava guillotinar. Sospitava de Martin Winterkorn, el primer executiu de VW i va treballar per la seva defenestració..... Al 2015 va intentar treure's de sobre a Winterkorn amb la frase al der Spiegel on manifestava que es mantenia la distància. Piëch va presentar batalla, li encantava la guerra, victòria o mort i aquesta la perdre. No va comptar amb els suports suficients, ni de la branca de la família Porsche. El seu domini va acabar-se una tarda de dissabte d'Abril de 2015 quan la resta del Consell d'Administració li va recomanar que es jubilés a Salzburg amb la seva dona, la seva col·lecció d’espases de samurai i els cotxes d’època. Això va ser la derrota de la seva vida davant Martin Winterkorn.  I va fer el que fan els burgesos en aquestes casos, al 2017 va vendre les seves accions al holding familiar.

Sis mesos després de la seva defenestració, a setembre de 2015, esclata l’escàndol de les emissions i les seves ramificacions, enganxant de ple l'antic pinyol del vell, el mateix Winterkorn i el cap d'Audi, Rupert Stadler, que va ser detingut i posat en arrest domiciliari al 2018. Piëch ho sabia. Stadler apart de Conseller Delegat d’Audi, era el seu cap de gabinet.

És força gros que els productors de cotxes es posessin d'acord per manipular el nivell d'emissions de gas per ajustar-ho a la llei. Això si ho feien finament, en mode prova s'arriba als valors establerts i juntament amb un canvis en el software, s'arriba al valor desitjat. Al Regne d'Espanya i Alemanya s'hi afegia una especificitat a l'escàndol: no només als cotxes diesels sinó als de benzina normals. Els despatxos d'advocats es van posar molt contents tant a Europa com als USA per que les demandes, multes i presó per algun dels implicats.  Afectava a 11Milions de cotxes de VW.

VW va reduir costos per costat equivocat, a costa del Medi Ambient. Després de l’escàndol es van posar tots a parlar del cotxe elèctric i la mobilitat del segle XXI.

Piëch, era un paio fotut però va portar VW a ser un global player de debó afartant-se de vendre cotxes a xinos i americans 

 

NOTA 0: Història de VW https://www.volkswagenag.com/presence/medien/documents/HN7+Chronik_d_k.pdf

NOTA1: Amb la fusió de Porsche per VW es va impulsar un sistema de fabricació on la base del cotxe sempre era la mateixa...Porsche fabricava el Chayane mentre que VW el Tuareg, però malgrat la diferència de preu eren cotxes similars. 

NOTA2: A Piëch li encantava despatxar directius amb frases curtes. A Wendelin Wiedeking , l’encarregat de la fusió Porsche VW, el va xutar quan el directiu li va preguntar si encara gaudia de la seva confiança. Piëch va dir de moment encara, però després va afegir podem treure el “encara".

NOTA3: El que més mola dels teus enemics et deixin bé després de mort amb frases fetes. En els detalls està la maldat.

NOTA4: Rupert Stadler. Es va fer molt estrany que posessin un advocat de conseller delegat d'Audi a Inglostadt. Els primers temps es va aprofitar de la bona feina del seu antecesor i van pujar les vendes però era un xupatintes en un sector car guys, o sigui enginyers. Sempre es fa estranya que detinguin advocats per que maneguen millor els grisos que els economistes.

NOTA5: Per primera vegada la societat dominant tenedora de les accions de Piëch ha hagut de pagar 47,2M€ als petits accionistes per l’escàndol del Diesel.

NOTA6: Molta gent creia que portava mala sort pronunciar el seu nom.

Piëch, els cabrons no són eterns Part I

Emprendre amb Barcelona Activa és fàcil....I una merda, dubto que hi hagi més d'un 10% de la població capacitada per muntar una empresa amb cara i ulls. S'ha de tenir la pell dura, prendre decisions difícils i arriscar. Aquesta imatge del Superemprenedor que pul·lula avui en dia, contrasta amb el que sostenia Schumpeter en la seva descripció de l’apocalipsis del capitalisme: l'esperit emprenedor acabava engolit per l'Estat. Per Schumpeter, un empresari s'acollonia davant  d'un sargento, i en certa manera és així, quan més posició té l'empresari, més desconfiat i més por a perdre té.  És el “yo soy conservador, por que tengo mucho que conservar “del Manuel Girona. Això explica la passió de l’Isidru per la Fundació Princep de Girona.

Fa un mes i escaig que va morir Ferdinand Piëch, una llegenda dintre dels capitans d’indústria alemanys i que va gestionar Volkswagen des del 1993 fins fa ven poc, quan el van haver treure amb aigua calenta. Li deien el vell per que aquest tipus d'empresari no es jubila.

Com arriba Piëch a Volkswagen

Piëch va néixer a Viena al 1937 i era el nét de Ferdinand Porsche, fundador de Porsche i també des de 1935 el constructor de cotxes de Hitler. Hilter va impulsar creació de Volkswagen l’any 1937  i del escarabat per donar al poble alemany un utilitari baratet per desplaçar-se. La família i el sobretot el pare van està involucrats amb el nacionalsocialisme fins el coll: el pare va gestionar VW amb presoners de tot Europa. El seu fill, Ferdinand va fer uns tímids passos per expiar els pecats del pare ja que durant el seu regnat va crear una fundació on  només 10% dels  condemnats a treballs forçats de VW van rebre algun tipus subvenció. També va fer un monument en el seu record a la fàbrica de Wolfsburg.

El pare, a part de nacional socialista, va morir jove i la mare es va encarregar de dirigir la seva pròpia empresa, una importadora de VW i Porsche a Àustria. En aquest punt, l'envien a un internat Suïssa. Un internat típic, dur, elitista i simple. A l’internat els estudiants s'espiaven entre ells per veure qui cometia alguna falta, d’aquí neix la seva desconfiança cap els altres: el paio veia confabulacions contra ell per tot arreu, encara què tinguessin poc fonament. Piëch pensava en categories d'amic o enemic, no hi havia terme mig i no se'n refiava de ningú excepte d’ell mateix: els directius en la seva presència havien de afinar molt bé les paraules.

Un cop mort l'avi al 1951, la família es va separar en dues branques el Piëch i els Porsche i cada branca amb un líder. Al 1970 la família estava tant dividida que han haver de contractar un mediador. Poc després Piëch li va fotre la dona al seu cosí Gerd Porsche, amb la que va tenir un parell de criatures. De fet, el 2005 se sabia que tenia 12 fills de 5 dones diferents però al testament apareix un tretzè que no queda clar d’on surt...No cal dir que li importaven un rave els fills: quan el seu fill va presentar el seu projecte de cotxe elèctric a la fira de Ginebra, el pare se’n va desmarcar obertament.

A partir doncs de 1972, la família es retira de la gestió directe de Porsche i Piëch crea la seva pròpia enginyeria vinculada al motor. Al cap de poc anys, el fitxa la filial de VW, Audi, on Piëch com a responsable tècnic on desenvoluparà el motor Quattro. Piëch no era un enginyer brillant però coneixia el negoci i els seus detalls com ningú. Als vuitanta ja estava al capdavant d’Audi on Piëch, l’havia transformat d’una empresa de nínxol a una marca reconeguda.

L’escollit per dirigir Volkswagen

Va ser escollit per dirigir VW per la seva experiència a Audi i per que es va comprometre a mantenir els 30.000 llocs de treball que perillaven a la fàbrica Wolfsburg, VW perdia diners a cabassos i el manual d’escola de negocis apuntava als treballadors, així que tant  Schröder – President aleshores del Land de Niedersachsen – com el sindicats li van fer costat. Piëch es va plantar davant dels 20.000 treballadors de la fàbrica -literal – per fer el discurs de la seva vida. Amb la jornada de quatre dies va salvar els llocs de treball i va crear jurisprudència, obligant a altres empreses a justificar acomidaments en comptes de reduir hores.

Piëch com a primer executiu va fixar tres eixos: primer optimitzar la producció,  reduir els criteris qualitat a curt termini i finalment, ampliar la paleta de colors comprant marques a tort i a dret. En aquell moment només gestionava 4 marques: VW, Skoda, Seat i Audi.

Amb el fitxatge d'Ignacio Lopez de Arriortua al 1993 va saltar l’escàndol. Lopez de Arriortua s'havia emportat el llistat de milers els proveïdors de General Motors i Opel amb els preus a què venien les matèries primes...eixos, frens, acer...TOT. Com que General Motors comprava més barat que Volkswagen, la llista era una mina per pressionar a la baixa els proveïdors. Enmig de l'embolic, s'hi va posar fins i tot el FBI i el departament de Justícia nord-americà i va danyar les relacions bilaterals entre Alemanya i USA. Va haver d'intervenir Helmut Kohl i Bill Clinton. El cacau va acabar als jutjats on Lopez va haver de pagar 75.000 Marks per perjuri i que va comportar la seva dimissió com executiu. VW va acabar de pagant 100M$ per liquidar la "guerra dels cotxes". 

LA SETMANA QUE VE MÉS!

 

NOTA1. L'altra branca de la família, la Porsche, va estudiar seguint el mètode Waldorf que es fonamenta en un aprenentatge lliure basat en l’art.

NOTA2. Piëch vol manegar des de la tomba. A la dona, l’antiga mainadera dels nens, li ha posat un clàusula en el testament on si es torna a casar perd les accions.

El mercat de Renda Fixa mola molt ;).

He tornat del Japó optimista, la gent espera els jocs olímpics  amb candeletes, es veuen forces grues i ens continuen passant pel davant en quasi tot, malgrat el baix creixement, la crisis demogràfica i el deute públic. Tres apunts de turista: inflació de preus, importació de filipins i una certa millora amb l’anglès. Això sí, els tipus d’interès a curt i a llarg termini són negatius com nosaltres i uns altres 12 països europeus, entre ells, França, Suècia, Holanda, Alemanya o Suïssa....No és normal que els tipus siguin negatius de forma tant sostinguda en el temps. 

Força inversors pensen que ens trobem en davant d'una recessió, els preus se situen a la baixa i tant el BCE - com el BoJ-  tornen a la càrrega impulsant un política més expansiva però de fet, el que estan fent és inflar una bombolla que tard o d'hora esclatarà.

Els determinats del tipus a llarg: El bò a 10 anys.

El mercat a perdut el contacte amb els factors que determinen els tipus d’interès a llarg en qualsevol manual d’economia. Els factors són bàsicament tres: les expectatives d'inflació a llarg termini - molt vinculada a l'evolució dels salaris-, l'evolució de la productivitat, la prima de risc deixar el diners en el temps. Si atenem, aquests factors, el deute del Bund a 10 anys hauria de situar-se al voltant del 2,2% malgrat que en actualment està al -0,6%. És una discrepància és força elevada.

1/L’inflació esperada no és molt alta: els swaps d'inflació del euro a 5 anys estan al 1,3% venint l'any passat del 1,7%. Un altra indicador del nivell d’inflació a l’eurozona són els bons italians i alemanys que cobreixen la inflació en el seu llançament - a la resta de països europeus no es fa servir aquest tipus de bons -. La mitja és un 0,6%. I finalment, els gabinets d'estudi del BCE que preveu una inflació a llarg termini del 1,6%. Posem doncs, una inflació mitja del 1,2%.

2/ La productivitat a Alemanya - i als països desenvolupats - s'ha relentit els últims anys, la passada dècada un 1,1% per any, i només un 0,6% els últims 5 anys. Posem la mitja, un 0,8%.

3/ I at last but not least, la prima de risc per comprar bons a 10 anys. Més temps mantinguem el bò a la cartera, més grossa ha de ser la prima. Històricament amb una inflació del 6%, la prima de risc era del 0,5%. Agafar un valor del 0,2% seria raonable amb unes expectatives d'inflació tant baixes. 

En definitiva, la suma dels tres factors dona un 2,2%  mentre que actualment la rendibilitat del bò alemany a 10 anys és de -0,6%. Una discrepància de 280 punts bàsics...sent conservadors. Això representa un caiguda de com a mínim d’un 21% en les carteres de renda fixa.

El per què de la bombolla, els tipus d’interès negatius.

L'explicació d'aquesta discrepància es basa en la baixa demanda de capital (les noves tecnologies són menys intensives en capital) però també per que famílies i governs estan reduint deute, o bé, sense endeutant-se gràcies a l'experiència de 2007-2009. Per la banda de l'oferta els estalviadors són conservadors i prefereixen bons, encara que perdin, a qualsevol altre actiu.  

Altres explicacions no lliguen, els tipus negatius es deuen a una expectatives de deflació o bé, crisis estructurals tipus la Gran Depressió i això a data d’avui no succeix, els increments de preus són petits però no hi ha deflació. Si mirem el stock market, la borsa puja.  El S&P un 17% aquest any i el DAX un 15%. El PER de les accions alemanyes està més prop del 10  que del 20 malgrat la conjuntura negativa, i això és, per que hi ha una diferència amb els bons a 10 anys alemanys de 400 punts bàsics i la rendibilitat de la renda variable. El diner flueix cap a la borsa malgrat la conjuntura.

El responsable: la Política Monetària del BCE.

Respecte la Política Monetària del BCE, no tenen ni punyetera de com accelerar la inflació. Els membres del board sostenen que sense what ever it takes de Draghi, l'economia europea estaria ara en deflació però en qualsevol cas les mesures no han servit per aconseguir un taxa d'inflació satisfactòria. Amb Lagarde, la política monetària esdevindrà la de doble o res...encara que s'incrementi la dosis – els tipus d’interès negatius i alguna ajudeta a la banca - serà difícil veure inflació. Draghi per això no es cansa de demanar ajuda per la banda fiscal, la demanada priva és dèbil i els únics que poden substituir-la són els governs. Alemanya, Austria i Holanda estan considerant aquest punt ara mateix. 

Els governs ho veuen diferent, creuen que el canvi de la funció de producció de molts sectors - la green and digital economy - es pot finançar a base d'imprimir bitllets i ensucrar el canvi estructural - atur friccional-. La relació real d'intercanvi està canviant – tipus de canvi-  i les polítiques fiscals al ús en prou feines poden ajudar a evitar el declivi de l'exportació de béns manufacturats per part dels països europeus. Els hardliniers de la poltica fiscal creuen que un increment de la despesa o bé una retallada d'impostos es insuficient sense una depreciació del euro. Això funciona a curt termini, per que a llarg, baixades d’impostos i despesa social a l’alça, no és sostenible en el temps.

Com punxar la bombolla

La primera forma de punxar la bombolla és  que el BCE pugui els tipus dels dipòsits però això és altament improbable tenint Lagarde i el Forward Guidance. 

La segona és que pugi la inflació, l'objectiu del BCE, i per tant, s'han de vigilar els salaris. Els creixement de l'ocupació a la zona euro ha estat significatiu en els últims 6 anys caient del 12,1% al 7,5%. A Alemanya, Holanda i tota la pesca hi ha de facto plena ocupació, encara que això no s'està traduint amb un increment salarial significatiu, encara que en algun punt és possible que això passi. A Alemanya durant el segon trimestre de 2019, les hores treballades han augmentat 4,2% anual i un 6% trimestral. Els costos laborals unitaris estan creixent a nivells similars, sobretot a la industria (4,3% per hora treballada entre desembre i juny 2019). Els salaris pugen quan estem al final del cicle econòmic. 

El tercer punt és la depreciació del euro. El declivi gradual del euro contra el dòlar pot ser considerat correcte, fins i tot els preus dels béns importats han caigut malgrat la debilitat del euro. La relació euro/dòlar, descomptada la inflació, s'ha comportat de forma relativament estable. Si a causa del Brexit o qualsevol altra incident aquesta relació és trenca i arribem a la paritat euro-dòlar la cosa es pot complicar, ja que els inversors que tenen actius en euros, compensen els tipus negatius i l'encariment de la renda variable amb una petita apreciació del euro. Poc probable i hi ha mecanismes per evitar-ho.

Finalment, és possible que FED comenci a pujar tipus degut a que els 10 anys d'expansió continuada han reduït el gap amb el PIB potencial i comença pujar la inflació. LA CORRELACIÓ ENTRE EL MERCAT DE BONS ALEMANY I AMERICÀ ÉS MOLT ALTA. 

 

NOTA0: Suècia vol seguir l'exemple austríac d'emetre Bons a 100 anys dels quals els interessos són propers a zero, cosa que significa que s'espera un període baixa inflación. 

NOTA1: Amb aquesta dinàmica de tipus negatius no és possible guanyar diners comprant i aguantant la renda fixa. La única possibilitat de guanyar de diners és esperar vingui idiota i et compri la cartera. Això només s'explica per que el comprador de Bons espera que la rendibilitat caigui per sota del preu de compra. És una estratègia que es basa en el tonto l'últim que tant conec en el món de les startups.

NOTA3: la borsa grega ha pujat un 39% després de Siryza, la Xina un 29% malgrat les bronques aranzelàries i Rússia un 27%.

NOTA 4: Sense els tipus d’interès negatius i la política monetària estaríem en deflació?

NOTA5: La QE ha reduït la liquiditat en mercats de bons governamentals de corporte...i ha impulsat el creuament de les corbes de curt i llarg termini de tipus.

NOTA6: Aquest més d'agost el balanç de BCE representava el 40% del PIB de l’Eurozona, les tinences de deute dels estats era del 18% del PIB i donat que el deute total dels governs és del 85% el  PIB europeu, representa que el 20% del deute que es genera esta s’esterilitza  pel BCE. El BoJ arriba 90% del PIB. 

NOTA6:  US Bonds representen un 10% del PIB del Balanç de la Fed. Malgrat les desavinences conjunturals, la Fed està cooperant amb la política fiscal orientada a la plena ocupació sense tenir en compte el dèficit públic. Els tipus a llarg americans estan al 1,5% mentre que a curt 2,1%. Aquestes xifres estan més en  prop de l'equilibri que d'una bombolla. La monetització del deute no s'ha traduït en inflacions tipus Argentina bàsicament per que el deute va del govern al banc central i aquest l'esterilitza….és a dir, aquest deute no es pagarà mai.

NOTA7: A Suïssa, el Bo a 10 anys està al 1% mentre que a 30 anys a -0,56%, això és degut al flux d'entrada de capital que ha forçat el Swiss National Bank un peatge del 0,75% dels dipòsits que dormen - overnight rate -. L'objectiu de SNB es mantenir el franc suís prop del euro per evitar apreciacions que afectin la competitivitat de la industrial. A Suïssa la inflació és del 0,5% i no és cap preocupació i la taxa d'atur del 2,3%. Per tant, els tipus a Suïssa són negatius no por que es vulgui estimular la inflació sinó que es vol evitar l'entrada de capital. La QE no juga cap rol important ja que el deute suïss és proper a zero. No hi ha bombolla a suïssa.

Seguim....Cojuntura Alemanya.

Des de fa setmanes es multipliquen les males notícies econòmiques, grans empreses com Lufthansa o Bayern han presentat resultats negatius mentre Thyssenkrupp, Siemens o el Deutsche Bank volen retallar plantilla. Alguns proveïdors de la industria automobilistica han anunciat concurs de creditors (Eisenmann). Els experts compten amb un creixement inferior al 1% del PIB Alemany durant el 2019. El creixement del primer trimestre ha estat del 0,4% i tothom es va sorprendre...aquest semestre s'espera fins i tot una caiguda. Els indicadors avançats són preocupants.

Els empresaris: preocupant

Indicadors sobre el clima economic, el més imporntat és el que fa el IFO Institut amb un enquesta a 9.000 empreses. L'índex està al mateix nivelll que a juny de 2009. En el sector indústrial les expectatives están en caiguda lliure: les comandes están baixant.  Aquesta caigua es compensa  amb la Construcció i els Serveis. Aquest indicador afina molt per predir les caigudes però no afina en la dimensió de la catástrofe. Podem estar davant d'una recessió o desacceleració.

Respecte l'economía real, la producció indústrial ha caigut un 3,7% al Maig en comparació amb el Maig de 2018. La taxa d'ús de la capacitat indústrial davalla i el encàrrecs a la industria cauen.  La industria automobilística ha produït un 25%  menys de cotxes que el juny de l'any passat - L'acumulat anual és del 12% en negatiu -. El CAR Institut preveu un reducció de les vendes de cotxes durant el 2019 que no s'ha vist des de fa 20 anys. El mercat xinès trontolla i el model exportador Alemany ja veurem com aguanta. 

El sector Maquina-Eina segueix el mateix patró que l'automobilistic, els comercials veuen que les empreses no inverteixen tant i que són més prudents alhora de fer comandes. Durant el maig van caure els encàrrecs un 7%. La industria química un 4% cap avall interanual, un indicador clàssic per que molts sectors econòmics depenen del seu output. El 28% del VAB -valor afegit brut- Alemany és industria pura i dura, mentre que a Gran Bretanya és el 19% i França el 17%. 

Si mirem el consum, el comerç minorista va reduir vendres un 1,6% interanual i la construcció tampoc pinta bé...els encàrrecs al Abril han baixat un 4,2%.

Mercat de treball: s'aguanta

Respecte el mercat de treball: l'indicador avançat és el treball temporal, l'any passat es va reduir del milió de treballadors fins als 924.000 sobretot a la industria automobilística, degut els canvis normatius. La jornada reduïda ha augmentat en 41.000 persones, tres vegades més que l'any anterior, per la caiguda de la demanda. Malgrat tot en termes globals el treball parcial conitnua a nivells molt baixos en comparaicó amb la crisi de 2008. La parada encara no s'ha traslladat al mercat laboral però aquí hi apareixen causes estructurals - caiguda demográfica, el mateniment de plantilles per part de les empreses i el creixement del treball parcial en el sector Serveis-.

Els ocupats han pujant en 1.000 persones durant el mes de juliol respecte maig. Internaual representa una caiguda de 50.000 llocs de treball.  A Alemanya hi ha feina però el ritme de creixment s'ha alentit.  Malgra tot, qui està a l'atur mai ha pogut trovar una feina tant rapidament.

El crèdit: preocupant

Normalment els tipus d'interès a llarg termini són superiors als tipus d'interès a curt. Un quan hom inverteix en deute alemanya a 10 anys està assumint un major risc, bàsicament per la variable temps, i per això hi ha una prima sobre una inversión a 2 anys vista. Actualment succeix el contrari, els tipus a curt són superiors als tipus a llarg i això no té sentit econòmic a no sé que s'olori una crisis i es busqui refugi en inversions a llarg termini. Als USA sempre ha passat un fènomen d'aquest tipus en una distancia d'entre 6 i 24 mesos de la crisis "real". Estem molt aprop que això passi amb el deute Alemany però als USA ja ha passat. Aquí cal tenir en compte tot l'impacte de la política monetària tant als USA com a la UE i el seu efecte en els tipus. 

Europa Global

Hi ha recessió quan el creixement del PIB respecte l'any anterior és negatiu, el IMF té una previsió per l'Europa de 1,3 pel 2019 i 1,6% pel 2020 - Alemanya 0,7% i 1,7%-. El creixement econòmic patina una mica però altres indicadors parlen en contra, l'ocupació a europa ha crescut 1,3% fins als 160 milions d'ocupats, per no parlar del efecte riquesa per l'increment dels preus de la vivenda, l'evolució d'accions i bons, el sector de la contrucció i l'estabilitat dels Serveis juntament amb un política fiscal lleugerament expansiva.

Fins el 2021 no s'espera que la inflació sigui del 1,6%. El déficit agregat de l'Eurozona arriba al 1,2% del PIB nominal, per sota dels criteris de Maastricht. Hi ha  marge per  una política fiscal expansiva i reducció d'impostos. Si s'estirà el consum pot ser un factor clau per arrossegar el creixement i la productivitat. 

Draghi, no espera una recessió, però té por per això manté els tipus. A risc d'equivocar-me, em quedo amb Schumpeter: el mercat ha pronosticat 8 de les 5  últimes recessions - almenys pel proper curs -.


BONES VACANCES!