Tipus d'Interès Negatius... 2a PART

Les empreses

El CFO de Bertelsmann, una empresa familiar, internacionalitzada i una bona xifra de facturació, tenia una feina fàcil. El cost del capital era generalment del 8% i per tant les inversions dintre de l’empresa han de cobrir com a mínim aquest 8% però com que el cost del capital actual és proper a zero, qualsevol inversió per positiva que sigui serà millor. Fins i tot, les empreses es poden endeutar per comprar altres empreses. Les compres palanquejades.

Les empreses no són capital efficient, la pressió per ser innovadors és menor i al final productivitat cau poc a poc. En un any,  els interessos del deute de Bertelsmann que paga anualment ha baixat de 1,25 al 0,5%. Siemens per exemple, durant uns mesos va rebre diners per endeutar-se, és a dir, si els hi deixaves 1.000 euros, et retorna al cap de dos anys 993,70€. Conclusió, quan un s’endeuta més, major rendibilitat. Els que creixen a base d’adquisions, compte, i els que s’endeuten per comprar i pagar els deutes amb els beneficis de l’adquirida...Més en compte, per que quan canvia el cicle, els agafa amb els pixats al ventre.

El fons gestionat per les firmes de Private Equity s’han més que doblat en 8 anys, han passat de 600M€ al 2010 a manegar 1,4B€ al 2018. El Ventura Capital té increments similars. La pregunta, és com Bertelsmann pot fer front els competidors sense endeutar-se de forma obscena??? Tothom al seu voltant segueix la mateixa dinàmica de palanquejament – endeutar-se a cost zero per créixer - tant inversors financers com competidors. Bertelsmann és una gran empresa però les petites i mitjanes que no tenen accés al mercat de capitals i amb uns bancs cada cop menys proclius a donar préstecs són els perdedors de l’evolució dels tipus negatius.

Malgrat que els tipus negatius afavoreixen les empreses endeutades per raons obvies, perjudiquen el pagament dels plans de pensions per part de les mateixes i les obligacions contretes amb un context de tipus d’interès més elevats. VW, Daimler o Siemens no han fet les provisions  pertinents per fer front a les obligacions dels plans de pensions.

Gestors de fons

Si Alemanya no estigués dintre de la zona euro, el D-Mark estaria avui  a 1,70 o 1,80 el Dòlar amb tot el que comportaria no només en la balança comercial sinó en la de capital ja que em prou feiners els deutors podrien pagar el deute en D-Mark.

Els gestors de fons han fet un bon any: el DAX alemany està a màxims amb 13.300 punts. Durant la crisis de 2008 va està per sota dels 4.000 punts, per tant en 10 anys ha més que triplicat, el sector immobiliari ha pujar una 102% des de la crisis, els matèries primes també pugen i fins i tot el deute públic. Tradicionalment, quan s’esperava un bon creixement econòmic, els gestos de fons invertien en accions mentre que en temps de crisis es refugiaven amb el deute públic però actualment tot puja. Els diners gestionats per Hedge Fonds s’han multiplicat per 3 des de la crisis fins als 3B$. Els Fons Estructurats, indexats a l’evolució del DAX o el Dow Jones s’han multiplicat per 4 fins als 5,7B$. No hi ha pèrdues per ningú excepte pels estalviadors, pensionistes, banca i asseguradores. Molts gestors de fons aconsellen qualsevol cosa menys l’estalvi...i aquí està el error per que assumeixen riscos més enllà del seu coneixement o bé entren en mercats amb poca liquidesa.

Argentina ha emès deute a 100 anys, malgrat que en els últims 100 anys ha fet 8 vegades fallida i malgrat tot, els inversors s’hi van llençar al rendiment del 7%. Actualment el deute cotitza a la meitat del preu d’emissió. Argentina va ser rescada al 2016 pel l’IMF i la UE amb un crèdit de 175.000M€, actualment s’aprofita dels baixos tipus alhora d’emetre deute.

El deute de les empreses no és gaire millor...El 2007 era de 38B$ mentre que el 2019 tancarà en 73B$. La xifra d’empreses amb problemes financers puja any a any i només poden subsistir en la mesura que no paguen interessos. Les empreses zombis segons defineix el Banc Internacional de Pagaments es refereix a empreses de almenys 10 anys d’antiguitat i que han de pagar més interessos que beneficis tenen. Segons el BCE una de cada deu empreses en els 6 països core, o sigui descomptant Grècia: des de proveïdors de la indústria automobilística alemanya, cadenes de supermercat a França o bé empreses de ciment a Italia.  Són empreses difícils de reconèixer per que no paguen uns interessos especialment elevats com temps ençà...la inundació de liquidesa submergeix tots els problemes. Fins i tot, el BCE ajuda en això comprant deute d’empreses italianes amb problemes com Feltrinelli o bé Benetton. Italia és el país més afectat per les empreses zombis...Es calcula que un 10% dels treballadors italians treballa en empreses zombis i mentre els bancs italians tenen 173.000M€ en deutes fallits no reconeguts.

Està bé que Keynes donés suport a ensucrar la crisis industrial del Nord d’Anglaterra però resulta evident que la persistència de les empreses zombis a Europa no computa en el haver, alenteixen el canvi estructural i retarden la innovació.

El Finanzminister

Quan li pregunten a Olaf Scholz sobre els baixos tipus no sembla molt content però escup la tesis de Summers de l’excés d’estalvi, desvia el tret cap al BCE i explica que és un fenomen mundial on l’Estat alemany en prou feines pot incidir. Només mourà peça quan hi hagi el crash i l’atur se’n ressenti. La variable clau és l’atur... els estalviadors que s’adaptin.

Un cop esclati la crisis els instruments de política monetària seran més aviat minsos i començarà la política fiscal en serio. Inversions públiques a dojo i només en infraestructures sinó també orientades a donar seguretat a la gent durant la vellesa. Una política fiscal equilibrada es tradueix en inestabilitat social i per tant, baix creixement, guerres comercials i atur.

Els ingressos de l’Estat alemany han augmentat en 250.000M€ des de 2009 gràcies a la bona conjuntura exportadora. Amb això s’han pagat via transferències socials per famílies, guarderies, atenció a la gent gran...Malgrat tot, no s’ha generat la tranquil·litat social esperada. Les receptes antigues no acaben de xutar.

Scholz coneix les tesis de Larry Summers i la pressió dels seus col·legues britànics, francesos i americans per que enceti una política fiscal més agressiva. Ell es mou en el gris, no farà una política fiscal expansiva però ha encetat un pla per construir entre 300.000 i 400.000 noves vivendes de les quals 100.000 seran de Protecció oficial. Tampoc no criticarà el BCE, si no que el defensarà a capa i espasa. Schäuble va lligar l’auge de l’extrema dreta alemanya amb la política del BCE i en certa manera tenia raó en la mesura que van pujar un professor de macro euroescèptic al capdavant de l’Alternative für Deutschland.

Els baixos tipus d’interès representen una relació de poder entre l’Estat i els Ciutadans. Tradicionalment l’Estat ha estat el deutor més gros de tots i el que s’aprofita dels baixos tipus però a costa de l’estalvi dels ciutadans, els principals creditors. Una política fiscal coherent ajudaria a restablir l’equilibri.

BONA ENTRADA D'ANY 2020!!!

NOTA1: La tesis del llibre del Crash, és que hi ha un conspiració per posar a Lagarde al capdavant del BCE i abolir el diner fiduciari per tenir controlada la població. Per lluitar contra la inflació es recomanar comprar or, diamants, whisky i sobretot discos de vinil 😉.

NOTA2. La riquesa alemanya es distribueix de la següent manera 6,24B€, si vegades el PIB del Regne d’Espanya en Efectiu i comptes a la vista 2,52B€, Assegurances d’Estalvia 2,33B€ i paper 1,39B€ dels quals  0,65B€ són accions.

NOTA3: Una de les herències de la crisis de 2008 és el canvi de comportament de les empreses espanyoles amb el deute. L’impacte sobre el consum té un efecte igual de durador.

NOTA4: Segons el llibre del Tremosa, una de les compres de deute d’empreses del BCE era la cadena de supermercats DIA.