Tipus d'Interès Negatius....Han vingut per quedar-se 1

Actualment hi ha un best seller alemany anomenat els Crash més gros de tots els temps de Marc Friedrich i Matthias Weik on sostenen que abans de 2023 hi haurà un bon crash. Tipus Niño Becerra, el món s’acaba. Sostenen què hi haurà un reforma monetària que destruirà el patrimoni, l’Euro s’en anirà a norris i Stuttgart es convertirà en Detroit. El pitjor és que el llibre és el número 1  tal com va aparèixer a les llibreries. Però no és l’únic llibre d’Economia a la llista de Best Sellers, n’hi ha una altre de Max Otte, Crash mundial, un paio que va encertar la del 2008 i que pronostica no només una crisis financera sinó guerres, migracions massives, terrorisme...En fi, no hi ha res que exciti més els alemanys que el caos – i els periodistes ho saben -.

El panorama

Des del What ever it takes de Draghi al 2012(!) els tipus d’interès se situen a zero o en negatiu. Per un país tan estalviador com l’Alemany és un daltabaix. Milers de contractes d’estalvi que tenien les entitats financeres s’han rescindit, les assegurances d’estalvi tampoc són un pou de rendibilitat i la planificació tradicional per la jubilació veu amenaçada.

Els que s’han aprofitat dels tipus d’interès negatius han estat els inversors, malgrat que actualment estiguin reestructurant el seu portafoli cap a inversions més segures i amb menor rendibilitat. A més a més, 15 milions d’europeus tenen feina gràcies els tipus d’interès negatius, els únics que han llepat són els estalviadors.

Tothom parlava de situació excepcional quan van aparèixer els tipus d’interès negatius, una fase de transició cap a la normalitat, però no ha estat així. Els economistes ho han batejat com la new normality i intenten donar resposta més enllà de la Teoria Econòmica tradicional segons la qual hauríem de nedar en un mar d’inflació. Ja portem una dècada de tipus baixos i segurament durarà una dècada més. Els tipus d’interès negatius tenen un impacte més gros que l’última rebequeria de Trump, no només amb l’Estalvi sinó en el nivell de preus, l’eficiència de les empreses, les pensions o l’atur.

Els Estalviadors, la senyora Maria alemanya.

Segons un estudi, cada alemany ha perdut 4.300€ des de 2010 en interessos no retribuïts però si mirem les dades d’atur en prou feines n’hi h. Els bancs alemanys trontollen – ahir el Deutsche Bank cotitzava per sota de 7€ - però estan apareixent noves startups i els emprenedors més a agosarats no paren de tancar rondes. Un món de contrastos.

Si un paio de 35 anys es vulgués jubilar amb 500 euros extres als 65, hauria d’estalviar cada mes 780€ suposant un tipus d’interès del 0,5%. Si els tipus estiguessin al 4,5% hauria d’estalviar només 242€. Els baixos tipus també han permès l’accés a l’habitatge a persones que d’altra manera no s’ho haurien pogut finançar, però també ha disparat el preu de l’habitatge. A München un piset de 50m2 i dos habitacions costa 500.000€ i amb increments de preus  per sobre dels interessos és fàcil finançar tot el boom immobiliari.

L’altra opció és comprar accions d’empreses, especialment digitals, però això els alemany no els agrada. Per contra, la disciplina del l’estalvi els hi plau, hi ha 2B€ - quasi 2 vegades el PIB espanyol - en comptes corrents a la vista sense retribució i que no s’orienta cap a la inversió, prefereixen atresorar que invertir...Això no passa a cap altra país industrialitzat món.  

Les Sparkassen

Les Sparkassen no saben que fer amb els diners que tenen en dipòsit. Si posen els diners al BCE, han de pagar un 0,5% i el negoci se’n va l’aigua. La Sparkasse de Mülheim necessita 1.000M€ de working capital, del qual ha de pagar 5M€ al BCE – el 0,5%-  anualment, mentre té uns beneficis anuals ridículs. La Sparkasse de Mülheim ha liquidat 5.000 comptes d’estalvi que tenien rendiments superiors al 15% a llarg termini. El Tribunal Suprem alemany ha permès als bancs liquidar aquests tipus de comptes contractats durant els 2000’s, si superen el 15% de prima. Una desastre de negoci. 50 de les 380 Sparkassen estan rescindint contractes d’estalvi i deixant de comercialitzar-los. El 30 d’Octubre, el dia mundial de l’estalvi era una festa a Alemanya...ara és un desert.

Draghi

El president de les Sparkassen li va enviar un missiva pública fa un parell de mesos criticant el camí seguit pel BCE i la seva penalització estalvi. Fa massa temps que els  tipus són baixos i el diner és massa barat. Draghi ajusta el seu rellotge 5 minuts abans per no perdre temps...no és l’arquètip italià sinó que la seva figura s’ajusta més a un servidor de l’Estat Prussià. Disciplina i sentit de la responsabilitat. Des de 2017 Draghi i el seu equip al BCE van veure clar que els tipus d’interès baixos han vingut per quedar-se però va començar a reduir la compra de deute. Aleshores apareix el Brèxit i totes les turbulències possibles inclosa la crisis estructural de l’automoció alemanya, molt seguida per Draghi. Si trontolla alemanya, tronotolla Europa.

No hi ha retorna a la vella normalitat, per que les velles regles no funcionen. La tesis que hi ha un excés d’estalvi mundial:  la Xina la taxa d’estalvi arriba al 30% de la renda -al contrari que Espanya - mentre que l’esperança de vida de la població no deixa d’augmentar. Aquest canvi és equiparable al canvi climàtic.

Per Draghi, els alemanys han d’estar agraïts amb ell per que és el país més beneficiat per la moneda única. Venen més barat que si tinguessin el D-Mark i la moneda és més estable. A demés el baixos tipus permeten obtenir un superàvit en el pressupost a Alemanya. El problema és que cada cop s’ha d’estar més alerta per controlar el quadre macroeconòmic i utilitzar el marge de política fiscal.  Merkel va acomiadar Draghi donant-li les gràcies de tot cor. Lagarde és una altra cosa.

Larry Summers

Al 2009 ningú creia que una dècada després els tipus estarien a zero i la inflació seria baixa. L’explicació que la crisis del 2008 és l’origen d’aquest comportament és erroni, sinó que portem 30 anys virant cap aquí. La crisis financera va ser un catalitzador però els problemes són més profunds i múltiples però amb un mínim comú denominador: s’estalvia massa. Estancament secular. Els rics acumules més mentre la classe mitja va curta, vivim més i per tant necessitem més diner per la vellesa, la Globalització i la Digitalització canvien la indústria i el treball...Apareixen empreses que acumulen milers de milions de Dòlars mentre cada cop les empreses necessiten invertir menys: un iphone  pot funcionar avui com una supercomputadora de milers de dòlars de fa 20 anys. En definitiva els béns d’inversió són barats. La pressió a la baixa dels tipus d’interès és grossa mentre que l’economia creix poc. Els tipus baixos no responen a una política monetària del banc central sinó al canvi de les condicions econòmiques. A partir d’aquí apareixen noves teories tipus Rogoff que ho fien tot als deutes o bé Krugman amb la trampa de la liquidesa. El problema és que no hi ha cap Keynes que acaba de treure el desllorigador. Una dècada de tipus d’interès negatius és un forat negre en la Teoria Econòmica.

Tokyo

Al Japó, l’edat mitja de jubilació són els 60 anys però això ja no és sostenible i no només per la demografia, que també. Els fons de pensions estatal té problemes per pagar les pensions. De fet, el tancament de 2018 va mostrar unes pèrdues 138.000M$ , el doble del PIB de Luxemburg. Després de dos dècades de baixos tipus d’interès els fons de pensions, públics o privats en prou feines generen rendibilitat. Els japonesos s’hauran de jubilar als 70 tard o d’hora. Després de jubilar-se comencen una altra carrera laboral. Shinzo Abe va ser rescollit per prometre tipus baixos i compra deute, la mateix política que el BCE. Sembla una treva, en la lluita del Japó contra la deflació. Un cop la deflació entra en la mentalitat de gent, en les seves pautes de consum i d’inversió, és molt difícil sortir-ne. 

BON NADAL !!!!! LA SEGONA ENTREGA ÉS MÉS SUCOSA ;)