Els Enginyers no són avorrits...Infineon II

Quan hom albira el futur, només veu una societat hiper quantificada. M'encordo molt de la frase del Cinto que la vida és quantitativa, ho deia en un sentit més material però engloba també el que veig cada dia: s'intenta mesurar tot i més. Només es parlar de mètriques, i la única forma d'aconseguir quantificar tot el que es pugi és a través d'elements de mesura. La digitalització ha permès una empresa com Infineon estiguin al capdavant de la onada ja que és la porta entre el món analògic i digital: per digitalitzar la realitat es necessiten sensors i xips. Digitalització implica quantificació.

Peter Bauer cap Reinhard Ploss

Bauer, que portava la línea d'automoció dintre de la casa,  van fer sortir Infineon de Siemens dirigir l'empresa com a proveÏdorar de la industria de l'automoció, industria i seguretat. Després de sanejar la companyia i posar-la en beneficis va deixar el relleu per una malaltia a Reinhard Ploss un altre enginyer amb cara d'avorrit - aquests són els que molen per que són llestos, húmils i estan pel negoci - per que seguís el camí de creixement amb marges raonables: es va fixar un objectiu de marge brut del 15%.

Van deixar caure la companyia xips d’enmagatzematge i van vendre la filial dels xips per mòbils a Intel: la primera pels baixos preus i la segona per la necessitat de grans inversions. La qüestió  era concentrar-se en determinats verticals, rendibles i menys depenents de les oscil•lacions del cicle - baixa elasticitat preu - i quin millor vertical que l’automoció i el cotxe elèctric i electrificat, la indústria 4.0 i les renovables amb  semicunductors per les fotovoltàiques o bé amb sensors  pels grans molins d’energies renovables. Tot molt alemany i ;)

Durant el 2010-2012, hi ha una  primera allau de fusions dintre del sector dels microxips ja que cada cop és més complexe fer-los més eficients - Llei de moore - amb la qual cosa es necessiten cada cop més economies d'escala per reduir costos: Microchip va comprar Atmetl per 3.500M$  i la holandesa NXP va pagar 12.000M$ per Freescale.

Al 2014, Infineon va adquirir una altra empresa americana especialitzada en energía als microxips, International Rectifier per 3.000M$ a 40€ l'acció un 25% de sobrepreu respecte la capitalització. 1.500M$ sortien de la caixa de la pròpia empresa i 1.500M$ de deute...un bon mix. Aquesta és un compra cara però de futur ja que obre nous nínxols de mercat com la índústria mèdica o bé la petrolera que fan servir un xips caríssims, però el més important és que obre la porta al mercat americà i especialment al Silicon Valley, cosa que fins ara no havien tocat: cada model S de Tesla porta 200 xips d'Infineon per valor de 600€, els Iphone utilitzen els sensors d'Infineon i router de Google fa servir tècniques de seguretat d'Infineon $$$$$.

 

Reinhard Ploss i les M&A

Ploss va digerir l'adquisició de l'americà Rectifer aconseguint l'objectiu de mantenir el marge del 15% per totes les línies de negoci i ho va fer en menys d'un any. Infineon, de moment, només ha fet petites adquisicions com Wolfspeed i Innoluce ja que la caixa no dona per tant i tampoc es volen apalancar en excés. Si volguéssin fer grans adquisicions haurien fer una ampliació de capital. Amb l'adquisició de l'americana Wolfspeed al 2016, li ha permès posicionar-se en el mercat dels cotxes elèctrics i dels mòbils per 850M$ sense l'ús del silici com a materia prima. Aquest mes de febrer de 2017, Trump a vetat l'adquisició per motius de seguretat i us militar (!).

La consolidació de 2010-2012 no ha estat suficient i el nivell de les fusions i adquisicions ha arribat a nivells important: l’americana Qualcom va comprar la holandesa NXP per 50.000M€, mentre que feia poc que NXP havia comprat al seu torn l’americana Freescale. La japones Softbank ha comprat els dissenyadors de xips britànics ARM per 30.000M€.... Si volen guanyar marge han de guanyar dimensió. Infineon només representa un 10% del mercat darrera de Samsung i els texans de Qualqum o Hinyx, però està el mercat en nínxols rentables, especialment l'automoció.

L'autoconducció i el cotxe elèctricés el negoci estrella....sabeu la quantitat de sensors i xips que ha de portar un cotxe elèctric? En tot el que sigui elèctric, Infineon té una gran avantatge. Al 2015 va guanyar el premi més prestigiós en ciència, Alemanya Futur, entregat pel President de la República, Joachim Gauck pels sensors de radar que permeten evitar atropellaments de vianants. És un mercat que creix a un 40% anual i que costa 250€ per cotxe..... Multipliqueu ;). L'enginyer, quan va rebre el premi, va dir que mai havia estat a la tele - a diferència de Pilar Rahola -.

Resultats 2016

2016 ja estan apunt d’ignaugura la nova seu a prop de München, el Campeon, un joc de paraules que rima amb Infineon.  S’han gastat de la butxaca pròpia 113M€, hi caben 4.000 treballadors que estan tot el dia desenvolupant i la cosa tira...la capitalització bursatil està prop dels 19.000M€ quasi ho ha doblat en un parell d'anys, evitant possibles compradors indesitjats.

L’any comptable va de setembre a setembre. Les vendes estan disparades als 6.5000M€ i això que el mercat en prou feines  s’ha mogut, el benefici operatiu ha augmentat un 17% fins als 743M€ i els dividends augmenten un 22% encara que pel volum de beneficis és més aviat un repartiment escàs: intenten repartir el mínim dividend per mantenir un bona caixa i mantenir el ritme d'inversions / adquisicions amb el menor deute possible. Cal destacar que un 15% de les vendes d'Infineon se'n va a I+D+i i d'aquest, un 20% d'aquest pressupost d'I+D+i se'n va en projectes que no estan clars, és a dir, Infineon arrisca en la investigació tecnològica, superant la por al fracàs dels managers. Ocupa ja 36.000 treballadors  i l’objectiu és continuar amb un creixement rendible. Un fort dolar els afavoreix, venen més car ;) amb la qual cosa l'efecte divisa pot distorsionar els bons comptes presentats - Draghi!!!!! - . El principal mercat és l’automoció amb un 40% de les vendes, seguit de les energies renovables- sobretot en els parcs eòlics amb xips que transporten l'energia i dades - i  l'altra branca és la seguretat. Els d'Infineon no pensen en productes, pensen en sistemes.

Quan hom mira a final d'any, Infineon ha tancat entre les cinc millors empreses del DAX, amb un increment de la cotització del 22%....la demanda sostinguda de microxips tira però el millor de tot és que aquests dividends tant eixuts: no els faltarà capacitat d'inversió en la propera crisis. És un valor solvent, potser l'acció està cara però més val comprar accions cares d'empreses bones que no barates d'empreses dolentes. Jo m'esperaria a alguna saccejada per entrar.

 

 

 

 

 

1/ Els mecànics estan acollonits, un cotxe elèctric només va una quarta part de vegades que un cotxe mècanic als tallers ;)

2/ Reihnard Ploss té com a hobby fer helicopters de miniatura amb les mans. Aquest detall és el que fa invertible la companyia.

3/ A partir de 2012 la fàbrica de Desden d'Infineon va tornar a treballar a tot drap....els treballadors fins aleshores tenien 4 dies de festa a la setmana.

4/La cojuntura xina no ha afectat gaire ja que molts dels semiconductors d'infineon són utilitzats per productes de reexportació xinesos  i per tant no depèn tant de la cojuntura interna xinesa.

  

Infineon....On els enginyers deixen de ser avorrits.

El meu amic de Sort sempre m'està interpel·lant sobre Infineon per  veure si està barata i comprem accions per que veu que això del IoT i la connectivitat total avança a tota pastilla - ja sabeu: la vida és quantitativa- . És una empresa que cotitza al DAX dedicada al disseny i fabricació de semiconductors...i què collons és un semiconductor? Segons la wikipedia un material que a temperatura ambient pot transportar electricitat i si a sobre és un xip, també mou dades. Tot el que sigui "electrònic" porta semiconductors....aquí la gràcia es fabricar-los per que transportin la informació/electricitat el més eficientment possible,  s'integri en sistemes complexos i a més a més, no gasti gaire energia i sigui de reduïdes dimensions - nanotecnologia -....Tot plegat una empresa bàsicament d'enginyers i per a enginyers, amb un fort component de I+D+i. Hauria de ser força avorrida però no.....hi ha hagut força marro.

Siemens deixa anar els seus fills

Al 1999 Siemens va deixar anar la divisió de semiconductors per crear Infineon, al 2000 la va treure a Borsa per captar capital, tot amb CEO, Ulrich Schumacher, el qual la seva arrogància era proporcional al seu nivell d'estupidesa: va aprèixer amb un porsche i vestit de pilot de curses davant la Deutsche Boerse. Fins i tot, sol·licitava als empleats que li rentessin el cotxe amb la qual cosa, quan va plegar cap membre del sindicat IG Metall va dir ni ase ni bèstia. En definitiva, Schumacher va aprofitar la onada Dot.com per acumular capital i no presentar mai beneficis....ja sabeu, les excuses de sempre: la baixa cojuntura, un negoci a llarg termini o el famós efecte divisa ;). L'acció va sortir a 35€ i va arribar fins a 70€ (!).

Durant els  2000 es produeix una forta tendencia a traslladar la producció de microxips a Asia, de les 45 fàbriques noves de microxips, 40 estan a la Xina i 5 a USA i Europa: els costos de transport no juguen un paper important, per tant la producció no és crítica però si la investigació i la matèria prima - els disc de silici costen 10.000 $ el quilo - . Els productes electrònics avancen per que avancen els microxips i és eina bàsica per determinats sectors com automoció ja que té un fort efecte arrossegament, cada nou lloc de treball en una empresa de microxips genera 1,5 en les següents derivades. Schumacher va aprofitar l'expansió a la Xina sense mirar la rendibilitat.

Schumacher, que cobrava 6M€/any, també era subornat per una empresa suïssa de sponsoring de curses de cotxes on participava i que tenia com a principal client Infineon.  I aquí una altrea genalitat, Schumacher a través de l'empresa suïsa també tenia ensucrat al seu rival al consell d'administració (!). Traducció: no hi havia forma possible, a priori, de fotre'l fora. Quan van condemnar l’empresari suïs a 4 anys de presó Schumacher li va pagar l’advocat de tot el judici. Després el suís va acabar xerrant....Es va provar que el suís li va donar ALMENYS 150.000$ en una bossa de plàstic - menys mal que no era del Corte Inglés - :)

Wolfgang Ziebart 2004-2008

Després del cacau de Ulrich Schumacher, es va buscar un nou director general  agafant el vicepresident de Continental,  marca de pneumàtics i proveïdor d’automobilístic. Ziebart nega que es fassin pràctiques a la Siemens amb una caixa en negre, suborns i donar suport a la divisió sindical amb aportacions al AUB, un sindicat menor que dona pel sac als grans sindicats socialdemòcrates.  Ziebart va fer certa neteja i es carrega part de l'equip de Schumacher, que no diferenciaven gaire la vida privada de la professional.

Ziebart és incapaç de preveure els canvis que venen: comença a sanejar de l’empresa al 2007 amb diverses retallades notables per millorar els marges però ai!!!!! Arriba la crisis al 2008 i Infineon es queda en pilotes literalment ja que queden el descobert tots els erros de disseny, producció i estratègia. La producció és molt depenent del cicle econòmic, l'enfosament de la venda de cotxes o mòbils  al 2008 va fer caure un terç les vendes de xips, mentre que per una altra banda els preu dels xips de memoria - els que porten els ordinadors - van caure un 35%  fent entrar en pèrdues a bona part dels productors. La tormenta perfecta.  Ziebart no actua ràpidament, dilentantisch, el Consell d'Administració tampoc actua i les pèrdues s'acumulen perillosament en un empresa que mai havia pagat un impost de societats (!). L'aposta de Ziebart era fusionar o vendre Infineon però el Consell d'Administració li va tallar les ales.

Peter Bauer  2008-2012, les coses ben fetes.

La cotització a Borsa va arribar als 0,39 cèntims d'euro (!), va sortir del DAX durant 6 mesos, va estar a punt de fer fallida durant 9 mesos sent el candidat ideal per ser comprat per alguna empresa russa o o xinesa amb la qual cosa el disseny i producción xips europea se n'aniria a norris. No cal dir que qui marca els standards electrònics molts cops són els xips (!).

Infineon necessitava pasta i decidieix anar al mercat de capitals on hi ha converses força avançades amb l’inversor financer americà Apollo per entrar en l’accionariat, es parlava d’un 29% de la nineta del TecDax. Apollo cobriria tota l’ampliació de capital de 325M d’accions cosa que no afectaria als antics accionistas, ara bé amb un descompte important ja que l’acció es valoraria a 2,15 mentre que la cotització d’aleshores a 2,58€, l’acció. Amb l’operació Infineon s’embutxacaria 700M€  (2,15*325) i Apollo passaria a ser el principal accionista deixant enrera els fons americans de Dodge and Cox que ostenten el 10,03%. Els dubtes d'aquesta operación eren grans per que Apollo és una empresa especialista en comprar deute fallit al mercat secundari a preu de saldo.

Però les ampliacions de capital amb taurons no van ser suficients: van aconseguir finançament dels xinesos per construir un fàbrica a Wuxi amb un crèdit de 100M€, que ben mirat,  sembla un pagament per transferencia de tecnología. Però aquest crèdit xino no va ser suficient, els bancs no estaven per refinançar el deute així el salvament es va fer de diverses formes: es va comprar deute pròpia per generar confiança i després es van emetre obligacions totalment cobertes gràcies a una forta demanda i d'on de la que van treure 180M€. El trossejament de la companyia o bé la venda no era un opció.

La reestructuració financera va anar acompanyada de la reestructuració del negoci: al 2009, Bauer va ha ver de fotre fora 3.000 treballadors, eliminar pagues extres i bonus i va iniciar un procés de reducció dels costos de producció. Els treballadors van aplaudir la mesura per que l'empresa lluitava per la supervivència. Van vendre filials poc rentables com la venda de la divisió de xips per telefonia fixa a un fons americà. Però la desició més fotuda de totes va ser liquidar Qimonda el més ràpid possible. La filial amb 13.500 persones que produïa xips de memoria DRAM per ordinadors a Dresden. Al 2008 comença la crisis i la forta caiguda dels preus del xips fa que allò no sigui ni reestructurable a nivell de costos i sobre posa a la matriu en perill per la ràpida acumulació de pèrdues. El 2009 es liquida la companyia sense cap comprador....un desastre estratègic total. Bauer va deixar anar el llast, cosa que no havia fet Ziebart. La Merkel no va fotre un duro.

EL PETER BAUER AQUEST HI HAURIA QUE FOTRE-LI UN MONUMENT A DRESDEn!

0/ Hagués donat mig braç per fer de director financer entre 2007 i 2010 ;) 

1/ Ulrich Schumacher,  compaginava les visites al jutjat de München amb la direcció d’una  de les cinc primeres emprese xines de semiconductors, Grace. Empresa d’origen Taiwanès i segons sembla creada en partenariat entre el fill d’un magnat taiwanès dels plàstics – Formosa Plastics – i un fill del President Jiang Zeming (!).  Potser es van conèixer en un curs del Pedro Nueno a Shangai...qui sap. Del cert és quasi impossible saber qui és el propietari ja que hi ha societats pantalla a les Illes Caiman. Al 2008 hi havia rumors  que Grace volia comprar Qimonda  per tal de guanyar economies d’escala  com moltes empreses d’origen taiwanès i dirigida al mercat japonès)  a la qual li va enganxar la crisis de ple.

 2/ Una altra novetat que aporta Infineon a la història empresarial alemanya és la batalla  pel control de consell d’administració que va presentar el fons britànic Hermés i que recull els estalvis dels treballadors de British Telecom amb un visió molt clara: només quan una empresa està dirigida de forma transparent, només aleshores són possibles rendibilitats recurrents pels inversors. Aquests es volien raspallar Max Dietrich Kley – ex director financer de BASF – i que va ser el cap d’Administració durant la “bona època” i posar un substitut que renovés l’empresa de dalt a baix. No van rehixir amb l’intent però és la primera vegada a Alemanya que hi havia una guerra d’aquestes característiques dirimida en una Junta d’Accionistes.

3/  A Alemanya era generalment normal que entre dos managers controlessin l’empresa, l’un feia de director general i l’altre dominava el consell d’administració així que s’anaven turnant en els papers, tenint un control efectiu de la companyia.