Franz-Walter Steinmeier...Bundespräsident

Steinmeier és el polític més ben valorat a Alemanya amb 76% d'aprovació, per sobre fins i tot de la Merkel. És un tio que cau simpàtic, capaç d'ajudar a la seva filla muntar els mobles de l'IKEA a les dues de la matinada després d'un viatge a l'altre punta del món o bé, de donar-li un ronyó a la seva dona malalta. Després de llegir-me el seu llibre me'l prenc d'una altra manera....no arriba, però té les idees clares de com ha de ser un Bundespräsident. Suficient pel negoci en el que està.

Schröder, el seu descobridor.

Steinmeier, advocat, prové d'un poblet de Nordreihn Westfalen, pare fuster, mare refugiada de Breslau (PL) crescut en una familia profundament protestant, evangelista reformista....vaja, calvinista (!). Mai ha deixat el vincle amb l'esglesia.

Schröder el va descubrir quan volia cobrir una vacant d'assistant per d'acompanyar-lo amb la premsa... Steinmeier li va dir que havia aplicat també pel govern de NRW però que Niedersachsen - Hannover - i la nova coalició Die Grüne - SPD li semblava més excitant. Schröder el va fitxar.

Després de la victoria socialdemócrata del 1999, Schröder se l'endur a  Bonn però com a second best: tria a una altra persona com a cap de gabinet. Steinmeier es menja l'humiliació i continua treballant en silenci i lleialtat, tot esperant la seva oportunitat. Un apparatchik. Un profesional del que no se li coneixen ni històries ni anècdotes. Schröder el despreciava anomenant-lo el "mach mal", mal traduït al anglès com el "do it!".

Merkel per sorpresa, l'escull com a Ministre d'Exteriors a la primera gran coalició al 2005 - cobrament de favors?- que utilitzà com a trampolí per les eleccions de 2009, on va treure el pitjor resultat de la història del SPD amb un 23% dels vots. Això marca.

Com s'arriba a Bundespräsident

Si la seva carrera política s'hagués desenvolupat als USA hagués plegat al 2009, però no...ha estat escollit el 12è President de la Bundesrepublik i tot això, des del trampolí renovat del Ministeri d'Afers Exteriors... La seva màxima: aquell que està nomenat massa d'hora, està cremat. Fins l'estiu de 2016 no va dir res sobre les seves intencions. Esperava que Merkel el nomenés per la seva lleialtat com a ministre d'Exteriors, però la crisis del refugiats era una barrera per que Merkel nomenés algú del SPD com a Bundespräsident ja que tenia un bon cacau dintre del seu partit, la CDU. 

Steinmeier, un planificador al millor estil alemany, va canviar el full de ruta : primer va marcar perfil propi al Ministeri d'Exteriors criticant les sancions a Rússia i el cami de confrontació emprès per la OTAN amb Rússia. Així es va guanyar l'aplaudiment del poble i popularitat.  El segon moviment és posar un amic seu  per promoure una llista de prohoms alemanys que li donessin suport com a Bundespräsident.

La tercera peça és Sigmar Gabriel, el candidat fallit que necessita buscar un nou lloc per sobreviure políticament i que veu com el Ministeri d'Exteriors és una perfecta plataforma per seguir a la primera línea política. Gabriel odia Steinmeier però els interessos estan alineats. Amb tot el SPD darrera, Steinmeier aconsegueix agrupar, la CDU, el CSU, Die Grünen i el FDP sota la seva candidatura, només els commies de Die Linke i els anti inmigració del AfD presenten candidat propi  -sense opcions-.

És una ironia que Steinmeier degui el càrrec a Sigmar Gabriel. Fins i tot, a la reunió del grup parlamentari, Steinmeier li va dir que el seu nomenament com Bundespräsident era una obra mestra política. Com a comiat, Gabriel li ha regalat un quadre on surt Willy Brandt. Pel Youtube es veu com els dos estan contents i contemplen el quadre. El problema és que al 2013, quan Steinmeier va deixar de ser cap de grup parlamentari, li van regalar la mateixa imatge del mateix pintor (!). Marramiau.


El Bundespräsident

Steinmeier va tenir 931 vots. La majoria estava en 631. Steinmeier agafa, doncs,  un càrrec sense representatiu, sense poder polític aparent, un carrèc auster com una església portestant,  sense cap guirnalda per no distreure de la pregaria.  El cacau en el què està inmers el món permet que la figura de Bundespräsident emergeixi per sobre dels conflictes, tant interns com externs.

En el discurs de presa de possessió va utilitzar una anècdota que surt a Flugschreiber: una dona li va preguntar com veia el futur i Shimon Peres li va explicar la història de dos llops en llutia: un el bò que lluita per la pau i l'altra el dolent, el de la por. I la noia li pregunta, i qui guanya? Peres respòn el que tu alimentis.

0/ El Willy Brandt, pobre, ha acabat sent el Sant Crito Gros de la socialdemocràcia....Tots tenen efigies de l'il·lustre socialdemòcrata, s'han llegit les seves memòries....però noi, no s'arrisquen.

1/ L'anterior Bundespräsident, Gauck , va dir que l'annexió de crim era una agressió i a partir d'allà no el van invitar més a anar a Rússia. 

 2/Schröder afirma que si hagués guanyat les eleccions de 2005, li hagués traspassat el poder al mitja legislatura....coneixent Schröder, costa de creure.

3/ La única macaula que se li coneix és no haver portat a sòl alemany a un pres turco-alemany de Guantánamo. US rules.

Steinmeier, el llest.....part II

Rússia

L'atac alemany al 1941 va costar 20 milions de morts mentre que la contraofesniva soviètica va arribar fins a l'Elba i s'hi van estar 70 anys (!). Per això calen unes bones relacions amb Rússia, però això no és condició suficient per que la pau estigui garantida: els pactes amb Rússia va costar al segle XVIII tres vegades la partició de Polònia.

L'esfondrament de la URSS va ser celebrada pels alemanys, però va ser viscuda com una catàstrofe pels propis russos que van veure amb els seus propis ulls com Rússia  es convertia en un estat quasi- fallit . Només cal llegir a la novel Swetlana Alexijewitsch -. 

Durant la època Schröder es va entrar en una etapa de noves relacions amb Rússia . Fins i tot, al 2001 Putin va fer un discurs al Bundestag, en alemany, citant a Humbolt en un discurs on transpuava esperança sobre el futur comú entre Europa i Rússia. Gerhard Schröder va intentar consolidar una nova relació amb Rússia a través treball conjunt que ajudés a la modernització de Rússia via projectes comuns de salut, energia i educació. No es pot dir el mateix de com han quedar les relacions Russo-alemanyes a 2017.

Steinmeier descriu com el ministre d'Exteriors del Canadà va dir " Guys! Hem d'escollir si Rússia és amic o enemic", Steinmeier contesta que a Canadà es pot fer una frase com aquella però que a Alemanya no: no hi ha seguretat sense Rússia a Europa a llarg termini. No es bò dividir la política entre l'eix del bé i del mal entre amics i enemics.

La crisis d'Ukrania ha posat de manifest el trencament d'un principi bàsic: la inviolabilitat de les fronteres a Europa violant els Acords de Helsinki culminant amb l'annexió de Crimea amb la qual cosa els interessos entre Europa i Rússia estan dissociats: cada cop es veu Rússia menys com un partner de la UE sino´com un competidor mentre que Rússia té por d'Europa. La separació és més que evident. 

És indignant com Rússia ha utilitzat la penúria econòmica d'Ukrania en benefici propi per evitar un tractat d'associació amb la UE al igual que l'ús de la violencia per les forces de seguretat amb els manifestants de la plaça Maidan. Tampoc no és aceptable que gent, com per exemple el polac Komorowski,  digui que la UE no té res a fer a Ukrania. No es tracta d'escollir entre Russia i la UE sinó de vincular a llarg termini econòmicament Ukrania a la UE.

Orient Mitjà

Un punt que es marca Steinmeier són les negociacions amb l'Iran sobre l'ús de l'energia atòmica. Van durar 10 anys des del 2005 fins al 2015 amb un acord amb milers de pàgines i experts en física nuclear evitant el error d'Iraq per part dels USA: pressió política  - sancions - i una cascada de línies vermelles sense deixar espai a la negociació. És una espiral negativa. 

Respecte Siria, la història ve de lluny. Al 2006 quan George Bush dividia el món entre l'eix del bé i del mal, en comptes intentar lligar Siria i el jove Al Assad a la comunitat internacional va deixar que acabés de forma incondicional sota l'ala d'Iran - l'eix del mal -. Al Assad és un oftalmòleg que va tenir consulta oberta a Londres - on va conèixer la seva dona, nascuda  també a Anglaterra, que creu que Damasc es pot fer el mateix shopping que a Chealsea-.  L'oftalmòleg era la segona opció del pare - el germà gran va morir - i es pensava que aquest introduïria reformes per obrir el país però va succeïr tot el contrari. 

Les possibles solucions que passessin per conservar Al Assad al poder després de cinc anys de guerra són impossibles. El país està devastat i dividit en diversos grups, el conflicte Iran-Arabia Saudí per no parlar de la necessitat de compromisos entre Rússia, els USA o bé Turquia, enemic històric de Rússia. Cal molta paciència per arribar a un acord que permeti donar estabilitat a la regió. - Aquí s'oblida una mica de la responsabilitat europea -. La solució és possible i passa mantenir la unitat territorial de Siria.

Alemanya dona suport els procesos democràtics i la UE ha d'ajudar a als procesos de reconciliació nacional interns evitant els caos econòmic, com per exemple Libia. Situa Túnisia com el laboratori on la democràcia i el món arab es fonen: la religió no pot ser un impediment pel desenvolupament de la democràcia sinó que ha de potenciar la tolerància. Steinmeier demana un major contacte entre el món àrab i Europa per trencar tabús: aquest passa no només per l'intercanvi culural - enginyers tunisans enviats a les universitats alemanyes - sinó també la diplomàcia del business: Inversions.

Estats Units

La vinculació entre USA i Alemanya ha estat i serà una assegurança pel futur per aquesta última, però cada generació ha de renovar els vots d'aquest partenariat. Només un pacte entre USA i Europa permet assegurar la pau i la segurtetat davant les diverses crisis.

L'11S va canviar la relació entre els USA i Alemanya: el NEIN a Iraq i la participació en la lluita contra els talibans a l'Afganistan van canviar substancialment el paradigma de relacions fins ara establertes. Steinmeier es va proposar reconstruir les relacions amb els USA, i ell creu que amb èxit, segons la seva "amistat" amb John Kerry. Destaca els punts en comú amb l'administració Obama ha primat la diplomàcia  - escepticisme amb l'intervenció militar -, i la constància alhora de buscar solucions polítiques, seguint la via multilaritat i evitant la categorització Amic-Enemic.

 El primer cop que Steinmeier va tenir relació amb els USA va ser a través de la seva dona, que treballada a l'ambaixada a Washington al 1993. Des d'allà va veure com Hillary Clinton intentava portar a bon port la reforma sanitaria -sense èxit -.El capitol dels USA és una ensabonada a Hillary Clinton que fa posar vermell, al igual que la seva descripció de la relació d'amistat amb John Kerry, que es va passar al infància al Berlin de les runes.

Tampoc encerta amb Obama. Al 2008 Obama va fer un discurs públic a Tiergarten davant 200.000 persones, abans de fer el discurs va visitar Steinmeier al Ministeri d'Exteior, però li va saber molt de greu Obama donés suport a Merkel en comptes d'ell a les eleccions del 2009.

I finalment, la caga quan en declaracions públiques va anomenar Trump com a Hassprädiger, un predicador d'odi. La seva primera declaració quan Trump va ser escollit va ser"Amb l'elecció de Donald Trump, el Segle XX està completament enterrat". 

Friso per veure la primera reunió entre el Bundespräsident i l'amic Donald.

Nota1. Steinmeier descriu a Putin com un tio que va preparat a les reunions, dominant els petits detalls i que coneix la política alemanya a fons, ja que cada dia veu el Tageschau. Cal parlar-hi per arribar a un anivellament d'interessos. No hi ha un pau a llarg termini sostenible a Europa sense Rússia  i al revés, no hi haurà pau a Rússia sense Europa.

Nota2. Per historia, la política exterior Alemanya ha de contribuir la seguretat d'Israel: la guerra amb Hisbollah del 2006 es van enviar tropes alemanyes de la ONU per mantenir l'alto al foc. Soldats alemanys sobre territori israelita (!).