Steinmeier és el polític més ben valorat a Alemanya amb 76% d'aprovació, per sobre fins i tot de la Merkel. És un tio que cau simpàtic, capaç d'ajudar a la seva filla muntar els mobles de l'IKEA a les dues de la matinada després d'un viatge a l'altre punta del món o bé, de donar-li un ronyó a la seva dona malalta. Després de llegir-me el seu llibre me'l prenc d'una altra manera....no arriba, però té les idees clares de com ha de ser un Bundespräsident. Suficient pel negoci en el que està.
Schröder, el seu descobridor.
Steinmeier, advocat, prové d'un poblet de Nordreihn Westfalen, pare fuster, mare refugiada de Breslau (PL) crescut en una familia profundament protestant, evangelista reformista....vaja, calvinista (!). Mai ha deixat el vincle amb l'esglesia.
Schröder el va descubrir quan volia cobrir una vacant d'assistant per d'acompanyar-lo amb la premsa... Steinmeier li va dir que havia aplicat també pel govern de NRW però que Niedersachsen - Hannover - i la nova coalició Die Grüne - SPD li semblava més excitant. Schröder el va fitxar.
Després de la victoria socialdemócrata del 1999, Schröder se l'endur a Bonn però com a second best: tria a una altra persona com a cap de gabinet. Steinmeier es menja l'humiliació i continua treballant en silenci i lleialtat, tot esperant la seva oportunitat. Un apparatchik. Un profesional del que no se li coneixen ni històries ni anècdotes. Schröder el despreciava anomenant-lo el "mach mal", mal traduït al anglès com el "do it!".
Merkel per sorpresa, l'escull com a Ministre d'Exteriors a la primera gran coalició al 2005 - cobrament de favors?- que utilitzà com a trampolí per les eleccions de 2009, on va treure el pitjor resultat de la història del SPD amb un 23% dels vots. Això marca.
Com s'arriba a Bundespräsident
Si la seva carrera política s'hagués desenvolupat als USA hagués plegat al 2009, però no...ha estat escollit el 12è President de la Bundesrepublik i tot això, des del trampolí renovat del Ministeri d'Afers Exteriors... La seva màxima: aquell que està nomenat massa d'hora, està cremat. Fins l'estiu de 2016 no va dir res sobre les seves intencions. Esperava que Merkel el nomenés per la seva lleialtat com a ministre d'Exteriors, però la crisis del refugiats era una barrera per que Merkel nomenés algú del SPD com a Bundespräsident ja que tenia un bon cacau dintre del seu partit, la CDU.
Schröder, el seu descobridor.
Steinmeier, advocat, prové d'un poblet de Nordreihn Westfalen, pare fuster, mare refugiada de Breslau (PL) crescut en una familia profundament protestant, evangelista reformista....vaja, calvinista (!). Mai ha deixat el vincle amb l'esglesia.
Schröder el va descubrir quan volia cobrir una vacant d'assistant per d'acompanyar-lo amb la premsa... Steinmeier li va dir que havia aplicat també pel govern de NRW però que Niedersachsen - Hannover - i la nova coalició Die Grüne - SPD li semblava més excitant. Schröder el va fitxar.
Després de la victoria socialdemócrata del 1999, Schröder se l'endur a Bonn però com a second best: tria a una altra persona com a cap de gabinet. Steinmeier es menja l'humiliació i continua treballant en silenci i lleialtat, tot esperant la seva oportunitat. Un apparatchik. Un profesional del que no se li coneixen ni històries ni anècdotes. Schröder el despreciava anomenant-lo el "mach mal", mal traduït al anglès com el "do it!".
Merkel per sorpresa, l'escull com a Ministre d'Exteriors a la primera gran coalició al 2005 - cobrament de favors?- que utilitzà com a trampolí per les eleccions de 2009, on va treure el pitjor resultat de la història del SPD amb un 23% dels vots. Això marca.
Com s'arriba a Bundespräsident
Si la seva carrera política s'hagués desenvolupat als USA hagués plegat al 2009, però no...ha estat escollit el 12è President de la Bundesrepublik i tot això, des del trampolí renovat del Ministeri d'Afers Exteriors... La seva màxima: aquell que està nomenat massa d'hora, està cremat. Fins l'estiu de 2016 no va dir res sobre les seves intencions. Esperava que Merkel el nomenés per la seva lleialtat com a ministre d'Exteriors, però la crisis del refugiats era una barrera per que Merkel nomenés algú del SPD com a Bundespräsident ja que tenia un bon cacau dintre del seu partit, la CDU.
Steinmeier, un planificador al millor estil alemany, va canviar el full de ruta : primer va marcar perfil propi al Ministeri d'Exteriors criticant les sancions a Rússia i el cami de confrontació emprès per la OTAN amb Rússia. Així es va guanyar l'aplaudiment del poble i popularitat. El segon moviment és posar un amic seu per promoure una llista de prohoms alemanys que li donessin suport com a Bundespräsident.
La tercera peça és Sigmar Gabriel, el candidat fallit que necessita buscar un nou lloc per sobreviure políticament i que veu com el Ministeri d'Exteriors és una perfecta plataforma per seguir a la primera línea política. Gabriel odia Steinmeier però els interessos estan alineats. Amb tot el SPD darrera, Steinmeier aconsegueix agrupar, la CDU, el CSU, Die Grünen i el FDP sota la seva candidatura, només els commies de Die Linke i els anti inmigració del AfD presenten candidat propi -sense opcions-.
La tercera peça és Sigmar Gabriel, el candidat fallit que necessita buscar un nou lloc per sobreviure políticament i que veu com el Ministeri d'Exteriors és una perfecta plataforma per seguir a la primera línea política. Gabriel odia Steinmeier però els interessos estan alineats. Amb tot el SPD darrera, Steinmeier aconsegueix agrupar, la CDU, el CSU, Die Grünen i el FDP sota la seva candidatura, només els commies de Die Linke i els anti inmigració del AfD presenten candidat propi -sense opcions-.
És una ironia que Steinmeier degui el càrrec a Sigmar Gabriel. Fins i tot, a la reunió del grup parlamentari, Steinmeier li va dir que el seu nomenament com Bundespräsident era una obra mestra política. Com a comiat, Gabriel li ha regalat un quadre on surt Willy Brandt. Pel Youtube es veu com els dos estan contents i contemplen el quadre. El problema és que al 2013, quan Steinmeier va deixar de ser cap de grup parlamentari, li van regalar la mateixa imatge del mateix pintor (!). Marramiau.
El Bundespräsident
Steinmeier va tenir 931 vots. La majoria estava en 631. Steinmeier agafa, doncs, un càrrec sense representatiu, sense poder polític aparent, un carrèc auster com una església portestant, sense cap guirnalda per no distreure de la pregaria. El cacau en el què està inmers el món permet que la figura de Bundespräsident emergeixi per sobre dels conflictes, tant interns com externs.
En el discurs de presa de possessió va utilitzar una anècdota que surt a Flugschreiber: una dona li va preguntar com veia el futur i Shimon Peres li va explicar la història de dos llops en llutia: un el bò que lluita per la pau i l'altra el dolent, el de la por. I la noia li pregunta, i qui guanya? Peres respòn el que tu alimentis.
0/ El Willy Brandt, pobre, ha acabat sent el Sant Crito Gros de la socialdemocràcia....Tots tenen efigies de l'il·lustre socialdemòcrata, s'han llegit les seves memòries....però noi, no s'arrisquen.
1/ L'anterior Bundespräsident, Gauck , va dir que l'annexió de crim era una agressió i a partir d'allà no el van invitar més a anar a Rússia.
2/Schröder afirma que si hagués guanyat les eleccions de 2005, li hagués traspassat el poder al mitja legislatura....coneixent Schröder, costa de creure.
3/ La única macaula que se li coneix és no haver portat a sòl alemany a un pres turco-alemany de Guantánamo. US rules.
3/ La única macaula que se li coneix és no haver portat a sòl alemany a un pres turco-alemany de Guantánamo. US rules.
No es troba entre els polítics que em resulten especialment desagradables, però sempre l'he trobat grisot, una mica el clàssic tècnic trepa. Com a Bundespräsident no el veia/veig, a diferència del que em passava amb Gauck, que tenia un curriculum al meu entendre més valuós. I les comparacions, ja se sap, són sempre odioses...
ResponElimina