Els pringats: Autònoms i Startup's

 

En Bricall definia el concepte de ciutadania com la proximitat de l’Estat amb el seus ciutadans....Aquest país on tothom es tira els plats pel cap és difícil que hom tingui algun afecte per l’Estat i més amb la política de titulars de premsa i telèfon mòbil que es porta a terme durant la crisis. Aquí és on es veu el mal que han fet sèries de televisió tipus House of Cards, Joc de Trons i coses així....En comptes de construir cap amunt es passen el dia portant totxos d’una banda a l’altra. Menys mal que estem prop de França, i això que sóc germanòfil.

 

Els pringats número 1: Autònoms.

Els autònoms són els que més penjats s’han quedat. En moltes ocasions els seus ingressos s’han evaporat.  Els polítics de seguida van aparèixer per la tele afirmant amb vehemència que no deixarien a ningú penjat i van atorgar 50.000M€ de subsidis per  treballadors autònoms. Però tal com entra els calers a les butxaques dels autònoms, només es pot utilitzar si va destinada a cobrir els costos de l’empresa i no a despeses corrents l’autònom com per exemple menjar. Una part significativa d’autònoms no ha rascat i això que el Bund té ganes de gastar, però els problemes són els de sempre: dret administratiu i la jungla burocràtica, ineficiència dels Länder i buits legals.  I El que és pitjor, l’administració se’n adona que els diners no arriben on han d’arribar....i no canvien els procediments. Només 13.800M€ dels 50.000M€ dels autònoms s’ha alliberat. A sobre, una part important s’ha de retornar però ningú sap molt bé com.

El confinament ha afectat el 59% dels autònoms a nivell d’ingressos mentre que els treballadors assalariats només un 15%. I un 50% dels autònoms afectats només té tresoreria pels pròxims tres mesos – veritat estadística-. O sigui que durant els pròxims mesos, molts negocis faran fallida, per si no ho sabíeu. A Alemanya hi ha 1,7M de petites empreses sense treballadors amb vendes totals de 287.000M€ i per tant si desapareixen moltes d’aquestes empreses, l’economia alemanya per dinamisme futur.

En els últims mesos, els requisits per accedir a l’ajuda fins i tot s’ha endurit. Fins a 9.000 euros poden rebre els autònoms pels pròxims tres mesos ràpid i sense burocràcia va dir el ministre i les sol·licituds  les gestionen els Länder  - i no el govern central 😉. Els Länder van rebre 1M de sol·licituds i les van fer front juntament amb les queixes per no poder utilitzar les ajudes per  despeses privades com lloguers, menjar o el que sigui. Els consellers de finances dels  Länder envien una carta a Olaf Scholz i Peter Altmaier per permetre obrir les ajudes a les despeses personals i aquest s’hi neguen: qui vulgui subvencionar les despeses personals que ho faci del seu pressupost.

Nordrhein-Westfalia permet 2.000 euros, Hamburg 2.500 i Baden Württemberg 1180€ al mes, però en la majoria de Länder no es permet la despesa personal en les ajudes a autònoms. A partir de juny, el Bund va endurir les sol·licituds de subsidi: només autònoms que tinguessin pèrdues superiors al 60% de la seva renda i la sol·licitud la presenta el gestor per demostrar-ho – això si, cobrant una pasta -. En fi, dels 25.000M previstos només han arribat 41M€ per aquesta via.

El govern alemany, el Bund, té lobbistes per tot arreu: sindicats, grans corporacions... però els autònoms en prou feines poden fer sentir la seva veu.  En fi, ni els entenen ni els volen entendre i des del Bund sostenen que tingui problemes.....als serveis socials, el Hartz IV.

El Ministeri de Benestar Social (SPD) durant el més de març va aturar les comprovacions de patrimoni per les sol·licituds del Hartz IV per que  ningú es mengés els estalvis de la jubilació i el patrimoni per causa de la pandèmia... Fins i tot, s’ha renunciat a recuperar els diners encara que pugi la renda, però quan els autònoms s’enfronten a la burocràcia es troben de tot i en molts casos amb un patrimoni superior a 60.000€ et neguen l’ajuda. Val a dir que els 60.000 euros no compten els fons de pensions. Les pròximes setmanes aquest 60.000 s’ampliaran amb 8.000 per cada any com autònom.

Fins i tot els anglesos s’ho han muntat millor, el govern britànic paga mensual el 80% del que hagin declarat els últims tres anys amb un màxim de 2.800 euros i sempre que el IRPF sigui inferior a 55.000 euros al IRPF de 2019. Així no es discrimina els autònoms dels assalariats.

 

Els altres pringats: les startups

En fi, uns altres que estan subrepresentats, empreses de videjocs, marketplaces i apps....i tots necessiten capital.

Les inversions en startup’s representen el 0,048% del producte interior brut, molt per darrera de França, Gran Bretanya o Suïssa. Els representats polítics també van dir que no deixarien a ningú penjat i invertirien 2.000M€ a través del Corona Matching Fazilität (CMF), un fons gestionat per un filial del KfW, el ICO alemany. Aquesta mesura es fonamentava en que l’Estat no decidia on anaven els calers, sinó on els inversors, ja que només aquest podien sol·licitar els fons.

La mortalitat de startups tant esperada durant aquest mesos no s’ha produït però no gràcies a les polítiques públiques, si no per que ja anaven amb una sabata i una espardenya i continuen igual. Macron i la seva Start-up Nation rep cada any als representants de l’economia digital i impulsa l’ecosistema fotent calers als fons i permetent vises per atraure talent i tot sense gravar la vinculació de treballadors clau a l’empresa, les stock options. Els nous estudis sobre digitalització mostren que Alemanya perd competitivitat a favor de França.

En el fons d’inversió de més de 50M€ en prou feines hi ha alemanys, la majoria són asiàtics o bé americans, per això s’impulsa que els inversor institucionals puguin invertir en startups i la feina de l’Estat era de crear les condicions per que això succeís a través de la creació d’un fons de fons de 10.000M€ a aportar en 10 anys. Els diners estatals entren en deute subordinat i els privats en accions. Aquest era el programa que hi havia per startups a novembre de 2019.

La pandèmia s’ha endut per davant tots aquest plans i s’ha articulat des del KfW, el ICO alemany la injecció de diners de 1.200M€ en els fons de capital risc alemanys. Va una mica lent....fins ara s’hi han acollit 11 firmes de capital risc. Teòricament 375M€ per repartir en 200 startups però ara mateix els fons que han passat pel notari només són tres i la maquinaria es va engegar al Agost, quatre mesos després del anunci.

A part de la  lentitud i la falta d’incentius dels fons de capital risc a acollir-se al diner públic, les reticències es basen en que el reporting, comissions reduïdes i la responsabilitat recauen sobre el fons...Alguns fons experimentats han passat del KfW.

L’altre instrument al que es poden acollir els unicornis alemanys és el fons d’Estabilitat Econòmica tal com ha fet Lufthansa. El tema és que de moment cap startups a rascat res, ja que l’Estat demana una valoració PricewaterHouseCoopers i aquest ha penjat un formulari ple d’errors per sol·licitar la valoració. Els del Bundeswirtschaftministerium ja busquen un altre auditor.  En fi, ningú vol ser l’últim idiota per que una startup equival a risc i ningú vol tenir sorra a les mans..

UN POST DEDICAT AL CECORE!

 

NOTA1: 5 dels 12 unicorns alemanys, amb valoracions de més de 1.000M€ han sorgit durant el 2019. La llista global d’Unicornis 😉.

https://www.cbinsights.com/research-unicorn-companies

 

NOTA2: Aquesta setmana el Spiegel porta una entrevista a una experta en Administració Pública sobre el sistema federal Alemany. Hi ha hagut estires i arronses, prohibicions en llocs i permissivitat en altres, tensió entre el Bund i els Länder. Per exemple, l’obligació de portar mascareta és una cosa dels Länder i la Merkel no s’hi ha ficat. Defensa que des de un comandament centralitzat es poden prendre decisions equivocades nefastes per tothom. El Federalisme és una espècie de prova i error i una mostra de lentitud que evita errors de precipitació. I una mica de competència els fa espavilar.

 

 

 

 

30 anys de la Caiguda del Mur

 

30 anys han passat des de la Caiguda del Mur i els seus ecos encara ressonen a Alemanya. Jo em vaig passar un estiu al 2004 a Dresden per aprendre alemany i em va impressionar molt veure joves de 30 anys jugant a cartes un dilluns a les 11hores del matí en un cafè. Era una societat totalment ferida fins al moll de l’òs -els catalans encara ens  podem dedicar a fer diners-. Els alemanys de l’Oest els tenen com una colla de rednecks que donen suport a PEGIDA o que voten a Die Linke. Per un economista, el procés de transició del Bloc de l’Est a una societat capitalista va ser un desastre de dimensions estratosfèriques, la teràpia de xoc va ser un fracàs en tota regla.

Implosió

Amb el Mur acabat de caure, Karl Otto Pöhl president del Bundesbank es reuneix amb el seu homòleg de la DDR , Horst Kaminisky. Parlen sobre les dificultats d’abastiment, la disminució de les exportacions als altres països del bloc soviètic – cal tenir en comptes que els productes de la DDR estaven molt ben valorats a Polònia, Hungria o Txecoslovàquia – i el calaix de l’Estat buit. La DDR necessita una pasta gansa, almenys 10.000M de Marks- uns 6.000M€ però de 1989 -.

El tema de la Unió monetària ni es toca a la reunió....quan l’assalten els periodistes a Otto Pöhl al mig de l’escala afirma que és massa d’hora. Quasi a la mateixa hora, Kohl feia aquesta oferta als dirigents de la DDR sense avisar a Pöhl, que es va cabrejar força. Pöhl advocava per realitzar una reestructuració i després incentivar l’entrada de capital. 

De la nit al dia els ciutadans de la DDR van haver d’utilitzar un moneda que multiplicava per quatre el preus, en un moment en que els mercats d’exportació d’Europa Oriental s’enfonsaven i  només quedaven empreses com zombies, depenent dels crèdits de la Treuhand, l’organisme centralitzat de la DDR que gestionava  prop 15.000 empreses. Això de les empreses zombies que no queda molt lluny del que veurem els pròxim anys 😉.

Va sorgir una economia artificial on es consumien més béns dels que es produïen, mentre la taxa d’atur arribava al 40% i una classe política sobrepassada per la dimensió problema i això que tenien una avantatge, a diferència de l’Euro.....la RFA tenia una única estructura política per afrontar el repte.

 

La bomba de neutrons

Els anàlisis de ministeri finances dirigit per Theo Waigel  - CSU - mostraven que els riscos estaven continguts:  la productivitat i els salaris representaven un terç dels de la RFA i pensaven que equiparar el Mark occidental i Oriental era raonable.  A principis de 1990, Kohl ja parlava d’unió monetària, però ai!!!!! les estadístiques que manegava el ministeri eren incorrectes, la productivitat era més baixa que les seves estimacions, i els salaris van començar a pujar un 10% els primers mesos de l’any.

Les precondicions per una unitat econòmica no es donaven. A principis de Març de 1990 el vice president del Bundesbank, Helmut Schlesinger ja tenia tota la pel·lícula al davant: el tipus de canvi hauria de ser de 4,4 Marks Orientals per cada D-Mark degut al  dèficit continuat de  la balança comercial que esgotava les reserves de divises generant perilloso deutes a curt termini. Amb aquestes xifres, es decideix una  aplicar una conversió 2 a 1 de vendes i salaris més els estalvis fins a  2.000Marks. El que excedís, esdevindria capital cirulant de l’empresa.

El cacau de la conversió dels Marks passava del FinanzsMinisterium al Bundesbank.  La pujada 2 a 1 era acceptable pels salaris ja que es descomptava el seu increment per efecte de  l’augment de preus i contribucions socials. Aquest era el pla consensuat entre el  Bundesbank i Theo Waigel (CSU), però no es va portar a terme: quan es van filtrar els tipus de canvi, hi va haver protestes a tota Alemanya Oriental sota el lema, “sense 1 a 1, no serem res” i es va fer córrer la brama que Kohl els havia enganyat. El nou govern de la DDR sota Lothar de Maiziere, de la CDU, i substitut de Hans Modrow, es va posar dur amb el tipus de canvi. La pressió va ser forta i finalment, el tipus de canvi 1 a 1 es a aplicar a  vendes i salaris i estalvis entre 2.000 i 6.000 Marks, per  actius fixos es va aplicar la regla 2 a 1. Kohl no va voler assumir riscos i passat l’escull del tipus de canvi ja no va trobar cap obstacle intern per la reunificació guanyant les eleccions de desembre sense cap mena de contestació.

Un cop aplicat el tipus de canvi van aparèixer el problemes estructurals. El govern que va sorgir de la DDR va forçar el màxim la conversió 1:1 i això va suposar la liquidació d’estructures econòmiques velles de forma immediata mentre  encara no sorgien les noves estructures. Un desastre.

Es podrien haver salvat nuclis industrials interessants a través de la Treuhand. El fosc assassinat de l’expert en reestructuracions Rohwedder, l’escollit per Kohl per pilotar la reforma de les empreses de la DDR,  va deixar orfe el canvi a través de l’oferta. Rohweder estudiava el què es podia salvar i podria haver liderat el salvament de moltes empreses. Una reestructuració d’una empresa triga com a mínim dos anys a donar fruit, primer genera acomiadaments però quan comença a créixer en crea de nous i això ho sabia Rohwedder...també hagués tingut força moral i política per sol·licitar el finançament necessari per recapitalitzar les empreses amb problemes – qüestió que Theo Waigel no hagués cedit davant les autoritats de DDR però potser si davant Rohwedder -. Després del seu assassinat, van posar un bona dona que  no es va trencar el cap, vendre qualsevol actiu al primer inversor rapinyaire que passes per allà. Un espectacle penós on presumptes inversors compraven empreses a preu de saldo sense saber molt bé què hi havia al darrera. A Theo Waigel, la patata calenta de la reestructuració no se la volia menjar pas, de fet va passar només un dia per la seu de la Treuhand.

I no es van salvar gaires per que amb aquest tipus de canvi 1 a 1, els elevats costos – salaris – no els permetia ser competitives a llarg termini. A aquells preus, no hi havia compradors pels seus productes. El productor electrònica Robotron, alts forns o bé fabricants de maquinaria Sket van haver de plegar.

 

L’ona expansiva

La unificació no només va danyar la indústria de l’Est sinó que va desestabilitzar el mercat de capitals de tota Alemanya i amb ell el Bundesbank. Un cop es va traslladar el D-Mark a l’Est, les despeses i el dèficit públic van pujar de forma en vertical, la balança comercial va esdevenir negativa i es va compensar amb entrades netes de capital,  incrementant el diner en circulació. El Bundesbank, es va posar nerviós amb la inflació i patapam, de sobte es va trobar que la credibilitat del D-Mark es posava en qüestió.

Durant la primera setmana del nou cap del Bundesbank, Otmar Issing, es trobava amb el trade off de mantenir uns objectius de massa monetaria insostenibles gràcies als ingents costos de la reunificació. Issing va enviar el senyal que el D-Mark era fiable i que Alemanya mantindria la inflació sota control i va pujar i pujar i pujar els tipus fins quasi el 9%. Avís a navegants.

Issing va enviar directament Alemanya a la recessió i de retruc va complicar els fonaments de la unió monetària europea, ja que com que els diners que no paraven de fluir a Alemanya, els seus socis anglesos, italians o dels Regne d’Espanya  van haver de triar: o bé pujar tipus o bé devaluar la moneda. La majoria va tirar per la segona opció i el clima econòmic va estar força enrarit – Soros, Solchaga... 😉. L’Euro no va ser el preu per la Reunificació Alemanya però aquesta va propulsar de forma significativa la Unió Monetària.

 

Els pringats

La Alemanya de l’Est, trenta anys després de la Reunificació, encara hi ha un sentiment de ser ciutadants de segona, de ser els rednecks que donen suport a PEGIDA o bé on encara existeixen exotisme com els comunistes de Die Linke. Els ciutadans de la DDR ”van sacrificar” el llarg termini sense tenir consciència de què estaven devastant la base econòmica del país. Milions de d’Alemanys de l’Est se’n anaven al atur i tot el seu sistema de social desapareixia. El fracàs de la DDR va esdevenir un fracàs personal per milions de persones mentre que els alemanys de l’Oest creuen que els va donar un regal amb les transferències. Kohl va fer unes promeses de benestar que no es van complir però que van permetre una ràpida reunificació.

L’amic Hans Werner Sinn, va viatjar als USA per aquella època on es va trobar amb Samuelson que li va posar l’exemple de Puerto Rico i la seva annexió als USA al 1899 on la meitat de la població va perdre el seu lloc de treball per la pujada de salaris i despesa social per anivellar-se a l’economia nord americana. Li va dir a Hans Werner Sinn que això no havia de passar a Alemanya....i mira. Al cap de poc temps Sinn va escriure un llibre sobre l’increment salarial a la DDR degut a l’aplicació dels convenis col·lectius de l’Oest com el desastre cap a taxes d’atur del 40%. El problema no és els que els sindicats apretessin sinó que a l’altra banda de la negociació només hi havia empresaris i directius de l’Oest i no del Est. Ningú estava interessat en una zona de baixos salaris dintre d’Alemanya que fes competència als propis alemanys de l’Oest. 

 

 

 

Nota1: És molt trist que Treuhand es dediqués a vendre les empreses que tenia sota l’ala a qualsevol postor després del assassinat de Rohwedder. Era la opció més fàcil: com la desició de reduir el sou a tots els funcionaris en comptes de reestructurar l’administració i tocar els nassos als reines de taifes. En fi, ja sabeu del que parlo.

NOTA2: A Waigel, crec que les  empreses de la DDR li importaven en la mesura no representessin una despesa addicional al seu pressupost...quan precisament una intervenció a temps hagués salvat forces llocs de treball.

NOTA3: Kohl es va passar aixecant unes expectatives que no podia complir. Hauria d’haver dit la veritat però això comportava una integració incerta.