El llest...Frank-Walter Steinmeier I

Aquesta setmana santa he aprofitat per llegar-me l'últim llibre Frank-Walter Steinmeier  Flugschreiber mal traduït "Notes des de l'avió". Quan el va escriure encara era Ministre d'Exteriors i no Bundespräsident i en ell esperava trobar els punts crítics de la política exterior alemanya, però m'ha decepcionat una mica està ple d'obvietats en plan per fer "política exterior és important saber història i geografía" o bé anecdòtes per fardar de bona relació amb els USA: John Kerry li va regalar un disc de Herbie Hancock dedicat. Malgrat cita forces vegades a Willy Brandt - i cap a Helmut Schmidt - el nano  no arriba i axò que és bò -  és el polític més ben valorat a Alemanya i un cervell del SPD- ..... És d'agraïr per això, que encara que té poques idees, aquestes són clares...

La política exterior alemanya: ordre.

La influència alemanya creix cada cop més al món: econòmicament, culturalment.....cada cop es demana a Alemanya un rol més actiu en la gestió de les crisis internacionals, cada cop més recurrents. Els països conflicte demanen consell a Alemanya sobre com ha gestionat la seva història d'èxit durant la Guerra Freda. En síntesis, es demana més participació a Alemanya en el terreny internacional - per exemple en el P5, el Consell de Seguretat - com a element necessari per la ressolució de conflictes i no com a Mittelmacht - mal traduït el país dominant a Europa -.

En un món cada cop més estret, on es desdibuixen les fronteres cada dia, on les crisis de l'altra punta del món afecten a Alemanya, l'aïllament - passar de puntetes-  en un món globalitzat no és una opció raonable i més davant la responsabilitat histórica d'Alemanya: els últims 70 Alemanya ha estat objecte d'estabilització -Ordnung- i ara ha de contribuir a la estabilització.

Alemanya està en molts aspectes: culturals, econòmics i tecnològic lligat amb e món i per tant, està interessat en mantenir un ordre internacional estable. El benestar i la seguretat alemanya depèn d'això i per tant és objectiu de la política exterior alemanya. Alemanya com motor d'estabilitat.

La política exterior alemanya s'ha basat històricament en tres pilars: integració europea, partenariat amb els americans  i un rol actiu en que hi hagi un "ordre de pau" friedensordnung a les Nacions Unides  i altres organitzacions multilaterals. La crisis europea o bé les relacions amb els USA ( NSA, Iraq, Guantánamo...) estan sota pressió i cada cop hi ha una major bilateralització de la política exterior. Steinmeier aposta per una ordre multilateral - que lliga en un món no polar - on que estiguin les regles clares: Alemanya s'hi compromet amb aquestes regles però la resta de països també. Un bon veïnatge necessita regles clares.

Steinmeier alerta contra "cimerització" de la política exterior i busca la renovació de l'ordre sorgit al 1945 davant els nous problemes de media ambient o bé els reptes que plantegen les TIC. Cal una ordnungspolítik per fixar el camp de joc;)

La diplomàcia del business

Des de la Caiguda del Mur, estem en un món no polar, les plaques tectòniques de la política mundial es mouen pressionant l'arquitectura sorgida de 1945 i en la búsqueda d'un nou ordre: per una banda apareixen les economies emergents - Xina, India, Brasil - que busquen el seu lloc al món i per l'altra l'aparició de conflictes dintre dels Estats- ISIS - i no entre Estats. L'enfortiment dels Estats dèbils passar  per la seva obertura  exterior - econòmicament, políticament i culturalment -, i aquí Alemanya pot ajudar. Més obertura = major confiança = major enfortiment i legitimació de l'Estat. L'ordre internacional necesita Estats que es comprometin en aquest ordre.

Alemanya està més conecta i és més internacional del món que mai i més que qualsevol altre país. La gent quan pensa amb Alemanya pensa amb productes i tecnolgia. Apart de la responsabilitat histórica, Alemanya té una responsabilitat econòmica,  ja que s'aprofita de l'obertura exterior, i per tant, és la que té major interés en que hi hagi un ordre internacional ben establert.  Els productes alemanya es troben a tot arreu del món, i per que les Mittelstands exportin cal un ordre internacional.

La política exterior alemanya cuida i protegeix els interessos de les empreses alemanyes. Les empreses alemanyes representen fiabilitat i un cop s'instal·len en un país s'hi comprometen, a diferència de les empreses anglosaxones, que obren nous mercats més ràpidament. La inversió alemanya ajuda al desenvolupament econòmic, i això té un transl·lació política, en la mesura que genera una aspiral de confiança mutua per parlar de les coses que no rutllen políticament. En síntesis, canvi econòmic té a la llarga canvis polítics.  I és més, Alemanya és experta en superar contradiccions dintre del camp econòmic com pot ser l'anivellament d'interessos entre economía i ecologia.

Europa, en revisió.

Quan el Ministre d'Exteriors alemany està fora de la UE, tothom li pregunta per la situació Europea. Des de fora de la UE s'admira el model Europeu de benestar, i és el que tothom vol aspirar. Ara bé, al model europeu li han sorgit forces competidors a escala internacional i hi ha força competència amb altres sistemes d'organització política i econòmica, amb la qual cosa el model està a revisió.

La relació de multilateralitat i partenariat dintre d'Europa ha deixat de ser presuposada: la crisis financerra, l'ascens dels euroescèptics, el brèxit, els refugiats ha posat en tensió la UE. Cada cop hi menors contactes multilaterals i més bilaterals i els problemes requereixen una resposta conjunta dintre de la UE, que cada cop és més difícil.

Alerta contra"identity policies": tendència a l'aïllament, la noció de nosaltres-vosaltres i la dialèctica amic-enemic per enfortir la pròpia identitat. Aquesta és un política de la por que no afavoreix la unitat europea. I això ho diu en un discurs a Polònia: on ho fia tot als 2M de joves polacs i alemanys que han fet intercanvi d'estudis.

Steinmeier destaca la relació d'AMISTAT que té amb l'equip d'Exteriors francés: té més contacte que amb la seva familia. Els equips es conèixen i la relació és fluïda....- li falta per això, parlar millor de Laurent Fabius ;)- i consensuen posicions mutues. L'únic espanyol que surt al llibre és Javier Solana, del qual ha après molta política exterior i al que sempre demana consell amb un copa de vi.

Nota1. El despatx del ministre és el mateix que el que feia servir Erich Honecker i en el soterrani els nazis amagaven l'or ja que era l'edifici del Reichsbank durant la guerra.

Nota2. El Goethe Institut com a instrument política exterior....no només ens dediquem al business i la política ;). Segons Willy Brandt, cultura i formació és la tercera pota de la política exterior. Steinmeier es queixa de infrafinançament amb 1.600.000M€....Schäuble!!!!!

Nota3. Es veu que la policía motoritzada de París talla el tràfic i et porta de l'Aeroport Charles De Gaulle fins al Palau del Elisi en 15minuts.

Nota4. És curiós que en alguns discursos no pari de sortir de la paraula Ordnung / Ordnungspolitik i no tingui res a veure amb Eucken ;). La paraula Ordnung supera a Eucken i Steinmeier.

Ordoliberalisme: Walter Eucken

El gener de 2016 Merkel va fer una conferencia a Freiburg davant 1.300 convidats....Tota la flor i nata de la ciutat universitaria - culta - per fer honor al 125 naixement de Walter Eucken, el pare de l'Ordnungspolitik o bé ordoliberalisme un concepte que és difícil de traduir a l'anglès i no diguem el català i que és específicament alemany. Molts cops es ridiculitza el "sonderweg", la especificitat, que han seguit els economistes alemanys com si mai haguessin llegit a Keynes i només mengessin saltxitxes. El cap de cerimònica, va ser Lars Feld, president de l'Institut Walter Eucken i membre dels cinc savis econòmics a qui Merkel alguna vegada havia tractat amb cert despreci els consells que li donaven. Merkel va començar la seva carrera política molt forta com a liberal, venia de l'Est i va assumir els principis de Ludwig Erhard i l'ordoliberalisme, però tant lliure mercat quasi l'aboca al fracàs a les eleccions de 2005 amb Schröder, on la majoria de la ciutadania volia més seguretat i menys mercat. Un error que ja no ha tornat a cometre: salari mínim, topall als lloguers, jubilació als 63....

Ordoliberalisme

Hi ha tres escoles econòmiques que han determinat el pensament econòmic alemany: la històrica del segle XIX, el marxisme i l'escola de Freiburg, el Ordoliberalisme. La paraula, tan horrible, ve del títol de la revista que editaven: ORDO - Jahrbuch für die Ordnung von Wirtschaft und Gesellschaf. 

L'Ordoliberlisme es basa en que l'Estat ha de ser garant de l'ordre econòmic que permeti el correcte funcionament del mercat. Un Estat fort  que entra dintre de la tradició alemanya -per si no ho intuïeu;)- i una diferència clara amb el liberalisme clàssic: Eucken no era cap partidari de laissez-faire, la política d'ordenació - reglamentació?- - ordnungspolitik - és la precondició per assegurar la llibertat. 

Observa dues tendències en el capitalisme: la lliure competència i al mateix temps una contrària, la tendència empresarial a evitar-la. La més distingida tasca de l'Estat és evitar que es creein grups poder, lobbies, promovent la competència i evitant monopolis i/o oligopolis - i sindicats també!-. No cal dir que la República de Weimar va ser tota una experiència. Això també difereix de liberalisme clàssic que pot acceptar monopolis en la mesura que hi llibertat d'entrada al mercat i un marc lliure competència.

La intervenció de l'Estat no es pot basar en ajuts estructurals, subvencions o estatalitzacions, ja que això agreugen la concentració de poder econòmic i aigualeixen el mecanisme de funcionament del mercat reduint la capacitat de decidir del consumidor i augmentant la influència de la gran indústria i els bancs en la intervenció de l'Estat. Per tant, per Eucken, la política econòmica és un tema qualitatiu: no ha de dirigir l'economia sinó establir un marc, un ordre on es desenvolupi la competència perfecta - que per Eucken no era cap utopia sinó un principi constitucional sense excepcions -
.
Tampoc era un idealista del mercat: quan la competència perfecta funciona apareixen problemes que es poden resoldre a través d'uns principis regulatoris ( propietat privada, sistema de preus, externalitats...) per que la Sozialpolitik afronti per exemple el tema ecològic o bé les polítiques de redistributives -. Eucken intenta una separació de poders entre mercat i estat amb una interdependència, un marc, un ordre en el qual interectuen.

Vida, disputes i influència

Pare filosòf i mare pintora, es va establir a Freiburg per donar classes als anys 20 fins a la seva mort. A casa seva hi havia tràfic de persones i idees: economistes que tornaven de l'exili (Röptke, Rüstow, Schumpeter, Hayek) així com escriptors - de fet es va casar amb una escriptora - i artistes. El seu Weltanschauen econòmic era ampli i interdisciplinar.  Opositor a Martin Heidegger a la Universitat de Freiburg durant el infame període, va patir l'assetjament d'estudiants nacional socialistes encara que per altra banda va disfrutar d'una bona biblioteca i va participar obertament en discussions força crítiques amb la política econòmica del règim.

Hi va haver forces disputes amb Ludwig Von Mises a les trobades del Mont-Pelegerin Gesellschaft, observava l'ordoliberalisme com una variant del socialisme...de fet tot el que olorés a Estat, era socialisme. Amb Hayek també diferia: malgrat preveure el fracàs de l'economia planificada, Eucken creia que s'havia de limitar la concentració de poder econòmic mentre que Hayek ho justificava com una evolució espontànea del capitalisme. Per Eucken, la creença del desenvolupament natural del mercat era equivalent a creure les lleis de la història marxistes.

La influència en el pensament ecònomic de la RFA va arribar al seu clímax amb la Llei Contra la Limitació de la Competència (GWB) impulsada per Ludwig Erhard al 1957. En ella es prohibien els càrtels, el control a les agrupacions empresarials i la possibilitat de litigar en defensa de la competència. No cal dir que els empresaris van aigualir la llei amb les múltiples excepcions ;) i Eucken ho sabia: s'invoca el principi de lliure mercat per perseguir exactament el contrari.

Malgrat tot, Erhard tenia una major dependència intel·lectual de Alfred Müller-Armack, que no tenia tans prejudicis contra els grups de poder econòmic - que en un país tant cartelitzat com alemanya és més natural de reconèixer - i donava un major accent a la política social-. També val a dir que Eucken va morir al 1950.

Durant els seixanta estava finiquitada l'herència de l'Ordoliberlisme, Keynes - i la macro - irromp clarament a les facultats i el Ordoliberlisme provocava somriures en els "joves" economistes. Encara que avui dia, a forces facultats alemanyes la Política Econòmica porta el cognom de Ordnungspolitik.


Peter Bofinger i l'ombra allargada d'Eucken

Peter Bofinger és l'únic socialdemòcrata del consell de 5 savis econòmics i un economista renom que va publicar al 2016 un paper de "celebració" del 125 aniversari del naixement d'Eucken, segons ell Eucken va treuere les conclusions contràries a Keynes: va atribuir la Gran Depressió a la rigidesa de salaris i un sistema monetari inadequat. Segons Bofinger això ha fet que els pilars de la política econòmica ACTUAL a Alemanya siguin tres: pressupost equilibrat, estabilitat de preus i salaris flexibles per reduir l'atur - Agenda 210-.

Bofinger dispara: critica a Eucken per afirmar que les polítiques de plena ocupació porten a la planificació centralitzada,  en alguns escrits Eucken otorga a la rigidesa de salaris - sindicats - la causa de la inestabilitat de preus a Alemanya al 1931 - encara que en la seva obra magna es manté agnòstic -  i a més Bofinger sosté  principis regulatoris que permeten la competència perfecta són trivials.

Tampoc no va comentar res sobre Keynes o Hayek, no va fer ús de l'estadística per donar suport als seus arguments i finalment, Ordoliberalisme és un reflex de l'isolament intel·lecutal del periode 1933-1945.

Eucken fotria canya si mirés el present: concentració de poder ecònomic en el mercat europeu, l'absorció dels monopolis  estatals de la DDR pels oligopolis de la RFA o bé el retard en l'adopció d'energies renovables per l'acció dels monopolis energètics....

0) Aquest post està dedicat a Ernest Lluch.

1) Lars Feld actual president del Walter Eucken Institut, un petit think tank liberal. Gràcies al FPD, el partit liberal, va poder entrar al club dels "5 savis econòmics", dominat per neoliberals amb algun esquitx socialdemòcrata.

2) La primera trobada organitzada per Hayek de la societat Mont Pelegrin al 1947 va participar: Maurice Allais, Walter Eucken, Milton Friedman, Hayerk, Frank Knight, Von Mises, Popper, Röpke, Stigle. Al cap de poc es van separar entre la banda americana, Hayek i Friedman i l'alemanya Rüstow, Röpke i Müller-Armack.

3)Alexander Rüstow va ser el primer en acunyar el terme neoliberalisme al 1932, com a terme que finiquitava el liberalisme decimonònic i que després de Walter Eucken va utilitzar en el seu ordoliberlisme.

4) El escrit de Peter Bofinger en anglès.

http://voxeu.org/article/german-macroeconomics-long-shadow-walter-eucken