Com mola el llibre de Mariana Mazzucato “El Estado Emprendedor” sobre els virtuts emprenedores de l’Estat i el millor de tot és que ho diu una italiana. D’acord, Internet ho van inventar els militars americans però el seu desenvolupament va venir de la pornografia i dels jocs d’atzar, i és més, aquests sectors van generar bona part de l’acumulació primitiva de capital per després generar multitud de negocis on line. Molts d’aquest que ara passen per gestors de fons de negocis online i visionaris empresarials, s’arrossegaven en aquesta merda. Sombart hagués escrit un llibre collonut.
BUSINESS STRATEGY
WireCard va comença facilitant el pagament per pàgines web de pornografia i jocs d’atzar amb alts marges però arriscat i només per la reputació sinó per que al 2006, les autoritats americanes van prohibir el joc d’atzar online. A finals dels anys 2000 van llençar una altra estratègia: l’adquisició de companyies als llocs més inverossimils: India, Singapur, Gibraltar, Brasil...Amb això inflaven les vendes i el balanç. De fet, les adquisicions era el core business del negoci.
Els vehicle d’inversió es deia Trust Pay - uns cracks, vaja per això de Trust– i el 2007 representa el punt d’inflexió en les adquisicions. Hi ha més que sospites que inflaven el preu de les adquisicions per desviar fons de la venda. Al 2005 ja hi havia sospites però en comptes d’actuar contra WireCard es va actuar contra el representant dels accionistes minoritaris per posicionar-se en curt abans que sortís l’informe crític les adquisicions. Un error perfecte per desviar l’atenció.
Cada cop hi ha més indicis que els màxims responsables de WireCard, s’embutxacaven diners de les adquisicions: uns dies abans de la compra per 340M€ al 20015, un fons de les Illes Maurici entrava comprant un 9% de la companyia india. El COO Jan Marsalek estava darrera del fons.
2010 es va començar una investigació per blanqueig de capitals a WireCard que actuava en comandita amb un jocs online americans, però es va tancar per falta de proves. En el marc d’una investigació als USA, el fiscal alemany va registrar WireCard al 2015 per blanqueig de capitals...sense massa èxit de proves ni d’impacte.
La plataforma de venda de marihuana EAZE servia per fer blanqueig de capitals i finançar el terrorisme. Dos en un. WireCard era la plataforma utilitzada per fer les transaccions monetàries i que permetia el pagament amb targeta de crèdit dintre de la botiga online, qüestió que era il·legal. Se sospita que l’adquisició d’empreses a països amb baixes regulacions financeres no només servia per embutxacar-se diners sinó per fer blanqueig de capitals amb els Negocis amb Terceres Parts.
Totes les operacions passaven era per Dubai. Els pagaments no passaven per München, on tenia la seu l’empresa sinó a Dubai on a través societats pantalla. Moltes de les vendes que passaven per allà també eren fictícies.
L’EQUIP: EL TORETE I EL VAQUILLA
Jan Marsalek, l’havia fitxat el CEO d’aleshores al 1999 per que, malgrat no tenir estudis, era un informàtic autodidacta amb molt interès per tecnologies del mòbil i el va col·locar en un projecte de mitjans de pagament que no va funcionar. Com que era un projecte important per la startup i va fallar, va entrar un nou assessor, Braun per reflotar la companyia. Braun venia de KPMG i es va ajuntar amb l’altre austríac. Una nit van robar els ordinadors Braun i Marsalek a l’oficina amb dades i documents. WireCard sense tecnologia, arruïnada va ser comprada al cap de poc per un dels primers portals de jocs d’atzar i pornografia a la xarxa, impulsada per l’inversor Paul Bauer-Schlichteroll. Amb l’adquisició Braun apareix com a CEO i Marsalek com a CTO de la nova WireCard.
Braun, el freak tecnològic sense emocions que citava a Heidegger en convereses banals mentre que a Marsalek li anaven més les festes a Saint Tropez, jets privats i Cognyat Lluis XIII a 2.500€ l’ampolla. En Marsalek era el responsable de fer gran l’empresa i viatjava per tot el món, obrint filials, comprant empreses....en fi, no passava molt temps per la central de München. Ningú sap molt bé què feia. De fet Marsalek, només pagava en cash i mai en targeta. Genial.
Durant aquest període, els executius de WireCard eren força afeccionats a la boxa, al whisky i a les senyores que fumen. A aquests cercles van arrossegar l’auditor. Apuntaven maneres. Ja el 2008, quan en un foro d’internet sobre borsa es va posar en qüestió l’evolució de WireCard, van enviar un boxejador turc, pes pesat, per fer un visita al paio que llençava impropervis a la xarxa. De sobte les crítiques es van acabar i l’acció va seguir pujant. Això no t’ho expliquen a les escoles de negoci 😉 – almenys obertament - .
Amb la sortida de Paul Bauer Schlichtegroll – un peça també -, van deixar Braun i el seu director financer, CFO, Marsalek amb les mans lliures. Contínuament tancaven partenariats o feien adquisicions de firmes, especialment a Àsia mantenint les expectatives l’alça mentre el Consell d’Administració només tenia una visió parcial de la pel·lícula.
La cosa va anar funcionant raonablement bé fins al 2016, quan un analista desconegut va llençar greus acusacions contra WireCard i paral·lelament un Hedge Founds es van posar a curt amb l’acció, però aquesta vegada no podien enviar a un boxejador. L’analista no mostrava el nom i venia de Londres. El Financial Times va començar a mossegar i va publicar els punts més foscos dels estats financers: posava en dubte els negocis asiàtics i senyalava que la meitat de les vendes es facturaven a una empresa pantalla a Dubai, sense personal. L’empresa es defensava adduint que la societat dubaití només era un nus dintre de l’estructura financera de la companyia per connectar amb els bancs asiàtics. La veritat és que sempre es pot crear un discurs per justificar qualsevol cosa. A mitjans de maig van tancar la societat i van buscar un altre societat instrumental.
RELACIONS POLÍTIQUES
Els polítics tenen cert complex davant dels empresaris no vinculats al sector públic ( transport, urbanisme....) i més quan són empresaris nascuts dintre de la revolució tecnològica. Es mostren oberts a ajudar malgrat no entenen molt bé de què va la pel·lícula. WireCard és un cas claríssim.
Els austríacs amb ambició i amb ganes de fer calers marxen cap a Alemanya, com fan els italians quan venen a Barcelona. Tant el CEO, Braun com el cap d’Operacions, COO, Marsalek són vienesos.
El CEO de WireCard, Braun, aquesta imatge de Bill Gates austríac va propiciar que el President de la República Austríaca, Sebastian Kurz, se li acostés des del principi i el posés a Think Austria, que agrupava diversos cervells grisos.
Marsalek era massa vulgar per aquestes mogudes de Think Tanks, per contra era amic del diputat liberal austríac Johan Gudenus responsable directe de l’affer Ibiza que va fer caure el govern austríac al 2019. Segons Gudenus, Marsalek hauria manegat el mòbil amb ell. Massa pel·lícula però el cert és que Marsalek estava per allà.
Al 2017, Marsalek va pagar 200.000€ per un estudi per invertir en fabriques de ciment a Libia i per buscar inversors privada per l’operació (!). Fins i tot, va embolicar un catedràtic rus expert en orient mitjà i col·laborador dels serveis secrets rus. Volia enviar 15.000-20.000 soldats per protegir els negocis a Libia. Marsalek va tenir un reunió fins i tot amb Sarkozy (!).
També apareix com a representant de l’Illa de Grenada on fa d’intermediari per la compra software per espiar mòbils pel govern de la illa del Carib. També va fotre 7M$ en un nova criptomòneda. De fet, Marsalek era vigilat per els serveis secrets russos: tenien totes les dates dels seus viatges pel món. És possible que tingués el suport dels russos.
ELS IDIOTES: MERKEL I OLAF SCHOLZ
De fet tant el CEO de WireCard com COO tenien també bons contactes a Berlin, ja que van contractar la consultora de Karl Teodor zu Guttenberg, ex-Ministre d’Indústria, per començar al seva expansió a la Xina durant la tardor de 2019. En síntesis, pagaven a Guttenberg per fer de lobbista per WireCard al govern i amb èxit per que va fer que el secretari d’Estat del Ministeri de Finances parlés amb el seu homòleg xinès per permetre l’expansió de WireCard a la Xina (!).
WireCard, seguint la follia d’adquisicions, volia comprar una empresa de mitjans de pagament a la Xina, Allscore, per 100M€. Una empresa en el qual el CEO havia estat empresonat un temps per les autoritats xineses. Segons sembla Merkel va mencionar de WireCard en el seu homòleg xinès, durant el seu últim viatge.
Consten trobades entre Braun i el secretari d’Estat, el segon d’Olaf Scholz, al novembre...no queda clar de què parlessin però si sobre l’auditoria de KPMG. No cal dir que Olaf Scholz ara té un bon merder en aclarir per una banda la falta de control de WireCard a través del òrgan supervisor així com les seves accions per ajudar a WireCard en la seva expansió xinesa.
La veritat és el cas de WIRECARD concentra bona part dels excessos de la economia digital que he vist en els últims 15 anys.
NOTA1: Com es veien venir el desastre, Marsalek, a maig de 2019 davant la pressió de les auditories buscava un cop d’efecte i va preparar el pla Lluís XIII, el nom del seu Cognyac preferit. Aquest pla consistia l’adquisició del Deutsche Bank per part de WireCard. Fins i tot van fer un logo WireBank i van parlar amb secretari d’Estat del Finanzministerium i Secretaria General de la CDU. Per CEO es postulava el propi Braun. El Deutsche Bank es planteja ara adquirir les despulles de WireCard.
NOTA2: Dels 5.800 treballadors queda clar que molts sospitaven coses....sempre aquest punt d’on comença la responsabilitat de cadascú amb l’acceptació de la corrupció és un cosa que m’impressiona. Passa una mica com l’acceptació del nazisme per part del poble menut. Potser cal més valentia per dir la veritat.
NOTA3: Braun i Marsalek no eren amics els últims anys, de fer Marsalek parlava en despreci del CEO.
