Entrevistes a 4 Economistes....per saber per on van els trets

 Hi ha un anècdota sobre el Rei Emèrit que em va explicar l’Ernest Lluch. Li va dir, senyalant el cap “ yo de aquí, poco” després va senyalar el nas “ però de aquí, mucho”.....En esta vida hay que tener nariz. En aquests moment, és difícil trobar un economista que la clavi, hi ha moltes opinions amb el quadre macro que hi ha i és difícil veure quin és l’eix director. Pugen els tipus, el mercat de treball està on fire, el preu de la vivenda es manté estable, la inflació és alta però comença a controlar-se i FUNCAS preveu una lleu crisis aquest hivern i a partir de la primavera el Regne d’Espanya crearà 220.000 llocs de treball (Octubre 2022). La variable clau no està a Ucrania, ni a la Xina sinó als USA.

 

Olivier Blanchard

Quan li van preguntar a Lagarde, d’on sortia la inflació va afirmar que del no res. Oliver Blanchard, francès, MIT i deixeble de  Stanley Fischer -el del manual de macro- diu que no.... Els baixos tipus d’interès no han estat la causa – per timmings - sinó que la inflació ve dels USA. Segons ell està fora de dubte: quan Biden va anunciar el seu paquet de 1.900M$, els preus es van començar a pujar als USA. L’excés de demanda ha fet que les empreses que no podien incrementar la seva capacitat de producció, pugin preus. Els models de la FED donaven un cobra de Philips força plana i com que no hi havia històrics del que passaria amb el COVID, cap polític es volia quedar curt com va passar al 2008. D’aquí a la inflació hi ha un pas. Blanchard creu és un problema transitori...els problemes energètics a Europa s’aniran reduint amb el temps ( en la mesura que es construeixin infraestructures pel Gas Liquat). Aposta per que a finals de 2023 la inflació estigui al 2,5%-3%.

El mercat de treball americà està reescalfat i la FED l’ha de refredar, i tot això, sense que generi un atur significatiu. A Europa, el mercat de treball és més rígid i cal mesurar l’impacte de la incertesa en el consum i la inversió. Alguns Hedge Fonds ( Elliot Management ) sostenen que la inflació està fora de control, que els Banc Centrals no hi poden fer massa i que tot plegat pot provocar un greu crisis de dimensions mai vistes.

Hi ha un parell de riscos: Findom, la dominància financera, voler pujar els tipus sense que els mercats financers petin (renda fixa). L’altre és la dominància fiscal i la pèrdua d’independència de les autoritats monetàries. Una situació tipus Turquia on Erdogan es resistia a pujar tipus malgrat els nivell d’inflació. Per les pujades d’interès no hi haurà caigudes del 50% al mercat de renda variable.  Finalment, els dèficits pressupostaris degut al COVID són transitoris i financiables ja que els tipus a llarg termini probablement siguin baixos. Cross fingers.

 

Heiner Flassbeck, Economista en cap de la UNCTAD (UNO) i ex Secretari d’Estat.

Aquest ja va de passada,  el professor emèrit diu el que li rota i és interessant per que aporten perspectives diferents.

Els països que han fotut més llenya al foc – imprimir bitllets - són Japó i Suïssa de llarg i no són els països amb més inflació. La pujada del tipus del BCE són errònies, ha caigut a les seves esquenes tota la pressió política  i malgrat que estem en una situació d’augment transitori dels preus, és absurd pujar tipus i més quan tenim davant un possible recessió. Un shock d’oferta genera un problema de demanda - menys calers per consum i inversió – i a més a més, provoca un problema de distribució d’aquest shock entre empreses i consumidors. El BCE pujant tipus sense esperar que empresaris i treballadors es posin d’acord i sense esperar que la política fiscal actuï, posa la bena abans de la ferida, suposant que els salaris augmentaran també.  En els shocks d’oferta el preus s’adapten a la nova situació i ara mateix s’estan moderant.

La inflació de veritat és dona amb l’espiral preus salaris. La indústria química ha acordat un increment del 3,25% per aquest any. El que no pot ser és passar la responsabilitat de la pujada de preus a l’Estat directament amb les subvencions i ajudes. Les rendes altes han suportar més la inflació que les baixes i menjar-se la pujada de preus i igualment, l'Estat ha de donar suport a les empreses pels elevats costos energètics.

Sense estabilitat macroeconòmica no hi ha creixement: Xina ha mantingut tipus i inflació a nivell raonables, per contra Rússia ha tingut moltes dificultats alhora de mantenir un equilibri macroeconòmic estable (TC). Aquesta és l'herència de l'Ordoliberalisme d'Eucken.

Jason Furman professor de Harvard i ex Director del Consell Econòmic Nacional

La principal causa de la inflació a Europa és l’increment del preu de l’Energia però malgrat l’avenç rus a Ucraïna, els preus dels béns finals feia temps que augmentaven i l’origen és la despesa als USA. Els paquets d’ajuts dels USA durant la pandèmia han representat un 5% del PNB mundial i la demanda dels béns duradors ha pujat més que substancialment. Els béns de jardineria i els aparells de fitness han pujat un 30% respecte la pre pandèmia. Instruments musicals, videojocs i telèfons segueixen el mateix patró. El que és sorprenent és que la despesa s’ha mantingut més enllà dels xecs.

A Europa falten un seguit de mesures per haver provocat la inflació. Per una banda els USA han patit una menor pujada dels preus de l’energia però tenen un mercat laboral més “flexible”. A la llarga patiran més l’increment de la inflació per que són la causa directe, mentre que la d’Europa serà transitòria en la mesura que es resolgui el problema energètic.

La política monetària dels bancs centrals és correcte, especialment la agressiva pujada de tipus de la FED per contenir la demanda. A Europa, les mesures han de ser diferents ja que bona part de la inflació és importada.

El món s’acaba: Nouriel Roubini

El paio desborda optimisme: hem entrat a la tercera guerra mundial. La hi ha un risc real que Israel i Iran entrin en col·lisió. El Departament d'Estat es pregunta no si la xina envairà Taiwan sinó quan. Europa reduirà les relacions comercials amb Xina per no posar en risc la presència militar americana al continent.  

La situació és pitjor que els anys setanta: la població era més jove,  en prou feines hi havia endeutament i no hi havia bancs a l'ombra ni empreses zombis. La política dels bancs centrals només pot ser equivocada per que no tenen marge de maniobra: o pugen tipus i provoquen una crisis o bé deixen que la inflació campi per on vulgui. Malgrat que amb la inflació es paguin els deutes, els nous deutes cada cop seran més cars: si la inflació està al 6% als USA, els tipus hauran d’estar al 8%. Amb aquests tipus podeu demanar una hipoteca o una pòlissa...

I sense creixement econòmic no es paguen els deutes i si hi ha creixement econòmic no es reduexien les emssions de CO2 - almenys a curt termini -. Als USA ja no asseguren les cases a primera línia de mar a Miami, els pagesos de Califòrnia venen l’aigua per que els hi surt més rendible que plantar res i a Las Vegas apareixen cadàvers dels anys cinquanta de la sequera què hi ha. 

Si volem salvar el planeta, ens hem de fer vegans i no menjar carn. 

Bona Entrada d'Any!!!!

 

NOTA1: PREVISIÓ FUNCAS

https://www.funcas.es/eventos/perspectivas-economicas-para-europa-y-espana/

 

NOTA2: Durant la crisis del 2008, Oliver Blanchar i altres van publicar Rethinking Macroeconomic Policy, on sostenien que l’objectiu d’inflació dels bancs centrals havia de passar del 2% al 4% i animar l’economia. Un pas arriscar per un IMF sempre ortodox.  Fa poc el mateix Blanchard en un article al Financial Times mirava si els Banc Centrals havien de tornar a l’antiga ortodòxia.

Si els bancs centrals haguessin fet cas a Blanchard durant la passada dècada i haguéssin comprat més paper i injectat més pasta la sistema, ara tindríem una megabombolla i un balanç enorme del Banc Central.

La fixació de l’objectiu d’inflació per part dels banc centrals i el seu seguiment no evitat les bombolles, ja que es fixen només en béns i serveis i no en la vivenda o altres actius. Això no va evitar la crisis del 2008. Amb un objectiu més alt d’inflació, la volatilitat dels preus dels actius s’hagués disparat. La M3 està creixent a un ritme de 6% anual així com l’endeutament d’empreses i families.

https://www.imf.org/external/pubs/ft/spn/2010/spn1003.pdf

 

NOTA3: El bloc de Flassbeck en anglès 😉.

https://www.flassbeck-economics.com/interest-rates-up-sanity-down/

 La política exterior de Flassbeck.

El que no pot fer el IWF es plantar-se a Tunísia i dir que liberalitzin el sistema de preus mentre aquí es demana un topall pel gas.

Els USA s’equivoquen amb la Xina, ja que tard o d’hora els passaren. El que cal es reforçar les institucions multilaterals i Europa no es pot quedar presoner dels USA. Sense la Xina no hi ha lluita contra el canvi climàtic possible.

Rússia la vam deixar penjada tant després de la caiguda del mur amb una privatització sense cap mena de sentit que va permetre el sorgiment dels oligarques que van segrestar la democràcia. La crisis del ruble a finals del noranta és la que va permetre l’accés a Putin al poder.

És crític amb els programes d’infraestructures per al desenvolupament: no pot ser que s’estimuli la inversió en infraestructura i no es protegeixi la indústria de la competència internacional. Això equival a provocar una crisis d’aquí 10 anys quan s’hagin acabat les infraestructures. De fet, Corea va protegir la indústria automobilística amb un aranzel de 400% fins que va tenir suficient força per obrir el comerç. Si seguim la derivada: les empreses de l’antic bloc soviètic van ser sotmeses una teràpia de xoc sense possibilitats de sobreviure, amb els salaris eren baixos -degut a la baixa productivitat- no es pot competir. Només es pot competir quan els salaris són similars aleshores s’obre el país a la competència internacional.

 

NOTA4: La inflació, els tipus, la incertesa en inversions, les tecnològiques retallant llocs de treball....no ha provocat un col·lapse en el mercat de treball. De fet a juny les empreses necessitaven 370.000 llocs de treball. El Misery index que barreja atur i inflació es troba pitjor que durant la crisis del 2008 mentre la percepció del consumidor és profundament negativa però el consum continua aguantant impertorbable. La causa és un mercat de treball estable.

America Strikes Again

 La política econòmica americana ara mateix està subordinada a la política de seguretat i entre la política de blocs és difícil que Europa tingui el seu lloc: Washington ha anunciat la seva nova Chips Act i sense dret a replica que conjuntament amb la Inflation Reaction Act (IRA) més que lluitar contra el canvi climàtic vol atraure inversions, fotre a les empreses europees i aïllar tecnològicament a la Xina. El govern alemany està dividit, Scholz no vol quedar presoner dels USA mentre que el ministre d’indústria i vice president del govern Robert Habeck, de Die Grüne, és el millor aliat dels americans. De fet, Habeck vol que les empreses alemanyes facin un informe sobre les seves activitats a la Xina i ha aturat la inversió xinesa a Elmos, empresa de xips per la automoció. Magrat l'amabilitat de Habeck, Washington ha tornat a deixar com un drap brut la Comissió Europea, i Europa en general, amb una falta total de respecte pels interessos de les empreses europees (dit per Macron). I Europa no té gaire marge de maniobra – i els americans ho saben -. Si fos per l’exèrcit alemany, Putin ja estaria a les portes de París.

 

Win-Win is for pussies, Donald Biden

La Inflation Reaction Act (IRA) aprovada aquest agost pel Congrés sembla que no vol combatre la inflació sinó les importacions i sobretot les que venen d’Europa. No és només que hi hagi un pluja de subvencions –370.000M$ - per produir als USA bateries, aerogeneradors o bé plaques solars, sinó que també afecta a tota la cadena de valor: des de les primeres matèries fins el recycling. No sabem si solucionarà la crisis climàtica però el que si que infringeix totes les lleis de la competència: els compradors americans de cotxes elèctrics tenen una rebaixa si el cotxe està fabricat als USA i una deducció impositiva si la bateria del cotxe està també fabricada als USA. O sigui que el comprador té dues rebaixes fiscals per comprar un cotxe elèctric Made in America.

Això canvia el marc per les inversions en el sector de l’automoció: per exemple la inversió de 4.500M€ per fer bateries elèctriques al nord d’Alemanya liderada per un ex-Tesla (NorthVolt) perilla.  Si vols fer un fàbrica de bateries als USA, Biden te’n dona quasi un parell gratis.

Les renovables: Siemens planeja al 2030 instal·lar 30Gigawatts a base de turbines eòliques i un milió de quilometres de xarxa elèctrica als USA. L’administració americana dona tots els incentius per invertir mentre el marc europeu és més rígid i mai s’acaben d’aclarir entre Alemanya i França. Solució invertim als USA.

Respecte l’Hidrògen verd passa quelcom similar. La filial de Thyssen Krupp per fer l’electròlisi pateix per que Biden promulgui deduccions de tres dòlars per quilo Hidrògen verd en un mercat que properament el mesurarà en tones. De fet, l’equip de Biden ha analitzat els errors dels Europeus alhora d’impulsar el canvi tecnològic i energètic: l’obsessió en el detalls i l’excés de legislació – .

La subvenció encara és més grossa si tenim en compte els diferencials del cost de l’energia entre un i l’altre continent. Si realment vol lluitar Biden contra el canvi climàtic estaria bé que agafés els millors panells solars o bé aerogeneradors i no només els dels USA. Biden vol aturar l’arrencada tecnològica i econòmica xinesa i la IRA és una escalada més en aquest conflicte.

 

Europa caçant mosques

Macron parlava de concessions després de la recent trobada amb en Joe Biden a Washington. La Inflation Reduction Act (IRA) afecta al core de la indústria europea. Hi haurà punts de fuga per que els europeus puguin vendre els seus cotxes elèctrics o la seva tecnologia verda. Entre els diplomàtics el to no era tan optimista, els canvis a la llei aprovada pel Congrés estan exclosos però poden haver alguns petits canvis en la norma però en cap cas vencen els obstacles per l’exportació de cotxes elèctrics europeus.

Les esperances de la Comissió Europea es basen en un fer una central de compres de matèries primes amb els USA: la prescripció que els materials per fabricar pels aerogeneradors i bateries han d’estar produïts als USA, s’amplia a Europa, UK, Australia i Japó i es poden aprofitar de les subvencions. Amb això la Comissió espera neutralitzar les barreres d’entrada en el cas de les bateries.

Paral·lelament, Ursula von der Leyen ja s’està pensant com ha de canviar la legislació de minimis  -d’ajuda pública a les empreses – per fer de contrapès al pla Biden.  Aquestes ajudes són els IPCEI Projectes Importants d’Interès Comú Europeu per fer infraestructures transnacionals i que van força lents així com el Repower UE per fer la UE independent del gas rus i que s’han d’adequar Inflation Reduction Act.

Mentrestant von der Leyen preveu un nou tipus de fons sobirans per finançar les renovables i tecnologia verda i desisteix de denunciar als USA davant la WTO per les subvencions ja que seria un guerra comercial oberta amb els USA i això no interessa a ningú.  Macron vol una llei “Buy Europeen” mentre el comissari de comerç valora si que vol portar els USA a la WTO. Els fons sobirans tampoc és que tinguin el suport del nord d’Europa amb l’argument que primer s’han de gastar el fons de Recuperació i Resilència. En fi, estem com sempre.

 

L’últim capítol: la guerra dels xips

ASML fabrica una maquina de 180Tn per fer els acabats dels semiconductors amb la dimensió d’un nanòmetre – únic al món -  que porten els cotxes o bé els Smartphones. Els xinesos només fan de 90 nanòmetres i per exemple l’Iphone 14 porta xips de 5 nanòmetres. La seu de ASML està a Holanda i el govern holandès no para de tenir pressions per que ASML no vengui als xinesos els últims models i gràcies a Biden ja no els hi pot vendre ni els antiquats. El principal client de ASML és un la taiwanesa TSMC que fabrica el 90% dels semiconductors que necessiten les principals empreses tech americanes.  Si Xi Jinping es posa a envair Taiwan ens quedem sense iphones i això és pitjor que el gas rus.

Aquest estiu, el Congrés ha aprovat al Chip Act amb un pressupost de 50.000M$ per potenciar la producció de xips americana. Al Octubre Washington ha prohibit l’exportació de semiconductors d’última generació a la xina tant per empreses americanes com per empreses europees. L’administració americana va prohibir la setmana passada la venda material de comunicació i vigilància a tot un seguit d’empreses xineses.

L’objectiu és clar, mantenir el xinesos lluny de l’alta tecnologia i tornar la producció de semi conductors als USA. A partir d’aquí com ha de reaccionar la comissió europea davant d’una violació tant clara dels acords comercials i la sobirania.

Això de Trump i la seva Entity List és un broma comparat en les 140 pàgines de Biden amb el catàleg de productes subjectes a control.  Amb això eviten que Xina els avanci en Biotech, ordinadors quàntics, intel·ligència artificial o bé renovables.  Amb aquesta subvenció volen que tota la cadena de producció de xips torni als USA, des de les matèries primes i les fàbriques fins al reciclatge. Tot.

L’impacte d’aquesta mesura és ambivalent...les empreses que venen microxips específics com la farmacèutica Merck perden el mercat xinès Per contra Infineon es frega les mans, al novembre van anunciar una inversió de 5.000M€ per ampliar la fàbrica a Dresden i espera rascar les subvencions per reindustrialitzar europea i fer-la tecnològicament independent en un sector tant sensible. No només la producció sinó tota la cadena de valor. Com fan els americans.

 

El nostre drama europeu. El buit que deixarà els USA a la Xina no serà ocupat per Europa i ens ho hem de menjar en patates per que és millor sotmetre's als USA que als xinesos. Potser algun dia Europa tindrà prou entitat però ara mateix és whisfull thinking parlar de sobirania tecnològica, militar i política europea.

NOTA1: Les diferències entre la política comercial entre Biden i Trump són petites. Biden representa la versió políticament correcta del American First però no a base d’aranzels. Biden no només boicoteja la tecnologia xinesa – Huawei- sinó tot el que vingui de la Xina. Com Trump es passa per l’arc de triomf la WTO i no només es dirigeix a la Xina sinó que també els europeus llepen.

 Nota2 :Els aranzels aplicats a l’acer europeu s’han aturat però es poden tornar a introduir mentre la proposta de crear una gran zona de lliure comerç entre USA i Europa s’ha caigut de l’agenda internacional. El fracàs del TTIP es deu a que Merkel tampoc va voler jugar-se el capital polític en aquest tema juntament amb les queixes per la poca despesa militar i el nord stream, les relacions entre els USA i Alemanya tampoc són per llençar cohets.  

NOTA3: L’objectiu dels USA és aïllar tecnològicament la Xina així com parar el seu creixement.  La estratègia europea passa per diversificar mercats. S’ha tancat el acords comercials amb Nova Zelanda així com amb Mèxic, Xile i Austràlia pel pròxim semestre. Amb al Índia, Indonesia i Tailàndia les negociacions estan força avançades. El Mercosur és un gran repte per Europa i de fet després de Bolsanaro hi ha forces possibilitats que hi hagi avenços substancials. Hi ha un nou foro de discussió entre els USA i Europa: el Trade and Tecnology Council .

NOTA4: El cotxe elèctric s’imposarà als USA en breu mentre que les empreses europees no rasquen cap deducció (Taycan, Porsche, Mercedes EQE). Audi i VW potser rasquen alguna cosa per que planeja fer inversions potents als USA de 7.000M€ . De moment VW té la seva planta de Tennesse entretinguda amb el seu cotxe elèctric ID4 del que rasca subvenció si el Níquel, Coure o bé Cobalt provenen dels USA.

NOTA5: La cursa de les subvencions, deduccions o cessió d’equipaments anima també a Japonesos i Coreans...Intel, Samsung o la japonesa Rohm s’estan fregant les mans mentre es treuen del mig la competència xinesa de Huawei. De fet Huawei no s’ha recuperat de l’exclusió dels seus semiconductors en els mòbils. Al 2019 lluitava amb Apple i Samsung però ara ja no està entre els 5 primers i de fet les seves vendes han caigut un 25% durant el primer semestre d’enguany. Huawei les està passant putes. Un altre perdedor és el consumidor que haurà de pagar més calers pels xips i pels mòbils.

El països del Golf: del gas i petroli al Hidrògen i les startups

Pla deia que els castellans eren capaços de fondre’s un Potossí, aquest del Golf els hi passa una cosa similar, no és la plata de les mines del Perú però tots els calers que es fan sense esforç es fonen entre les mans. Ja veurem si aquestes ciutats acabaran engolides pel desert però el gran afany d’aquesta gent es situar-se al mapa superant un model de negoci basat en  petroli i el gas com a font de riquesa. Els saudís estan construint un ciutat de zero, NEOM, al bell mig del desert, CO2 neutral amb trens d’alta velocitat o taxis voladors, parcs tecnològics i industrials. La gran contradicció que han d'afrontar aquests països és que com a màxims promotors del canvi climàtic són els que més ràpid patiran les conseqüències de cremar tant petroli i gas. L'avantatge que tenen és la quantitat il·limitada de calers  de que disposen per donar-li la volta al model econòmic exportador de matèries primes a una nació tecnològica.

 

Crisis???....what crisis???

35.000.000.000.000$ han guanyat els estats del golf gràcies a Vladimir Putin ja que Europa necessita el petroli d’Arabia Saudí i el gas de Qatar. Mentre tothom tothom mira el sector de la construcció xinesa, la inflació als USA i el gas rus, aquests estan on fire... Hi ha un gran moviment a Riad, Abu Dhabi o Doha... La renda als Emirats Arabs Units és la mateixa que Alemanya, mentre que Arabia Saudí serà el país que creixerà més del G20 amb un 7,6% i els sis països del golf tenen quasi 40.000.000.000.000$ diposats a invertir per tot el món....Les empreses alemanyes fan cua per rascar projectes ja que és el racó del món on més calers es mouen ara mateix. El contrast amb Europa és notable i més veient que el 70% de la seva població té menys de 30 anys.

La dependència energètica d’Occident respecte aquesta colla és més que notable. No cal dir que tant Macron com Boris Johnson i tota la resta de presidents europeus es posen en fila per demanar audiència. Un darrera l’altre, inclòs el sleepy Joe. La relació de forces està canviant: malgrat la visita de Robert Habeck a Qatar, no s’ha fet cap contracte de gas liquat o bé la demanda de Biden per que Arabia Saudí produís més petroli i reduir els preus va ser corresposta amb la política contraria.

Les dues vegades que va venir l’Emir de Qatar a veure Schröder i Merkel a Berlin i provar vendre’ls el seu gas, aquests li van que era massa car i ell els va advertir que posar els ous al mateix cistell no era recomanable. Ara somriuen per que faran contractes de 15 anys com a mínim - a un bon preu - mentre els alemanys malden per que els contractes es rescindeixin abans abans del 2030. Els alemanys estan enganxats.

 

Del gas al hidrògen

Aquest octubre s’ha celebrat la Fira de l’Energia Abu Dahbi. Klaus Dieter Maubach, CEO de Uniper, el principal distribuïdor de gas alemany rescatat per l’Estat després de 40.000M€ de pèrdues. Explica sobre podi que al novembre s’inaugura la primera central de gas liquat a Alemanya mentre els xeics se’l miren escèptic. No té masses opcions mentre els principals compradors de gas Qatarí són a la Xina, Corea del Sud o bé Japó. Tant els de Uniper com RWE ja poden espavilar a crear xarxa a Qatar ja que un dels seus principals quefers a partir d’ara, serà comprar gas a la regió. Qatar te 4 vegades més reserves que noruega ( 5.900.000.000m3 de gas) però no només vol tapar els forats europeus, sinó que vol contractes a llarg termini.

L’estratègia dels països del golf és vendre petroli i gas tant com puguin per després posicionar-se dintre de les energies renovables. L’Emir ha fixat que una quarta part del hidrogen que es produeixi a 2030 provingui del seu país de 10 milions d’habitants. El cost de l’energia solar al desert és entre 1-1,34€ per Kilowatt.  Això és clau per que alemanya sigui neutral C02 al 2045 ja que sinó han de posar mig Bayern i tot Niedersachsen coberts de plaques solars per cobrir la demanda d’energia ho tenen clar....per tant, l’han d’importar.

Gràcies Siemens, els Emirats Units tenen la major camp solar del món i és la prova que les renovables són sostenibles a gran escala. Siemens té 3.000 treballadors al golf, on encara hi ha 50 milions de persones sense accés a l’electricitat. Bàsicament el business és el següent, Siemens projecta horts solars immensos enmig del desert per produir electricitat per produir hidrogen verd rebent un fotimer de calers amb els encàrrecs i turbines per fabricar hidrogen. Els estats del golf estan contents amb aquesta nova onada d’interès europeu, fins ara s’havien fixat més amb la Xina i els USA.

A Arabia Saudí també creuen que jugaran un rol important en les renovables, hi ha vent i un fotimer de sol i calers a punta pala per fer projectes ambiciosos. De moment, les renovables només son 1% però volen arribar al 50%. NEOM és l’exponent d’aquest arrencada, és la construcció més gran des de les piràmides, el projecte personal de Mohammed Bin Salman amb més de 30.000 treballadors però en poc temps seran 300.000 i crearan un ciutat per 4.000 enginyers. També allotjarà el principal centre d’investigació de l’hidrogen i una central d’hidrògen per produir 2.000Megawatts i que s’acabarà al 2025. Fins i tot tenen un pipeline per conectar Europa al cap i volen atraure siderúrgiques com Thyssen Krupp al costat del lloc és generarà l’electricitat provinent de les renovables.

 

Amb quin ens estem jugant els calers

A l’Arabia Saudí només en un dia van ajusticiar 81 persones per no parlar dels treballadors del mundial. Bin Salman no és l’hereu legítim del tron però s’ha carregat a tots els competidors directes a base de punyalades: el paio va muntar un sucursal del Forum de Davos al desert al 2017. Va reunir a una bona colla de gent influent financers de Wall Street i primers ministres. Després de les conferències va tancar als assistents saudís – la cream de la cream  – al Hotel Ritz-Carlton i els va forçar a deixar bona part del seu patrimoni a l’Estat- o sigui, ell -. Alguns saudís han desaparegut del mapa durant anys. Escapçada l’oposició, Bin Salman es va posar al capdavant del fons d’inversió estatal i liderar la guerra amb el Iemen. Quasi s’hi posa amb Qatar... i davant les crítiques occidentals, va saludar al G20 a Vladimir Putin com si fossin jugadors de bàsquet.

Com el poder és fort, es permeten concerts de música o bé Tinder, les dones poden treballar, viatjar soles i no estan obligades al portar el vel. Alguns milers de diners van destinats a construir hospitals i tot. Des de 2019 hi ha visa de turista. S’ha acabat de construir universitat politècnica on estudien els futurs enginyers i enginyeres. El canvi en els últims anys és espectacular a nivell d’idees, startups i moviment però ningú parla de política ni vol donar els noms.

A Qatar passa quelcom similar per a petit escala. El mundial ha servit per presentar-se Qatar al món i als seus veïns com un softpower: nou museu d’art islàmic, biblioteca nacional, nova universitat (també hi ha filials de la George Washington i la HEC de París), estadi....S’estan preparant a fons per quan s’acabi el gas i el petroli. Respecte els drets dels treballadors, s’ha abolit la Kafala un espècie de servitud, s’ha introduït el salari mínim i no es treballa a les hores amb més sol. Tot això sobre el paper, la Kafala no està abolida del tot, a 34.000 treballadors els hi han retingut el salari, mentre han mort 50 treballadors i han quedat 500 ferits de consideració. Les dones van a la universitat més que els homes però encara això no s’ha traduït al mercat de treball ( 37% dones) mentre que la homosexualitat està penada amb la presó. Hi ha contrastos però està, els drets humans depenen de la voluntat del Emir.

Qatar és un país molt petit de 3M d’habitants, amb un renda per càpita superior a la d’Alemanya. Al ser un país petit té molta por dels seus veïns que varies vegades s’han intentat cruspir-lo (la última al 2017) però que ha tingut una voluntat de sobreviure espectacular apostant pel Gas Liquat quan tampoc era tant evident molt per sobre del petroli.

La seva estratègia per sobreviure, tal com han fet amb Al Jazeera, és posar-se per sobre dels conflictes i esdevenir la figura clau a banda i banda. Vaja, volen fer de Santi Vila del món àrab.

 

 

 

 

NOTA1: Mireu l’evolució trimestral dels beneficis de Saudi Armco i compareu amb Shell i British Petroleum.

NOTA2: En el mateix Hotel Ritz Carlton on va treure el poder als seus contrapesos, s’hi celebra la gran conferència amb experts energètics, banquers d’inversió del més alt nivell i polítics d’arreu del món. Enguany va parlar el gestor de fons estatals saudís, fidel de Bin Salman tota la sala va callar quan va dir que es poden construir un nou ordre mundial basat en el treball conjunt, el problema són els països que actuen basant-se en els valors i no en el pragmatisme – un tret a occident, vaja. Que mani la pasta.

NOTA3: Qatar i Al-jazzera. Com tenien clar el tema de la comunicació era clau, van crear Al Jazeera al 1996, al 2006 ja ocupava un gratacels, feien la versió anglesa i creuaven totes les línies vermelles: per una banda criticaven Israel mentre feien entrevistes a polítics isrealian...tot molt equilibrat, allà cabien dissidents saudís, Hamas i israelians tots barrejats.  Van fer un canal 24h via satèl·lit d’informació on tot el món arab s’informava amb la preocupació que comportava per les dictadures. Una revolució informativa amb límits: la família reial no es pot tocar.

Van promoure els alçaments de Siria, Egipte, Libia o el Iemen i la dictadura saudí se’ls va posar de cul. Al 2017 van bloquejar Qatar per terra mar i aire. El tancament d’Al Jazeera està ben amunt. D’aquest enfrontament Qatar va sortir reforçat.

 

Addictes al mercat xinès

 

És obvi que el temps és un recurs escàs...un dels meus drames és la falta és tenir temps per llegir i barrinar però intento aprofitar l’estiu per llegir llibres gruixuts. Aquest estiu he encertat de ple amb el Fin de la Globalización de Harold James, historiador econòmic de Princeton, amb un llibre d’aquests que són bombes en el temps per que està escrit al 2002 i que no ha perdut un gram d’actualitat. Endreça el llibre com la balança de pagaments, moviments de capital, mercaderies i finalment persones – mercat de treball-  per explicar la crisis dels anys trenta. La tesis és la següent, la Gran Depressió va ser un fre al procés de globalització del SXIX i que la reempresa als anys setanta generarà uns desequilibris que fan que no sigui un procés estable (moviments de capital, mercaderies i migració). La pròpia globalització porta la llavor de la seva destrucció. I el paio no és marxista 😉.

 

Scholz no cau a la Trampa

La visita d’Olaf Scholz a la Xina era una trampa per elefants tant a nivell intern com a nivell internacional. Robert Habeck, el seu vicepresident de Die Grüne observa la dependència de les empreses alemanyes al mercat xinès com més perillosa que el gas rus mentre la Ministra d’Exteriors, Annalena Baerbock crítica obertament: Scholz no ha entès la lliçó russa. Un error geostratègic de profunditat. Die Grüne ara mateix són els principals aliats dels USA a Alemanya, uns USA que s’han mostrat molt escèptics amb la visita...igual que França....

En un article al Frankfurter Allgemaine, Scholz aparcar les polèmiques, busca la cooperació entre ambdós països i es mostrar a favor d'evitar l’isolament econòmic de la Xina...un Bundeskanzler no es deixa arrossegar per les editorials de La Vanguardia. Li han llençat de tot per no deixar-se arrossegar pels Verds a la Guerra d’Ucraïna i amb Xina ha passat el mateix. El primer punt per això que ha tractat Scholz amb Xi ha estat el conflicte ucraïnès que afecta directament als interessos alemanys: Scholz ha demanat a Xi Jinping que utilitzi la seva influència davant Putin per evitar una escalada nuclear. A canvi, Scholz no s’ha embolicat amb drets humans amb declaracions obvies – ha dit que són universals i que s’ha de protegir a les minories – ni  amb Taiwan: si hi ha un canvi d’estatus ha de ser pacífic. A més, poc abans del viatge, ha donat llum verda a la participació xinesa al port d’Hamburg.

La rebuda que han procurat els Xinesos a Olaf Scholz ha estat espectacular: el primer mandatari que visita la Xina després del Congrés, reconeixent la legitimitat de Xi, li han dedicat 8 minuts a les notícies i un fotimer de titulars de premsa i articles d’opinió celebrant l’agermanament entre ambdós països. Han abundat articles tipus: Europa no pot ser personera dels USA, els fracàs dels USA en l’intent d’aïllar la Xina,  Alemanya no pot ser un lacai dels USA i mostra com a prova la inversió xinesa al port d’Hamburg...

 

Addictes del mercat xinès.

Quan Merkel anava a Peking viatjava amb els principals CEO del DAX i de moment el CEO de Mercedes o Thyssen no han confirmat. La representació tampoc està malament amb els CEO's de VW, BASF, Merck, BMW, Siemens, Adidas i...Biontech. Totes aquestes empreses estan enganxades al mercat xinès com drogoaddictes. No viatja el cap membre de l’associació maquina-eina, que no paren de queixar-se  del tractament injust que reben a la Xina. El trade off està a que s'enfronta Alemanya està entre  limitar o incrementar interdependència.

El que està més enganxat és VW amb 30 fàbriques i 90.000 treballadors: més d’un de cada tres cotxes els ven a la Xina, és la principal font de beneficis i aquests no estan per reduir dependències sinó per augmentar el Marketshare. En el Consell d’Administració de VW fins i tot algú ha parlat de massa dependència  per no parlar de la fabrica que tenen plena de iugurs a Xinjiang. Aquest any les vendes a la Xina s’han incrementat un 15%, és el mercat que assegura llocs de treball a Alemanya i els fa competitius internacionalment. VW segueix una doble estratègia, vendre cotxes a la Xina mentre pugui i a la vegada inverteix 7.000M$ als USA. BASF està fent quelcom similar.

El CEO de BASF es queixa dels mitjans de comunicació occidentals i la imatge negativa que donen de Xina, De moment per BASF, la dependència de Xina és només un 15% de les vendes mentre a Europa és un 40% però Xina esdevindrà en breu principal productor químic del món amb un 50%. BASF vol fotre 10.000M$ d’inversió al Sud de la Xina per no perdre el 50% del mercat mentre retalla llocs de treball a Europa. Altres empreses del sector no veuen l’aposta tant clara com BASF: empreses com Lanxess volen marxar cap a Vietnam mentre que Bayer només tenen fàbriques secundàries.

Siemens té menys confiança que BASF, tenen molta por de l’espionatge industrial xinès ja que estan en plena transformació: fugir de les energies fòssils i ser capdavanters en les renovables a base d’inversió en tecnologia. Els Xinos no volen players europeus en renovables al seu mercat mentre intenten vendre la seva tecnologia a Europa on dels 10 principals productors de turbines 6 són xinesos mentre s’espera de la UE una estricta regulació per evitar l’ús de tecnologia xinesa en infraestructures crítiques.

Sense mercats alternatius: apostem pel liberalisme

La política proteccionista per alguns analistes es mostra com errònia davant la Xina i que el que cal és assegurar les inversions i les relacions amb la Xina i no desconnectar-se tal com proposen els USA: el dèficit comercial amb la Xina ha augmentat un 17% respecte el 2021 amb tot l’America First de què parlen.  Han pujat els aranzels per mobles, sabates i semiconductors als USA però per contra els xinesos han col·lat consoles de videojocs, portàtils i monitors... Igualment el trencament de cadenes de proveïdors amb la Xina ha fet pujar preus - inflació - i fa que les empreses americanes siguin menys competitives internacionalment. Japó, Austràlia o bé Corea del Sud intensifiquen relacions comercials alhora que incrementen les seves despeses militars i contenció diplomàtica amb la Xina mentre deixen que les empreses competeixin amb les xineses. Després de Trump, els USA han fracassat en la creació d’un gran bloc comercial asiàtic mentre el decret contra la inflació de Biden incentiva a les empreses europees a produir als USA en contra de la lògica de mercat. Els USA i Europa necessiten un gran acord comercial.

El IFO institut ha estudiat els moviments de mercaderies entre la Xina i Europa i veu que Alemanya depèn de proveïdors xinesos sense què hi hagi alternatives, de la mateixa manera que Europa és un mercat clau per la Xina. Una situació d’equilibri alterada per sectors com l’automobilístic o bé el químic que depenen àmpliament del mercat xinès. Però també hi ha una gran dependència de les primeres matèries xineses: minerals i metalls xinesos són claus per la electormobilitat i les renovables. Els xinesos inverteixen menys a Europa que els Europeus a la Xina, però clar, els Europeus però tenen sectors vetats com infraestructures, telecomunicacions o sectors tecnològics.

 

Scholz ha jugat molt bé les seves cartes amb el port d’Hamburg com esqué per mantenir un posició privilegiada a la Xina, i més ara, en temps de la fam del gas. Ara bé, que el benestar d’Europa - i alemanya concretament - depengui de la Xina és un tema realment fotut, per que els xinesos no juguen amb les mateixes regles que nosaltres. No paro de recordar-me de com els Venecians van fotre el coup de force a Bizanci.

 

NOTA1: Els ports... Al 2016, Grècia va vendre – a instàncies de Schäuble i Merckel - el 51% de la gestió del Pireu a COSCO, China Oceanic Shipping Company, quart operador mundial amb participació 100% estatal xinesa..  Cosco té la meitat del port de València i de Zeebrugger (Bèlgica), participa a Bilbao, Anvers i Rotterdam i Liguria. El Pireu és l’entrada del nou camí de la seda, connectant el nord d’Àfrica amb l’Orient Mitjà i ha incrementat un 30% les vendes i està dintre dels 30 primers ports del món en tràfic de containers. Va ser una condició de la Troica on l’estat grec va ingressar 300M€ i va comprometre de COSCO 350M€ en inversions, que no s’han complert del tot mentre apareixen regularment titulars de vagues entre els estibadors per les condicions laborals.

Els xinos amb el suport del Moviment 5 Estrelles van comprar el 49,9% del port de Liguria amb una terminal moderna per 59M€ però no van entrar a Gènova – un caos de port segons els xinesos -, el segon port italià. Meloni està en contra dels xinesos.

China Global Investment Tracker és un portal online que recull les Inversiones xineses arreu. Hi ha tot un reguitzell de països que esperen fer de ròtula entre Xina i Europa i esperen les inversions xineses que mai s’acaben de produir: el pobre president de Txèquia va estar anunciant inversions de 9.000M€ que finalment no es va produir.

 

NOTA2: El port d’Hamburg. A 2022 ha comprat el 35% de la Terminal del Port d’Hamburg ( Tollerort) amb tota la polèmica que ha generat sobre la dependència d’infraestructures crítiques en mans xineses. El deal és de nomes 65M$ i Scholz una altre cosa no, però del port d’Hamburg pilota, així que ha deixat tirar endavant l’adquisició.

No hi ha reciprocitat amb la inversió de ports. La Xina pot entrar a Hamburg però els alemanys no poden entrar al port de Xangai. 6 Ministeris estan en contra. És conegut que la Xina busca inversions en infraestructures per aconseguir dependència de tercers.

La raó de la participació és molt simple, vol internalitzar els costos amb la inversió ja que és un bon molt client del port i pot guanyar eficiència amb l’operació. La por és que amb la digitalització de la terminal, totes les dades dels contenidors passen per servidors xinesos amb tot el què comporta.

Camarada Xi Jinping

 Guardo embolicat amb plàstics el DER Spiegel especial sobre wikileaks on sortien tots els despatxos secrets dels americans sobre diversos països del món... Especialment la Xina. Allà explicaven que el politburó xinès era una espècie de comitè de prínceps on cadascú representava un sector econòmic tipus la construcció, les finances....i allà es posaven d’acord sobre el repartiment el pastís. És a dir, Xina era un país essencialment corrupte. Xi Jinping ha acabat amb la direcció col·legiada de Partit Comunista i ha perllongat el seu “regnat” més enllà de les dues legislatures que mana la constitució xinesa. Ara serà ell qui digui què és corrupció i què no. Menys mal que tenim Pedro Nueno i la seva escola de negocis per orientar-nos en el laberint xinès. Per no parlar de Herny Kissinger i el seu penós llibre China. Jo sóc més de Douglas MacArthur.

 

Tornem al culte a la personalitat

El Partit Comunista Xinès amb més de 98M de militants, ha estat escollit per tercera vegada secretari general del Partit a Xi Jinping. Des de la mort de Mao, es van posar les barreres per que això no es tornés a reproduir però Xi se les ha saltat totes i el paio amb 69 anys encara pot governar uns quants anys.

Res no suposava que seria l'home més poderós de la Xina, una paio discret, poc visible que passava per liberal, un Gorbatxov xinès que poc a poc s’ha mostrat com el contrari, l’home que ha desconnectat Xina del món. El paio es va passar del 1969 fins al 1975 vivint en una cova, literal per que la provincia de Shaanxi és molt calorosa, sense electricitat ni aigua corrent. Quan va arribar amb 15 anys estava desorientat i perdut però amb 22 quan va sortir tenia clar el seu objectiu: millorar les condicions materials del seu poble. Aquesta és la llegenda d’un home que ha menjat amarg com diuen els xinesos.

La veritat és que el seu pare, revolucionari de primera hora, comptava com un dels 8 immortals  del politburó i això feia de Xi un protegit que va créixer en el barri de Peking on vivia l’èlit del partit. Els pares el van educar de forma autoritària.  Tenia una vida privilegiada que es va acabar quan el pare al 1962 va autoritzar la publicació d’un llibre que Mao va trobar insolent. Va caure en desgràcia, el van fer dimitir de tots els càrrecs i el van enviar a una fàbrica de tractors. Pitjor va ser amb l’arribada de la Revolució Cultural que va comportar la humiliació del pare i fins i tot el seu tancament a la presó i va passar anys isolat. La seva família va ser perseguida, una germanastre es va suïcidar segons sembla. Xi va ser desterrat com milers de joves al camp a treballar i així va acabar Shaanxi vivint en un cova com Sant Ignasi.

La cova és centre peregrinació mentre un delegació tibetana del partit mira amb sorpresa les lectures de Xi a la cova: Marx, Engels, Hemingway, Tolstoi i Tzun Zu i al costat de la butlleta d’entrada al Partit Comunista a l’any 1974....10 vegades va haver de demanar l’entrada abans que el fill d’un repudiat pogués accedir. A finals de 1974 ja era el cap de la secció local del seu poble i d’aquí fins al punt més alt. El més lògic arribat aquí, és que mai entrés a un partit comunista que havia destrossat la seva família literalment...L’explicació oficial és que Xi Jinping és que va entrar per que el Partit Comunista havia abandonat....el comunisme. Però és la tesis del convers: era més comunista que els comunistes per que havia de demostrar la seva lleialtat – segons es desprèn de Wikileaks al 2009 - . Les polítiques de Mao portaven al caos mentre que Xi Jinping vol ordre i estabilitat però en cap cas es posa en qüestió el paper del partit. Com que els militants del partit se sacrifiquen pel poble, el poble deu obediència. 

La llibertat porta al caos

Segons Xi, els xinesos tenen tendència a l’anarquia resumit amb la paraula Chabuduo, que vol dir que si no trobes un camí, trobes un altre quan realment no n’hi ha....en resum, que s’ha de pagar al metro. Això de fer trampes al solitari, Xi no ho suporta amb la qual cosa vol un control social total: la nova llei de seguretat, permet que cada xinès pugui ser potencialment un espia ja que qualsevol activitat pot arribar a ser considerada perillosa per la seguretat nacional. Al ciberespai o el fons del oceà, es defensa Xina, i si no que li expliquin als Iugurs. Abans de la visita de Xi al 2014, les autoritats estaven focalitzades amb el creixement econòmic per apaivagar els conflictes interètnics. Xi va dir als quadres del partit que hi havia d’haver una purificació ideològica dels musulmans de la zona. I va exigir actuar sense pietat. Es va crear un Estat policial amb un temps records i centenars de milers de iuguresos han acabat reclosos en camps de reeducació. El que va muntar tot això,  l’han ascendit.

La política territorial de Xi es basa en que els diversos pobles harmoniosos convisquin “com el cor d’una magrana” tal com mana el Partit. Xina i el Partit conformen una identitat.

Una altra forma de procedir similar és amb Hong Kong i aquests ja no són els pobrets iuguresos, però els va anorrear igual i sense cap mirament: la oposició democràtica a la presó, a emigrar o a callar i tot fonamentat en un estat policial. Tenen por.  Qualsevol cosa que olori a democràcia és una estratègia dels occidentals per debilitar la Xina, o més ben dit el Partit Comunista.

Mentre que la imatge xinesa a occident cada cop és més negativa, la confiança del poble en el lideratge del partit comunista cada cop és més elevada. Els que ho passen malament són els perseguits per la policia: només que surti el teu nom a la premsa estrangera, la policia pica a porta de casa. Un periodista condemnat a 5 anys de presó va fer públic un document on s’explica l’estratègia de control social: qui se sotmet a la dictadura té una vida agradable i de fet, aquest sotmetiment es fonamenta en cadenes de favors entre el poble menut (una plaça a la universitat, un estanc...). De fet, Xi governa per que els menuts avancin i no només pels rics. La lluita contra la pobresa és una de les seves prioritats i el sorgiment  de la classe mitjana és el seu afany: el pacte implícit entre el Partit i el poble. Per això vol regular millor el mercat de treball, fer lloguers a l’abast de tothom i modelar els últims 35 anys de desigualtats. Els grans empresaris d’internet se’ls hi han acabat els bons temps, han fet aportacions multimilionàries a les companyes de Xi, aparentment voluntàries. Des de 2017 està posant l'economia sota el control estatal.

Política exterior: la diplomàcia dels llops guerrers.

El 17 de gener va fer un discurs a Davos davant 1.200 convidats contra el proteccionisme amb tots els tòpics, ningú guanya, és un carreró sense sortida...Xina matindrà la seva porta oberta. Un discurs del que s’esperaria d’un president dels Estats Units, mentre Trump es carrega l’ordre internacional. Això és un error polític d’interpretació occidental de pensar que els xinesos van de bon rotllo. El que vol Xi Jinping és que Occident no deixi de ser depenent del xinesos.

Cada nen i nena xinès és educat amb el segle de la humiliació, que va de la guerra del opi fins al “restabliment de la sobirania” amb la victòria del Partit Comunista al 1948. Això ho han de revertir i han de tornar la Xina a la posició natural: el país del centre i això no és teòric com durant la època de Mao....passem de la teoria a la pràctica. Occident està en decadència i Orient amunt.

Per que això passi, han de passar per davant dels USA i ho saben, han arribat a la conclusió que els americans són enemics per que envegen el creixement xinès. Per això Pekin reacciona desmesuradament quan els americans donen suport als Taiwanesos. Com poden tornar a ser el centre del món sinó poden controlar una illa que van arravatar als Japonesos al 1895 i que des de 1948 està governada per contrarevolucionaris. Xi ja ha deixat clar que això no serà un problema que passarà de generació en generació sinó que s’haurà d’arreglar en els pròxims anys.

Qualsevol mitjà és justificat contra els yanquees mentre que la diplomàcia de llop guerrer xines escampa rumors i desinformació contra els USA – que si l’onze de setembre va ser un fake....- apliquen sancions que no es diuen sancions contra aliats tipus Austràlia mentre s’alia amb Putin ja que tenen identificat el mateix enemic.  Malgrat els dubtes sobre el transcurs de la guerra, Xi acusa directament a occident de ser el responsable de la invasió russa a Ucraïna. Putin pot ser un peó interessant per Xi, per això li manté el suport, ja que despista els USA del pacífic – apart del gas i petroli que li pot aconseguir.

Tampoc no s’està per bromes quan Canadà va empresonar la directora financera de Huawei: va agafar dos ciutadans canadencs a la Xina com a hostatges durant quasi 1.000 dies. A la ONU ha evitat el debat contra el patiment del poble Iugur mobilitzant 19 vots en contra (Cuba, Qatar però també Pakistan i Indonesia involucrats en la Belt and Road Initivative....mireu el google ). La opinió pública occidental se li gira en contra a la Xina.

 

Com s’ arribar a cap d’Estat a la Xina.

Xi era un candidat de compromís entre el sector Xangai i les joventuts comunistes, el principal viver de trepes del partit. Al 2012 el partit trontollava, corrupció arreu: al voltant dels ministeris van començar a aparèixer botigues on venien rellotges de luxe, whisky vell o bé perfums cars. Aquestes botigues tenien com a model de negoci intercanviar els regals que rebien els funcionaris en cash.

El seu rival, Bo Xilai era un neomaoista, que volia tornar el partit a les arrels i no estava emmerdat en temes de corrupció amb més carisma que Xi i amb plaça al politburó. Allà podia haver parat a Xi, però no ho va fer. Però llavors va arribar l’embolic de l’assassinat del britànic a mans de la dona de Bo Xilai mentre la seva mà dreta s’amagava al consolat americà i ho xerrava tot, comptes a l’estranger incloses. Xi el va fotre a la presó mentre copiava la política de Bo Xilai: més nacionalisme i ideologia.

Xi va començar una neteja contra la corrupció: la comissió disciplinaria porta 631.000 expedients des de 2012 amb 393 alts càrrecs del partit que han perdut la feina.  Mentrestant els familiars de Xi s’han enriquit segons Bloomberg que va emetre una informació on apareixien centenars de milers de dòlars en negocis immobiliaris i en participacions empresarials – especialment el cunyat -. Al 2015 el New York Times informava d’un negoci milionari en compravenda d’accions.

La neteja del partit ha permès a Xi, guanyar popularitat davant els xinesos així com liquidar oponents: com el cap de seguretat de l’estat o bé algun membre del politburó. La corrupció juntament amb la feminització de la política és el marc perfecte per fer purgues internes. Poc a poc, ha concentrat poder al seu voltant – a diferència dels predecessors que havien de passar comptes al politburó -, domina els càrrecs econòmics i financers i s’hi posa en els detalls. Amb les 17 mesures per lluitar contra la degradació del medi ambient va donar instruccions exactes als seus subordinats...qui no compleixi, se li acaba la carrera política. L’article 78 de la Constitució Xinesa no permet més de dues legislatures al càrrec i aquest va ser eliminat al 2018 davant de les mostres d’alegria de la premsa mentre es tallava literalment internet i l’empresa de Shenzen Emperor pujava un 10% com a mesura de protesta dels propis xinesos.

El ex primer ministre australià i gran coneixedor de la Xina, sosté que Xi és un leninista clàssic: l'economia i societat sota control amb una bona dosi de nacionalisme.

 

NOTA0: La tesis del ex-primer ministre australià, és que Xina intentarà el coup de force durant als 2030's per conquerir Taiwan. Encara no estan preparats del tot....paciència. Durant el 2020 s'independitzaran d'un sistema financer dominat pel dòlar mentre que els 30 seran plenament independents en termes de tecnologia - microxips-. Hi ha quatre estratègies per conquerir Taiwan: la tàctica salami, a trossets i desmoralitzar als Taiwanesos mostrant que els USA no es mourà per una illa tant petita, Ciberatac massiu per acabar amb l'economia taiwanesa, l'atac amfibi del milió d'homes o bé l'aïllament.

 NOTA1: Després de la Revolució Cultural, el seu pare va ser rehabilitat i gràcies a ell, Xi va escalar al partit i ràpidament va guanyar fama de bon gestor. Al 1985 en van enviar a la província de Fujian on començava l’apertura econòmica. Es podien fer molts calers amb els contactes correctes fins que va esclatar l’escàndol d’una xarxa de 300 funcionaris. El governador Xi no estava esquitxat – mmmmm--, Peking el va mantenir i es va comprometre a fer neteja de corruptes. Segons Wikileaks per aquella època estava fastiguejats, els nous rics, la corrupció i la pèrdua de valors. A part d’això, no se li coneixen tendències polítiques clares, ha pactat amb l’ala dretana i esquerrana del partit. Tothom té una bona impressió de Xi però ningú no sap ben bé què pensa i la seva escalada des de 2012 és de manual.

NOTA2: Des de l’arribada de Xi, s’ha posat ordre a internet...amb un control total de la xarxa i el principi de la desconnexió dels xinesos de la resta del món amb l’ús de la VPN per controlar i tancar llocs a internet. La política de Covid 0 ha permès un control total de la població: drons sobrevolant barris, nens separats dels seus pares o embarassades amb covid que no poden entrar a l’hospital i això al 2022, xavals.

NOTA3: La desconnexió. Els xinesos busquen intercanvis amb estrangers però al mateix temps hom té la sensació que cada cop viuen amb plenetes diferents: la premsa dia si dia també explica que el món és un caos i que Xina és ordre i prosperitat.

La crisis energètica Europea

Scholz després de passar el Covid, sembla un pèl abatut a les Videoconferències. Això sí, alhora de presentar el seu pla juntament amb Robert Habeck i Christina Lindner començar a utilitzar paraules greus: Gas, indústria i ordre social. Si no baixen el preu del gas, els hi va en joc l’ordre social. El topall del preu del gas a empreses i llars, ha de contraresta l’angoixa social i per això posen 200.000M€ i 100.000M€ de reducció del IVA. Al juliol ja parlaven de salvar les elèctriques amb problemes (UNIPER) però aquesta operació de salvament es veia com contradictòria amb la lluita del canvi climàtic i una ajuda extra per les empreses elèctriques per fer caixa. Habeck contra Lindner mentre Scholz feia un ”Junqueras “ i s’amagava. Entre el manteniment del topall de deute i la distribució de les ajudes, el govern ha estat entretingut.

A partir de desembre fins a la primavera el govern alemany subvencionarà el 80% de la factura a màxim 12 cèntims el KW/h, el 20% restant estarà a 28,5 cèntims. Per les rendes més baixes hi haurà ajudes addicionals. Les indústries pagaran un 70% de la seva factura a 7 cèntims. Es rep una vegada al desembre i no afecta a la declaració de la renda. Tot això costa 66M€ per les llars i 25M€ per la indústria els propers mesos.

Europa i l’Energia

La cara d’Ursula von der Leyen ho deia tot, estem en una situació fora del normal. Rússia no només no és un proveïdor fiable sinó que manipula activament el mercat del gas i evidentment això té conseqüències en altres mercats com el de l’electricitat. I s’han de prendre mesures.A principis de setembre s’han reunit els 27 ministres d’energia de la UE, on el “nostre superministre” Verd, Robert Habeck ha presentat el seu pla: estalvi d’electricitat reduint les puntes de demanda  per que el consum de gas per fer electricitat no baixi en aquestes puntes. Reduir els beneficis de les empreses productores d’electricitat  que amb energia renovables que s’aprofiten dels alts preus mentre els seus costos són més que baixos. Aquests beneficis extraordinaris s’han de retornar a empreses i famílies. Igualment, les petroleres i gasistes han de repartir part dels seus beneficis mentre que les distribuïdores d’electricitat han de ser recolzades – o sigui que hi posaran calers – mentre que es posarà un topall pel gas importat de Rússia per no finançar Putin. Aquest últim punt ha posat nerviosos a determinats ministre que temen que Rússia deixi de proveir-los gas si apliquen aquesta mesura. 13 dels 27 països estan afectats per la falta de subministre rus. En qualsevol cas, ara mateix arriba 9% de gas rus a Europa mentre al principi de la guerra era un 40%.

La oferta i la demanda funciona tant bé que els preus de l’energia s’han enfilat tant que són insostenibles amb la qual cosa s’ha de fer alguna cosa....encara que el facis sigui erroni. El players elèctrics se’ls posa els pèls de punta tot plegat però es aguanten. Almenys no hi ha una intervenció directa. El model per això de la Comissió no intervé els preus i només “confisca” una part dels beneficis de les centrals elèctriques, eòlica, carbó o bé solar. Les empreses del sector  elèctric també volen afluixar per que temen que els seus clients se’n vagin a la bancarrota gràcies als alts preus. No podem matar la gallina dels ous d'or.

 El problema és que ningú coneix el nivell de preus exacte per que les empreses productores d’energia es quedin a break even. Si és massa alt, el productors poden reduir la producció. Igualment si es parla d’equitat, a quines llars s’ha d’ajudar i a quines empreses i sectors i la qüestió distributiva no només és entre llars i empreses sinó també entre països. Tant Alemanya amb el seu alt percentatge d’energies renovables així com França amb les centrals nuclears poden tenir ingressos addicionals que altres països no obtenen com per exemple Txèquia que s’ha llençat al carbó i exigeix una rebaixa en els certificat d’Emissió de CO2. Tot Europa de l’Est es mira el cabró amb moltes ganes i no és precisament el camí del Green Deal. Els Verds fins i tot accepten una augmenta transitori del consum de carbó si els objectius d’emissió es mantenen.

Els experts energètics consideren el pla de la Comissió com el menys dolent: modera el preu de l’energia sense reduir els incentius, impulsar l’estalvi energètic i sobretot el gran problema europeu.... busca augmentar la producció. Sense un augment de la producció d'energia, no baixaran els preus.

La bomba alemanya

Aquesta vegada no és per la política fiscal que el sud d’Europa i Alemanya s’enfronten, aquesta vegada és per la política energètica i el paquet de 200.000M€ que Alemanya subvenciona a llars i empreses, el “Dopple Wumms”, que divideix Europa entre rics i pobres: les indústries dels països que no poden subvencionar l’energia seran menys competitius que els que si poden. Els comissari francès i italià, Gentilioni i Breton, ja s’han encarregat d’escapar tota la merda pels diaris dels respectius països demanant un deute mancomunat mentre el Finanzminister Lindner diu que tot és un malentès. El President del Consell d’Europa l’ha replicat al Financial Times: cap país pot per ell sol sortir-se’n davant la dimensió de la crisis. Alguns diplomàtics culpen a Alemanya de la política d’amistat amb Putin i a l’embolic gasístic en el que estem fotuts. Què ho paguin ells.

Pedro Sanchez en prou feines va poder reprimir el somriure quan Scholz el va rebre amb un “Estimado Pedro”mentre ell li deia “Estimado Olaf” en una cimera en que els dos països volien donar bona imatge. Pedro no s’hi fot amb la política energètica alemanya mentre diu que s’ha de donar una resposta conjunta europea al problema de l’energia. El Regne d’Espanya ha intervingut el mercat energètic abans que Alemanya defensant la seva política en un cimera moguda i amb el vot en contra d’Alemanya. En un parell de mesos, la necessitat d’intervenir el mercat energètic ha esdevingut mainstream. Si de Sanchez depengués, posaria un topall de preus al gas importat però Scholz es tanca en banda per la por a que amb un topall el gas liquat el venguin als asiàtics i no a ells. I aquest cop el Regne d’Espanya gasta menys del guanya en matèria gasista. Sanchez per això no aixeca massa la veu pel MidCat per passar el gas – i en un futur hidrogen – a Alemanya en comptes de l’electricitat que surt de les centrals atòmiques franceses i que Macron vol vendre als seus amics alemanys. Sanchez està tant interessat en el projecte que no pia.

Viktor Orban ja ha titllat el pla alemany de “canibalisme” i “una bomba per Europa”. A Varsòvia i Praga també  se sent que els alemanys “ens roben l’aire”, que la indústria alemanya estarà plenament subvencionada mentre els petits es foten. El Txecs porten la presidència de la UE aquest mes i no estan per emprenyar als alemanys però juntament amb 13 altres països de la UE volen posar un topall al preu del gas i fer una política europea energètica conjunta....un grup de compres gasístic per tenir un posició més forta. Al govern conservador polonès no li agrada el pla però també calla: si les empreses alemanyes fan fallida, les filials i proveïdors polonesos també. El primer ministre diu que els alemanys s’ha comportat de forma arrogant durant la crisis de l’euro i la pandèmia.

A França, és tradició no fer crítiques en públic als alemanys però això no és un impediment per que hi hagi diferències més que notables. La cimera de Praga d’aquest mes, França s’enfronta directament a Alemanya. Els francesos parlen de solidaritat i de política comuna però no volen repetir els errors de l’euro crisis. França ha estat un dels primers països en posar un topall al preu de l’energia, especialment per les llars ( un increment del 4% al 2022 i un 15% al 2023) mentre que la indústria he rebut poques ajudes. Le Marie tem un retorn a una espècie d’Eurocrsisi energètica i proposa utilitzar els calers que encara queden dels Next Generation  (200.000m€) per pagar la factura del gas...però clar amb emissió de deute és mancomunat i el Finanzminister, Holanda i Suècia no en volen sentir ni a parlar. França deixa les crítiques a Alemanya a la Comissió mentre fa un pacte implícit amb Alemanya: si falta gas, França afluixa i si falta electricitat a França per que les centrals no funcionen, Alemanya respon.

Scholz i Macron volen impulsar un política energètica conjunta lligada amb la Comissió i Von der Leyen. Per França aquesta crisis és una oportunitat per configurar un mercat energètic comú segons els seus desitjos: que el preu del gas i electricitat vagin desaparellats.

 

NOTA1: El ciutadans en prou feines se'n adonen, el consum de gas ha pujat un 14,5% aquest any a Alemanya respecte la mitja de 2018-2021.

NOTA2: Els grec fan la botifarra, titulars tipus “altre vegada els alemanys contra tothom” mentre el primer ministre els acusa d'hipòcrites després demanar austeritat per a tothom i ara pulir-se els 200.000M€ per salvar la seva indústria. La inflació al setembre ha estat de 12,1% mentre les reserves s’acaben i els inversors tornen a mirar el deute públic grec amb reserves. Estan molt enfadats per que alemanya no accepta el topall de preus.

NOTA4: Scholz s’ha reunit amb els Länder per explicar el seu pla i clar, aquests es posen nerviosos per que no saben ben bé quin és el repartimanet de costos i quin impacte té tota aquesta despesa en les transferències entre el Bund i els Länder. Les tension entre Bund i Länder són constants.

Nota4: Esborrany sobre la futura llei del Hidrogen Europea. Els antics  parcs d’energia eòlica no són els que vol la Comissió Europea, vol parcs eòlics i solars que generin electricitat per produir hidrogen. Aquest hidrogen servirà per empreses grans consumidores d’energia que necessiten altres temperatures per funcionar com els forns, la indústria química o bé la del vidre. Aquestes empreses esdevindran neutrals. Els funcionaris de la Comissió estan dividits entre els que creuen que només les fàbriques intensives amb el consum d’energia han d’estar lligades al Hidrogen sinó que els productors de cotxes també. Mentre que hi ha un altre grup de funcionaris que creu que s’ha de deixar un excedent per la xarxa elèctrica i impulsar el cotxe elèctric.

Gorbatxov: el "persianero"

 

Per la meva família, la caiguda del mur de Berlin va ser una cosa traumàtica. De petit sempre anava amb la URSS als Jocs Olímpics, corria a les manifestacions contra la OTAN quan l’ambaixada americana estava a la Via Laietana i organitzava recollida de material escolar pels nens nicaragüencs. Ni l’Eurocomunisme, ni els Verds alemanys van poder ocupar aquell vuit existencial....Pels que van participar a la Caputxinada va ser una nafra però per les persones que fundar CCOO a Sabadell durant la Transició,  el cop va ser dur.

 

París és París

Gorbatxov acabat d’escollir president del PCUS va decidir fer el primer viatge oficial a París i  no va ser per casualitat, sinó per impressionar Europa. A l’Assemblea Nacional francesa va oferir el primer gest de desarmament: reduir els míssils de mitjà abast SS20 que havien estat el detonant de la Doble Resolució - provocant la caiguda de Helmut Schmidt i el naixement dels Verds alemanys- i l’estacionament dels Pershing americans en sòl europeu. Un gest així era impensable unes setmanes abans fins i tot  en els cercles soviètics. Mitterrand va respondre que s’havien de buscar nous compromisos....Fins aquell moment el Kremlin no era conegut per mantenir compromisos.

Fins aleshores la política exterior russa era molt estreta de mires, després de Tschernenko i Andropov la resignació en un país de 270milions de persones era grossa. No hi havia comunicació entre els funcionaris del partit -incapaços de mostrar els seus neguits - i els ciutadans. I de sobte París, Gorbatxov xerrant mentre la seva dona, culta, visitava botigues de roba d’YvesSaintLaurent sense oblidar-se de comprar unes sabates noves al seu home. A la conferència de premsa es veia el preu de la sabates marcat a la sola quan Gorbatxov Caminava. Només amb aquest detall donava més informació que tota la roda premsa. Tornava la distensió.

La gran dèria de Grobatxov era busca un model de supervivència per una Unió Soviètica, incapaç de moure’s, i per fer això necessitava que els ciutadans canviessin el xip. Daniil Granin, l’escriptor del setge de Leningrad, explicava als vuitanta que els anys de culte a la personalitat i estancament havien deixat petjada: sota la pressió de la por, mentida i decepcions les persones es tornaven pitjors.  Pitjor que les persones dels anys vint i trenta, que anhelaven la igualtat mentre anaven a construir la indústria pesada de Stalin.  Tot això malgrat la gana, la misèria i la por de ser descobert com “enemic del poble”. En algun moment indeterminat dels seixanta o setanta, la confiança del poble rus s’havia eixut. El substrat del poble està totalment exhaust: l’eterna desolació davant dels blocs de vivendes petites i estretes, les cues per comprar sabates o farina, les llistes d’espera eternes per comprar un cotxe o bé la indignació davant d’una sanitat que no funciona.... Un sistema aspre que destruïa l’esperit de la gent.

I aquí va arribar el salvador, Gorbatxov. Coneixia bé la desastrosa situació econòmica però no tenia cap pla per sortir-se’n. “Si hagués tingut un pla, hagués aterrat a Magadan” - un gulag - va afirmar en una de les seves últimes entrevistes al Spiegel. L’objectiu era distendre la societat i generar confiança a Occident. La Glasnost. La seva primera visita a Leningrad a mitjans de 1985 va ser un exemple, va trencar tots els protocols: va parar el cotxe oficial,  s’hi va baixar al mig de la ciutat i la gent s’hi va llençar en veure’ls. Des de la mort de Lenin feia 61 anys cap dirigent soviètic s’havia passejat entre el poble. Va anunciar mesures contra l’alcoholisme, va admetre que  l’economia no rutllava i va recollir les esperances de la gent anunciant que vindrien canvis. La gent va aplaudir.

El següent dia va aparèixer davant dels funcionaris del partit al Smolny Institut on Lenin va anunciar la presa del poder al 1917. Va dir que s’havien de moure, des del ministre fins al conserge i qui no estigui preparat, que no molesti. Quan el discurs va sortir a les notícies, la gent es va queda sense parla, en un país on no manaven els obrers ni els camperols sinó el partit. Parlem obertament, sinó això no té cap sentit. Mai un dirigent del PCUS havia demanat l’aprovació del poble.

 Èxit en la política exterior, lleixes buides

Aquesta aproximació a Occident va ser presa tant per Kohl com per Reagan com simple demagògia. A la primera cimera a Ginebra, Reagan va ser molt reservat, a la segona es va deixar anar entre somriure’s davant la llar de foc. Fins i tot, l‘Estat major de Reagan va parlar als assessor de Gorbatxov per que l’animessin a insistir a Reagan que la reducció del míssil anava seriosament.  Gorbatxov havia de lluitar contra la seva pròpia gent – Generals, Viceministre d’Exteriors - que volien dinamitar les negociacions.

En política exterior va ser increïblement conseqüent, al cimera improvisada de Reykjavík va tornar a oferir a Reagan la renuncia a l’armament nuclear. A la conferència de Malta amb George H. Bush va anunciar que la Guerra Freda arribava a la fi, pocs dies després de la Caiguda del Mur de Berlin. Ningú salvaria la DDR i en cercle reduït va dir: independent de quin sigui l’objectiu –  la Reunificació – el procés s’ha d’allargar en el temps...no volia la ràpida absorció que finalment es va produir.  Temps que a ell no li va quedar per que la situació cada cop era més precària a la URSS i sense els crèdits de Kohl no s’aguantava. L’única cosa per la que no passava és que l’Alemanya reunificada fos membre de la OTAN però no tenia mecanismes per evitar-ho...va transigir amb la l’exigència a la conferència del Caucas amb Kohl al juliol de 1990 i Kohl es va moure ràpid. Putin en aquell moment cremava els informes de la KGB a Dresden mentre 10 anys després seria nomenat president de Rússia: va ser un error de Gorbatxov permetre la Reunificació Alemanya.

Mentre Gorbatxov saludava la caiguda del Mur, a Moscou la cosa se li escapava de les mans: cues interminables davant dels supermercats mentre a Georgia, Ayzerbaizan o bé Armenia, començaven els conflictes interètnics. La gent es posava a discutir sobre l’assassinat del Zar , es posava clavar els noms dels antics carrers o reclamava el retorn dels soldats russos de l’Afganistan. La missió de Gorbatxov va ser la liquidació de l’antic règim malgrat ell volia el contrari...la reforma del sistema i la democràcia va acabar amb la teràpia de xoc i un sistema autoritari. La seva gran aportació és que això es fes sense morts i com deia ell sense deixar una gran cicatriu a l’ànima russa....Això ja no és així amb la guerra a Ucraïna.

Putin és dur, decidit, sense remordiments, cínic...Gorbatxov era la inversa: li va falta determinació en el que tenia entre mans...creure de debò en el què estàs fent. Els constant sermons sobre el canvi i el vici de mostrar-se a la gent eren suïcides – a Chrushow se’l van cruspir per bocamoll -. Els seu assessors estaven estupefactes amb les vacil·lacions de Gorbatxov per trencar el monopoli d’un Partit Comunista que li havia posat tots els entrebancs possibles i del qual Gorbatxov mai va acabar de tallar.

A l’Abril de 1991 anuncia la dimissió com a Secretari General del PCUS però revoca la dimissió immediatament. Tenia una llista de 90 companys per fundar el “partit Gorbatxov” al marge del PCUS però clar, un tio que el seu avi era un vell comunista, el pare havia anat al front i ell havia entrat a militar amb 19 anys.... era molt difícil fer de “persianero”.  No tallar amb el PCUS va ser un error polític que admetre posteriorment. Putin no està per orgues sentimentals i menys de consciència.

Dèbil i sense caràcter

La tarda de la seva dimissió al 25 de desembre de 1991, els seus assessors estaven desmoralitzats parlant de les omissions que havia fet Grobatxov: la principal no carregar-se als Generals ni al KGB que sabotejaven les reformes econòmiques i incitaven als aldarulls. Els seus assessors l’aconsellaven mantenir costés el que costés el poder i arriscar-se a un canvi violent de règim promogut per Yeltsin. Yeltsin el 25 de desembre no les tenia totes, va doblar la vigilància als edificis governamentals per que no pensava que tingués el suport dels Generals.

Gorbatxov sempre va mantenir que el Putsch del 1991 hauria pogut salvar la URSS, possiblement però només transitòriament. How knows. Els xinesos van prendre nota: introduir el pluralisme sense un canvi en les estructures econòmiques i polítiques va dinamitar la URSS des de dins.

A diferència del que sosté Fontana, l’economia soviètica estava totalment enfonsada, havia arribat al seu límit i el que vindria seria un desastre total. Alexander Solschenizyn, escriptor i amb 88 anys va recriminar en un debat amb Gorbatxov la seva falta responsabilitat davant el seu poble, la innocència política i la falta d’experiència. Li va retraure la seva renuncia a utilitzar el poder. A la cara.

 Els 30 anys que van des de la seva dimissió fins a la seva mort representen formen un capítol en si mateix. No va retirar-se sinó que es va posar a buscar un nou rol per a si mateix. Motivat per la recança contra Boris Yeltsin va viatjar arreu del món a la recerca de reconeixement repetint fins a la sacietat que la Perestroika era correcte. Es va involucrar amb partits que no tenien possibilitats de govern i es va situar contrari a Putin, clarament i sense matisos, encara que no va crítica la seva deriva exterior per no jugar-se el poc reconeixement que li quedava. El seu diagnòstic: a Rússia li falta democràcia.       Putin va significar un retorn a les concepcions clàssiques soviètiques: els cossos de seguretat de l’Estat conformen el nucli de l’Estat i la conservació del poder a Rússia.

 Al 2013 una agència de notícies va escampar per error que Mijail Gortbatxov havia mort. La pluja d’insults comentaris i queixes van ser espectaculars. Tot Rússia li va fotre la culpa de l’enfonsament de la URSS, un judes que va vendre Rússia als americans, que es va vendre per 155 monedes de plata....Tot sobre les esquenes de Gorbatxov. Amb Putin, aquesta tesis ha passat a ser política d’Estat: cal tornar a renéixer de les runes en que Gorbatxov ens va deixar. Aquesta idea que Gorbatxov va ser un error dintre de la Història russa és escampada per l’entorn de Putin en la mesura que no encaixa en la seva concepció de la política.

 

NOTA0:Fins al 2014 la Duma va intentar enviar a judici a Gorbatxov per liquidar la URSS. Molts russos no han entès el seu missatge per que no s’han enfrontat directament amb la seva història i els errors de Stalin, Khrusew o Bresnev. Putin ha seguit la estela culpant a l’exterior dels mals de Rússia sense fer un anàlisis de les deficiències pròpies. El patriota rus actual és el mateix militant del partit comunista d’aleshores.

NOTA1: Quan el Spiegel li va preguntar per que l’odiaven tant els russos al 2011 va pensar un minut i va contestar que quan morís, aquest odi s’acabaria. A la revisió de l’entrevista va modificar la resposta dient que no tenia creia que el poble rus l’odiés.

NOTA2: Gorbatxov va intentar evitar que les Repúbliques se separessin: hi ha tres fets controvertits, la repressió d’una manifestació a Tiblisi amb 21 morts, la independència del Ayzerbayan amb 100 morts i putsch a Vilnius amb 14 morts desarmats. La violència per resoldre problemes polítics. Gorbatxov sempre va negar que ho ordenés...la veritat no està clara.

NOTA3: La decepció amb Occident – especialment dels americans -  era notable en els últims anys de la seva vida. La promesa que li va fer James Baker de no ampliar la OTAN al llindar de les fronteres russes, no es va complir.

NOTA4: Putin ha enterrat amb fredor a Gorbatxov, cap bandera a mig pal, cap comunicació especial a la tele, ni cap enterrament de cap d’estat. Per Putin la caiguda de la URSS és la pitjor catàstrofe geopolítica del segle i que ha trencat l’equilibri de forces al món. El condol del Kremlin és inquietant: Gorbatxov va voler reformar la URSS, va fracassar i Occident el va enredar.

Mort i ressurrecció: Startup's

 

Aquest últim mes he treballat força amb les propostes NEOTEC del CDTI,  són subvencions on es presenta un pla de negoci d’empreses de base tecnològica. Les propostes eren bones però em va cridar l’atenció un nano que en prou feines un any i mig des de la creació ja estava facturant 50k de MRR amb la seva solució d’intel·ligència artificial per e-commerce. La proposta que presentava pel NEOTEC era de Digital Health i això no acabava aquí per que tenia previst anar obrint verticals. Aquestes són les noves empreses del IBEX (abans que els funcionaris del Estat els hi fotin mà).

 

El Sillicon Valley, indicador avançat

Un dels inversors històrics del Sillicon Valley va fer un twit aquest mes abril que va fer tremolar la vall. Les bones empreses tenen el doble del personal necessari. Les dolentes tenen 4 o més vegades personals.  Vuit setmanes després queia el S&P 500: el productor de xips Nvidia, que havia crescut un 466% ha perdut un 50% des de gener, Zoom i Shopify han caigut vora un 70% i les estrelles tipus Alphabet, Microsoft o Apple comencen a trontollar mentre els inversors tornen a descobrir CocaCola i  els fabricants de crema de cacauet.

L’empresa de mitjans de pagament Fast havia aixecat 120M$ amb centenars del treballadors tanca. Seguint les passes del fabricant de cotxes elèctrics Last Mile Solutions. Tot allò que abans semblava audaç i atrevit ara és una llosa.  El CEO de Bolt proclamava la setmana de 4 dies per captar talent mentre animava als seu treballadors a comprar accions de l’empresa amb un crèdit que havien de pagar si deixaven l’empresa en noranta dies. I ara Bolt valorada en 11.000M$ ha fotut fora un terç de la plantilla...Si un Product Manager de Twitter de 23 anys li pagaven 180.000$ any ara no contracten a ningú i això ha passat en qüestió de setmanes. Mentre l’economia americana necessita personal, el sector Tech ha tancat la porta. 

Musk també vol reduir un 10% la plantilla de Tesla però com que no pot, el que volia dir és reduiria els salaris. No ho havíem entès. Twitter té 8.000 treballadors i no tothom sap que fan. Uber després d’any de pèrdues s’organitza en units econòmics, fer-les rendibles per després escalar. Bird ha reduït un 25% la plantilla. Als Sillicon Valley directament està en mode pànic: acomiadaments, les rondes s’aturen, les valoracions cauen i les accions també.

 

Gorillas entre la boira

 El CEO de Gorillas va aixecar al març de 2021 un ronda de 290M€, va plorar quan ho va anunciar al seu equip mentre passava a ser un unicorn. Dels 600 treballadors que té a la central de Berlin, 300 van marxar a finals de maig. En les presentacions el CEO ja no parla d’intel·ligència artificial per anticipar les comandes sinó de rendibilitat i tornar al pinyol del negoci. 50M€ perd Gorilla al mes i la demanda ha caigut des del mes de març mentre a la caixa li queden 300M€. Els inversors ja no volen posar més pasta i això no només passa a Gorillas sinó a multitud d’empreses en la seva situació: Canopy Growth – Cannabis - , Klarna – mitjans de pagament; Better – oferent d’hipoteques – o bé el competidor de Gorillas, GoPuff.

Comença el cicle recessiu per les startups i no diu jo, sinó Early Bird que porta 25 anys en el negoci. Durant els bons temps, s’esperava que la startup en menys de 5 anys sortís a Borsa i tothom fés un èxit multiplicant per 5 o 7 o 8 el capital invertit.  El moment de veritat s’apropa - diu Sequoia Capital - i moltes de les empreses que necessiten capital per funcionar, moriran. S’apropa una espiral de destrucció i amb aquesta, una pluja d’històries de balanços maquillats, discoteques i mala gestió.

Enguany s'han invertit 6.000M€ a les  Startup alemanyes, un terç de la xifra de 2021 i és la primera vegada que cau el nivell d’inversió des de 2016. Èxits i les sortides a Borsa s’han reduït fins a 49 aquest any amb un retorn als inversors de 400M$ quan durant 2021 el retorn ha estat prop de 20.000M$ segons PitchBook.  El problema també és que les startup europees bones que surten a Borsa, surten als USA, com Biontech o bé Curevac però també Lilium un taxi volador o bé Sono Motors que fan un cotxe electric cotitzen al Nasdaq.  

La política econòmica al rescat

Finalment, tots cagant-se en la burocràcia de l’Estat i la meitat de les startups sense finançament públic i amb les rondes de fons dopats amb finançament públic, no farien res. Robert Habeck, superministre d’Economia i Indústria ha presentat les 28 mesures en el seu esborrany pel pròxim decret de suport a les Startups.

Els fons de pensions i asseguradores podran invertir en startups, i fins i tot, s’està estudiant un coeficient d’obligatorietat alhora d’invertir en fons de capital risc i axí com private equity. A Alemanya hi ha a 2022, 25 unicornis amb objectiu de doblar-los al 2030 - i això que els unicornis ja han passat de moda. De les 20 grans startups europees el 63% està participada per fons americans o bé asiàtics amb la qual cosa el mercat del capital risc a Alemanya ha crescut però encara està lluny d’una gran potència. Per això el Ministeri posa 10.000M€ en els fons de capital risc esperant mobilitzar 30.000M€ fins a 2030 i flexibilitzar la sortida a borsa de les startup.

L’esborrany reconeix l’impacte positiu de les start up en el canvi de model energètic i protecció del clima de fet es volen crear Hubs específics per aquests verticals ( Startup Transition Hub, Future Energy Lab) i crear Living Labs on societat civil i científics afrontin reptes concrets. 

Entre les accions més destacades la música de sempre: facilitar transferències de IT així com la creació de Spin off de la universitat així com la creació cupons per aplicar Intel·ligència Artificial a les Startups. Afavorir la compra pública de l’estat – 100.000M€-  per promure la innovació i facilitar que es presentin les startup a Challange públics així com accés a dades públiques (des de la qualitat de l’aigua fins a dades mèdiques seguint l’exemple anglès de les Companies House). També és vol fer un Marketplace d’aplicacions en plan CrunchBase per evitar que tothom desenvolupi la mateixa aplicació.

I at last but not least, la retribució en accions del personal – stock options i phantom Shares les anomenades Dry Income - claus de la companyia també serà alleujat fiscal però tributarà en tant s’obtingui liquiditat per la venda de les accions.

 

HI HAURÀ CRISIS I MORTS EN EL MÓN STARTUP, PERÒ EN SORTIRÀ REFORÇAT, COMPREU BARAT EN ÈPOCA DE CRISIS. BON ESTIU!!!

 

NOTA0: Les dades 😉.

https://www.gov.uk/government/organisations/companies-house

https://www.data-infrastructure.eu/GAIAX/Navigation/EN/Home/home.html

NOTA1: La relació de forces entre inversors i bones empreses s’ha girat, en bones empreses, els inversors ni negociaven el shareholders agreement mentre que ara apareixen les empreses orfes que no troben inversor. Els fons estan revisant el seu portafoli...només sobreviuran les que siguin rendibles o les que estiguin més aprop de la rendibilitat. Les startup més joves hauran de ser més disruptives, està més aprop de mercat i ser mes independents financerament mentre que les que estan per la tercera o quarta ronda ho tenen més pelut. I el temps entre ronda i ronda serà més llarg i es miraran més el burn rate.

NOTA2: Molts corporates també tremolen amb la crisis de les startups per que han fotut forces calers per impulsa el canvi electric a l’automoció o bé empreses biotech. Segons un estudi de Lerner i Kortum demostra que cada dòlar invertit en startup genera més innovació i patents que en els departaments de I+D de les empreses establertes. Els corporates seguiran invertint en startups.

NOTA3: El CEO de Gorillas abraçada arbres i fa sessions d’hipnosis per motivar-se a ell i la companyia però ho té força pelut. Gorillas volia tancar un ronda de 630M€ a març, el CEO ha estat tot l’estiu buscant calers fins i tot a Goldman Sachs al powerpoint posava que el corona virus havia potenciat determinats negocis que només els més forts podrien sobreviure....tot amb un creixement en stick i comparant-se amb Nike i Apple. Els inversors han deixat d’afluixar la mosca i Gorillas es va retirar d’Italia, Espanya, Bèlgica o Dinamarka on en prou feines venien i tenien forces despeses d’establiment mentre a la central d’alemany fotia fora 300 treballadors i 100 ciclistes. Concentrar-se en la rendibilitat és el nou mantra però no és suficient per una nova ronda: estan cremant 50M€ i tenen caixa de 300M€ amb la qual cosa els hi queda morir-se o fusionar-se a preu de saldo. Això si, la mesura per millorar la rendibilitat és que els ciclistes que corrin més siguin els que més comandes rebin....Compte pels carrers a partir d’ara.

NOTA4: A part del dèficit en capital es necessita talent i es demana flexibilitzar els requisits d’entrada per mà d’obra qualifiticada, es parla d’una VISA TECH. Hi haurà obligació a secundaria de saber programació i es busca apropar els alumnes a les startups. Hi ha 415.000 ocupats a les startups alemanys i s’espera que a 2030 siguin 900.000.