Entrevistes a 4 Economistes....per saber per on van els trets

 Hi ha un anècdota sobre el Rei Emèrit que em va explicar l’Ernest Lluch. Li va dir, senyalant el cap “ yo de aquí, poco” després va senyalar el nas “ però de aquí, mucho”.....En esta vida hay que tener nariz. En aquests moment, és difícil trobar un economista que la clavi, hi ha moltes opinions amb el quadre macro que hi ha i és difícil veure quin és l’eix director. Pugen els tipus, el mercat de treball està on fire, el preu de la vivenda es manté estable, la inflació és alta però comença a controlar-se i FUNCAS preveu una lleu crisis aquest hivern i a partir de la primavera el Regne d’Espanya crearà 220.000 llocs de treball (Octubre 2022). La variable clau no està a Ucrania, ni a la Xina sinó als USA.

 

Olivier Blanchard

Quan li van preguntar a Lagarde, d’on sortia la inflació va afirmar que del no res. Oliver Blanchard, francès, MIT i deixeble de  Stanley Fischer -el del manual de macro- diu que no.... Els baixos tipus d’interès no han estat la causa – per timmings - sinó que la inflació ve dels USA. Segons ell està fora de dubte: quan Biden va anunciar el seu paquet de 1.900M$, els preus es van començar a pujar als USA. L’excés de demanda ha fet que les empreses que no podien incrementar la seva capacitat de producció, pugin preus. Els models de la FED donaven un cobra de Philips força plana i com que no hi havia històrics del que passaria amb el COVID, cap polític es volia quedar curt com va passar al 2008. D’aquí a la inflació hi ha un pas. Blanchard creu és un problema transitori...els problemes energètics a Europa s’aniran reduint amb el temps ( en la mesura que es construeixin infraestructures pel Gas Liquat). Aposta per que a finals de 2023 la inflació estigui al 2,5%-3%.

El mercat de treball americà està reescalfat i la FED l’ha de refredar, i tot això, sense que generi un atur significatiu. A Europa, el mercat de treball és més rígid i cal mesurar l’impacte de la incertesa en el consum i la inversió. Alguns Hedge Fonds ( Elliot Management ) sostenen que la inflació està fora de control, que els Banc Centrals no hi poden fer massa i que tot plegat pot provocar un greu crisis de dimensions mai vistes.

Hi ha un parell de riscos: Findom, la dominància financera, voler pujar els tipus sense que els mercats financers petin (renda fixa). L’altre és la dominància fiscal i la pèrdua d’independència de les autoritats monetàries. Una situació tipus Turquia on Erdogan es resistia a pujar tipus malgrat els nivell d’inflació. Per les pujades d’interès no hi haurà caigudes del 50% al mercat de renda variable.  Finalment, els dèficits pressupostaris degut al COVID són transitoris i financiables ja que els tipus a llarg termini probablement siguin baixos. Cross fingers.

 

Heiner Flassbeck, Economista en cap de la UNCTAD (UNO) i ex Secretari d’Estat.

Aquest ja va de passada,  el professor emèrit diu el que li rota i és interessant per que aporten perspectives diferents.

Els països que han fotut més llenya al foc – imprimir bitllets - són Japó i Suïssa de llarg i no són els països amb més inflació. La pujada del tipus del BCE són errònies, ha caigut a les seves esquenes tota la pressió política  i malgrat que estem en una situació d’augment transitori dels preus, és absurd pujar tipus i més quan tenim davant un possible recessió. Un shock d’oferta genera un problema de demanda - menys calers per consum i inversió – i a més a més, provoca un problema de distribució d’aquest shock entre empreses i consumidors. El BCE pujant tipus sense esperar que empresaris i treballadors es posin d’acord i sense esperar que la política fiscal actuï, posa la bena abans de la ferida, suposant que els salaris augmentaran també.  En els shocks d’oferta el preus s’adapten a la nova situació i ara mateix s’estan moderant.

La inflació de veritat és dona amb l’espiral preus salaris. La indústria química ha acordat un increment del 3,25% per aquest any. El que no pot ser és passar la responsabilitat de la pujada de preus a l’Estat directament amb les subvencions i ajudes. Les rendes altes han suportar més la inflació que les baixes i menjar-se la pujada de preus i igualment, l'Estat ha de donar suport a les empreses pels elevats costos energètics.

Sense estabilitat macroeconòmica no hi ha creixement: Xina ha mantingut tipus i inflació a nivell raonables, per contra Rússia ha tingut moltes dificultats alhora de mantenir un equilibri macroeconòmic estable (TC). Aquesta és l'herència de l'Ordoliberalisme d'Eucken.

Jason Furman professor de Harvard i ex Director del Consell Econòmic Nacional

La principal causa de la inflació a Europa és l’increment del preu de l’Energia però malgrat l’avenç rus a Ucraïna, els preus dels béns finals feia temps que augmentaven i l’origen és la despesa als USA. Els paquets d’ajuts dels USA durant la pandèmia han representat un 5% del PNB mundial i la demanda dels béns duradors ha pujat més que substancialment. Els béns de jardineria i els aparells de fitness han pujat un 30% respecte la pre pandèmia. Instruments musicals, videojocs i telèfons segueixen el mateix patró. El que és sorprenent és que la despesa s’ha mantingut més enllà dels xecs.

A Europa falten un seguit de mesures per haver provocat la inflació. Per una banda els USA han patit una menor pujada dels preus de l’energia però tenen un mercat laboral més “flexible”. A la llarga patiran més l’increment de la inflació per que són la causa directe, mentre que la d’Europa serà transitòria en la mesura que es resolgui el problema energètic.

La política monetària dels bancs centrals és correcte, especialment la agressiva pujada de tipus de la FED per contenir la demanda. A Europa, les mesures han de ser diferents ja que bona part de la inflació és importada.

El món s’acaba: Nouriel Roubini

El paio desborda optimisme: hem entrat a la tercera guerra mundial. La hi ha un risc real que Israel i Iran entrin en col·lisió. El Departament d'Estat es pregunta no si la xina envairà Taiwan sinó quan. Europa reduirà les relacions comercials amb Xina per no posar en risc la presència militar americana al continent.  

La situació és pitjor que els anys setanta: la població era més jove,  en prou feines hi havia endeutament i no hi havia bancs a l'ombra ni empreses zombis. La política dels bancs centrals només pot ser equivocada per que no tenen marge de maniobra: o pugen tipus i provoquen una crisis o bé deixen que la inflació campi per on vulgui. Malgrat que amb la inflació es paguin els deutes, els nous deutes cada cop seran més cars: si la inflació està al 6% als USA, els tipus hauran d’estar al 8%. Amb aquests tipus podeu demanar una hipoteca o una pòlissa...

I sense creixement econòmic no es paguen els deutes i si hi ha creixement econòmic no es reduexien les emssions de CO2 - almenys a curt termini -. Als USA ja no asseguren les cases a primera línia de mar a Miami, els pagesos de Califòrnia venen l’aigua per que els hi surt més rendible que plantar res i a Las Vegas apareixen cadàvers dels anys cinquanta de la sequera què hi ha. 

Si volem salvar el planeta, ens hem de fer vegans i no menjar carn. 

Bona Entrada d'Any!!!!

 

NOTA1: PREVISIÓ FUNCAS

https://www.funcas.es/eventos/perspectivas-economicas-para-europa-y-espana/

 

NOTA2: Durant la crisis del 2008, Oliver Blanchar i altres van publicar Rethinking Macroeconomic Policy, on sostenien que l’objectiu d’inflació dels bancs centrals havia de passar del 2% al 4% i animar l’economia. Un pas arriscar per un IMF sempre ortodox.  Fa poc el mateix Blanchard en un article al Financial Times mirava si els Banc Centrals havien de tornar a l’antiga ortodòxia.

Si els bancs centrals haguessin fet cas a Blanchard durant la passada dècada i haguéssin comprat més paper i injectat més pasta la sistema, ara tindríem una megabombolla i un balanç enorme del Banc Central.

La fixació de l’objectiu d’inflació per part dels banc centrals i el seu seguiment no evitat les bombolles, ja que es fixen només en béns i serveis i no en la vivenda o altres actius. Això no va evitar la crisis del 2008. Amb un objectiu més alt d’inflació, la volatilitat dels preus dels actius s’hagués disparat. La M3 està creixent a un ritme de 6% anual així com l’endeutament d’empreses i families.

https://www.imf.org/external/pubs/ft/spn/2010/spn1003.pdf

 

NOTA3: El bloc de Flassbeck en anglès 😉.

https://www.flassbeck-economics.com/interest-rates-up-sanity-down/

 La política exterior de Flassbeck.

El que no pot fer el IWF es plantar-se a Tunísia i dir que liberalitzin el sistema de preus mentre aquí es demana un topall pel gas.

Els USA s’equivoquen amb la Xina, ja que tard o d’hora els passaren. El que cal es reforçar les institucions multilaterals i Europa no es pot quedar presoner dels USA. Sense la Xina no hi ha lluita contra el canvi climàtic possible.

Rússia la vam deixar penjada tant després de la caiguda del mur amb una privatització sense cap mena de sentit que va permetre el sorgiment dels oligarques que van segrestar la democràcia. La crisis del ruble a finals del noranta és la que va permetre l’accés a Putin al poder.

És crític amb els programes d’infraestructures per al desenvolupament: no pot ser que s’estimuli la inversió en infraestructura i no es protegeixi la indústria de la competència internacional. Això equival a provocar una crisis d’aquí 10 anys quan s’hagin acabat les infraestructures. De fet, Corea va protegir la indústria automobilística amb un aranzel de 400% fins que va tenir suficient força per obrir el comerç. Si seguim la derivada: les empreses de l’antic bloc soviètic van ser sotmeses una teràpia de xoc sense possibilitats de sobreviure, amb els salaris eren baixos -degut a la baixa productivitat- no es pot competir. Només es pot competir quan els salaris són similars aleshores s’obre el país a la competència internacional.

 

NOTA4: La inflació, els tipus, la incertesa en inversions, les tecnològiques retallant llocs de treball....no ha provocat un col·lapse en el mercat de treball. De fet a juny les empreses necessitaven 370.000 llocs de treball. El Misery index que barreja atur i inflació es troba pitjor que durant la crisis del 2008 mentre la percepció del consumidor és profundament negativa però el consum continua aguantant impertorbable. La causa és un mercat de treball estable.