La nova incompetència Alemanya: l'Estat pels terres!!!!

 

Ho hem aconseguit. Hem aconseguit que Alemanya sigui un país més del sud d'Europa. Com nosaltres.  La gestió del COVID ha posat en dubte la immaculada fiabilitat alemanya en processos organitzatius. Si la Segona Guerra Mundial hagués començat així, els russos haguessin arribat fins al Ebre. No han complert les promeses de vacunació o la implementació de test massius, ni s’han aclarit amb les obertures de d’hotels, restaurants o bé esglésies i cases de barrets. Ningú sap si enguany podrà anar de vacances. La normalitat esperada encara trigarà i la promesa que tot alemany es pugui vacunar abans que acabi l’estiu, serà difícil de complir.  En fi..han fet figa i tenen l'autoestima pels terres.

Tests massius i vacunes

Els polítics es defensen dels atacs de la premsa argumentant que els periodistes remenen cada error en una situació extraordinària  com la que vivim, però la crítica va més enllà, hi ha un problema estructural en la gestió de la pandèmia. Quan arriben 6M de vacunes setmanalment cal un infraestructura per distribuir-la i punxar a la gent. A finals de febrer es va posar en marxa un Task Force de vacunació tant bon punt es va anunciar l’èxit de la vacuna. A partir d'aquí es van empantanar amb el dret administratiu, la distribució responsabilitats entre administracions, el judici dels experts i els jutges jugant a polítics. Tot mentre corria un temps valuós: la incompetència en la vacunació afecta proporcionalment a la recuperació.

Fins a la prohibició d’Astrazeneca, s’havien posat 1,3M de vacunes de 3,1M que tenien disponibles, és a dir, hi havia força stock disponible en els magatzems. Marriamiau. Respecte Pfizer i Modena, no hi ha stocks retingut, però hi ha un cacau amb la previsió la segona vacuna que encara no s’han aclarit: hi ha un parell de Bundesländer que no tenen reserves de Pfizer mentre que Thüringen té el 50% de les reserves totals de la segona vacuna.

A Niedersachsen, per cap d’any, quan va rebre les primeres 10.000 vacunes, la consellera del Land va demanar quins ajuntament necessitaven vacunes i en prou feines van respondre un quants. Després, a finals de gener, quan ja tenien 50 centres de vacunació, van començar a trucar tots els alcaldes de cop. Els avis de més de 80 anys, se’ls enviava un carta per fixar la data vacunació amb el cacau de bases de dades que comporta: en forces casos només hi havia el nom de pila de l’avi en qüestió.  La campanya de vacunació que a principis d’any pintava bé, ha fallat estrepitosament.

Els test ràpids són una altra cagada com la introducció de mascaretes la principi de la pandèmia, si no, si si....A l’octubre, els tests massius entraven dintre de l’estratègia del Ministeri de Sanitat però després s’ha refredat a mesura que les dades empitjoraven. I ara, el Ministre de Sanitat anuncia, sense complir, tests massius ràpids i gratuïts  per a tothom a partir de 1 de Març.

 

Els models a seguir: la USA – ja amb Trump -  i UK de Johnson

Els contraexemples europeus no fan més que posar de relleu la incapacitat de Merkel. Johnson va cometre tots els errors possibles des de març fins desembre de 2020 amb una economia vivint la pitjor crisis dels últims 300 anys i 126.000 morts per la Covid. A partir d’aquí ha posat a vacunar a tothom amb una Task Force dirigida per una gestora de capital risc i bioquímica, que sense tenir ni fava de vacunació, tenia contactes dintre del món polític i econòmic.  Amb un bon pressupost i llibertat - al marge del dret administratiu- : es van comprometre a assumir el risc de l’efectivitat de les vacunes en els primers estadis de desenvolupament. Sense aquesta assumpció de risc no podien assegurar el nombre de vacunes. A juliol de 2020 van tancar l’acord amb Pfizer ( i també amb Astrazeneca i Novavax. L’oficina de vacunació va obrir al desembre de 2020 i ja hi ha més de 25M de britànics amb la vacuna punxada, a partir de maig ja podran viatjar i al juny portaran un vida normal. Summer of fun!

Enguany als USA s’han proposat produir 300M de dosis posant 10.000M$ sobre la taula - amb Trump president -  per aixecar una fàbrica per produir vacunes a gran escala, mentre aquí els epidemiòlegs discutien per la tele. Com els britànics, tot això depenia d’un ens nacional centralitzat (m’atreviria a dir, al marge de “l’Estat” o paral·lel a ell). Hi ha un Response Team de 20 caps a la Casa Blanca que es dediquen des de la producció i la distribució entre els Estat Federals, fins a l’estratègia de comunicació.  Els militars s’han dedicat a assegurar la cadena logística i de proveïdors, en alguns casos han utilitzat els avions de l’exercit per rebre aprovisionaments de les farmacèutiques privades (Modena).

 

La disculpa de Merkel

Les conferències entre Merkel i els Länder han estat l’evidència de la impotència de la política i el caos davant de la crisis. Una taula que es reunia un parell de cops d’any des de 1954 i que amb la crisis ha esdevingut l’òrgan de govern on el Bund i els Länder s’han assegut de igual a igual, i on el que se li retreu a Merkel, es que hagi moderat en comptes de liderat. També s’han filtrat tots els detalls a la premsa de les reunions, fent que tots el Ministerpräsident dels Länder apareguéssin com a gestors de crisis impecables de cara revalidar les seves expectatives electorals. Merkel s’ha lliurat al dret administratiu i no s’ha atrevit amb els Länder, i  molt pitjor per la part que ens toca, amb Europa. I ho tenia tot per arriscar, ja que no havia de ser reescollida. Helmut Schmidt ja s’hagués posat la pistola al cinto i hagués començat a donar ordres a tort i a dret.    

Armin Laschet, els candidat a Bundeskanzler de la CDU i president NordReihn Westfalia, volia obrir esglésies i sales de poker, Kretschmann dels Verds, contra l’obertura de botigues de mobles, mentre que Söder, president de Bayern, apareixia com el pare de la patria. Els Länder han bloquejat l’acció del Bund, i al final, han seguit el seu propi calendari amb tancament d’escoles, de restaurants o pernoctacions. Mentre a Sachsen s’havia prohibit el cant coral a Hamburg hi havia 15 cors funcionant. Un despropòsit que ja vaig comentar en un altre post, el COVID no passarà als anals de la història del federalisme alemany. En fi, zero sentit de la responsabilitat mentre Merkel opinava, amonestava i moderava però no els raspava de debò. Merkel, presidenta d’honor.

El més trist ha estat el fiasco de la Setmana Santa on Merkel, personalment i seguint els seus assessors, va presentar un pla per afluixar el confinament durant la Setmana Santa, contradient tot la política seguida fins aleshores. La proposta de fer dia festiu dijous Sant, que mai ha estat festiu a Alemanya, i la seva implementació pràctica i jurídica esmenant el calentari laboral, va fer que Merkel hagués carregar-se amb la culpa, retirar la proposta i demanar perdó públicament al poble alemany.

 

Nois i noies, davant d’aquesta crisis, Merkel i el federalisme s’han enfonsat.

 

 

 

NOTA1: Les discussions estèrils dintre de la UE, on tothom ha volgut fotre cullerada no han ajudat gaire. La Comissió ha passat la responsabilitat de les vacunes a les empreses farmacèutiques amb la qual cosa, la UE ha demostrat que no està capacitada per afrontar una situació d’urgència i posa en qüestió de forma molt directe el federalisme. El federalisme debilita la UE.

 

NOTA2: L’escola ha estat el paradigma de la ineficiència alemanya, el director ha hagut de retorna als alumnes a l’escola per odre del Land sense poder fer test ràpids. I ja fa un any que el ministeri d’Educació treballa en una solució de test ràpids. Al final el director s’ha hagut de posar d’acord amb els pares però clar, no es poden fer tests fora del CAP. El capítol de l’escola ha estat kafkià, en molts instituts han hagut de pagar els pares la desinfecció, després van pagar els  filtres de l’aire però els directors no assumien la responsabilitat de fer obres. Tampoc la plataforma online del ministeri tampoc a funcionat...tot a base de conferències del Microsoft TEAMS.  És un exemple del que molts dels 11 milions d’estudiants s’han trobat. Els Länder no han trobat un línia d’actuació concreta, mentre Bayern i Berlin s’han gastat una pasta en infraestructures, Baden ha manat obrir les finestres. Els test han estat un altre capítol kafkià, primer els nens a classe sense test, després obligació de test, després voluntaris, primer setmanals després quinzenals. Per no parlar del caos judicial, a Berlin era permès tornar a l’escola mentre a Munster no. Per no parlar de la vacunació arbitraria que es va donar al principi de la campanya on forces familiars de funcionaris van quedar vacunats. Malgrat tot, en pobles on s’han vacunat pràcticament el 100% de la població la vida continua igual, mascaretes, visites restringides i cap festa d’aniversari.

Sense ètica i esforç, no hi ha progrés: els escàndols a la CDU-CSU

 

Moltes vegades em pregunto si per escalar políticament és necessari acceptar la corrupció, o bé si la corrupció és necessària per mantenir el poder. Que Jordi Pujol creés un banc per fer política és una genialitat, com Adenauer, que tenia clar que els recursos econòmics són una arma política. Tal qual. A Alemanya no són tant purs com nosaltres ens pensem però és  clar, no arriba, parafrasejant a Galbraith, al complexe-corrupto-indústrial en el que vivim: tothom s’està fregant les mans amb els Next Generation, Resilient o l’Horizon.  Una oportunitat històrica. Per començar, a Alemanya tenen un periodisme que no es dedica al xantatge. En fi, em quedo amb una frase de Luis Angel Rojo, profundament castellana i que a ningú nascut al Empordà se li hagués acudit “Sin ética y esfuerzo, no hay progreso”.

 

Ni ètica ni esforç

En menys d’un mes han electrocutat quatre diputats de la CDU-CSU al Bundestag per escàndols de corrupció deixant en evidència una certa corrupció estructural...és la crisis més greu des del spendenaffair del Helmut Kohl.  De fet, Merkel va guanyar la secretaria general de la CDU per que no en sabia res de la caixa B del partit, i ara 6 mesos abans d’acabar el seu últim mandat apareix altre vegada diversos negocis dubtosos. No és només el negoci de les mascaretes, és el sistema, consultories, càrrecs en empreses estrangeres, viatges a tot drap.... Per exemple, el ministre de Sanitat, Jens Spahn, s’enduu la palma: pel matí informant sobre la xifra d’infectats per la Covid i per la tarda sopars amb donants-empresaris, o bé, com el diputat de Hesse, Klaus Peter Willsch celebrant el seu 60è aniversari sense mascareta, ni distància mentre el mateix dia prohibien els aniversaris infantils. 

Comencem per Georg Nusslein, l’expert en salut de la CDU i CSU. Ho té difícil per justificar 660.000€ que ha facturat la seva empresa com a comissions per fer de mitjancer en l’aprovisionament de mascaretes i material contra la COVID. Un negoci de milions. Si estires el fil, arribem a Luxemburg i d’aquí a una offshore al Carib.

Nikolas Löbel, expert en política exterior de la CDU va oferir a empreses públiques, les mascaretes d’una empresa de Baden Württemberg. Comissions per 250.000€ per fer d’intermediari. Aquest Löbel és un exemple clàssic: entra a les joventuts de la CDU i en 7 anys arriba a diputat. El partit com a ascensor social, vaja, amb un model tipus Sebastian Kurz, jove, ambiciós, primer jo, després jo i entretant jo. A la web personal de diputat hi posa màxima transparència amb  la publicació  del sou net - dietes incloses  - de diputat de 6.002,75€/mes.

El paio que es rodejava dels funcionaris locals del partit a la seva circumscripció de Mannheim per mantenir la seva posició a Berlin, de fet va arribar ser diputat al Bundestag, cap de la CDU a Mainnheim i regidor de la CDU a l’Ajuntament al mateix temps. Com a diputat no va destacar gens, només va demostrar interès en la comissió d’exteriors per Azerbaiyan i Arabia Saudí. Això si, però les bases de Mannheim se les currava de debò. De seguida, com molts joves de la CDU, va buscar l’aixopluc de Jens Spahn, el Minitre de Sanitat, que molts observaven com el futur de la CDU. A Jens Spahn, ja li anava bé, fins i tot van aparèixer junts  en un míting a Mannheim. Aquesta setmana ha desaparegut el míting del Youtube.

El tercer escàndol afecta directament al diputat i cap de les joventuts de la CDU,  Mark Hauptman. Tal com va comença a crear-se el protocol, per portar mascaretes a principis d’abril de 2020, el diputat de la CDU va buscar una empresa vietnamita com a proveïdor i va anar oferint les  mascaretes als Ajuntaments de la seva circumscripció. El primer ajuntament va denegar la proposta per falta de seriositat, però els  veïns hi van caure: 41.000 mascares a 1,17 les normals i a 8,09 euros les FFP2, molts per sobre del que recomanava el propi Ministeri de Sanitat en aquell moment. Un business de 58.000€. Hauptman va provar de repetir l’operació, sense massa èxit mentre es presentava com una ajuda desinteressada en un situació d’emergència social i sanitària.

 

One law for them, and another law for us.

El problema és saber si la CDU té un problema estructural amb la corrupció o bé puntual. De mitja els diputats de la CDU cobren 58.000 euros anuals per activitats secundàries, a part del sou i les dietes. Una pasta. Els diputats del SPD, 15.000 euros i els Die Grünen 1.800€. Només els dels liberals, guanyen més pasta amb activitats secundàries que els de la CDU.  Aquí comptem honoraris per conferències o bé ingressos de les seves pròpies empreses.

El més gros, és el fiscalista i diputat de la CSU, Sebastian Brehm, que ha facturat 3,1M€ en el seu despatx. Un altre crack és Hans Georg von der Marwitz, pagès que té un negoci de productes ecològics que factura 2,2M€ anuals. Albert Stegemann té una vaqueria amb la que factura 1,4M euros. En aquests negocis però també hi ha costos variables i fixos i no poden ser comparats amb els Consells d’administració, però  clar, la feina de diputat és prou important per anar tenint business paral·lels.

Un altre exemple són els amants dels càrrecs com un dels responsables de política econòmica Joachim Pfeiffer, té 26 càrrecs secundaris, Johanes Röring 24 i Stefan Kaufman 21. La majoria són càrrecs d’honor, encara que no està prohibit tenir altres fonts d’ingressos. Els de la CDU ho veuen d’una altre manera, els polítics no s’han d’agafar al càrrec i per això no està malament diversificar ingressos. Això dels calers sempre ha estat un pecat venial per la CDU.

La llei que controla les activitats dels diputats, te dos punts dèbils: no cal fer públics els noms dels donants i nos es donen dades exactes per donacions entre 1.000 i 250.000€, també apareixen tricks com la creació de societats pantalla per amagar els donants reals, ja que no hi ha obligació de presentar els socis de la societat. De fet,  aquesta és la forma que va triar l’amic Löbel per embutxacar-se els 660.000€ davant dels ulls de tothom i legalment. El problema rau en que l’activitat lobbista dels diputats de la CDU no és transparent, és a dir, estan comprats abans i durant d’accedir al càrrec. Tant el SPD com Die Grünen volen regles més dures i fins i tot Die Grüne vol prohibir els lobbies.

És rellevant que això passi en els diputats més joves, de fet, les joventuts s’havien fotut uns viatges a tot drap a costa del Sultanat d’Oman o bé d’Arabia Saudí. Literal. I tot per fer passar per jove democràcia aquest països. O la gran promesa de la joventuts de la CDU, Philip Amthor, que va intercedir per una empresa americana, Augustus Intelligence,  per carta amb el seu membret oficial de la CDU per després rebre un càrrec de director i opcions sobre accions. Això no ha danyat pas la seva carrera política per que és el diputat candidat pel Land de Mecklenburg-Vorpommern.

 

Amin Laschet i Markus Söder

El fill d’Amin Laschet, el candidat a Bundeskanzler, treballa per una empresa tèxtil de NordReihn Westaflia, Van Laack, que quan va escalatar la crisi, el CEO va demanar al fill si tenia algun contacte per vendre les mascaretes. Només al Abril van rebre un encàrrec de 40M€ de bates, després mascaretes per la policia amb un total facturat de 4M€ i tot sense concurs públic. El fiscal de Koblenz sosté que l’adjudicació no compleix els requisits mínims de transparència. Algunes empreses demanen danys i perjudicis i és un arma del seu competidor cap a la candidatura de Bundeskanzler, Markus Söder. Söder va fotre tres anys al seu conseller de cultura, padrí del seu fill, per que no volia embolics familiar. Laschet no ha tingut cura d’aquest flanc i és una debilitat.  L’únic luxe que té Söder és una gran tele mentre viatja en segona classe– un cosa que encanta als alemanys -. En els casos dubtoso, Söder ha actuat de forma contundent en els presumptes casos de corrupció. El cas de Nusslein, de la CSU, el seu propi partit és un exemple clar. Soder encara s’emprenya quan escolta el cas: ha hagut d’enviar la llista de diputats a la fiscalia que estaven enmerdats amb el tema de las mascaretes, innocents o no.

Però a la CSU de Markus Söder també hi ha embolic, una diputada, Monika Holmeier,  filla d’una històric dirigent de la CSU amic del històric Strauss i amiga d’una lobbista, Andre Tandler, amb pare de la CSU  també amic del Strauss, li obre la porta del Ministeri de Sanitat. El Ministre Spahn intercanvia mails directament amb ella per fer una comanda important per una empresa suïssa, EMIX, amb un oferta de 800M€ per les mascaretes tant necessàries. Ningú dels implicats diu xifres i tampoc la que va rebre la comissió per fer d’intermediaria....big business amb ínfim esforç. El SPD ja ho ha denunciat a la fiscalia.

Perdoneu el rotllo de noms i dades, però aquí la micro compta ( i molt).

 

 

NOTA1: Fins a1965 la CDU tenia un 40% dels diputats amb professions liberals, aquesta xifra va anar baixant els anys posteriors fins al 33%. És a dir, estan acostumats a fer business mentre que els del SPD, no ho veuen així i volen major transparència. A partir de 1972, amb Willy Brandt com a Bundeskanzler, va ser obligatòria que els diputats expliquessin les seves fonts d’ingressos i relacions amb empreses – associacions empresarials - .

Nota2: Això dels joves potser s’ho han copiat dels grans: la diputada Karin Strenz, de la CDU de Mecklenburg-Vorpommern ha cuidat molt bé les relacions amb el règim autocràtic d’Azerbaiyan. La fiscal també s’ho ha mirat força i va registrar el seu despatx de diputada al Bundestag...la setmana passada pel mateix motiu, la fiscal també va registrar la del seu company Axel Fischer. La sospita és que el president d’ Azerbaiyan per demostrar que és un demòcrata, paga amb molt calers  a polítics occidentals per rentar la cara del règim i ho porten fent des d’almenys 2011.

L’escàndol del caucas també enganxa a l’amic Hauptman, anuncis en una revista propera a la CDU, pagaments a empreses d’events properes a la CDU per promocionar Azerbaiyan...De fet, Hauptman al 2020 va constituir la seva S.L. de Consulting sense informar dels ingressos ni dels clients.  Però no només Azerbaiyan sinó que Taiwan va pagar 24.000€ per anunciar-se al SudThuringen Kurier proper a Hauptman per il·lustrar les bondats de l’illa. Vietnam també va pagar 12.620€. Un altre revista del diputat per Hesse, Hans Jürgen Imer, també parava la mà anunciant les bondats taiwaneses.