Moltes vegades em pregunto si per escalar políticament és necessari acceptar la corrupció, o bé si la corrupció és necessària per mantenir el poder. Que Jordi Pujol creés un banc per fer política és una genialitat, com Adenauer, que tenia clar que els recursos econòmics són una arma política. Tal qual. A Alemanya no són tant purs com nosaltres ens pensem però és clar, no arriba, parafrasejant a Galbraith, al complexe-corrupto-indústrial en el que vivim: tothom s’està fregant les mans amb els Next Generation, Resilient o l’Horizon. Una oportunitat històrica. Per començar, a Alemanya tenen un periodisme que no es dedica al xantatge. En fi, em quedo amb una frase de Luis Angel Rojo, profundament castellana i que a ningú nascut al Empordà se li hagués acudit “Sin ética y esfuerzo, no hay progreso”.
Ni ètica ni esforç
En menys d’un mes han electrocutat quatre diputats de la CDU-CSU al Bundestag per escàndols de corrupció deixant en evidència una certa corrupció estructural...és la crisis més greu des del spendenaffair del Helmut Kohl. De fet, Merkel va guanyar la secretaria general de la CDU per que no en sabia res de la caixa B del partit, i ara 6 mesos abans d’acabar el seu últim mandat apareix altre vegada diversos negocis dubtosos. No és només el negoci de les mascaretes, és el sistema, consultories, càrrecs en empreses estrangeres, viatges a tot drap.... Per exemple, el ministre de Sanitat, Jens Spahn, s’enduu la palma: pel matí informant sobre la xifra d’infectats per la Covid i per la tarda sopars amb donants-empresaris, o bé, com el diputat de Hesse, Klaus Peter Willsch celebrant el seu 60è aniversari sense mascareta, ni distància mentre el mateix dia prohibien els aniversaris infantils.
Comencem per Georg Nusslein, l’expert en salut de la CDU i CSU. Ho té difícil per justificar 660.000€ que ha facturat la seva empresa com a comissions per fer de mitjancer en l’aprovisionament de mascaretes i material contra la COVID. Un negoci de milions. Si estires el fil, arribem a Luxemburg i d’aquí a una offshore al Carib.
Nikolas Löbel, expert en política exterior de la CDU va oferir a empreses públiques, les mascaretes d’una empresa de Baden Württemberg. Comissions per 250.000€ per fer d’intermediari. Aquest Löbel és un exemple clàssic: entra a les joventuts de la CDU i en 7 anys arriba a diputat. El partit com a ascensor social, vaja, amb un model tipus Sebastian Kurz, jove, ambiciós, primer jo, després jo i entretant jo. A la web personal de diputat hi posa màxima transparència amb la publicació del sou net - dietes incloses - de diputat de 6.002,75€/mes.
El paio que es rodejava dels funcionaris locals del partit a la seva circumscripció de Mannheim per mantenir la seva posició a Berlin, de fet va arribar ser diputat al Bundestag, cap de la CDU a Mainnheim i regidor de la CDU a l’Ajuntament al mateix temps. Com a diputat no va destacar gens, només va demostrar interès en la comissió d’exteriors per Azerbaiyan i Arabia Saudí. Això si, però les bases de Mannheim se les currava de debò. De seguida, com molts joves de la CDU, va buscar l’aixopluc de Jens Spahn, el Minitre de Sanitat, que molts observaven com el futur de la CDU. A Jens Spahn, ja li anava bé, fins i tot van aparèixer junts en un míting a Mannheim. Aquesta setmana ha desaparegut el míting del Youtube.
El tercer escàndol afecta directament al diputat i cap de les joventuts de la CDU, Mark Hauptman. Tal com va comença a crear-se el protocol, per portar mascaretes a principis d’abril de 2020, el diputat de la CDU va buscar una empresa vietnamita com a proveïdor i va anar oferint les mascaretes als Ajuntaments de la seva circumscripció. El primer ajuntament va denegar la proposta per falta de seriositat, però els veïns hi van caure: 41.000 mascares a 1,17 les normals i a 8,09 euros les FFP2, molts per sobre del que recomanava el propi Ministeri de Sanitat en aquell moment. Un business de 58.000€. Hauptman va provar de repetir l’operació, sense massa èxit mentre es presentava com una ajuda desinteressada en un situació d’emergència social i sanitària.
One law for them, and another law for us.
El problema és saber si la CDU té un problema estructural amb la corrupció o bé puntual. De mitja els diputats de la CDU cobren 58.000 euros anuals per activitats secundàries, a part del sou i les dietes. Una pasta. Els diputats del SPD, 15.000 euros i els Die Grünen 1.800€. Només els dels liberals, guanyen més pasta amb activitats secundàries que els de la CDU. Aquí comptem honoraris per conferències o bé ingressos de les seves pròpies empreses.
El més gros, és el fiscalista i diputat de la CSU, Sebastian Brehm, que ha facturat 3,1M€ en el seu despatx. Un altre crack és Hans Georg von der Marwitz, pagès que té un negoci de productes ecològics que factura 2,2M€ anuals. Albert Stegemann té una vaqueria amb la que factura 1,4M euros. En aquests negocis però també hi ha costos variables i fixos i no poden ser comparats amb els Consells d’administració, però clar, la feina de diputat és prou important per anar tenint business paral·lels.
Un altre exemple són els amants dels càrrecs com un dels responsables de política econòmica Joachim Pfeiffer, té 26 càrrecs secundaris, Johanes Röring 24 i Stefan Kaufman 21. La majoria són càrrecs d’honor, encara que no està prohibit tenir altres fonts d’ingressos. Els de la CDU ho veuen d’una altre manera, els polítics no s’han d’agafar al càrrec i per això no està malament diversificar ingressos. Això dels calers sempre ha estat un pecat venial per la CDU.
La llei que controla les activitats dels diputats, te dos punts dèbils: no cal fer públics els noms dels donants i nos es donen dades exactes per donacions entre 1.000 i 250.000€, també apareixen tricks com la creació de societats pantalla per amagar els donants reals, ja que no hi ha obligació de presentar els socis de la societat. De fet, aquesta és la forma que va triar l’amic Löbel per embutxacar-se els 660.000€ davant dels ulls de tothom i legalment. El problema rau en que l’activitat lobbista dels diputats de la CDU no és transparent, és a dir, estan comprats abans i durant d’accedir al càrrec. Tant el SPD com Die Grünen volen regles més dures i fins i tot Die Grüne vol prohibir els lobbies.
És rellevant que això passi en els diputats més joves, de fet, les joventuts s’havien fotut uns viatges a tot drap a costa del Sultanat d’Oman o bé d’Arabia Saudí. Literal. I tot per fer passar per jove democràcia aquest països. O la gran promesa de la joventuts de la CDU, Philip Amthor, que va intercedir per una empresa americana, Augustus Intelligence, per carta amb el seu membret oficial de la CDU per després rebre un càrrec de director i opcions sobre accions. Això no ha danyat pas la seva carrera política per que és el diputat candidat pel Land de Mecklenburg-Vorpommern.
Amin Laschet i Markus Söder
El fill d’Amin Laschet, el candidat a Bundeskanzler, treballa per una empresa tèxtil de NordReihn Westaflia, Van Laack, que quan va escalatar la crisi, el CEO va demanar al fill si tenia algun contacte per vendre les mascaretes. Només al Abril van rebre un encàrrec de 40M€ de bates, després mascaretes per la policia amb un total facturat de 4M€ i tot sense concurs públic. El fiscal de Koblenz sosté que l’adjudicació no compleix els requisits mínims de transparència. Algunes empreses demanen danys i perjudicis i és un arma del seu competidor cap a la candidatura de Bundeskanzler, Markus Söder. Söder va fotre tres anys al seu conseller de cultura, padrí del seu fill, per que no volia embolics familiar. Laschet no ha tingut cura d’aquest flanc i és una debilitat. L’únic luxe que té Söder és una gran tele mentre viatja en segona classe– un cosa que encanta als alemanys -. En els casos dubtoso, Söder ha actuat de forma contundent en els presumptes casos de corrupció. El cas de Nusslein, de la CSU, el seu propi partit és un exemple clar. Soder encara s’emprenya quan escolta el cas: ha hagut d’enviar la llista de diputats a la fiscalia que estaven enmerdats amb el tema de las mascaretes, innocents o no.
Però a la CSU de Markus Söder també hi ha embolic, una diputada, Monika Holmeier, filla d’una històric dirigent de la CSU amic del històric Strauss i amiga d’una lobbista, Andre Tandler, amb pare de la CSU també amic del Strauss, li obre la porta del Ministeri de Sanitat. El Ministre Spahn intercanvia mails directament amb ella per fer una comanda important per una empresa suïssa, EMIX, amb un oferta de 800M€ per les mascaretes tant necessàries. Ningú dels implicats diu xifres i tampoc la que va rebre la comissió per fer d’intermediaria....big business amb ínfim esforç. El SPD ja ho ha denunciat a la fiscalia.
Perdoneu el rotllo de noms i dades, però aquí la micro compta ( i molt).
NOTA1: Fins a1965 la CDU tenia un 40% dels diputats amb professions liberals, aquesta xifra va anar baixant els anys posteriors fins al 33%. És a dir, estan acostumats a fer business mentre que els del SPD, no ho veuen així i volen major transparència. A partir de 1972, amb Willy Brandt com a Bundeskanzler, va ser obligatòria que els diputats expliquessin les seves fonts d’ingressos i relacions amb empreses – associacions empresarials - .
Nota2: Això dels joves potser s’ho han copiat dels grans: la diputada Karin Strenz, de la CDU de Mecklenburg-Vorpommern ha cuidat molt bé les relacions amb el règim autocràtic d’Azerbaiyan. La fiscal també s’ho ha mirat força i va registrar el seu despatx de diputada al Bundestag...la setmana passada pel mateix motiu, la fiscal també va registrar la del seu company Axel Fischer. La sospita és que el president d’ Azerbaiyan per demostrar que és un demòcrata, paga amb molt calers a polítics occidentals per rentar la cara del règim i ho porten fent des d’almenys 2011.
L’escàndol del caucas també enganxa a l’amic Hauptman, anuncis en una revista propera a la CDU, pagaments a empreses d’events properes a la CDU per promocionar Azerbaiyan...De fet, Hauptman al 2020 va constituir la seva S.L. de Consulting sense informar dels ingressos ni dels clients. Però no només Azerbaiyan sinó que Taiwan va pagar 24.000€ per anunciar-se al SudThuringen Kurier proper a Hauptman per il·lustrar les bondats de l’illa. Vietnam també va pagar 12.620€. Un altre revista del diputat per Hesse, Hans Jürgen Imer, també parava la mà anunciant les bondats taiwaneses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada