Eleccions a Alemanya...Olaf Scholz Bundeskanzler

 

Per entendre en profunditat que és el PSC a Catalunya, s’ha de parlar amb el “segurata” de la meva feina: m’he fet del PSC, els diumenges anem als actes amb els nens i la meva dona ja està treballant com auxiliar administrativa en un ajuntament de maresme.  Un partit que ha patit fortes tensions per a la part anticatalanista amb Ciutadans, a la part d’esquerres amb els Comuns i a ERC amb els famosos catalanistes del PSC i que ara mateix es posiciona al centre polític a Catalunya....Cada cop que parlen de substituir-lo, somric per que són més resistents que paneroles. En fi, veurem Miquel Iceta ballar el Don’t stop me now amb el Kanzler Olaf Scholz.

 

Olaf Scholz, el professional.

Increïblement s’ha anat consolidant com l’alternativa a Armin Laschet i que confirma per enèsima vegada que mai s’ha de subestimar als homes que surten del SPD ( 150 anys donen per fer una maquina política formidable). Malgrat tot, la seva estratègia ha estat passar olímpicament del partit, escorat més a l’esquerra després que una parella d’amateurs arribessin a la Presidència del SPD passant per sobre del cadàver de Scholz. La grandesa dels nous Presidents del SPD ha estat reconèixer que no tenien capacitat per treure un mínim resultat electoral satisfactori i han deixat pas al mateix Scholz, un professional.  

El paio poc a poc a anat escalant per les enquestes fins a arribar a igualar al 20% a la CDU en intenció de vot directe i sobrepassar a Die Grüne deixant-los al 14-16%.  Al inici de la campanya, Laschet s’ha enfosat al 13% i Scholz ha ascendit al 30%. Ara estan 20% per Laschet i 25% per Scholz. Cap sorpresa per Scholz. Al gener sostenia que necessitava una llarga marxa: després de les vacances d’agost els alemany hauran de pensar seriosament qui serà el substitut de Merkel i qui millor que un professional calcat a Merkel per substituir-la. Per entendre’s, el millor candidat de la CDU és Olaf Scholz.

Aquest èxit a les enquestes – i que Scholz intuïa – es deu al baix nivell dels competidors: és difícil veure tant Annalena Baerbock com Armin Laschet com a Bundeskanzlers. Ell si que es veu: 63 anys casat sense nens, Finanzminister, Alcalde d’Hamburg, senador d’Hamburg...i militant del SPD des de la més tendra joventut. Respira per ser Bundeskanzler.

Ha copiat descaradament l’estil de Merkel. El seu pla de govern és una continuació de la gran coalició amb un toc socialdemòcrata: increment del salari mínim, millora de les residències, nous decrets per permetre la construcció d’habitatges i reformar les pensions. Recorda molt bé les expectatives generades per l’arribada de Schröder al 1998 i té clar que vol moure una mica el timó i no precipitar-se amb canvis radicals, ni representar una ruptura. Ell és l’últim representat la generació de Schröder. La seva gran proposta versa sobre la reforma del IRPF, però dona pocs detalls i de fet s’ha palanquejat en el FinanzMinisterium per confegir la proposta que es treurà de la màniga fins després de la campanya electoral. La tàctica salami 😉.

 

L’escalada

Va rescatar el SPD d’Hamburg d’embolics interns i va governar Hamburg durant 7 anys seguits. Es mira tots els detalls i sovint corren papers amb l’acronim OWD, Olaf will das,  “Olaf vol això”...o sigui discussió finiquitada. El grup parlamentari d’Hamburg del SPD, només tenia una missió: escollir-lo i callar. L’Opera d’Hamburg tenia tots els elements per acabar sent un escàndol pressupostari de primer ordre  però ha acabat sent l’orgull de la ciutat, de fet jo el vaig visitar fa un parell d’anys. L’únic error així de bulto va ser allotjar la cimera del G-20 a Hamburg sabent que hi ha una  esquerra radical capaç d’organitzar un bons aldarulls.

L’altre afer del qual ha sortit net, és l’escàndol de la Banca Warburg que es va deduir 47M€ que no tocaven i havien d’anar a parar a la caixa del Land d’Hamburg. Els directius del banc van fer un visita Scholz i aquest els va remetre al conseller de finances que bàsicament no va reclamar els calers. Del contingut de la reunió amb els directius del Warburg Bank, no s’enrecorda....Mira’t de prop fa certa pudor tot plegat. En aquest punt es demostra la seva professionalitat per nedar entre la merda sense empastifar-se.

Ha tingut sort en la seva gestió al ministeri de Finances: primer l’economia tirava i amb ella el pressupost, després amb el COVID, a gastar. El principal problema que li ha sorgit durant la legislatura és l’escandol de WireCard, un tema no menor i del qual se n’han sortit net encara que hi havia alguns mails enviats des del seu compte personal podrien haver degenerat en un affair al a Hillary Clinton per veure si estava al corrent o tenia indicis del que passava a WireCard i no va moure un dit.

Contra tot pronòstic, el SPD ha funcionat bé

L’èxit estratègic de la seva campanya ha estat convertir-ho en duel entre Scholz i Laschet apartant de la lluita Annalena Baerbock. El seu equip de campanya és competent, Scholz – igual que Merkel - s’envolta de gent competent bàsicament homes de 50 anys.

Saskia Esken i Norbert Walter Borjans van humiliar a Scholz guanyant la Presidència del partit. Esken li va dir que no era realment un socialdemòcrata mentre l’altre aguantava el tipus. La derrota no el va fer desistir i es van repartir els papers, mentre Esken no qüestionés la candidatura de Scholz a Bundeskanzler podia fer el vulgués amb el partit. De fet, Scholz ha passat olímpicament del partit. El 2003 va ser escollit amb vot de càstig secretari general del SPD amb només el 52% del vots. Mai se'n ha acabat de refiar mai del partit.  Després d’un llarg procés  d’elecció – erroni fer-ho llarg – on van sortir a la llum totes les misèries del SPD, les enquestes donaven una intenció de vot directe al SPD del  11%.

Al principi, el pacte no va funcionar, cada secretari general deia el que li rotava sense massa coordinació. Es va haver de posar ordre intern i cada dilluns i dijous a les 8 del matí fan una reunió de cordinació: Esken, Walter Borjans- Presidents del SPD- , Scholz – candidat-, Klingbeil – Secretari General i el cap del grup parlamentari. Les relacions amb Walter-Borjans són complicades, ja que no soporta Scholz i apart és expert en el camp de les finances ja que havia estat Finanzminister de Nord Rhein Westfalia i havia denunciat diversos fraus fiscal cosa que Scholz més aviat s’ha dedicat a encobrir.  Amb Saskia Esken la relació és molt millor.

Tal com està el partit, si el paio aconsegueix arribar a Bundeskanzler, el SPD no el fotrà mai fora: els ha tret de la misèria més profunda i posarà la menjadora, tema no menor per disciplinar un partit, fins i tot, l'ala més esquerrana. Respecte la carpeta ecològica, a Scholz no li interessa el més mínim, igual que a Laschet.

Les travesses

Les opcions de pacte de Die Grüne són clares, millor un pacte amb el SPD i els liberals del FPD que no amb la CDU i el FPD però igualment qualsevol opció de govern és millor que estar a la oposició. Per contra Scholz, no la pot cagar amb Die Grüne, els necessita i els seus programes són assimilables per governar. Amb els liberals del FPD són figues d’un altre paner: Scholz no és un problema però el SPD de Saskia Esken si. Malgrat tot, pacte més estranys s’han vist però pels liberals del FPD, la parella de ball desitjada és la CDU més Die Grüne. Un pacte amb el SPD podia posar en perill la barrera de 5% del FPD però a canvi no hi hauria increments impositius i ni dèficits pressupostaris – excessius-. Die Linke, crec que està preparat per governar si es treuen de sobre la Sarah Wagenkneckt i moderen la seva política exterior basada en reduir la Bundeswehr a la mínima expressió i participar el menys possible a la OTAN.  Foc d’encenalls comparat amb un ministeri.

 

LES ELECCIONS ESTAN FORÇA OBERTES, DIUMENGE SORTIREM DE DUBTES!!!!

 

 

 

Eleccions a Alemanya: Die Grüne....Si, però no.

Com això de les startup mola, tinc un emprenedor que assessoro que li ha anat bé, ha fet créixer l’empresa i ha contractat força personal. Molts cops em pregunta pels perfils de la gent que contracta i jo li dic: de ciències polítiques no n'agafis a cap,  emboliquen més que treballen. Taxatiu. No em va fer cas i al cap d’un parell d’anys, dels tres que havia agafat amb ciències polítiques, tots li van sortir llufa. Cap excepció. Amb Die Grüne passa una mica el mateix, ho tenen tot de cara però el personal és fluixet i la capacitat d'aterrar el programa ecologista és més que discutible...Encara els hi queda un tros per trencar el bipartidisme i fer-se amb la Cancelleria.

Die Grüne al govern.

Per primera vegada els Die Grüne tenien la opció de governar, les enquestes li han arribat a donar un 30,2% d’intenció de vot directa, cosa que situaven l’Annalena Baerbock a les portes de Bundeskanzlerin provocant els atacs tant Olaf Scholz ( SPD) com Armin Laschet (CDU). Els dos són advocats amb experiència de govern contra la diplomada - que no llicènciada - en ciències polítiques sense experiència. El bipartidisme tradicional contra un partit puixant, el nou contra el vell.

Malgrat el bon començament, s'han enfonsat, les enquestes actuals només li donen un 15-17% d'intenció directe de vot i Annalena Baerbock ja només aspira a fer d'escolanet de Scholz: Vizekanzlerin.  Fa 8 anys es va estrenar de diputada i ara està a les portes del govern. És guapa amb una cabellera ben negra i ulls blaus, eixerida i estudiosa per que domina els detalls de les qüestions. Dintre del partit ningú parla malament de la candidata, cosa certament estranya, les bufetades històriques entre Realos i Fundis s’han esvaït i han aconseguit crear una xarxa de col·laboradors força unida. Per primer cop a la història, el partit es presenta unit, i des de 2005 que no rasquen ni un trist ministeri. Tenen gana.

Robert Habeck, el seu company de ball, filòsof i poeta de Haikus, ja es veu com a Ministre d’Exteriors, visita Ucrania i té reunions amb tothom. La imatge que vol projectar de Die Grüne és de govern, fiabilitat i precisió però tenen molts forats: Habeck es va veure forçat a rectificar les seves declaracions de suport a donar armes als ucrainians, ja que contradeia la posició del govern alemany i el programa del seu propi partit. Vol i dol.

Al 2017 van treure un 8,9% del vots, essent "el partit del 10%"....d’on surten els nous votants que arriben? El tema dels Die Grüne ha passat a ser un tema mainstream, i a més recull també les ganes de canvi després de 16 anys de govern Merkel. A sobre la dilució dreta esquerra, deixa  Die Grüne la màxima flexibilitat per pactar amb qui sigui.

L’error Martin Schulz

Schulz va treure el pitjor resultat del SPD des del final de la Segona Guerra Mundial amb un 20,5% dels vots. El tren va descarrilar mentre els seus assessors li deien que parlés més de sentiments i que no entrés en masses detalls tècnics. Quan va haver de fer front problemes reals, les explicacions eren excessives, arribaven tard i no eren convicents. Aquesta forma de menystenir l’electorat, li va passar factura.

A 5 mesos de les eleccions, Die Grüne encara no tenia un programa ben definit,  tenen clar que volen retornar als Acords de París, però  en altres punts la cosa es transforma en nebulosa. De fet, volen aplicar un impost del CO2 i recaptar 50.000M€ per finançar la reforma energètica, volen acabar amb l'equilibri pressupostari i introduir un impost de patrimoni...tot per resoldre la crisis climàtica. Preveuen el final del motor d’explosió pel 2030 – vaja, com el nostre Referèndum -.

Tampoc han pogut trencar la imatge del  “partit del no” com per exemple l’embolic de prohibir la carn el Dia dels Vegans o bé, la proposta de prohibir els vols de curt abast i substituir-los pels trens, sense especificar massa. La premsa es va recrear amb els titulars: Die Grüne vol prohibir els vols a Mallorca. Hi ha molts errors de principiant, ja que l’alcalde verd de Hambrug Nord va prohibir les cases unifamiliars, mentre el cap del grup parlamentari parlava d’expropiació. Tots se’ls van tirar a la jugular: Die Grüne vol prohibir les cases unifamiliars. Per una candidata que ha de marranejar diàriament en debats, tertúlies i entrevistes la cosa es complica: quan l’apreten, contesta amb grans línies mentre s’empetiteix davant Olaf Scholz...No ha pogut trencar amb el bipartidisme.

 

Primera fotuda de pota: Annalena Baerbock no va declarar al Bundestag els 25.000€ - entre 2018 i 2020 - que ha va cobrar del partit - a part del seu sou com a parlamentaria- i té obligació de fer-ho. Quan va ser conscient del error, la seva oficina va informar al Bundestag esperant que ningú se’n adonés. Vaja, una petita relliscada que la invalida alhora de demanar més transparència. Després va modificar el currículum per que semblés allò que no era, va ser acceptada al màster de Dret Constitucional de la London School of Economics sense haver acabat la carrera - és diplomada però no  llicenciada -  i a més va copia parts del llibre autobiogràfic d'aquests de compromís. Han hagut de posar un paio al telèfon del partit per aclarir rumors falsos que apareixen pels carrers: que si la candidata vol prohibir els gossos com animals de companyia i coses així.

Hessen i Baden

Experiència de govern la tenen dues puntes de llança als Länder de Hessen ( Frankfurt) i Baden (Stuttgart) on govern en coalició i on apareixen les dificultat reals per salvar el planeta. Al 2011 van anunciar que la indústria alemanya de Baden utilitzaria energies renovables amb un 10% d’energia eòlica. A 2019 només arriba al 4,4%. Els defensors de la natura estan contra els parc eòlics. Tampoc tenen un pla coherent per eliminar les mines de carbó. En definitiva, Baden aconsegueix els objectis climàtics a base de comprar drets de CO2.

Quan Kretschmann - l’únic president del Land que ostenta Die Grüne - va arribar al poder a Baden va espetar als Presidents de  Daimler i Porsche, que menys cotxes era millor que més. Durant el període de govern de Die Grüne el nombre cotxes ha passat de 7 a 8,2M i s’ha invertit més en fer carreteres que en el canvi de mobilitat. L’últim any ha subvencionat l’adquisció de vehicles i fins i tot, ha enviat una carta demanant que les mesures en defensa de clima no ofeguin als pobres fabricants de cotxes.

A Hessen, el conseller de transport de Die Grüne, està al consell d’administració de l’aeroport de Frankfurt i evidentment ni ha canviat els vols de curt abast per trens, ni ha reduït l’horari de l’aeroport que fa  dècades que surt al seu programa electoral. De fet, surten vols diaris de Frankfurt a Stuttgart que només està a 150km i volen fer una nova terminal per 20 milions de nous passatges, tallant milers de d’arbres...Al 2016 fins i tot va reduir les tarifes de l’aeroport per que Ryan Air s’instal·lés. Quan la A49 passava per un bosc dels que cal preservar, va afirmar que això li venia imposat pel Bund i que no podia fer res....La consellera de medi Ambient, també de Die Grüne, no va posar cap impediment per que l’empresa del DAX, K+S extragués milers de metres cúbics de aigües residuals salades abocades al Werra i posant en perill els aqüífers. Fins i tot, va haver d'intervenir la fiscalia per l’autorització del Land.

El tema migratori és un dels temes amb més contradiccions que té Die Grüne: es queixen de la disfuncionalitat de la política migratòria entre els diferents països de la UE però aposten per que els immigrants es registrin en un control de seguretat i siguin repartits entre països independent de si hi tenen dret o no. Els països que no acullen, aporten calers. És a dir, els immigrants no se’ls aplica la llei en el país que arriben sinó del país al que demanen asil. Aplicar això és wishfull thinking.  Això si, a Hessen on governen amb la CDU, si al immigrant se li denegaven els papers, se’ls enviava de tornada al Afganistan, malgrat el COVID.

Conclusió

El gran problema de Die Grüne és aterrar tot el reguitzell d’idees sobre el canvi climàtic a la realitat alemanya: cada alemany gasta 9 tones de CO2 anualment, reduït això representa canvis en la producció i el consum substancials, no només política declarativa. El vol de München a Barcelona consumeix 0,5 tones de CO2. Passar de 4 a 12 milions de vots, els confronta amb l’electorat: no es pot salvar el planeta sense cap cost per l’estil de vida dels alemanys. Sostenir el contrari és mentir: different faces, same old song.

 

Robert Habeck ja no fa tant tàndem amb Annalena