Els pressupostos del Doktor Schäuble

Cada cop que parla sobre Grècia, en Schäuble se'l veu incòmode, es posa les mans el cap, gesticula i no convulsiona de miracle. El tio es va mantenir ferm davant l'aposta del govern grec de buscar els límits de la moneda única: si volen fotre el camp que el fotin però si es queden, han d'assumir determinades condicions. No era una posició políticament fàcil i els riscos eren força elevats: iniciar una cadena d'esdeveniments que posaven en risc la construcció europea des de 1957 amb un culpable clar, la intransigència d'Alemanya i el seu responsable de finances, Wolfgang Schäuble. Va resistir i va guanyar.

 

En Schäuble està forrat. 

"Tenim marge per que la propera legislatura podem rebaixar impostos" va dir Schäuble a la cimera del G7. Però qualsevol reforma impositiva només pot suposar un ajust 12.000M€ ja que no es pot incrementar el dèficit públic. Die Grüne, el SPD i Die Linke volen incrementar l'impost sobre successions per reduir la desigualtat creixent però això afecta directament a les empreses familiars, claus per l'ocupació i el creixement del país. Juergen Trittin de Die Grüne fins i tot proposa un superimpost per rics que gravi més el patrimoni i les successions que no els rendiments del capital, eliminant aquests últims (Abgeltungssteuer, Einkunfte auf Kapitalerbetrage..-).

La situació de la Hisenda Pública alemanya ha millorat substancialment: des de 2015 10 dels 16 Länders tenen superàvit als seus comptes. Una part s'explica pels tipus d'interès negatius del Draghi: al 2009, quan entra Schäuble, els interessos de deute arriben als 38.000M€. Al 2017 es pagaran 19.000M€.  La major contribució per això ha estat per la via dels ingresos, l'INCREMENT entre 2010-2016 de la recaptació  ha estat de 160.000M€ mentre que les despeses s'han mantingut estables amb la qual cosa, aquest increment de recaptació ha anat destinat a reduïr el déficit de l'estat  que al 2010 era de 44.000M€ i des de 2014 impera el schwarze null, l'equilibri pressupostari.

Sparkomissar- Werner Gatzer

Aquest és el Secretari d'Estat encarregat dels pressupost, que porta des de Peer Steinbruck del SPD - que Schäuble ha mantingut en el mateix càrrec - i que va convèncer a Schäuble per posar en ordre el pressupost evitant les baixades impositives que tant propugnaven els socis liberals de govern del FDP.

Sota Gatzer s'ha posat en marxa el Schuldenbremse - el frè al deute -  copiat dels suïssos i que retalla el marge d'endeutament de l'Estat, el Bund i les regions, els Länders, aprovat al Bundestag per dues terceres parts al 2009 i que implicava un canvi constitucional (!). Pels Bund només és permès un déficit del 0,35% del PIB anual, o sigui 10.000M€ i els Länders han d'arribar al 2019 amb el pressupost totalment equilibrat. Les úniques excepcions a la regla són les catastrofes naturals i les recessions.

L'altra gran  innovació de Werner Gatzer és fer els pressupostos al revés: en comptes de que cada ministeri fixés les despeses i després les negociés un a un amb el Finanzsministerium, és el propi ministeri de finances qui fixa el pressupost i després són els diferents ministres, que si volen una ampliació, ho han de negociar amb el Schäuble. De vegades guanya el ministre de despesa, però no sovint.


Els límits de la reforma fiscal

El primer punt de la reforma és simplificació fiscal: hi ha 33.000 reglaments i 30 tipus d'impostos diferents. És extremadament complex que la common people pugui posar-se d'acord amb la Hisenda Pública alemanya sense un excèrcit d'assessors i consultors que viuen d'això. Amb tantes excepcionalitats el que s'aconsegueix és que el rics no paguin ja que són els que utilitzen plenament les deduccions i les possibilitats que otorga el sistema. Una reforma en aquest sentit es fa necessària però només ha triomfat en països de nova plant ( Eslovaquia, Letònia...).

El segon punt de la reforma és la Kalte Progression - la progressió freda -. A mesura que s'incrementen els salaris, més gent salta de tram d'IRPF i per tant es recapta més. Hi ha quatre trams d'IRPF a Alemanya: 14% a partir de 8.653€, 24% a partir de 13.670€, 42% a partir de 53.666€ i 45% a partir de 254.447€. Quan es va instaurar el tram del 42% a 53.666€ representava el doble del salari mig, ara representa un 1,6 vegades el salari mig. Per tant, quan incrementa el PIB, la recaptació de la Hisenda Pública augmenta encara més: l'IRPF ha incrementat un 47% entre 2010 i 2016 amb un augment de la recaptació de 75.000M€ (!). En definitiva, la pressió fiscal s'ha incrementat.

Ajustar el IRPF modificant els gravamens cap amunt significaria deixar de recaptar però també s'han de modificar la relació entre els gravamens per acabar amb al Mittelstandsbauch - la panxa del mig -, el salt que hi ha entre el 24% i el 42% o bé el pas del 14% al 24% que desincentiva els treballadors a passar a salaris superior als 13.670€.


Les variables d'ajust l'IVA i l'Impost de Successions

El Bundesverfassungsgericht - el Tribunal Constitucional - ha de fer molts equilibris ja que a la Constitució hi ha un article que diu que cap patrimoni no pot ser tractat de forma diferent independentment de la seva forma - dinèrs, espècie...- . Només us comento un parell d'excepcions per veure la dimensió del cacau: els immobles que s'hereden i no es venen, no estan gravats al igual que la transmissió de participacions d'empreses familiars. L'impost de successions només recapta 5.000M€ - l'impost sobre el tabac 15.000M€- dels 200.000M€ de patrimoni que cada any passa d'una generació a l'altra. Un 97% de l'impost de successions està exempt. La reforma no només es tracta de pujar l'impost sino de reduir els impostos sobre els rendiment del capital -Abgeltungsteuer - i millorar els costos de gestió de l'impost - que són elevats -.

L'altra pota és l'IVA, el més baix de la UE juntament amb Xipre(!). Els alemanys paguen un 19% d'IVA i aquí hi ha marge per augmentar: un increment del 1% suposen 2.500M€ i si s'eliminen els IVA reduïts representaria un augment de 27.000M€.

La pressió fiscal ha augmentat a Alemanya, però no només es tracta de baixa impostos sinó de donar un impuls al creixement economic, millora l'equitat i al mateix temps assegurar la suficiència de recursos per l'Estat. Un impost que grava menys a treballadors ( IRPF) i empresaris ( Impost sobre Beneficis) dona majors incentius al treball i la inversió.

NOTA1:  Per si us vàreu saltar la classe del Cinto.....El saldo pressupostari= saldo de la balança de pagaments - excés d'estalvi. Per tant un saldo pressupostari zero equival a un superàvit  de la BP minorat per l'excés d'estalvi. Si la BP=0, el dèficit pressupostari equival al excés d'estalvi - signe negatiu -.

NOTA2:  Com podeu veure en el gràfic, l'Estat comença a invertir cosa que no havia fet entre 2010-2014 i ja sabeu 2017 és un any ELECTORAL !!!!!!!

 

Doktor Schäuble....Schäuble com a Economista

El 2017 hi haurà eleccions a Alemanya, el pobre Schäuble s'ha quedat amb un pam de nas, potser volia ser el candidat de la CDU com a Bundeskanzler, però la Merkel li ha guanyat la partida definitiva. Té 72 anys i porta des del 1972 (!) al Bundestag, ha estat de tot, cap del grup parlamentari, fidel col·laborador de Kohl i Ministre de l'Interior durant la Reunificació - el seu discurs fixa la capital de l'Alemanya reunificada a Berlin-. Va donar suport a Kohl a la conjura contra ell durant el Congrés de Bremmen al 1989 però a partir de mitjans dels noranta van començar a distanciar-se. Kohl es va presentar contra l'opinió del partit a les eleccions del 1994 i ho va capitalitzar com una vitòria personal. A les del 1998 també es va voler presentar sabent que perdria, amb l'absoluta fredor de  Schäuble, el més ben posicionat per succeïr-lo. Però el gran drama vital de Schäuble a arriba al 1999-2000 amb el finançament il·legal de la CDU i conjura preparada per Köhl.

L'Escola de Freiburg

Schäuble és un Machtmensch i per tant el poder és més que un mitjà, no és un Instinkpolitiker sinó que fonamenta les seves decisions: ha llegit a Keynes, Picketty.....si hom vol conèixer bé les accions de Schäuble primer l'ha de mirar com a essencialment ECONOMISTA.

Freiburg, centre intel·lectual d'Alemanya de post guerra. Allà si van establir Walter Eucken i Franz Böhm, els pares de l'ordoliberalisme: una característica propia dels economistes alemanys i un barreja rara d'estat social i  a la vegada visió escèptica de la intervenció estatal: lliure competència com a eix fonamental de l'organització económica, qüestió que es tradueix amb estabilitat de preus en termes de política monetària.  Les lleis i la intervenció estatal s'orienten a garantir el compliment de la lliure competència alhora que la política ecònomica ha d'englobar la política social via plena ocupació.  En sintesis: olora a catolicisme conservador amb mala consciència: "pobrecitos, los primitos pobres". És un punt i mig més liberal que els ideòlegs de l'Economia Social de Mercat d'Alfred Müller-Armack.

Schäuble entra a la CDU al 1965 a Freiburg, organitza cicles de conferències amb fortes disputes amb els socialdemocràtes - Horst Ehmke - i coneix a Hayek personalment. La seva vida estava orientada a la carrera acadèmica amb el seu doctorat de 1971 amb una tesis sobre el posició legal del auditor davant l'empresa auditora... em sembla que està correctament traduït , però apunta maneres...li va la micro. La vida de professor universitari a Freiburg té molta anomenada a ciutat però se li creu una trucada al 1972 que, en contra de l'opinió de la seva dona, l'envia a Bonn com a parlamentari.


La política econòmica de Schäuble

El seu cap de tesis Fritz Rittner del qual Schäuble està força impressionat. L'aportació de Rittner és que la política està dominada per persones i per tant no és obvi que s'apliqui la política econòmica que toca,  ja que polítics i burocràtes competeixen per poder i càrrec.

Aquest és el pensament central de Schäuble en política econòmica: quan li demanen diners per infraestructures, no veu escoles i ponts sinó companys de gabinet disposats a fumar-se el pressupost. Si França demana més transferències dels estats rics al més pobres, a Schäuble li recorda les disputes entre Länders, on Bremmen i el Sarre, malgrat els anys de transferències continúen necessitant ajuda. Hi haurà un pressupost comú quan el control de les finances dels estats passi a nivell europeu - qüestió prou dificil en la mesura que França no cedirà sobirania. Tampoc es veu a ell mateix com dogmàtic: ha donat més temps a França per que compleixi amb el critèris de dèficit públic i sosté que el schwarze null - el petit superávit -del pressupost no és degut a una política fiscal restrictiva sinó a la bona cojuntura.

No només el Bancs i els traders estan sotmesos a regles sinó que els politics també, especialment a la UE on les competències no queden gaire delimitades. Qui no compleix la regla posa en perill el projecte comú i per tant ha d'abandonar.


I'm so bored with the USA

Krugman i la macro no li diuen gaire mentre Schiller i els animal spirits el fascinen. No discuteix que el diner barat ajudi al creixement però Schäuble ho observa com una font d'inestabilitat, ja que per ell les crisis tenen causes estructurals que no es cobreixen simplement avocant-hi duros. Els consell dels americans l'irriten com va demostrar a les conferències del Atlantic Brücke -el pont atlàntic -, un foro de debat entre americans i alemanys -. "Sempre serem socis preferents dels americans però tenim els nostres mètodes".  Bona part de la intelligentsia econòmica americana es posava les mans davant la crisis grega i l'estira i arronsa amb el Govern alemany i no només Krugman, sinó Stiglitz, Jeffrey Sachs o més moderadament Eichengreen.

Quan Schäuble va arribar al Finanzministerium al 2009 presumint de Keynesià - no només he llegit les primeres pàgines de Keynes  deia - i fent que el déficit arribés al 4,3%  i el deute  80% del PIB. Màxims històric "Sostenir la demanada era important en aquell moment però un cop torna l'economia a funcionar, hem reduït el déficit. Fem exactament el mateix que John Maynard Keynes volia".

Schäuble va rebre Kenneth Rogoff, economista en cap del IMF,  al BundesfinanzMinisterium al 2011 on li demanar que li expliqués el seu llibre. Des de aleshores agafa les tesis de Rogoff: a partir d'un determinat nivel de deute públic, un increment adicional no estimula ja el creixement sinó que el condiciona a llarg termini.

El cervell: Ludger Schuknecht.

Churchill va dir que quan preguntava a tres economistes, obtenia quatre opinions diferents. Dos del professor Keynes ;).  Schäubel per contra només rep una opinió i és la de Ludger Schuknecht. És seu principal assessor econòmic de 53 anys, deixeble de James Buchanan i que dintre del ministeri li diuen el Talibà i no pel seu caracter, afable, sinó per les seves propostes econòmiques que no fa falta que em repeteixi. Ha treballat a IMF a Washington, la World Organization of Trade a Ginebra i el ECB a Frankfurt....parla el llenguatge del enemic i està preparat per rebatre les crítiques: fins i tot els grans economistes sembla que obliden ocasionalment que el fonament pel creixement i el benestar a Europa són l'Estabilitat, Solidaritat i un vigilància mútua - miteinander auf Augenhöhe-. El pressupost actual de la UE entre 2014-2020 per solidaritat és de 1Bilió € - el PIB total que el nostre regne produeix en un any - i  que la redistribució entre països europeus és igual o més grossa que dintre d'alemanya.

Ell és l'economista en cap que manega 140 economistes dintre del Ministeri que s'estan llegint tots els papers del Fons Montari Internacional, els Think Tanks europeus i el diferents Serveis d'Estudis. Quan Schäuble té un dubte sobre el sistema fiscal a Delaware o sobre Grècia, li pregunta a l'amic Ludger.

En definitiva

Malgrat l'escepticisme de Schäuble respecte la intervenció pública, no és un neoliberal al ús: creu que l'ajust - al atur - als països del sud d'europa són necessaris per redreçar l'economia després del boom però no creu que una desregulació del mercat de treball a la Hayek. Les diferències socials del món anglosaxò les observa com un greu problema i que no es resol amb un programa de cojuntura de baixos tipus on tothom pot accedir a la vivenda, sinó que les desigualtats representen una funció permanent de l'Estat. Les regles però de l'anivellament social han d'estar clares.   El punt més crític del seu escepticisme davant la intervenció pública és que els polítics es deshinibeixin de la seva responsabilitat.

DESPRÉS DE MIRAR EL CURRÍCULUM D'EN SCHÄUBLE A FONS JO NO SÉ QUE SE LI VA PASSAR PEL CAP AL GOVERN GREC QUAN VA ENVIAR VARUFAKIS A NEGOCIAR

Nota 2: Després de està 11 anys treballant a l'Administració Pública, l'escepticisme davant de la burocràcia no ha fet més que crèixer.

Nota3: Article del Talibà en anglès
http://www.sueddeutsche.de/wirtschaft/greece-why-piketty-is-wrong-1.2577830

Nota4: Segons Schäuble l'afer del finançament il·legal de la CDU era un cosa que es feia des dels anys 70. Al 1982 va sortir el Flickaffäre on empreses "subvencionaven" la CDU creant una caixa B. La crsisi es va tancar en fals i va continuar la caixa B amb major discreció. Köhl no va acceptar la derrota del 1998 i volia optar a una reelecció per completar segons ell "la posada en marxa de la moneda única". Al esclatar l'afer del finançament il·legal al 2000, segons Schäuble, Köhl va utilitzar l'escàndol per arrossegar-lo amb ell i fer-lo dimitir. Tot amb elements criminals amb un traficant d'armes que s'havia reunit amb Schäuble, sense que Schäuble sabés que era traficant d'armes, i li havia donat 100.000 Marks - a posteriori - pel finançament de la CDU. Aquí es contradiu amb la tresorera de la CDU. Segons Schäuble, Köhl anava filtrant les informacions a la premsa. La veritat és que fa pudor a trampa per tots cantons, Köhl era un tio perillós.

Hoffentlich Allianz Versichert III...Oliver Bäte

 
Oliver Bäte, el bon xaval.

Schieren, el General, no donava cap entrevista, tenia un nas excel·lent per les xifres - i sobretot per les xifres falses - i manava. Oliver Bäte, no ha venut una pòlissa en la seva vida, no és un CEO a l'estil anglosaxó sinó que té línies marcades pel consell d'administració i dona entrevistes als Frankfurter Allgemaine.

Quan va arribar al 2008, va afirmar que Allianz tenia uns processos dels anys cinquanta....després d'aquesta cagada ja no es va sortir del guió, un bon xaval que no vol cometre l'error de Diekmann de plantejar reformes radicals: es va presentar a la Junta General d'Accionistes del 2016 amb sneakers vermelles per donar suport a la cursa que feien els treballadors d'Allianz a favor d'un ONG d'ajuda als infants. Schieren l'hagués afusellat.


Vida: les assegurances baixen

Durant els anys noranta es va comercialitzar forces pòlisses de vida per llargs periodes - 30 anys- amb retorns elevats - al voltant del 4% - però el que no esperaven és que els tipus d'interès fossin negatius, cosa que no afavoreix les assegurances de vida ni l'estalvi - com cada cop viurem més, haurem d'estalviar més -. Aquest tipus de pòlisses consumeixen molts recursos propis amb la qual cosa el seu cost és més elevat en termes de cost d'oportunitat del capital.

Bäte vol orientar els productes de vida a que siguin kapitaleffizienten: menys pòlisses amb interessos garantits i més risc pel client. Feu volar la imaginació pels nous productes: en prou feines s'assegura el capital, l'interès variable amb la mateixa estructura de comissions i despreses de gestió.

El seu lideratge de Bäte és mirat amb escepticisme per part dels directius per la seva erràtica direcció: es rumoreja que juntament amb el CFO volen treure's de sobre la part de vida venent-lo a competidors o crear un nova societat com el cas de ERGO. Així va sortir anunciat al Financial Times a septembre de 2015 per les filials d'Allianz als mercats asiàtics com Korea i Taiwan. De moment, no afecta al mercat alemany: però es planteja seriosament la venda o l'amortització anticipada de determinades pòlisses.

Digitalització i proximitat al client

Allianz, arriba tard en el procés de digitalització bàsicament per que el sistema de correduries sempre ha torpedejat el canvi tecnològic, però ja s'està posant les piles: té una incubadora en el sentit més estricte, AllianzX . Des del garatge, crea grups mixtes de treballadors de l'empresa i diverses start ups per desenvolupar models de negoci dintre del sector de les assegurances. Primer hi ha un petit esboç de producte, es testa en un grup controlat i es desenvolupa en 100 dies. Ningú va amb corbata i intenten copiar l'agilitat de les start ups que van sortint tipus Clark, Knip, Getsafe. Malgrat tot, la batalla per les dades encara està oberta i aquí si que no només participen start ups: Google, Facebook o Amazon podrien començar a llençar pòlisses.

No cal dir que la digitalització és l'oportunitat d'or de Bäte per carregar-se l'estructura de correduries d'assegurances ja que la tecnologia permet estandaritzar i personalitzar alhora la distribució i  venda de pòlisses a través del mòbil. A la Xina ja no estan creixent via adquisicions sinó que han aconseguit fer una aliança amb Baidu, el google xinès, per distribuïr les seves assegurances  o per exemple acaben de llençar l'App que permet donar fantàstiques mètriques de conducció per ajustar la prima a cada conductor. Les correduries sempre han torpedejat el canvi tecnològic.

El punt més fotut és la relació entre la central i les diverses filials europees amb els projectes de IT. Es trepitgen la mangera, tothom va creant plataformes i la que vol dominar és la central de München amb conseqüent cabreig de les filials. El nou sistema de gestió Allianz Business System ABS que la filial Amos desenvolupa és cara i redueix el marge de les filials. La versió barata Absis simplement no funciona. Segons Bäte els costos d'IT han pujat molt però per la Ciberseguretat ;)...aquí mostra com sempre pots buscar un explicació racional a qualsevol fenomen.

A part de construir una empresa digital, l'altra obsessió de Bäte és estar a la vora el client i això es mesura amb el Net Promoter Score, un sistema de marketing per mesurar la satisfacció del client dividint-los entre promotors i detractors (!). Apart de la tecnologia aquesta és l'altra arma per carregar-se el sistema de correduries d'assegurances fent productes més simples i directes.

Resultats Tercer Trimestre

És difícil analitzar una Allianz trimestre a trimestre per que té una forta dependència de les catá
àstrofes naturals, per exemple l'últim terretrèmol a Italia no ha tingunt un gran impacte en l'asseguradora ja que no és costum que les cases italianes no estiguin assegurades contra els terretremols. Ara bé, un huracà o una onada de fred et pot enfonsar el compte de resultats: un negoci volátil.

Fa molta gràcia mirar les presentacions a Bloomberg del CFO, Dieter Wemmer, matemàtic i amb un anglès amb un fort accent alemany. Aquest trimestre surt content: no hi ha hagut grans catástrofes naturals, el resultats abans impostos han augmentat un 36% respecte l'any anterior arribant als 1.900M€. Tot això sense incrementar significativament les vendes - que representen anualment un 12% del PIB espanyol -. El tricky està en la comercialització de noves assegurances de vida que s'adapten més al cicle de tipus baixos i no tenen retorns fixos. 

La part inversora ha anat bé, tant PIMCO i l' Allianz Global Investors són més eficients - i més rentables - i per primera vegada des la marxa de Bill Gross, han aconseguit augmentar els fons gestionats a 1,500B$, ja que era una autèntica sagnia.

En definitiva, de moment Bäte té sort...podrà repartir un bon dividend. El segon trimestre pintava una mica fosc: la pedregada havia fet malbé la collita a Texas, alguns inversors retiraven els fons i la cotització al DAX era de les pitjors, havia caigut un 21%. Aquest trimestre li ha canviat el somriure, tots els analistes volen comprar.....ja veurem quan vinguin corbes.

NOTA0: Schieren, el General, havia estat busca-mines durant la segona guerra mundial. Potser d'aquí li venia el nas per les xifres falses.

NOTA1: Les asseguradores foten canya al sector farmacèutic, diuen que l'estructura de mercat fa que els preus dels medicaments creixin més que la renda i els busquen un major eficiència per reduir la despesa sanitària. Per cert, l'esport NO contribueix significativament a reduir la despesa sanitària: l'alimentació és crítica.

NOTA2: Els principals accionistes d'Allianz, són Blackrock, Vanguard, els fons estats xinesos, els fons estatals noruecs....Oliver Bäte manté una bona relació però cada cop apareixen més estudis que comencen a qüestionar les múltiples participacions creuades - common ownership - d'aquests grans gestors de patrimoni en el seus propis competidors. Blackrock és el principal accionista del Deutsche Bank, Allianz o bé Siemens. En determinades estructures de mercat poden restringir la competència i comportar-se com oligopolis, frenar la innovació i afavorir l'accionista per sobre del consumidor amb la conseqüent pèrdua de benestar total. Les ingents quantitats de diners i patrimoni que gestionen poques mans els fa que siguin perillosos.

NOTA3: Oliver Bäte sobre Donald Trump: porta major incertesa i riscos per la propera legislatura.

NOTA4: AllianzX

https://www.allianzx.com/

NOTA5: Corrien rumors que Allianz comprarà Zúrich pel procés de consolidació del sector: tecnologia i baixos tipus d'interès. De moment han començat per Zurich Marrocco.

NOTA6: Resultats Trimestrals

https://www.allianz.com/de/investor_relations/ergebnisse-berichte/ergebnisse/

http://versicherungsmonitor.de/

Hoffentlich Allianz versichert II.. Michael Diekmann

Michael Diekmann, el "persianero"

Advocat i antic hippie-hippie de l'upper-middle class - pare constructor - que fracassa en el món editorial - publica un llibre sobre cannoing al Canadà - i que decideix als 33 anys i un nen anar a una entrevista d'Allianz a Hamburg després de ser rebutjat per una editorial. El paio que l'entrevista queda impressionat i el fitxa en contra de totes les directrius dels manual de recursos humans. Quinze anys més tard és el Vorstandschef de l'empresa.

Li van fotent una prova rera l'altra, l'envien a Singapur a muntar el negoci d'Allianz a Asia, ha de fer de persianero nombroses vegades : quasi el linxen uns treballadors australians quan s'havia de tancar una mina o bé restructurant la filial americana Firemans Fund. Es va passar el 2000 i 2001 treballant per integrar el Dresdner Bank....En definitiva, una bona peça: fa callar amb la mirada.

El 2003 Allianz declara pèrdues per segona vegada en la seva història - de 1.200M€ - i l'anomenen primer executiu per fer - evidentment- de "persianero": ha de restructurar Allianz des de dos prismes: europeu i alemany.

Reconverteix Allianz amb SE -Societas Europaea - amb la qual desapareix el sistema de filials per constituir Allianz amb una única unitat jurídica europea passant-se "pel forro" la legislació de cada país. Un UE pass semblant al que tenen els bancs afincats a Gran Bretanya ;). Això no acabava amb la tensió centre-perifèria, ja que cada país tenia autonomia alhora de dissenyar productes però permetia estandaritzar processos i guanyar sinèrgies. Els de la filial francesa AGF creien que era una broma quan van passar a ser Allianz Group France. Apareixen noves normes: cada filial HA DE SER RENTABLE per sobre del cost del capital i no es poden compensar beneficis entre elles sense que això sigui cap exigència dels accionistes, ja que al 2005 Allianz té uns beneficis de 6.000. Diekmann té una idea clara: aprimar estructures i fer més rentable l'empresa: Assegurances, Asset Management i Banca.

Reforma el Consell d'Administració seguint la tradició alemanya: la metitat de consell correspon als representants dels treballadors però es redueix  el nombre de representats a 12 i els sindicats alemanys queden diluïts amb l'aparició de representats d'altres països europeus. Malgrat tot, qui mana a Allianz és el Ständigen Ausschuss amb 5 membres que són els que tenen capacitat per fer adqusicions, cosa que la SE facilita.

A Alemanya, malgrat els 19M de client que Allianz té, no és competitiva i té uns costos d'estructura molt elevats.  L'estructura de correduries s'havia fet poc eficient davant la complexitat cada cop més gran del negoci: per cada tipus de pòlissa hi ha un partner diferent. Allianz redueix presència als länders i concentra serveis a Leipzig i Nürnberg. Històricament, els treballadors d'Allianz estaven molt bén cuidats, un cop entraves a Allianz et jubilaves allà i les correduries d'assegurances formaven part del paisatge dels pobles alemanys: l'alcalde, el farmacèutic i l'assegurador....Diekmann va fotre la primera paletada per enterrar aquest sistema fotent fora 7.500 empleats malgrat els beneficis generats. Va ser una reforma mal executada per Diekmann...va cabrejar treballadors, va fer Allianz impopular i va ser una reforma parcial: són prou ineficients per què competidors locals-regionals crèixin.

La crisis del 2008 i el Dresdner Bank

La crisis del 2008 va afectar relativament poc a les empreses asseguradores, un cas com el AIG americà era impensable a Alemanya, tampoc l'assecament del mercat interbancari l'afectava directament. L'impacte més rellevant va ser per les indeminitzacions per les bancarrotes dels bancs o bé per la caiguda de les cotitzacions de la renda variable, una part relativament petita del total de la cartera: a partir d'una caiguda del 20% del preu d'adquisició de les accions i un periode de més de sis mesos, s'obliga a provisionar. Des de la crisis del 2001, la llei permet comptar els current assets com inversió a llarg. El gran problema són les pòlisses amb interessos garantits lligat amb les  exigències de capital Solvency II. Allianz està ben capitalitzada.

L'impacte més important de la crisi va ser la venda del  Dresdner Bank  DUES SETMANES abans de la caiguda de Lehman Bros. Diuen que va ser sort, que les negociacions feia un any que rodaven però la veritat és que es van treure de sobre un bon embolic amb l'Investment banking. El que va llepar va ser el comprador, el Commerzbank que va haver de ser rescatat amb diner públic.  El 2008 va ser el segon any en la història d'Allianz que es van registrar pèrdues per 2.440M€ - al 2007 van guanyar 8.000M€ - i si desconsolides el Dresdner fins i tot sortien beneficis. Vida i assegurances mèdiques van tirar enrera mentre que accidents i danys van tenir un resultat operatiu positiu de 7.400M€. Diekmann va congelar el dividend.

La crisis financera va portar a una caiguda de les cotitzacions que les empreses van intentar compensar pujant els dividiends, el fast growth in a slow growth economy ja no atrau suficient capital i ara cal fiabilitat. Fins i tot, Münich Re mai ha reduït el pagament de dividends des de 1969 (!) cosa que se'n aprofita Warren Buffet que té una posició destacable. Allianz va repartir el 80% del seu benefici entre els accionistes mantenint un dividend de 4,5€ malgrat els seus beneficis es van reduir de 5.000M€ a 2.500M€ 2011. Tots els Vorstandschef segueixen una generosa política de dividends - d'almenys el 50% del benefici net-  per matenir uns nivells de capitalització, crítics en el negoci assegurador ja que Allianz ha de fer front als pagaments dels assegurats i ha de ser solvent. Aquest elevat cost del capital es trasllada als productes d'assegurances: som cars però fiables. 

La gran aportació de Diekmann és no haver-se enganxat els dits amb la crisis de 2008, encara Bäte li critica que no fos més agressiu alhora de comprar a preu de saldo asseguradores en bancarrota.

Allianz com a Inversor

Gestiona 1.814.000M€ - la M està ben posada i equival al PIB de la Índia milió amunt milió avall- i és el cinquè inversor global. Els fons provenen dels estalviadors que esperen una rendibilitat per la jubilació i que esperen que Allianz els hi gestioni els estalvis correctament. La següent derivada va ser gestionar no només les primes d'estalvi sinó l'Asset Management, els diners de tercers. Al 1998 es crea Allianz Global Investor. No van entrar en el nucli dur - van absorvir la part del Dresdner -  del Investment banking, la compra-venda de paper: comodities divises...

Allianz té un portafoli molt diversificat: bona part dels inmobles alemanys són de la seva propietat - 20% de la cartera d'inversió alemana- , a part de les participacions industrials també són els reis de la renda fixa....però els hi ha sortit un competidor molt dur: el banc central europeu i les seves compres de deute. El procés d'internalització no només va afectar a l'adquisició d'asseguradores sinó també a l'Asset Management especialment amb la compra al  2000 del 97% de PIMCO, els grans traders de renda fixa, i amb PIMCO, Bill Gross, the King of Bonds, oficial  de la Navy a Vietnam que es va finançar els estudis de psicologia jugant al Black Jack a Las Vegas(!). El pronosticador de les quinieles el van fotre fora al 2013 quan ja no va encertar l'evolució de la moguda renda fixa americana al 2011 i el van  substituir  pel mêtre, Mohamed El-Erian, un fill de diplomàtic egipci educat a Cambridge i doctor en Economia, un xupatintes de l'establishment que substituirà el nas pels ordinadors. PIMCO són els que amb prou feines van comprar deute del Regne d'Espanya durant la crisis del euro.

La renda variable els posa nerviosos després de la crisis de 2008 i 2010. Van reduir posicions de forma notable en renda variable i van intentar entrar en el finançament d'infraestructures de tot tipus: volien una resposta keynesiana d'estímul de la Inversió per col·locar els seus fons. Són els crítics més implacables amb les polítiques del BCE i els baixos tipus, en un món inestable és difícil trobar actius lliures de risky.

Els cridaners no els fan por.

A la junta general d'accionistes, Diekmann es passava pel forro els ecologistes que li demanaven que sortís de les energies fòssils - gran inversor de carbó a la Xina - o bé els supporters de Oxfam que acusaven Allianz d'especular amb els aliments afectant directament els països del tercer món. Per evitar més crítiques han fet entrar ESG al consell, una organització que vetlla per un bon management, s'han vetat 76 empreses que estan a la llista negra d'Allianz ( productors armes...) i han creat 13 prerrogatives alhora d'invertir en petroli, gas, energia atòmica, infraestructures, agricultura, drets dels animals i drets humans.... Moltes de les recriminacions que se'ls hi fan són inexactes i malgrat no sigui Teresa de Calcuta, si que es cuiden moltíssim de la imatge. En definitiva, no volen indis de l'Amazones protestant per un ambassament. Des de 2015, Allianz  ja no inverteix en empreses que generin més d'un 30% vendes d'electricitat produïda pel carbó, picant l'ullet als ecologistes i seguint l'estela dels fons noruecs.

 

NOTA1: La història de Desdner venia de llarg, la batalla de Schieren per controlar-lo passant per sobre de l'equip gestor, la compra per 30.700 M€ al 2001 i finalment l'intent de fusió. El fracàs de la fusió va fer que trossegessin el banc - un banc de 1872, dels D-Banken de tota la vida - menjant-se els actius que fossin interessants com la seu de la Fundació Allianz a la Parisier Platz de Berlin o absorvint l'Asset Management per Allianz Global Investors. Tot amanit amb una reducció substancial de la plantilla en la que Diekmann també es va fer popular.

NOTA2: Amb el deute grec també van fer força el ridícul, mentre intentaven reduïr com fos la seva exposció de 3.300M€ a 1.300M€ de deute, intentaven finançar - cosa que no feia ningú -  el govern grec per que no fes fallida. Fins i tot els hi van donar 300M€ ;).

NOTA3: Especulació amb commodities alimentàries. Tenen 5 fons a través de PIMCO que es posicionen en l'increment de preus dels béns alimentaris  a través de derivats i juntament amb el Deutsche Bank tenen el 14% del mercat. Els 80% de la renda dels pobrets africans es dedica a l'alimentació amb la qual cosa les variacions de preu poden provocar fam. No està del tot demostrat la participació d'Allianz en això.

NOTA4: No sé si Bill Gross té una pel·lícula però segur que li faran a Hollywood.

Hoffentlich Allianz versichert .....Part 1

L'any passat vaig anar a Venècia amb els meus sogres - un infern -. Venècia "non arat, non seminat, non vindemiat", és una ciutat que per mantenir-se d'empeus ha de lliutar cada dia en un enclau on no hi ha res de res i a més s'enfonsa. Crida l'atenció que sota Santa Maria della Salute, l'esglesia a l'entrada del gran canal hi ha un milió de troncs per aguantar-la, amb prou feines hi ha monuments, només sobresurt l'estatua a cavall de Bartolomeo Colleoni que va deixar el seu patrimoni a la ciutat  a canvi de l'estatua, per no parlar del Dogo maleït, a qui van decapitar a les escales del palau ducal per voler convertir Venècia en una tirania als seus vuitanta anys! L'esforç col·lectiu feia Venècia i a la inversa. Fa temps que devia un post als que van ser els meus companys a la banca d'assegurances ;).

Allianz 126 anys d'història

Quan s'analitza una empresa, s'ha de mirar la història i més quan són empreses d'aquesta edat. Allianz neix al 1890 fruït d'un grup d'empresaris del sud d'alemanya. Són gent que havia nascut amb la derrota de la revolució de 1848 - molt estudiada per Lenin, per cert - i que havien prosperat amb el tèxtil i amb el ferrocarril. Eren  liberals que van acabar acceptant els títols nobiliaris i posant el VON al cognom, un per cert es va haver de malvendre el castell en plena hiperinflació. Van aprofitar l'Aufschwung de l'últim terç del s XIX. Al 1871, primer el Deutsche Bank, al 1880 Münich Re i finalment Allianz al 1890. Allianz és l'asseguradora creada a Berlin però ideada al sud d'Alemanya - amb participació de Münich Re - i del Deutsche Bank. El creixement econòmic necessitava assegurances: accidents, responsabilitat i reassegurança eren les principals fonts d'ingressos.

El terratrèmol de San Francisco (1905) i l'enfonsament del Titanic (1912) van ser una broma davant la primera guerra mundial. Van sortir reforçat com el primer grup assegurador en danys, van obrir noves línies de negoci amb les assegurances de vida ( 1922) i van aprofitar tot el desgabell del anys vint per adquirir competidors que passaven per dificultats. No hi ha res com una crisis per esvandir competidors i créixer, sobretot si prèviament no has arriscat res ;).

El president d'aleshores Kurt Schmitt (1886-1950) preveient l'ascens al poder de Hitler, es va apropar a Herman Göring. Vuit dinars al 1930 i  més que notables aportacions dineràries al partit van ser suficients per conèixer el führer al 1931. Brüning i Von Papen van intentar portar-lo a la seva òrbita però ell va entrar a militar amb carnet al NSDAP i Hitler el va nombra Reichwirtschaftsminister al 1933. Una crisis nerviosa el va deixar fora de la política al 1934 i va tornar aparèixer a les assegurances com director general de  Münchener Rück al 1937 i al consell d'administració d'Allianz a partir del 1945.

Durant el nacionalsocialisme Allianz va créixer molt: eren l'asseguradora del règim i  van aprofitar per  "adquirir"   diverses asseguradores en mans de jueus -  el seu principal accionista August von Fink es va apropiar del negoci vienès dels Rotschild amb l'Anschluss - . El negoci amb la guerra va anar millor del hom podia esperar, però aquí està el punt més penós de la seva història: assegurar el camp d'extermini d'Auswichtz, mobiliari i edificis. Quan es van catapultar als EEUU no cal dir que els jueus van posar problemes - també es rumoreja que el lobby jueu va boicotejar l'aterratge del Deutsche Bank-. A finals dels noranta (!) van obrir una comissió d'historiadors per estudiar el periode 1933-1945.


La post guerra i el Wirtschaftswunder

Tots callats com putes, les pòlisses no maten a ningú, així que a tranques i barranques van continuar amb el negoci, així si, després del bloqueig de Berlin al 1948 van traslladar la seu a München, en un edifici humil amb un jardinet anglès al davant...res de torres de cristall.

El negoci assegurador es divideix en dos branques bàsicament, una pròpiament d'assegurança en el qual s'assegura un risc sistemàtic -no atzar - en el què incorren molts individus repartint-se així els seus costos - primes - entre ells. essent més barat que si un individu hagués d'afrontar en solitari aquest succés: salut, accidents, inundacions.... L'altra branca del negoci és la inversió - no aposta - molt conservadora, és a dir minimitzant els riscos a canvi d'un petit rendiment - dividends -. És per aquí per on va entrar la política.

Adenauer va impulsar Allianz com director "secret" de l'economia alemanya, la Deutschland Aktien Gesellschaft, ja que tenia participacions significatives i a llarg termini de bona part de les empreses industrials alemanyes  per evitar adquisicions no desitjades. Mai ostentaven la presidència del consell d'administració, si hi havia canvis era amb un trucada - i els presidents d'Allianz de l'època sempre es posaven nerviosos amb tot això....preferien parlar de primes i riscos. Tenien participacions significatives però sense passar del 25% a BASF, Hochtief, Desdner Bank, RWE, MAN, Mercedes.....El gran problema és que les participacions empresarials havien de ser cobertes amb recursos propis o bé provisions, Pensionsrückstellung, - mai amb crèdits o primes d'estalvi- amb el conseqüent cost d'oportunitat del capital.


Wolfgang Schieren (1927-1996), el General,  jurista  va pujar al 1971 i va col·locar Allianz com la primera companyia aseguradora d'Europa en els vint anys que la va dirigir. Al 1983 va llençar un OPA per la totalitat de les accions dels britànics Eagle Star de les que tenien ja un 28,1% i que va ser rebatuda per una contraopa dels la British American Tobacco en ostentaven un major participació. Schieren va perdre la batalla però no la guerra: va aconseguir vendre la seva participació per una pasta, 518M de D-Mark, que van permetre accelerar el procés d'internacionalització: la italiana RAS, la francesa VIA/Rhin , la britànica Cornhill i els americans de Fireman's Fund, la Deutsche Versicherungs AG de la DDR.

El mercat alemany de les assegurances estava força regulat amb la qual cosa si es volia créixer s'havia de mirar cap a fora a través d'un creixement via adquisicions. Amb un major nombre d'assegurats, els riscos baixen, la rendibilitat augmenta i el mercat de capitals europeu donava més joc alhora d'invertir la pasta. No obstant, cal tenir en compte que les assegurances no són com la fabricació d'automòbils que surten de la fàbrica i s'exporten, aquí cada país ha de dissenyar els seus propis productes i conservar certa autonomia del negoci, per això la relació "centre-perifèria" és crítica.


La dissolució de la Deutschland Aktien Gesellschaft.

Henning Schulte-Noelle, jurista i pianista aficionat, va prendre el relleu per sorpresa al 1991 després de 20 anys de Schieren en circumstàncies no del tot clares: hi havia un hereu designat però a última hora, el General va optar pel tonto en comptes del llest.

Com a primer executiu va seguir el pla traçat, va adquirir 72 empreses, la més important l'AGF francesa, però el més destacat és que va tallar la Deutschland Aktien Gesellschaft i el complexe indústrial, financer i asegurador que tenien muntat juntament amb Münich RE. El govern Schröder Fischer va facilitar l'operació ja que van abolir l'impost del 58% sobre les plusvàlues per la venda de participacions per tal de facilitar fusions i adquisicions - possiblement  a canvi de mantenir llocs de treball -. Des de llavors les participacions creuades entre Münich RE i Allianz està sota el 15%. Múltiples participacions creuades es van disoldre: Allianz Vida i Euler Hermes per Allianz i Ergo i DKV per Münchener Rück.

La cagada de Schulte Noelle va ser l'adquisició del Dresdner Bank al 2001, un pas cap a la banca que no lligava amb la tradició d'Allianz que sempre havia marcat fronteres amb la banca. La divisió entre assegurances i banca quedava cop més diluïda i més després que el 1994 Kohl flexibilitzés la regulació del sector. El Deutsche Bank va començar a ficar-se en el negoci assegurador ja que  l'asset management el pots amb o sense primes d'estalvi ;). El negoci cada cop més estava enfocat a la part inversora i més quan els tipus d'interès rondaven el 7% . La competència tampoc emprenyava gaire amb aquests tipus. La fusió d'Allianz amb el Dresdner va fracassar.

Nota -1: una part del negoci assegurador respòn a garrapejar les indemnitzacions ;). Les noves tecnologies suposo que faran un mercat més transparent.

Nota0: Des de Bismark sempre s'ha debatut si les assegurances han de ser públiques o privades. Això sempre ha orientat Allianz cap al poder polític - sobretot conservador-  per protegir-se de nacionalitzacions. També durant el nacional-socialisme.

Nota1:Tots els Vorstandschef d'Allianz han format part d'associacions conservadores d'estudiants universitaris Corps.

Nota2: La vinculació d'Allianz amb el nazisme és més que forta: ja al 1931, el principal accionista August Von Finck va oferir 5M de Reichmarks a Hitler per aturar els comunistes. Hitler va dir que aquells milions eren poder. Speer fins i tot alhora de projectar el "nou Berlin" posava un edifici a Allianz d'aquest neoclàssic horrorosos. Durant el Kristallnacht de 1938 no es va pagar cap pòlissa a cap comerç jueu per les destrosses provocades pels nazis. També va ser de les primeres empreses "netes" de jueus i el més penós és que van aconseguir la quadratura del cercle amb l'Holocaust guanyant diners de victimes i botxins. Les assegurances que ostentaven els jueus no es van executar mentre que al mateix temps cobraven les primes de les assegurances (incendis, responsabilitat..) de quasi tots els camps de concentració. August von Finck va ser apartat al 1945 d'Allianz per la política de desnazificació.

Nota3: Als 5 dies de caure el Mur, Schieren, el General , va fer cridar el responsable de l'asseguradora de la DDR i el va portar a München. Era la joïa de la corona econòmica de la DDR amb 30 milions de pòlices i un benefici net de 1.700M Marks que anaven directament al pressupost públic. En quatres mesos es va firmar la fusió per cabreig de competidors i amb la benedicció de Theo Waigel. El gran problema de l'asseguradora de la DDR era el fre del trava juntament amb la paritat dels dos marks alemanys van fer que les necessitats de l'asseguradora per trobar un soci fóssin peremtòries.

Tecnologia i mercat de treball....Pinten bastos!!!!!

Després de les guerres napoleòniques, Anglaterra va caure en un espiral deflacionista, els salaris queien i l'atur pujava. És la època de Oliver Twist i el Essay on the Principle of Population de Malthus, una visió apocalíptica del capitalisme amanit per les revoltes camperoles del Capità Swing. Fins que no va emergir el ferrocarril amb tota la seva força no es van recuperar els indicadors macro econòmics i el Rule, Britannia! Rule the waves! va tornar a ser entonat amb força.

La tercera - o la quarta- revolució indústrial

A part de l'auge de la Xina i el moviment de l'Atlàntic al Pacífic, hi ha l'impacte de la quarta revolució indústrial davant dels nostres ulls. Històricament, l'efecte negatiu de la incorporació de nova tecnologia -atur - quedava compensat per l'increment de la productivitat: gràcies a una producció més eficient baixaven els preus i la renda real augmentava i amb ella la demanda de nous productes, que al seu torn generaven nova ocupació. Keynes al 1930 va profetitzar que en 100 anys el seu "nét" treballaria 15 hores a la setmana i que si hi havia atur tecnològic, seria transitori.

Sembla que la Revolució Indústrial  4.0 hauria de comportar creixements del PIB de dos dígits i plena ocupació però no, hi ha canvi però no creixement. És més, segons la tesis de Robert Gordon, aquesta vegada el canvi tecnològic no va aparellat de creixement significatius de la productivitat. El creixement de la productivitat dels països de la OCDE és inferior a 1%. Potser el PIB està mal comptat i no mesura correctament aquests canvis però el cert és que els preus no creixen, els salaris s'estanquen i la borsa serà difícil que tingui creixements sostinguts en el temps. És una visió pessimista que contrasta amb l'optimisme del Sillicon Valley: la tecnologia i el lliure mercat ens faran lliures!

La indústria 4.0

L'onada d'innovacions que s'estan covant és aterradora: indústria 4.0, la smart fabrik i la organització de la producció en xarxa - microfactories - per oferir series personalitzades a preus d'economies d'escala amb la automatització de tota la cadena de producció, des dels proveïdors al clients seguint per la cadena logística. Aquí la gestió dels milions de dades que genera l'automatització i les mètriques de multitud de variables són el factor crític d'èxit. La vida és quantitativa.

Facebook ocupa 13.000 treballadors amb un benefici per cap de 250.000$  mentre que Daimler treballen 284.000 persones un benefici per cap de 30.000$. Cal repensar la forma en com es produeixen els cotxes des de Henry Ford per utilizar plenament les possibilitats que genera el canvi tecnològic.

Les consultores llencen els seus estudis: es creu que la indústria alemanya crearà 390.000 llocs de treball en els pròxim deu anys, que la productivitat pujarà un 30% però no queda GENS CLAR si hi haurà saldo net d'ocupació positiu. La automatització de les fàbriques i la producció en xarxa comporta que només sobrevisquin els treballs amb més valor afegit amb la qual cosa tornem a la dispersió salarial, per no parlar de la geografía económica.


Intel·ligència artificial: el Watson d'IBM

L'altra gran avenç tecnològic és la intel·ligència artificial, que representa per les nostres capacitats mentals el mateix que va representar la màquina de vapor a la força física humana. Primer va ser una capacitat de càlcul exponencial per mesurar dades estructurades - números-, segon el treball amb dades no estructurades com textos o parla i finalment, la capacitat d'aprendre. Aquesta tecnològia substitueix directament molts treballs molt ben remunerats: de qui et fiaries més d'un metge o d'una màquina que té el coneixement de 600 metges de diagnòstic? Stephen Hawking advertia que aquest podia ser l'últim gran invent de la humanitat.

Un estudi de l'universitat d'Oxford ( Carl Frey, 2013) sosté que un 47% dels llocs de treball es veuran afectats per la intel·ligència artificial als USA: treballadors de banca, comptables, advocats, auditors, totes les feines sobre una taula i inclús els propis programadors. I el pitjor, el canvi tecnològic és tant ràpid que les noves ocupacions es veuran afectades pel propi canvi: el saldo net és negatiu, es destrueix ocupació i no se'n crea de nova. Aquest estudi es va replicar al 2016 al ZEW, Zentrum für Europäische Wirtschaftsforschung, socialdemòcrata, sota la hipotèsis que tot els que fos automitzable NO s'automatitzaria, sortia un 12% de llocs de treball a Alemanya directament afectats. Tot el que sigui rutinari i més o menys reglat, serà automatitzat.

Aquest procés d'automatització i digitalització no és neutre: es polaritza el mercat de treball. Per una banda es búsquen perfils molt qualificats per utilitzar les noves tecnologies i per l'altra un sector de baixos salaris que són els que tenen més perill de ser substituïts. Segons Brynjolsfon i MacAffe del MIT des de l'any 2000 augmentar la productivitat als USA mentre baixa l'ocupació trencant la seva correlació històrica. La gran paradoxa: sectors amb forts creixements de la productivitat convivint una precarització creixent del mercat laboral.

La ministra de Treball, Andrea Nahles -SPD- sostè que no ens hem d'espantar, que es crearan els llocs de neurolinguista, analista d'algoritmes i una bona llista de noves ocupacions. Tornem al saldo net, la dispersió salarial i la geografia econòmica.

El treball del futur: la Gig Economy.

El treball del futur es juga en dos tipus d'empreses: grans empreses que desenvoluparan cada cop models de negoci més complexes i microempreses, un ecosistema amb milions de petits "autònoms" i el seus partners. La digitalització permet una infraestructura global inmediata: una idea pot trobar, capital, treball, clients on line en un mercat global.

 

Les grans empreses IT ( HP, IBM...) ho han entès i han traslladat els costos laborals al núvol i és fantàstic per que no hi ha sindicats, vacances i amb prou feines salari mínim. De fet quan IBM vol contractar una persona menys de 26 mesos surt a compte un autònom degut als alts costos de recruitment. Surten relativament més cars però treballen més i la seva incorporació és més rápida...La inseguretat laboral fa espabilar.

A Alemanya, només el 11% de la població són autònoms mentre que a USA és el 34%, no cal dir que créixerà: els autònoms digitals són una empresa en ells mateixos, assumint tots els riscos....treballen per projecte i amb una gran temporalitat. La línea entre treball fixe i temporal, atur o vacances és cada cop més fina.

 JA EN PARLAREM....PERÒ PINTEN BASTOS: ATUR TECNOLÒGIC I DURANT FORÇA TEMPS, MAJOR DESIGUALTAT I CREC QUE ELS PAïSOS DEL NORD D'EUROPA SORTIRAN GUANYANT.....SI NOSALTRES NO ESPABILEM.

 

0/ La intel·ligència artifical té capacitat per analitzar en un instant el seu entorn. El meu amic jueu de Los Angeles em va dir que estaven esperant el cotxe de Google com aigua de maig ja que així podrien sortir bolingues per la nit i torna a casa sans i estalvis ;) 

1/ Inflation in the UK
http://inflation.stephenmorley.org/

2/ Weak productivity boosts assets markets
http://blog.zeit.de/herdentrieb/files/2016/09/Wermuths_Investment_Outlook_September_2016.pdf

3/Richard Freeman de Harvard, diu que si augmenta la polarització en el mercat de treball apareixerà un nou feudalisme. És probable que el pròxim partit que pugi al Bundestag sigui els "Analògics".

O Banca d'Inversions o Banca Comercial: Deutsche Bank

Durant el ball de fusions i adquisions de la banca espanyola, em van explicar que un President de banc davant la nova caixa que acabava d'adquirir deia als directors d'oficina que aquí no es treballava per la obra social sinó per l'accionista. La pressió per obtenir rendibilitat passant per sobre treballadors, clients o qualsevol criteri de risc.  La "shareholder value " és un dels factors que més a pesat en la crisi de 2008 juntament amb els errors del regulador, ja sigui per debilitat - manca de recursos i  legislació inadequada - ja sigui per negligencia o conmivència política. Aquí ha llepat tant el Banc d'Espanya com la BaFin Alemanya. La globalització necessita desregulació.

Els stresstest d'aquest estiu han estat un alleujament per la banca alemanya especialment pel DB que malgrat està per sota de la mitja, ha tret un resultat millor de l'esperat. Cryan, Weidmann i tot el sector financer alemany han tret pit: aquí no passa res...hem de millorar  una miqueta el core capital i a córrer. La obvietat. Com un país amb un superàvit exportador tant bèstia té un bancs tant "cutres"? En comptes d'apostar pel made in germany, la banca online o bé la banca privada, es van dedicar al Investment banking i ara resulta que aquest és arriscat, no genera beneficis i les autoritats s'ho miran amb lupa. Els tipus d'interès negatius han deixat al descobert la gran debilitat bancària: ningú sap ben bé d'on sortiran els ingressos del futur.

Les decadències també poden ser divertides.

Napoleó abans de nomenar els generals preguntava si tenien sort o no. No és el cas. John Cryan no té molta sort: un informe del IMF subratlla que el DB és crític per l'estabilitat del sistema financer, la filial americana no ha aprovat per dues vegades els test de la FED, els sistemes informàtics li van fallar provocant el caos a mes de 2,9 milions de comptes, l'escandol de rentat de diner rus entre 2011 i 2015 saltant-se els mecanismes de control del banc (10.000M$) i finalment el Brèxit: l'acció va caure el 15% un cops coneguts els resultats del referèndum.  A Londres hi treballen 8.000 paios pel Deutsche Bank. Resulta obvi,  que a partir d'ara,  serà difícil que es negociïn títols de deute italania a Londres.

Cryan per això no es deixa intimidar i  segueix amb el manual del "persianero": reduir oficines,  invertir en IT, renunciant als bonus i encara té temps per escriure cartes als treballadors arengant-los ha tenir iniciativa pròpia - mmmm....marramiau per que això vol dir que l'organització no funciona. De fet les enquestes de satisfacció que es fan entre el treballadors no es fan públiques - al Commerzbank, si -.

El pitjor és que vol tancar la carpeta dels escàndols i judicis però no pot, només cal mirar la multa de 14M$ del passat cap de setmana o el que és pitjor, la multa ADICIONAL de 100M de lliures que les autoritats britàniques - FCA-  li han col·locat al banc per la falta de cooperació per l'escàndol de manipulació del Libor. Aquest afecta directament al President del Consell d'Administració, Paul Achleitner i mostra un "pugna" oberta entre el Consell d'Administració i el Consell directiu.

Un altre capítol plasma la tensió entre control i negoci: Georg Thoma, advocat de 71 anys ha renunciat al comité d'integritat liderat pel seu ex-amic Paul Achleiter que l'havia anat a buscar un jurista de prestigi per rentar la cara del banc. Aquesta comissió havia d'estudiar diversos escàndols i havia provocat enfrontaments públics al Frankfurter Allgemaine (!) amb els managers que havien de ser controlats. Tot això a tres setmanes de la l'Assamble General. Fins que no salti Achleitner, no compreu accions ;).

 

 o Banca Comercial o....

Una de les avantatges del Deutsche Bank és que té dues torres a Frankfurt. El Deutsche Bank va adquirir un debilitat Postbank durant la crisis de 2008. En aquell moment Ackerman sostenia que era un retorn als orígens i reforçava les bases del DB com a banca comercial, ja que adquiria 14 milions de clients amb els seus estalvis i llibretetes. Fins i tot van tirar endavant el projecte IT d'integració de paltaformes Magellan. A principis de 2015, l'indio Anshu Jain proposava desfer-se del Postbank per reduir pes al balanç i sobretot els requisits de capital, tot i que els dipòsits Postbank li permetia refinançar els seus negocis de risky. Fins ara no s'ha trobat comprador que vulgui pagar un preu adequat (ISIDRUUUU !!!!!!) i la sortida a borsa no és viable a curt. El nou CEO, John Cryan no té tant clar que el Postbank s'hagi de vendre, sosté que el DB és un banc per empreses des de la seva fundació, però de vegades somia en que apareix un inversor xinès i li compra el banc. En el Postbank es dirimeix el futur del Deutsche Bank.

L'estratègia de Cryan es concentrar-se en aquells segments de negoci que puguin ser més rentables a llarg termini pel banc: les empreses. Vol potenciar els segments de Transaccions, Mitjans de pagament, Finançament de comerç i el Cash Management de les empreses. A partir d'aquest nucli sorgeixen altres derivades com el trading de diveses o assegurançes, però l'empresa és el centre. El investment banking sembla que es queda enrera, però en cap de les branques anteriors el Deutsche Bank ostenta una posició de lideratge.

El gran problema és la falta rendibilitat dels bancs alemanys - sobretot si comparem amb els europeus - i no és problema de  només reduir els costos un 10-15%. Durant aquest estiu s'han trobat les cúpules del Commerzbank i el Deutsche Bank, els rumors de fusió entre ambdós bancs augmenten encara que es veu poc probable per que senzillament, falta capital per part del Deutsche Bank. Les accions  d'ambdós van pujar  i sobre el paper és una bona operación ja que el Commerzbank és bò en particulars, les Mittelstands alemanyes i no està per moure tant paper. Ja en parlarem, però la creació d'un superbanken fa trempar.

...o Banca d'Inversions.

BNP, amb una seu discreta entre el Louvre i la Opera ha presentat un segon trimestre amb un benefici de 2.600M€ contra els 20M€ del Deutsche Bank. Sense extraordinaris per la venda d'accions de VISA, arribarien als 2.200M€ i  amb un capitalització bursátil de 53.000M€ és el primer banc europeu. Pel BNP el negoci a UK és el 2,5% del total i se centre en banca privada i mentre que el investment banking representa només un 25% dels beneficis, pel Deutsche Bank és el 60%. El BNP tampoc està immaculat: té riscos a Italia amb la Banca Nazionale del Lavoro i van pagar 9.000M$ als USA per negocis amb Iran, Cuba i Sudan al 2014. Tot està tallat a temps -sembla -.

No són els baixos tipus només. Els francesos no van gosar trepitjar Wall Street, només van voler entrar els suïssos d'UBS i Credite Suisse i van sortir força escaldalts, el UBS intervingut i el Credit Suisse ple d'escàndols al igual que Deutsche Bank. Malgrat tot, UBS s'ha sabut reconvertir i treu millors xifres que el Deutsche Bank, especialment en la gestió de patrimoni.

El mític CEO del Deutsche Bank, Alfred Herrhausen, assessinat pels cervells de la RAF l'any 1989 sostenia que "als alemanys ens fascina, però no tenim, la cultura anglosaxona del negoci bancari". Si el Deutsche Bank vol seguir l'estela del Investment Banking probablement quedi a l'orbita de suïssos o francesos.

CALDRÀ VEURE QUE ES VEN PRIMER EL DEUTSCHE BANK: LA GESTIÓ DE PATRIMONI O BÉ EL POSTBANK.

NOTA0: El millor del BNP, és el cognom del seu President, ..........Bonnafè ;) 

NOTA 1: George Soros s'aprofita de la caiguda a Borsa de l'acció del Deutsche Bank, el Soros Fund Management va posar 100M€ el mateix divendres del Brexit ;). Peanuts.

NOTA2 : Commerzbank, és el segon banc alemany, més enganxat al país. El Schäuble té una participació del 15% degut al rescat bancari de 2008 i que no pensa vendre per que les pèrdues serien milionaries. L'error del Commerzbank va ser adquirir el Dresdner Bank al 2007. Martin Blessing, el pobre president del que han fet força conya, acaba de deixar la presidència repartint un divident minso. El nou CEO, Martin Zielke ja prepara un pla per fotre fora entre 5.000 i 10.000 treballadors dels 50.000 que té per guanyar rendibilitat. Cotitza molt per sota del seu valor en llibres així que és un bon candidat per una adquisició. Potser podriem comprar accions.

NOTA3: Una de les possiblitats de creixement del Deutsche Bank en el camp de l'Investment banking és la revolució que hi haurà al mercat de capitals europeu on la banquerització de les empreses quedarà enrera i cada cop s'assemblarà més a l'anglosaxó. 

NOTA4: L'impacte dels tipus d'interès negatius: dos terços dels dipòsits del Deutsche Bank són en euros i a part tenen 500M€ en negocis amb derivats amb actius de baix risc, com bons alemanys, que donen ara rendibilitats negatives.

 

Bones Vacances!!!!!

Bé, tanco el bloc per tres setmanes ;)

M'ha quedat pendent escriure més sobre el Brèxit i sobre l'embolic Boris Johnson and co.... Sembla com si l'Astut i la seva colla s'hagués teletransportat a UK però que revela la debilitat de la idea d'Europa. Estem més fotuts del que sembla.

El més llegit dels articles aquest curs ha estat el dels germans Samwer, encara que el que més em va agradar a mi és el que vaig fer l'estiu passat sobre Fintech. Al setembre començarem amb els bancs alemanys que dona per fer uns quants post.

L' EURO I LA LLIURA ESTERLINA ARRIBARAN A LA PARITAT EL PRÒXIM TRIMESTRE....AQUEST NADAL ANIREM A LONDRES A COMPRAR DISCS BARATETS!!!!

Els "anglo-cabrones".....Brexit part II

La City apreta les dents

Hi una rus a Londres que organitza els Kleptocracy Tours, on visita les luxoses vivendes propietat oligarques russos, milonaris xinos o dictadors africans. Hi ha tot un excèrcit de banquers, economistes i advocats que ajuden a blanquejar diners d'origen dubtós. A Londrés per això arriba diner de tot tipus, net i brut, ja que és el primer centre financer del món, per davant de Nova York o Hong-Kong, ocupant 730.000 persones. Londres té un PIB equivalent al de Suècia  i representa un 25% del PIB del Regne Unit. 

Thatcher va fer la reconversió indústrial per passar a una societats de serveis i quin millor servei que manegar duros. L'anomenat Big Bang va liquidar el sistema bancari anglès d'avis malpartis fumant puros per una forta liberlització del sector permeten l'entrada de firmes estrangeres en el mercat de capitals anglès. Els americans van arribar, però també alemanys - el Deutsche Bank va fer servir Londres de cap de pont a finals dels vuitanta per la seva aventura americana - i amb ells la ideologia del Stakeholder-value , l'accionista per sobre clients, proveïdors, treballadors i el que faci falta - en parlarem en post posterior- . Van convertir Londres en la seu de la banca d'inversió però també la seu del fenòmen Wimbeldon: ser el gran anfitrió de les grans companyies financeres, però no tenir cap a la final. Després del Big Bang  em prou feines va quedar banca autòctona.

Amb els atacs del 11 de Setembre i el tancament dels USA van situar Londres com a primer centre financer mundial i encara que la crisi financera de 2008 va impactar durament amb la intervenció del Northern Rock i el Royal Bank i els escàndols  de manipulació del Libor, ha reaccionat modernitzant la supervisió i introduint major competencia dintre del sector.

La crisis del 2008, la política de diner barat i el nou benestar dels països emergents, ha fet que torni a fluir el diner cap Londres, però aquesta vegada no és a través dels bancs sinó dels gestors de fons i  hedge fonds. De la banca a la gestió de patriomoni: en els últims vuit anys s'ha doblat el volum que maneguen els gestors de fons. Blackrock, Hermes o bé Hedge Fonds com TCI són els principals clients dels bancs i alhora els principals accionistes ( i no només de bancs sinó també de grans empreses indústrials com VW o el mateix Deutsche Bank). El Brexit ha impactat directament al sector financer.

Frankfurt no és Londres

Londres és la seu del principal del trading de divises. Des de la creació de l'Euro, els alemanys sempre han tingut la il·lusió de crear un gran centre financer a Frankfurt per que no s'entèn que el principal mercat de l'euro estigui Londres. Res més lluny de la realitat: Frankfurt ha prosperat, ha guanyat la plaça per fer el clearing del Renminbi xinès a Europa però té mateixa població que tota la gent ocupada al sector bancari a Londres.

Deutsche Bank i el seu CEO, el britànic John Cryan va anunciar que un Brexit provocaria un replegament del DB a Europa....alguna cosa es mourà ja que s'espera que Frankfurt guanyi 20.000 nous treballadors financers. Cal tenir en compte  que els Bancs que s'instal·len a UK tenen el EU Pass permetent-los operar en tot el conjunt de la UE sense suportar restriccions nacionals. És el cap de pont perfecte per qualsevol expansió per europa, de fet Londres és la seu de 250 bancs estrangers. François Villeroy de Galhau, cap del Banc de França, ja s'ha afanyat a dir que això del EU pass s'acabarà....Ja veurem com van les negociacions.

London Stock Exchange té el major nombre d'empreses estrangeres cotitzant, concretament 126 i per això mateix la Deutsche Börse vol adquirir-la i crea una Mega Borsa europea. El president de la Deutsche Börse afirma a cada ocasió que pot, que això del Brexit no altera els plans de fusió i que la seu serà evidentment a Londres i no a Frankfurt, encara que alguns dubten que una gran borsa europea pugui està fora de la UE. Ambdues borses han creat una comissió de seguiment però resulta obvi que el Brexit no facilitarà la fusió.

La guerra per les Start Up's: Berlin vs Londres,

El Canary Wharf i la incubadora Level 39 concentra les 200 principals Fintech londinenques que destrossaran el sector bancari tal com l'hem conegut. Com els anglesos no són idiotes, el supervisor bancari FCA ha col·locat una oficina per suavitzar els requisits legals de llançament (!) per que les start ups puguin testar els nous productes. El govern ha entès que l'evolució del sistema financer és clau per Londres.  Al 2015 es van invertir 524 Milions de Lliures en Fintech mentre actualment treballen 61.000 persones, més que a Nova York. L'impacte del Brexit de moment no ha generat gaires turbulències a l'economia real però per les start ups respresentarà més burocràcia, restriccions en la contractació de mà d'obra i ja no diguem que passarà si trontolla el UE Pass: la última adquisició dels germans Samwer és el Funding Circle que estan fusionant amb Zencap per expandir-se a la resta d'Europa. Si la incertesa augmenta pot ser que moltes es desplacin a Dublin, Luxemburg o bé Berlin.

En els últims 5 anys Berlin ha guanyat terreny, es comptabilitzen 171.000 start ups mentre que Londres, el number one europeu de les Start Ups, compta amb 275.000. El més sorprenent dels informes de Venture Capital és que Berlin ha aconseguit inversions per import de 2.145M€ mentre que Londres 1.773M€, segons l'informe de Ernst and Young (2013-2105).  En els últims tres anys, a Berlin s'hi han instal·lat 3.000 empreses tecnològiques i 13 empreses que cotitzen al DAX han obert Innovation Labs aquí. Per cert, el segon sector on s'inverteix més a les start ups alemanyes és el Fintech.

NOTA1: Soros va apostar pel Brèxit ;) .

NOTA2: La inversió alemanya en Fintech durant aquesta primera meitat d'any ha arribat als 209M€ que comparat em els 90M€ s'ha més que doblat.

Els "Anglo-cabrones"....Brexit part I

Si poseu la BBC, sempre sempre sempre, surten documentals sobre la segona guerra mundial: l'operació Barbarossa, la Batalla de les Ardenes o la lluita submanira... Els alemanys no ho soporten, se senten alèrgia mutua. Em recorda una mica quan al ICEX parlaven dels "anglo-cabrones"...aquest cop però Gibraltar està de part de la UE ;).

El pes de la Història

Hi ha una divergència fonamental entre el que representa la construcció europea entre el Regne Únit i Alemanya, pel primer "the finest hour of democracy" va ser la defensa de la democracia en solitari a Europa i l'entrada a la guerra al setembre del 1939, mentre que per Alemanya aquest és el mateix periode històric és el més obscur. En solitari, i sense l'ajuda dels USA, van guanyar la batalla de l'aire amb la Royal Air Force plantan cara a la Luftwaffe. La construcció europea representen coses diferents per ambdós països: per Alemanya és un qüestió essencial la idea d'Europa, pel Regne Unit instrumental.

Va ser Willy Brandt qui va desbloquejar l'entrada del Regne Unit al 1969 sent president francés George Pompidou. Sense el país on va néixer la democràcia era dificil construïr europa, però de seguida es va veure que tant el Regne Unit com França es posaven d'acord quan Alemanya mirava l'Est. Quan Brandt es li van comentar que a les memòries de George Kennan, l'ideòleg de la guerra freda, alertava, ja al 1949, que qualsevol intent de vincular irrevocablement el Regne Únit a la Comunitat Europea fracassaria ja que els anglesos sempre donarien prioritat a la seva relació especial amb els USA, va dir: això m'ho haurien d'haver dit abans.

Brandt es va "equivocar" quan donà suport a fer  eleccions europees (1979) i a la creació d'un parlament europeu, que com ell mateix sostenia, un parlament porta amb ell la legislació i tot això, malgrat les minses atribucions que tenia.  Els anglesos només hi van participar per controlar-lo amb la conseqüent paralisis. I és més, amb la caiguda del mur, els anglesos van abogar per l'ampliació però no per un aprofundiment de les relacions dintre Unió Europea. Anglaterra garanteix a Washington que Europa no parlarà mai amb una sola veu.

La globalització

Fa uns mesos parlava amb un empresari que em deia que li costava 300 euros - 300 euros!- portar un container del port de Taiwan a Barcelona, dels petitets, dels de 20 peus. Això representa que els costos laborals - salaris - són homogenis entre Europa i la Xina -. Per cert, un Kalashnikov nou de trinca surt per uns 270€. El ressorgiment de Xina, del Brasi  o la Índia no és un invent de la city de Londres, ni de Wall Street com creuen els francesos, és una fenòmen que afecta íntimament a Europa i que està trencant els seus equilibris interns.

On abans hi havien rendiments creixents, ara son decreixents i els problemes de competitivitat de bona part d'Europa, especialment França, fan que sigui necessari fer reformes estructurals. Quan hom parla de reformes estructurals representa rebaixar els drets dels treballadors - prestacions d'atur, acomiadament.... - i flexibilitzar el mercat de treball o siguir reduir el pes dels salaris al compte de resultats per millorar la competitivitat de les "nostres" empreses. La contradicció rau aquí: quan hom aplica mesures per millorar la competitivitat genera una major desigualtat, augmenta la dispersió salarial. Uns poquets són més rics i molts altres són més pobres. Alemanya, amb l'Agenda 2010 ha seguit aquest camí i certament a triumfat a l'economia global però amb un cost social que l'actual govern està tractant de minorar.

Aquest és un dels dilemes a què s'enfronta la UE: l'increment de la desigualtat genera un excèrcit d'empobrits que veu el futur atrapat pels baixos salaris,  la inestabilitat laboral i minses cobertures socials i és aquí, en aquest punt, quan arriben les conseqüències polítiques.  La bretxa entre la massa i l’èlit cada cop s’eixampla més, bona part dels ciutadans se senten traïts pels seus representants polítics, cada cop més "estatalitzats" i apareix el populisme. Els partits tradicionals representen menys centre mentre apareixen líders radicals a dreta i esquerra ocupant l’espai que deixen, mobilitzant aquells que generalment no voten - i que tots tenim la imatge al cap -. Només cal llegir la història moderna del SPD. El poble menut cada cop és més reaccionari: nació, familia, treball, tradició en un món més petit, més cosmopolita, més barrejat i més lliure però també més isolat. Entre l'Estat Nacional i el Weltbürgerschaft.

La victòria del Brèxit ha mostrat la incapacitat de la City de Londres, amb totes les seves palanques mediàtiques i polítiques, per sobreposar la política d'interessos a la qüestió identitaria en un país que va veure néixer el capitalisme!

Entre el perill i l'extrema necessitat hi ha un camí intermedi: la mort.

El Brexit ha tornat a situar la UE davant del dilema què vol ser de gran - de fet no hi ha plantejaments estratègics a 10 anys vista -. Per una banda, aprofundir en major integració, tal com proposa el Tractat de Lisboa, o bé, es retorna a l'Estat Nacional. En el moment, en que es van fer públics els resultats del referéndum va començar la batalla: Jean Claude Junker i Martin Schultz en una trinxera i de l'altra, els caps d'Estat, liderat per Merkel, que en aquesta qüestió ha tancat un pacte amb els mateixos països de l'Est Europeu que fa un parell de mesos combatien la política d'acolliment a refugiats.

El mateix divendres al matí,  Martin Schultz es va reunir amb Sigmar Gabriel - Secretari General del SPD i Vizekanzler - i Frank Walter Steinmeier - ministre d'exteriors i al meu entendre el millor home del SPD - per tractar la qüestió: no només és perillós que altres Estats segueixin l'exemple del Regne Unit, sinó que amb la seva partida, marxa un dels grans enemics de la integració europea i es pot aprofitar la jugada. El mateix divendres el SPD penja a la seva pàgina web "La nova fundació d'Europa" ( Europa neu gründen) redactat per Schultz i Gabriel. Clar desafiament a Merkel.

Per la seva banda, Merkel no té pla B davant la sortida dels britànics. Necessita guanyar temps per reconstruir la forta aliança que tenia amb els britànics per plantar cara a la Comissió i els intents de flexibilitzar la política fiscal a la UE pels països del sud d'Europa  (i especialment, França). En el tancament de l'executiva de la CDU/CSU a Postdam sosté que "un major aprofundiment en la integració europea podria fer despenjar altres països membres". Tot d'acord amb Schäuble.

El poder a la UE està concentrat on els interessos estatals es bloquen mutuament. La política de Merkel és la d'anar fent - Weiter-so politik - intentant que els aconteixements no canviïn el stato quo, renunciant a qualsevol acció política.... Com sempre ha fet, però amb dues excepcions: el canvi climàtic i els refugiats.

Contra els desitjos de Merkel, França vol una sortida ràpida dels britànics, per tal de guanyar  influència dintre de la UE i fer de contrapès als alemanys...... Traduït: relaxar els criteris de dèficit públic.

DE MOMENT LA BATALLA L'HA GUANYAT MERKEL, NO HI HA CANVIS ENS ELS TRACTATS I DESPRÉS DE L'ESTIU....JA PARLAREM.
WEITER-SO POLITIK.

NOTA1: Quan Brandt va visitar London al 1962 i va explicar en seu discurs amb companys del Labour Party que el Regne Unit pertenyia a Europa, es va crear tal rebombori que el president de Labour Party Hugh, Gaistkell, va crida a l'ordre i respecte per l'invitat. No només és la boira del canal.

NOTA2: En una magnifica entrevista a Jürgen Habermas al Die Zeit ratifica la seva posició davant la eurocrisis criticant a Merkel i Schäuble per contraposar els intressos "nacionals" a curt contra el futur de la UE. Merkel és una espècie de narcòtic per la UE. Per la gent jove, el mercat i la tecnologia - Silicon Valley- salvaran la societat fent el sistema democràtic irrellevant...ja en parlarem.

NOTA3:El sociòleg Wolfgang Streeck creu que la UE és una màquina de desregular ( pèrdua del sentit democràtic) i que ha deixat a les nacions en pilotes davant del capitalisme salvatge. S'ha de tornar al marc nacional de l'Economia Social de Mercat.

NOTA4: El manifest del SPD. Europa neu gründen

https://www.spd.de/fileadmin/Dokumente/Sonstiges__Papiere_et_al_/PK_Europa_Paper.pdf