Cap ceremònia davant la porta de Brandenburg, cap acte d'Estat a Berlin, ni el sarcòfag navegant per l'Elba, res d'això....una ceremònia a Estrasburg, la capital d'Europa, com a política de gestos per despedir a Helmut Kohl. La viuda, una tia txunga que va conèixer després de la mort de seva esposa, quasi veta a la Kanzlerin alhora de xerrar al funeral, això si, van parlar forces enemics de la Merkel, Jean Claude Junker, Viktor Orban.....Kohl sempre la veure com una traïdora a la que va rescatar del anonimat i després li va fotre la punyalada i el que és pitjor, la veu com el màxim exponent de l'Europa dels comptables, desmantellant tot allò pel que havia treballat.
Kohl, el anti-economista
Els liberals del FDP van trencar la coalició amb Schmidt, teòricament per impulsar el creixement i donar una orientació més liberal a una economia tocada per la segona crisis del petroli . Un cop al govern, Kohl no va fer res de tot això: va seguir els exemples de Thatcher i Reagan però no se li va passar pel barret aplicar-los a Alemanya, amb prou feines va fer una tímida reforma fiscal a l'inici del seu mandat. Mai va seguir una política neoliberal al ús per que sabia que no era traslladable a Alemanya i a més, si la feia, perdia el centre polític.
A Kohl l'interessava l'Economia en la mesura que li proporcionava contactes amb els principals actors econòmics i el que s'anomena en argot de Pfalz, bimbes - la pasta i no de menjar - per la CDU. La "Ordnungspolitik" li importava un rabe - el seu ministre Finances fins al 1989 no era ni economista - , en comptes de "Volkswirtschaft" parlava de "Vaterland" i els consells dels experts econòmics se'ls passava pel folre. En aquest aspecte se semblava més a Willy Brandt que a Helmut Schmidt, economista.
A Kohl l'interessava l'Economia en la mesura que li proporcionava contactes amb els principals actors econòmics i el que s'anomena en argot de Pfalz, bimbes - la pasta i no de menjar - per la CDU. La "Ordnungspolitik" li importava un rabe - el seu ministre Finances fins al 1989 no era ni economista - , en comptes de "Volkswirtschaft" parlava de "Vaterland" i els consells dels experts econòmics se'ls passava pel folre. En aquest aspecte se semblava més a Willy Brandt que a Helmut Schmidt, economista.
La tímida reforma fiscal i el canvi de cojuntura va fer que Alemanya gaudís d'una major prosperitat anestesiant l'impuls de reformador - al 1986 baixa la inflació i els nivells de deute públic estan controlats -. Al arribar la Reunficació, tot el focus econòmic va quedar fixat a l'Est i no es va tocar res, ni pensions, ni mercat de treball...res de res, va seguir un política plenament socialdemòcrata. Fins al 1996, instat per Schäuble, no es va establir un paquet de mesures en política econòmica signficatives. Va ser Schröder el que va pagar la manca de reformes de Kohl.
La Reunificació: clars i obscurs.
Malgrat les reticències de Mitterrand i Thatcher i amb el suport de Bush i Gorbatxov, va aconseguir la reunificació alemanya ràpidament. El fallit cop militar del 1991 a Rússia va demostrar que Kohl tenia raó aprofintat la finestra d'oportunitat que se li va obrir al 1989. La gran virtut de Kohl va ser aprofitar el kairós ;).
La reunificació per absorció va portar un sèrie de problemes que duren fins avui. L'aplicació del dret laboral de la RFA a la DDR i la extenció dels convenis derivats de la negociació col·lectiva de la RFA ,va comportar l'igualment de salaris entre l'Est i l'Oest de forma inmediata però va provocar un increment de l'atur espectacular - només suportada socialment a través subsidis - . Per acabar-ho d'adobar la conversió del D-Mark a 1:1 - decisió que es va endur per davant el president del Bundesbank, Otto Pöhl per diferències amb Kohl - va provocar que els salaris pugessin molt per sobre de la productivitat. En resum, atur estratosfèric, un societat esquerdada i una bretxa en el PIB que des de 1995 encara es manté intacta.
Kohl esperava un augment de la Inversió privada però no va ser així: les empreses de l'oest prefereien invertir a Polònia que a Dresden, deixant l'Est com una economia fortament depenent de transferències. Segons Hans Wernen Sinn, Kohl no va tenir en compte principis econòmics bàsics alhora d'executar la reunificació. Per acabar-ho d'arreglar, Marcel Fratzcher, cap d'estudis del Think Tank socialdemòcrata DIW, sosté que la reunificació ha estat un èxit ja que podia haver acabat com el sud d'Italia (!). Segons Fratzcher, el problema de la DDR és el mateix que Grècia: no és un problema de preus relatiu - tipus de canvi en el cas de Grècia - sinó institucional, el que tocava era reforma les institucions ja que ningú volia comprar un traban encara que estiguessin tirats de preu.
Kohl esperava un augment de la Inversió privada però no va ser així: les empreses de l'oest prefereien invertir a Polònia que a Dresden, deixant l'Est com una economia fortament depenent de transferències. Segons Hans Wernen Sinn, Kohl no va tenir en compte principis econòmics bàsics alhora d'executar la reunificació. Per acabar-ho d'arreglar, Marcel Fratzcher, cap d'estudis del Think Tank socialdemòcrata DIW, sosté que la reunificació ha estat un èxit ja que podia haver acabat com el sud d'Italia (!). Segons Fratzcher, el problema de la DDR és el mateix que Grècia: no és un problema de preus relatiu - tipus de canvi en el cas de Grècia - sinó institucional, el que tocava era reforma les institucions ja que ningú volia comprar un traban encara que estiguessin tirats de preu.
L'Europa dels comptables: l'Euro.
El sistema de pensar en categories familiars també ho va exportar a la política internacional amb l'anomenada Strick-jacken Diplomatie, aquí valia més la relació personal que no la ideològica. Sempre va tenir preferència per Mitterand en comptes de Thatcher. La política exterior de Kohl es basava en tres eixos: pànic de una política exterior alemanya en solitari - el sonderweg -, la relació especial amb França i la vinculació Europa. El gran poder alemany - econòmic i demogràfic - va ser utilitzat de forma molt suau per Kohl, no va abusar dels petits i va ensucrar a tothom amb les seves bimbes.
La tesis de Kohl és que la reunificació alemanya i l'Euro eren dues cares de la mateixa moneda ja que una Alemanya nacionalment unida només podia realitzar-se vinculant el seu destí a Europa i l'Euro. I ho va fer - per que tenia autoritat per fer-ho - en contra de l'opinió del Bundesbank i bona part de la intelligentsia econòmica alemanya.
Segons Hans Werner Sinn, Kohl no tenia raó i si Ralph Dahrendorf, Milton Friedman, Martin Feldstein, Peter Bernholz, Joachim Starbatty, Manfred Neumann, Renate Ohr i molts altres economistes del grup dels 153 que es van manifestar contra la introducció del Euro i dels que Kohl va fer mofa. Segons Sinn, el Tractat de Maastricht es va mostrar insuficient per evitar que els Estats monetitzessin els seu dèficits i no es responsabilitzessin dels seus propis deutes, tot desembocant en la crisis del Euro. En síntesis, la tesis de sempre: sense una política fiscal comuna, no hi ha moneda única. L'amic Hans Werner, sempre verinós, recupera un frase Kohl on deia fa poc, que la integració europea requeria una certa pausa.
El desastre....
Que ha Kohl l'havien fotut fora al 1998 va quedar clar a les negociacions pel Tractat de Niça al 2000 quan Schröder va demanar majors vots al Consell d'Europa pel pes demogràfic Alemany davant l'astorament dels francesos. Un embolic que es va fer públic però que és el detall que demostra el canvi de tendència: a Kohl no se li hagués acudit dir PÚBLICAMENT als països del Sud d'Europa que hi hauria diners a canvi de reformes, o bé encetar un política de refugiats sense parlar amb Txèquia, Hongria.....
LA CRISIS DEL EURO HA POSAT EN QÜESTIÓ LA FIABILITAT ALEMANYA AL PROJECTE EUROPEU.
NOTA1: Kohl era un home de la RFA i dels intensos debats parlamentaris a Bonn molt polaritzats entre sozis i schwarzen. El món es dividia entre amics i enemics. Merkel entra en la segona categoria.
NOTA2: Als viatges al exterior sempre va cuidar la seva imatge i la dignitat del càrrec : mai va anar a la piscina del Hotel però por a ser fotografiat i va desterrar un periodista un cert temps dels viatges presidencials, per que va veure la grandaria del lavabo de l'avió (!).
