Helmut Schmidt...com s'arriba a Bundeskanzler

El dia de Nadal  del 2003 vaig sortir a passejar pel centre amb el meu pare, el sol d'hivern fa que el dia sigui transparent i la poca concurrència el fa relaxat. Parem al Cafè de l'Opera, a la Rambla i ens posem a llegir els respectius llibres i fem tertúlia. A la sortida ens vam acomiadar per que jo tenia que passar per casa meva. Vaig pujar la Rambla i a la plaça Catalunya vaig trobar l'acte de record de l'avi Macià....Entranyable. Vaig continuar i de sobte vaig veure dos cotxes negres immensos amb els vidres tintats que s'aturaven davant del Banc d'Espanya. Van baixar Carod-Rovira i el cerebro amb tal arrogància que vaig pensar cap a dintre...això acabarà malament. Tres setmanes després saltava als diaris la famosa reunió de Perpinyà.

Helmut Schmidt era una persona arrogant...arrogant contra l'estupidesa.

Herbert Wehner, l'apparatchik

Nascut a Dresden, entra a militar al Partit Comunista (KPD) al 1927 on arribà a parlamentari del Länder de Sachsen. A partir del 1933 passa a clandestinitat on coincidirà i serà el cap d'Erick Honecker - cap de les joventuts comunistes al Sarre-. Al 1937 marxa a l'exili moscovita. Poca broma, per salvar el coll es va fer delator de la NKWD passant informes secrets sobre companys que després van ser assassinats o bé enviats al Gulag. És funcionari del Kommintern a l'Hotel Lux de Moscou. Al 1942 intenta organitza la resistència alemanya des de Suècia on és detingut i es passa la resta de la guerra la presó. És la oportunitat per allunyar-se del KPD i sobretot de la pressió viscuda a la URSS.

Al 1946 apareix a Berlin, li demana a Kurt Schumacher de tornar al SPD abjurant públicament del comunisme. Al 1949 és diputat per Hamburg al Bundestag. Com us podeu imaginar no era estúpid: la idea de convertir l'aixecament del 17 de juny de 1953 a Berlin en Dia de la Unitat Alemanya  va ser seva. Responsable en bona part de la renúncia al marxisme i de la lluita de classes per part del SPD (Godesberger Programm 1959) , va posar als peus dels cavalls el SPD, quan Wehner va donar suport a Adenauer per lligar la RFA al bloc occidental i la OTAN. Ho va fer en CONTRA dels acords presos dintre de l'executiva del SPD (és a dir, contra Brandt).  Posteriorment Brandt admet que Wehner tenia raó en la seva estratègia d'apropament a la CDU/CSU. Aquest gir estratègic queda reflexat en el famós discurs de Wehner al 30 de juny de 1960 que permet al SPD passar de Klientenpartei - partit de clientela de la classe obrera - a Volkspartei - partit nacional- i preparar el terreny per la Gran Coalició del 1966 (CDU/CSU-SPD). La jugada de Wehner per entrar a govern és perfecta: entren a govern a canvi de NO reformar la llei electoral.

Willy Brandt, Bundeskanzler

Tant Wehner com Schmidt volien continuar la coalició amb la CDU/CSU ja que no veien preparat el SPD per liderar el govern. Brandt va tirar pel dret essent escollit Bundeskanzler al 1969, escapant-se de la tutela de Wehner i demostrant que el SPD tenia homes de govern. Brandt era un Instinkpolitiker, amb un lideratge suau - no dèbil - que va aconseguir fondre els anhels del poble alemany amb la seva acció política. I va reixir: sense ostpolitik, no hi ha Gortbatxov.

Wehner va observar la nomenament de Brandt com a Bundeskanzler com una pèrdua poder personal. Tenia a Brandt per dèbil i no concebia la política més enllà de la lluita de poder - un autèntic apparatchik -. Al seu torn, Brandt el veia hostil però no perillós.

La dimissió de Brandt: una obra mestra

El 30 de Maig de 1973, Wehner es reuneix oficialment amb Honecker, cara a cara. No hi ha actes d'aquesta reunió. A partir d'aquest moment li arriben a Brandt diverses crítiques que hauria fet Wehner sobre el fluix lideratge de Brandt a través del canal soviètic. Aquest no li dona importància.

A la tardor tornem-hi, Wehner és enviat a Moscou i torna a fer crítiques obertes sobre la gestió de Brandt (der Herr badet gerne lau). Brandt està força cabrejat, fa un face to face amb Wehner però NO té la suficient força política per desfer-se’n ja que posa en risc la unitat del partit. Humilia a Wehner durant l’executiva del SPD i aquest respon amb  el fals servilisme continuant la seva campanya: a les 6 setmanes fa pública una proposta a Honecker de negociació. Estava intentant crear un canal de comunicació amb la DDR paral·lel al de Brandt. El seu afany era consolidar-se com una peça clau entre les negociacions entre del RFA i la DDR, brillar dintre del conflicte i indirectament allunya els esforços cap a la unitat alemanya. Una Alemanya dividida consolidava el seu poder.

En aquest context explota l'afer Guillaume el 24 d'Abril de 1974, ningú li dona massa importància, més aviat és un error de seguretat del Ministeri de l'Interior (Genscher). Ara bé un cop passa a mans del fiscal, Nolland, home de confiança de Wehner, comença un judici paral·lel al Bundeskanzler. Genscher per desviar la seva responsabilitat passa un informe del ministeri sobre els afers extra matriomonials a Nolland i a Wehner...d’aquí al Bild hi havia un pas.

A Brandt li passa com a Robespierre, en el moment clau li traeixen les forces: tenia depressions, estava exhaust després de la campanya del 72 i la pressió del càrrec no era menor. L’acte final va ser la reunió amb Wehner el 5 de Maig, dues setmanes després de l’esclat de l'escandol a Munstereifel on hi havia una trobada del SPD. No hi ha testimonis de la trobada però Brandt no aconseguir el suport de Wehner dintre del partit. Continuar significava la caça a l'home (amb el risc d'esbombar relacions extra matrimonials) i el risc de provocar una escissió dintre del SPD.  Els companys de partit no li van donar suport i encara que de jove havia estat boxejador amateur als molls de Lübeck, va dimitir el 6 de Maig.

Les dues preguntes crítiques eren des de quan Genscher, Nolland i Wehner coneixien l'existència de Guillaume sense que Brandt ho sabés i si Honecker coneixia l'existència de Guillaume, ja que potser li hagués passat la informació a Wehner.

Helmut Schmidt.....nou Bundeskanzler

Schmidt li tenia enveja, Schmidt era respectat i però no estimat. A Schmidt mai se li hagués acudit agenollar-se a Varsòvia. En aquell moment era el Ministre d’Economia i el més ben situat per agafar el càrrec: els americans MAI permetrien que Wehner fos Bundeskanzler i Wehner ho sabia. Això si, ràpidament Wehner es va posar al servei de Schmidt - ell i els seus canals d'informació – per fer-se l’imprescindible.

La cosa quedava així: Brandt, que portava la direcció del partit i la cancilleria, deixa de ser Bundeskanzler per concentrar-se al partit, Wehner continuava sent el cap  del grup parlamentari i Schmidt Bundeskanzler.

1/ És difícil fer judicis de valor sobre les delacions a Moscú a l'any 1937.

2/ Schmidt sempre va defensar Wehner i la seva lleialtat com a cap del grup parlamentari. A les seves memòries i a un article pel 100 aniversari de Wehner (2006) ho confirmen...segons ell la conxorxa no va existir mai.

3/ Markus Wolf -cap de la Stasi- considera l'afer Guillaume, l'error més important d’espionatge de la  Stasi. Wolf no tenia constància de l'existència de Guillaume, Mielke ho despatxava directament amb Honecker. Els soviètics també es van posar les mans al cap ja que Brandt era crític per la seguretat europea.

Merkel, la socialdemocrata II: els refugiats

L'article 16 de la Constitució - Grundgesetz- obliga a  Alemanya a donar asil als perseguits per motius polítics i és l'únic dret que disfruten els estrangers a la Constitució. Aquells afectats per guerres civils, pobresa o catàstrofes naturals no estan inclosos a la constitució sinó a lleis subsidiàries. Aquesta és l'entrada de la pàgina web del govern alemany per immigració i refugiats - amb dret a reagrupament familiar-. Aquest any 2015 han rebut 362 sol·licituds d'asil, de les quals 153 s'han aprovat, un  40% s'ha desestimat i el 20% restant cauen a l'Acord de Dublin on els refugiats pertanyen al país de la UE on primer s'han registrat - i que per el cas sirià s'ha deixat en suspens -.

Aquells que no estan inclosos en l'article 16 de la Grundgesetzes, poden demanar alternativament un estatus de Protecció ( Schutzstatus) regulat a la Convenció de Ginebra. Fins ara els refugiats sirians han estat reconeguts en aquest estatus amb el qual tenen dret a 3 anys de permanència i a regrupament familiar. El 40% de les sol·licituds d'asil van en aquesta direcció.

Finalment, els que no estan inclosos en els dos epígrafs, poden demanar la Protecció subsidiària que permet a aquells que venen de països on es tortura o existeix la pena de mort poder residir un any a Alemanya - període que pot ser allargat-. La gran coalició no ha permès el reagrupament familiar a aquest grup.

Merkel: 10 anys de Bundeskanzlerin

Merkel és un Machtpolitikerin - una política de poder - el seu únic i principal afany és ostentar i mantenir-se al poder i per això es deu als votants alemanys. La gestió de la crisis de l'Euro o de la desconnexió atòmica s'ha d'entendre en aquesta derivada. Mai xerra més del compte seguint una de les màximes del sargento Franco "uno es esclavo de sus palabras, dueño de sus silencios", és a dir, intenta posicionar-se el menys possible en qüestions que després poden demanar canvis. En definitiva, les seves entrevistes són col·leccions d'obvietats - i força avorrides -.

Té una legislatura força tranquil·la: record d'ocupació, el Schäuble amb superàvit i poca discussió interna ( va sortir escollida amb més del 90% dels vots en l'últim congrés de la CDU). Encara la reelecció del 2017 amb tots els trumfos a la mà...... Per que collons s'ha fotut en tema com la crisis dels refugiats sirian?

El 5 de setembre Merkel decidir obrir les fronteres amb Hungria per paliar el drama humà dels refugiats. La decisió és moralment correcta i hom encara pot està orgullos de ser ciutadà europeu però està generant forces tensions socials, polítiques i econòmiques: actualment hi ha més de 500.000 refugiats Alemanya i que probablement arribin a uns 800.000 a finals d'any.
 

Seehofer o els torracollons de Bayern: la CSU.

Joseph Strauβ, el competidor de Kohl a Bayern, va definir com a pigmeus polítics aquells polítics de la CDU que només tenien en compte la seva districte electoral. Aixó si després de guanyar les eleccions a Bayern per més del 60% al 1976 i que la CDU no aconseguís la majoria absoluta per desbancar Helmut Schmidt. Els de Bayern volien crear el seu propi grup parlamentari obligant a la CDU ha crear un nou partit al Länder. Helmut Kohl s'hi va haver d'arremangar.  

El capitol dels refugiats renova la relació ambivalent que entre la CSU i la CDU. Per Seehofer, el actual president de la CSU, Alemanya ha sobrepassat la seva capacitat per acollir refugiats. A la frontera de Bayern amb Àustria els pobles estan desbordats...estem parlant de pobles petits on arriben 10.000 refugiats en un parell de setmanes.  Seehofer aprofita la situació per posar en qüestió a la pròpia Merkel: denuncia la política del govern davant el Tribunal Constitucional Alemany i posar en joc la Gran Coalició on té col·locats tres ministres. Li ha posat últimatums a Merkel en públic, i Merkel ha fet petites concessions: és un tema en el que ambdós han de trobar un òptim, estan en el mateix vaixell.

Guerra soterrada a la CDU, Schäuble...amb el ganivet preparat.

Dintre de la CDU, l'aprovació a les polítiques de la Kanzlerin no millora. Estan nerviosos, les  enquestes (marramiau) situen a la Unió el punt més baix d'aquesta legislatura amb el 38% dels vots ( SPD 25%, Verds 10% ,die Linke 9%, Liberals FDP 5% ) deixant un marge espectacular als euro-escèptics, ara convertits en el partit de al anti-inmigració ( Alternative für Deutschland) arribant al 7% dels vots ( a l'Oest arriben al 13% i a Bayern al 9%!). Aquest espai que deixen a la dreta és un perill tant per Merkel com per Seehofer.

Aquest nerviosisme s'ha traduït en una carta oberta dintre de la Unió contra la política de fronteres obertes. S'hi han adherit 34 polítics de la Unió bàsicament alcaldes, diputats dels Länders i algun diputat del Bundestag.

L'últim episidi de desencontres dintre de la CDU és la traïció del ministre de l'interior De Maziére a Merkel aquesta setmana passada sobre l'estatus dels refugiats sirians i el reagrupament familiar. Schäuble i diversos membres de la CDU donen suport a De Maziere. Aquest issue va quedar tancat la setmana passada amb l'acord de Gabriel (SPD), Merkel (CDU) i Seehofer (CSU) per la reagrupament en un estatus de Protecció subsidiària per dos anys per aquells que tinguin el títol de Protecció ( que de moment no són gaires). Fins ara Schäuble no s'ha posicionat gaire davant la crisis, el seu suport a la Bundeskanzlerin en aquest tema és tevi.  Té 73 anys, però Adenauer va ser escollit Bundeskanzler quan va arribar als 73 i pot deixar que Seehofer sigui el Brutus per després recollir els fruïts.


La Unió Europea: fuck them all

En un món on les mercaderies i el capital flueixen lliurement resulta complicat restringir el tràfic de persones. Aquesta setmana Polònia ha dit que no acollirà refugiats, Slovènia construeix murs a la frontera,  Suècia introdueix controls fronterers, la frontera entre Alemanya i Austria ha estat objecte de tensions entre ambdós països: els austriacs envien els refugiats dirección Alemanya, Hungria fins i tot va fer fora els refugiats amb gasos lacrimògens...i els països de la Unió miren cap una altra banda quan es tracta de repartir els 120.000 refugiats que havien acordat.

A nivel internacional Merkel ha de maniobrar amb el govern d'Erdogan (i de Tsipras (!)) que demana contraprestracions a la UE  per mantenir els 2M de sirians acollits a les seves fronteres i impulsar la política de la pau al pròxim orient buscant aliats tant freaks com Putin. I el que faltava....els atentats de París...


En resum...

Al principi de la crisi dels refugiats el SPD feia broma davant la revolta de la Unió...Gabriel deia que donarien asil a Merkel al SPD. El Spiegel de fa dues setmanes signava una carta amb Steinmeier ( el ministre d'Exteriors) titulada: la xifra de refugiats ha de baixar...

....I aquesta és l'estratègia de Merkel, soportar la pressió fermament mentre intenta reduir el nombre de refugiats que apareixen per la frontera...una lliuta contra el temps.



NOTA0: Recordo que Alemanya necessita 500.000 inmigrants anuals per mantenir la població ( i pagar les pensions).

NOTA1: Com no, Hans-Werner Sinn i el IFO Institut comptabilitza el cost en 21.000Meuros l'acolliment de 1,1 milions de persones, fins ara s'estimava en 10.000M per 800.000 refugiats. 

 

Els neokeynesians ataquen de nou: Yellen i el Fed Fund Rate

Quan era petit, el Manuel Girona es va quedar impactat per un excercici matemàtic que va fer el mestre de l'escola. Una petita quantitat de diners es podia convertir en una suma notable en funció de dues variables, el temps i l'interès compost. Com més temps i més interés més exponencialment creixia la quantitat. Aquesta regla encara domina la mentalitat d'estalviadors però sobretot de companyies d'assegurances, previsió i estalvi. L'impacte que té sobre l'estalvi i la riquesa uns tipus propers a zero durant un periode de temps tan continuat fa pensar que el Manuel Girona potser s'hagués dedicat a una altra cosa.

La Cojuntura als EEUU: el sol brilla

Seria la primeva vegada en 9 anys que la Fed apujaria els tipus a curt ( Fed Fund Rate) del 0 - 0,25 a 0,25-0,5%. Els tipus d'interès conjuntament amb la QE (quantitative easing) i la  “Operation Twist” (compra de bons a llarg amb bons a curt per reduir els tipus d'interès a llarg termini) han configurat la política monetària de la Fed. Després de 6 anys de creixement econòmic als USA toca canvi?

 

El PIB del segon trimestre descomptat la inflació i l'estacionalitat va créixer un 2,3%  ( en pròximes revisions pot arribar vora el 3%), els indicadors avançats mostren un tercer trimestre un creixement proper al 2,5% tancant el gap provocat per la crisis de 2008.

 

A d'octubre va pujar de forma notable el nombre d'ocupats 210.000 ( s'esperava una reducció de 180.000) fent baixar al 5% l'atur. Aquesta xifra del 5% està molt per sota del 6,5% que propugnava la Fed per entendre que l'economia americana estava en plena ocupació, això és degut a que els que entèn per desocupats no representa taxa d'activitat - Erwerbsquote- ja que molts aturats no  busquen feina de forma activa.

 

( Nota1: per cert cada 5 anys més o menys s'incrementa en 15M la població dels USA o sigui que des de la crisis de 2008 la població total ha crescut en 15M aproximadament amb el conseqüent impacte estadístic al mercat de treball).

 

Respecte als preus, no hi ha cap argument per portar a terme un política restrictiva. L'apreciació del dólar fa que importi més barat i per tant es produeixi el fenòmen de la deflació importada ( reducció d'un 10,4% dels preus de les importacions interanual). D'altra banda les empreses americanes han d'ajustar preus per ser competitives a l'exterior: el IPI americà es va reduir un 2,6% al juliol.

( Nota2: això que el baix grau d'obertura de l'economia nord americana la fa independent de la resta del món ha canviat força...és un 30% de PIB nominal)

 

 Els preus del consum (IPC) va baixar un 0,2% internaual al setembre. Malgrat tot, la inflació subjacent  - és la variable que segueix la Fed -  arriba al 1,3%internaual i amb pressió a la baixa. És difícil per aquí justificar l'increment de tipus.

 

Ara bé la variable clau per la inflació són els salaris i aquest s'han comportat per sota del 2%, signe inequívoc de la feblesa del poder compensatori. Aquest increment sumat al creixement de l'ocupació del 2% implica un creixement porper al 4% de la massa salarial. En definitiva el que treballen van bé i això es nota amb un creixement del consum privat del 3% que aquí a Europa no podem ni somiar.

 

Els costos laborals unitaris estan al 2,15% al segon trimestre interanual per sobre del IPC. Fins ara doncs, la moderada inflació de salaris no ha estat compensada per un creixement de la productivitat, però si per l'evolució del tipus de canvi i de la inflació importada.

 

El 2%

 

Tots el Bancs Centrals del món fixen un objectiu d'inflació del 2% ( BoJ, BoE, ECB i la Fed). Aquesta xifra no es fixa a la babalà: una inflació del 4% implicaria una política monetària molt expansiva (Blanchard/Krugman) mentre que una inflació del 0% reduïria el marge d'actuació de la política monetaria davant les crisis (trampa de la liquidesa) ja que durant la Gran Recessió es requerien tipus negatius persistents per restablir la plena ocupació. En definitiva, una mica d'inflació estimula l'economia.

 

(Nota la Freidman Rule sosté que el tipus d'interès a zero permetia que el cost marginal per a la creació de diner fos zero incentivant la deflació i evitant que els tenedors de diners no veiessin penalitzats. Quin òptim!)

Neokeynesians: la política monetària sense diners

Bona part dels economistes alemanys - i del Bundesbank històricament - han donat molt importancia a la quantitat de diners, ja que consideren que és una de les variables critiques per determinar la inflació. Als USA però la teoria quantitativa no acaba de lligar....malgrat que la quantitat de diner M2 augmenta la inflació no remunta.

La política monetaria dominant es basa en tres pilars:

1/La corba de Philips: les expectatives d'inflació futures afecten a la inflació actual.
p = p^e +  a(y – y*)

2/ Els canvis en els tipus d'interès reals afecten al consum (i estalvi).
y = y* – b(r – r*)

3/Aquest seria doncs el tipus d'interès que s'hauria de fixar en funció de la producció i inflació
r = r* + c(p – p*) + d(y – y*)

Si el gap de producció es tanca (y = y*) llavors l'inflació actual determina la inflació esperada i per tant aquest és l'indicador que fa servir la Yellen.


En definitiva....

En un món en que tothom està sobreendeutat, la política monetaria de baixos tipus i generosa liquiditat ha permès pagar els deutes amb més deutes. Això és el que fa dubtar la Fed: malgrat la bona cojuntura que atravessa Estats Units hi ha risc de fer provocar una nova crisis financera amb una pujada de tipus. Com més s'espera més gran potser la bombolla. La política monetària està sobrepassada.

NOTES

1/ Paper "Is quantity theory  alive?"
https://www.ecb.europa.eu/pub/pdf/scpwps/ecbwp1605.pdf?8c21685965d52ced2b369519bdc426f6

2/El setembre passat  Eugene Fama va donar una conferència a la Universitat Goethe de Frankfurt. En ella sostenia que els nivells d'inflació no tenen res a veure amb les política monetaria expansiva de la FED. La raó "the Fed does not control any quantity for which there is an opportunity cost". Resumint, Fama sosté que els interessos no poden ser manipulats per la Fed - ni els curs i els llargs- i que per tant no poden està influïts per la seva política monetària. Al FAZ afegia que Warren Buffet és un paio amb sort.

3/ Els discurs de la Yellen sobre la inflació...amb lupa.
http://www.federalreserve.gov/newsevents/speech/yellen20150924a.htm

4/Per cert afirmar que els tipus d'interès provoquen bombolles immobiliaries és per economistes ganduls com sostenia el President del Banc Central Australia.

Maynard Keynes al Frankfurter Allgemaine

Cada matí quan surto de la dutxa encara mullat, miro els llibres que tinc a l'estanteria. Entre ells destaca el "Treatise on money" de Maynard Keynes, esperant-me per que l'obri. El temps és un recurs escás i la seva falta m'obliga a mirar el bloc del Frankfurter Allgemaine sobre les inversions de Mr. Keynes.

Maynard Keynes, col·leccionista d'Art  

Al 1918, quan encara hi havia guerra de trinxeres, Keynes va viatjar amb el director de la National Gallery a París per anar a una subasta de Degas, mort al 1917. Com que els francesos eren reacis a vendre obres d'art als britànics - jeje -, el director es va deixar un moustasche i va començar a parlar amb accent francès.  Durant la subhasta, els alemanys van bombardejar París, fent que molts dels competidors fotessin el camp deixant via lliure per adquirir autèntiques joies de l'impressionisme francès a preu de saldo. Ohlalala!

Keynes va adquiri 135 quadres entre 1917 i 1945 gastant-se 13.000 lliures. L'estudi actual valora la col·lecció a preu de mercat en 70 M £.  Això suposa una rendibilitat del 9,8% descomptada al inflación, un 4,7%. Si anem a la micro: només dues obres de les 135 valen la meitat dels 70 M £., i van ser adquirides via xarxa de contactes, res d'audicions....L'Inside Trading en mercats de poca liquidesa,  poden generar importants rendibilitats.

 

Maynard Keynes, Especulador

 

Keynes comença a invertir a partir de 1919 amb 36 anys, aconsegueix reunir 5.000£ (uns 300k actuals) de Friends, Fools and Family  i fixa el focus al mercat de divises  - que com tothom sap és poc volátil - i el que és pitjor, inverteix al descobert, és a dir, posa les 5.000£ com a garantia per fer compres apalancades de divises per valor de 50.000£. - 3M€(!) A la cistella de divises hi havia dòlars, corona noruega i sueca i fins i tot rúpies índies, a canvi venia francs francesos, lires, marcs i florins holandesos. No consta que invertís en pessetes, sino s'hagués forrat.

Com la cosa va bé - té un guanys de 6.154£ a gener de 1920, una rendiblitat superior al 100% -  aconsegueix  collir més fons, fins a 30.000 £- aproximadament 1,8M€-  seguint el mateix sistema de compres apalancades( inverteix per valor 300.000 £- 18M€ -).  A finals de febrer de 1920 ja tenia uns beneficis realitzats de 8.643 i 18.525£ en llibres així que decideix fer un viatge a Italia amb la butxaca plena i  on es va fotre una "shopping orgie" segons li va explicar a la seva mare. Havia encertat a llarg però a curt hi havia forces turbulències: el Mark alemany va semblar revaloritzar-se (és el que té un mercat volátil). La casa amb la que operava  li va demanar que ampliés el sindicat, però com que no hi havia diner adicional, el fons es va liquidar amb pèrdues de 22.573 £. El mercat es pot comportar de forma irracional més temps que el teva capacitat financera.

Però no, ell va continuar embolicant familiars i amics per crear un nou sindicat aquest cop dedicat a materies primes, com sucre, cotó, metalls que va anar millor. Al 1924 ja tenia uns beneficis de 57.797 £. Not bad. Això si, es va enganxar els dits amb el crack del 29 on tenir unes pèrdues del 80% del total invertit especialment quan el preu del cautxú va caure en picat per la derogació de les limitacions d'exportació fora de les colònies. Un parell d'anys abans havia assegurat que no viuriem cap més crash bursátil. En resum els resultats a principis dels trenta no era especialment brillants com inversor: entre 1924 i 1932 va aconseguir una rendibilitat del 7%, no molt superior al mercat.

(NOTA1: La frivolitat amb que guanya i perd només pot ser pròpia de la burgesia educada
NOTA2: La veritat és que la seva trajectoria, m'anima com a inversor)


Maynard Keynes, Inversor

La forma en la que invertia durant els anys vint es basava en análisis de variables macroeconòmiques  "Global Macro" seguint la mateixa estratègia - però en menys capital - que els Hedge Fonds del Soros o bé Paul Samuelson que tampoc es quedava curt per posar un altre acadèmic. Amb aquesta estratègia quedava exposat a les pujades i baixades del mercat així que passa d'especulador a inversor, seguint una estrategia de recovery play: inversió a llarg termini en accions d'empreses que consideraba que tenien potencial de creixement i amb un bon  management.  No inverteix en index d'accions, tampoc va comprar accions de ferrocarril,  els grans valors negociats a la London Stock Exchange i considera que és un error considerar que es el risc es redueix ampliant la cartera d'accions: s'inverteix en el que hom coneix.

Els anys trenta és l'època daurda de Keynes com a inversor: compra accions de mines sudafricanes per que històricament les seves accions havien tingut un comportament invers a la industria (entenc que és un valor refugi com l'increment del preu de l'or en la crisis de 2008),  empreses  automobilístiques (Austin i Leyland), aviació i utilities. Va despreciar les accions del Telefon que considerava un destorb però això si, després d'estudiar cada dia com a mínim mitja hora la Borsa, trucava al seus brokers a Londres i Nova York.

A finals del 1936 ja tenia un patrimoni d'uns 30M€ i ademés tenia paper comprat al descobert per valor de 15M€ (300.000 £). Aquest va ser el sue zènit com  a inversor per que un altra caiguda a la Borsa quasi el torna a arruinar (també especulava a curt amb accions i comodities: va mesurar la capella del King's College per si li arribava un carregament de blat). Al 1937 va tenir un infart.

Al final de la seva vida tenia un patrimoni de 411.238 £, uns 22M€. Not bad.

Maynard Keynes, tresorer del King's College

1921 comença l'activitat de tresorer del King College a la Universitat de Cambridge i comença a innovar. Deixa d'invertir en terres, inmobles i hipoteques, cada cop menys rendibles  i es concentra en el mercat de renda variable, materies primes i divises.

En el Discretionary portafolio de Keynes durant els anys vint el percentatge d'accions representava el 75%, als anys trenta baixa al 57% i finalment entre 1940 i 1945 puja al 73%. La resta a terres i béns inmobles. Aquestes són les rendibilitats entre 1921 i 1946 aconseguides per Keynes:

Discretionary Portfolio:       16,0 Prozent
Index d'Accions Britànics:   10,4 Prozent
Deute Pública britànica:        7,1 Prozent
Restricted Portfolio:              6,8 Prozent

 

1/ El post li dec Gerald Braunberger el cap de redacció de finances del FAZ. Té un llibre sobre Keynes
http://www.amazon.de/Keynes-f%C3%BCr-jedermann-Renaissance-Krisen%C3%B6konomen/dp/3899812034/ref=sr_1_2?s=books&ie=UTF8&qid=1333621908&sr=1-2

2/ El detalls de Keynes com a inversor esta la volum 12 dels Collected Writings, a la Biografia de Robert Skidelsky iDonald E. Moggridge, i al llibre de Justyn Walsh de 2008 „Keynes and the Markets"

3/ El paper com a gestor del King's College
http://www.nber.org/papers/w20421