Quan vaig viure a Madrid fa 20 anys, el meu amic Miguel es va trobar un col·lega seu a Malasaña que ens va convidar a la seva piscina. La mare era agent immobiliari, tenia en cartera una casa amb piscina....a Madrid si no tens piscina a l’estiu, ets un merda, literalment. Ni que sigui en una urbanització de la M40. Total, que vam anar a la piscina. Mentre anàvem amb cotxe, el paio explicava aquí viu Felipe Gonzalez, per allà en Botín...de les cases només es veia el sostre després d’una tanca i una bona fila d’arbres. I arribem a la casa. Mai a la vida he vist una cosa igual.....el rebedor feia literalment 300m2 d’on sortien dues escales el·líptiques amb balustrades cap al distribuïdor de dalt que es dividia en dues parts. A baix, a l’esquerra, vivia el servei amb cuina i habitacions. La dimensió i el nivell d'ostentació sobrepassa de llarg els palauets de Pedralbes i les viles suïsses.
167 anys de gestió diligent a les escombraries
El President del Consell
d’Administració del Credit Suisse no volia ser descortès amb els Qatarís així
que va acceptar la invitació per veure la final de mundial amb Elon Musk. Un paio
educat tenint en compte que en aquells moments el Credit Suisse perdia
centenars de milers de milions de dòlars.
A la roda de premsa d’anunci de
la fusió amb el seu rival històric, UBS, el President de Credit Suisse es
queixava de la mala sort, del twitter i del canvi de conjuntura. Clar, les
decisions dels últims 15 anys no compten per res i així s’han carregat 167 anys
d’història d’una casa que va finançar el ferrocarril suïs i el tunel de Gotthard
impulsat pel gran Alfred Escher. Va ser un dels dos bancs suïssos que va sortir
net de la crisis dels anys trenta.
Des de fa més 30 anys els suïssos
ja no estan identificats amb Credit Suisse, a partir de la seva
internacionalització, bona part dels executius van deixar de ser suïssos i els accionistes
també. La creença de que podien internacionalitzar-se i competir amb Wall
Street que durant els 80 i 90 va ser errònia, tenint en compte les limitacions
de Suïssa com a país. La lluita interna entre la cultura bancaria germànica i
la anglosaxona ha estat viva dintre del Credit Suisse. Històricament, el Credit
Suisse ha estat bo en finançament d’infraestructures, crèdits a empreses i famílies
i en gestió de patrimoni mediocre. Els anglosaxons estan per la gestió de
patrimoni més arriscada i en banca d’inversions de la qual els suïssos no tenen
una tradició amb la que poguessin competir.
De la crisis del 2008 va sortir
amb grans pèrdues però al contrari que UBS que va rebre ajut estatal va arribar
un cavaller blanc a l’accionariat, Qatar....però tenia trampa: va comprar accions
amb préstecs procedents del propi CS (!). La no intervenció estatal va portar a
no acceptar les conseqüències de la crisis de 2008 amb una clara similitud amb el Deutsche
Bank. Ambdós van continuar amb negocis de risc. La diferència és que la multa que li van
fotre les autoritats nord americanes al Deutsche Bank, el van fer recapacitar, per que van veure la mort molt a prop. El Credit Suisse va continuar. Aquí
apareix el CEO americà de Wall Street, Brady Dougan amb ganes de competir amb
els grans bancs americans de la banca d’inversió. La teoria és la següent, com
tothom surt del negoci, més mercat per nosaltres. “All in” com diuen al poker.
Com que els europeus anaven a regular
la banca d’inversió inundant-la de provisions i exigències de capital, els feia
menys competitius que els americans. Un oceà blau. La gestió de patrimoni, un
clàssic suïs, va ser menystinguda per l’amic Brady.
El President del Banc, el tenien
per dèbil i poc competent: havia subvencionat el festival de cinema de Zurich
que porta la seva dona. Es va carregar a l’amic Brady amb una indemnització de
9,7M CHF però la cosa no va millorar...va posar un més llest, Tidjiane Thiam
que entenia millor el PR – Public Relations pels no familiaritzats amb l’argot -
que no la banca d’inversions. D’aquests
n’hi ha un fotimer i passa el que passa...va dividir la banca d’inversions en
tres àrees regionals: Àsia Pacífic, Suïssa i Internacional mentre que les
divisions sectorials se sumien en el caos. Per millorar els marges del Wealth
Management, el va reestructurar desplaçant els costos a la banca d’inversions.
Després arriba l’embolic dels espies i persecucions amb cotxes per Zürich ja
que volien evitar que el gestor estrella Iqbal Khan marxés a UBS. Es veu que
CEO i gestor s’havien pegat físicament mesos abans en una festa privada en una
de les Villes més exclusives de Zürich – anaven borratxos i la dona d’un els va
haver de separar -. Hi va haver un suïcidi pel mig d’un dels caps de seguretat
en tot l’embolic.
Els CEO's que van seguir, van continuar competint amb la banca d’inversió en comptes de concentrar-se en el Wealth
Management. Tot el contrari que UBS, liderat per Axel Weber antic president del
Bundesbank. Al 2021 va ser la última oportunitat de salvar el banc però tant el
CEO, Gottein com el gestor de patrimoni,
Antonio Horta Osorio volien manegar un gran banc. Van seguir Lehman i Kroster,
dos que es coneixien de temps i membres de la màfia de Zurich, grup que
es donava suport en l’escalada i aprofitaven l’avinentesa per fer negocis. NOTA:
Això de la màfia de Zurich no ho dic jo, sinó la premsa alemanya.
És difícil endreçar el errors a
partir d’aquí, retorn de 6.000M CHF a inversors privats per ficar els seus
calers en un fons Greensill de banca d’inversions que eren bàsicament porqueria
o bé les pèrdues de Archegos per comprar accions a crèdit amb 5.000M de
pèrdues. 500M de multa per suborns a Moçambic, els Suïs Secret amb negocis de
rentat de calers de criminals de guerra, narcotraficants o traficants de
persones. El cas d’un narcotraficant búlgar o l’expresident de Georgia són
força sonats.
L’últim intent de fer decent la
banca d’inversions va fracassar amb la contractació de l’americà Michael Klein
després de comprar el seu txiringuito financer per 175M$ passant a ser el CEO
de la nova unitat, del negoci americà i el CS First Boston. Tres CEO's en un. Res
d’incompatibilitat ni conflicte d’interessos.
Sobre diner mullat, no s'hi posa diner bo.
El rati de capital (CET-1) de Crèdit Suisse finals de 2022 era dels més forts amb un 14,1% , molt per sobre
de la banca alemanya, i amb líquidesa,
el Credit Suisse ha petat per que no pot suportar la pressió de la fugida de
dipòsits (10.000M CHF) per la pèrdua de confiança. A desembre de 2022 ja s’havien
retirat 110.000M CHF de la gestió de patrimoni.
Amb la política de tipus
d’interès a zero, bancs i inversors han orientat els seus portafolis a la renda
fixa – no es requereix fer ampliacions per assegurar la inversió - , però amb
la pujada de tipus es veuen obligats a reestructura el seu portafoli i vendre
amb pèrdues bons si es que troben comprador. El canvi en tipus d’interès els ha
enganxat a peu canviat i amb grans pèrdues. Un CEO d’un banc ha de conèixer els
riscos de la seva cartera i valorar-los d’acord el moment del mercat per tenir
credibilitat davant de treballadors i clients.
El gran rival, UBS, s’enduu la
peça per 3.000M CHF, el SNB posa 100.000M CHF en forma de deute i provisió de
fons i com edulcorant, UBS obté 9.000M CHF en garanties per possibles pèrdues. Tornem
a la mateixa història: els problemes de regulació i el too big to fail, el
risc moral s’incrementa amb el mega banc resultant de la fusió. La equació de
canvi de 22,5 accions de CS per 1 d’UBS és discutible però no un desastre. Els
que llepen són els tenedors de deute subordinada AT-1.
Els accionistes d’UBS ni se’ls hi
ha preguntat si volien la fusió, l’Estat suïs ha ordenat. Els tenedors de deute
AT-1 s’han quedat sense res. El banc central europeu s’ha afanyat a dir que la
deute subordinada va després dels accionistes quan hi ha concurs de creditors. La
pregunta ara és qui tenia AT-1 del Credit Suisse i que passarà amb aquest tipus d’instrument,
ja que la majoria està en mans d’inversors institucionals, bancs o gestors de
patrimoni. Els del Commerz i el Deutsche Bank ja s’han afanyat a dir que estan
nets de AT-1. Segons sembla aparts dels
16.000M dels CHF, hi ha 250.000M€ en Deute Subordinada al mercat. Nova valoració
de riscos.
El BCE posa pasta per
que els bancs europeus no es quedin sense dòlars. El BCE s’està mirant
diàriament, en comptes de setmanalment, les liquidacions en dòlars, conjuntament
amb els bancs centrals de UK, Canadà, Japó i Suïssa.
Els pròxim bancs a
patir seran europeus o regionals que han finançat paper de l’Estat a llarg
termini amb calers a curt termini i necessiten liquidesa en dòlars. Una major regulació
i capitalització no resolen la pèrdua de credibilitat d’un banc. Es necessita liquidesa.
Haurem de viure amb més inflació de la que voldrem.
NOTA1: Els ex-CEO de Credite
Suisse i UBS, Oswald Grübel, una llegenda dintre del sector financer, qualifica
la fusió entre UBS i Credite Suisse com errònia. SNB hauria d’haver comprar el
CS, com a Banc Central compra un fotimer de paper – accions -, només als USA
per imports de centeners milers de
milions. Reestructurar el banc amb gestors externs, fer-lo rendible i tornar-lo
a borsa. No és un procés excepcional, i ningú coneix els motius pels quals el
SNB no ho ha fet, per que per l’economia suïssa és bo tenir un parell de bancs.
NOTA2: No ha ajudat gaire que la
SEC hagi interposat un recurs pels exercicis 2019 i 2020 dos dies abans de la
presentació de resultats anuals . El Credit SuÏsse hauria d’haver fet públics
els resultats independentment del requeriment de la SEC en comptes d’amagar el
cap sota terra. Igualment les declaracions a la tele de l'executiu del Saudi
Arabia National Bank dient que no posarien més calers a CS tampoc va ajudar gaire.
La crisis de liquiditat ha estat superràpida i pels bancs europeus han
corretgit la gran pujada que porten des d’octubre de 2022.
NOTA3: Els “Treasuries” els bons de
deute americans, eren un actiu de primera classe fins que pugen els tipus i el
SVB no troba compradors. Els americans ara mateix, treuen calers dels bancs
regionals i els posen en els grans amb l’esperança que si les coses van mal
dades, siguin rescatats. Inclús a l’eurozona s’han mogut calers dels dipòsits
al mercat financer amb l’esperança de rascar algun punt de rendibilitat. Segurament
no per la pèrdua de confiança.
La M3 a l’eurozona
https://www.ecb.europa.eu/pub/pdf/annex/ecb.md2302_annex.en.pdf
NOTA4: Estadístiques d’endeutament
del BIS: l’endeutament d’empreses a Espanya s’ha reduït un 34% des de la crisis
del 2008 i l’endeutament de les empreses italianes és el més baix de tots, més
baix que les empreses alemanyes. Japó ja sobrepassa el 400% deute/PIB però les
seves empreses estan poc endeutades mentre que a SuÏssa supera el 300% i passa
a la inversa, són les empreses suïsses les que estan molt palanquejades.
https://stats.bis.org/statx/toc/CRE.html
España va bién, USA va mal 😉.
NOTA5: La compra per part d’UBS
fa contents als seus directius però pels treballadors serà dur, només els més
bons i aquells que es tenen per bons – noteu la diferència – sobreviuran.
