Portem des del l’any 2000 amb tipus realment baixos – si agafem la història econòmica del Regne d’Espanya probablement siguin els més baixos des de Carles V va declarar la primera bancarrota -. La inflació ha anat parell als tipus, per sota del 4% i no és un fenomen del Regne d’Espanya sinó d’Europa, Japó o bé els Estats Units. Aquí tothom endeutant-se a tipus baixos: famílies, empreses i Estat i la inflació anorreada......
I arriba el Covid per fotre-ho tot enlaire: els bancs centrals injecten més calers que mai mentre la Xina tanca fabriques, centres logístics i ports provocant que de cop ens falti de tot: bicicletes, xips, material per la construcció...i passa el que sempre passa quan hi ha una gran demanda i oferta limitada: els preus pugen. La majoria d’economistes s’agafa a un mal conjuntural provocat per la pandèmia, un desajust temporal entre oferta i demanda però la qüestió és més profunda. El mateix Krugman que va advertir novembre passat que no cauria en el pànic de la inflació, dos mesos després demanava la FED apujar els tipus. La situació als USA és greu.
Els transport
El transport des de la Xina s’ha disparat: abans del COVID costava un 1.000 eurets un container de 20 peus però ara s’ha incrementat de forma notablement, costa 8.000 - mireu iContainer 😉 i veureu quan costa porta un contenidor de Shangai a Barcelona - . El de 40 peus costa ara 16.000 euros de la Xina a Europa quan abans costava 2.500€. Les empreses més internacionalitzades tipus tèxtil se’ls redueix el marge....fins que comencin a pujar preus.
Les empreses acusen a les navieres d’omplir-se les butxaques fer pujar els preus artificialment. Probablement hi ha una part de raó però el Idle Fleet, l’indicador que mostra el nombre de containers buits va pujar a 2,5M a la primavera de 2020, en plena pandèmia, i ara en prou feines superar 0,6%. És a dir, el comerç internacional està a ple rendiment i com que hi ha més demanda que oferta, els preus pugen...i probablement pugin més en un futur pròxim.
El menjar
Nestlé o els xocolates Milka han anunciat que pujaran preus. El cap de congelats Frosta anuncia un pujada de preus dels productes alimentaris: peix, blat, arròs, pasta, carn han pujat de preu. No és que pugin uns i baixin uns altres, sinó que pugen tots a la vegada...... i no només pels costos de transport.
Aldi ha pujat el litre de llet de 80 a 83 cèntims durant el gener. A mitjans de febrer ja ha pujat de 83 a 88 cèntims. Tots els derivats de la llet, iogurts, nata i mantega han pujat de forma significativa. Els croissants de mantega s’encareixen. La raó: ha pujat el preu de l’energia, del pinso i sobretot dels adobs però Aldi també aprofita per rascar amb el “certificat de vaques contentes mentre donen llet”. Uns callen més que altres i al final de la cadena hi ha el consumidor final.
Indústria i matèries primes
Els economistes miren els preus de producció industrial – manufactures - com a indicador avançat de la inflació. Aquest ha pujat un 25% durant el desembre - interanual-, l’increment més gran des de l’inici de la sèrie l’any 1949. Les empreses ajusten els colls d’ampolla mentre els magatzems es buiden assumint majors preus alhora d’abastir-se. Per entendre’ns, el preu de la partida “aprovisionaments” del compte de resultat augmentar significativament.
Els preus de l’acer s’han duplicat en l’últim any i això que durant 2021 encara es fixaven els preus en contractes anuals del 2020 però ara, l’explosió de costos és imparable. Enguany els contractes es fan a la vista o bé trimestral per adequar els preu de l’acer. I tot es va menjant el marge. El mercat de les matèries primes tampoc no està per llençar coets, s’esperava una normalització però no ha estat així. Els materials per la construcció han explotat, la fusta s’ha incrementa més d’un 50% en l’últim any.
La gran paradoxa és que les empreses automobilístiques alemanyes s’han apuntat uns beneficis fabulosos a 2021 malgrat la conjuntura. Hi ha un traspàs de marges dels proveïdors als productors d’automòbils. Malgrat la manca de xips, sempre pots pujar una mica més el preu d’un BMW de 50.000 euros i per tant, els fabricants mantenen marges. Els preus cotxes sortits de fàbrica han pujat al desembre un 7,1% mentre que els de segona mà un 11,7% interanual. Els proveïdors automobilístics no poden fer això, així que han d’afinar molt bé quins productes poden pujar i posar-se d’acord amb els fabricants que tampoc estan disposats a perdre la seva cadena de proveïdors.
Energia
Estadístiques d’energia a gener de 2022 interanual: gas 19,9%, benzina un 24,8% , 11% electricitat, 36,9% gasoil. Aquí si que podem parlar de pobresa energètica per que sinó et congeles literalment. Per entendre’s la família que pagava 48€ de gas al novembre ara paga 180€ al gener i això és degut a que al mes de desembre van saltar els contractes a llarg termini de les empreses distribuïdores. Comença a sortir a compte demanar l’ajuda social que treballar per quatre xavos.
Fins i tot, forces conservadores parlen d’intervenir per que s’amenaça la pau social. La primera mesura a adoptar per forces països europeus- Bèlgica per exemple – ha estat reduir l’IVA de l’energia. El problema és que l’ENDESA de torn aprofita els preus per ampliar el seu marge. L’opció triada per França és cobrir la factura energètica fins a un determinat punt.
Salaris
Els sindicats són prudents ara mateix...però la cosa comença a calentar-se. El segon sindicat alemany vinculat a la química-farma IG-BCE amb 580.000 treballadors comença a demanar increments salarials. El sindicat de serveis Ver.di vol que en les empreses amb beneficis hi hagi augments salarials per compensar la inflació i en el sectors amb marges ajustats no, és a dir, una política salarial diferenciada. El primer sindicat IG-Metal negocia el principal conveni col·lectiu alemany i ja ha començat les declaracions sostenint que els treballadors han de mantenir els salaris reals. De moment són declaracions.
Els empresaris ja compten amb una pujada de salaris, especialment a la tardor quan quedi clar que el BCE no pot controlar la inflació i els sindicats se seguin a negociar el conveni col·lectiu pel 2023. Els economistes temen una segona onda inflacionària ja que els empresaris pujaran preus si han de pagar més salaris. Els indicadors de conjuntura del IFO institut preveuen una inflació de 4% al 2022 mentre que el Deutsche Bank 4,7% a l’Eurozona mentre que al 2021 ha tancat en un 2,6%.
La Fed i el BCE
Com que el rotllo del “lender of the last resort” ja se’l saben, els Bancs Centrals costa que facin mesures més estructurals i a més llarg termini. Ningú espera pujades de tipus en plan Paul Volcker però les pujades comencen a perfilar-se i la dependència dels mercats financers als moviments de tipus d’interès és major que l’any 1980. Un increment petit de tipus té més impacte en els mercats financers que fa trenta anys.
La inflació ha canviat la correlació de forces dintre del BCE donant més pes als falcons que els colomins. El nou cap del Bundesbank, Joachim Nagel demana un canvi més agressiu en la política monetària: si no canvia el quadre a partir de març demanarà normalitzar la política monetària. Lagarde és més prudent i vol evitar la sobrereacció del mercat.
La contradicció d’objectius entre una política monetària i fiscal expansiva sense inflació havia esfumat però ara torna a aparèixer amb força i amb vent de cua. El problema el tenim a Europa: mentre el BCE comprava deute dels països del Sud, els tipus de la renda fixa romanien baixos, si para de comprar deute no hi ha cap motiu per que no pugin. Els inversors privats exigiran un major rendiment per comprar deute públic de Grècia però els tipus reals seran pràcticament iguals si inflació i renda fixa evolucionen paral·lelament. El problema rau quan els tipus dels països del Sud i del Nord divergeixin i llavors s’obrirà dificultarà la integració fiscal en marxa. No estem davant de 2010 però la cosa promet.
S’ha endegat una dinàmica perillosa en multitud de sectors on tothom pensa a esgarrapar el seu marge. Ja pots ser la pandèmia, l’envelliment de la població a Asia o la guerra de Crimea però la maquinària inflacionària està en marxa i els seus efectes poden ser devastadors. Sortim de la zona de confort.
Nota1: Warren buffet assenyalava la inflació com tenir la solitaria, es menja els calers que l’empresa diposa per fer inversions, puja els tipus: des de 2019 la renda fixa alemanya ja està en positiu. Si invertiu a borsa, mireu sectors que puguin pujar preus. Les empreses endeutades ho passaran malament per que pujaran els tipus. El Dax està un 40% per sobre del 2017 i l’or un 60%, l’últim any ha pujat un 10% però la desviació estàndard és elevada.
NOTA2: Pels liberals la inflació actua com un impost, de fet si hi ha increments salarials és possible que molts treballadors saltin de tram i paguin més a l’Estat, això s’anomena la Kalte Progression, la progressivitat “freda”. Cada dos anys el Finanzsministerium aplica uns trams en funció de la inflació, per tal d’ajustar l’efecte així que per 2022 i 2023 compta amb una inflació i per tant està previst un retorn de 6.000M€ al contribuent quan generalment era de 3.000M€. En qualsevol cas, malgrat els càlculs, no sé que passa que al final s’equivoquen a favor de l’Estat, així que s’embutxaca uns quants milers de milions a costa de la inflació.
NOTA3:
Alguns països molt endeutats i altres poc dintre de la UE – Nord i Sud – aquest és el gran repte del BCE. Als paÏsos del Sud – excepte el Espanya- la inflació és moderada mentre que als països del Nord menys endeutats la inflació és més accentuada – Repúbliques Bàltiques - . Aquest no volen que el BCE pugi tipus i una mica d’inflació ja els va bé per pagar els deutes mentre que els altres els passa tot el contrari. El tema és afinar amb els temps, ja que la inflació està per sobre del 2%. Tornem a la merda: les solucions de compromís. Hom recorda que quan es va acordar el Tractat de Maastricht, Alemanya volia un 1% i França un 2% com a criteri d’inflació per entra al Euro, per això es va arribar al 1,5%. La mitja aritmètica. Aquest tipus d’acord estan molt bé però molts cops no afinen amb les temps ni amb les dosis adequades. O caixa o faixa.
