RWE: No sabem què fer amb el negoci...

Fa uns mesos vaig llegir al bloc del Josep Prats que s'havia tret de la cartera d'accions RWE i com que sóc un tio raro, m'he decidit a mirar-me la segona empresa elèctrica d'Alemanya radicada al Ruhr. També ha ajudat un article al Spiegel sobre l'intent de la RWE d'apropar-se al món de les start ups i que m'ha recordat molt a quan Telefònica  - la del Isidru - va obrir una incubadora d'empreses al costat del Fórum: el missatge és no tenim ni punyetera idea de què fer amb el negoci, ergo mirem a veure si trobem alguna start up que ens sol·lucioni la papereta.

Hugo Stinnes

 

El més interessant de RWE ja ha passat i és que el 1898 es va trobar de front Hugo Stinnes. Aquest és un personatge que requereix una entrada a part però provaré de fer la síntesis: era avar i cobdiciós -. Des d'un petit negoci de transport de carbó  que conectava la conca del Ruhr amb el sud d'alemanya i Suïssa, va arribar a tenir 4.554 participades entra elles, empreses de transport, mines, fusta, bancs i assegurances i  un parell de diaris - jeje - ocupant 600.000 treballadors. El secret és que havia aconseguit integrar tota la cadena de valor del carbó aconseguint importants sinèrgies.

Al 1898 entra al consell d'administració de la Rheinish-Westfälischen Elektrizitätswerks i aconsegueix convèncer l'alcalde d'Essen per crear un central eléctrica davant d'una de les mines de carbó. El seu soci en la compra de mines, August Thyssen li diu: "Sie bewegen sich in Fantasien"- Vostè es mou en la fantasia - i a causa de la RWE s'enemisten. No cal dir que l'electrificació, com la digitalització avui, va revolucionar la indústria moderna - apart de ser un big business -.
 

Això és com Montserrat....però amb alemanys

El President del Consell d'Adminsitració, Manfred Schneider, és ex-director general de la farmacèutica Bayern, i també està al consell d'administració de Daimler i assessora Allianz.  Al consell d'Administració de RWE hi ha representants de Thyssen, Hochtief, Daimler, SAP i en el 2011 estava també l'actual President del Consell d'Administració del Deutsche Bank i ex-director financer de Allianz....La resta del Consell d'Administració són un parell de representants sindicals i els Ajuntament de Nord Rhein Westfalia, com Essen o Dortmund que ostenten el 20%. Aquest el que volen són EBITDAs regulars sense masses canvis i una política de dividends generosa per tal de finançar seveis municipals. 

El 2011 hi ha va haver una lluita per la successió de Jürgen Grossman entre els Ajuntaments i Sindicats i la resta del Consell  que estaba fins i tot disposada a dimitir,  si no s'acceptava a Peter Terium com a Conseller Delegat. Aquest holandès és l'encarregat d'esmenar la desastrossa seguida pel seu antecesor.

Jürgen Grossman era conegut com el "Atom Rambo" ja que va fer un aposta estratègica pel carbó i l'energia nuclear  amb unes inversions amb periodes de maduració llarguíssim finançades a base de deute a Alemanya, Holanda i Gran Bretanya.  El 2010 va ser nomenat el "Dinosauri de l'any" per les associacions de defensa de la natura i no podia pujar-se a cap escenari sense seguretat.....Era un personatge odiat que va ser incapaç de preveure el canvis amb uns preus a la baixa de l'electricitat, la competència de les renovables i la política d'inversions totalment desenfocada. La sortida de l'energia nuclear després de Fukushima per Merkel, que ell evidentment va considerar un error, va precipitar la seva caiguda: Gazprom li va tancar la porta com a partner estratègic per la construcció de centrals de gas combinat.
 

L'economia social de mercat se'n va a norris.

Peter Terium va agafar el relleu de Grossman per esmenar l'empresa, ha fet tot allò que podia fer: vendre actius no estratègic, filials com la subministardora d'electricitat al nord d'Africa i Europa RWE DEA, sortir de països exòtics  i tot  per  reduir el deute de 28.000M€ a curt que té al balanç. També va fer una ampliació de capital de 2.000M€ sense arribar a l'objectiu dels 2.500M€ i finalment, el tancament parcial de centrals elèctriques com la de Lingen ja que els ingresos no cobreixen ni els costos fixes.... Hi ha un excés de capacitat i un terç de les centrals electriques convencionals no són rendibles. La plantilla de RWE ha passat de 70.000 a 60.000 treballadors en un parell d'anys, els sindicats es posen nerviosos.

 

Una de les opcions preferides per la direcció ha estat guanyar temps per retardar el canvi energètic acudint al poder polític: aquest hivern s'han manifestat 10.000 treballadors a Berlin per demanar que no es penalitzi el carbó ja que el secretari d'Estat Rainer Baake, que va ser fitxat per Sigmar Gabriel(SPD) i que provenia dels Verds, vol posar una taxa al carbó que faria no rendible un bon grapat de centrals elèctriques. La presidenta de Nord Rhein Westfalia, Hanalore Kraft (SPD) i els alcaldes han aixecat al telefon per presionar a Gabriel i contenir la reforma energética.

 

So.... what????

Els beneficis extraordinaris per una empresa són extremadament perillosos i més si és una utility. Entre 2002-2007 les big 4 utilities alemanyes van multiplicar per 3 els seus beneficis nets!!!!! - és a dir, la línea final que no poden amagar!!!!. Es van forrar per que entre 2000 i 2008 el preu de l'electricitat va pujar un 51%. Ara bé si el 2010, el Megawatt/hora estava a 60€ ara està a 33€ i tot gràcies a les energies renovables de les quals RWE només produeix un 5,5% de tot el seu mix energètic. Les renovables no els interessaven gens: RWE va constituir la seva primera empresa d'energies renovables al 2007. El fons estatal noruec que tenen com a inversor institucional els  ha enviat una carta exigint que sortin del carbó d'una vegada ( 2015).

 

Peter Terium, cau simpàtic: fa ioga, és vegetarià i li agraden les renovables però el seu afany és buscar desesperadament formes per reformular el negoci: només proveïm electricitat sinó que oferim altres serveis a la llar....té una Smarthouse muntada a la conca de Ruhr. Les línies elèctriques també poden transportar dades i això té forces aplicacions que poden obrir nous mercats per RWE. Per això intenta posar-se en contacte Start up arreu del món. També s'ha posat en mans de consultores de coaching per manegar directius....un horror....fan passejos en silenci per reflexionar com millorar la companyia i motivar-se.

 

EN DEFINITIVA.....NO INVERTIU EN RWE

 



 

NOTA1: No cal dir que a Hugo Stinnes no el va enganxar la inflación del 23. És més, va demanar tants préstecs com va poder al Reichsbank.....Es va forrar. Llàstima que la salut no el va acompanyar i va morir al 1924. Un any després queia el seu imperi. Els hi va dir als seus fills: Was für mich Kredit ist, sind für euch Schulden"- el que per mi és crèdit, són deutes per vosaltres.

 

NOTA2: 2013 Ha estat el pitjor any des de 1949! Ha anotat quasi 3.000 milions de pèrdues...El 2014 ha tingut beneficis de 1.700 milions però els beneficis operatius s'han reduït un 25%....La memòria de l'empresa pel 2014

http://www.rwe.com/app/wartung/hv2014/bpk_doks/RWE-Geschaeftsbericht-2014.pdf

 

NOTA 3: Greenpeace va fer un estudi sobre la crisis de les elèctriques.....elles mateixes s'han col·locat en una posició complicada .

http://www.greenpeace.de/sites/www.greenpeace.de/files/publications/20140227-report-_locked_in_the_past_-_why_europes_big_energy_companies_fear_change_0.pdf

Política Exterior: la carpeta russa....II

Fa un parell d'anys Der Spiegel va treure un especial sobre els papers del Snowden sobre la política exterior americana - fins i tot sortia el Zapatero...però lluïa gaire -. Rússia tenia un parell de capítols ben bons....en un explicaven que els serveis exteriors italians estaven molt preocupats per la gran amistat entre Silvio Berlusconi i Putin, el primer li deixava les villes italianes a la familia Putin i l'altra el convidava a les seves festes ;). Putin resulta a totes llums inquietant ara bé,  existeix la identitat Rússia - Putin ? Qualsevol cap d'estat rus hagués actuat de la mateixa manera que ha actuat Putin davant la crisis d'Ucranïa ?

El Amigo Americano: Joschka Fischer

Quan un polític es munta a sobre el tigre del nacionalisme té molts números per ser devorat per ell mateix. Putin està aterrat amb la revolta de la plaça Maidan, tem que les exigències de democràcia i reforma es traslladin a la Plaça Roja i es llença a revertir la caiguda de la Unió Soviètica amb l'annexió del Crimea, que trenca quatre tractats internacionals i especialment toca un tema delicat per la comunitat internacional, les fronteres a Europa. Fischer aposta per una Ucranïa fortament vinculada la UE i no per raons econòmiques sinó per raons de seguretat. ja que un viratge  cap a Rússia comprometria la seguretat de tot el continent.

La posició americana davant Putin és de dubte ja que veuen Rússia com una potència regional i no com un rival. Obama vol retirar-se dels conflictes exteriors però no sap fins a quin punt es veurà obligat a intervindre a Ucranïa. McCain no dubta: suport militar a Ucranïa, considera que la posició del govern Alemany és INACCEPTABLE i que l'allargament de les negociacions potser una estrategia per  guanyar temps i ampliar territori a l'Oest d'Ucrania per part de Putin.

A la conferència de Steinmeier, ministre d'exteriors,  a Washington durant la seva visita al març d'aquest any va afirmar "no es poden portar estratègies diferents al mateix temps".

Els Russland Verstehen, els que comprenen a Rússia.

Rússia es veu amenaçada objectivament per la OTAN i USA: la doctrina militar russa es basa en que la OTAN i la seva ampliació a l'Est -  per exemple Polònia i Hongria al 1999 i no diguem Ucranïa - és una amenaça per la seva seguretat nacional. Aquesta és la percepció russa: l'amenaça percebuda com a agressió. És relativament senzill que determinats accions per part de USA o la UE per donar suport als ucraïnesos pugin ser comporti una escalada militar sense precedents a Europa.

Helmut Schmidt criticava el posicionament dels comissaris de la UE afirmant que no tenien ni idea de política internacional, buscant la connexió d'Ucranïa a la UE ja que "funcionaris i burocràtes posen a Ucranïa en una falsa dicotomia alhora d'escollir entre Occident i Rússia". En definitiva quan s'acabi tot aquest show continuaran tenint les fronteres russes al tocar.

A finals de l'any passat es va presentar el manifest Wieder Krieg in Europa? Nicht in unserem Namen! - Altre vegada Guerra a Europa? No en el nostre nom  - firmat per gent tant diversa com Wim Wenders o bé Antje Vollmer ( Verds) i com no, Gerhard Schröder per evitar la escalada militar a Europa i la millora de les relacions amb Rússia. 

Bona part dels  històrics de la  Ost - Politik  del SPD està dins d'aquesta posició des de Egon Bahr a Hans-Jochen Vogel o bé Schmidt passant pel no tant històric representat del sector esquerrà del SPD, Ralf Stegner.

La nova Ost Politik: pressió, negociació i paciència.

Un dels pilars de la política exterior Alemanya, és que Alemanya no fa política exterior, la fa EUROPA. Els altres pilars de la política exterior de Steinmeier - basat amb Willy Brandt - són la realpolítik i el manteniment de la pau i l'ordre internacional: s'accepta però NO es comparteix l'Annexió de Crimea - i per això s'aboga per la imposició de sancions - i paral·lelament s'impulsa els Acords de Minsk juntament amb França per aconseguir la pau.

Merkel exclou qualsevol intervenció militar a Ucrania i aposta per la via diplomàtica: els acords de Minsk, malgrat semblin paper mullat, han reduït el nombre de morts, han aturat l'escalada militar i garanteixen en certa mesura la integritat territorial i la sobirania d' Ucranïa. No hi ha alternativa fora dels Acords de Minsk.

L'estratègia del govern Alemany davant Rússia està PROFUNDAMENT CONSENSUADA dintre de la Gran Coalició. No es mostra la més mínima fisura entre cap dels actors implicats. L'estratègia a seguir és mantenir una certa pressió via sancions sobre Rússia esperant que a llarg termini l'obligui a sentar-se a negociar. Per una altra banda evita qualsevol tipus de mesura que irriti a Rússia: aprovisionament d'armament al govern ucraïnès o bé aprofundir en les relacions amb la OTAN o la UE (alguns acords comercials poden ser permesos).  I finalment, es marquen les línies vermelles per a Putin: la presa de Mariupol per part dels pro rusos o bé la creació de un pont entre Crimea i les províncies pro russes.

El govern alemany és conscient  que per la sostenibilitat de la seguretat a Europa no es pot fer contra  sinó amb Rússia i a la inversa, no pot haver seguretat a Rússia sense Europa, per això es multipliquen els contactes entre ambdós governs davant la crisis d'Ucranïa......Sembla que s'imposa la sol·lució Finlandesa.

 

NOTA1. Zapatero era mostrat com un exemple del problema exterior europeu: tots els caps d'estat europeus es volien fer una foto amb Obama i per fer una amistat íntima es feien "amics per confessió" : ZP i la resta primers ministres xerraven tot el que passava a la UE als americans.

NOTA2. La visió russa és que Helmut Kohl i Hans Dietrich Genscher els van traïr quan van assegurar a Gorbatxov i Schewardnadse que no hi hauria ampliació de la OTAN més enllà d'Alemanya ( això és un punt fort de controvèrsia histórica ja que evidentment Polònia té sobirania plena per decidir si vol entrar a la OTAN).

 

 

 

Política Exterior: la carpeta russa...I

Durant la meva estada a Madrid havia d'escollir aprendre un idioma "raro" durant tres mesos: rus, japonés, xinès i finalment àrab. Sense dubtar vaig escollir el rus i no per comunista sinó per europeïsta convençut. Actualment puc presentar-me en rus encara que una llengua amb dos alfabets i sense l'existència del verb ser i estar resulta extremadament incòmode d'estudiar - per aquest mateix factor és interessant-. També vaig aprofitar l'avinentesa per llegir algun que altre llibre del Alec Nove.

 

La visió alemanya de Rússia

Rússia pels alemanys és un tema profundament delicat. A les excel·lents memòries de Helmut Schmidt, Menschen und Mächte - Homes i Poder - (1987) recorda la primera trobada amb Bresnev al 1973 sota el govern de Brandt  quan acabava de ser nomenat ministre de defensa. Bresnev va recordar la seva experiència durant la segona guerra mundial com a comissari polític i general del 18è excèrcit a Ucrània...parlava sempre dels soldats feixistes alemanys i de lo pelut que ho havia passat el poble rus i els seus homes en particular. Durant vint minuts va xerrar Bresnev, fins que Schmidt el va interrompre i va dir que ell també havia estat oficial al front rus, que allà de feixistes hi havien més aviat pocs i que també les van passar putes els soldats alemanys.....La guerra era i és un desastre. Brandt que estava present va deixar desfogar-se al nou ministre de defensa.

 

La Unió Soviètica i la Federació Russa són essencialment un prolongació en línea recta de la política exterior practicada des del segle XVI fins el segle XIX. Durant la URSS, la política exterior russa bàsicament té tres quartes parts de russes i una quarta part de comunistes ( IMPORTANT per que el tema comunista contamina el debat en comptes de clarificar-lo). Lenin i també Stalin han considerat Ivan, el terrible, com el fundador del gran estat rus: absolutista,  centralista i sobretot expansionista-imperialista. Del centre cap al Caucàs, el Bàltic, el Mar Negre o bé els Balcans.  El segle XIX rus es divideix en dues pulsions: la il·lustració europea o bé la continuació de messianisme-expansionista rus... En definitiva amb Stalin o Bresnev la cosa no varia gaire que amb Putin o Catalina II.

De Bismark a la OstPolitik

Durant les fracassades revolucions de 1848 a Alemanya, només hi va haver dos vots al parlament acabat de crear CONTRA una constitució monàrquica i força conservadora. Un d'ells era del jove Bismark...és a dir, és un personatge essencialment reaccionari, conservador i militarista que "va aconseguir" la unitat alemanya des de d'alt. Ara bé, on no va errar va ser amb una política exterior basada en principis o bé maximalismes del "Alles oder nichts" tot o res sinó que va seguir un política d'igualació d'interessos amb Rússia i avenços parcials. I tot això, malgrat que Rússia després de la guerra de Crimea va cedir el liderat continental a França esdevenint un actor secundari en el teatre europeu. Després de la segona guerra mundial, Anglaterra i França van haver d'anclar-se amb els USA davant la potència de la URSS.

 

Konrad Adenauer no va moure un dit quan va haver l'aixecament del 1953 a Berlin ni tampoc durant l'aixecament del Mur al 1961. Adenauer no va fer gaire política amb els soviètics encara que va visitar Moscú al 1955 per negociar l'alliberament de 10.000 presoners de guerra que encara quedaven i menjar-se els més de 100.000 soldats alemanys  presoners desapareguts o morts durant el captiveri rus. Adenauer  va basar la seva política exterior en la doctrina Hallstein: el govern de la RFA representava a tota Alemanya i  per tant, Bonn no podia mantenir relacions diplomàtiques amb països que reconeixessin la RDA com estat de dret.

 

Hamburg va ser alliberada per tropes russes de la dominació napoleónica...existeix una relació profunda entre les ciutats hanseàtiques com Hamburg (Schmidt) i Lübeck (Brandt), els països bàltics i finalment Rússia.....es coneixen bé. Amb la victoria electoral de Brandt s'enceta la Ostpolitik basada en tres principis: acceptació de la realitat (divisió i reconeixement de fronteres, falta de soberanitat alemanya i finalment la partició de Berlin), "Wandel durch Annäherung" canvi a través de l'aproximació: multiplicar contactes i arribar a petits acords parcials ( per exemple l'acord per la mobilitat a Berlin als setanta) per generar un clima de confiança suficient per arribar a acords més ambiciosos i finalment la integració económica (p.ex. exportació de gas rus).

 

Schmidt va afegir la política de contenció amb la URSS: el manteniment d'un equilibri disuassori com a fundament per la seguretat d'Occident i sobre aquesta base la col·laboració multiple amb la URSS amb l'objectiu de d'aconseguir la inclusió técnica, científica en el context internacional.

El pecat original: la implosió de la URSS

La implosió de la URSS és un dels majors desastres econòmics de la historia recent sense haver-hi una guerra pel mig. És a dir el PIB es va reduir dràsticament a quasi la meitat amb tot el què implica a nivell social. L'intent d' integrar Rússia a Occident s'ha vist abocada al fracàs: absència d'un sistema mitjanament democràtic - ja es veia que la Glasnost de Gorvatxov anava coixa tenint en compte els antecedents democràtics de Rússia- . Però malgrat el fracàs intern, també hi ha un fracàs extern de la comunitat internacional, especialmente USA i Europa que han deixat el país a la mà de déu: la col·laboració amb l'OTAN durant la guerra del l'antiga Iugoslàvia (1995) permetia albirar un aprofundiment amb les relacions entre Rússia i l'OTAN que no s'ha produït. Al contrari l'expansió de la UE i la OTAN cap l'Oest s'ha fet sense l'entesa necessària amb Moscú, cosa que advertia Kohl en el seu últim llibre.

Tampoc en el camp econòmic s'ha aprofundit més enllà de Gazprom i Schröder, encara que hagués estat bé un cert pla Marshall o una Perestroika amb ajuda exterior per modernitzar l'economia russa i no fer-la tant depenent del gas i el petroli. Malgrat que el món creix cada cop més entrellaçat, sorgeixen també amb força els seus contrastos: la globalització económica no garanteix per se cap aproximació política. El Financial Times ha formulat que el capitalisme  és políticament polígam: més BMW a Moscú no impliquen una major comunió política.

 

NOTA1: Evidentment a les memòries del Schmidt no surt allò què havia de sortir i és la seva visió sobre la caiguda de Brandt i el seu ascens a la Cancilleria.

NOTA2: Douglass North afirmava que tant Rússia com Xina no serien competitives econòmicament precisament pel seu centralisme i la falta de competencia interna. Els papers del Snowden, afirmen que la major part de les decisions polítiques a Rússia es perden pels despatxos dels buròcrates.



 

Factors a llarg: els Alemanys es fan grans....

La primera vegada que vaig anar al Japó ara farà 4 anys, vaig sortir de l'aeroport de Narita disposat a xuclar tot el que pogués....quan vam agafar (jo i la meva dona) el metro fins a Tokio, la gent no es comunicava només mirava el seu mòbil...vaig pensar quina colla de freaks! aquests japs. Ara agafa el metro a Barcelona...tothom mira el mòbil!!!!! El Japó és un indicador avançat per Europa.

 

L'estancament en el creixement, la substitució de mà d'obra per la tecnologia i l'envelliment de la població són factors que per l'economista Kiyohiko Nishimura, degà de la Facultat d'Econòmiques de Tokio,  determinen la debilitat de la demanda. Enfront això la política monetària només és un pedaç per guanyar temps. Per què?

 

a) Durant la recessió han patit els sectors més sensibles als tipus d'interès.

b) La sensibilitat de la PM davant les decisions de consumir i estalvia s'ha reduït per les expectatives de canvi tecnològic.

c) L'expansió monetària (QE) impacta més al mercat actius -  p.e. accions- i al mercat de divises que no afecta al creixement econòmic i la inflació.

d) El canvi tecnològic i l'envelliment de la població lastren l'eficiència i flexibilitat de l'economia: al Japó la regulació laboral dificulta l'entrada dels més joves al mercat laboral dificultant el canvi tecnològic.

e) El clima d'inseguretat en el què vivim.

 

Nishimura, creu que l'envelliment de la població és el factor més crític de tots a la conferència que ha fet a la Universitat de Frankfurt.

 

Alemanya 2030: venen anys difícils

 

Els demògrafs que es dediquen això al Max-Planck Institut pinten un quadre complexe: un terç de la població estarà per sobre dels 65 anys: de cada 100 persones en edat de treballar ( de 20 a 64 anys) hi haurà 50 major de 65 anys. L'augment de l'esperança de vida fa que la població no baixi extremadament però si la composició: hi haurà 7,9M menys persones en edat de treballar ( de 20 a 64 anys) i 6,4M més de majors de 65 anys. Si  els pitjos pronòstics donen una caigua de 82M/hab a 77M/hab el 2030 i 62M/hab el 2060.

 

L'index de fertilitat és de 1,4 al 2013 amb un total de 675.000 i malgrat hagi millorat gràcies el boom ecònomic no planteja canvis substancials: les associacions en defensa dels animals tenen deu vegades més membres que les de defensa de la infància.

 

Entre 1950 i 2013 han arribat alemanya 43M d'Immigrants dels quals s'han quedat uns 11M a viure-hi. El saldo migratori durant el 2014 ha estat positiu amb 428.607 Immigrants. Si es manté un ritme d'entrada superior als 350.000 immigrants la població quedaría estable en 82 Milions d'habitants, ara bé només que això es reduís a 200.000 la població es podria reduïr en 10M/hab en cinquanta anys (2060). Seran capaços els alemanys de suportar aquest flux migratori???? Doncs la resposta és que sí, per que no tenen més remei.

 

Conseqüències econòmiques

 

 Això té efectes econòmics profunds per una banda faltarà mà d'obra amb la qual cosa o s'importa (immigració) o bé s'exporten fàbriques com van fer al Japó o bé s'allarga l'edat de jubilació (les prejubiliacions s'han acabat). Aquest envelliment de la plantilla frena la innovació: el grup més important de población que crea empreses  o bé els que registren patents està entre els 30-39-45 anys. Segons un estudi de A.T. Kearney els Hidden Champions alemanys van ser fundats als anys cinquanta, el pes en la economía digital en el PIB alemany és relativament baix.

 

Resulta evident que la Seguretat Social alemanya patirà en un futur no molt llunyà. La jubilació als 63 anys després de 45 anys treballats és una il·lusió en paraules de Franz Müntefering ex-cap del SPD en relació a la mesura aprovada per la Gran Coalició. Al 2000 els treballadors es jubilaven als 62,3 anys de mitja mentre que actualment  la mitja és de 64,1 anys. En definitiva, treballar més temps i amb pensions més baixes.

 

La inseguretat laboral i la precarització del mercat de treball durant la vida laobral comportarà un increment de la pobresa a la vellesa amb la qual cosa podrem veure jubilats, al igual que al Japó, vigilant les sales de Museu del Palau Imperial. No fa falta de dir que l'envelliment de la població reduïrà el consum i augmentarà l'estalvi.

 

Finalment la richesse, dels 7 Bilions d'euros de Riquesa que té Alemanya 4,8B són en Béns Immobles que poden tenir un preu força variable en funció de la zona on se situïn i per tant l'envelliment de la població reduïria el patrimoni no només en zones de l'Est sinó inclús a pobles de Nordreihn-Westfalia.

 

No ens acollonim: Hans-Werner està de part nostra.

 

Hans-Werner Sinn, president del IFO Institut descriu Alemanya com el país sense nens "Land ohne Kindern", aboga per allargà l'edat de jubilació per qui ho vulgui  i té preparada una bona batería de mesures - aquí es nota que mai l'han explotat, ja que sino agafaria la jubilació a la primera de canvi -. Creu per això, que la capacitat d'engegar les reformes necessàries s'aturaran ja que els vells voldran manar.....La dictadura dels jubilats!

 

EL PITJOR DE TOT, ÉS QUE AL FINAL EUROPA ESTARÀ DOMINADA PELS FRANCESOS.