El climateri alemany 1A part

Aquest estiu m’he endut Una prosperidad Inaudita del Premi Nobel d’Economia, Edmund Phelps. Me l’esperava més bo – més aprofundiment en temes d'innovació - però tenia fons, és un bon resum d’un paio amb un pensament econòmic solvent. Per Phelps, el dinamisme econòmic equival a productivitat, així que parla de La Gran Desacceleració de la Productivitat entre 1979 i 2008 què ha comportat un baix creixement dels salaris - amb les conseqüències socials que comporta-. Té un bloc de dedicat a Decadència i Refundació, analitzant les causes de la paràlisis fent propostes per generar una dinàmica endògena de creixement i innovació: més startups, més capital risc, més consumidors early adopters i un sistema social bolcat en la innovació. Un capitalisme saludable. En fi, menys gent movent maons d’una banda a l’altra,  i més gent construint coses sòlides. Sembla fàcil però no ho és.

El climateri alemany

Tota els països de l’entorn estan creixent i Alemanya no. The Economist, ha dedicat una portada senyalant Alemanya com el nou malalt d’Europa - altre vegada els anglocabrones -. Ràpidament Der Spiegel dedica una número amb un article amb 11, repeat 11,  periodistes a descriure el climateri Alemany  que no sembla que s’arreglin amb un parell de programes de despesa - Next Generation-.

L’axioma “ el que és bò per VW, es bò per Alemanya” ja no funciona. El que s’ha de potenciar són els hidden champions, innovadors i dinàmics i no les grans empreses industrials amb bones connexions polítiques - copiat de Edmund Phelps ;)- . Xina vol fer el que va fer Alemanya amb l’Agenda 2010, exportar els seus problemes interns venent cotxes elèctrics al món. Els Alemanys veuen amb enveja la dinàmica econòmica dels USA i l’ús de l’endeutament de l’Administració Biden per incentivar la transformació verda de l’economia. Els ideòlegs verds pretenen convertir alemanya en la primera nació industrial verda seguint l’estela americana evitar un llarga etapa d'estancament.

El govern va presentar aquest setembre una sèrie de mesures per impulsar el creixement econòmic amb rebaixes fiscals i una llei per reduir la burocràcia. Un miratge per fer veure què el govern de coalició funciona però no han aconseguit guanyar-se la confiança dels empresaris. Després de 20 anys de l’Agenda 2010, Alemanya necessita un revulsiu: en el millor dels casos aquest any Alemanya decreixerà un 0,4%  - només Pakistan i Argentina van darrera - i amb això queda penjat dels USA, Canadà, Japó i inclús, França. La locomotora europea a gripat de sobte, Alemanya ha produït un 40% de cotxes menys que fa 10 anys i no ha recuperat els nivells de creixement pre Covid. Alguns parlen de desindustrialització.

Indústria i Energia

Durant el 2022, les empreses alemanyes han invertit 125.000M€ fora d’Alemanya - país 99 a la taula - Es parla de desindustrialització. Robert Habeck ha felicitat BASF per la seva inversió de 2.700M€ i la creació de 2.000 llocs de treball.....a la India. Les empreses intensives amb energia com la química o la farma estan molt tocades pels preus de l’energia, sensiblement més cars que la resta de països de l’entorn i dels competidors (un 25% per sobre de França, el doble que la India i Japó i 3 vegades més que els USA) i per tant, aquestes indústries intensives en energia han deixat d’invertir a Alemanya i s’orienten a Asia, Est d’Europa i sobretot USA. Per exemple, BASF ha deixat en standby un 10% de la capacitat de producció d'amoníac a la central de Ludwigshafen. L’associació empresarial d’empreses químiques va enviar una missiva al govern advertint que perillen llocs de treball sinó tenen electricitat a preus raonables.

La indústria alemanya comença a patir, les comandes han baixat i el funnel de vendes es va esgotant. Del fracàs alemany amb els cotxes elèctrics, almenys de moment, ja el vaig tractar aquest estiu. Cada any es produeixen 37M de Tn d’acer la majoria amb alts forns d’aquests de cremar carbó que en breu passaran a ser vintage però que necessiten una energia ingent mentre no arriba l’acer verd ( 2.000M€ de subvenció ha rebut Thyssen per fer acer verd).

El sector de la construcció està literalment en caiguda lliure amb les regulacions, l’increment de preus dels materials i els tipus d’interès i això que l’objectiu de la coalició és construir 400.000 vivendes anuals. La clau de volta per atraure immigració qualificada és la vivenda assequible.

Mercat de Treball

Malgrat la desacceleració actual, encara hi ha 1,75M de posicions obertes a Alemanya a primer trimestre de 2023 (IAB – Institut für Arbeitsmarkt und Berufforschung-) i això que ha baixat substancialment des de l’últim trimestre de 2022 ( 1,98M). I les que ho pateixen no són les multinacionals sinó les Mittlestands que no poden pagar sous tant alts.  Segons els IAB, cada any es destruiran a Alemanya entre 420.000 i 520.000 llocs de treball i això només pot ser cobert amb dones, vells i estrangers.  Enguany s’han prejubilat 262.000 persones que no són precisament treballadors de la construcció cremats pel sol sinó treballadors industrials ben assegurats i saludables. Alguna reforma s’haurà de fer per que aquests tinguin incentius a romandre al mercat laboral per que no és tan fàcil substituir llocs de treball qualificats per treballadors de l’Africa negra.

Els ressorts europeus d’emigració – polacs, espanyols- comencen a esgotar-se amb la qual cosa el govern de coalició ja ha començat a baixar barreres d’entrada i amb això esperen que arribin 125.000 nous emigrants anuals. Un objectiu poc realista donada la burocràcia necessària per començar a donar permisos de residència – només 40.000 immigrats a 2022 de fora la UE van arribar a Alemanya-.

Xupatintes empoderats

Experts en moure maons d’una pila a una altra. Ineficiència, prescripcions contradictòries, autoritzacions de resolució infinita, obligacions de comunicació i informació...Mentre les empreses alemanyes construïen fàbriques a Brasil no passava res però ara les munten a la mateixa Alemanya i es troben amb multitud d’obstacles. Cap govern ha pogut acabar amb el nivell de regulació, té vida pròpia. Merkel va muntar un consell de Control de Normes amb 10 persones destinades a fer més àgil els processos i així estalviar 50.000M€ en traves burocràtiques, però entre departament i departament va quedar anorreat.

Primer van mirar el model holandès on cada llei porta aparellada un anàlisis cost benefici i del procediment i així van reduir un 25% les demandes de l’administració pública, però han fracassat del tot, ja que cada cop hi ha més prescripcions en el àmbits més inimaginables. Els departaments ministerials es defensen quan la seva capacitat normativa es veu limitada...

Els estudis econòmics sobre els costos de la burocràcia són inquietants, a les petites empreses correspon a un 3,2% de les vendes a les grans empreses un 1%. La capacitat d’estalvi és significativa i la merma de competitivitat també.

Alemanya està davant d’una etapa de baix creixement...però se’n sortiran sense cap mena de dubte. “Gràcies a les grans inversions per protegir el medi ambient, el creixement a Alemanya serà de com el dels anys cinquanta i seixanta”. Olaf Scholz 

 

Nota0: Phelps veu que Efecte riquesa redueix l’oferta laboral, increment de salaris té un efecte contrari.

NOTA 2:Política energètica: La crisis d'Ucraïna ha posat de manifest un política energètica deficient. Peter Altmeier, secretari d’Estat de Merkel, veia absurd col·locar plaques solars als sostres produint una energia que ningú consumiria i va reduir les ajudes a la fotovoltaica i així s’estalviava de crear un xarxa elèctrica. El següent Minister Prasident, Seehofer de la CDU va evitar una xarxa que travesses el país de nord a sud per distribuir l'energia elèctrica que connectés els parcs eòlics del nord amb el sud. Les instal·lacions de parcs eòlics van més lentes del previst fent que els preus de l’energia siguin superiors a França, USA o Xina impactant en la competitivitat de determinades indústries intensives en energia

NOTA3: Tant el SPD com Die Grüne parlen de subvencionar el preu de l’energia en 6 cèntims fins al 2030....un subvenció de 30.000M€. NOTA: Ho sento però això de subvencionar ja ha passat a la història econòmica com a política econòmica.

 NOTA4: Impacte regulació pública. Amb la introducció del Salari Mínim al 2014, el Ministeri de treball deia que només costaria 250.000 a les empreses per l’aportació informació sobre els seus empleats i temps de treball mentre que després es va demostrar que l’impacte seria milions d’euros més i la Ministra estava advertida. 

NOTA5: Tothom resa per  que els Ajuntaments es digitalitzin, el Länder – s’estalvien les diputacions gràcies a déu – i hi hagi una reforma de l’Estat profunda. El departament de digitalització del Ministeri de l’interior preveu gastar 3,3M€ de pressupost al 2024 després de gastar-se 377M€ a 2023 per tal de digitalitzar una llista de 575 processos que té l’administració amb el ciutadà segons l’acord de coalició, de moment es focalitzen en 16. 

NOTA6: La falta de treballadors

https://iab.de/en/daten/iab-labour-shortage-index/

 NOTA7: l’estudi de l’associació alemanya de maquina-eina sobre els costos de la burocràcia per les empreses.

https://www.vdma.org/viewer/-/v2article/render/73366678

 

Indonesia, indonesia

 Generalment escric sobre Alemanya però aquest estiu he fet un viatge pel sud-est asiàtic – Indonèsia - i com el bloc és meu, em prenc la meva llicència d’escriure algunes reflexions d’economista. El punt d’entrada i de sortida ha estat Singapur, la Venècia moderna, un país estat que “Non arat, non seminat, non vindemiat” i  que va passar de ser uns aiguamolls als anys seixanta a tenir un renda per càpida de més 82.808$ (2022). Economia de mercat amb forta intervenció estatal - com tots els tigres asiàtics-. Com que en prou feines produeixen res, han de muntar uns show business per turistes amb obres arquitectòniques monumentals i parcs temàtics, orientar l’economia a serveis financers i mantenir un observança a les regles quasi religiosa...de fet no hi ha corrupció entre la classe política -  a diferència d’Indonèsia -. Tot això amb un bon sistema sanitari i educatiu, unes infraestructures espectaculars – es fan visites guiades a l’aeroport-  fa que sigui un port fiable per fer inversions i moure calers. D’aquest punt vam passar a Indonesia, a Java, un altre univers.

Excés de població=pobresa

Hi dues visions econòmiques sobre l’increment de població: aquest pot accelerar el creixement ja que hi ha més demanda d’habitatge o consum mentre que l’altra visió és més pessimista, com més gent, menys renda per càpita i això és el que veus a Indonesia amb 274M d’habitants. Un fotimer de gent, especialment jove amb ocupacions imaginaries: en un restaurant de 7 taules vaig comptar 5 cambrers, 4 persones per manegar un pàrquing de 50 places, multitud de botigues i txiringuitos tipus model de “negoci paquistanès”: t’hi has d’estar 12 hores sense fer res per realitzar una venda i amb aquesta venda rendibilitzar el dia.  Total, no tenen res millor a fer i amb un “deal” ja tenen el menjar cobert (El quilo d’arròs surt per 13.000Rp- uns 0,80€ cèntims- , amb les gallines que campen pels voltants de la casa i les fruites dels arbres, tenen suficient per menjar ja que la natura és generosa amb ells). De fet, els hi surt més a compte fer jugades d’una sola tirada que fer una projecció a llarg termini. La conseqüència és clara: salaris baixos i productivitat a nivell ínfims. Aquest volum de població també provoca una forta pressió sobre els recursos: no hi ha cap cocoter que li durin massa temps els cocos a l’arbre – literal- . Per què tingueu una idea, el PIB d’Indonesia és inferior al del Regne d’Espanya encara que s’apropa força, però clar, amb sis vegades menys de població. La bona notícia que ho han entès: cada cop tenen menys fills.

Sortir de la pobresa=aprendre anglès

Els anuncis d’oferta educativa pels carrers eren nombrosos i anaven dirigits a una població jove abundant, mentre que a les regions turístiques tipus Bali, la lluita de classes es donava entre els que sabien anglès i els que no, ja que quedaven exclosos del sector turístic amb sous infinitament superiors a plantar arròs tres cops l’any – un 29% de la població es dedica a l’agricultura amb una aportació al PID del 12.4% - . El Covid els va tocar força, de fet la gent de calers de Yakarta va aprofitar per comprar Hotels a Bali que havien fet fallida per l’excessiu endeutament dels propietaris balinesos (els préstec per comprar-se un cotxe a tres anys s’apropava al 20% aproximadament i la gent s’endeutava per muntar petits negocis orientats al turisme).  El gran afany dels balinesos és tenir un negoci orientat al Turisme, molt per sobre de tenir un tros de terra per plantar arròs.

Poden donar gràcies a Déu què hi hagi turistes per que són els que han permès a crear un infraestructura bàsica en llocs força recòndits com Flores i l’arxipèlag de Komodo. Aeroports, hotels, restaurants, comerç, transport, excursions han permès treure de la misèria pobles sencers i de forma sostinguda en temps. No patiu pels dracs de Komodo, no s’extingiran.

Els indonesis tenen petroli i gas natural i també exporten cautxú, cafè i tenen un fotimer de minerals ja que els recursos naturals tenen un impacte molt gros dintre del PIB. Les manufactures també tenen un pes important, especialment el sector automobilístic ( 10% del PIB) copat per join ventures de marques japoneses però també xineses encara més minoritàries. Marques europees tirant a zero. Falta veure si la globalització pot generar una dinàmica de creixement endògena més enllà del turisme o de la fabricació barata tal com han fet els xinesos.

Infraestructures

L’aigua no és potable i en prou feines hi ha claveguerams, a les cases més pobres que són bàsicament barraques amb una rasa on surt l’aigua i per on campen les gallines – la font més important de proteïna-. També hi ha edificis “moderns” i cada cop hi ha una major urbanització, però el sistema de construcció és força rudimentari amb bastides fetes de branques. La brossa a la riera i a esperar que hi hagi una riuada per que s’ho endugui cap al mar. No tenen cap mena de consciència medi ambiental. La mobilitat està basada en el cotxe i la moto, en prou feines hi ha transport públic i no hi ha ferrocarril enlloc. Hi ha famílies que tenen quatre motos. I en algunes zones, hi hagi embussos que fan que distàncies relativament curtes, es converteixin en una eternitat. La xarxa viaria està al límit però hi ha molts interessos per mantenir la primacia del cotxe i la moto.  Les ciutats i pobles s’expandeixen en cases baixes al llarg de la carretera, no hi ha edificis alts, ni cap mena de ciutat compacta. Ho tenen complicat a nivell de mobilitat.

Cada illa, un món.

He visitat Java, musulmana,  on cada dia a les 5 del matí surt el clergue a fotre la pallissa llegint l’Alcorà per a tota la ciutat. En canvi, Bali és plenament hinduista, amb 4 castes diferenciades  i una forta estructura de comunitat, on es debaten multitud de temes i ha dret de dissentir per exemple és la comunitat qui decideix si es pot construir o vendre una casa del poble – no passa el mateix amb les terraces d’arròs, on el propietari decideix -. Hi ha molta gent que s’ha venut la terra i al cap de 5 anys queden arruïnats....també hi ha veritables drames amb les apostes de les baralles de galls on molta gent torna caminant després de perdre la moto o el cotxe. Poca perspectiva a llarg termini i busqueda de deals fàcils. Les cases pairals tenen un temple, adornat en funció de la casta a la que pertanys. Les castes inferiors que han fet calers es fan temples més de wannabees, de nou ric, vaja. En molts casos en aquestes cases hi viuen diverses famílies, germans per exemple, amb la qual cosa generalment acaben amb conflictes familiars.

La última illa que hem visitat ha estat Flores, de majoria catòlica ja que els primers a fotre el peu van ser els portuguesos, encara que hi ha enclavaments musulmans. A la capital de Flores, Lajun Bajo, la nova mesquita estava finançada per un banc. No es parla de religió en públic i cada illa té la seva part d’autonomia política.

 

La setmana que ve prometo sens falta parlar de la conjuntura econòmica a Alemanya.

 

Pd. Indicadors econòmics Indonesia: la inflació raonablement controlada amb previsió de creixement del GDP de 4,9% pel 2023.

https://www.theglobaleconomy.com/Indonesia/Share_of_agriculture/

pd2. En cap moment no hem tingut sensació d’inseguretat i respecte els tractes, pot ser més o menys car i poden fotren’s el pal al turista però no ens han estafat. Tampoc hem visitat cap discoteca a Kuta Beach a les tres de la matinada.

Pd3. El paper la religió a Bali és divertida, amb esperits, somnis, éssers d’altres dimensions tot promogut pels de la primera casta que són els sacerdots de la comunitat. En fi, un francès es pixaria de riure amb les històries d’esperits però allà tenen un pes aquestes creences. Cementiris oficials no hem vist gaires, de fet els enterren al costat de la carretera davant d’un camp d’arrós i una estàtua que fa de temple. No passeu entre les 11 i les 2 de la nit.

PD4. Tots els joves fumen i tenen mòbil, un divertiment tenint en compte que tenen treballs inexistents amb un fotimer d’hores sense fer res de res. Els teenagers es diverteixen atropellant gallines amb les seves motos.