Seguim....Cojuntura Alemanya.

Des de fa setmanes es multipliquen les males notícies econòmiques, grans empreses com Lufthansa o Bayern han presentat resultats negatius mentre Thyssenkrupp, Siemens o el Deutsche Bank volen retallar plantilla. Alguns proveïdors de la industria automobilistica han anunciat concurs de creditors (Eisenmann). Els experts compten amb un creixement inferior al 1% del PIB Alemany durant el 2019. El creixement del primer trimestre ha estat del 0,4% i tothom es va sorprendre...aquest semestre s'espera fins i tot una caiguda. Els indicadors avançats són preocupants.

Els empresaris: preocupant

Indicadors sobre el clima economic, el més imporntat és el que fa el IFO Institut amb un enquesta a 9.000 empreses. L'índex està al mateix nivelll que a juny de 2009. En el sector indústrial les expectatives están en caiguda lliure: les comandes están baixant.  Aquesta caigua es compensa  amb la Construcció i els Serveis. Aquest indicador afina molt per predir les caigudes però no afina en la dimensió de la catástrofe. Podem estar davant d'una recessió o desacceleració.

Respecte l'economía real, la producció indústrial ha caigut un 3,7% al Maig en comparació amb el Maig de 2018. La taxa d'ús de la capacitat indústrial davalla i el encàrrecs a la industria cauen.  La industria automobilística ha produït un 25%  menys de cotxes que el juny de l'any passat - L'acumulat anual és del 12% en negatiu -. El CAR Institut preveu un reducció de les vendes de cotxes durant el 2019 que no s'ha vist des de fa 20 anys. El mercat xinès trontolla i el model exportador Alemany ja veurem com aguanta. 

El sector Maquina-Eina segueix el mateix patró que l'automobilistic, els comercials veuen que les empreses no inverteixen tant i que són més prudents alhora de fer comandes. Durant el maig van caure els encàrrecs un 7%. La industria química un 4% cap avall interanual, un indicador clàssic per que molts sectors econòmics depenen del seu output. El 28% del VAB -valor afegit brut- Alemany és industria pura i dura, mentre que a Gran Bretanya és el 19% i França el 17%. 

Si mirem el consum, el comerç minorista va reduir vendres un 1,6% interanual i la construcció tampoc pinta bé...els encàrrecs al Abril han baixat un 4,2%.

Mercat de treball: s'aguanta

Respecte el mercat de treball: l'indicador avançat és el treball temporal, l'any passat es va reduir del milió de treballadors fins als 924.000 sobretot a la industria automobilística, degut els canvis normatius. La jornada reduïda ha augmentat en 41.000 persones, tres vegades més que l'any anterior, per la caiguda de la demanda. Malgrat tot en termes globals el treball parcial conitnua a nivells molt baixos en comparaicó amb la crisi de 2008. La parada encara no s'ha traslladat al mercat laboral però aquí hi apareixen causes estructurals - caiguda demográfica, el mateniment de plantilles per part de les empreses i el creixement del treball parcial en el sector Serveis-.

Els ocupats han pujant en 1.000 persones durant el mes de juliol respecte maig. Internaual representa una caiguda de 50.000 llocs de treball.  A Alemanya hi ha feina però el ritme de creixment s'ha alentit.  Malgra tot, qui està a l'atur mai ha pogut trovar una feina tant rapidament.

El crèdit: preocupant

Normalment els tipus d'interès a llarg termini són superiors als tipus d'interès a curt. Un quan hom inverteix en deute alemanya a 10 anys està assumint un major risc, bàsicament per la variable temps, i per això hi ha una prima sobre una inversión a 2 anys vista. Actualment succeix el contrari, els tipus a curt són superiors als tipus a llarg i això no té sentit econòmic a no sé que s'olori una crisis i es busqui refugi en inversions a llarg termini. Als USA sempre ha passat un fènomen d'aquest tipus en una distancia d'entre 6 i 24 mesos de la crisis "real". Estem molt aprop que això passi amb el deute Alemany però als USA ja ha passat. Aquí cal tenir en compte tot l'impacte de la política monetària tant als USA com a la UE i el seu efecte en els tipus. 

Europa Global

Hi ha recessió quan el creixement del PIB respecte l'any anterior és negatiu, el IMF té una previsió per l'Europa de 1,3 pel 2019 i 1,6% pel 2020 - Alemanya 0,7% i 1,7%-. El creixement econòmic patina una mica però altres indicadors parlen en contra, l'ocupació a europa ha crescut 1,3% fins als 160 milions d'ocupats, per no parlar del efecte riquesa per l'increment dels preus de la vivenda, l'evolució d'accions i bons, el sector de la contrucció i l'estabilitat dels Serveis juntament amb un política fiscal lleugerament expansiva.

Fins el 2021 no s'espera que la inflació sigui del 1,6%. El déficit agregat de l'Eurozona arriba al 1,2% del PIB nominal, per sota dels criteris de Maastricht. Hi ha  marge per  una política fiscal expansiva i reducció d'impostos. Si s'estirà el consum pot ser un factor clau per arrossegar el creixement i la productivitat. 

Draghi, no espera una recessió, però té por per això manté els tipus. A risc d'equivocar-me, em quedo amb Schumpeter: el mercat ha pronosticat 8 de les 5  últimes recessions - almenys pel proper curs -.


BONES VACANCES!

Isidru, puja les comissions....Lagarde arriba al BCE

La crisis a Europa es resol  molt molt fàcilment, fa temps vaig llegir que el pacte entre França i Alemanya passa per la cessió de sobirania francesa a canvi dels diners alemanys. El repartiment de cromos dintre de la Comissió Europea amb Von der Leyen com a Presidenta i l'aterratge de Christine Lagarde al Banc Central Europeu segueix aquesta direcció. Si el President de la FED ha cedit a la pressió de Trump per baixar tipus, tothom sospita que Lagarde  mantindrà els tipus baixos i molts donen per fer que es posarà a finançar Estats. La cara fosca són aquella massa de fons de pensions, assegurances i altres productes d'estalvi que en prou feines obtenen rendibilitats, per no parlar dels marges de la banca... Isidru puja les comissions!!!!

Draghi i el 2%

Ni inflant l'economia a bitllets s'aconsegueix una inflació del 2% i molts economistes ja fa temps que parlen de modificar els objectius d’inflació del 2% que té el BCE. Malgrat tot, com la capacitat d'innovació humana és infinita, Mario Draghi buscar nous horitzons per la política monetària i parla de simetria. Per primera vegada, ha sostingut en públic que lluitarà amb el mateix ímpetu contra una baixa inflació  com una alta . Traducció, els baixos tipus continuaran i hi haurà marge per una política monetària més expansiva. 

El BCE ha deixat els tipus al 0,0% invariable. Des de març 2016 que estan així de tristos i els tipus d'interès dels diners dipositats al BCE estan en negatiu -0,4% fins a mitjans de 2020 continuarà igual. Des de març de 2015 fins el 2018, el BCE ha comprat deute d'empreses i Estats per import de 2,6B€. Després de l'anunci dels tipus, el DAX va caure un 1,8% fins als 12.300 punts. 

El Banc Central Europeu es va construir seguint el model de Bundesbank fa 20 anys per tranquil·litzar els alemanys i amb l'encàrrec de controlar la inflació, Draghi, però,  ha trencat aquesta  tradició dintre la política monetària europea. Després de 8 anys, Draghi es jubila i no vol més càrrecs. Malgrat que és italià, proposo un monument ;).

La substituta: Christine Lagarde

Lagarde ha guanyat renom a Washington per l’incís posat a la política monetària com a mitjà per resoldre les crisis: ha exigit als Presidents dels Bancs Centrals que vagin inundant de diners els sistema. La falta d'inflació fa que la política monetària sigui la solució perfecte sense que hi hagi costos polítics. 

Dintre d'uns mesos el directori del Banc Europeu comptarà amb més baixes que les de Mario Draghi: Peter Praet, economista en cap, Victor Constancio o bé Benoit Coeuré marxen i són substituïts per ex-ministres amb poca experiència en Bancs Centrals com Luis De Guindos. La frontera entre la política monetària i la fiscal es barregen perillosament. L'únic del nou directori que se salva és l'irlandès, Philip Lane, professor universitari i President del Banc Central irlandès. 

El Bundesbank ha calculat que entre  2008 i 2018 els baixos tipus han estalviat 1,4Bilions d'euros als Estats Europeus, entre ells 370.000M€ a Alemanya. El BCE és creditor dels Estats, té 2,6 B€ en deute públic dels països membres, un 22% de PIB del total de UE. Alguns membres del Consell del BCE creuen que Lagarde es posarà a comprar deute italiana mentre no hi ha una oposció estructurada: Jens Weidmann, el President del Bundesbank des de la seva exclusió a la cursa per la Presidència del BCE, no piula.

La gran víctima de la política monetària han estat els bancs. Els tipus d'interès negatius de Draghi han costat als bancs alemanys durant el 2018, 2.400M€,  que impacten directament al compte de resultats,- els bancs europeus els ha costat 7.500M€-.Tenint en compte que el marge d'intermediació total dels bancs alemanys i primera font d'ingressos, és de 85.500M€ - i amb una caiguda anual de 6,2%- els 2.400M€ són significatius.  Aquest marge anirà baixant els propers anys ja que encara s'aprofiten dels préstecs vius atorgats amb tipus més elevats però, pels propers tres anys ,si els tipus segueixen a zero, pot suposa una caiguda del marge d'intermediació del 20%. 

El contrapunt, Estats Units amb una  política fiscal expansiva

És conegut que Trump no té cap problema per generar deute, de fet segueix la genial política de Reagan: baixa impostos i puja les despeses armamentístiques. El deute públic americà ha arribat a un nou record de 22B$, el punt més alt de la sèrie històrica, mentre que forces economistes americans donen suport aquesta política fiscal expansiva. Un dels ideòlegs més importants és Olivier Blanchard, professssor de Harvard, Economista en cap de IMF i fins fa poc, president de l'American Economic Association. La tesis és la següent: els Estats poden endeutar-se més del que han fet fins ara, sense que els preus pugin o bé hi hagi una fallida per part del Estat. Els interessos estan tant baixos que endeutar-se no genera cap cost.

La tesis subjacent és que hi ha un excés d'estalvi, tothom estalvia, famílies, empreses i Estats i no hi ha lloc on invertir els diners: les empreses TIC necessiten menys capital que uns Alts Forns  o bé, una fàbrica d'automòbils. El concepte d'Inversió keynesiana muta en el temps - inversió en intangibles -. I quan hi ha excés d'estalvi i una necessitat menor de capital....cauen els tipus.

Estats Units, té uns tipus a llarg del 3% mentre creix a un 4% i la UE creix a un 2-3% mentre té uns tipus a llarg del 1% i per tant, mentre els creixement del PIB sigui superior els tipus d'interès - és a dir, la recaptació sigui superior al cost de finançament -, surt a compte per els Estats endeutar-se. 

Fins ara, la Teoria Econòmica contemplava el dèficit públic com una palanca per fer pujar els tipus, expulsar la inversió privada i empobrir a tothom. Per Larry Summers i Jason Fruman això és un error i sostenen que l'Estat ha de fer una política fiscal expansiva i estimular la Demanda Agregada . 

TRANQUIS, TOT ESTÀ CONTROLAT....ELS XINOS COMPRARAN LA CAIXA.

NOTA1: Tant la FED com BoJ han fet polítiques molt agressives sense resultats en el nivell de preus. La digitalització i una economia cada cop més interconnectada pressionen els preus a la baixa.

NOTA2: Hi ha algun paper que sosté que, malgrat els tipus d'interès negatius per els dipòsits dels bancs en el BCE, això no ha permès que els bancs donessin més crèdits, si no que fins i tot han assumit més riscos en les seves inversions.

NOTA3: El bancs europeus amb uns marge d'intermediació tant petit tenen incentius a augmentar el risc dels crèdits, qüestió força perillosa donat els canvis de conjuntura t'agafen a peu canviat. Només poden queden augmentar les comissions o vendre alarmes. 

NOTA3:Les tesis de Blanchard, Summers i companyia, sorprenen per que estan molt a prop de la Modern Monetary Theory que empelta l'esquerra nord-americana i que proposa  - en una síntesis perillosa que faig -, imprimir bitllets per pagar els dèficit públic sota la hipòtesis que no generaran inflació en una economia amb atur. El tema és utilitzar els dèficits per invertir en infraestructures, educació…i així incrementar la productivitat a llarg termini. No cal dir que Bernie Sanders posa els pèls de punta Schäuble i això que és calb. Martin Feldstein,  professor de Harvard monetarista americà anti-euro, mort fa uns mesos, en el seu últim article al Wall Street Journal alertava que el principal problema intern als USA és el dèficit.