Feliç Aniversari Deutsche Bank!!!!!

El pobre Isidru es va passar 40 anys travessant el desert del Sinaí, un desert immens i inspirador de temor, amb serps verinoses i baixos tipus d’interès. El terra era ben eixut i es va vendre tot el patrimoni per sobreviure, pagar les prejubilacions del personal i subvencionar l’Obra Social, però tot es va anar esfondrant  mica en mica i al final, només li quedava una única cosa:  la Fè....Sense la protecció de Jehovà, ho té ben pelut per que com indica el llibre del Cinto, la cosa no està per bromes amb la banca.

El Estat contra el Deutsche Bank

Si la fusió entre el Deutsche Bank i el Commerz hagués acabat a bon port, el Deutsche Bank hagués quedat sota control del govern Alemany. Això hagués subsanat un error històric: no posar sota control el Deutsche aprofitant la crisis financera de 2008. La intervenció - o com a mínim forçar una major capitalització als sistema financer- hagués permès netejar el banc més ràpid i evitar que s'enfonsés durant la crisis i més enllà. La política va sobrevalorar el Deutsche, i sobretot Ackermann, en qui  Merkel  hi confiava –  Schäuble, més astut, mai es va deixar enredar per aquesta troupe  que prometien creixements anuals del 20%-. 

El primer atac per part de l’Estat va ser la BAFin, l’entitat de supervisió bancaria alemanya, que va esclafar el banc a auditories, un atac frontal a Anshu Jain i el cap del Consell d’Administració, Achleitner.  Tot amb  penosa carta inclosa del cap del BaFin, Frauke Menke, a Achleitner on li explicava que havia negligit les seves obligacions com a President del Consell d’Administració per l’escàndol del Libor.

El Deutsche ja no controla situació. Scholz va ser nomenat Finanzminister al mateix temps que  el nou CEO, Christian Sewing (2018). Sewing creu que pot fer els que altres no han aconseguit: iniciar una reestructuració creïble, però quan comencen a aparèixer algunes senyals de millora – segons fons del Deutsche Bank -, apareixen 170 investigadors a la seu central del Deutsche a la recerca informació dels papers de Panamà. Els inversors van interpretar que l’Estat volia deixar caure el banc, es van carregar els resultats anuals i va posar el Deutsche Bank contra l’Estat. La prima de l’assegurança contra la fallida del Deutsche va enlairar-se i el refinançament pel negoci del paper – flow business - va encarir-se significativament. I els bonus depenen d’això.

El fracàs de la fusió amb el Commerz Bank

Per molt powerpoint que hi posin, les possibilitats de que una  fusió d’aquestes característiques triomfés eren molt complicades. La tesis és la següent: no es pot posar diner bò on hi ha diner mullat. Sempre m’ha fet gràcia quan parlen de sinèrgies. Això si,  la fusió hagués anat bé als nois del Investment Banking per que haguessin pogut captar la liquidesa del Commerzbank per refinançar el seu flow buisness i reduir la prima de l’assegurança d’insolvència- un dada clau pel refinançament-, tot amb una xarxa de seguretat inmillorable, l’Estat Alemany com a soci accionista de l’invent. Aquest és l’element més irònic de la pel·lícula, els que han destrossat el banc, estan per una fusió, per continuar movent paper. I tot amb la benedicció del govern alemany.

Per aprovar la fusió es necessiten un 75% dels vots del Consell d’Administració cosa que Achleitner no va aconseguir i això que segurament va vendre la moto a Scholz i el seu secretari d’Estat, antic company a Goldman Sachs del primer, per que donessin suport a la fusió. Els accionistes xinesos, qatarís ni americans que no estaven per la feina i els sindicats tampoc. L’estètica compta i un Ministre del SPD  posant  en joc 30.000 llocs de treball, no és afalagador.

La clau per fer fracassar la fusió ha estat el CEO, Christian Sewing, malgrat els 14 milions de clients que hagués guanyat, se li feia complicat treure la pasta per fer la ampliació necessària per fer la reestructuració.  Sewing computa que per que un banc sigui rellevant a Europa, ha de tenir una capitalització entre 30.000-40.000M€. 

Tot això ha deixat en evidència al Finanzminister, Scholz que es va exposar en una operació que al final ha resultat ser un autèntic fiasco. Tant parlar de campions nacionals en una Europa que aposta per la unió bancaria no acaba de lligar, el discurs de la necessitat d’un gran banc alemany patriota que en un moment de crisis tipus 2008 que afluixi liquidesa i que serveixi de contrapès a Wall Street no s’ha vist correspost a la realitat. Els únics que van incrementar la inversió creditícia durant la crisis de 2008-2010 van ser les sparkassen i les cooperatives de crèdit després que els bancs estrangers marxessis. El Deutsche Bank no va afluixar la mosca al 2008. Per Scholz, si tenim sort, ens quedarem amb un banc, si tenim mala sort, perdrem els dos. L’exemple del Hypovereinsbank, comprat pels milanesos d’Unicredit, els posa els pèls de punta.

El derrotat: Achleitner

A Paul Achleitner, el cap del Consell d’Administració ha vist com el seu llegat se’n va a norris. La fusió era la seva última oportunitat per muntar un embolic d’on ell sortís amb una jubilació daurada i amb el prestigi mitjanament intacte. Però no serà així. Tots els grans accionistes treballen per fotre’l fora: se la tenen jurada per no afrontar la reestructuració del Deutsche com déu mana, la seva comprensió davant els escàndols i la tria errònia del personal.

El primer executiu, Christina Sewing s’ha guanyat la confiança del grans accionistes i porta des del 1989 escalant posicions dintre del banc. Malgrat tot, des de la sev arribada al 2018, l’acció del banc ha perdut més d’un 50% del valor.  El fons de Qatar li fa costat, Blackrock i Cerberus també. El que més ha agradat de Sewing ha estat la seva vehement negativa a la fusió impulsada per Achleitner,  l’ajust de costos que està portant a terme i el manteniment del Invesment Banking, on el Deutsche encara té un força relativa respecte els competidors. 

Achleitner és molt eixerit ...per evitar la guillotina, va fent córrer que es busca un substitut seu....però pel 2022. Un crack. Es busca algú amb bones relacions amb la política -BCE - i experiència internacional. 

El guanyador: Sewing

El fracàs d’una fusió és un malson per un CEO, un ou i mig de feina llençada a les  escombraries, però Sewing ha sortit guanyador i amb suport del Consell d’Administració i dels sindicats.El pla de Sewing a  traços gruixuts, es basa en fusionar divisions de gestió de patrimoni DWS amb els suïssos d’UBS: els dos són irrellevants per separat però junts podrien manegar 1.300M€. Una pasta. Amb això allibera recursos i desfà provisions pel negoci més rendible, l’Investment Banking. El segon punt,  és la integració definitiva del Post Bank dintre del Deutsche. Els sindicats no mostraran oposició després de salvar una escabetxina. I finalment, separar les pomes podrides de la banca d’inversió.

La realitat per això, és tossuda i 2019 ha estat  el segon exercici en el rànking pèrdues en els 150 anys de vida del banc i regna la desorientació a la plantilla, pendents del reestructuring

L’objectiu pel  2022 és una reducció de costos de 21.500M€ a 17.000m€ i donar una rendibilitat del 8% en comptes d’un -10,9%. La reducció de costos va a compte de la digitalització. Sewing s’ha patejat tota la costa oest en busca de solucions cloud que li permetin estalviar uns 14.000 treballadors. La cosa està fotuda  per que en un entorn de crisis com el que viurem el 2020, es multiplicaran els concursos de creditors i es dotaran més provisions. En fi, per acabar-ho d’adobar, el Deutsche ha incrementat l’última any un 5% en volum de préstecs otorgats, tot el contrari que competidors directes com ING o HSBC que han anat reduint l’aixeta preveient el desastre. 

Cal afegir que els del Deutsche són experts en vendre porqueria: els Leverage Loans, deute d’empreses molt palanquejades. Quan deixa de sonar la música per parafrasejar a Jeremy Irons, la cosa pot anar molt malament. De fet  el mercat de Leverage Loans és ara de 3Bilions d’euros, el doble que la crisis 2008. Malgrat que el deute, teòricament te garanties, en un Minsky Moment, les garanties són irrealitzables i les pèrdues van a parar directament al compte de resultats. Aquesta tardor va fer un préstecs de 425M€ a HGGC per finançar una adquisició però va vendre el deute amb pèrdues. Per no parlar de la participació del préstec  sindicat de 11.000M€ al Thyssen Krupp , una de les empreses alemanyes més problemàtiques. És a dir, Sewing ha potenciat un agressiva política creditícia per fer rendible el banc.  Té  un cert  vent de cua aire: els costos baixen, la comissió europea ha reduït els requeriments de capitals dels bancs i ha entrat un nou soci americà... però la venda de paper és un bomba de rellotgeria en temps de crisis. 

El 21 de Març, el Deutsche Bank ha complert 150 anys. Feliç Aniversari!!!

Nota 0: Achleitner, donava suport a  la fusió per guanyar volum. segons ell, sense fusió, el Deutsche es convertirá en una gran Sparkassen

.

NOTA1: Merkel va convidar a sopar Ackermann a la Cancelleria pel 60 aniversari d'aquest últim al 2008. Durant el sopar Merkal va elogiar Ackermann amb aquestes paraules textuals" la seva aportació personal al desenvolupament del sector financer a Alemanya". Ara mateix sembla com un acudit dolent. Merkel la va cagar amb Ackermann, que portava força temps com a Ministre de Finances informal. 

NOTA2: Al 2007, Ackermann, durant la fallida del IKB Alemany, fotut fins a les celles en el negoci dels crèdits immobiliari americans, va ser salvat pel govern al 2007. Ackermann va avisar al govern del desastre, després que els crèdits que havia otorgat al IKB fossin retornats al Deutsche. En definitiva, els polítics feien de palanganeros...tots? No, excepte Schaüble que mai se'n va refiar de tota aquesta troupe. 

Nota3: Ackermann, com a cap del lobby Institute International Finance, parlava amb Bancs Centrals, governs - com el grec en la part aguda de la crisis del euro - i va tenir un rol central en la liquidació més important d'un banc en l'Alemanya moderna, el Hypo Real Estate. Un paio dels que van donant lliçons però  que es va passar de llest, unes declaracions van cabrejar força a  Merkel - segons Peer Steinbruck, el Ministre de finances de l'època- : pel Deutsche seria una vergonya demanar ajut a l'Estat- i amb això Ackermann donava a entendre que malgrat apostava públicament  per un arranjament  de tot sistema financer, ell restava per sobre d'aquesta. Un crack, vaja.

La batalla per la successió

En fi, no hi ha res com està confinat pel treball intel·lectual, llàstima que ho haig de compartir amb una fera de 6 anys i el teletreball. M’he proposat acabar la Gran Transformación de Polanyi i fer un parell de post més sobre el Deutsche Bank i la borsa. Ara per això m’he dedicat a la CDU i a Merkel...El debat sobre la K-FRAGE, la qüestió del candidat – i el debat ideològic que hi ha darrera sobre on arriba la dreta avui en dia - és molt fi i més quan les últimes enquestes donen a Die Grüne un 22% del vots a tota Alemanya, probablement el canvi de paradigma més important en la política alemanya de les últimes dècades juntament amb la davallada dels partits tradicionals, SPD i la pròpia CDU. Enguany resten un any i mig per les properes eleccions a Alemanya.

La dimissió d’AKK

Fins fa uns mesos Annegret Kramp Karrenbauer,  pels amics AKK,  tenia fama de ser una política reflexiva, versada i llesta quan va arribar a la secretaria General de la CDU guanyant - per molt poc -al candidat de Schäuble, Frederich Merz. Ho tenia tot.

La pobra Annegret cada cop que obria la boca pujava el pà amb bromes dolentes sobre vegans o homosexuals  però això no és el que l’ha fet caure: els sectors catòlics de la CDU se li han retirat els suport – a la Santa Seu, a Roma,  governa l’esquerra des de la dimissió de Ratzinger – i la seva passió per la política exterior americana i les ganes de posar la Bundeswehr a prova, l’han enterrat.

De fet ha errat en tot: a aprofitat per excitar l’anticomunisme històric de la CDU propugnant una equidistància entre l’Alternative für Deutchland i Die Linke. L’anticomunisme està tant passat de moda com el comunisme però en el cas del Länd de Thüringen l’ha posat en evidència: la CDU ha pactat amb els Liberals i l’Alternative für Deutschland per posar un liberal al govern del Land. No passaria res, però el líder de l’AfD de Thüringen és un feixista sense cap mena de matís i no és de cap manera equiparable a Bodo Ramelow, el líder cool de Die Linke  que no és pas un commie de la Stasi. Sent la líder de la CDU, s’esperava un posició més forta i menys tèbia davant d’això – apart de quadrar al “baró” de la CDU de Thüringen. La seva política d‘assimilació de l’Alternative für Deutschland era i és errònia.

La seva dimissió el 10 de febrer ha suposat no només el fracàs d’una política sense el lideratge ni la pell dura per suportar la pressió del càrrec sinó un canvi en la  relació de forces entre la Bundeskanzlerin, Merkel i el partit CDU.  La dimissió d’AKK és un símptoma i no la causa.

El cacau intern de la CDU.

A nivell tàctic encetar el meló del candidat és una p*** per un partit a un any i mig de les eleccions. A la CDU són llestos i no volen fer un procés llarg i públic on els candidats es treguin les estranyes entre ells i la militància acabi polaritzada amb cicatrius difícils de guarir. Al mes d’Abril hi ha la Conferència per escollir candidat a Bundeskanler/in.

En aquesta guerra, hi ha per una banda hi ha el pol CDU-Verd, als que la política de refugiats de Merkel ja els hi està bé i de l’altra banda, els que tenen por de l’Alternative für Deutschland. Kramp Karrenbauer ha fracassat alhora d’armonitzar aquests pols.  En aquesta cursa participen dos competidors i mig.

El primer candidat Frederich Merz, 64 i etern candidat anti Merkel i tapat de Schäuble:  vol portar el partit a la dreta, en economia liberal i conservador en temes socials. El segon és Armin Laschet, Ministre President d’un feu del SPD com Nord Rhein Westfalen amb els vots dels liberals de FDP i que vol seguir mantenint el partit al centre obert a pactes amb els Verds. Flexibilitat. El tercer en discòrdia és el ministre de Sanitat i tonto útil, Jens Spahn.  Per darrera hi ha una peça clau Markus Söder, el cap de la CSU de Bayern i expert en intrigues, però que s’ha posicionat com element central entre els dos pols – marramiau per que és el que dominarà a curt termini -.

El txungo: Frederich Merz

Merz parla de les grans línies, USA, Xina, del nou camí de la seda amb un discurs amb xifres, ben preparat, al cap d’una estona llença la bomba: afirma que una part significativa de l’Alternative für Deutschland són votants de centre. És al trauma de l’Alemanya que es va despertar després de les violacions perpretades per immigrants a Colònia a Nadal de 2016. Merz creu que la Unió pot sumar el 35% més el percentatge que manlleven de l’AfD. I està disposat a totes al Congrés del partit, de fet no tes res a perdre.  Després de la derrota a la secretaria General de la CDU, més o menys va exigir una plaça dintre del govern Merkel que no va ser otorgada. Molts dels seus supporters els van deixar de banda. Tothom el veia liquidat. El fracàs de Kramp Karrenbauer l’ha ressuscitat i propulsat cap a dalt.

El paio s’ha format durant els mandats de Köhl i és el més agressiu dels candidats, el més autoritari i el que espantarà més votants dels Verds o del SPD que s’han decidit per la Unió. A més treballa al Consell d’Administració dels populars amics de Blackrock a Alemanya, un exponent del capitalisme més honest.  Una altra debilitat del Merz, és que no té massa autocontrol i més quan arrossega les punyaldes de Merkel: el va xutar de cap del grup parlamentari al 2002 per posar Edmund Stoiber. Cada cop que surt Merkel en un conversa, al paio se li infla la vena. No és una virtut en un polític.

Merkel té un any i mig de govern fins a les eleccions. Si surt Merz, si dura un setmana i mitja la bona relació serà un miracle i aquí entra en joc una contradicció profunda: Merkel tractarà d’aguantar el seu mandat com sigui, mentre que Merz voldrà força eleccions anticipades. Un canvi al govern dinamitaria el pacte amb el SPD.

El grassonet simpàtic: Armin Laschet

Armin Laschet, 58 anys i un polític clàssic amb panxeta. Està preocupat per la supervivència de la Unió com a Volksparteien, partit nacional, ja que el gir a la dreta els deixa orfe el centre polític. És un paio que ha dubtat molt de les possibilitats de fotre’s en un lluita política d’aquestes característiques. Després del Papa, el càrrec de Bundeskanzler és el sant greal de la política europea. Té bona relació amb Die Grünen – és membre de la Pizza Connection on joves diputats dels Verds i la CDU es troben per xerrar - , està més obert a les polítiques d’immigrants – li han posat el sobrenom del turc Amin – però a li surten estirabots conservadors per mantenir la clientela contenta. En fi, tot i res. Merkel segona part.

Tots els seus defectes, falta de disciplina i poc enfocat a objectius, són corregits pel seu segon a Nordrhein Westfalia, Nathael Limmiski, un paio de tradició ultraconservadora – amb nou germanes – però un bon escalador. Ja es veu repartint càrrecs a la cancelleria.

Merz no té res a perdre i Laschet, si. Si no presenta batalla, es veurà dèbil a Düsseldorf i d’aquí a la caigua només hi ha un pas.  

Els jesuïtes de Bayern

Els de Bayern són un cracks, fins que la CDU no tinguin candidat, ells no es posicionen. A més, surti qui surti volen un ministeri al govern a canvi de suport al nou candidat. Les últimes declaracions del seu líder, Markus Söder són força il·lustratives: no es pot trencar amb l’herència de Merkel i guanyar vots a costa de l’Alternative für Deutschland seria situar el partit massa a la dreta. El retorn a la dreta ja és massa tard amb una Alternative für Deutschland ja establerta, aquesta lliçó la van aprendre en les últimes eleccions regionals a Bayern.

Els pilars fonamentals de l’estratègia política de la CSU per mantenir la seva hegemonia és mantenir-se al centre, ignorar l’Alternative für Deutschland, mirada ecològica i tò moderat. Genial, i si no hi ha candidat clar, que es torni a presentar Merkel o.....ell 😉.

Merkel i la CDU

Després de 14 anys de regnat Merkel, la crisis de lideratge i la crisis ideològica comporten una bon repte per la CDU. Merkel va netejar la pols del partit, la ocupat el centre polític i s’ha anclat en nous sectors de votants. El negoci funciona en la mesura que la CDU guanyava eleccions al Bund i als Länder. La crisis dels refugiats a 2015 fa explotar la situació.

L’aparició WerteUnion, Valors Unió,  una corrent dintre de la CDU amb 3.700 militants, un 1% del militants de tota la CDU i que no paren de fotre la pallissa sobre els valors conservadors de la CDU. El típic grup sobrerepresentat. Aquest corrent està creat al 2017 sobre la base d’evitar la socialdemocratització de la cupula de la CDU. Uns idiotes que s’han quedat sense base gràcies a voler difuminar les fronteres amb l’Alternative für Deutshcland. En certa manera, la CDU pateix el mateix procés que el SPD: els ambients tradicionals de la CDU s’erosionen, la clientela desapareix i les velles conviccions no lliguen amb el moment present. La línia dels jesuïtes de Bayern és la bona.

El invent d’Adenauer va ser agrupar a tots aquells que no volien saber res ni del SPD ni del comunisme. No va deixar res a la dreta, en un marc ideològic conservador però pragmàtic en el govern. Va començar a xuclar grupúsculs conservadors dels que només van sobreviure el FDP, els liberals. A la dreta no va quedar res, de fet, fins i tot van arribar ex militants de Sozialistische Rechts Partei, partit prohibit al 1952. Adenauer no volia cap partit nacionalista com a competidor i això encara continua sent un dels dogmes de la CDU. A la dreta de la CDU no hi ha cap partit democràtic i de pas evitava un partit nacionalista a Alemanya.

Segons l’ala dreta del partit, el gir al centre de Merkel ha deixat l’espai necessari a l’Alternative für Deutshcland. Val a dir que Adenauer, i més Kohl, no van seguir polítiques superconservadores. De fet Kohl va seguir una política socialdemocràta, i no li van sortir cap bolet a la dreta.

Tots, excepte Merz, almenys públicament, esperen aterrar amb el Verds. Ja veurem com van les eleccions en el pròxim 2021 però estaran força entretingudes sense Merkel.

Nota0: Val a dir que els Verds alemanys no són la troupe d’aficionats dels d’aquí, excepte el PSC que serà en nou Partit Verd de Catalunya.

Nota1: Merz considera que tot el què ha fet Merkel, està malament: el canvi energètic, l’obertura de la frontera per acollir refugiats, el govern presidencial. Tot això ha deixat la CDU feta un nyap, i després de treure excalibur de la roca, ell és l’escollit per corretgir l’error Merkel.

Nota2: El tercer en discòrdia és l’actual ministre de Sanitat Spahn, de 38 anys  i és el tonto útil de la cursa, ambiciós i amb poques possibilitats. Espera pactar amb Merz o Laschet.

Nota 3: Les últimes enquestes donen a la CDU un 26% dels vots ( el Verds un 22%). Hi ha una atomització creixent en la política. En tots els Bundesländer hi ha coalicions – en 7 d’aquests hi ha tripartits -. Tot això contrasta amb un política de grans blocs durant els 80 i 90.