Feliç Aniversari Deutsche Bank!!!!!

El pobre Isidru es va passar 40 anys travessant el desert del Sinaí, un desert immens i inspirador de temor, amb serps verinoses i baixos tipus d’interès. El terra era ben eixut i es va vendre tot el patrimoni per sobreviure, pagar les prejubilacions del personal i subvencionar l’Obra Social, però tot es va anar esfondrant  mica en mica i al final, només li quedava una única cosa:  la Fè....Sense la protecció de Jehovà, ho té ben pelut per que com indica el llibre del Cinto, la cosa no està per bromes amb la banca.

El Estat contra el Deutsche Bank

Si la fusió entre el Deutsche Bank i el Commerz hagués acabat a bon port, el Deutsche Bank hagués quedat sota control del govern Alemany. Això hagués subsanat un error històric: no posar sota control el Deutsche aprofitant la crisis financera de 2008. La intervenció - o com a mínim forçar una major capitalització als sistema financer- hagués permès netejar el banc més ràpid i evitar que s'enfonsés durant la crisis i més enllà. La política va sobrevalorar el Deutsche, i sobretot Ackermann, en qui  Merkel  hi confiava –  Schäuble, més astut, mai es va deixar enredar per aquesta troupe  que prometien creixements anuals del 20%-. 

El primer atac per part de l’Estat va ser la BAFin, l’entitat de supervisió bancaria alemanya, que va esclafar el banc a auditories, un atac frontal a Anshu Jain i el cap del Consell d’Administració, Achleitner.  Tot amb  penosa carta inclosa del cap del BaFin, Frauke Menke, a Achleitner on li explicava que havia negligit les seves obligacions com a President del Consell d’Administració per l’escàndol del Libor.

El Deutsche ja no controla situació. Scholz va ser nomenat Finanzminister al mateix temps que  el nou CEO, Christian Sewing (2018). Sewing creu que pot fer els que altres no han aconseguit: iniciar una reestructuració creïble, però quan comencen a aparèixer algunes senyals de millora – segons fons del Deutsche Bank -, apareixen 170 investigadors a la seu central del Deutsche a la recerca informació dels papers de Panamà. Els inversors van interpretar que l’Estat volia deixar caure el banc, es van carregar els resultats anuals i va posar el Deutsche Bank contra l’Estat. La prima de l’assegurança contra la fallida del Deutsche va enlairar-se i el refinançament pel negoci del paper – flow business - va encarir-se significativament. I els bonus depenen d’això.

El fracàs de la fusió amb el Commerz Bank

Per molt powerpoint que hi posin, les possibilitats de que una  fusió d’aquestes característiques triomfés eren molt complicades. La tesis és la següent: no es pot posar diner bò on hi ha diner mullat. Sempre m’ha fet gràcia quan parlen de sinèrgies. Això si,  la fusió hagués anat bé als nois del Investment Banking per que haguessin pogut captar la liquidesa del Commerzbank per refinançar el seu flow buisness i reduir la prima de l’assegurança d’insolvència- un dada clau pel refinançament-, tot amb una xarxa de seguretat inmillorable, l’Estat Alemany com a soci accionista de l’invent. Aquest és l’element més irònic de la pel·lícula, els que han destrossat el banc, estan per una fusió, per continuar movent paper. I tot amb la benedicció del govern alemany.

Per aprovar la fusió es necessiten un 75% dels vots del Consell d’Administració cosa que Achleitner no va aconseguir i això que segurament va vendre la moto a Scholz i el seu secretari d’Estat, antic company a Goldman Sachs del primer, per que donessin suport a la fusió. Els accionistes xinesos, qatarís ni americans que no estaven per la feina i els sindicats tampoc. L’estètica compta i un Ministre del SPD  posant  en joc 30.000 llocs de treball, no és afalagador.

La clau per fer fracassar la fusió ha estat el CEO, Christian Sewing, malgrat els 14 milions de clients que hagués guanyat, se li feia complicat treure la pasta per fer la ampliació necessària per fer la reestructuració.  Sewing computa que per que un banc sigui rellevant a Europa, ha de tenir una capitalització entre 30.000-40.000M€. 

Tot això ha deixat en evidència al Finanzminister, Scholz que es va exposar en una operació que al final ha resultat ser un autèntic fiasco. Tant parlar de campions nacionals en una Europa que aposta per la unió bancaria no acaba de lligar, el discurs de la necessitat d’un gran banc alemany patriota que en un moment de crisis tipus 2008 que afluixi liquidesa i que serveixi de contrapès a Wall Street no s’ha vist correspost a la realitat. Els únics que van incrementar la inversió creditícia durant la crisis de 2008-2010 van ser les sparkassen i les cooperatives de crèdit després que els bancs estrangers marxessis. El Deutsche Bank no va afluixar la mosca al 2008. Per Scholz, si tenim sort, ens quedarem amb un banc, si tenim mala sort, perdrem els dos. L’exemple del Hypovereinsbank, comprat pels milanesos d’Unicredit, els posa els pèls de punta.

El derrotat: Achleitner

A Paul Achleitner, el cap del Consell d’Administració ha vist com el seu llegat se’n va a norris. La fusió era la seva última oportunitat per muntar un embolic d’on ell sortís amb una jubilació daurada i amb el prestigi mitjanament intacte. Però no serà així. Tots els grans accionistes treballen per fotre’l fora: se la tenen jurada per no afrontar la reestructuració del Deutsche com déu mana, la seva comprensió davant els escàndols i la tria errònia del personal.

El primer executiu, Christina Sewing s’ha guanyat la confiança del grans accionistes i porta des del 1989 escalant posicions dintre del banc. Malgrat tot, des de la sev arribada al 2018, l’acció del banc ha perdut més d’un 50% del valor.  El fons de Qatar li fa costat, Blackrock i Cerberus també. El que més ha agradat de Sewing ha estat la seva vehement negativa a la fusió impulsada per Achleitner,  l’ajust de costos que està portant a terme i el manteniment del Invesment Banking, on el Deutsche encara té un força relativa respecte els competidors. 

Achleitner és molt eixerit ...per evitar la guillotina, va fent córrer que es busca un substitut seu....però pel 2022. Un crack. Es busca algú amb bones relacions amb la política -BCE - i experiència internacional. 

El guanyador: Sewing

El fracàs d’una fusió és un malson per un CEO, un ou i mig de feina llençada a les  escombraries, però Sewing ha sortit guanyador i amb suport del Consell d’Administració i dels sindicats.El pla de Sewing a  traços gruixuts, es basa en fusionar divisions de gestió de patrimoni DWS amb els suïssos d’UBS: els dos són irrellevants per separat però junts podrien manegar 1.300M€. Una pasta. Amb això allibera recursos i desfà provisions pel negoci més rendible, l’Investment Banking. El segon punt,  és la integració definitiva del Post Bank dintre del Deutsche. Els sindicats no mostraran oposició després de salvar una escabetxina. I finalment, separar les pomes podrides de la banca d’inversió.

La realitat per això, és tossuda i 2019 ha estat  el segon exercici en el rànking pèrdues en els 150 anys de vida del banc i regna la desorientació a la plantilla, pendents del reestructuring

L’objectiu pel  2022 és una reducció de costos de 21.500M€ a 17.000m€ i donar una rendibilitat del 8% en comptes d’un -10,9%. La reducció de costos va a compte de la digitalització. Sewing s’ha patejat tota la costa oest en busca de solucions cloud que li permetin estalviar uns 14.000 treballadors. La cosa està fotuda  per que en un entorn de crisis com el que viurem el 2020, es multiplicaran els concursos de creditors i es dotaran més provisions. En fi, per acabar-ho d’adobar, el Deutsche ha incrementat l’última any un 5% en volum de préstecs otorgats, tot el contrari que competidors directes com ING o HSBC que han anat reduint l’aixeta preveient el desastre. 

Cal afegir que els del Deutsche són experts en vendre porqueria: els Leverage Loans, deute d’empreses molt palanquejades. Quan deixa de sonar la música per parafrasejar a Jeremy Irons, la cosa pot anar molt malament. De fet  el mercat de Leverage Loans és ara de 3Bilions d’euros, el doble que la crisis 2008. Malgrat que el deute, teòricament te garanties, en un Minsky Moment, les garanties són irrealitzables i les pèrdues van a parar directament al compte de resultats. Aquesta tardor va fer un préstecs de 425M€ a HGGC per finançar una adquisició però va vendre el deute amb pèrdues. Per no parlar de la participació del préstec  sindicat de 11.000M€ al Thyssen Krupp , una de les empreses alemanyes més problemàtiques. És a dir, Sewing ha potenciat un agressiva política creditícia per fer rendible el banc.  Té  un cert  vent de cua aire: els costos baixen, la comissió europea ha reduït els requeriments de capitals dels bancs i ha entrat un nou soci americà... però la venda de paper és un bomba de rellotgeria en temps de crisis. 

El 21 de Març, el Deutsche Bank ha complert 150 anys. Feliç Aniversari!!!

Nota 0: Achleitner, donava suport a  la fusió per guanyar volum. segons ell, sense fusió, el Deutsche es convertirá en una gran Sparkassen

.

NOTA1: Merkel va convidar a sopar Ackermann a la Cancelleria pel 60 aniversari d'aquest últim al 2008. Durant el sopar Merkal va elogiar Ackermann amb aquestes paraules textuals" la seva aportació personal al desenvolupament del sector financer a Alemanya". Ara mateix sembla com un acudit dolent. Merkel la va cagar amb Ackermann, que portava força temps com a Ministre de Finances informal. 

NOTA2: Al 2007, Ackermann, durant la fallida del IKB Alemany, fotut fins a les celles en el negoci dels crèdits immobiliari americans, va ser salvat pel govern al 2007. Ackermann va avisar al govern del desastre, després que els crèdits que havia otorgat al IKB fossin retornats al Deutsche. En definitiva, els polítics feien de palanganeros...tots? No, excepte Schaüble que mai se'n va refiar de tota aquesta troupe. 

Nota3: Ackermann, com a cap del lobby Institute International Finance, parlava amb Bancs Centrals, governs - com el grec en la part aguda de la crisis del euro - i va tenir un rol central en la liquidació més important d'un banc en l'Alemanya moderna, el Hypo Real Estate. Un paio dels que van donant lliçons però  que es va passar de llest, unes declaracions van cabrejar força a  Merkel - segons Peer Steinbruck, el Ministre de finances de l'època- : pel Deutsche seria una vergonya demanar ajut a l'Estat- i amb això Ackermann donava a entendre que malgrat apostava públicament  per un arranjament  de tot sistema financer, ell restava per sobre d'aquesta. Un crack, vaja.