La batalla per la successió

En fi, no hi ha res com està confinat pel treball intel·lectual, llàstima que ho haig de compartir amb una fera de 6 anys i el teletreball. M’he proposat acabar la Gran Transformación de Polanyi i fer un parell de post més sobre el Deutsche Bank i la borsa. Ara per això m’he dedicat a la CDU i a Merkel...El debat sobre la K-FRAGE, la qüestió del candidat – i el debat ideològic que hi ha darrera sobre on arriba la dreta avui en dia - és molt fi i més quan les últimes enquestes donen a Die Grüne un 22% del vots a tota Alemanya, probablement el canvi de paradigma més important en la política alemanya de les últimes dècades juntament amb la davallada dels partits tradicionals, SPD i la pròpia CDU. Enguany resten un any i mig per les properes eleccions a Alemanya.

La dimissió d’AKK

Fins fa uns mesos Annegret Kramp Karrenbauer,  pels amics AKK,  tenia fama de ser una política reflexiva, versada i llesta quan va arribar a la secretaria General de la CDU guanyant - per molt poc -al candidat de Schäuble, Frederich Merz. Ho tenia tot.

La pobra Annegret cada cop que obria la boca pujava el pà amb bromes dolentes sobre vegans o homosexuals  però això no és el que l’ha fet caure: els sectors catòlics de la CDU se li han retirat els suport – a la Santa Seu, a Roma,  governa l’esquerra des de la dimissió de Ratzinger – i la seva passió per la política exterior americana i les ganes de posar la Bundeswehr a prova, l’han enterrat.

De fet ha errat en tot: a aprofitat per excitar l’anticomunisme històric de la CDU propugnant una equidistància entre l’Alternative für Deutchland i Die Linke. L’anticomunisme està tant passat de moda com el comunisme però en el cas del Länd de Thüringen l’ha posat en evidència: la CDU ha pactat amb els Liberals i l’Alternative für Deutschland per posar un liberal al govern del Land. No passaria res, però el líder de l’AfD de Thüringen és un feixista sense cap mena de matís i no és de cap manera equiparable a Bodo Ramelow, el líder cool de Die Linke  que no és pas un commie de la Stasi. Sent la líder de la CDU, s’esperava un posició més forta i menys tèbia davant d’això – apart de quadrar al “baró” de la CDU de Thüringen. La seva política d‘assimilació de l’Alternative für Deutschland era i és errònia.

La seva dimissió el 10 de febrer ha suposat no només el fracàs d’una política sense el lideratge ni la pell dura per suportar la pressió del càrrec sinó un canvi en la  relació de forces entre la Bundeskanzlerin, Merkel i el partit CDU.  La dimissió d’AKK és un símptoma i no la causa.

El cacau intern de la CDU.

A nivell tàctic encetar el meló del candidat és una p*** per un partit a un any i mig de les eleccions. A la CDU són llestos i no volen fer un procés llarg i públic on els candidats es treguin les estranyes entre ells i la militància acabi polaritzada amb cicatrius difícils de guarir. Al mes d’Abril hi ha la Conferència per escollir candidat a Bundeskanler/in.

En aquesta guerra, hi ha per una banda hi ha el pol CDU-Verd, als que la política de refugiats de Merkel ja els hi està bé i de l’altra banda, els que tenen por de l’Alternative für Deutschland. Kramp Karrenbauer ha fracassat alhora d’armonitzar aquests pols.  En aquesta cursa participen dos competidors i mig.

El primer candidat Frederich Merz, 64 i etern candidat anti Merkel i tapat de Schäuble:  vol portar el partit a la dreta, en economia liberal i conservador en temes socials. El segon és Armin Laschet, Ministre President d’un feu del SPD com Nord Rhein Westfalen amb els vots dels liberals de FDP i que vol seguir mantenint el partit al centre obert a pactes amb els Verds. Flexibilitat. El tercer en discòrdia és el ministre de Sanitat i tonto útil, Jens Spahn.  Per darrera hi ha una peça clau Markus Söder, el cap de la CSU de Bayern i expert en intrigues, però que s’ha posicionat com element central entre els dos pols – marramiau per que és el que dominarà a curt termini -.

El txungo: Frederich Merz

Merz parla de les grans línies, USA, Xina, del nou camí de la seda amb un discurs amb xifres, ben preparat, al cap d’una estona llença la bomba: afirma que una part significativa de l’Alternative für Deutschland són votants de centre. És al trauma de l’Alemanya que es va despertar després de les violacions perpretades per immigrants a Colònia a Nadal de 2016. Merz creu que la Unió pot sumar el 35% més el percentatge que manlleven de l’AfD. I està disposat a totes al Congrés del partit, de fet no tes res a perdre.  Després de la derrota a la secretaria General de la CDU, més o menys va exigir una plaça dintre del govern Merkel que no va ser otorgada. Molts dels seus supporters els van deixar de banda. Tothom el veia liquidat. El fracàs de Kramp Karrenbauer l’ha ressuscitat i propulsat cap a dalt.

El paio s’ha format durant els mandats de Köhl i és el més agressiu dels candidats, el més autoritari i el que espantarà més votants dels Verds o del SPD que s’han decidit per la Unió. A més treballa al Consell d’Administració dels populars amics de Blackrock a Alemanya, un exponent del capitalisme més honest.  Una altra debilitat del Merz, és que no té massa autocontrol i més quan arrossega les punyaldes de Merkel: el va xutar de cap del grup parlamentari al 2002 per posar Edmund Stoiber. Cada cop que surt Merkel en un conversa, al paio se li infla la vena. No és una virtut en un polític.

Merkel té un any i mig de govern fins a les eleccions. Si surt Merz, si dura un setmana i mitja la bona relació serà un miracle i aquí entra en joc una contradicció profunda: Merkel tractarà d’aguantar el seu mandat com sigui, mentre que Merz voldrà força eleccions anticipades. Un canvi al govern dinamitaria el pacte amb el SPD.

El grassonet simpàtic: Armin Laschet

Armin Laschet, 58 anys i un polític clàssic amb panxeta. Està preocupat per la supervivència de la Unió com a Volksparteien, partit nacional, ja que el gir a la dreta els deixa orfe el centre polític. És un paio que ha dubtat molt de les possibilitats de fotre’s en un lluita política d’aquestes característiques. Després del Papa, el càrrec de Bundeskanzler és el sant greal de la política europea. Té bona relació amb Die Grünen – és membre de la Pizza Connection on joves diputats dels Verds i la CDU es troben per xerrar - , està més obert a les polítiques d’immigrants – li han posat el sobrenom del turc Amin – però a li surten estirabots conservadors per mantenir la clientela contenta. En fi, tot i res. Merkel segona part.

Tots els seus defectes, falta de disciplina i poc enfocat a objectius, són corregits pel seu segon a Nordrhein Westfalia, Nathael Limmiski, un paio de tradició ultraconservadora – amb nou germanes – però un bon escalador. Ja es veu repartint càrrecs a la cancelleria.

Merz no té res a perdre i Laschet, si. Si no presenta batalla, es veurà dèbil a Düsseldorf i d’aquí a la caigua només hi ha un pas.  

Els jesuïtes de Bayern

Els de Bayern són un cracks, fins que la CDU no tinguin candidat, ells no es posicionen. A més, surti qui surti volen un ministeri al govern a canvi de suport al nou candidat. Les últimes declaracions del seu líder, Markus Söder són força il·lustratives: no es pot trencar amb l’herència de Merkel i guanyar vots a costa de l’Alternative für Deutschland seria situar el partit massa a la dreta. El retorn a la dreta ja és massa tard amb una Alternative für Deutschland ja establerta, aquesta lliçó la van aprendre en les últimes eleccions regionals a Bayern.

Els pilars fonamentals de l’estratègia política de la CSU per mantenir la seva hegemonia és mantenir-se al centre, ignorar l’Alternative für Deutschland, mirada ecològica i tò moderat. Genial, i si no hi ha candidat clar, que es torni a presentar Merkel o.....ell 😉.

Merkel i la CDU

Després de 14 anys de regnat Merkel, la crisis de lideratge i la crisis ideològica comporten una bon repte per la CDU. Merkel va netejar la pols del partit, la ocupat el centre polític i s’ha anclat en nous sectors de votants. El negoci funciona en la mesura que la CDU guanyava eleccions al Bund i als Länder. La crisis dels refugiats a 2015 fa explotar la situació.

L’aparició WerteUnion, Valors Unió,  una corrent dintre de la CDU amb 3.700 militants, un 1% del militants de tota la CDU i que no paren de fotre la pallissa sobre els valors conservadors de la CDU. El típic grup sobrerepresentat. Aquest corrent està creat al 2017 sobre la base d’evitar la socialdemocratització de la cupula de la CDU. Uns idiotes que s’han quedat sense base gràcies a voler difuminar les fronteres amb l’Alternative für Deutshcland. En certa manera, la CDU pateix el mateix procés que el SPD: els ambients tradicionals de la CDU s’erosionen, la clientela desapareix i les velles conviccions no lliguen amb el moment present. La línia dels jesuïtes de Bayern és la bona.

El invent d’Adenauer va ser agrupar a tots aquells que no volien saber res ni del SPD ni del comunisme. No va deixar res a la dreta, en un marc ideològic conservador però pragmàtic en el govern. Va començar a xuclar grupúsculs conservadors dels que només van sobreviure el FDP, els liberals. A la dreta no va quedar res, de fet, fins i tot van arribar ex militants de Sozialistische Rechts Partei, partit prohibit al 1952. Adenauer no volia cap partit nacionalista com a competidor i això encara continua sent un dels dogmes de la CDU. A la dreta de la CDU no hi ha cap partit democràtic i de pas evitava un partit nacionalista a Alemanya.

Segons l’ala dreta del partit, el gir al centre de Merkel ha deixat l’espai necessari a l’Alternative für Deutshcland. Val a dir que Adenauer, i més Kohl, no van seguir polítiques superconservadores. De fet Kohl va seguir una política socialdemocràta, i no li van sortir cap bolet a la dreta.

Tots, excepte Merz, almenys públicament, esperen aterrar amb el Verds. Ja veurem com van les eleccions en el pròxim 2021 però estaran força entretingudes sense Merkel.

Nota0: Val a dir que els Verds alemanys no són la troupe d’aficionats dels d’aquí, excepte el PSC que serà en nou Partit Verd de Catalunya.

Nota1: Merz considera que tot el què ha fet Merkel, està malament: el canvi energètic, l’obertura de la frontera per acollir refugiats, el govern presidencial. Tot això ha deixat la CDU feta un nyap, i després de treure excalibur de la roca, ell és l’escollit per corretgir l’error Merkel.

Nota2: El tercer en discòrdia és l’actual ministre de Sanitat Spahn, de 38 anys  i és el tonto útil de la cursa, ambiciós i amb poques possibilitats. Espera pactar amb Merz o Laschet.

Nota 3: Les últimes enquestes donen a la CDU un 26% dels vots ( el Verds un 22%). Hi ha una atomització creixent en la política. En tots els Bundesländer hi ha coalicions – en 7 d’aquests hi ha tripartits -. Tot això contrasta amb un política de grans blocs durant els 80 i 90.