El fracàs de les Revolucions a Alemanya...I part

Pasolini afirmava que per que hi hagués una Revolució, hi havia d’haver gent disposada a matar i a morir. A Alemanya totes les Revolucions que s’han dut a terme han fracassat, excepte si comptem la implosió de la DDR com una revolució del poble davant del poder establert i ràpidament va ser absorbida per la RFA. Quan li van preguntar a Lenin sobre la Revolució a Alemanya va contestar que a Alemanya no hi hauria mai una Revolució, que abans d'assaltar una estació de tren, els alemanys compren el bitllet.

Les Revolucions a Alemanya s’ha fet sempre des de dalt, Bismark és la resposta a les qüestions plantejades durant la Revolució 1848 i Hitler a la novembre de 1918 – i més coses -.  No en va,  Hitler va sancionar les lleis contra els jueus al 9 de Novembre de 1938.

No hi ha commemoració per Revolució de Novembre

Stresemann un any després de la Revolució de Novembre de 1918, on la Monarquia va fugir i es va instaurà per primera vegada la República a Alemanya, sospirava...qui està realment satisfet davant els resultats de la Revolució de Novembre? Tothom havia quedat decepcionat de la proclamació: des dels liberals, fins  els socialdemòcrates...La moral estava pel terres i tothom estava fart dels uns i els altres.

Més tard, Stresemann es va ser escollit com a Reichkanzler i Ministre d'Exteriors de la República de Weimar on va intentar aproximar-se a França i va apostar per una política de reconciliació. Fins i tot, va guanyar el premi Nobel de la Pau al 1926  i semblava que la democràcia per fi es podria consolidar a Alemanya....  100 anys després de l'adveniment de la primera República i la democràcia  a Alemanya, en prou feines és festejada...L'any Wagner o la commemoració dels 500 anys de Luther són més celebrats que la Revolució de 1918. No hi ha ni herois per festejar.

Arriba la Revolució!!!

El 29 d'Octubre de 1918, la flota alemanya es fa a la mar pressumptament per fer una maniobra. Porten 60.000 soldats que s'oloren que els fotran en una última batalla sabent que la guerra ja fa temps que està perduda. El motí s'escampa ràpidament fins a Kiel, les drassanes i els treballadors de les fàbriques si adhereixen, mentre la bandera roja oneja a moltes ciutats alemanyes.

Dos milions de soldats morts en batalles absurdes, l'economia de guerra ha deixat el país famolenc i el Kaiser Guillem II ha perdut qualsevol tipus d'autoritat. L'Estat Major intenta una última maniobra, li passa la responsabilitat de la rendició al Parlament a Setembre de 1918. Massa tard.

El dia 9 de novembre, és una dia típic berlinès, pluja al matí, 9 graus i els obrers camí de les fàbriques. Esclata la vaga general. El SPD demana prudència i esperar. El SPD transmet qualsevol cosa menys decisió i fermesa. El SPD està davant un dilema: tenen el suport majoritari dels obrers, el principal catalitzador de la Revolució. Però dubten. Aposten per una monarquia raonable, i fins i tot han aprovat crèdits per la guerra del Kaiser. La divisió de l'esquerra en aquell moment encara és un ròssec.

El treballadors de Berlin, deixen la feina i es concentren al centre de la ciutat...Al vespre el SPD, per por a quedar-se isolat, se situa costat dels treballadors. A mig matí el Kaiser abdica, mentre al Reichstag, el SPD discuteix com afrontar la situació: un dels líders, Scheidemann proclama la República des del balcó forçat pel clamor popular, mentre que l'altre líder del SPD, Ebert, li retreu agrament el gest i fa una crida a que la gent se'n torni a casa, que els funcionaris es quedin al seu lloc treballant i que els soldats compleixin ordres.

El dia 10 de novembre, el SPD i els comunistes USPD formen el govern del poble, president Ebert. Aquest fa un cert pacte amb els militars, aquest li seran lleials sempre que combati als comunistes. L'estratègia d'Ebert és arriscada: intenta controlar els consells obrers i per l'altra els militars.  Ebert  vol estabilitat i no pas la Revolució i intentar derivar l'aixecament cap a una democràcia parlamentària. El USPD abandona el govern deixant sol el SPD. Aquest està atemorit esperant nova versió de l'assalt al Palau d'Hivern, un govern de consells obrers i una guerra civil. Ebert sosté que qui ha viscut la Revolució Russa, no pot desitjar un desenllaç igual per nosaltres, per interès del proletariat.

Al gener sembla que Alemanya es gira en una guerra civil. El govern vol fotre fora el cap de la policia de Berlin, Emil Eichhorn de la USPD, el seu partit i els encara més radicals, els espartaquistes que criden a manifestar-se a Alexanderplatz. Venen centenars de milers d’obrers. Tot el poder pels consells obrers crida Liebknecht. El SPD acabar donant suport als radicals dretes, els Freikorps, ex-soldats amb experiència al front i amb una bona dosis de cinisme. Moren centenars. "Fàstic" va escriure Thomas Mann en el seu diari. L'encarregat del SPD per fer la feina bruta és Gustav Noske, un gos de presa, el mateix que va liquidar la República a Bayern amb els seus Freikorps.

Les conseqüències de la derrota

Després de múltiples vagues i lluites, el SPD aconsegueix imposar-se a les eleccions amb el 37,9% dels vots i  declara de República de Weimar, Ebert és nomenat Reichspräsident i Scheidemann Reichskanzler, lluny de Berlin, on encara hi ha enfrontaments. La nova constitució assegura els drets fonamentals i la llibertat d'expressió però no es parla de consells populars. Per contra, hi ha un substitut del Kaiser i un President amb amplis poders més enllà del Parlament. L'Estat Autoritari no va ser superat per la Constitució de Weimar, ni hi va haver un canvi profund. Hannah Arendt va arribar a la conclusió que els consells populars atacaven el sistema de partits i amb ells  l’hegemonia del SPD. La descàrrega del SPD és que amb la seva política es va evitar una guerra civil a costa de dividir l'esquerra i facilitar el camí a Hitler. Willy Brandt va dedicar la seva vida a tancar aquesta ferida dintre de l’esquerra.

República no va ser estable ni va consolidar la democràcia a alemanya,  va estar pressionada per moviments extremistes tant d'esquerres com de dreta. En prou feines la República va tenir suport del ciutadà mig.  Les potències estrangeres tampoc van donar oxigen a República de Weimar amb les reparacions, pèrdues de territori... Finalment, la qüestió nacional es va imposar a la qüestió democràtica.

Durant la República de Weimar va continuar existint els grans latifundis al Oest, l'estructura militar, els funcionaris col·locats pel Kaiser, els grans barons de l'economia. Quan Ebert va morir d'apendicitis va deixar el camí aplanat per que aparegués un Hindenburg i, després Hitler amb plena connivència de les elits alemanyes.

BON NADAL A TOTHOM!!!!

NOTA1: Quan al Març de 1920, els Freikorps i part dels militars van intentar un putsch, la República va sobreviure i va ser salvada per un vaga general. La República no va ser gaire punitiva  amb els golpistes.

Anatomia d'una punyalada

Després de perdre un 11% dels vots a Hesse, Merkel ja no es podia amagar. Merkel ha deixat la presidència del CDU després de 18 anys i enceta el meló de la successió, però insisteix en els tres anys que té per davant com a Bundeskanzlerin. Al 2017 semblava el contrapès de Trump en la defensa de democràcia liberal i juntament amb Macron, liderés el projecte europeu a noves cotes. En els dos fronts no ha reeixit. En el camp nacional, la tercera Gran Coalició permetia pensar en una legislatura d'estabilitat però no ha estat així: Horst Seehofer i la CSU han humiliat Merkel, la caiguda en picat del SPD i l'auge de l'extrema dreta de l'Alternative für Deustchland desestabilitzen la Gran Coalició.

 

Els mals resultats de la CDU a Bayern i Hesse van a compte de Merkel. En l'haver de Merkel hi ha el lideratge davant la crisis financera de 2008, el sanejament del comptes públics, la bonança econòmica i el manteniment de les polítiques socials tipus salari mínim. La seva gran acció per això ha estat obrir les fronteres al estiu de 2015 als refugiats, l'omissió de les conseqüències d'aquesta acció no està en el seu haver. En comptes d'afrontar el debat, l'ha adormit. Aquest és el seu gran pecat en la cultura política. L'editorial de Der Spiegel li demanava una retirada ordenada ja que Alemanya no es pot permetre una agonia de tres anys d'una Bundeskanzlerin, debilitada internament i internacionalment. Merkel, com a bona política, s'aferra al poder.

La conspiració

El joc de mans feia temps que estava preparat. Al mes de Març de 2018 es va trobar la vella guarda de la CDU al enterrament del cardenal Lehman (marramiau). Hi havia forces membres del Pacte Andí, un grup secret dintre de la CDU cobejava influència en nomenaments de càrrecs juntament amb un pacte de no agressió: cap membre del pacte no podria competir entre ell ni forçar la dimissió d'un altra membre. Al 2002 van provar evitar la candidatura de Merkel com a Bundeskanzler però no va reeixir i a partir de 2003, només buscaven influir en les decisions de Merkel. Merkel va ser informada d'aquest pacte secret per Christian Wulff, el famós President de la Bundesrepublik que va haver de dimitir. Aquest pacte va morí oficialment al 2007.

En aquest funeral es va parlar del fracàs de la coalició Jamaica amb els liberals del FDP, els esforços i sacrificis per construir la Gran Coalició i la decepció amb Merkel que no donava senyals de voler deixar el càrrec. Presentar un bon candidat com President de la CDU seria un cop...i un dels noms que apareixia era Friedrich Merz, un pota negre de la CDU liquidat per Merkel. Aquest tenia sobretot el suport de Schäuble.

Schäuble no només assessora a Merz sinó que també li obre portes. A mitjans d'octubre se'l va endur  a Brussel·les per parlar amb funcionaris i polítics europeus. Un d'ells va ser el cap de grup Popular francès que va avisar a Merkel que Schäuble estava maniobrant en contra seva i que treballava per Merz. Merkel impertorbable, va contestar que Schäuble tenia cada setmana un candidat nou...Aquest cop Schäuble anava de debò.

 

A Brussel·les es troba amb el Comissari Europeu, Günther Oettinger antic membre de Pacte Andí que esperona a Merz a presentar candidatura en cas que Merkel dimiteixi. Per Oettinger, Merz és un bon candidat ha estat a l'Eurocamera i pensa el mateix que Oettinger en qüestions europees. S'ha d'esperar a les eleccions de Bayern i Hesse. També es tempteja l'expresident de Hesse, Roland Koch o bé, un grup de diputats econòmics que els costa molt pair la Gran Coalició...aquest donarien suport eventualment a Merz. A través d'intermediaris es  tanteja el terreny del Minister Präsident de Westfalia, aliat de Merkel, però aquest ja olora el desgast de Merkel i es manté a l'expectativa.

 

Hesse: atac i defensa

 

Hesse era clau, un resultat sota el 29% impossibilitava la reedició de Volker Bouffier i forçava la dimissió de Merkel. Bouffier, havier fet una campanya sense escopir sobre Merkel a diferència de la CSU de Bayern i el resultat encara comprometia més a Merkel. Hi ha una versió que la retirada és voluntària i està planejada des de feia temps, però això no se sosté per enlloc. El grup de conservadors al voltant de Schäuble volia força la dimissió de Merkel en cas que fes l'orni amb els resultats de Hesse. Schäuble personalment va aconsellar a Merz  que fins al dia següent dels resultats electoral, no presentés oficialment la seva candidatura.

Queda clar què qui manega els fils des del darrera és Schäuble, el mateix diumenge de les eleccions va escriure a Welt am Sonntag un article sobre Max von Baden, l'últim Kaiser del Reich que va durar 5 setmanes al tro després de la dimissió del Kaiser Guillem II ara fa 100 anys. Max von Baden va encetar un política plena dubtes que va propiciar l'esclat revolucionari del 9 novembre de 1918. Schäuble entre línies: la inacció, també té conseqüències. L'entorn de Merkel va interpretar bé l'article, s'exigia la dimissió de Merkel. 

Per la tarda electoral volava el gendre de Schäuble, Thomas Strobl i Vice President de la CDU a Baden-Württemberg a Berlin per rebre els resultats de Hesse i amb la missió secreta de captar l'ambient per tirar endavant la conspiració. Fins al final de la nit, Merkel no dona cap senyal, ni el fred ni el calent, as usual...Quan la Secretaria General, Kramp-Karrenbauer ha d'aparèixer davant dels mitjans, pregunta a Merkel el què ha d'explicar als periodistes. Merkel sosté que la Presidència del Partit i la Cancelleria van juntes. 24 hores més tard sortirà Merkel anunciant el contrari i que ho tenia pensat des de l'estiu.

 

Aquest estiu Merkel no es va passejar pels Alps austríacs, sinó per l'oest d'Alemanya i va fer els deures: va planificar la temporada d'hivern i els diferents escenaris als que es podia enfrontar. Quan va veure que la candidatura de Merz anava de debò va posar en marxa el pla B. Al matí abans d'anar a l'executiva de la CDU per comentar els resultats electorals, es dirigí directament al despatx de la Secretaria General, Kramp-Karrenbauer i li espeta que deixarà la presidència del CDU. Kramp-Karrenbauer es queda muda.  Quan ho anuncia a la resta de companys de l'executiva, triguen minuts fins que un home de palla anuncia al Bild que Merz es presenta dirigir la CDU. Això deixa sense marge de maniobra a Kramp-Karrenbauer, que queda compromesa a presentar la seva candidatura. Ho anuncia a l'executiva i tothom aplaudeix. Jen Spahn, el tercer candidat en discòrdia i el tonto útil de l'opereta, desorientat anuncia també la seva candidatura i tothom calla.

 

Schäuble i Merz: el memorial de greuges

Un cop anunciada la candidatura, Merz rep una onada de suport. Schäuble i Merz han esperat fins el moment ideal per corretgir la deriva de la CDU i el error Merkel. Ara toca dictar les condicions de la sortida de Merkel i influir en el pròxim líder de la CDU.

Schäuble i Merz tenen un llarga amistat, Merz va ser convidat al 75 aniversari de Schäuble, no només a la festa oficial sinó la privada, on Merkel no estava convidada. Merz va ser dels primers en saber que Schäuble ja no seria ministre en el pròxim govern. Merz té un gran deute amb Schäuble, va el seu mentor, el va col·locar al 1996 en el comité d'experts econòmics de la CDU i va ser el seu substitut com a Cap de grup parlamentari quan va esclatar l'afer del finançament il·legal de la CDU. Schäuble també va ajudar a Merkel a arribar a la secretaria general de la CDU però Merkel se'n va distanciar un cop va arribar al càrrec. No hi va haver reciprocitat. La primera punyalada va ser l'article que Merkel va publicar al Frankfurter Allgemaine sobre l'emancipació de la CDU de Kohl sense consultar a Schäuble. Al 2002 Schäuble es va venjar quan va manifestar explícitament preferències per Edmond Stoiber com a candidat a Bundestag.

 

Merz també es va posicionar al costat de Stoiber com bona part del pacte andí (Koch, Wulff i Oettinger), però el que Merz no sabia és que Merkel havia arribat a un pacte secret amb Stoiber per nomenar-lo cap del grup parlamentari deixant a Merz al carrer.  Merz va tenir un atac d'ira després de la tarda de la derrota electoral de 2002 on es va fer públic el nomenament de Stoiber com a cap de grup parlamentari. Merz va voler deixar la política però Schäuble el va convèncer que romangués com a vice-cap del grup parlamentari encarregat de pressupostos i finances. D'aquesta derrota ja no es va recuperar realment Merz. Al 2009, Merz ja no va ser candidat al Bundestag i es dedicaria fer diners, però com deia Churchill, en política es pot morir diverses vegades.

La relació Schäuble Merkel arriba al punt més baix al 2004 quan Merkel sacrifica a Schäuble com a President del Bundestag per arribar  a un acord amb els liberals de FDP. Schäuble li va deixar anar" que no era comprensible que les decisions les dictessis els partits partits". Poc després de l'elecció de Horst Köhler com a President del Bundestag, Schäuble va definir la seva depèndècia de Merkel com "dolorosa, però no molt". A 2018, Schäuble ja no seu el Consell de Ministres i té les mans més lliures i cada cop llença dard contra " l'allau d'immigrants" i l'obertura de fronteres. Com és dèbil és Merkel més intensa és la crítica Schäuble.

 

Conclusió

L'ascens de Merkel dintre de la CDU era uns espècie d'error històric, ningú podia imaginar que un líder de la CDU hagués estat membre de la joventuts comunistes de RFA (FDJ) i que per una carambola, de sobte  es posés a manegar la CDU. Ha modernitzat  la CDU, l'ha apropat a col·lectius que fins ara eren reactius a la CDU amb pinzellades de defensa del medi ambient, feminisme, els joves.... Aquesta obertura al centre és la que li ha generat les crítiques internes i tornar a les posicions clàssiques del CDU: energia atòmica, identitat nacional i en economia, business friendly.  Merkel no té el sentit de partit contra tots els que han xuclat la llet des de petits dintre de la CDU.

NOTA1: Quan Schröder va cedir la Presidència del SPD a Franz Münterfering va ser representar un pèrdua d'autoritat en tota regla i el principi de la fi.

NOTA 2: El membres del Pacte Andí:  Roland Koch, Christian Wulff, Friedbert Pflüger, Christoph Böhr, Matthias Wissmann, Günther Oettinger, Franz Josef Jung, Peter Jacoby, Volker Bouffier, Kurt Lauk, Elmar Brok, Hans-Gert Pöttering, Wulf Schönbohm, Jürgen Doetz, Bernd Huck, Helmut Aurenz und Heinrich Haasis. Huck sei der Generalsekretär des Bundes. Darüber hinaus wurden weitere Personen, z. B. Peter Müller und Friedrich Merz.

NOTA3: Merz sosté que la mobilització asimètrica a la llarga és contraproduent. En materia econòmica està per la setmana de 42 hores, reducció de les despeses d'acomiadament i no parlem del salari mínim. Des de 2009 s'ha de dedicat a fer diners a tort i a dret, és el representant alemany del fons americà Blackrock i ha estat en els consells d'administració d'AXA, Winterthur, Borussia Dormundt, IVG Immobilien, Commerzbank, BASF.....O sigui un Roca alemany, ja ho veieu.

Els enciams espabilen... Die Grünen

Die Grünen s'ha convertit en el partit que té la clau per la governabilitat a Berlin, els seus dirigents comencen a olorar el poder i el vent bufa al seu favor. L'èxit de Bayern i Hesse amb un 17,5% i un 19,8% dels vots,  els situa com l'altra cara de la moneda del SPD,  en caiguda lliure, i també de la CDU exhausta després dels 13 anys govern Merkel. El cap de setmana passat, Die Grünen  van celebrar, el seu últim Parteitag a Leipzig abans de les eleccions Europees. Robert Habeck proclama final de la política analògica i espera que la CDU es mogui a la dreta per competir amb l'AfD,  i perdi així, el centre polític. La CDU ja ha olorat la jugada i no caurà en la trampa, Merz, un dels candidats a subsitutir Merkel, s'ha afanyat a llençar floretes a Habeck com a partner fiable, liberal i burgès. A parlat amb Die Grünen abans que el SPD o bé el FDP.

El líders, Robert Habeck i Annalena Baerbock

Els duo que dirigeix Die Grünen està format pel guapo, escriptor  i Doctor en filosofia -uffff - amb una tesis sobre Èstètica literària, Robert Habeck (49). Parla i pensa com un filòsof: quan li pregunten per les enquestes contesta  hi ha un horitzó d'esperança.  Habeck, portar els cabells com si tornés de la platja però és un polític dur. És vegetarià però no fa apologia, no sigui cas que perdi votants carnívors, i des de fa un any és polític professional després de 6 anys com ministre d'Agricultura i Medi Ambient a  Schleswig-Holstein.

L'altra meitat del tàndem està formada per la no menys guapa alemanya de cabells negres i ulls blaus, Annalena Baerbock (37), apparatchik professional en ciències polítiques i un pas per la London School. Era la cap de Die Grünen a Brandenburg des feia 9 anys i des del 2013 és diputada al Bundestag.

Joschka Fischer, Jürgen Trittin o bé Claudia Roth venien d'un Die Grünen com a partit protesta, més moviment que partit. Aquest parell no són outsiders, militants d'un grupuscle d'esquerres sinó que  venen del mainstream, són gent educada.

 

El tàndem Habeck-Baerbock von liderar Die Grünen a la quarta fase: primer va ser un partit protesta, després partitprojecte com es podria anomenar la participació de Fischer al govern de Schröder, la tercera fase d'obertura, Spagatphase, de 2005 fins ara on estan a l'oposició al Bundestag però governen  en alguns Länder i la última fase és construir una plataforma on molts es puguin conectar i passar a ser un Volkspartei.

El Volkspartei

L'estretègia és passar del Klientelpartei, el partit del 10% dirigit a vegans i associacions de defensa dels animals, a ser realment un Volkspartei, un partit votable  per a gent de molt diversa sensibilitat. El sistema de partits alemany ha deixat de moure's sobre l'eix de dos partits centrals i amb un constel·lació de partits nínxol a un sistema de partits mitjans que pugnen per la primera posició. Una enquesta del Der Spiegel sosté que Die Grünen és votable pel 47% de la població i un 22% pot imaginar-se un Kanzler/in verd.

No és la primera vegada que estan en aquest punt, amb el desastre de Fukushima, van pujar a les enquestes del Bund per sobre del 20%. El projecte de la construcció d'una nova estació, el Stuttgart 21, va polaritzar la situació a Baden Württenberg de tal forma que els va disparar en aquell Länder però no es va traslladar a nivell nacional. La pregunta és si Die Grünen podrà aguantar la tendència a l'alça sense que es trenqui el partit, una afició que arrosseguen des de fa 40 anys i més quan el nucli dirigent del partit vol governar a qualsevol preu.

La conjuntura és immillorable, la Gran Coalició els ha afavorit directament, ja que tanta la CDU com el SPD estan força desgastats després de 13 anys de govern amb tres Grans Coalicions pel mig. El tema de la immigració ha dividit profundament la Unió i el SPD mentre que Die Grünen es mostra consistent i es beneficia de la polarització. L'auge de l'Alternative für Deutschland ha estat un regal ja que Die Grünen està a les antípodes de l'AfD, representen la societat multicultural, una esquerra liberal formada que està per la societat oberta.

Amb aquest discurs han rascat 180.000 votants de la CSU, quasi el mateixos dels  que ha rascat del SPD. El discurs de la CSU d'aixecar un mur a Bayern els ha beneficiat i han guanyat forces adeptes en els ambients catòlics. Les dones madures de la CSU han estat un blanc perfecte per Die Grünen juntament amb la còpia del model americà d'anar porta per porta en plan Testimonis de Jeovà.

S'han llegit a Gramsci: hegemonia cultural

Els missatge històric de Die Grünen es dirigia a minories, era observat com a Verbotspartei, el partit del no: no a l'energia nuclear, no als militars, no a les fàbriques, pujades d'impostos de la benzina i no menjar carn un cop a la setmana - Veggie Day -. Un discurs molt alemany - pel tema moralista - que han anat rebaixant liquidant dogmatismes...un partit que aspira a majories no pot ser radical.

 

Els temes que històricament, feminisme, anti autoritarisme, ecologia fa temps que han fet osmosis a la societat i a tots els partits. Si Martin Schulz va prohibir parlar de justícia social durant la seva campanya, la contradicció ecològica és un tema puixant: canvi climàtic, l'escàndol del Diesel, energies renovables, defensa de la natura....

 

El perfil de votant de Die Grünen és un votant urbà i de l'Oest d'Alemanya, especialment del Sud, el voten més dones que homes, i més joves que vells.  Aspiren tot allò que els altres deixen al mig. El punt dèbil és Alemanya del Est, on l'any que ve hi ha tres eleccions als Länder de Sachsen, Thüringen i Brandenburg. Són Länder on no es poden guanyar vots a costa del SPD. Malgrat cobrir aquest flanc promocionant  Ossis a posicions de responsabilitat com Katrin Göring Eckardt, Ska Keller, tenen presència testimonial en aquests Länder . Die Grünen és un partit nascut de maig del 68 i profundament imbricat a l'Alemanya Occidental.

A les ciutats hi ha una forta competència entre els partits d'esquerra, Die Grünen s'aprofita de la debilitat del SPD de llarg. El trasvàs de vots prové majoritàriament del SPD. Die Grünen era observat per el SPD com el germanet petit i se'l tractava amb certa condescendència però ara els intel·lectuals i artistes s'estan passant a Die Grünen, és el partit cool mentre que el SPD està envellit, l'enfoc dels temes és obsolet i tenen unes dinàmiques internes poc saludables. Actualment, tant el SPD com la CDU s'estan mirant amb lupa a Die Grünen.

Experiència de Govern

Hi ha molta gent preparada i a molts nivells: tenen gent molt bona en economia sobretot al parlament europeu - Sven Giegold -, saben de política Exterior i temes militars amb l'objectiu clar de mantenir els drets fonamentals, la lluita per la pau i búsqueda de solucions  civils. Malgrat tot, mai han manegat una Ministeri d'Interior amb la qual cosa el dubtes sobre la praxis són elevats.

Durant les negociacions per la formació del govern Merkel amb els liberals, Die Grünen es va baixar els pantalons tot el que van poder per facilitar la formació del govern. La coalició jamaica va fracassar, i això que tenen experiència de govern en nou dels setze Länder: Baden Württenberg, Hesse amb la CDU, A Rhein-land Pfalz amb el SPD i FDP, a Schleswig-Holstein jamaica,  a Sachsen Anhalt kenia, amb Die Linke i el SPD a Berlin i Thuringen i finalment, amb el SPD a Hamburg i Bremen.

 

A Nordrhein-Westfalen, la consellera d'educació de Die Grünen va posar-se en contra tota la comunitat educativa que em prou feines van superar la barrera del 5% a les últimes eleccions regionals. A Berlin, maneguen la cartera de mobilitat però en prou feines han fet efectiu les promeses que van fer i en el carril bici de Berlin domina la llei del més fort. Com al salvatge oest. A Baden Württenberg on governa per segona legislatura, Winfred Kretschmann, no para d'haver embolics amb la CDU i al Bundesrat, Kretschmann ha votat contra les tesis sobre immigració del propi partit. A més, la coalició entre la CDU i Die Grünen ha debilitat el centre, fent que Die Linke superi la barrera del 5% i que l'AfD estigui al 18% a les enquestes.

 

 

 

NOTA0:  Habeck i Baerbock  formen part de la corrent Realos que s'ha menjat literalment el corrent d'esquerres que hi havia de Die Grünen, els Fundis. Lluita de realos i fundis ha passat a la història.

 

 

NOTA1: Bayern té un sistema electoral proporcional son 180 diputats que es reperteixen en 7 "províncies"i  dintre d'aquestes set províncies hi ha també diputats en elecció directa. En total 90-92 diputats s'escullen de forma directa. A Bayern, Die Grünen va aconseguir diputats directes a les grans ciutats, tot un èxit: München Mitte 42,5% dels vots (!) i 5 dictrictes més de München (Schwabing, Milbertshofen...) van quedar per davant de la CSU, i a  Nürnberg, Würzug van aconseguir diputat directe, a Würzug es van quedar a un pèl de guanyar la CSU.

NOTA2: Economia. Habeck proposa la una espècie de renda garantida parcial amb incentius a millora més enllà d'anar a segellar el carnet de l'atur i el Hartz IV. Proposa liquidar la política social de múltiples ajudes condicionades -especialment vol carregar-se el Inem alemany-. Ha d'emergir una nova institució per gestionar una única ajuda per que aquells que no arribin  a un mínim vital, ni patrimoni suficient ( queden exclosos els que tenen un determinat nivell de riquesa i pensió). El salari que s'obté per feines amb baixos salaris computa només un 30% en la renda per computar l'ajuda. Habeck calcula que 30.000M€ més. Assumible però és interessant veure que l'esquerra va cap aquí.


 

El socialisme tecnològic: Tesla i Elon Musk 2a Part

El meu amic Agulló i jo tenim una pugna per Tesla, ell sosté que els Tesla es vendran com els Apple's i l'acció no pararà de créixer en els propers anys...Jo per contra, dic que és un txurro, que Musk és un fake que tard o d'hora, s'enfonsarà. De moment l'Agulló em guanya, almenys aquest trimestre: Musk ha presentat beneficis per 312M$ i ha incrementat les vendes un 130% fins als 6.800M$.

Els col·laterals del Twitter

Fa quatre mesos, Musk va llançar una edició limitada de 20.000 llançaflames - si, llançaflames - a 500$ la unitat. Li va posar el segell de la seva empresa "The Boring Company" i en quatre dies els va vendre. Va fer 10M$ de caixa. Musk portava al límit el seu model de negoci, com quan un nen et posa a prova. Fins i tot, sortia en un vídeo personal on sortia amb el llançaflames fent conya.

Fa un parell de mesos Musk va llençar un tweet on afirmava que tenia el capital suficient per treure Tesla del mercat borsari a 420$ l'acció (més de 50.000M$ de finançament que no estava tant assegurat com afirmava Musk). La revolada va ser tal que la SEC es va veure en l'obligació d'estirar les orelles a Musk amb una multa de 20 milions de dòlars i el càrrec al Consell d'Administració de Tesla per tres anys. Això si , Musk conserva la direcció executiva. Per Musk,  que va col·locar tot el consell d'administració - té seient fins i tot el seu germà Kimbal - i una multa de 20M$ en prou feines li representa vendre uns quants llançaflames més.


Rascar és importat.

Quan un mira Elon Musk, recorda als nens que volen ser astronautes de petit. Sembla que aquest s'ho va prendre seriosament. Sudafricà, nascut al 1971, introvertit, tant introvertit que la seva mare pensava que era sord. Als 12 anys ja programava els seus propis jocs d'ordinador. Als 17 any va marxar al Canadà on va fundar Zip2 enmig de l'auge d'internet als anys noranta, la va vendre i després va co-fundar Paypal, on es va fer superric superràpidament. Es va casar amb una escriptora de ciència ficció i va tenir 5 fills. Després es va divorciar i tornar a casar i tornar a divorciar de la mateixa dona. Treballa 120 hores setmanals i no fa vacances.

El paio carregat amb la pasta de Paypal, va començar a fer diverses inversions: 100M$ en Space X, 10M$ en SolarCity ( cèl·lules fotovoltaiques) i 70M$ per Tesla.

Tesla era un companyia d'electromobilitat co-fundada per Martin Eberhard i Marc Tarpening. Com sempre passa amb les startups, es necessita capital per cremar i van picar a la porta de Musk. Musk va ser el principal inversor i President del Consell d'Administració mentre que Eberhard era el CEO. Van ser força  amics fins al 2007, quan Musk va acusar a Eberhard de no controlar els costos (!) i se'l va treure de sobre.  Judicis, acusacions públiques.....Els burgesos quan surten mal parats d'un negoci, venen les accions i no miren enrera, en canvi aquest Eberhard va comprar el Tesla Roadster que Musk li va regalar a al seva ex-esposa. No vol ser una nota a peu de pàgina en aquesta història.

Els resultats del Tercer Trimestre

Hi ha 400.000 persones que han pagat 1.000 dòlars per rebre el Model 3 de Tesla, sense que aquest estigui ni produït....i continuen esperant, però esperen amb una lleialtat a prova de bombes. Musk no és simplement el CEO, és un estrella pop dels negocis. El 30 de setembre paral·lelament al pacte entre la SEC i Musk, es tancaven els resultats del tercer trimestre. Musk necessitava vendre tants cotxes com pogués però va contractar més personal, va dispersar una espècie de fans-voluntaris de la marca per que anessis als concessionaris a vendre Tesla's. És com si els clients de la Caixa anessin a vendre fons de pensions un dissabte.

Des de 2003 l'empresa amenaça amb la fallida, de fet no ha tingut mai beneficis i això que ha muntat fàbriques, ha desenvolupat la seva pròpia bateria i ha muntat una xarxa global de botigues de Tesla tipus Apple, en les millors zones comercials del món. Jo vaig pujar a un Tesla a Osaka. Tot amb resultats rellevants però sense un duro de beneficis. Tot està fiat a l'espectativa.

El 1 d'Octubre, Musk va penjar un videoclip de " Naughty by Nature" amb el títol O.P.P. un títol no escollit a l'atzar, OPP significa Operational Profit Positive en llenguatge financer. L'entrada a la rendibilitat, i els més important ha generat l'expectativa de beneficis ingents. Musk se sent fort, i ja llençar un tweets  bomba, el primer a rebre ha estat la SEC, titllant-los Shortseller Enrichtment Comission.

Porsche fabricarà el model Taycan pel 2019 i serà totalment elèctric, Audi o els britànics de Jaguar també trauran en breu els seus homònims. Només VW vol invertir 30.000M$ en mobilitat  pels pròxims anys. Si el Model3 no funciona i l'acció cau, Tesla és candidat per ser adquirida per Google, Apple o bé Volkswagen ;). Sembla difícil que Musk pugui liderar aquesta etapa de consolidació de la companyia.

Hi ha ideologia al darrera i és que és la tecnologia i no la lluita de classes, el motor de la Història i Tesla no només és Tesla. Els seguidors de Tesla volen acabar amb el motor d'explosió. L'afany de Musk és col·locar Tesla amb els quatre grans: Google, Apple, Facebook i Amazon. La gran utopia de la costa oest, el problema és que Musk defensa el Hardware en un món on el Software s'ho menja tot.

NOTA0: Dimarts vaig estar a una presentació a l'auditori de La Caixa. Hi va sortir un especialista en innovació que malgrat ser adult ens va fotre la pallissa Moonshot Thinking - ni Karl Mark ho hagués bordat- en comptes de proposa millores pel 10% (incrementals)  has de proposar millores per multiplicar per 10 (exponencials). Hi havia forces executius de Caixabank i Elon Musk va sortir força vegades. És com un "sol-i-sombra" a les 6 del matí.

NOTA 1: 2015. Els enginyers de VW van agafar un Tesla per mirar de veure què hi havia dintre, quan el van posar a la zona de test, no funcionava. Musk havia aconseguit localitzar el cotxe i desactivar les seves funcions. En el display posava "dieselgate". Això va ser interpretat com una declaració de guerra per la indústria automobilística alemanya, sacsejada pel escandòl de les emissions.

NOTA2: En el haver de Musk està impulsar el canvi dels grans fabricants de cotxes. Recordo la frase del CEO de BMW on afirmava que la crisis de 2008 havia estat massa curta pel sector automobilístic.

NOTA 3: A les conferències amb inversors i analistes rebutja les preguntes per avorrides o bé per que explica detalls sobre els resultats és uncool.

La CSU ja no és el que era

La política alemanya està entretinguda, Die Grünne empata amb el SPD, a la pobra Merkel li revoquen el seu cap del grup parlamentari i els seus companys de partit es posicionen per l'etapa post Merkel, i Horst Seehofer, el Ministre de l'Interior de la CSU, ha provocat una nova crisis de govern de la Gran Coalició. El paio és tant maldestre que serà el boc expiatori pel desastre electoral de CSU aquest diumenge.

Els inventors del peix al cove

Edmund Stoiber explica una anècdota:  quan la CDU, CSU i el FDP van fer Kohl President al 1983, Franz Joseph Strauss, el legendari cap de la CSU,  va viatjar a Bonn amb una carpeta de temes específics que afectaven a Bayern. El President del Länder de Niedersachsen, el pare de l'actual Ministra de Defensa, va veure la carpeta  i li va espetar que no hi hauria extrawurst (una saltxitxa més grossa) per Bayern i que Niedersachsen també tenia reclamacions específiques. Strauss li va dir: aleshores has de fundar el teu partit polític. Stoiber  ho explica sovint mentre riu i exclama: Aquesta és la diferència! La autonomia- de partit s'entén-!

El gran leitmotive de la CSU és aquest: nosaltres decidim des d'aquí i no  ens manen des de Berlin. A la vida hi ha que tenir sort i la CSU es va crear amb el cos de Hitler encara calent, l'any 1945 mentre que la cristal·lització de la CDU com a Volkspartei encara trigaria un temps. Konrad Adenauer va fer tot el possible per laminar l'autonomia de la CSU sense èxit. Aquesta és una avantatge estructural que hom pot utilitzar sense ser especialment intel·ligent, el problema arriba quan la qualitat del personal de la CSU cau en picat.

Sense la política de peix al cove i la influència política a Bonn o Berlin, la CSU no hagués arribat tant tant lluny. Actualment és discuteix el Pkw-Maut (la variant alemanya de la vinyeta suïssa)  cosa que a la resta de la Repúlica li importa un rave. Aquesta setmana han aconseguit que la  Gran Coalició no legisli per anestesiar els porquets durant la castració.  No hi ha cap partit a Alemanya, que sense cap mena d'escrúpol, escombri cap a casa seva i de forma tant explícita.

És un partit amb 140.000 militants amb un control del territori total: tres quartes parts dels ajuntaments bavaresos estan governats per la CSU...El desgast és profund, un diputat que contracta a la seva esposa a càrrec del pressupost públic, un polític local empresari de la construcció que guanya licitacions per construir un allotjament per refugiats....Des de  Strauss que funciona el sistema conegut universalment com "menjadora".

Radiografia de Bayern

Al 1945 el 50% de la població viva el camp, no era un länder especialment ric i la CSU i  Franz Joseph Strauss van impulsar la seva industrialització. Per Strauss: conservador volia dir anar de la mà del progrés.  Quan va agafar les regnes  Stoiber, hi va afegir un vernís modernitzador, el lema de Stoiber era ordinador i pantalons de pell. Ara falta un fil conductor que lligui aquest länder amb un PIB de més de dues vegades Catalunya ( 600.000M€) i una població de 13 milions d'habitants.

En el pobles de les muntanyes de Bayern, on en prou feines hi ha un immigrant i on la CSU arriba a més del 80%, perd votant a favor de l'Alternative für Deutschland. Hi ha pobles on qui vol construir una nova casa, ha de ser del poble o bé treballar al poble. Apareixen tots els elements de cohesió: l'Església, el bar del poble i tot un reguitzell d' associacions culturals. Tots vinculats a la CSU. Les xarxes socials erosionen les regles del joc poc a poc. Només així es pot entendre que el Minister Präsident, Markus Söder promet en campanya subvencions per fomentar la cultura de cantina o bé l'aprovació  des de principi d'any d'un decret per posar la creu catòlica en tots els depatxos oficials - com els anys cinquanta -.

München s'ha convertit en una ciutat cosmopolita, hi ha set grans empreses del DAX que hi tenen la seu (Siemen, BMW, Allianz, Munich Re, Infineon, Linde, Wirecard) i multitud de mittelstands internacionalitzades amb gent que ha treballat a Londres, Berlin o USA. És un pol d'atracció de tota alemanya i també europea amb una taxa d'atur del 2,8%. El problema és que la naturalitat amb la que s'acceptava l'especificitat de Bayern ja no és tan clara.

L'èxit econòmic a provocat una explosió de preus de la vivenda i els lloguers com mai s'havia vist. Els policies, infermeres o escombriaries amb prou feiens poden proveïr-se d'una casa München, Bamberg, Nürnberg o bé Erlangen. Si Franz Joseph Strauss estigués viu hagués promulgat un programa de construcció de vivendes ambiciós deu anys abans.

La CSU s'ha quedat anclada en el passat i pels nous reptes no té una resposta clara: integració d'inmigrants, canvi energètic, drets dels homosexuals, guarderia... temes on  no hi ha un posició tradicional clara. Hi ha una paulatina secularització de la societat respecte la CSU  i la CSU tampoc segueix el pas: les úniques dones que van aparèixer en l'últim congrés només parlaven de families, avis i guarderies.

La micro: Markus Söder i Horst Seehofer

Horst Seehofer, el Ministre de l'Interior, s'ha fotut un tret al peu ja que ha centrat la campanya amb el tema estrella de l'AfD, la immigració i els refugiats. Un cervell, vaja. Molts cops s'ha posat a competir amb l'Alternative für Deutschland amb declaracions explosives contra els refugiats i contra la política seguida pel govern Merkel, però clar, ell és el Ministre de l'Interior.

També hi ha molts catòlics que estan per ajudar als refugiats i la C de Cristians també hi és per alguna cosa. La CSU lluita en dos fronts, tant de dretes com d'esquerres, on hi ha un degoteig cap a Die Grüne i per la dreta a l'Alternative für Deutschland. Troben a falta un enemic com el SPD que amb prou feiens havia arribat a superar el 30% dels vots però que servia per mobilitzar els propis votants. Amb l'Alternative für Deutschland només serveix la guerra de guerrilles. 

Markus Söder, el candidat a Minister Präsident és un personatge histriònic que vol captar l'atenció del públic per trepar. Fa 6 mesos es queixava  dels diners invertits en refugiats no anaven a les guarderies ni a les universitat, ara mateix treu les pregràries que havia fet el Bundespräsident Gauck per acollir aquells que no tenen res.  I sense posar-se vermell. Es una espècie de Trump de Bayern. Ens els últims quatre mesos ha caigut 14 punts a les enquestes que se situen la CSU en el 33%.

El personatge ha dit literalment en aquesta campanya "que no vol atacar directament a les persones sinó discutir amb arguments". S'ha patejat tot Bayern amb regals sota els braços: guarderies, residències, polítiques de suport a la família....La gent per això no se'l creu, el veuen com un home aspre, malgrat buscar constantment l'afecte del poble. No té històries personals, com Seehoffer que es va enduur l'amant a Berlin,  tampoc és un ideòleg però com a bon burócrata eficient va aconseguir  executar certes polítiques amb èxit: va salvar la caixa d'estalvis bavaresa durant la crisis del 2008, la Bayerische Landesbanken,  i fer una bona gestió de les inundacions de 2013. No hauria d'haver passat d'aquí, la única avantatge que té, és que el boc expiatori de la derrota será Seehofer.

COM VEIEU, LA DEGRADACIÓ DEL PERSONAL POLÍTIC NO NOMÉS ÉS PATRIMONI DELS PAïSOS DEL SUD D'EUROPA.

                         

NOTA1:Merkel no ha aparegut per la campanya, el que si ha aparegut és Sebastian Kurz, el Bundeskanzler d'Austria, el mateix que va tancar al ruta dels balcans contra el criteri de Merkel: "Si Bayern fos independent -parada per aplaudiments-  Austria seria el segon partner més important".

Estalvi amb avaricia: les empreses alemanyes

Encara que els tipus d'interès estiguin a zero, la sparkassen no doni un duro pels estalvis i s'afuselli a comissions els dipòsits, els alemanys segueixen sent els campions de l'estalvi amb un orgull poc dissimulat. Fins i tot, el ministre socialdemòcrata seguira el camí marcat per Schäuble i que arriba a dogma econòmic: el schwarze null, els comptes públics equilibrats. Si l'Estat i les llars són aficionats a l'estalvi, ara cal afegir el tercer actor en discòrdia: les empreses alemanyes.

Les causes econòmiques per tanta avarícia

Des de l'any 2000 la diferència entre la cash flow generat i la inversió dona un superàvit de 74.000 Milions d'Euros, és a dir, el que s'explica a primer de carrera d'econòmiques que l'estalvi de les llars, a través del sistema bancari, arriba a les empreses per que puguin invertir, aquí no funciona. Les empreses alemanyes no estan endeutades ni demanen crèdits als bancs, si no que acumulen caixa. Si ho comparem amb el Regne d'Espanya, hom ho pot trobar fins i tot lloable però l'estalvi extrem de les empreses alemanyes compromet la seva competitivat internacional. 

En alguns casos, les empreses familiars s'han endeutat alhora de fer adquisicions en l'època de vaques grasses, com els 12.000 milions d'euros que va pagar Schaeffler - empresa familiar amb 86.000 treballadors auxiliar de la indústria automobilística i aeroespacial  -  per comprar la marca de rodes, Continental al 2008 després que una guerra de opa's disparés l'endeutament . La crisis de 2008, els va agafar a peu canviat i quasi es carrega a les dues empreses, Schaeffler i Continental. Us puc assegurar que Schaeffler, no es palanquejarà en els pròxims 10 anys. 

Però els traumes econòmics d'aquest tipus no han marcat la història econòmica de la majoria d'empreses alemanyes. La causa d'aquest estalvi és que són empreses que fa temps que generen beneficis i les noves inversions les han realitzat via caixa i no a través d'endeutament bancari. D'altra banda, la Inversions s'han focalitzat en el procés de digitalització i això és més barato que obrir una nova fàbrica, contamina menys i només requereix ordinadors i una taula. Cal afegir que els béns d'inversió cada cop són més barats i amb preus cada cop més baixos. Finalment, les inversions que fan les empreses alemanyes al exterior no computen com a Inversió a alemanya en termes estadístics però el tros d'Inversió Directa respecte el PIB roman relativament constant, ergo, la Inversió Exterior no és l'esquerda per on s'en van la caixa de les empreses.

Per que canviar si ja ens va bé?

Els directius de les empreses cotitzades no estan per fer inversions en projectes arriscats i amb final incert ja que el seu bonus depèn dels resultats tangibles i a curt termini per suportar el preu de l'acció. VW, Siemens i companyia han fet molts diners amb un euro dèbil i una forta demanda xinesa i americana. Tenen pocs incentius i poca pressió a fer canvis substancials en el model de negoci: per que fer un cotxe electric si els xinos ens compren Mercedes a milers. No es que siguin idiotes, si no que no inverteixen el que haurien d'invertir i això pot esdevenir fatal pel futur. 

El consell de savis econòmics no para de dir que cal millorar el clima inversió dintre d'Alemanya, augmentaria la producció potencial i reduïria els superàvit de la Balança de Pagaments. I mira que hi ha sectors per invertir: Energia, Mobilitat, Digitalització....i de pas Trump es posaria content, ja que els superàvit comercial amb els Estats Units ha passat de 15.000M€ al 2000 a 50.000M€ al 2017.

Quan l'Estat, les Llars i les Empreses estalvien al mateix temps per definició han d'exportar béns, serveis i capital. En altres paraules, els alemanys deixen diners als americans, britànics o catalans per que comprin els seus béns i serveis. El superàvit de la Balança de Pagaments no només té a veure amb les exportacions "Made in Germany" sinó  que es requereix també què hi hagi països que s'endeutin fortament per mantenir l'equilibri global. Si pugen els tipus d'interès o bé, hi han schocks a tercers països, la demanada dels productes alemanys s'esfuma.

Un altra país que pateix aquest tipus de problema és el Japó. L'economista coreà Richard Koo va acunyar el terme de Recessió de Balanç, malgrat baixar els tipus d'interès, ningú invertia per que tothom estava retornant els deutes. Per contra, l'endeutament de les empreses a països com Portugal, el Regne d'Espanya o Irlanda,  van augmentar un 40% en 10 anys. La reestructuració va frenar la inversió, aprofundint en la recessió. 

Malgrat la política de tipus baixos del BCE, les empreses europees no s'han posat a invertir en massa: simplement aparquen els diners al banc, compren accions o bé enforteixen capital. Les fusions i adquicions també han augmentat significativament però això és creixement no orgànic, sinó comprar creixement. I la clau de volta, les tres principals empreses alemanyes cotitzades han repartit 36.000M€ en dividents o bé compren les seves pròpies accions per pujar la cotització. Aquesta última acció ha arribat a nivell pre crisis de 2008. 

LES ÚLTIMES DADES DE COJUNTURA INDIQUEN QUE LES EMPRESES ALEMANYES ESTAN INVERTIN DE FORMA MÉS INTENSA QUE EN EL PASSAT, ESPEREM QUE EL CLIMA ECONÒMIC ACOMPANYI.

NOTA1:Japó al contrari que el Regne d'Espanya no va fer una reforma laboral.

NOTA2: Les empreses americanes han estat a la punta de llança de la compra de les pròpies accions a nivells mai vistos. 

NOTA3: Les empreses del Regne d'Espanya estan estalviant al nivell alemany ( un 4% PIB)  a 2016 , mentre que al 2008 s'endeutaven en un 8% de PIB. Això si que és un trauma econòmic. La mitja de l'eurozona és el 2% del PIB d'estalvi.

Elon Musk i Tesla

Recordo una petita conferència sobre finançament per start ups que vaig fer. Darrera meu va parlar un alemany que pressuntament havia fet diners venent la seva empresa digital i volia alliçonar als pobres emprenedors amb la seva experiència. L'únic que recordo del discurs és el comentari que va fer sobre Elon Musk, afirmava que dormia només 4-6 hores al dia i que la resta només treballava. Si els seus competidors dormien 8 hores, ell guanyava en 2-4hores de treball al dia i multiplicava el nombre d'hores pels 365 dies de l'any. Vaig pensar, "òstia, quin gilipolles". No sé si dorm molt o poc, l'Elon Musk, però el que és segur és que ell sol no farà les 450.000 unitats del Tesla Model 3.


Musk,  visionari o l'estafador

Elon Musk està fotut en trenta fregats, això en llenguatge start up s'anomena serial enterpreneur: l'Elon ven plaques solar, fabrica estacions i cohets espacials per viatjar a Mart, vol revolucionar el transport urbà enviant gent en capsules sota terra a 1.125 km/h i entre d'altres coses vol liquidar el sector automobilístic tradicional amb un cotxe elèctric fabricat per la seva companyia Tesla. La indústria automobilística alemanya se'l miren entre la por i la conya, però predomina la conya.

L'objectiu de Musk, és generar l'expectativa de que pot tirar endavant allò que diu. Els mires als ulls i t'ho creus. És la única manera d'aconseguir que algú li doni quantitats ingents de capital per cremar i aconseguir desenvolupar allò que realment promet. Per generar l'expectativa - i mantenir l'acció cap a dalt - ha de generar contínuament cops d'efecte: més afeccionat al Twitter que Trump, presentacions més pròpies d'un concert de rock and roll que d'una empresa i el que és pitjor, l'ús de petites exageracions per generar un estat favorable - en aquest país diríem mentir -. En la presentació del camió Tesla, l'enginyer en cap va parlar amb prou feines 80 segons, la resta show business. Actualment, Musk té una participació del 19% de Tesla i aquesta està valorada  a 70.000M$. Calculeu l'incentiu que té Musk a mantenir l'acció cap a dalt.

A l'estiu de 2017 va superar en capitalització bursàtil BMW i General Motors, una aposta arriscada ja que ha venut 80.000 unitats i amb pèrdues de 6Milions€ mentre que BMW 2 milions de cotxes i amb uns beneficis de de 10.000Milions€. Goldman Sachs o UBS desaconsellaven la compra d'accions, és difícil que puguin mantenir una avantatge competitiva a llarg termini:  els alemanys tenen molta experiència en fer cotxes, l' interior del tesla sembla dels anys noranta, el motor elèctric dels alemanys serà millor que el del Tesla, la nova tecnologia de les bateries permet guanyar eficiència en la construcció del cotxe i més important, BMW, Daimler o VW poden vende cotxes elèctrics amb pèrdues per que poden compensar amb les vendes dels altres cotxes.

 

La teoria de la panerola

Quan veus una panerola, saps que hi ha moltes més amagades i que has desinfectar tota la vivenda. Això passa a nivell empresarial, quan apareix una dificultat greu als titulars, no saps els altres problemes que poden estar amagats i que els directius intenten tapar.

 

Al 2018 l'objectiu era passar de ser un productor de cotxes de luxe a la producció en massa: Musk ha promès produir 5.000 unitats per setmana del Model 3 però els intents encara no han reeixit: 260 cotxes en tres mesos ( desembre 2017)  i ha retardat la producció en massa fins aquest estiu de 2018.

 

Molts cops, quan hi ha desorientació en una empresa, comencen les adquisicions: Musk compra una fàbrica a Rhein-Pflaz especialitzada en automatització per construir la seva cadena de muntatge totalment automàtica. Aquesta empresa treballava com a proveïdora de BMW, Daimlier o Bosch. Ara només haurà de treballar per Tesla. Musk doncs, ha traslladat dotzenes d'enginyers alemanys al desert de Nevada a la fàbrica de bateries - la imatge deu ser colpidora -. Cap treballador no pot xerrar a risc que el fotin fora no sigui que el preu de l'acció es desplomi, però el que transcendeix de Tesla és la paraula caos.

 

El principal problema és la fabricació de la bateria elèctrica on la automatització simplement no rutlla amb tots els perills per la seguretat que comporta. Musk està sota pressió per que no pot resoldre el coll d'ampolla de la bateria i els accionistes cada cop s'impacienten més i la pressió pels treballadors és molt alta i aquells que no aguanten se'ls posa el segell de Low Performance i al cap de poc temps els foten fora . Molts enginyers alemanys han fotut el camp pel seu propi peu però Musk es defensa cremant més capital: ha contractat 400 treballadors més per la secció de bateries.

 

El Twitter

El twitt va marcar l'escàndol, Musk va anunciar els seus plans per treure de la borsa Tesla amb un preu l'acció de 420$ mentre que la cotització estava a 350$, una prima d'un 20%,  però la quantitat de pasta necessària per recomprar les accions només podia repenjar-se en els Saudis i els seus fons estatals PIF, que fa un mes van posar un suma indecent de diners per un 5%. El fons japonès de Softbank Vision Found que acompanya molts cops als saudís no està per la feina. El twitt de Musk es deu a que ell mateix vol especular amb el valor de la companyia i aguantar la cotització cap a dalt.

La treu per dos presumptes motius, no es pot especular amb el valor i tampoc cal fer informes públics sobre l'evolució de la companyia. És a dir menys transparència. La valoració de la companyia és de 70.000 Milions$ dels quals la participació dels inversors de de 56.000Milions$ i d'aquest, el float 30.000Milions$, una pasta gansa. De moment aquest semestre s'ha fos 1.700Milions de $ sense que encara surtin resultats en la secció de bateries i els resultats del segon trimestre fan por.

No em direu que la imatge dels enginyers alemanys anant al desert de Nevada està a l'alçada de la colla d'indigents - pagats per John Law - amb una pala a les mans desfilant per París fent veure que anaven a les mines de plata de Luisiana a principis del XVIII.

 

NOTA0: Schäuble ha prohibit les piulades per Twitter en les plenàries del Bundestag.

NOTA1: Musk va fusionar el 2016 Solar City que venia plaques solars amb Tesla, dues companyies que no tenien beneficis i l'únic que feia era cremar diners i el pitjor, en prou feines hi havia sinèrgies .  Musk havia de protegir les seves accions a Tesla.

NOTA3: Al Suddetusche Zeitung he ensopegat amb un article d'un professor d'anomenada sobre tecnologia boníssim. Li van pagar la meitat del seu salari anual per fer una conferència davant de 5 gestors de fons sobre no ja la tecnologia del futur sinó com la tecnologia podia salvar-los del pròxims desastres: emigració massiva, crisis ecològica, hiperinflació, pandèmies...L'objectiu de l'article era posar en dubte l'avenç tecnologia com a font de progrés.

NOTA 4: Musk té també el SPACE X un banc de proves per produir cohets i estacions espacials. Col·labora amb la NASA i viu dels encàrrecs del pressupost militar. Les cagades són constants i els satel·lits se'ls cauen a l'aigua. Això si, computa com secret militar.

NOTA 5: No cal dir que els treballadors alemanys de l'empresa d'automatització van demanar un comité d'empresa i que Musk va sentenciar: els sindicats no comparteixen la nostra missió. A l'entrada de la fàbrica, apareixen cartells demanant la dissolució de l'actual comitè. Hi ha amenaça de vaga que es va salvar amb un internin magement que no va donar un conveni laboral però si una pujada de salaris. Victoria per Musk.

NOTA6: Tesla ha incrementat un 26% les vendes durant el 2018 fins al 3.400M€ però al mateix temps ha perdut 700M$, malgrat que és incapaç de fabricar els 5.000  Model 3 per setmana a un preu de 35.000$. Segons sembla vol aconseguir un compte de resultats positiu en el tercer o quart trimestre, malgrat tot haurà de cremar més capital. El paio té 400.000 reserves ja fetes on molts clients han avançat diners.
 

Olaf Scholz, el Finanzminister

Tinc un post pendent sobre com van liquidar Martin Schulz però de moment faig un estudi d'Olaf Scholz, actual Finanzminister i antic alcalde del SPD d'Hamburg, probablement la ciutat amb renda per càpita més alta d'Alemanya -  per sobre dels 50.000 euros/cap - i un dels preferits de Helmut Schimdt. Va aconseguir forjar un pacte amb Andrea Nahles i malgrat ser el vicepresident menys votat al Congrés del SPD, es creu prou fort per aspirar a Bundeskanzler. Del que he llegit sobre ell no destaca cap idea  ni referència econòmica més enllà d'obvietats.

Com s'arriba a Finanzminister.

La negociació per forja la Gran Coalició va ser especialment dura per la CDU: va cedir el  Finanzministerium al SPD i el Ministeri del Interior als bavaresos de la CSU. Merkel ha pagat un alt preu per ser Bundeskanzler. La cosa va començar amb Martin Schulz exigint 6 ministeris, entre ells, quatre dels més importants Finances, Exteriors i Treball i Benestar Social. Horst Seehofer, de la CSU diu  que això és inacceptable ja que aspira al Finanzministerium seguint l'estel·la del  bavarès Theo Waigel. El repartiment clàssic és Treball i Polítiques Socials pel SPD i Interior per la CSU/CDU però aquesta vegada Schulz vol Finances i li espeta que no es dedicaran a portar el cafè en aquest nou govern. Merkel s'ho mira però no intervé en el ping pong. Passades les hores, Merkel i Seehofer proposen fer un cremallera per escollir els ministeris. Seehofer, llença l'esquer: el SPD pot escollir dos ministeris en el primer torn.  Schulz aguanta la pressió i diu que vol un acord global. 

Horst Seehofer no pot tornar a Bayern sense un gran ministeri per la CSU.  Merkel busca sol·lucions parcials en va, i finalment, reconeix que els seus negociadors són més importants que ella mateixa i cedeix el Ministeri del Interior per la CSU i el de Finances per  Schulz. Schulz accepta la CSU a Interior. Les bases de la CDU no estan contentes però aguanten.

Jugada tàctica de Andrea Nahles, la nova Secretaria General del SPD,  col·loca a Olaf Scholz al Finanzministerium i Vizekanzler  del Govern Alemany i deixa a Schulz la cartera d'Exteriors. Nahles controla el partit ja que és Secretaria General i  el govern a través d'un pacte amb Scholz deixant fora de joc a Schulz i liquidant la carrera del fins ara Secretari General del SPD, Sigmar Gabriel. Quatre caramboles d'una jugada, i Schulz no serà Ministre d'Exteriors.


Operació Kanzleramt

Quan s'estudia l'oligopoli a les classes de Microeconomia, no s'explica ben bé com s'arriba al pacte. No hi ha reunions per pactar preus o quantitats explícitament, ni papers pel mig, simplement es miren als ulls i tothom sap en quina situació es troba l'altra, per que ambdues - o més - empreses estan en el mateix punt. Això se sembla, al pacte entre Scholz i Andrea Nahles,  un pacte de circumstància per fotre fora els que fins ara manegaven el SPD ( Gabriel, Schulz...) i posicionar-se com a candidats per les pròximes eleccions "post Merkel". Ja veurem el duren aquestes amistats oligopolístiques, pel que sembla Nahles i Scholz han pactat que Scholz sigui el proper candidat a Bundeskanzler, mentre Nahles li sega l'herba sota els seus peus.

De moment Nahles li ha col·locat un parell de submarins, a la Vicecancilleria un antic cap de les Juventuts del SPD, Benjamin Mikfeld i al Finanzministerium, Jörg Kukies, un Investment banker predecessor de Nahles a les Juventuts del SPD de Rheinland Pfalz. Nahles controla també algunes secretaries d'Estat a Exteriors i al Ministeri de Treball. Me la jugo: d'aquí tres anys i mig, Nahles serà la candidata a Bundeskanzler.

Scholz vol arribar a Kanzler, però no és un paio popular dintre del SPD, necessita Nahles i alhora creu que podrà aguantar la seva envestida. Són equilibris fràgils, però el Finanzministerium és la plataforma ideal per llençar la seva candidatura: des del Ministeri de Finances es té un control clau del govern ja que es vigila la despesa dels altres ministeris i a més, es té una projecció exterior important: només cal recordar Schäuble durant el seu paper a la crisis Grega.

El Schwarze Null.

Una de les coses que més m'impressiona del SPD és que tenen clar que si es vol Estat del Benestar, aquest ha de ser sostenible i per tant, han de ser ells, els que vigilin més la caixa que no pas els de la CDU. Ho remarquen sempre què poden.

Schäuble, que fardava d'haver llegit Keynes, s'agafava a la seva política fiscal anticíclica per justificar el equilibri pressupostari, el Schwarze Null: durant 2008 i 2009 els deute públic alemany va incrementar-se un 25% del PIB - un PIB caient en picat -. Al 2018, el deute torna a nivells de pre crisis i l'objectiu és restar per sota del 60% del PIB d'acord amb el Pacte d'Estabilitat.

Les primeres declaracions de Scholz van ser de continuitat amb la política pressupost equilibrat/ superàvit. El contracte que van signar el SPD i la CDU hi ha un marge de 46.000 M€  per fer polítiques públiques des del Bund, més el upside recaptatori per l'evolució positiva de l'economia. Aquest és el marge que té Scholz i del qual li han caigut crítiques internes com la del alcalde de Berlin o bé les juventuts del SPD per seguir amb la política del Schwarze Null i no la del Rote Null.

El nou pressupost de 2019 ja ha estat presentat amb un increment de la despesa de 13.000M€ fins als 356.800M€ - sense incrementar la deute pública-. Hi ha un increment notable de la despesa militar fins els 42.900M€ arribant al 1,31% del PIB en Defensa, paral·lel a l'increment en Ajuda al Desenvolupament. Hi ha també la introducció de mesures socials Baukindergeld i d'infraestructures com conectar a la banda ampla 5.000 escoles. Els treballadors hauran d'aportar a la Seguretat Social a partir de rendes de 1.300€/mes i no de 850€/mes com fins ara.

Respecte Europa, tant el Brexit com Brusel·les  - França -, li exigiran més diners addicionals sempre amb el vist i plau de CDU. Ell ja ha dit que "Ein Deutsche Finanzminister ist ein deutscher Finanzminister" Un Ministre de Finances Alemany és un Ministre de  Finances Alemany. Aquest més d'Agost Atenes ha de tornar a renegociar 320.000 M€ dels crèdits que li van ser otorgats pels Estats de la UE. En definitiva, Europeisme amb dosis homeopàtiques.

NOTA0: No et fiïs mai de la gent que surt de les joventuts d'un partit polític tipus Andrea Nahles, el motllo pel que estan fets és sempre el mateix. Aquesta ha aconseguit col·locar el seu predecessor a les joventuts del SPD, Jörg Kukies, ex-cap de Goldman Sachs a Alemanya i Austria, com a Secretari d'Estat  al Finanzministerium encarregat de la política Financera i Europa.

NOTA1: Per Scholz, la socialdemocràcia representa l'esquerra de la dreta o bé la dreta de l'esquerra. Tot per pescar vots al centre. En la seva gestió al capdavant de l'ajuntament d'Hamburg ha donat suport al salari mínim, mindestlohn i ha fet vivenda pública abans que es posés de moda ( Tenia un bon pressupost). Com que no és un working class hero, no és gaire popular entre les bases del SPD - això no vol dir que no pugui guanyar eleccions -. El paio des de fa un any que prepara l'aterreatge a la política nacional, ha escrit un llibre i surt de terturlià a la tele. 

NOTA2: El Baukindergeld, són 1.200€/any per nen per les famílies que vulguin adquirir un inmoble. Originàriament és una mesura per atraure parelles joves a zones deprimides d'Alemanya. Però ara ho han fet extensiu. És una cagada econòmica de llarg, de la que Schäuble estava en contra però la CDU va insistir en aplicar per ajudar als "nostres". Política de família i de vivenda d'un sol tret i 9.800M€ anuals de despesa.

MÉS NOTES PRESSUPOSTÀRIES : 
- Al 2021 S'acaba la Soli - el pacte de solidaritat entre l'Est i l'Oest i el Bund podrà disposar de 10.000M€ addicionals.

- Els socialdemòcrates crítiquen la ministra de Defensa per que no pot demanar més pressupost i al 2017 tornar 1.000M€ d'euros.

Friendly Fire....Enèssima portada de Trump al Spiegel.

Els últims Spiegels d'aquest mes s'ha focalitzat en la crisis CDU/CSU -que observo com una turbolència que no afecta a fundamentals - i Donald Trump que crec que és el President americà que ha ocupat més portades en tota la història del Spiegel. El històriador britànic Timothy Garton Ash diu que la dèria Trump amb els alemanys respòn a raons psicològiques: des de les seves arrels ben alemanyes com l'aversió a les dones poderoses  o bé, li recorda a Obama. Anem arreglats.

La cimera de la OTAN

Sempre m'ha impressionat com enemics polítics a mort es donen la mà com si res. Després de llençar tot d'impropervis contra Alemanys i descriure'ls com presoners del russos, Trump allarga la mà a Merkel somrient i li dona records d'Ivanka. Això va ser l'acte més amable de la cimera de la OTAN.

A priori els temes de la Cimera eren rutinaris: Ukrania, Georgia....No hi havia gaire marge pel conflicte, però Trump arriba tard i comença a fotre's amb els alemanys, que si masses BMW pels carrers americans, que si el gas rus, que si la negativa a augmentar la despesa militar. Això no és Twitter, és una cimera de la OTAN. 

Després comença a amenaçar als països membres invitant-los  a arribar al 2% del PIB en despesa militar, en contra de tots els acords presos a la cimera de Gales al 2014. Si els països membres de la OTAN no ho fan, els USA aniran per lliure. A partir d'aquí el Secretari General, Jens Stoltenberg,  fa marxar els representats de Georgia i Ukrania per que no són membres de l'OTAN. Tothom a la cimera està nerviós, pressió als alemanys està bé però els assessors de Trump no volen extendre la pressió a tots els paísos membres de la OTAN.

Tots els assessors deixen la sala i només queden els primeres espases. Trump conserva el Secretari d'Estat, l'assessor John Bolton i la portamveu de la Casa Blanca. De la part Alemanya, Merkel i la ministra de Defensa. Trump i Merkel seuen cara a cara en la taula oval ja que està ordenada alfabèticament. Trump acaba, no puc explicar a casa meva que haguem de protegir Alemanya mentre aquesta fa negocis amb Rússia al mateix temps.

La següent al torn de paraules és la Presidenta de Lituania, cinturó negre de Karate, afirma que s'ha d'arribar a algun acord per incrementar el pressupost militar. Després Macron assenyala que els principals beneficiaris de la despesa militar europea són els Estats Units, però evita senyalar l'acord de Gales del 2014. I arriba el torn de Merkel, afirma que els alemanys estan incrementant la despesa  en defensa i comença la llista de la compra per adormir al personal: el nou comando logístic de Ulm, la presència Alemanya a Afghanistan, el segon país en nombre cascos blaus de la ONU....i l'increment de la despesa militar al 1,5% del PIB pel 2024. Merkel diu que no pujarà la despesa militar al 2019 al  2% del PIB.

Els anglesos parlen, els holandesos també però Trump torna a carregar contra Alemanya, li diu "Angela" i li espeta que no és possible que gastin 1,2% del PIB i facin negocis amb Rússia al mateix temps. Merkel respon que només 40% del gas que arriba alemanya és rus. Després comencen a xerrar els petits països, ningú vol posar més diners en defensa.  El Secretari General de la OTAN intenta salvar la cimera intentant arribar a un acord de mínims per incrementar la despesa militar. Trump surt davant dels mitjans afirmant que Alemanya augmentarà la despesa militar mentre que l'equip de Merkel diuen fake news.

L'entrevista del Playboy de 1990

En una entrevista al Playboy del 1990 ja deia que els Alemanys estan donant gat per llebre als americans, inclús volia fotre un aranzel als Mercedes Benz que arribaven als USA.  I tot això que els avis de Trump venien d'un petit poble del sud d'Alemanya, anomenat Kallstadt . El pare va començar a esbombar la llegenda que venien de Suècia. Amagava l'origen alemany en una NovaYork dels anys cinquanta a vessar de jueus.

Un cop arribat a la Casa Blanca, tothom esperava que Trump es calmaria, pero Merkel no formava part d'aquesta opinió. De fet, va rebre la seva presidencia recordant els valors democràtics compartits entre Alemanya i els USA sabent - havia parlat llargament amb Obama - que Trump seguiria el seu programa punt per punt. No va fer el ridícul com Macron, més mesell.

Trump per la seva banda, ha designat un nou ambaixador sense cap problema per fotre's en temes interns alemanys, donant suport a candidats que vulguin restringir la inmigració, baixar impostos i reduir la burocràcia. L'ambaixador té molt bona relació amb el rival intern de Merkel dintre de la CDU, Jens Spahn. No cansat amb això, el paio reuneix en un mateix dia els propietaris de BMW, el CEO de BMW,  Daimler, Volkswagen i la marca de pneumàtics Continental a l'ambaixada americana a Berlin per veure com arreglen les disputes comercials, fent-li el bypass al seu interlocutor a la UE. En definitiva, un ambaixador que veu Alemanya com una colònia.

La guerra comercial

Harald Krüger, el CEO de BMW va acompanyar Merkel a la Casa Blanca en la seva primera visita al 2017 per mostrar a Trump com BMW estava compromesa amb els USA a través de la seva factoria de South Carolina, la més gran del grup i la que exporta més. Trump va quedar molt impressionat però no va tenir cap efecte.
Des de juny, està en vigor l'aranzel d'un 25% sobre l'acer i un 10% sobre l'alumini i ha anunciat un impost del 25% pels cotxes importats. Tot això a l'espera de que Trump es carregui el NAFTA amb Mèxic i Canadà, països on els fabricants alemanys tenen grans factories. Trump només observa el dèficit comercial però obvia la de capitals i serveis. El plan C de BMW acordat amb el xinos a la última cimera amb Merkel, és traslladar la producció allà.


L'altra punt de l'agenda de Trump, és el gas i la pipeline de gas entre Russia i Alemanya pel Bàltic amb el que els USA perden competitivitat com exportadors de gas liquat en vaixells. Com l'America First s'imposa, Trump ha sancionat als inversors del Nord Stream 2 i vol evitar a tota costa la realització del projecte. El gas rus cobreix un 38% del consum a Alemanya i un 9% del consum total energètic. El pipeline per això divideix Europa, especialment els països veuen els russos com una amenaça ( Ukrania, països bàltics...).

La posició alemanya és no arronsar-se davant Trump però tampoc posar més llenya al foc. Es tracta de passar la onada sense ofegar-se.

NOTA 0: La relació dels presidents alemanys amb els americans mai ha sigut fluïda. Adenauer considerava Kennedy una barreja entre boy scout i cadet de marina. Nixon i Kissinger volien la mort explícita de Willy Brandt, especialment després de què l'anomenessin Premi Nobel de la Pau. Un col·laborador de Jimmy Carter fins i tot va contractar un psicòleg per entendre Schmidt, segons Carter era un paranoic - ho diu un tio que tenia una espècie de vident per prendre decisions -.

NOTA1: El poble alemany de Trump està a Pfalz, es diu Kallstadt i té 1.200 habitants i gairé bé ningú recorda els avis de Trump que van emigrar a finals del segle XIX. Els únics agraïts van ser els descendents del Ketchup Heinz que van pagar els 50.000 euros per reformar l'església - catòlica -. Trump no tindrà plaça al poble. 

NOTA2: En Teoria de jocs és important calibrar l'amença potencial del oponent en un determinat camp, però en altres camps és molt més difícil, especialment amb els serveis. Hi haurà noves barreres de la UE a les empreses d'internet americanes.

NOTA 3: La reunió de Trump amb Putin feia por, el caos contra el càlcul. Putin un ex oficial del KGB que porta 18 anys al poder amb tota mena de manipulacions i que no es deixa intimidar per la violència. Sap el que vol. Sembla que els dos vulguin acabar amb la UE donant tot tipus de facilitats als populismes tant de dretes com d'esquerres.

Esperant el Minsky Moment

Si hom llegeix els informes de cojuntura del Fons Monetari Internacional, la OCDE o la Comissió Europea es veu un creixement robuts, amb unes taxes d'inflació baixes i uns salaris que pugen una micona. Aquest esquema és global, serveix a grosso modo pels USA i Europa suportades per una política monetària expansiva. I quan tot sembla que vagi bé....Patapam, arriba el Minsky moment, en honor al premi Novel, el moment quan els preus de les accions, immobles i materies primes s'enfonsen.

Els fundamentals no s'aguanten

Entre el primer trimestre de 2009, quan la depressió tocava fons i el primer trimestre de 2018, el DAX s'ha incrementat un  217% mentre que el increment nominal del PIB ha estat del 37,4%. Això no és una exclusiva alemanya, el Standard and Poors 500 ha crescut un 238% mentre que el PIB nominal un 38,7%. Aquestes discrepàncies no són sostenibles. Paul Samuelson sostenia que "the stock market has called nine of the last five recessions". Els preus relatius del treball i capital han perdut qualsevol sentit i han de ser corretgits. 

El mercat de bons, fa por, el rendiment -yield- del Bo a 10 anys alemany és del 0,33% i per tant, a menor rendiment major preu, és a dir, estan caríssims i més tenint en compte que la inflació esperada és del 2%. Una normalització dels tipus, amb rendiment del Bo a 10 anys al 3,5% representaria una  pèrdua del 30% pels tenedors de Bons - bancs, asseguradores... - . Això a Europa.

La pujada de tipus al USA

Una pujada de tipus als USA deixaria la economia brasilera, turca o bé argentina als peus dels cavalls. El Brexit o bé la guerra comercial jugen un paper poc rellevant però el que és important és que la plena ocupació que de facto es troba els USA, impulsi els salaris a l'alça i amb ells la inflació per sobre del 2%. La reacció seria una pujada de la corba del Fed Fund Rate.

Si pugen els tipus i de retruc, s'aprecia el dòlar - especialment si Europa i Japó no segueixen una política monetària restrictiva -  les economies emergents patirien un doble impacte per finançar tant el seu Deute Públic com el Dèficit en la Balança de Pagaments. Per exemple, si el dèficit de la Balança de Pagaments argentina supera el 5% del seu PIB, és força difícil pels argentins  trobar finançament extern i si no que li preguntin al FMI. ( Per cert, tant el Regne d'Espanya com Italia com l'Euroland tindran superàvit en la BP al 2018 ).  Els països emergents que no podrien fer front a una pujada de tipus americana combinat amb una apreciació del dòlar seria Túrquia, Brasil, India, Pakistan, Indonesia, Mexic i Sud Àfrica.  

I Quan un país no paga, hi ha un altre que pringa....I aquest són els xinos que han estat posant duros a l'exterior per finançar el seu superàvit comercial. L'impacte a Europa seria un refredament de la cojuntura degut a la parada de les exportacions. 

El Minsky Moment

Un crash es pot produir en els millors temps, simplement per que les expectatives de beneficis declinin en algun punt. Les limitacions de la capacitat productiva es fan visibles després d'una llarga expansió, el retorn marginal de les noves inversions declina  mentre que els baixos tipus actuen de manera pro ciclica facilitant l'endeutament. La inflació ja no és un risc però si el palanquejament.

El Minsky moment arriba quan, després d'un periode llarg d'expansió amb preus dels actius creixents  i incremement del deute,  les inversions no generen suficent cash flow per pagar el deute. Els prestadors demanen recuperar el deute i comença un espiral de venda d'actius que fa caure el seu preu  a nivells molt baixos. I a partir d'aquí, els bancs amb el balanç enmerdat amb actius mal valorats, les empreses congelant la inversió i reduint plantilles afectant el PIB. La correcció en els mercats financers es trasllada a l'economia real.... el problema és que els nivells d'endeutament no s'han corretgit gaire des de 2007 i per tant, els risc que una correcció del mercat financer afecti l'economia real és força alt.

PECADORS, EL MÓN S'ACABA!!!!!!!! 

NOTA1: A l'Argentina estan cagats, en la última intervenció del Fons Monetari Internacional, l'atur va arribar al 22,5%. Hi ha que fer una crida mundial per que la ocupació argentina aguanti a nivells acceptables per evitar una nova diaspora ;).

NOTA2. Rússia no està dintre dels països emergents amb potencials problemes ja que la seva divisa es va depreciar substancialment fa uns anys, de 34 a 79 rubles -dòlars entre 2014-2015.

NOTA3. Pujades de tipus d'interès accelerades per part del BCE com de la Fed no són esperables ja que intenten ser previsibles, Forward Guidance.

NOTA4: La font
https://blog.zeit.de/herdentrieb/files/2018/06/Wermuths_Investment_Outlook_June_2018.pdf