Després de perdre un 11% dels vots a Hesse, Merkel ja no es podia amagar. Merkel ha deixat la presidència del CDU després de 18 anys i enceta el meló de la successió, però insisteix en els tres anys que té per davant com a Bundeskanzlerin. Al 2017 semblava el contrapès de Trump en la defensa de democràcia liberal i juntament amb Macron, liderés el projecte europeu a noves cotes. En els dos fronts no ha reeixit. En el camp nacional, la tercera Gran Coalició permetia pensar en una legislatura d'estabilitat però no ha estat així: Horst Seehofer i la CSU han humiliat Merkel, la caiguda en picat del SPD i l'auge de l'extrema dreta de l'Alternative für Deustchland desestabilitzen la Gran Coalició.
Els mals resultats de la CDU a Bayern i Hesse van a compte de Merkel. En l'haver de Merkel hi ha el lideratge davant la crisis financera de 2008, el sanejament del comptes públics, la bonança econòmica i el manteniment de les polítiques socials tipus salari mínim. La seva gran acció per això ha estat obrir les fronteres al estiu de 2015 als refugiats, l'omissió de les conseqüències d'aquesta acció no està en el seu haver. En comptes d'afrontar el debat, l'ha adormit. Aquest és el seu gran pecat en la cultura política. L'editorial de Der Spiegel li demanava una retirada ordenada ja que Alemanya no es pot permetre una agonia de tres anys d'una Bundeskanzlerin, debilitada internament i internacionalment. Merkel, com a bona política, s'aferra al poder.
La conspiració
El joc de mans feia temps que estava preparat. Al mes de Març de 2018 es va trobar la vella guarda de la CDU al enterrament del cardenal Lehman (marramiau). Hi havia forces membres del Pacte Andí, un grup secret dintre de la CDU cobejava influència en nomenaments de càrrecs juntament amb un pacte de no agressió: cap membre del pacte no podria competir entre ell ni forçar la dimissió d'un altra membre. Al 2002 van provar evitar la candidatura de Merkel com a Bundeskanzler però no va reeixir i a partir de 2003, només buscaven influir en les decisions de Merkel. Merkel va ser informada d'aquest pacte secret per Christian Wulff, el famós President de la Bundesrepublik que va haver de dimitir. Aquest pacte va morí oficialment al 2007.
En aquest funeral es va parlar del fracàs de la coalició Jamaica amb els liberals del FDP, els esforços i sacrificis per construir la Gran Coalició i la decepció amb Merkel que no donava senyals de voler deixar el càrrec. Presentar un bon candidat com President de la CDU seria un cop...i un dels noms que apareixia era Friedrich Merz, un pota negre de la CDU liquidat per Merkel. Aquest tenia sobretot el suport de Schäuble.
Schäuble no només assessora a Merz sinó que també li obre portes. A mitjans d'octubre se'l va endur a Brussel·les per parlar amb funcionaris i polítics europeus. Un d'ells va ser el cap de grup Popular francès que va avisar a Merkel que Schäuble estava maniobrant en contra seva i que treballava per Merz. Merkel impertorbable, va contestar que Schäuble tenia cada setmana un candidat nou...Aquest cop Schäuble anava de debò.
A Brussel·les es troba amb el Comissari Europeu, Günther Oettinger antic membre de Pacte Andí que esperona a Merz a presentar candidatura en cas que Merkel dimiteixi. Per Oettinger, Merz és un bon candidat ha estat a l'Eurocamera i pensa el mateix que Oettinger en qüestions europees. S'ha d'esperar a les eleccions de Bayern i Hesse. També es tempteja l'expresident de Hesse, Roland Koch o bé, un grup de diputats econòmics que els costa molt pair la Gran Coalició...aquest donarien suport eventualment a Merz. A través d'intermediaris es tanteja el terreny del Minister Präsident de Westfalia, aliat de Merkel, però aquest ja olora el desgast de Merkel i es manté a l'expectativa.
Hesse: atac i defensa
Hesse era clau, un resultat sota el 29% impossibilitava la reedició de Volker Bouffier i forçava la dimissió de Merkel. Bouffier, havier fet una campanya sense escopir sobre Merkel a diferència de la CSU de Bayern i el resultat encara comprometia més a Merkel. Hi ha una versió que la retirada és voluntària i està planejada des de feia temps, però això no se sosté per enlloc. El grup de conservadors al voltant de Schäuble volia força la dimissió de Merkel en cas que fes l'orni amb els resultats de Hesse. Schäuble personalment va aconsellar a Merz que fins al dia següent dels resultats electoral, no presentés oficialment la seva candidatura.
Queda clar què qui manega els fils des del darrera és Schäuble, el mateix diumenge de les eleccions va escriure a Welt am Sonntag un article sobre Max von Baden, l'últim Kaiser del Reich que va durar 5 setmanes al tro després de la dimissió del Kaiser Guillem II ara fa 100 anys. Max von Baden va encetar un política plena dubtes que va propiciar l'esclat revolucionari del 9 novembre de 1918. Schäuble entre línies: la inacció, també té conseqüències. L'entorn de Merkel va interpretar bé l'article, s'exigia la dimissió de Merkel.
Per la tarda electoral volava el gendre de Schäuble, Thomas Strobl i Vice President de la CDU a Baden-Württemberg a Berlin per rebre els resultats de Hesse i amb la missió secreta de captar l'ambient per tirar endavant la conspiració. Fins al final de la nit, Merkel no dona cap senyal, ni el fred ni el calent, as usual...Quan la Secretaria General, Kramp-Karrenbauer ha d'aparèixer davant dels mitjans, pregunta a Merkel el què ha d'explicar als periodistes. Merkel sosté que la Presidència del Partit i la Cancelleria van juntes. 24 hores més tard sortirà Merkel anunciant el contrari i que ho tenia pensat des de l'estiu.
Aquest estiu Merkel no es va passejar pels Alps austríacs, sinó per l'oest d'Alemanya i va fer els deures: va planificar la temporada d'hivern i els diferents escenaris als que es podia enfrontar. Quan va veure que la candidatura de Merz anava de debò va posar en marxa el pla B. Al matí abans d'anar a l'executiva de la CDU per comentar els resultats electorals, es dirigí directament al despatx de la Secretaria General, Kramp-Karrenbauer i li espeta que deixarà la presidència del CDU. Kramp-Karrenbauer es queda muda. Quan ho anuncia a la resta de companys de l'executiva, triguen minuts fins que un home de palla anuncia al Bild que Merz es presenta dirigir la CDU. Això deixa sense marge de maniobra a Kramp-Karrenbauer, que queda compromesa a presentar la seva candidatura. Ho anuncia a l'executiva i tothom aplaudeix. Jen Spahn, el tercer candidat en discòrdia i el tonto útil de l'opereta, desorientat anuncia també la seva candidatura i tothom calla.
Schäuble i Merz: el memorial de greuges
Un cop anunciada la candidatura, Merz rep una onada de suport. Schäuble i Merz han esperat fins el moment ideal per corretgir la deriva de la CDU i el error Merkel. Ara toca dictar les condicions de la sortida de Merkel i influir en el pròxim líder de la CDU.
Schäuble i Merz tenen un llarga amistat, Merz va ser convidat al 75 aniversari de Schäuble, no només a la festa oficial sinó la privada, on Merkel no estava convidada. Merz va ser dels primers en saber que Schäuble ja no seria ministre en el pròxim govern. Merz té un gran deute amb Schäuble, va el seu mentor, el va col·locar al 1996 en el comité d'experts econòmics de la CDU i va ser el seu substitut com a Cap de grup parlamentari quan va esclatar l'afer del finançament il·legal de la CDU. Schäuble també va ajudar a Merkel a arribar a la secretaria general de la CDU però Merkel se'n va distanciar un cop va arribar al càrrec. No hi va haver reciprocitat. La primera punyalada va ser l'article que Merkel va publicar al Frankfurter Allgemaine sobre l'emancipació de la CDU de Kohl sense consultar a Schäuble. Al 2002 Schäuble es va venjar quan va manifestar explícitament preferències per Edmond Stoiber com a candidat a Bundestag.
Merz també es va posicionar al costat de Stoiber com bona part del pacte andí (Koch, Wulff i Oettinger), però el que Merz no sabia és que Merkel havia arribat a un pacte secret amb Stoiber per nomenar-lo cap del grup parlamentari deixant a Merz al carrer. Merz va tenir un atac d'ira després de la tarda de la derrota electoral de 2002 on es va fer públic el nomenament de Stoiber com a cap de grup parlamentari. Merz va voler deixar la política però Schäuble el va convèncer que romangués com a vice-cap del grup parlamentari encarregat de pressupostos i finances. D'aquesta derrota ja no es va recuperar realment Merz. Al 2009, Merz ja no va ser candidat al Bundestag i es dedicaria fer diners, però com deia Churchill, en política es pot morir diverses vegades.
La relació Schäuble Merkel arriba al punt més baix al 2004 quan Merkel sacrifica a Schäuble com a President del Bundestag per arribar a un acord amb els liberals de FDP. Schäuble li va deixar anar" que no era comprensible que les decisions les dictessis els partits partits". Poc després de l'elecció de Horst Köhler com a President del Bundestag, Schäuble va definir la seva depèndècia de Merkel com "dolorosa, però no molt". A 2018, Schäuble ja no seu el Consell de Ministres i té les mans més lliures i cada cop llença dard contra " l'allau d'immigrants" i l'obertura de fronteres. Com és dèbil és Merkel més intensa és la crítica Schäuble.
Conclusió
L'ascens de Merkel dintre de la CDU era uns espècie d'error històric, ningú podia imaginar que un líder de la CDU hagués estat membre de la joventuts comunistes de RFA (FDJ) i que per una carambola, de sobte es posés a manegar la CDU. Ha modernitzat la CDU, l'ha apropat a col·lectius que fins ara eren reactius a la CDU amb pinzellades de defensa del medi ambient, feminisme, els joves.... Aquesta obertura al centre és la que li ha generat les crítiques internes i tornar a les posicions clàssiques del CDU: energia atòmica, identitat nacional i en economia, business friendly. Merkel no té el sentit de partit contra tots els que han xuclat la llet des de petits dintre de la CDU.
NOTA1: Quan Schröder va cedir la Presidència del SPD a Franz Münterfering va ser representar un pèrdua d'autoritat en tota regla i el principi de la fi.
NOTA 2: El membres del Pacte Andí: Roland Koch, Christian Wulff, Friedbert Pflüger, Christoph Böhr, Matthias Wissmann, Günther Oettinger, Franz Josef Jung, Peter Jacoby, Volker Bouffier, Kurt Lauk, Elmar Brok, Hans-Gert Pöttering, Wulf Schönbohm, Jürgen Doetz, Bernd Huck, Helmut Aurenz und Heinrich Haasis. Huck sei der Generalsekretär des Bundes. Darüber hinaus wurden weitere Personen, z. B. Peter Müller und Friedrich Merz.
NOTA3: Merz sosté que la mobilització asimètrica a la llarga és contraproduent. En materia econòmica està per la setmana de 42 hores, reducció de les despeses d'acomiadament i no parlem del salari mínim. Des de 2009 s'ha de dedicat a fer diners a tort i a dret, és el representant alemany del fons americà Blackrock i ha estat en els consells d'administració d'AXA, Winterthur, Borussia Dormundt, IVG Immobilien, Commerzbank, BASF.....O sigui un Roca alemany, ja ho veieu.
Schäuble és el més semblant a una rata, aquest sí que s'aferra a la política. Com diu la cançó: "todaunavidaaa...!". A la Merkel, ho dic jo que n'estic en força temes a les antípodes, la trobarem a faltar. Temo el dia que plegui, el temo per Alemanya i el temo per Europa.
ResponEliminaBon post, com sempre.