Helmut Schmidt....El que encara vull dir III

La forma de perdre el seny més ràpida és estudiar filosofia alemanya. Als cursos d'alemany sempre hi ha algun professor de filosofia d'institut o universitat....és igual, EVITEU-LOS i si són llatinoamericans sortiu corrents. Schmidt començar amb una anècdota del poeta Schiller per explicar a Kant: a Schiller li van preguntar què havia estat fent l'últim any i va dir que estudiar Kant i quan li van preguntar què planejava pel següent, va dir que oblidar tot el què havia après de Kant. Schumpeter explicava alguna cosa similar sobre Hegel que afirmava que només un dels seus deixebles l'havia entès, i no del tot.....El meu consell NO OBRIU CAP LLIBRE DE FILOSOFIA ALEMANYA.

NOTA: L'últim paràgraf és força sucós pels economistes.

La feina de polític: Kant, Weber i Popper.

Schmidt reconeix que només ha llegit un llibre de Kant "Zum ewigen Frieden - La pau perpètua -" escrit al 1795 i que Kant va treure el títol de d'una llogarret Königsberg que es deia així;)  Per un retornat de la guerra sentir això que la pau no és cap situació natural sinó que és un compromís que s'ha de renovar, és força seductor. Aquell que no pren seriosament els motius i interessos de l'altre no pot arribar a compromisos, i el compromís és la pre-condició per la pau. 

A Schmidt li interessa de Kant que l'acció moral ha d'estar fundada racionalment i per tant, entre l'obligació moral i la raó crítica hi ha un forta relació. Després de Kant no hi ha cap contradicció entre Moral i Política: actua com creus que ho hauria de fer tothom. En moltes decisions polítiques concretes va fer servir l'imperatiu moral. Però no només cal reflexió moral sinó també RESPONSABILITAT per assumir les conseqüències de les decisions preses. La obligació - Pflicht - és la necessitat d'actuar d'acord amb la Llei, evitant interessos propis - els trepes, vaja -. I la única forma de conèixer la meva obligació és a través de la raó. Per Schmidt, la política és l'acció pragmàtica amb finalitat ètica. El polític no s'ha de deixar endur per l'opinió d'altres, ni pels seus propis interessos, ha de ponderar les conseqüències i tenir la força suficient per actuar correctament d'acord amb la llei.

Diferencia entre polítics deontològics -els il·luminats religiosos o revolucionaris que actuen per principis - i conseqüencialistes, Aquests últims són els que actuen dintre del possible sense ferir les lleis ètiques. Aquestes lleis no són universals sinó que poden variar en el temps però en qualsevol cas NO CORRESPON al Estat determinar els valors que les lleis ètiques porten de forma inherent. L'Estat no és guia moral de res, només garanteix el marc en el que es duen els debats sobre valors.  El polític ha preservar els marc polític i alhora donar-li nova forma d'acord amb els canvis de valors socials, és a dir, REFORMAR. 

L'altra text que cita per definir la política és de Weber, la política com a professió - i no com a professional que és una altra cosa - i que tracta sobre les condicions que ha de tenir una persona per dedicar-se a la política: passió, responsabilitat -no als electors o el parlament sinó amb la consciència d'un mateix - i sentit de la proporció. Weber també fa la mateixa distinció entre deontològics - els il·lumintats - i els conseqüèncialistes...I aquí passa comptes amb els pacífistes dels anys 80 i la Doble Ressolució ( Nota 1)

Karl Popper i la seva Open Society de 1937 també és l'altra gran obrar que va influènciar Schmidt. El primer volum d'història de la filosofia no l'interessa gaire però el segon....el segon no vegis, "els falsos profetes" on carrega contra Hegel i el seu concepte d'Estat superelevat i la lluita de classes i dictadura del proletariat de Marx. Conceptes que Schmidt sentia aversió però que amb Popper troba els arguments per rebatre la noció de "paradís socialista" argumentant que només les reformes progressives poden modificar a la llarga una societat (piecemeal social engineering). La reforma implica compromís. Les utopies totals - jo hi sumo revolucions - només poden donar-se en societats tancades ergo en sistemes totalitaris. Aquí passa comptes amb el sector marxista del SPD i especialment amb les juventuts -  i indirectament amb Lafontaine i Die Linke -. Schmidt li critica a Popper el Principi de Falsació, per la seva impractibilitat en ciències socials. Popper volia superar el mètode dialèctic, segons Schmidt, sense èxit.


Democràia, Política i Economia


La democràcia és un invent que prou feines va durar 150 anys a Atenes i amb forces limitacions: va permetre a Atenes seguir una política de poder amb èxit ( d'aquí surt l'Acropolis). Els més rellevant és el concepte de participació en la res publica de cada ciutadà.  Aquí Schmidt diferencia entre Caps d'Estats amb visió global  i personal estatal tipus alcaldes que s'ocupen més del dia a dia i més quan a Atenes hi havia 25.000 ciutadans i Alemanya té 80 milions. És un error creure que els ciutadans estan obligats a actuar quan la democràcia està en perill: primer per que generalment no reconèixen el perill i segon per que és fàcil endur-se per la rauxa col·lectiva: la majoria necessita lideratge i un mal lideratge no és fàcil de veure a primera vista. El nivell benestar i cultural no és impediment per cometre errors. La tecnologia facilita la manipualció de les masses (!).

Segueix amb Roma i Cicero "Salus publica suprema lex esto", és feina del polític prendre decisions impopulars i explicar al poble que són pel bé comú, no cal mirar només a les properes eleccions i perdre la realitat de vista - i aquí apunta a una més que necessària política  inmigració comuna a Europa, ergo restriccions- ).  El sistema d'eleccions permet comportaments irresponsables, i per prendre decisions impopulars cal autoritat i no falta de responsabilitat: competència, oratòria, integritat i coherència són factors que augmenten l'autoritat. Kohl va començar el seu camí sense gaire autoritat però amb el Programa de 10 punts per la Reunificació, se la va guanyar - i això no queda aigualit pel l'afer de la caixa B del CDU (!!!!!)- .

Una dosis de "oportunismus" és inevitable a la política, encara que la barrera entre el treperisme pur i dur i la FIABILITAT és molt fina. Tots els polítics estan interessats en mantenir el poder i miren les seves accions per mantenir-lo, però això ha de jugar rol secundari en la seva acció política. Ambició, vanitat i oportunisme actuen estretament  vinculats, però primer els interessos comuns i no els personals.

Les qualitats del polític han de ser intel·ligència, disciplina i treball, i sobretot, un alt sentit de la responsabilitat. Ha de tenir una ocupació i haver treballat força temps, ha de parlar com a mínim anglès i viatjar. També ha de tenir capacitat per arribar a compromisos i voluntat de pau, i no només per la pau en sentit de conflicte amb tercers, sinó també la pau social. Aquesta pau social es basa en la co-gestió i anomena Hans Böckler, el sindicalista que va unir els diversos sindicats alemanys evitant un Richtungsgewerkschaft , un sindicat orientat a l'acció política. Schmidt també llença crítiques: els salaris obcens i bonus dels managers s'han multiplicat a Alemanya, i això és degut a la renúncia dels sindicats a canvi millor la seva posició. Tampoc pot ser que els bancs paguin milions en multes per mal comportament i no hi hagi cap responsable davant del jutge - especialment als USA -.

Molts managers alemanys es queixen de la desaventatge que representa tenir la seu social a Alemanya enfront la competencia internacional . Sempre parlen negativament de l'Estat Social, veuen l'Economia Social de Mercat com una contradicció i mostren poc respecte pels treballadors. Només una economia de mercat aigualida: mercat i propietat privada per una banda, i prestacions socials i participació en el creixement del poble menut. Aixó i la cogestió als comités d'empresa pot a la llarg mantenir la pau social (!). Molts dels que es queixen sobre l'Estat Social no són empresaris si no managers, que s'anomenen ells mateixos emprenedors però que no ho són: no es juguen el seu patrimoni sinó com a màxim seva ascensió social fins al paradís de les retribucions, els SOBREPAGATS -Überbezahlte -. Gràcies a Deu a Alemanya hi ha molts empresaris - i alguns managers - que no només veuen la responsabilitat al compte de resultats. La constitució alemanya diu: la propietat compromet, el seu ús ha de servir igualment pel benestar de la societat.

ÉS UN PUPURRI FORÇA DENS..... EN COMPTES D'UNA AQUAREL·LA M'HA QUEDAT UN COLLAGE - PERÒ LES SOBRALLES TAMBÉ S'HAN D'APROFITAR-.

NOTA1: Després de 4 anys de negociacions infructuoses amb els soviètics per arribar a un acord de desarmament, Schmidt creia que si hi havia guerra entre les dos potències seria a Europa, i per tant, no calia unitats de resposta nuclear en cas d'atac sinó unitats militars de defensa, el que vol dir el rearmament d'occident - Mireu el Premi Novel d'Economia Thomas C. Shelling traspassat fa poc -. La realització de la doble resolució es va fer efectiva a partir de 1983 sota la èfige de Kohl i va desembocar al 1987 amb Tractat IRNF - Intermediate Range Nuclear Forces - que va ser el primer tractat de desarmament mutu des de la segona guerra mundial. Un míssil amb tres caps nuclears podia deixar, Köln, Düsseldorf o Dortmund destruïts....Evitar un xantatge dels soviètics era l'objectiu de la Doble Ressolució. El moviment pacifista el va acusar de promoure la guerra en una onada d'histèria. Encara busca el reconeixement per l'èxit del tractat de 1987.

Nota2: Schmidt també entra en a parlar de religió. No li fan gaire el pes: prefereix millorar l'existència material que no esperar la pròxima vida. En el capítol cal destacar el teòleg,  Nell-Breuning ideòleg de l'esquerra católica i que va treballar en el Programa Godesberg per deixar el marxisme i superar "la contradicció capital-treball" a través de la cogestió i la particpació dels treballadors a través dels sindicats en la gestió de les empreses via compra d'accions per part dels treballadors. Partidari d'un únic sindicat, contra les 35 hores i la igualtat salarial i finalment, crític amb el capitalisme de rapinya - Raubtierkapitalismus - que s'ha escampat per tot el món. Tant els sindicats com els propietaris es van resistir a aplicar les seves lliçons.

Helmut Schmidt...El què encara vull dir Part II

Al 2003 estava a Madrid fent el master del ICEX i vaig baixar a veure els meus pares a Barcelona. Pel carrer em vaig trobar a una persona fotuda en política i vam estar comentant la jugada una estona: hi havia el referéndum sobre la constitució europea....Recordo que sostenia que s'havia de votar no a la constitució europea per que no reconèixia el català...En aquell moment vaig desconectar de la conversa. Els fundamentals fallen. Per cert, aquest post s'ha de llegir un parell de vegades ;)

La idea de De Gaulle

Recorda la visita a de Gaulle a Hamburg al 1962 on va parlar en Alemany i sense notes al Rathaus: volia una participació activa d'Alemanya a Europa i especialment amb França "superant" les ferides de la segona guerra Mundial.  Per De Gaulle, els interessos d'Alemanya se supeditaven als francesos i en cas de dubte, hi havia d'haver obediència francesa. A De Gaulle, l'ocupació americana i el partenariat amb EEUU i Gran Bretanya li sonava desafinat: el seu objectiu - no reixit - era emancipar-se de la tutela americana, amb ajuda d'Alemanya i sota lideratge francés.

De Gaulle va situar França al mapa, especialment després de la guerra: la seva acció durant l'exili no va tenir un efecte profund. Anoto jo, resultat increïble que França estigués situada al mapa de les potències aliades després del penós paper de la Segona Guerra Mundial....sense  De Gaulle, França hagués passat a ser una potència de segon ordre als cinquanta.

El concepte Europa de De Gaulle es basava en la història comuna europea - integració - agafant Rússia (!)- cosa que els alemany s'ho miraven amb escepticisme - . Mirava Europa com a potència independent per sobre de les dues potències  hegemòniques (EEUU/ URSS) tot evitant la participació de la Gran Bretanya. Fins que no va arribar George Pompidou, no es permetre l'entrada de la Gran Bretanya al 1973 i va ser per fer de contrapoder a Alemanya (!).

En aquell moment Schmidt donava suport a l'entrada dels britànics però ara, 2015, reconeix que s'havia fet masses il·lusions sobre el paper de la Gran Bretanya a Europa (!). A mitjans dels setanta amb Wilson - i després Maggie Tachter - hi va haver un canvi d'actitud respecte Europa: l'objectiu de la participació britànica era evitar que Europa fos una entitat política significativa. La resta els hi interessava un rabe i saludaven tot el que anés contra Alemanya (!): Tatcher es va oposar a la Reunificació  i Mitterrand, "el gran amic de Kohl" també s'hi va oposar amb una fredor que requereix una reflexió (!).

El llarg camí a la construcció Europea

A part dels regnes d'Alexandre el Gran o bé l'imperi Romà, i encara que aquest concepte sorgeixi del segle XVIII, l'actor històric més signficatiu han estat els Estats. Si Europa vol ser un tot, ha de superar les fronteres mentals dels Estats Nacionals i impulsar la integració, per evitar tendencies nacionalistes i tenir rellevància política al món. La integració europea no és resultat d'una visió idealista sinó que respòn als interessos més íntims dels Estats Nació membres.

Quan Churchill va pronunciar el famós discurs de Zúrich on arengava a francesos i alemanys a unir-se hi ha un parell de frases que no es van tenir massa en compte: els Alemanys, que ja albirava la seva recuperació econòmica, calia que estiguessin vinculats al Bloc Occidental i l'altra evitar una altra incursió dels soviètics cap a l'Oest.

Jean Monet va llençar la idea que per mantenir la pau a Europa, Alemanya i França havien de treballar plegats i  així va convèncer al ministre d'exteriors francès, Robert Schuman, de la bondat de la idea.  Jean Monet va tenir el suport del seu amic John McCloy, comissari americà per Alemanya, per portar endavant el Pla Schuman(!). Una bretxa en la muralla dels Estats, suficientment limitada per ser aprovada pels Estats però suficientment profunda per promoure la unitat i assegurar la pau a Europa.

Això és una idea pragmàtica i realista d'Europa, sense idealismes: no cal ampliar la UE en totes les direccions del cel. Molts s'han posat les mans al cap amb l'aprovació del Tractat de Maastricht i l'ampliació de UE sense que hi hagués una reforma de les seves institucions. La UE es fruit del piecemeal social engineering de Popper, però el tractat de Maastricht no entra en aquesta línea d'integració.

Durant els anys noranta, quan ja quedaba clar que s'anava cap a la moneda única, els impulsors del Tractat de Maastricht no van adonar-se que també era necessari una política económica comuna amb el seu propi aprell administratiu. Això no es va resoldre amb el fracàs de la constitució Europea de 2003 i amb el no de França i Holanda. Giscard d'Estaing era el cap del Consell Europeu que va preparar els esbossos i el que li va dir a Chirac: no fassis el referèndum.

Giscard d'Estaing: companys de viatge.

El gran amic de Schmidt en el tauler europeu va ser Giscard d'Estaing. Nascut Koblenz al 1926, fill d'un oficial francès que ocupava al Ruhr i casat amb una dona que havia perdut el seu pares en un camp de concentració alemany durant la Segona Guerra Mundial. El primer que va fer Schmidt quan va ser anomenat Bundeskanzler, va ser anar-lo a veure, parlaven en anglès i sense traductor. En acabar, Giscard d'Estaing  va acompañar Schmidt a peu des del Palau del Elisi fins a l'hotel. Els petits gestos de la política francesa. Al llarg del temps, la relació entre Schmidt i Giscard va ser molt intensa, es basava en la fiabilitat i la constància. Recorda la relació al final de De Gaulle i Adenauer, però no la Mitterrand i Kohl. Després de deixar l'alta política, quan Giscard visitava Hamburg, s'allotjava a casa dels Schmidt.

Hom ha de reconèixer la influencia francesa al món: colònies, potencia nuclear, seient al Consell de Seguretat....Quan Schmidt volia aconseguir alguna cosa, primer ho pactava amb Giscard.  Pels polítics francesos, Europa no està precisament al cor (!!!!) però Giscard, possiblement escèptic al principi, es va comprometre amb passió amb la idea d'Europa.

També va transaccionar coses amb Giscard com l'entrada de Grècia a la CEE: en el cas d'Espanya i Portugal estava clar que s'havia de donar suport a la democràcia - i evitar la trencadissa revolucionària -  però en el cas de Grècia hi havia altres reserves, com el pagament d'impostos dels seus armadors ;).

L'amic americà

Thomas Jefferson, el considera un dels descubridors de la democràcia i autor intel·lectual de la Declaració d'Independència. Els federal papers representen la idea de democràcia fins avui: la legitimació del govern recau única i exclusivament en l'aprovació dels governats. La segona cara menys coneguda de Jefferson és la d'estratega i pragmàtic amb la compra de Luisana al 1803 als francesos doblant el territori americà sense cap guerra i l'impuls cap a l'Oest, sent conscient de lio que hi hauria amb els indis. A Schmidt també li fa ballar el cap que estigués casat amb una "esclava" i estigués a favor de l'emancipació dels negres però veiés normal tenir esclaus...amb la qual cosa els indis i els negres sembla no entraven dintre de la Carta dels Drets de l'Home.

L'home que va negociar la Luisana Purchase va ser l'amic Monroe  i que després com a President va crear l'anomenada Doctrina Monroe: en les lluites entre poders europeus, els EEUU no prendran part ja que no respon a interessos americans. Si algun poder europeu intentar ampliar la seva area d'influència en l'hemisferi Occidental serà contemplat com a una amença per la pau i seguretat dels EEUU. La guerra de Texas al 1846 i la pau amb Mèxic amb la compra de California per 15M$ va ser l'escalafó de l'expansió cap l'Oest. Schmidt no sap encara si definir-ho com una expansió pacífica o bé una forma primaria d'imperialisme. Jefferson va posar les bases per l'expansió a l'Oest.

Schmidt sosté a 2015, que l'èlit americana ja no és tant fiable i constant com en el segle passat en política exterior i això que es declara amig de Herny Kissinger. Una raó és l'evolució de la població americana que segurament a partir de la segona meitat del segle XXI tindrà un segona llengua que serà el castellà ( puc donar fer en el meu últim viatge a California) i que per tant aquesta gent tingui unes altres prioritats que els anglosaxons de la costa est. Els llatins volen enviar els fills a la universitat i tenir un cert estat del benestar i potser el seu compromís amb Europa o Japo sigui més baix. Igualment l'evolució demogràfica a Europa la pot fer més depenent dels Estats Units en un món més globalitzat i més, quan més trigui el procés d'integració. El pes econòmic d'Europa igualment es veurà ponderat per l'èxit de Xina, Brasil o India ajudats per les noves tecnologies (!).

Un confucianista Deng Xao Ping

Si una cosa té el Helmut Schmidt és que es va mirar la Xina molt abans de que fos obvi el aufschwung: va demanar a Brandt que la RFA establís relacions amb Xina cosa que es va fer  al 1972 abans que Kissinger i Nixon. Els europeus tenim poca idea sobre Àsia i especialment de la Xina, que té una historia de 4.000 anys.

L'esforç de Schmidt per entendre Xina comença amb el confucianisme, moviment que va dominar Xina durant 1.000 anys i que va deixar una emprenta més profunda que l'intent d'aniquilació de Mao i la Revolució Cultural.  El confucianisme més que una religió és un sistema, un sistema basat en proves continues: aquell qui vol trepar ha d'anar passant proves, locals, regionals, nacionals mostrant els domini dels textos antics fins arribar a ser Mandarí, un càrrec polític. Tot això independement d'origen, patrimoni i ideología. Els elements claus de confusianisme és respecte per la jerarquía i búsqueda de l'Harmonia.  A Xina no hi ha una religió d'Estat com Anglaterra o els USA o bé Arabia Saudí.

Quan va visitar  per segona vegada Xina al 1984, Deng Xao Ping estava al zènit del seu poder. Es coneixien de la primera visita al 1975 però no havien xerrat per la delicada situació política. Schmidt li va dir a Deng " Vosaltres us dieu comunistes però en el fons sou confucanistes" mentre que Deng va respondre " So What?". No cal dir que el Partit Comunista Xinès ha agafat tots els tints de confucianisme i en comptes d'eleccions hi ha meritocràcia pura: millor estudiar a Harvard que no a la Universitat de Peking. ( NOTA0: Collons, ja podriem tenir unes gotes de confucianisme -i no de confusió-).

El que més mola de Deng és l'escupidera que sovint utilitzava. Era un pragmàtic, que va veure que allò de Mao i el "socialisme" no anava en lloc i que va conectar Xina al món a través de les reformes econòmiques. Deng havia sobreviscut a dues purgues. La última al 1976 amb la Banda dels Quatre, que va sobreviure pels pèls encara que el seu fill va acabar en cadira de rodes després de llençar-lo per una finestra (!). Deng sabia que la seguretat política de Mao estava sostentada per cadàvers: el Gran Salt Endavant o ve la humiliació de la Revolució Cultural, enviant bona part de la població als camps d'arròs.

Tianammen no tenia res a veure amb el Maoisme sino que era un conflicte intergeneracional i que va està mal resolt per la por del l'èlit xinesa al caos, les baralles internes dintre de l'èlit i finalment la mala preparació técnica del l'aixafament. Deng va explicar que la culpa de tot allò era del propi partit. Resulta difícil jutjar Tianammen amb estandarts europeus: als USA té més possibilitats de guanyar el candidat amb més diner mentre que a Europa costa que els polítics prenguin desicions impopulars ja que estan pendents de la reelecció. A la Xina el confucianisme tracta el poble de forma suau sense esquilmar-lo però la voluntat del poble en cap cas està en el centre de l'acció política (!).

Schmidt farda d'haver parlat al 2012 amb Xi Jinping, JianG Zemin, Wen Jiabao o el mític Zhu Rongji i per última amb Lee Kaun Yew, Harry, el president de Singapur que va convertir una ciutat rodejada de pantans - com Venècia, per cert - en una de les primeres ciutats del món en termes de renda per càpita. Harry creu que a la llarga Xina no es pot sostenir sense un Estat de Dret.

ESTEU CONTENTS DE LLEGIR AIXÒ PER QUE POCA GENT EN AQUEST PAÍS HO HA LLEGIT 

NOTA1: Si Schmidt està en contra d'una ampliació a tord i dret, i observa el Tractat de Maastricht com un error també és possible que ho pensi en el cas del Euro....Un Euro de doble velocitat, que és la tesis del Schäuble).

NOTA2: En consideració a Espanya no es va modificar les estructures de la CEE al 1986 i després quan va arribar Maastricht ja no es va poder fer la reforma institucional profunda, per anar assumint, paulatinament, països.

NOTA3: Reconeix a Kennedy la gestió de la crisis dels míssils cubans fent retrocedir els soviètics sense que perdessin la cara o bé amb la NO REACCIÓ davant la construcció del Mur de Berlin al 1961. Com a persona no li interessa gaire i el seu estil polític tampoc, massa discurs i poca acció.

NOTA4: Destaca George Schultz com a secretari d'Estat per portar a Reagan a un política de desarmament amb els russos a la cimera de Reykjavik. Gorbatxov també necessitava reduïr la despesa d'armament i reformar el sistema però volia fer masses coses a la vegada amb un resultats poc apreciats per la població russa. Aquí Schmidt és una mica inquietant demanant un polítca de no proliferació d'armes nuclears i la sortida de posicions americanes a Polònia i República Txeca.

Helmut Schmidt....El què encara vull dir Part I

El problema d'acabar un post és que n'has d'encetar un altra, tinc a la reserva un sobre start ups, el Donald Trump o bé el que el meu amic de Sort em va sugerir: Infineon, l'empresa tecnològica. Al novembre vaig comprar l'últim llibre del Helmut Schmidt, was ich noch sagen wollte....el que encara vull dir - abans morir-. L'editorial li va demanar que fes un llibre sobre personatges que donessin un exemple a seguir  en el sentit alemany, o sigui moral, però ell agafa aquest models per barrejar-ho amb la seva biografia. Total que és una autobiografia sui generis que ha estat número 1 de vendes durant molts mesos a la llista del Spiegel. Hi ha parts que ens podem estalviar com les banyes a la seva donar a finals dels seixanta o bé l'enterrament del seu fill de 8 mesos, mort de meningitis al 1944 mentre ell estava fent la batalla de les Ardenes. Les parts en que parla de Bach o el Greco també ho podem obviar. Estic profundament agraït al Helmut Schmidt per que vaig aprendre política exterior com déu mana i per això li devia aquest post. Infineon per la pròxima setmana.

Els antecedents: els falsos models.

Federich II de Prússia és admirat per molta gent avui dia, encara que va ampliar els seus dominis després d'una guerra rera l'altra, inclús a costa dels Habsburg. Alexandre el Gran en format butxaca com l'anomenava Schmidt. Les idees de la Il·lustració van influenciar el jove Federich II, fent entrar el principi de justicia i respecte als súbdits. Un anti maquiavèlic que en la segona fase del seu regnat es va tornar profundament maquiavèlic amb l'ús de la guerra per eixamplar els seus dominis. Aquest era el seu únic objectiu quan es va plantar davant els seus soldats arengant-los a entrar a l'eternitat en el que va ser la seva primera DERROTA en la Guerra dels Set Anys. La Raó d'Estat juntament amb Prússia és un concepte problemàtic, ningú parla de raó d'estat a Hamburg o a Baden-Wüttenberg: l'Estat no té raó i la seva acció està subordinada als interessos dels seus ciutadans. El principi hegelià de l'Estat per sobre de tot i amb vida pròpia és fotut.

Amb Bismarck passa el mateix, és un fals model. Guerra rera guerra amb danesos, austriacs, francesos...tot en una dècada. A partir de 1871 va preservar la pau a Europa certament, però mai va maniobrar en interès del poble alemany sinó als Hohenzollern: la petita alemanya sense Austria era el camí més còmode per Bismarck. Amb les lleis socials impulsades per ell passa el mateix: l'únic objectiu era aigualir el SPD i el moviment obrer. Era aliè al patiment de la gent senzilla.
1871 representa una fita important per Alemanya ja que entra en el tauler de joc europeu al mateix nivell que els altres, fins ara el concepte de nació alemanya era difús i el vuit de poder que generava la multitutd de petits principats, era aprofitat per les grans potències europees per tenir influènciar a l'Europa Central. El fracàs de les revolucions liberals de 1848 - molt interessants per cert i molt estudiades per Lenin - van deixar l'espai necessari per que Bismarck promogués la unificació des de d'alt.

Nazisme i Guerra

El pare de Helmut era fill IL·LEGITIM d'un estivador JUEU mig analfabet del port d'Hamburg que gràcies als seus mestres que va tenir la oportunitat per fer carrera. Va dedicar totes les seves forces a puja dintre de l'escalafó social. Gràcies a que era fill il·legítim, tenia una certificat on deia que el pare era desconegut....per això en Helmut va poder casar-se, allistar-se....podia justificar la procedència aria. El pare es va passar els 12 anys de nacionalsocialisme aterrat.

Quan estava a Berlin al 1942, Helmut va anar a una festa d'una antic amic d'Hamburg i va ser l'únic que es va presentar amb uniforme. Allà es va criticar obertament el nacionalsocialisme. Uns mesos més tard es seu amic era ajusticiat per contactes amb la "Roten Kapelle". Lesson one: qui parlar tant clar, juga amb la seva vida.

Schmidt es va passar 8 anys de soldat, dos de mili i sis de guerra....poca broma. Allò va ser una festa fins que va arribar la guerra a Rússia, va participar en l'avenç a Leningrad i Moscou.  Explica que a la guerra simplement sobrevius. Els que cauen generalment són nanos joves inexperts, els veterans saben a quin cantonada s'han de aixoplugar. Al gener de 1945 per fer una broma sobre Göring és enviat a la Batalla de les Ardenes on els avions americans i britànics bombardejaven constantment. La seva unitat només es desplaçava quan tenien la següent posició assegurada ja que una cop obrien foc només aguantaven 15 minuts l'artilleria americana. A Rússia patia per ser presoner dels russos i per les possibles ferides, a les Ardenes només per les ferides.  Schmidt explica com va auxiliar a un soldat al que li va esclatar una gradana als calçotets. La por a la mort no existia, existia la por al dolor.

Lesson two: els companys eren fiables. La solidaritat dintre de la tropa era altíssima,  lliuraves al teva vida al teu company i viceversa.

El 1 de setembre de 1939 Schmidt creia realment tropes polaques assaltaven el repetidor de Gleiwitz i que Alemanya s'havia de defensar - creuant la frontera -. A partir de juny del 1941, quan s'invaeix Rússia en Schmidt ja va veure que això no acabaria bé, que era un error estratègic clar ....encara que la majoria de la gent tenia fè un la victòria.  Aquí cita Ortega i Gasset per entendre l'auge del nacionalsocialisme. La resistència a ultrança del VI Excèrcit durant la Batalla de Stalingrad no responia a criteris militars - Hitler va agafar el comandament de l'excercit al desembre de 1941-. Posa l'exemple de Rommel com general no nacionalsocialista que trepa dintre del règim i que s'adapta a Hitler i aquest com a gràcia li dona la opció de suïcidar-se l'octubre del 1944. Schmidt assegura que en prou feines va trobar nazis convençuts en 8 anys a l'excercit i que la gran majoria dels generals i oficials eren "deutschnational" - nacionalistes -. 

Una gran majoria d'alemanys van seguir l'Estat fins a l'enfonsament. La tragèdia del nostre sentit del deure i molts dels que fan retrets morals només han viscut en llibertat a posteriori. Schmidt explica que no tenia coneixement de què en els camps de concentració s'exterminés a persones. Era una generació que no va adonar-se de la natura del règim de Hitler, per què ens hem de fer retrets morals? Només tenia por de l'avi jueu, res més. Ni la meva filla es creu que no teniem ni idea de l'extermini, ni tampoc Fritz Stern l'historiador jueu amb qui va fer un llibre, però va ser així. (Nota1: això ho diu un ex-Bundeskanzler al seus 96 anys. (tinc un amic que sempre diu que en els llibres de memòries, quan s'ha d'explicar per fi la veritat de la veritat.....es menteix. Agafeu-ho com volgueu).

Va caure en un camp de presoners gestionat pels anglesos, allà tampoc ningú va parlar de la solució final. La majoria de presoners es negava a ser anomenat "feixista". Era un expressió dels comunistes, per designar tot allò que no era comunista. Quan va rebre Bresnev trenta anys més tard i aquest va assenyalar els alemanys com a "invasors feixistes", Schmidt va declarar:"no erem feixistes sinó soldats alemanys".



Post war

La ocupació d'Hamburg per les quatre forces aliades generava dificultats "com quatre dones cuinant en la mateixa cuina". El més perentori era la falta d'habitatge, la gana o el fred...es vivia amb una consciència de començar de nou, que tenien a les mans la (re) construcció de la ciutat i no només fisicament sinó democràticament i tot això a través del SPD on entra a militar després de sortir del camp de presoners. El caos moral en que va quedar alemanya no va ser ocupat per l'Esglesia (!) sinó que la recuperació va venir dels partits polítics: Adenauer (CDU), Theodor Heuss (FDP) i Kurt Schumacher (SPD). Els tres tenien autoritat moral per tornar a posar d'empeus Alemanya.  Cal afegir l'alcalde de Berlin, Ernst Reuter, que va fer que els soviètics es treiessin del cap dominar la ciutat amb el fracàs del bloqueig de 1948.

Dos fets a l'estiu del 1948, abans de la creació de la Bundesrepublik van saccessejar el país positivament: el Pla Marshall i la Reforma monetària. El Pla Marshall va permetre que realment amb la nova moneda es pogués comprar platans i altres béns que fins aleshores no hi havia accés.

El concepte "Alemanya any zero" porta a error....també hi va haver certa continuïtat: molts antics nazis continuaven en el càrrec i això servia per professors, advocats, buròcrates.... Posa com exemple el ex-ministre d'Economia amb Brandt, Karl Schiller o bé Kurt Georg Kiesinger, un trepa a qui van tenir que menjar-se com a Bundeskanzler durant la gran coalició de 1966 per que dintre de les pròpies files del SPD tenien Herbert Wehner, que es va passar la guerra a Moscú i els americans no se'l miraven amb gaire afecte. I aquí ve la justificació: distingeix entre aquells que es va amotllar al nacionalsocialisme i aquells que van lesionar drets d'altres ciutadans alemanys. És perdonable haver estat nazi sempre i quan no hagués fer mal a tercers. La comparativa amb el tracte que van rebre els antics comunistes de la DDR és inevitable: antics militants del SED o membres de la Stasi van ser tractats com a leprosos sense fonament.

Hi havia també un problema pràctic, bona part de l'estructura estatal, regional i municipal estava ocupada per antics nazis: serveis públics com aigua, electricitat , transport públic, escoles... i qui millor que ells per tornar-ho a posar en marxa.


El SPD

Kurt Schumacher SPD el considera massa nacionalista, a Herbert Wehner li reconeix fer del SPD un Volkspartei, un partit nacional deixant de ser un Klientelpartei vinculat exclusivament a la classe obrera amb la conseqüent abjecció del marxime. Ernst Reuter va impulsar el SPD com a partit de govern i no com a partit de NO.

El seu mentor però dintre del SPD va ser Fritz Erler, membre de la comissió de seguretat del Bundestag i amb el que va participar en la creació de d'una Bundeswehr amb sòlides bases democràtiques contra el criteri d'Adenauer (!): qui manaria a l'excercit seria el Ministre de Defensa i no el Bundeskanzler. El SPD no se'n va ensortir, fins i tot Adenauer va rearmar l'excercit.

Willy Brandt només un surt un parell de vegades al llibre, un per cortesia - jejeje - i l'altra per dir que perdia credibilitat a mesura que governava. Schmidt va ser designat el tercer ministre de finances del govern Brandt incapaç de fer front la primera crisis del petroli. Ja us ho dic, l'odiava, la gent estimava Brandt i a ell només el respectaven, en la vida se li hagués ocorregut agenollar-se a Varsòvia.