El problema d'acabar un post és que n'has d'encetar un altra, tinc a la reserva un sobre start ups, el Donald Trump o bé el que el meu amic de Sort em va sugerir: Infineon, l'empresa tecnològica. Al novembre vaig comprar l'últim llibre del Helmut Schmidt, was ich noch sagen wollte....el que encara vull dir - abans morir-. L'editorial li va demanar que fes un llibre sobre personatges que donessin un exemple a seguir en el sentit alemany, o sigui moral, però ell agafa aquest models per barrejar-ho amb la seva biografia. Total que és una autobiografia sui generis que ha estat número 1 de vendes durant molts mesos a la llista del Spiegel. Hi ha parts que ens podem estalviar com les banyes a la seva donar a finals dels seixanta o bé l'enterrament del seu fill de 8 mesos, mort de meningitis al 1944 mentre ell estava fent la batalla de les Ardenes. Les parts en que parla de Bach o el Greco també ho podem obviar. Estic profundament agraït al Helmut Schmidt per que vaig aprendre política exterior com déu mana i per això li devia aquest post. Infineon per la pròxima setmana.
Els antecedents: els falsos models.
Federich II de Prússia és admirat per molta gent avui dia, encara que va ampliar els seus dominis després d'una guerra rera l'altra, inclús a costa dels Habsburg. Alexandre el Gran en format butxaca com l'anomenava Schmidt. Les idees de la Il·lustració van influenciar el jove Federich II, fent entrar el principi de justicia i respecte als súbdits. Un anti maquiavèlic que en la segona fase del seu regnat es va tornar profundament maquiavèlic amb l'ús de la guerra per eixamplar els seus dominis. Aquest era el seu únic objectiu quan es va plantar davant els seus soldats arengant-los a entrar a l'eternitat en el que va ser la seva primera DERROTA en la Guerra dels Set Anys. La Raó d'Estat juntament amb Prússia és un concepte problemàtic, ningú parla de raó d'estat a Hamburg o a Baden-Wüttenberg: l'Estat no té raó i la seva acció està subordinada als interessos dels seus ciutadans. El principi hegelià de l'Estat per sobre de tot i amb vida pròpia és fotut.
Amb Bismarck passa el mateix, és un fals model. Guerra rera guerra amb danesos, austriacs, francesos...tot en una dècada. A partir de 1871 va preservar la pau a Europa certament, però mai va maniobrar en interès del poble alemany sinó als Hohenzollern: la petita alemanya sense Austria era el camí més còmode per Bismarck. Amb les lleis socials impulsades per ell passa el mateix: l'únic objectiu era aigualir el SPD i el moviment obrer. Era aliè al patiment de la gent senzilla.
1871 representa una fita important per Alemanya ja que entra en el tauler de joc europeu al mateix nivell que els altres, fins ara el concepte de nació alemanya era difús i el vuit de poder que generava la multitutd de petits principats, era aprofitat per les grans potències europees per tenir influènciar a l'Europa Central. El fracàs de les revolucions liberals de 1848 - molt interessants per cert i molt estudiades per Lenin - van deixar l'espai necessari per que Bismarck promogués la unificació des de d'alt.
Nazisme i Guerra
El pare de Helmut era fill IL·LEGITIM d'un estivador JUEU mig analfabet del port d'Hamburg que gràcies als seus mestres que va tenir la oportunitat per fer carrera. Va dedicar totes les seves forces a puja dintre de l'escalafó social. Gràcies a que era fill il·legítim, tenia una certificat on deia que el pare era desconegut....per això en Helmut va poder casar-se, allistar-se....podia justificar la procedència aria. El pare es va passar els 12 anys de nacionalsocialisme aterrat.
Quan estava a Berlin al 1942, Helmut va anar a una festa d'una antic amic d'Hamburg i va ser l'únic que es va presentar amb uniforme. Allà es va criticar obertament el nacionalsocialisme. Uns mesos més tard es seu amic era ajusticiat per contactes amb la "Roten Kapelle". Lesson one: qui parlar tant clar, juga amb la seva vida.
Schmidt es va passar 8 anys de soldat, dos de mili i sis de guerra....poca broma. Allò va ser una festa fins que va arribar la guerra a Rússia, va participar en l'avenç a Leningrad i Moscou. Explica que a la guerra simplement sobrevius. Els que cauen generalment són nanos joves inexperts, els veterans saben a quin cantonada s'han de aixoplugar. Al gener de 1945 per fer una broma sobre Göring és enviat a la Batalla de les Ardenes on els avions americans i britànics bombardejaven constantment. La seva unitat només es desplaçava quan tenien la següent posició assegurada ja que una cop obrien foc només aguantaven 15 minuts l'artilleria americana. A Rússia patia per ser presoner dels russos i per les possibles ferides, a les Ardenes només per les ferides. Schmidt explica com va auxiliar a un soldat al que li va esclatar una gradana als calçotets. La por a la mort no existia, existia la por al dolor.
Lesson two: els companys eren fiables. La solidaritat dintre de la tropa era altíssima, lliuraves al teva vida al teu company i viceversa.
El 1 de setembre de 1939 Schmidt creia realment tropes polaques assaltaven el repetidor de Gleiwitz i que Alemanya s'havia de defensar - creuant la frontera -. A partir de juny del 1941, quan s'invaeix Rússia en Schmidt ja va veure que això no acabaria bé, que era un error estratègic clar ....encara que la majoria de la gent tenia fè un la victòria. Aquí cita Ortega i Gasset per entendre l'auge del nacionalsocialisme. La resistència a ultrança del VI Excèrcit durant la Batalla de Stalingrad no responia a criteris militars - Hitler va agafar el comandament de l'excercit al desembre de 1941-. Posa l'exemple de Rommel com general no nacionalsocialista que trepa dintre del règim i que s'adapta a Hitler i aquest com a gràcia li dona la opció de suïcidar-se l'octubre del 1944. Schmidt assegura que en prou feines va trobar nazis convençuts en 8 anys a l'excercit i que la gran majoria dels generals i oficials eren "deutschnational" - nacionalistes -.
Una gran majoria d'alemanys van seguir l'Estat fins a l'enfonsament. La tragèdia del nostre sentit del deure i molts dels que fan retrets morals només han viscut en llibertat a posteriori. Schmidt explica que no tenia coneixement de què en els camps de concentració s'exterminés a persones. Era una generació que no va adonar-se de la natura del règim de Hitler, per què ens hem de fer retrets morals? Només tenia por de l'avi jueu, res més. Ni la meva filla es creu que no teniem ni idea de l'extermini, ni tampoc Fritz Stern l'historiador jueu amb qui va fer un llibre, però va ser així. (Nota1: això ho diu un ex-Bundeskanzler al seus 96 anys. (tinc un amic que sempre diu que en els llibres de memòries, quan s'ha d'explicar per fi la veritat de la veritat.....es menteix. Agafeu-ho com volgueu).
Va caure en un camp de presoners gestionat pels anglesos, allà tampoc ningú va parlar de la solució final. La majoria de presoners es negava a ser anomenat "feixista". Era un expressió dels comunistes, per designar tot allò que no era comunista. Quan va rebre Bresnev trenta anys més tard i aquest va assenyalar els alemanys com a "invasors feixistes", Schmidt va declarar:"no erem feixistes sinó soldats alemanys".
Post war
La ocupació d'Hamburg per les quatre forces aliades generava dificultats "com quatre dones cuinant en la mateixa cuina". El més perentori era la falta d'habitatge, la gana o el fred...es vivia amb una consciència de començar de nou, que tenien a les mans la (re) construcció de la ciutat i no només fisicament sinó democràticament i tot això a través del SPD on entra a militar després de sortir del camp de presoners. El caos moral en que va quedar alemanya no va ser ocupat per l'Esglesia (!) sinó que la recuperació va venir dels partits polítics: Adenauer (CDU), Theodor Heuss (FDP) i Kurt Schumacher (SPD). Els tres tenien autoritat moral per tornar a posar d'empeus Alemanya. Cal afegir l'alcalde de Berlin, Ernst Reuter, que va fer que els soviètics es treiessin del cap dominar la ciutat amb el fracàs del bloqueig de 1948.
Dos fets a l'estiu del 1948, abans de la creació de la Bundesrepublik van saccessejar el país positivament: el Pla Marshall i la Reforma monetària. El Pla Marshall va permetre que realment amb la nova moneda es pogués comprar platans i altres béns que fins aleshores no hi havia accés.
El concepte "Alemanya any zero" porta a error....també hi va haver certa continuïtat: molts antics nazis continuaven en el càrrec i això servia per professors, advocats, buròcrates.... Posa com exemple el ex-ministre d'Economia amb Brandt, Karl Schiller o bé Kurt Georg Kiesinger, un trepa a qui van tenir que menjar-se com a Bundeskanzler durant la gran coalició de 1966 per que dintre de les pròpies files del SPD tenien Herbert Wehner, que es va passar la guerra a Moscú i els americans no se'l miraven amb gaire afecte. I aquí ve la justificació: distingeix entre aquells que es va amotllar al nacionalsocialisme i aquells que van lesionar drets d'altres ciutadans alemanys. És perdonable haver estat nazi sempre i quan no hagués fer mal a tercers. La comparativa amb el tracte que van rebre els antics comunistes de la DDR és inevitable: antics militants del SED o membres de la Stasi van ser tractats com a leprosos sense fonament.
Hi havia també un problema pràctic, bona part de l'estructura estatal, regional i municipal estava ocupada per antics nazis: serveis públics com aigua, electricitat , transport públic, escoles... i qui millor que ells per tornar-ho a posar en marxa.
El SPD
Kurt Schumacher SPD el considera massa nacionalista, a Herbert Wehner li reconeix fer del SPD un Volkspartei, un partit nacional deixant de ser un Klientelpartei vinculat exclusivament a la classe obrera amb la conseqüent abjecció del marxime. Ernst Reuter va impulsar el SPD com a partit de govern i no com a partit de NO.
El seu mentor però dintre del SPD va ser Fritz Erler, membre de la comissió de seguretat del Bundestag i amb el que va participar en la creació de d'una Bundeswehr amb sòlides bases democràtiques contra el criteri d'Adenauer (!): qui manaria a l'excercit seria el Ministre de Defensa i no el Bundeskanzler. El SPD no se'n va ensortir, fins i tot Adenauer va rearmar l'excercit.
Willy Brandt només un surt un parell de vegades al llibre, un per cortesia - jejeje - i l'altra per dir que perdia credibilitat a mesura que governava. Schmidt va ser designat el tercer ministre de finances del govern Brandt incapaç de fer front la primera crisis del petroli. Ja us ho dic, l'odiava, la gent estimava Brandt i a ell només el respectaven, en la vida se li hagués ocorregut agenollar-se a Varsòvia.
Quan estava a Berlin al 1942, Helmut va anar a una festa d'una antic amic d'Hamburg i va ser l'únic que es va presentar amb uniforme. Allà es va criticar obertament el nacionalsocialisme. Uns mesos més tard es seu amic era ajusticiat per contactes amb la "Roten Kapelle". Lesson one: qui parlar tant clar, juga amb la seva vida.
Schmidt es va passar 8 anys de soldat, dos de mili i sis de guerra....poca broma. Allò va ser una festa fins que va arribar la guerra a Rússia, va participar en l'avenç a Leningrad i Moscou. Explica que a la guerra simplement sobrevius. Els que cauen generalment són nanos joves inexperts, els veterans saben a quin cantonada s'han de aixoplugar. Al gener de 1945 per fer una broma sobre Göring és enviat a la Batalla de les Ardenes on els avions americans i britànics bombardejaven constantment. La seva unitat només es desplaçava quan tenien la següent posició assegurada ja que una cop obrien foc només aguantaven 15 minuts l'artilleria americana. A Rússia patia per ser presoner dels russos i per les possibles ferides, a les Ardenes només per les ferides. Schmidt explica com va auxiliar a un soldat al que li va esclatar una gradana als calçotets. La por a la mort no existia, existia la por al dolor.
Lesson two: els companys eren fiables. La solidaritat dintre de la tropa era altíssima, lliuraves al teva vida al teu company i viceversa.
El 1 de setembre de 1939 Schmidt creia realment tropes polaques assaltaven el repetidor de Gleiwitz i que Alemanya s'havia de defensar - creuant la frontera -. A partir de juny del 1941, quan s'invaeix Rússia en Schmidt ja va veure que això no acabaria bé, que era un error estratègic clar ....encara que la majoria de la gent tenia fè un la victòria. Aquí cita Ortega i Gasset per entendre l'auge del nacionalsocialisme. La resistència a ultrança del VI Excèrcit durant la Batalla de Stalingrad no responia a criteris militars - Hitler va agafar el comandament de l'excercit al desembre de 1941-. Posa l'exemple de Rommel com general no nacionalsocialista que trepa dintre del règim i que s'adapta a Hitler i aquest com a gràcia li dona la opció de suïcidar-se l'octubre del 1944. Schmidt assegura que en prou feines va trobar nazis convençuts en 8 anys a l'excercit i que la gran majoria dels generals i oficials eren "deutschnational" - nacionalistes -.
Una gran majoria d'alemanys van seguir l'Estat fins a l'enfonsament. La tragèdia del nostre sentit del deure i molts dels que fan retrets morals només han viscut en llibertat a posteriori. Schmidt explica que no tenia coneixement de què en els camps de concentració s'exterminés a persones. Era una generació que no va adonar-se de la natura del règim de Hitler, per què ens hem de fer retrets morals? Només tenia por de l'avi jueu, res més. Ni la meva filla es creu que no teniem ni idea de l'extermini, ni tampoc Fritz Stern l'historiador jueu amb qui va fer un llibre, però va ser així. (Nota1: això ho diu un ex-Bundeskanzler al seus 96 anys. (tinc un amic que sempre diu que en els llibres de memòries, quan s'ha d'explicar per fi la veritat de la veritat.....es menteix. Agafeu-ho com volgueu).
Va caure en un camp de presoners gestionat pels anglesos, allà tampoc ningú va parlar de la solució final. La majoria de presoners es negava a ser anomenat "feixista". Era un expressió dels comunistes, per designar tot allò que no era comunista. Quan va rebre Bresnev trenta anys més tard i aquest va assenyalar els alemanys com a "invasors feixistes", Schmidt va declarar:"no erem feixistes sinó soldats alemanys".
Post war
La ocupació d'Hamburg per les quatre forces aliades generava dificultats "com quatre dones cuinant en la mateixa cuina". El més perentori era la falta d'habitatge, la gana o el fred...es vivia amb una consciència de començar de nou, que tenien a les mans la (re) construcció de la ciutat i no només fisicament sinó democràticament i tot això a través del SPD on entra a militar després de sortir del camp de presoners. El caos moral en que va quedar alemanya no va ser ocupat per l'Esglesia (!) sinó que la recuperació va venir dels partits polítics: Adenauer (CDU), Theodor Heuss (FDP) i Kurt Schumacher (SPD). Els tres tenien autoritat moral per tornar a posar d'empeus Alemanya. Cal afegir l'alcalde de Berlin, Ernst Reuter, que va fer que els soviètics es treiessin del cap dominar la ciutat amb el fracàs del bloqueig de 1948.
Dos fets a l'estiu del 1948, abans de la creació de la Bundesrepublik van saccessejar el país positivament: el Pla Marshall i la Reforma monetària. El Pla Marshall va permetre que realment amb la nova moneda es pogués comprar platans i altres béns que fins aleshores no hi havia accés.
El concepte "Alemanya any zero" porta a error....també hi va haver certa continuïtat: molts antics nazis continuaven en el càrrec i això servia per professors, advocats, buròcrates.... Posa com exemple el ex-ministre d'Economia amb Brandt, Karl Schiller o bé Kurt Georg Kiesinger, un trepa a qui van tenir que menjar-se com a Bundeskanzler durant la gran coalició de 1966 per que dintre de les pròpies files del SPD tenien Herbert Wehner, que es va passar la guerra a Moscú i els americans no se'l miraven amb gaire afecte. I aquí ve la justificació: distingeix entre aquells que es va amotllar al nacionalsocialisme i aquells que van lesionar drets d'altres ciutadans alemanys. És perdonable haver estat nazi sempre i quan no hagués fer mal a tercers. La comparativa amb el tracte que van rebre els antics comunistes de la DDR és inevitable: antics militants del SED o membres de la Stasi van ser tractats com a leprosos sense fonament.
Hi havia també un problema pràctic, bona part de l'estructura estatal, regional i municipal estava ocupada per antics nazis: serveis públics com aigua, electricitat , transport públic, escoles... i qui millor que ells per tornar-ho a posar en marxa.
El SPD
Kurt Schumacher SPD el considera massa nacionalista, a Herbert Wehner li reconeix fer del SPD un Volkspartei, un partit nacional deixant de ser un Klientelpartei vinculat exclusivament a la classe obrera amb la conseqüent abjecció del marxime. Ernst Reuter va impulsar el SPD com a partit de govern i no com a partit de NO.
El seu mentor però dintre del SPD va ser Fritz Erler, membre de la comissió de seguretat del Bundestag i amb el que va participar en la creació de d'una Bundeswehr amb sòlides bases democràtiques contra el criteri d'Adenauer (!): qui manaria a l'excercit seria el Ministre de Defensa i no el Bundeskanzler. El SPD no se'n va ensortir, fins i tot Adenauer va rearmar l'excercit.
Willy Brandt només un surt un parell de vegades al llibre, un per cortesia - jejeje - i l'altra per dir que perdia credibilitat a mesura que governava. Schmidt va ser designat el tercer ministre de finances del govern Brandt incapaç de fer front la primera crisis del petroli. Ja us ho dic, l'odiava, la gent estimava Brandt i a ell només el respectaven, en la vida se li hagués ocorregut agenollar-se a Varsòvia.
Respekt, com desgranes Schmidt! La part que m'arriba a l'ànima és però la que dediques a Friedrich, un personatge que em fascina, en totes les seves facetes.
ResponEliminaPS: hauries de dedicar un post al Tatort. No estic segur que es pugui entendre del tot Alemanya sense Tatort (fins i tot amb el d'ahir, un dels pitjors que he vist mai. Leider).