Al 2003 estava a Madrid fent el master del ICEX i vaig baixar a veure els meus pares a Barcelona. Pel carrer em vaig trobar a una persona fotuda en política i vam estar comentant la jugada una estona: hi havia el referéndum sobre la constitució europea....Recordo que sostenia que s'havia de votar no a la constitució europea per que no reconèixia el català...En aquell moment vaig desconectar de la conversa. Els fundamentals fallen. Per cert, aquest post s'ha de llegir un parell de vegades ;)
La idea de De Gaulle
Recorda la visita a de Gaulle a Hamburg al 1962 on va parlar en Alemany i sense notes al Rathaus: volia una participació activa d'Alemanya a Europa i especialment amb França "superant" les ferides de la segona guerra Mundial. Per De Gaulle, els interessos d'Alemanya se supeditaven als francesos i en cas de dubte, hi havia d'haver obediència francesa. A De Gaulle, l'ocupació americana i el partenariat amb EEUU i Gran Bretanya li sonava desafinat: el seu objectiu - no reixit - era emancipar-se de la tutela americana, amb ajuda d'Alemanya i sota lideratge francés.
De Gaulle va situar França al mapa, especialment després de la guerra: la seva acció durant l'exili no va tenir un efecte profund. Anoto jo, resultat increïble que França estigués situada al mapa de les potències aliades després del penós paper de la Segona Guerra Mundial....sense De Gaulle, França hagués passat a ser una potència de segon ordre als cinquanta.
El concepte Europa de De Gaulle es basava en la història comuna europea - integració - agafant Rússia (!)- cosa que els alemany s'ho miraven amb escepticisme - . Mirava Europa com a potència independent per sobre de les dues potències hegemòniques (EEUU/ URSS) tot evitant la participació de la Gran Bretanya. Fins que no va arribar George Pompidou, no es permetre l'entrada de la Gran Bretanya al 1973 i va ser per fer de contrapoder a Alemanya (!).
En aquell moment Schmidt donava suport a l'entrada dels britànics però ara, 2015, reconeix que s'havia fet masses il·lusions sobre el paper de la Gran Bretanya a Europa (!). A mitjans dels setanta amb Wilson - i després Maggie Tachter - hi va haver un canvi d'actitud respecte Europa: l'objectiu de la participació britànica era evitar que Europa fos una entitat política significativa. La resta els hi interessava un rabe i saludaven tot el que anés contra Alemanya (!): Tatcher es va oposar a la Reunificació i Mitterrand, "el gran amic de Kohl" també s'hi va oposar amb una fredor que requereix una reflexió (!).
El llarg camí a la construcció Europea
A part dels regnes d'Alexandre el Gran o bé l'imperi Romà, i encara que aquest concepte sorgeixi del segle XVIII, l'actor històric més signficatiu han estat els Estats. Si Europa vol ser un tot, ha de superar les fronteres mentals dels Estats Nacionals i impulsar la integració, per evitar tendencies nacionalistes i tenir rellevància política al món. La integració europea no és resultat d'una visió idealista sinó que respòn als interessos més íntims dels Estats Nació membres.
Quan Churchill va pronunciar el famós discurs de Zúrich on arengava a francesos i alemanys a unir-se hi ha un parell de frases que no es van tenir massa en compte: els Alemanys, que ja albirava la seva recuperació econòmica, calia que estiguessin vinculats al Bloc Occidental i l'altra evitar una altra incursió dels soviètics cap a l'Oest.
Jean Monet va llençar la idea que per mantenir la pau a Europa, Alemanya i França havien de treballar plegats i així va convèncer al ministre d'exteriors francès, Robert Schuman, de la bondat de la idea. Jean Monet va tenir el suport del seu amic John McCloy, comissari americà per Alemanya, per portar endavant el Pla Schuman(!). Una bretxa en la muralla dels Estats, suficientment limitada per ser aprovada pels Estats però suficientment profunda per promoure la unitat i assegurar la pau a Europa.
Això és una idea pragmàtica i realista d'Europa, sense idealismes: no cal ampliar la UE en totes les direccions del cel. Molts s'han posat les mans al cap amb l'aprovació del Tractat de Maastricht i l'ampliació de UE sense que hi hagués una reforma de les seves institucions. La UE es fruit del piecemeal social engineering de Popper, però el tractat de Maastricht no entra en aquesta línea d'integració.
Durant els anys noranta, quan ja quedaba clar que s'anava cap a la moneda única, els impulsors del Tractat de Maastricht no van adonar-se que també era necessari una política económica comuna amb el seu propi aprell administratiu. Això no es va resoldre amb el fracàs de la constitució Europea de 2003 i amb el no de França i Holanda. Giscard d'Estaing era el cap del Consell Europeu que va preparar els esbossos i el que li va dir a Chirac: no fassis el referèndum.
Giscard d'Estaing: companys de viatge.
El gran amic de Schmidt en el tauler europeu va ser Giscard d'Estaing. Nascut Koblenz al 1926, fill d'un oficial francès que ocupava al Ruhr i casat amb una dona que havia perdut el seu pares en un camp de concentració alemany durant la Segona Guerra Mundial. El primer que va fer Schmidt quan va ser anomenat Bundeskanzler, va ser anar-lo a veure, parlaven en anglès i sense traductor. En acabar, Giscard d'Estaing va acompañar Schmidt a peu des del Palau del Elisi fins a l'hotel. Els petits gestos de la política francesa. Al llarg del temps, la relació entre Schmidt i Giscard va ser molt intensa, es basava en la fiabilitat i la constància. Recorda la relació al final de De Gaulle i Adenauer, però no la Mitterrand i Kohl. Després de deixar l'alta política, quan Giscard visitava Hamburg, s'allotjava a casa dels Schmidt.
Hom ha de reconèixer la influencia francesa al món: colònies, potencia nuclear, seient al Consell de Seguretat....Quan Schmidt volia aconseguir alguna cosa, primer ho pactava amb Giscard. Pels polítics francesos, Europa no està precisament al cor (!!!!) però Giscard, possiblement escèptic al principi, es va comprometre amb passió amb la idea d'Europa.
També va transaccionar coses amb Giscard com l'entrada de Grècia a la CEE: en el cas d'Espanya i Portugal estava clar que s'havia de donar suport a la democràcia - i evitar la trencadissa revolucionària - però en el cas de Grècia hi havia altres reserves, com el pagament d'impostos dels seus armadors ;).
L'amic americà
Thomas Jefferson, el considera un dels descubridors de la democràcia i autor intel·lectual de la Declaració d'Independència. Els federal papers representen la idea de democràcia fins avui: la legitimació del govern recau única i exclusivament en l'aprovació dels governats. La segona cara menys coneguda de Jefferson és la d'estratega i pragmàtic amb la compra de Luisana al 1803 als francesos doblant el territori americà sense cap guerra i l'impuls cap a l'Oest, sent conscient de lio que hi hauria amb els indis. A Schmidt també li fa ballar el cap que estigués casat amb una "esclava" i estigués a favor de l'emancipació dels negres però veiés normal tenir esclaus...amb la qual cosa els indis i els negres sembla no entraven dintre de la Carta dels Drets de l'Home.
L'home que va negociar la Luisana Purchase va ser l'amic Monroe i que després com a President va crear l'anomenada Doctrina Monroe: en les lluites entre poders europeus, els EEUU no prendran part ja que no respon a interessos americans. Si algun poder europeu intentar ampliar la seva area d'influència en l'hemisferi Occidental serà contemplat com a una amença per la pau i seguretat dels EEUU. La guerra de Texas al 1846 i la pau amb Mèxic amb la compra de California per 15M$ va ser l'escalafó de l'expansió cap l'Oest. Schmidt no sap encara si definir-ho com una expansió pacífica o bé una forma primaria d'imperialisme. Jefferson va posar les bases per l'expansió a l'Oest.
Schmidt sosté a 2015, que l'èlit americana ja no és tant fiable i constant com en el segle passat en política exterior i això que es declara amig de Herny Kissinger. Una raó és l'evolució de la població americana que segurament a partir de la segona meitat del segle XXI tindrà un segona llengua que serà el castellà ( puc donar fer en el meu últim viatge a California) i que per tant aquesta gent tingui unes altres prioritats que els anglosaxons de la costa est. Els llatins volen enviar els fills a la universitat i tenir un cert estat del benestar i potser el seu compromís amb Europa o Japo sigui més baix. Igualment l'evolució demogràfica a Europa la pot fer més depenent dels Estats Units en un món més globalitzat i més, quan més trigui el procés d'integració. El pes econòmic d'Europa igualment es veurà ponderat per l'èxit de Xina, Brasil o India ajudats per les noves tecnologies (!).
Un confucianista Deng Xao Ping
Si una cosa té el Helmut Schmidt és que es va mirar la Xina molt abans de que fos obvi el aufschwung: va demanar a Brandt que la RFA establís relacions amb Xina cosa que es va fer al 1972 abans que Kissinger i Nixon. Els europeus tenim poca idea sobre Àsia i especialment de la Xina, que té una historia de 4.000 anys.
L'esforç de Schmidt per entendre Xina comença amb el confucianisme, moviment que va dominar Xina durant 1.000 anys i que va deixar una emprenta més profunda que l'intent d'aniquilació de Mao i la Revolució Cultural. El confucianisme més que una religió és un sistema, un sistema basat en proves continues: aquell qui vol trepar ha d'anar passant proves, locals, regionals, nacionals mostrant els domini dels textos antics fins arribar a ser Mandarí, un càrrec polític. Tot això independement d'origen, patrimoni i ideología. Els elements claus de confusianisme és respecte per la jerarquía i búsqueda de l'Harmonia. A Xina no hi ha una religió d'Estat com Anglaterra o els USA o bé Arabia Saudí.
Quan va visitar per segona vegada Xina al 1984, Deng Xao Ping estava al zènit del seu poder. Es coneixien de la primera visita al 1975 però no havien xerrat per la delicada situació política. Schmidt li va dir a Deng " Vosaltres us dieu comunistes però en el fons sou confucanistes" mentre que Deng va respondre " So What?". No cal dir que el Partit Comunista Xinès ha agafat tots els tints de confucianisme i en comptes d'eleccions hi ha meritocràcia pura: millor estudiar a Harvard que no a la Universitat de Peking. ( NOTA0: Collons, ja podriem tenir unes gotes de confucianisme -i no de confusió-).
El que més mola de Deng és l'escupidera que sovint utilitzava. Era un pragmàtic, que va veure que allò de Mao i el "socialisme" no anava en lloc i que va conectar Xina al món a través de les reformes econòmiques. Deng havia sobreviscut a dues purgues. La última al 1976 amb la Banda dels Quatre, que va sobreviure pels pèls encara que el seu fill va acabar en cadira de rodes després de llençar-lo per una finestra (!). Deng sabia que la seguretat política de Mao estava sostentada per cadàvers: el Gran Salt Endavant o ve la humiliació de la Revolució Cultural, enviant bona part de la població als camps d'arròs.
Tianammen no tenia res a veure amb el Maoisme sino que era un conflicte intergeneracional i que va està mal resolt per la por del l'èlit xinesa al caos, les baralles internes dintre de l'èlit i finalment la mala preparació técnica del l'aixafament. Deng va explicar que la culpa de tot allò era del propi partit. Resulta difícil jutjar Tianammen amb estandarts europeus: als USA té més possibilitats de guanyar el candidat amb més diner mentre que a Europa costa que els polítics prenguin desicions impopulars ja que estan pendents de la reelecció. A la Xina el confucianisme tracta el poble de forma suau sense esquilmar-lo però la voluntat del poble en cap cas està en el centre de l'acció política (!).
Schmidt farda d'haver parlat al 2012 amb Xi Jinping, JianG Zemin, Wen Jiabao o el mític Zhu Rongji i per última amb Lee Kaun Yew, Harry, el president de Singapur que va convertir una ciutat rodejada de pantans - com Venècia, per cert - en una de les primeres ciutats del món en termes de renda per càpita. Harry creu que a la llarga Xina no es pot sostenir sense un Estat de Dret.
NOTA1: Si Schmidt està en contra d'una ampliació a tord i dret, i observa el Tractat de Maastricht com un error també és possible que ho pensi en el cas del Euro....Un Euro de doble velocitat, que és la tesis del Schäuble).
NOTA2: En consideració a Espanya no es va modificar les estructures de la CEE al 1986 i després quan va arribar Maastricht ja no es va poder fer la reforma institucional profunda, per anar assumint, paulatinament, països.
NOTA3: Reconeix a Kennedy la gestió de la crisis dels míssils cubans fent retrocedir els soviètics sense que perdessin la cara o bé amb la NO REACCIÓ davant la construcció del Mur de Berlin al 1961. Com a persona no li interessa gaire i el seu estil polític tampoc, massa discurs i poca acció.
NOTA4: Destaca George Schultz com a secretari d'Estat per portar a Reagan a un política de desarmament amb els russos a la cimera de Reykjavik. Gorbatxov també necessitava reduïr la despesa d'armament i reformar el sistema però volia fer masses coses a la vegada amb un resultats poc apreciats per la població russa. Aquí Schmidt és una mica inquietant demanant un polítca de no proliferació d'armes nuclears i la sortida de posicions americanes a Polònia i República Txeca.
Thomas Jefferson, el considera un dels descubridors de la democràcia i autor intel·lectual de la Declaració d'Independència. Els federal papers representen la idea de democràcia fins avui: la legitimació del govern recau única i exclusivament en l'aprovació dels governats. La segona cara menys coneguda de Jefferson és la d'estratega i pragmàtic amb la compra de Luisana al 1803 als francesos doblant el territori americà sense cap guerra i l'impuls cap a l'Oest, sent conscient de lio que hi hauria amb els indis. A Schmidt també li fa ballar el cap que estigués casat amb una "esclava" i estigués a favor de l'emancipació dels negres però veiés normal tenir esclaus...amb la qual cosa els indis i els negres sembla no entraven dintre de la Carta dels Drets de l'Home.
L'home que va negociar la Luisana Purchase va ser l'amic Monroe i que després com a President va crear l'anomenada Doctrina Monroe: en les lluites entre poders europeus, els EEUU no prendran part ja que no respon a interessos americans. Si algun poder europeu intentar ampliar la seva area d'influència en l'hemisferi Occidental serà contemplat com a una amença per la pau i seguretat dels EEUU. La guerra de Texas al 1846 i la pau amb Mèxic amb la compra de California per 15M$ va ser l'escalafó de l'expansió cap l'Oest. Schmidt no sap encara si definir-ho com una expansió pacífica o bé una forma primaria d'imperialisme. Jefferson va posar les bases per l'expansió a l'Oest.
Schmidt sosté a 2015, que l'èlit americana ja no és tant fiable i constant com en el segle passat en política exterior i això que es declara amig de Herny Kissinger. Una raó és l'evolució de la població americana que segurament a partir de la segona meitat del segle XXI tindrà un segona llengua que serà el castellà ( puc donar fer en el meu últim viatge a California) i que per tant aquesta gent tingui unes altres prioritats que els anglosaxons de la costa est. Els llatins volen enviar els fills a la universitat i tenir un cert estat del benestar i potser el seu compromís amb Europa o Japo sigui més baix. Igualment l'evolució demogràfica a Europa la pot fer més depenent dels Estats Units en un món més globalitzat i més, quan més trigui el procés d'integració. El pes econòmic d'Europa igualment es veurà ponderat per l'èxit de Xina, Brasil o India ajudats per les noves tecnologies (!).
Un confucianista Deng Xao Ping
Si una cosa té el Helmut Schmidt és que es va mirar la Xina molt abans de que fos obvi el aufschwung: va demanar a Brandt que la RFA establís relacions amb Xina cosa que es va fer al 1972 abans que Kissinger i Nixon. Els europeus tenim poca idea sobre Àsia i especialment de la Xina, que té una historia de 4.000 anys.
L'esforç de Schmidt per entendre Xina comença amb el confucianisme, moviment que va dominar Xina durant 1.000 anys i que va deixar una emprenta més profunda que l'intent d'aniquilació de Mao i la Revolució Cultural. El confucianisme més que una religió és un sistema, un sistema basat en proves continues: aquell qui vol trepar ha d'anar passant proves, locals, regionals, nacionals mostrant els domini dels textos antics fins arribar a ser Mandarí, un càrrec polític. Tot això independement d'origen, patrimoni i ideología. Els elements claus de confusianisme és respecte per la jerarquía i búsqueda de l'Harmonia. A Xina no hi ha una religió d'Estat com Anglaterra o els USA o bé Arabia Saudí.
Quan va visitar per segona vegada Xina al 1984, Deng Xao Ping estava al zènit del seu poder. Es coneixien de la primera visita al 1975 però no havien xerrat per la delicada situació política. Schmidt li va dir a Deng " Vosaltres us dieu comunistes però en el fons sou confucanistes" mentre que Deng va respondre " So What?". No cal dir que el Partit Comunista Xinès ha agafat tots els tints de confucianisme i en comptes d'eleccions hi ha meritocràcia pura: millor estudiar a Harvard que no a la Universitat de Peking. ( NOTA0: Collons, ja podriem tenir unes gotes de confucianisme -i no de confusió-).
El que més mola de Deng és l'escupidera que sovint utilitzava. Era un pragmàtic, que va veure que allò de Mao i el "socialisme" no anava en lloc i que va conectar Xina al món a través de les reformes econòmiques. Deng havia sobreviscut a dues purgues. La última al 1976 amb la Banda dels Quatre, que va sobreviure pels pèls encara que el seu fill va acabar en cadira de rodes després de llençar-lo per una finestra (!). Deng sabia que la seguretat política de Mao estava sostentada per cadàvers: el Gran Salt Endavant o ve la humiliació de la Revolució Cultural, enviant bona part de la població als camps d'arròs.
Tianammen no tenia res a veure amb el Maoisme sino que era un conflicte intergeneracional i que va està mal resolt per la por del l'èlit xinesa al caos, les baralles internes dintre de l'èlit i finalment la mala preparació técnica del l'aixafament. Deng va explicar que la culpa de tot allò era del propi partit. Resulta difícil jutjar Tianammen amb estandarts europeus: als USA té més possibilitats de guanyar el candidat amb més diner mentre que a Europa costa que els polítics prenguin desicions impopulars ja que estan pendents de la reelecció. A la Xina el confucianisme tracta el poble de forma suau sense esquilmar-lo però la voluntat del poble en cap cas està en el centre de l'acció política (!).
Schmidt farda d'haver parlat al 2012 amb Xi Jinping, JianG Zemin, Wen Jiabao o el mític Zhu Rongji i per última amb Lee Kaun Yew, Harry, el president de Singapur que va convertir una ciutat rodejada de pantans - com Venècia, per cert - en una de les primeres ciutats del món en termes de renda per càpita. Harry creu que a la llarga Xina no es pot sostenir sense un Estat de Dret.
ESTEU CONTENTS DE LLEGIR AIXÒ PER QUE POCA GENT EN AQUEST PAÍS HO HA LLEGIT
NOTA2: En consideració a Espanya no es va modificar les estructures de la CEE al 1986 i després quan va arribar Maastricht ja no es va poder fer la reforma institucional profunda, per anar assumint, paulatinament, països.
NOTA3: Reconeix a Kennedy la gestió de la crisis dels míssils cubans fent retrocedir els soviètics sense que perdessin la cara o bé amb la NO REACCIÓ davant la construcció del Mur de Berlin al 1961. Com a persona no li interessa gaire i el seu estil polític tampoc, massa discurs i poca acció.
NOTA4: Destaca George Schultz com a secretari d'Estat per portar a Reagan a un política de desarmament amb els russos a la cimera de Reykjavik. Gorbatxov també necessitava reduïr la despesa d'armament i reformar el sistema però volia fer masses coses a la vegada amb un resultats poc apreciats per la població russa. Aquí Schmidt és una mica inquietant demanant un polítca de no proliferació d'armes nuclears i la sortida de posicions americanes a Polònia i República Txeca.
Molt interessant, Guifré. Segurament una de les coses que més m'ocupa i preocupa ara mateix és Europa, "por la cuenta que nos trae", que diuen. O tenim Europa, però una Europa amb majúscules, eficaç i eficient, no aquest fangar en que ens trobem de moment, o pringuem tots els europeus. Bei mir ist schon klar.
ResponElimina